Sis mesos vermells a Rússia

Louise Bryant

CAPÍTOL XIX:
TRIBUNAL REVOLUCIONARI




ÉS impossible comparar el Tribunal Revolucionari Francès amb el Tribunal Revolucionari Rus sense que el colpissen la completa dissimilitud de les dues institucions. Cap institució no podria ésser una expressió més definida de pensament revolucionari o d’un indicador més fidel del caràcter d’un poble que un tribunal revolucionari. La principal tasca del tribunal francès fou sentenciar persones sospitoses a mort per la guillotina. Durant tot el temps que vaig ésser a Rússia i vaig observar aquest òrgan extraordinari en funcionament, ni una sola persona fou sentenciada a mort.


Pens en dos casos característics.


El primer fou el cas de la comtessa Panina. Quan els bolxevics arribaren al poder Panina tenia en possessió noranta mil rubles que pertanyien al govern. Refusà de lliurar-los a les noves autoritats perquè volia mantindre’ls fins a l’Assemblea Constituent; refusà de reconèixer les reclamacions del govern soviètic. Així que fou arrestada i detinguda a la Fortalesa de Pere i Pau.


Quan li arribà el judici hi hagué una agitació notable. La sala era plena amb una multitud variada, obrers, reformadors, monàrquics. La majoria de les sessions foren celebrades en el nou palau de Nikolai Nikolaevitx. Era una sala circular, d’un blanc esmorteït amb penjolls vermells i que semblava curiosament com una decoració escènica moderna. En una llarga taula de caoba amb una coberta vermella i daurada seien els set jutges. