Sis mesos vermells a Rússia

Louise Bryant

CAPÍTOL XI:
KERENSKI




KERENSKI de nou sota els focus! Kerenski de visita per les capitals del món i saludant-se amb els potentats mundials! Un nou Kerenski, que els reports diuen que s’ha deixat barba per amagar la seua joventut massa aparent. El socialista – camarada – Kerenski ara fora de la política – hi arriba a una missió especial – explicar la revolució! A, bé i bo – al món certament li cal una explicació. Però qui en cap país, en cap llengua, pot explicar l’enigmàtic Kerenski?


Jo era a Rússia quan ell era al cim de la seua carrera política, quan rebia ovacions i vivia en el palau dels Romanov. Fou una carrera meteòrica – des de la rebel·lió de Kornilov a la revolució de novembre – sols tres mesos, fins que Kerenski fugia disfressat; el seu únic seguici eren un pocs dirigents polítics i un grapat de cosacs que en desertaren i provaren de lliurar-lo als bolxevics. No podia aplegar ni un sol regiment de soldat, ni una sola companyia de mariners, els treballadors que havia armat per refusar Kornilov eren els seus pitjors enemics, que empraven aquelles mateixes armes contra ell. Fins i tot els reaccionaris eren dedicats a destruir-lo. El seu fidel amic, el general Krasnov, l’aconsellà de lliurar-se després que els cosacs fossen derrotats a Tsarkoe Selo. Ho prometé, demanà un moment per «arreglar-se»; i en aquell moment escapà, deixant els seus protectors avergonyits per explicar-se el millor que pogueren. Potser cap heroi popular no tingué mai una eixida més ignominiosa. Els revolucionaris eren sorpresos i ferits. Què podia haver pensat per començar una guerra civil – per marxar amb els cosacs contra el poble? No fou per aquest mateix fet que titllà Kornilov de traïdor? No uní mans amb el mateix element al qual havia combatut durant tota la vida?


Passà una setmana. Des del seu amagatall arribà una lletra histèrica que fou publicada al Volia Naroda, començant «Sóc jo, Aleksandr Kerenski, qui parla!». Demanava al poble que deposàs als usurpadors; la vida continuà com d’habitud. En el mateix nombre del Volia Naroda hi havia una editorial que es disculpava per la lletra, dient que Kerenski era un home malalt, un home que havia acabat la seua carrera política, que era millor ésser benigne amb ell; i Volia Naroda era l’òrgan oficial de Kerenski!


Mig any – gairebé vuit mesos, per ésser exacte – i cap mot més de Kerenski. Ara i una altra vegada hom es demana què podia haver-li passat. Hom recorda que ell sempre ha estat malalt i pensa potser que el pobre home s’ha mort. Sobtadament titulars cridaners ens informen que és a Londres – a París – a Washington! Aleksandr Feodorovitx Kerenski no pararà mai quiet. Tinc el sentiment mentre escric això que qualsevol cosa que diga serà història antiga a la llum dels nous i violents desenvolupaments en la carrera d’aquest personatge remarcable. Potser actuarà en les pel·lícules, potser... però no... no podrà ésser mai el favorit de la sala de projeccions; no és tan cultivat com Lenin o Trockij; parla tan sols rus i uns pocs mots de francès, mentre ells parlen una sèrie de llengües, coneixen els clàssics i fins i tot xerren de música. Trockij sembla Paderevski i Lenin Beethoven. Quina oportunitat té contra ells? Encara així – Kerenski és hàbil, ministres del Palau d’Hivern afirmaven que els mantenia desperts a tothora de la nit, cantant grans àries d’òpera...


Tenia un respecte tremend per Kerenski quan era cap del Govern Provisional. Intentava tan apassionadament mantindre unida Rússia, i quin home en aquesta hora ho podia haver acomplert? Mai no rebé el suport de tot cor de cap grup. Provà de dur tot el pes de la nació damunt uns muscles fràgils, mantindre el front contra els alemanys, calmar les faccions polítiques en guerra a l’interior. Com més anava més ràpid creixia el remolí. Kerenski perdé l’equilibri i caigué de cap...


