Sis mesos vermells a Rússia

Louise Bryant

CAPÍTOL XVI:
D’UN EXÈRCIT A L’ALTRE




EL Comitè de Salvament del País i de la Revolució amb el seu habitual menyspreu dels fets, ens informà una vesprada a mitjan novembre que Kerenski havia aplegat al voltant seu un enorme exèrcit de cosacs i marxava des de Tsarkoe Selo. El primer tren en aquella direcció partí a les 6 del vespre. No sabíem on ens deixaria, però decidirem prendre’l de tota manera. Érem tres, tots americans.


El tren s’arrossegava sense interrupció. Ens embolicarem en una discussió, i abans d’ésser conscients d’haver viatjat cap distància el conductor arribà i ens digué que érem a Tsarkoe. Si havíem creuat d’alguna manera les línies d’un exèrcit no ho sabíem, però érem incòmodament conscients que portàvem tan sols passis bolxevics.


Ja era fosc i la ciutat semblava força mort, amb una llum solitària que lluïa ací i allà. Al voltant de l’estació les coses semblaven prou normals – la gent caminava i els soldats feien guàrdia. Demanàrem a un dels guardes pel comandant i ens dugué a una petita oficina on un soldat esparracat escrivia assegut. Ens mirà a través d’una pila de papers i ens féu un somriure cansat.


«L’estació és encara en mans del poble», deia, quan li diguérem que érem reporters, «però els cosacs són just a l’altra banda del parc i no sé quant de temps podem resistir...».


«Podem fer un volt per la ciutat?».


«Certament», respongué, «però no intentau de creuar el parc. Una de les nostres camarades hi fou mort ahir. Pensava que podia anar-hi i fraternitzar amb els cosacs. Li dispararen tot just creuava les línies...».


Vaig verificar aquesta història després de retornar a Petrograd. Ella havia esperat evitar la batalla entre els Guardes Vermells i els cosacs que tingué lloc uns pocs dies després.


Teníem gana i cercarem el restaurant de l’estació. En una de les taules trobàrem un anglès solitari que responia a tots els nostres comentaris amb un mot, «Extraordinari!», que arrossegava de la forma britànica adient. Quan ens cansàrem de la monotonia de la seua expressió i deixàrem de parlar, un soldat rus s’acostà i xiuxiuejà: «Digueu-li quelcom més, si us plau. Vull sentir-lo dir aquest mot una altra vegada...».


Prenguérem peix fred i te, i després férem un volt per la ciutat. Durant blocs no veiem ni un ànima. Davant d’un gran edifici amb aspecte de graner trobàrem un mariner i un soldat. Semblaven indecisos de si entrar en l’edifici o no. Al final un obrí la porta amb prevenció i sortí un feix de llum. Ens aturàrem també i hi miraren. Un home cepat i ben vestit parava en meitat de la sala buida. Decidírem per la fila de seients que devia ésser un teatre de ciutat petita.


«Disculpau-me», digué el mariner, «però hi haurà actuació aquesta nit?».


L’home de dins tronà amb ràbia. «Actuació!», cridava. «Actuació, amb una batalla en qualsevol moment? La vostra maleïda revolució, us ho dic, m’ha arruïnat el negoci!».


«Disculpau-me», digué el mariner de nou, i tancà la porta.


Tots quedàrem plantats al carrer per un moment. Ningú de nosaltres sabia què fer. Llavors mostràrem els nostres passis al mariner i al soldat esperant que fossen amistosos. Prengueren els passis i els miraren solemnement i ens els lliuraren sense un mot. Ens sentíem certs que havien d’ésser anti-bolxevics però ço que ens estranyava és que actuaven més temerosos de nosaltres que no pas nosaltres d’ells.


Un poc més avant trobàrem un estudiant i li demanàrem el camí cap a la Palau de Caterina. Caminàrem lentament perquè hi havia la llum de la lluna i la preciosa ciutat antiga amb la seua bella església daurada i blanca era exquisida sota els estels. La nostra ruta passava pel límit del parc i a través del arbres, ara carregats de neu, podíem veure els focs de camps dels cosacs...


