L’Exèrcit i l’Armada del Govern Soviètic, després de la revolució de novembre, era dirigida per un comitè de tres homes – Dubenko, Krilenko i Antonov. Tots tres havien ascendit des de la tropa comuna – tan sols un havia assistit a una escola d’oficials. Tots ells eren menors de trenta anys, un tret notable de la revolució proletària tan plena de joventut i de la intensitat ferotge del jovent.
Antonov, que actualment ajuda Trockij en l’organització de l’Exèrcit Vermell, compta com a principal suport amb els serveis voluntaris dels homes i dones joves de Rússia que surten de manera semblant a la marea alta per salvar la revolució. Com a recentment designat Comissari de Petrograd s’encarrega de la defensa contra els alemanys.
Antonov té l’aspecte d’un poeta. El rostre és delicat, el cabell és llarg i crespat i habitualment porta corbatí. El cabell crespat i el corbatí no són de cap manera una pose. Dubt molt que Antonov pare a pensar en la roba, o que el preocupe que aquest no siga la indumentària habitual d’un Ministre de la Guerra. Era capità de l’exèrcit rus abans de la revolució del 1905. Després del seu fracàs desastrós hagué de fugir a l’exterior. Sempre ha estat un revolucionari actiu. Per als militars és conegut com un estratega extraordinàriament intel·ligent.
Algunes de les coses més ridículs li passaren a Antonov just després que els bolxevics arribassen al poder. S’havia elevat sobtadament a una posició de gran autoritat, i tot era en un estat tan caòtic que havia de continuar atenent les tasques habituals juntament amb els nous deures fins que altres oficials poguessen ésser destinats adequadament.
Un dia de novembre anà a la central telefònica, que era un punt fortament disputat per tots dos bàndols. El darrer que havia sentit era que es trobava segur en les mans dels seus propis homes, de manera que naturalment se sorprengué d’entrar-hi i trobar-s’hi captiu en les mans dels junkers. Gens pertorbat s’assegué en un racó i començà a llegir Dostoievski...
Els junkers havien pres la central telefònica amb una jugada ben intel·ligent. Tots els uniformes eren semblants, de manera que era impossible distingir un bàndol de l’altre. S’assabentaren de l’hora del canvi de guàrdia dels bolxevics, i pocs minuts abans de l’hora per rellevar-los els junkers enviaren els llurs propis homes. Ningú no sospità res, i Antonov, demostrant una extraordinàriament mala sort, just arribà gairebé immediatament després que els guardes junkers se n’haguessen fet càrrec.
Tan aviat com els bolxevics saberen que els junkers controlaven la central telefònica, encerclaren l’edifici, i durant un temps s’hi seguí un combat força ferotge. Però els junkers aviat esgotaren la munició, i els reforços no arribaven, de manera que hagueren de lliurar Antonov i a ells mateixos unes hores després.
L’endemà vaig anar a Smolni amb Alexander Gomberg, un rus d’Amèrica. Antonov era en el pati preparant-se per anar a Pulkova, just fora de Petrograd, on els guardes vermells cavaven trinxeres per sostindre un front contra els cossacs que avançaven.
Demanàrem Antonov si el podíem acompanyar. Assentí distretament, però quan ens disposàvem a partir trobàrem que no hi ha gairebé prou espai. Dos oficials i un correu amb una bicicleta plegable, a banda del Ministre de Guerra, havien d’ésser transportats en un vehicle d’un seient. Consultaren un moment i decidiren que no calien convidats. Tot just el cotxe començava a arrencar que Gomberg pujà a la plataforma. No vaig tindre l’energia de seguir-lo i ho he lamentat sempre des de llavors, perquè tingué una experiència sorprenent. De fet, moltes de les coses que ocorregueren a Rússia en aquells dies eren tan semblants al Mèxic de l’època del triomf de Villa per Chihuahua que ens trobàvem contínuament comentant el fet.
Als afores de Petrograd l’automòbil sobrecarregat s’espatllà. Què hi va passar no ho sé, però era quelcom ben vital, perquè el van haver d’abandonar. El Ministre de Guerra i els oficials i el correu se sentien altament desencoratjats quan arribà un gran vehicle amb un soldat al voltant. Tornava del front. Antonov el va aturar.
