MAI no oblidaré la primera vegada que vaig veure els Guàrdies Vermells anar a la batalla. Un vent cruel agranava els carrers amples i acumulava la neu contra els desolats edificis. Érem a 25 graus sota zero; em sentia malalta de fred sota el meu abric de pell. I llavors arribaven, una massa sorprenent i inspirada en abrics prims i gastats i amb els rostres d’un blanc gèlid – milers i milers! Els cosacs marxaven damunt Petrograd i Petrograd s’aixecava per refusar-los. Brollaven de les fàbriques en un exèrcit popular poderós i espontani – homes, dones i infants. Veia nois en aquell exèrcit que no tenien més de deu anys d’edat.
Paràvem en les graons de la Duma Municipal i un dels membres de la Duma, un cadet, em deia: «Guaitau els fanàtics... Correran com ovelles. Creieu que aquests galifardeus poden lluitar?».
No vaig respondre. Pensava en moltes coses, coses que retrocedien a les impressions més profundes de la meua infantesa. Per primera vegada visualitzava Washington i el seu exèrcit famolenc i esparracat a Valley Forge... Sentia sobtadament que la revolució ha de viure malgrat la derrota militar temporal, malgrat l’agitació interna, malgrat tot. Eren els Guàrdies Vermells els que em feina adonar que Alemanya mai no conquerirà Rússia ni en cent mil anys...
Desig que tothom a Amèrica pogués haver vist aquell exèrcit que vaig veure – tots fora de pas, cadascun vestit a la seua, amb tota mena d’eines de combat passades de moda – alguns tan sols armats amb piques. Si aquest desig pogués concedir-se hi hauria molta més simpatia i molta menys befa per l’Exèrcit Vermell. Calia un coratge infinit, una fe infinita per anar sense preparació ni equipament per enfrontar-se amb els abusadors tradicionals de Rússia, els combatents professionals, els enemics pagats de la llibertat. Tots ells esperaven morir-hi. Sobtadament esclataren en una cançó revolucionària de comiat melangiós. Vaig llençar la discreció al vent i vaig seguir...
Els soldats en l’exèrcit regular solien menysprear els obrers de les ciutats – els soldats són majoritàriament camperols. Solien dir que la gent de les ciutats feien tota la xerrameca, mentre ells feien tota la lluita, però això era abans que apareguessen els Guàrdies Vermells.
Els obrers urbans són més petits quie els camperols; són rabassuts i pàl·lids, però lluiten com dimonis. Darrerament han ofert la resistència més desesperada als alemanys a Finlàndia i a Ucraïna. En aquest combat particular amb els cosacs eren tan desacostumats a l’armament que oblidaven disparar els fusells. Però no sabien el significat de la derrota. Quan una línia era abatuda una altra en prenia el lloc. Les dones corrien directament al foc sense cap mena d’arma. Era terrorífic veure-les; eren com animals que protegien les cries.
Els cosacs semblaven supersticiosos quant a això. Començaren a retirar-se. La retirada cresqué en un allau. Abandonaren l’artilleria, els bons cavalls, retrocediren milles corrent...
Era una estranya processó la que retornà a Petrograd l’endemà. Una enorme multitud eixí a rebre’ls amb l’onejada habitual de banderes vermelles, cantant les emotives noves cançons revolucionàries. L’exèrcit victoriós que tornava havia estat sense menjar durant molt de temps i eren morts de cansament però xalaven de joia. La tradició dels cosacs s’havia trencat! Mai més semblarien invencibles al poble!
És ben necessari, si Amèrica i Rússia han de gaudir mai de l’amistat natural que mereixerien que nosaltres a Amèrica entenguem què defensen els Guàrdies Vermells, els cosacs, els txecoslovacs i altres faccions guerreres contínuament sota l’ull públic.
Els Guàrdies Vermells són simplement la base del poble treballador de les viles i ciutats. No són anarquistes i tenen una tendència molt constructiva. Creuen i combaten per la forma soviètica de govern. Són antialemanys.
La majoria d’americans coneixen la història dels cosacs, però hi ha punts interessants dels quals no són del tot informats. Un d’aquests punts és que els cosacs han jugat un paper ben petit en la gran guerra. Tant se val quina opinió tinguem del fracàs de Rússia a la fi, no hauríem d’oblidar mai que resistí el pes dels primers anys, que les seues pèrdues són les més esfereïdores de tota nació, estimades ara en set milions. Hem de tindre en ment que aquests set milions eren integrats majoritàriament per camperols.
Els cosacs són realment la branca de cavalleria de l’exèrcit i, degut al fet que virtualment tot el combat es fa ara en les trinxeres, els cosacs no han estat cridats a un servei feixuc. Han tingut, en conseqüència, temps i energia per ésser emprats en intents contrarevolucionaris. Han estat d’un ajut excel·lent als alemanys per la llur cooperació amb la burgesia rica, ja que han esquinçat Rússia amb aquesta paorosa querella interna de manera que els revolucionaris han hagut de perdre una energia preciosa en reprimir-los més que no pas en refusar els invasors. És degut a aquestes condicions que les tropes soviètiques han estat incapaces de fer-hi front i hi han hagut de signar una pau desgraciada que tard o d’hora trencaran. Però no poden trencar-la fins que s’hagen lliurat ells mateixos d’aquests jous i puguen reorganitzar les forces.