Tot a Rússia era tan diferent d’allò que havia esperat que seria. M’havien dit que els russos eren tots per la guerra – quan hi vaig arribar no sentia res més que pau i el discurs dels soldats era un discurs estrany per als guerrers. Les condicions del front eren alarmants. Hi havia manca de munició, d’aliments i de roba. Els soldats resistien, amb el llot fins els genolls, tremolant. Molts no tenien abric i l’aigua queia en un plugim fred i miserables; molts no tenien botes... Un regiment havia passat sense aliments durant tres dues excepte algunes pastanagues que havien excavat d’un camp rere les línies. Quan un exèrcit passa per tal destret tot és possible.


Això era octubre. I a Petrograd els tresors artístics eren tots retirats de l’Hermitage, els antics tapissos arrencats dels murs del Palau d’Hivern. Tota la nit llargs vagons em passaven sota la finestra carregat amb tresors antics i sense preu destinats a Moscou per ésser emmagatzemats al Kremlin. Què podia voler dir això tret d’una evacuació? Fins i tot la maquinària era retirada d’algunes de les fàbriques. En el Consell de la República Russa, Trockij s’alçà i demanà per què es preparaven per lliurar Petrograd als alemanys. El missatge de tots els discursos era la pau. I a través de tota la confusió es movia Kerenski, tot menys serè, ocasionalment trencat, plorant des de la tribuna, a unes orelles indiferents: «Sóc un home condemnat. No puc durar gaire més temps!».


Fou a través de Babuixka que vaig conèixer Kerenski. Em donà una nota una vesprada i vaig anar a la seua oficina per fer-li una entrevista. Una petita noia russa amigable, una de les nombroses secretàries del Palau d’Hivern, deia que ho disposaria tot. El propi secretari de Kerenski, el doctor Soskice, era fora durant la setmana. Em vaig tranquil·litzar, perquè era a matar amb els corresponsals. La meua amiga desaparegué en l’oficina interior i retornà corrents. «A, sou afortunada!», exclamà. «Diu que passau».


Entràrem en la preciosa i petita biblioteca privada de Nicolau II. Kerenski jeia en un sofà amb la cara soterrada en els braços, com si hagués emmalaltit sobtadament, o fos completament esgotat. Esperàrem durant un minut o dos i després eixirem. No ens havia apercebut...


Vaig tindre temps d’anotar alguns dels llibres favorits del tsar mentre hi passava – diversos clàssics i tot un conjunt de Jack London, en anglès.


«Quelcom de seriós li ha de passar al vostre ministre-president», vaig remarcar. «El vaig sentir parlar en el Consell de la República Russa fa uns dies i al mig del discurs abandonà la plataforma i esclafí a plorar». «Ho sé», digué ella. «Està realment histèric. Si no plora allà plora ací; i es troba terriblement sol. Vull dir que no pot recolzar en ningú».


Després continuà a dir-me totes les coses que eren incorrectes amb la salut de Kerenski. Segons ella, tenia un problema gàstric seriós, un pulmó greument afectat i un problema renal. L’única manera que podia resistir-ho era prenent morfina i brandy. Aquell corresponsal cautelós, Ernest Poole, fa la mateixa afirmació en el seu darrer llibre rus. Sembla increïble que aquest homes sostingués les regnes d’una gran Rússia que bullia.


«Durant quant de temps ho resistirà, em deman?» fou la meua qüestió gairebé involuntària.


Hi respongué amb aquella resignació oberta tan peculiar dels russos. «Bé, certament no gaire temps. Un matí ens despertarem i trobarem que no hi ha Govern Provisional». En dues setmanes la seua predicció s’havia acomplert.


Uns pocs dies després de la meua visita frustrada a Kerenski un correu em portà un envelop gran d’aspecte important que contenia una invitació oficial per a una entrevista.