«Em sap greu», digué, «però he de requisar el vostre vehicle – el meu sembla acabat».
El soldat no tenia respecte per l’autoritat. «No podeu prendre’m el cotxe», anuncià amb gran èmfasi. «Torn per aconseguir subministraments per al Primer Regiment de Metralladores. No els calen més homes, els calen bales».
Antonov semblava ben seriós. «Però sóc el ministre de la guerra», objectà.
El soldat renegà alegrement. «Bo, sou el precís home que necessit», exclamà. «Heu de signar l’ordre de més subministraments».
Antonov es palpà la butxaca cercant un llapis. No en tenia cap. Gomberg li forní una ploma estilogràfica americana i una llibreta. I l’ordre fou signat.
«I ara», digué Antonov, «què hi ha de la màquina?».
«O, això és resolt», cridà el soldat, prement el botó elèctric de l’arrencada, i se n’anà en direcció de Smolni.
La víctima següent era un especulador ric. Antonov li requisà el cotxe amb ben poca dificultat. Abans d’avançar, però, es recordà del fet que no s’havia endut res d’aliments. Hi havia una petita botiga de queviures no gaire lluny. Antonov ordenà un dels seus oficials de comprar peix assecat o qualsevol cosa que pogués trobar. Aviat se sabé de la terrible calamitat que ni el ministre de guerra ni els oficials ni el correu no tenien gens de diners. Gomberg va fer les compres.
Antonov no és tan irresponsable com aquesta història podria fer-lo semblar. Havia estat sota una tensió particularment forta i no havia dormit durant tres nits.
Alexander Gomberg, malgrat aquests serveis al nou govern proletari, fou abandonat en el front fangós, i després de caminar durant unes milles trobà un granger que anava a Petrograd amb una càrrega de fenc, que en tingué compassió i se l’endugué per tornar-lo a la ciutat. Arribà a l’albada en mig d’una forta pluja, però era ben animat.
«És una història divertida», em digué Gomberg, «, «i si alguna vegada m’hagués tapat en qualsevol part d’un fons d’impressió del departament de publicitat m’hauria revaloritzat tot sol».
Krilenko era un cadet abans del 1905, i fou membre del Partit Socialdemòcrata. Fou empresonat moltes vegades per activitats revolucionàries i finalment escapà a l’exterior després del fracàs complet d’enderrocar el tsar aquell any.
Quan esclatà la revolució de febrer tornà a Rússia i s’uní a l’exèrcit. Fou principalment degut a la seua influència que l’exèrcit rus tornà bolxevic. Kerenski temia Krilenko, però no gosava vinclar-lo, sabent com l’adoraven els soldats.
La personalitat peculiarment valenta de Krilenko sempre aconseguia instantàniament la confiança dels seus homes. És un bon combatent, i té una capacitat enorme de persuadir. I la oratòria jugarà durant molt de temps un gran paper en el govern a Rússia, malgrat el menyspreu de Lenin per «la malaltia de les frases revolucionàries».
Una vegada vaig veure Krilenko fer quelcom remarcable. Era en els primers dies de l’aixecament bolxevic i certes guarnicions havien estat gairebé persuadides per la Duma Municipal de romandre neutral de forma que quan Kerenski i els seus cosacs arribassen les forces soviètiques no fossen ben recolzades. Molt depenia de la via que seguissen els brunoviki (divisió de carros blindats). Durant dies Kerenski els havia tramès per la ciutat per terroritzar l’oposició. Recorrien carrers atapeïts amb les sirenes udolant, i la població corria a refugiar-se. En els laterals dels carros encara eren pintades en lletres vermelles els noms que els havia donat el govern soviètic. Era distret veure els noms de tots els antics governants afanyar-se en una processó terrible. Era com si haguessen tornat d’entre els morts per maleir el nou ordre. Malgrat el fet que Kerenski ordenà que els carros se n’anassen, i se n’havien anat, ningú no se sentia segur que quan començàs la lluita serien al seu costat.
Una nit a començament de novembre es convocà una reunió en l’enorme manège Mikhailovski, antigament terreny d’exercici dels millors cavalls de pura sang del món, i ara emprats com a parc de carros blindats. Els oradors pujaven al damunt d’un dels carros i milers de soldats omplien fins als límits d’aquest estrany escenari, escoltant atentament. La gran sala era blava de fum de cigarreta i nebulosa a la llum d’espelmes.