En la gran porta d’entrada de ferro dins dels terrenys del palau ens aturàrem per descansar. A un costat hi havia una font construïda en la forma d’un enorme cigne, de la boca del qual brollava l’aigua. Hi paràrem rient i parlant fins que unes veus ens arribaren a les orelles. Mirant amunt vam veure sentinelles que ens miraven des del mur; les baiones els lluïen ominosament al clar de la lluna. Recordàvem la manera curiosa d’actuar dels soldat i del mariner i no volíem cometre un altre error, de manera que aquesta vegada parlàrem als sentinelles.


«De quin costat sou?» demanàrem cerimoniosament.


«Som neutrals», ens respongueren des de dalt.


«Tenim afers amb el comandant».


«Passau!».


I així entràrem per les grans portes i sortírem a l’ample camí que envolta en palau. És un dels palaus antics més estimables de Rússia. Amuntegat còmodament des del capdamunt d’una cúpula, s’endinsa en nombrosos passadissos i corts, com si haguessen estat afegits per cada monarca successiu. Nicolau II, després de la revolució del 1905 temia anar a Petrograd i passava la major part del temps a Ekaterinski.


Trobàrem el comandant i els seus oficials asseguts al voltant d’un foc de llenya i presentàrem els nostres passis. El comandant semblava preocupat i consultà amb diverses persones de la seua plana. Després tornà i ens digué: «Em sap greu informar-vos que teniu els papers equivocats. Era perillós. Podríeu haver estat arrestats. Mantenim aquesta posició per a Kerenski, però si voleu anar a l’hotel aquesta nit, puc emetre un ordre que us garantirà una cambra i us donaré passis correctes i negaré tot coneixement d’aquests. La batalla tindrà lloc a les quatre de la matinada...».


Ordenà a uns dels ajudants d’acompanyar-nos una part del camí fins a la ciutat.


Al mateix temps que voltàvem amb els passis equivocats, dos altres americans, un antic predicador de Boston, convertit en revolucionari i socialista, i un altre, l’intèrpret oficial per a la missió de la Creu Vermella Americana en Petrograd, començaren a caminar des del llur hotel de la ciutat cap a les trinxeres de la Guàrdia Vermelles als afores. Es perderen i caminaren pel fang durant hores. L’intèrpret era un paio delicat amb gens d’estómac per a les batalles. Li havien confiat dos passis obtinguts a Smolni.


A mesura que avançaven i els queia la foscor, es posaren més i més nerviosos. L’intèrpret es col·locà els passis a la boca per por que topassen l’exèrcit de Kerenski i els registrassen. Els passis no eren gaire grans i s’havien fet en paper fi. Si més no és l’única manera que pot explicar el que va passar – s’empassà els passis!


Poc després trobaren els primer sentinella de la Guàrdia Vermella. Els demanà papers. No en tenien cap. De manera que els expulsà cap a Petrograd en el fang i la pluja i els amenaçà de violència si mai hi tornaven. De fet, la cosa que els ferí més de tot fou que pensà que eren agents alemanys. Els americans, remarcava, sàviament, no parlen habitualment rus tan fluidament com l’intèrpret.


I mentre ocorria tot això presentàvem els passis equivocats a l’altra banda i ens tractaven molt amistosament. Les revolucions no marxen amb fórmules establertes.


Uns pocs dies més tard, després que els cosacs de Kerenski foren derrotats, una enorme processó marxà pels carrers de Petrograd per rebre els guàrdies vermells i soldats que tornaven. Després de parar tota la vesprada observant la manifestació, vaig anar a un petit restaurant en la Zagorodnky Prospekt. Un pagès molt gran i senzill se m’acostà i em demanà permís per bufar damunt del meu abric de pell per veure si era foca real. No és foca, però decidí que ho era. Començàrem a parlar i em demanà d’on venia. Li vaig dir que era americana, i per alguna raó això semblà animar-lo. Començà a dir-ho a tothom que hi entrava.


Li vaig demanar encuriosidad què sabia d’Amèrica. Durant com a mínim cinc minut callà pensatiu. Llavors s’aixecà i anuncià greument a la companyia: «Amèrica és una gran nació! Sé d’Amèrica. D’Amèrica venen màquines de cosir». Llavors vingué cap a jo, em besà les dues galtes, i em donà una poma i un entrepà brut.