Si els cosacs fossen realment tan patriòtics com pretenen tan sols semblaria raonable que el llur curs d’acció hagués estat ben diferent que no pas fou. Ells mateixos haurien estat tan ocupats combatent els alemanys que no haurien tingut temps per afegir-se al caos de Rússia. Quan consideram els cosacs hem d’encarar el fet que sempre han estat combatents pagats; que han abatut al poble rus a les ordres dels pitjors tirans, sense arronsar-se. Naixen i es crien com a combatents i homes d’aquesta mena no moren habitualment per la revolució, sinó que ben naturalment s’hi oposen. Són més còmodes sota un règim militarista; s’adaptarien millor sota el domini prussià que sota la democràcia del soviet. Amb la mort del militarisme i l’elaboració pràctica de la revolució haurien de cercar una altra feina.
Però des de la revolució de novembre la base dels cosacs també s’ha revoltat contra els llurs terratinents i explotadors, i ara tenen delegats en els soviets, i són si més no partidaris passius de la revolució.
Escriure de la guerra civil em fa pensar en un petit incident que il·lustra molt bé l’attitud de nombrosos russos de classe mitjana en l’actualitat. Era ja el desembre i els rics començaven a témer que el govern soviètic havia d’afermar-se i començaven a preocupar-s’hi.
M’havien convidat a sopar a la casa d’una família russa acomodada. La mestressa m’explicà quan vaig arribar que era desolada perquè la seua cuinera se n’havia anat. Li havia donat un salari de vint rubles mensuals i al canvi present això suposava dos dòlars. La noia es queixava que, com que havia de parar llargues hores en les cues del pa cada dia s’havia gastat les sabates. Les sabates més barates en aquell moment costen cent cinquanta rubles. Si estalviava cada cèntim del seu salari tan sols podria pagar un parell de sabates cada vuit mesos, i el calçat de goma quedava fora de qüestió.
La meua hostessa creia que la noia era extremadament poc raonable. «Haurien de fuetejar-la», deia.
A taula la conversa deriva cap a la política. Cadascú començà a malparlar dels bolxevics. Deien que seria meravellós que els alemanys simplement passassen i prenguessen possessió. Hi hauria gendarmes a cada cantonada i «gossos de camperols» corrent per salvar la vida.
Vaig dir que sentia una gran simpatia pels bolxevics perquè semblaven l’únic partit amb prou espinada com per intentar de donar al poble el que volien. La meua hostessa s’estirà des de la cadira. «Per què, estimada», digué, sincerament colpida, «no sabeu res del que estau dient. Els meus criats són bolxevics!».
Tots es lamentaven de la pèrdua de poder dels cosacs.
«En qualsevol cas», remarcà una dona, «no seríeu tan estúpids a Amèrica com per tindre una guerra civil».
En vaig adreçar amb un cert orgull. «Madam», vaig respondre, «tinguérem la Guerra Civil».
De manera que em demanaren que m’explicàs. Fou una rara experiència. Pensava que tot el món ho sabia. Vaig explicar quants anys havia durat, quants hi foren morts, i de què es tractava tot plegat. Quan vaig començar a parlar de l’esclavitud i de la posició dels negres la meua hostessa començà a il·luminar-se comprensió. Sobtadament esclatà. «O, sí, ara record, i és ben cert que hauríeu d’ésser amables amb els negres – tenen cançons tan boniques!».
Em divertia i al mateix temps em deprimia. Aquesta història és tan típica. La classe mitjana de Rússia sembla no saber res de la nostra guerra civil, de la llur guerra civil o de les relacions d’aquests esdeveniments. I són extremadament egoistes. Us diran que volen els alemanys, o que volen «llei i ordre». Ço que volen realment és confort a costa de democràcia i ideals.
Des dels dies de la revolució de novembre els Guàrdies Vermells s’han fet constantment més forts i més eficients i els cosacs s’han afeblit. Això es deu en part a la bona política de part dels bolxevics. Quan començaren a dividir la terra digueren expressament en el llur decret: això no s’aplica als cosacs. Ara bé, hi ha grans terratinents en les regions cosaques com arreu de Rússia. Hi ha rics i pobres. Començà una agitació per la terra i cresqué més i més fins que finalment una delegació dels cosacs del Don que representava molts milers anà al general Kaledin, hetman dels cosacs del Don, i demanaren que la llur terra fos dividida a la manera de la distribució del govern soviètic. El general Kaledin replicà, «això tan sols passarà per damunt del meu cadàver». Gairebé immediatament els seus rengles l’abandonaren, unint-se al soviet. Kaledin, en adonar-se de la desesperació del seu error, es volà el cap.
El general Semionov tan sols recentment ha estat expulsat de Sibèria, amb els seus homes matant els oficials i passant-se als bolxevics. L’espinada del moviment cosac sembla trencada.