Els dos primers oradors eren pro-Kerenski. Foren rebuts per la majoria en silenci, però quan cadascú acabà hi hagué aplaudiments de la majoria. Pensava mentre observava que Kerenski podia comptar amb els brunoviki, i en aquest cas podria posseir Petrograd. En qualsevol cas, semblava que si no anirien contra ell, potser romandrien neutrals.
Quan els dos primers oradors havien acabat, un home petit i rabassut pujà pel costat del carro. Tenia les cames curtes i un cap llarg i afilat, i uns petits ulls estràbics. Era Krilenko. Durant dos nits no havia dormit, i no havia tingut més que uns pocs minuts després d’arribar en tren des del front. El seu rostre era tan blanc i semblava tan cansat que semblava ximple preocupar-se’n. La seua causa semblava desesperada.
Llavors començà a parlar.
Krilenko té l’ardor de «Billy» Sunday. A mesura que la veu s’alçava per damunt de la multitud apinyada de soldats l’atmosfera canvià ràpidament. Homes començaven a moure-s’hi, a discutir l’un amb l’altre; ja no havia cap silenci educat, els ulls flamejaven...
Parlà uns quinze minuts. Quan acabà no hi hagué cap aplaudiment, sinó un gran crit. «Tot el poder per als soviets!». Krilenko retrocedí somrient i mostrava les dents amb un somriure cansat. El president s’avançà i demanà el vot. Hi havia 3.000 soldats; tots tret de 25 anaren amb Krilenko. Un dels vint-i-cinc em digué: «És un dimoni, aquell home Krilenko!». Després que s’assolí la decisió Krilenko es despenjà de la màquina d’aspecte maligne i desaparegué en la nit.
Militars m’han dit que té una capacitat inusual com a oficial; a més és inclinat, per damunt de totes les coses, a agitar la revolució a Alemanya i Àustria-Hongria. És una persona petita i violenta i recorda un dels personatges de les pàgines més vívides de la revolució francesa. Sempre deia públicament i privada: «Qui no treballe que no menge!».
Durant les negociacions a Brest-Litovsk, Krilenko viatjà pel front i ajudà a passar literatura revolucionària a través de les línies. Un dia els alemanys confiscaren en les pròpies trinxeres cent mil còpies de «Die Farckel», una publicació impresa a Alemanya per l’Oficina d’Exteriors russa. Hi havia una forta excitació – els soldats alemanys ja havien llegit la publicació, que donava a la majoria les primeres notícies de què volia donar la revolució de Rússia al seu poble oprimit. Explicava als soldats alemanys què faria una revolució en el propi país per a ells. Hi havia, per exemple, imatges de treballadors a Petrograd que arrencaven les insígnies imperials dels edificis, i una fotografia de l’antiga ambaixada alemanya a Petrograd amb la qüestió: «Per què no enviau un treballador alemany per representar-vos davant del govern obrer i camperol de Rússia?». Cap avenç en el front francès hauria alarmat els oficials alemany en un grau més elevat.
L’endemà els delegats alemanys a Brest amenaçaren de trencar totes les negociacions si continuava aquesta propaganda. Krilenko, amb un somriure, ordenà que no s’enviàs més literatura. Els soldats entengueren el somriure i rigueren a pler. «Comença a fer-hi feina – com el rent», digué un. I l’Oficina d’Exteriors també ho entengué. Començaren a treballar vint-i-quatre hores al dia per comptes de dotze. Tones de pamflets revolucionaris eren introduïts als alemanys, i oradors bolxevics es colaven per la terra de ningú fins el país enemic. En un moment n’hi havia quaranta en un camp d’insurrecció alemany i Krilenko i tots els oficials sabien qui eren i què feien.
Dubenko té tan sols 25 anys. Per la seua popularitat i marcada capacitat fou elevat la primavera del 1917 de mariner ordinari en president del Comitè Executiu Central de la flota bàltica, i com que tot l’exèrcit i l’armada russos són gestionats per comitès, aquest càrrec és el més elevat de la flota.