Kerenski féu tot el que li era possible per aixecar la moral de l’exèrcit. Cada setmana solia anar al front, visitar les trinxeres i fer-hi discursos; però la desharmonia creixia. Els oficials refusaven de treballar amb els comitès de soldats; se’n seguia un conflicte profund. Kerenski no tenia res definit a oferir als soldats; no hi havia plans de pau; defensava una coalició que ells desaprovaven; no gosava donar la terra als camperols; ningú no era satisfet.


Cada vegada que tornava d’un d’aquests viatges era més desencoratjat. Admetia la situació ben francament. «Les masses populars són massa cansades econòmicament per fer gaire més lluita. I amb això», afegia amb gravetat, «no vull dir que la revolució haja fracassat o que l’exèrcit revolucionari haja fracassat».


Una setmana que se suposava que seria al front anà a Tobolsk a visitar el tsar. El tsar el sorprengué mostrant-s’hi extremadament cordial. Kerenski digué que el tractava com un ministre favorit i que el va fer sentir força incòmode. La tsarina havia estat altiva amb els guardes i ells s’hi havien ofès. Kerenski en parlà al tsar i foren d’acord que ella hauria d’ésser més graciosa. Pobre i feble Nicolau, ja que durant tota la vida n’havia fet un punt coincidir amb el darrer visitant. Em deman quina conversa final tingué amb aquell botxí vermell, si és de fet realment mort.


Els guardes sospitaven d’una de les grans duquesses. Deien que l’havien sentit parlar de Dan, Lieber i Gotz, tres dels partidaris polítics de Kerenski, i pensaven que la conversa hauria d’ésser investigada, «sonava molt com alemany...».


El safareig comú a Petrograd era que Kerenski s’havia de casa amb una actriu russa famosa. Aquest rumor fou negat tant per Kerenski com per l’actiu, ben supèrfluament, ja que tots dos ja eren casat i no havien començat cap procés de divorci. La senyora Kerenski no vivia en el Palau d’Hivern i no la veieren mai amb el marit. Vivia tranquil·lament en una altra part de Petrograd amb els seus dos infants. Fossin quines fossin les relacions, però, era essencialment lleial al seu marit. Després que el Govern Provisional caigués, fou arrestada per arrencar pòsters bolxevics de les parets – arrencant-los amb les mans nues. El soldat que la dugué a la presó s’assabentà de qui era tan aviat com els oficials començaren a interrogar-la, i s’omplí de remordiment. Deia que podia entendre les seues accions sota les circumstàncies presents, i pregà els oficials que la deixassen anar. La sol·licitud fou immediatament concedida.


Kerenski no era cec davant de la imminent lluita de classes, però no sabia calcular-ne l’aparició. Durant la darrera entrevista que concedí com a ministre-president, deia: «Recordau que això no és una revolució política. No és com la revolució francesa. És una revolució econòmica, i hi haurà necessàriament a Rússia una profunda reavaluació de les classes. I és un procés molt complicat per a totes les diferents nacionalitats de Rússia. Recordau que la revolució francesa trigà cinc anys i que França era habitada per un poble; que França és de la mida d’un dels nostres districtes provincials. No, la revolució russa no ha acabat – tot just comença».


Una altra afirmació que va fer aquell dia, i que sóc certa que encara la mantindria, era en relació a l’ajut material d’Amèrica a Rússia. Li vaig demanar com Amèrica podia ajudar millor Rússia. «Primer», replicà, «provant d’entendre’ns provant d’entendre l’ànima del poble rus i per on passa ara. I en segon lloc», somreia, «enviant-nos roba, maquinària i diners».


El corresponsal d’Associated Press que era amb jo en aquell moment li demanà si serien d’ajut soldats americans. Digué que aquesta proposta no era practicable ja que les dificultats de transport eren massa grans i a banda hi havia una abundor d’homes a Rússia – però no subministraments.


Els polítics russos ací afirmen que Kerenski és ara per la intervenció dels japonesos, i el seu secretari a Londres ho contradiu tot. Mentrestant, les masses del seu propi país, en haver-lo expulsat per la força, ara continuen les lluites sense ni tan sols considerar-lo.