A mesura que la revolució progressava esdevingué un dels dirigents bolxevics més influents i Cronstadt, que és la seu de la flota bàltica, el seguí en afiliació i opinions polítiques gairebé en massa. Tenia molt a veure amb els sòlids rengles bolxevics que cresqueren en la flota. Després de l’aixecament bolxevic ha estat virtualment el cap de l’armada en el comitè amb Antonov i Krilenko. Fou comandant actiu de camp contra Kerenski.
La disciplina revolucionària en mig de tota la intensitat d’aquell aixecament tremend que serà conegut per la història com la primera revolució proletària fou degut en gran mesura als mariners de Cronstadt. Malgrat tot aquella intensitat es movien esplèndidament amb un fervor que creava al voltant un glamur llegendari – amats i respectats pel poble – temuts i odiats per l’aristocràcia i els contra-revolucionaris.
Eren veritables moralistes, els mariners; ja que primer netejaven la pròpia casa abans d’anar a fora a escombrar la brutícia dels altres. A Cronstadt penjaren avisos prohibint tota embriaguesa, i els lladres eren castigats amb la mort. El llur mètode era tan pintoresc com sever. Els lladres enxampats en l’acte eren duts al fil d’un precipici i afusellats.
El vi produeix efectes diferents en races diferents. En el soldat rus tan sols fa una cosa – n’extrau les tendències més bestials. Era extremadament perillós per a la causa de la revolució si els soldats i mariners o els guàrdies vermells feien ulls grossos en relació a la prohibició. Hi havia prou vi en els cellers dels palaus i en diversos magatzems i cases privades per mantindre la major part de Rússia embriagada durant diversos anys.
Al principi de gener els cadets concebiren un complot sinistre. Les masses passaven gana i fred en parracs. Calcularen que era el moment psicològic per obrir els cellers de vins i començar un regne de terror, i així, en trencar la disciplina revolucionària, podrien fàcilment prendre el poder.
Mai no oblidaré la nit que vaig eixir al carrer i vaig topar amb cinc soldats que cridaven beguts. Eren com animals. Podria haver-me assegut en la neu i plorat, l’únic és que no vaig tindre temps. Érem a prop del Palau d’Hivern, i just en aquell moment una multitud de mariners de Cronstandt corrien a la cantonada i, maleint els llurs germans embriacs, obriren foc. Un soldat fou mort i la resta d’alguna manera es posaren fora de perill. Aquella nit els mariners de Cronstadt van haver de matar trenta soldats. Però esclafaren el complot.
Després d’això durant dies podíem sentir trets per totes parts de Petrograd. Una estranya representació tenia lloc. Començant pel Palau d’Hivern els mariners anaren sistemàticament per tota la ciutat i posaren fi al problema de la «beguda». Abocaven el vi al carrer i el llençaven als canals. Els cellers en foren inundats i bombejats amb l’ajut de motors. La neu es tenyí de rosa i la ciutat pudia a alcohol passat.
Grups de deu a vint mariners pentinaven els amples carrers dempeus en un gran camió, armats i determinats. «Un altre pogrom de vins», remarcaria el passavolant. Fou una conquesta tremenda; mantingué la revolució russa neta dels repugnants dies de guillotina tan característics de la revolució francesa.
Fou un miracle gairebé quan hom recorda que els mariners passaven gana i fred i el vi els hauria escalfat – quan hom recorda fins i tot que aquell vi valia milions de dòlars.
Mentre els mariners eren severs amb els lladres a Cronstadt semblaven sentir una certa reserva en tractar amb ells a Petrograd. Si trobaven res de robat que pertanyia al poble immediatament anaven i ho reclamaven, administraven un bon escarment al responsable i partien.
L’Aleksandrinski Rinok – Mercat d’Alexandre – té un altre nom a Petrograd. Se’l coneix com el «Mercat dels ‘Lladres’», perquè òbviament moltes de les coses que són a la venda són bens robats. És un dels llocs més interessants que mai he visitat. Es poden comprar més tresors antics allà que enlloc excepte en mercats antics de Constantinoble.
El rang del botí és sorprenent. Hi ha antigues bokhares, icones de fusta, bronze i ferro, ambre, cadenes llaurades d’argent, esmalt antic, camafeus, tapissos, brocats, brodats camperols, braçalets d’argents adornats amb joies, pesades arracades d’argent i anells d’argent clavats d’àgates, antics brillants, vidre de Bristol, porcellanes xineses, pells i grans safates de pedres precioses i semiprecioses. Se situa en un racó remot de Petrograd, i cap guia no arriba a esmentar-lo. Sembla completament ignorat pels turistes. En una ocasió vaig dur el cònsol americà i Somerset Maugham, el dramaturg, a veure’l. El cònsol quedà xocat de la idea d’un mercat obert per a lladres, però com molts estrangers, decidí no tindre escrúpols, ja que no era el seu país i no li pertocava pas jutjar els costums peculiars dels pobles estrangers. Trobà una pipa propietat de Pere el Gran, i Maugham escollí dues meravelloses bosses de perla.
Després que els bolxevics convertiren el Palau d’Hivern en un museu del poble trobaren a faltar capses de coberteria d’argent que havien estat emmagatzemades en el celler i que s’empraven en banquets. Una vesprada els mariners de Cronstadt encerclaren el mercat i localitzaren tots els articles desapareguts. Renyaren els comerciants per la manca de lleialtat a la revolució, però no els feren cap violència.
Els mateixos lladres tenen idees peculiarment torçades de l’honor. Un meu amic americà, que tornava d’una reunió política a les dues de la matinada, fou assaltat per lladres. Pensà durant un minut i llavors els digué en el seu magre rus: «Ya no ponyemayo pa Russki; ya Americanets», que vol dir: «No entenc el rus, sóc americà». Els lladres se sorprengueren. S’ho consultaren plegats i decidiren finalment que era poc esportiu retindre un home que no parlava la llengua. De manera que un d’ells els digué: «Bé, marxa, company; ja n’agafarem un altre».
Vaig explicar aquesta història just tornar a casa, i una de les persones en sentir-ho remarcà ben seriosament: «És clar, eren lladres bolxevics». Era una cosa tan absurda de dir com si anàsseu a Rússia i explicàsseu una història sobre un assalt a Amèrica i un rus remarcàs: «És clar, eren lladres demòcrates o republicans». Som tan confusos en aquest país per un descrèdit misteriós però efectiu i sistemàtic de tot allò que té a veure amb el partit polític conegut com a bolxevics, que som ben disposats a fer comentaris ximples d’aquesta mena.
Quan les telefonistes anaren a la vaga, a instigació dels cadets, després de la revolució de novembre, els bolxevics els oferiren més salari i menys hores, però, de totes maneres, ho refusaren orgulloses. Durant més d’un mes els mariners de Cronstadt prengueren les principals centrals telefòniques i les manegaren el millor que pogueren. Mai no dubtaren ni un moment de fer quelcom que ajudàs la revolució. Duien carbó a les fàbriques per mantindre-les en funcionament i d’evitar que els obrers quedassen sense feina. Anaren a llargues expedicions fins a Sibèria i en portaren grans subministraments de farina per fer pa per a l’exèrcit i alimentar la població famolenca. Lluiten avui a Finlàndia amb els Guàrdies Vermelles contra els alemanys i els Guàrdies Blancs.
Sóc prou feminista com per plaure’m del fet que el Soviet de Cronstadt ha estat encapçalat per una dona de mitjana edat durant més de mig any. El seu nom és Madame Stahl, i dirigeix els seus nombrosos fills turbulents amb el cap clar i sense pertubar-se.
Dubenko durant un temps caigué en desgràcia, com a resultat del seu excés de confiança en la humanitat. Com a cap de la flota era responsable de la retenció de l’alt comandament. Molts alts oficials després d’uns mesos de govern bolxevic, en haver decidit evidentment que el nou govern anava a perdurar, retornaren al servei. Els mariners comuns en sospitaven, però Dubenko els creia honestos en el desig d’ajudar Rússia.
Després de les negociacions de Brest-Litovsk i el posterior avenç alemany, es descobrí que aquests mateixos alts oficials que havia reposat havien traït part de l’armada. Per exemple, lliuraren el port de Narva sense resistència als alemanys. Una investigació ulterior demostrà que havien mantingut comunicació amb l’enemic a través de valises diplomàtiques. Dubenko fou responsabilitzat i arrestat, però més tard l’alliberaren i exoneraren.
El dia inaugural del Tercer Congrés dels Soviets a Moscou el gener, es casà amb Aleksandra Kollontai. Aquest fou un dels pocs enamoraments entre els dirigents revolucionaris.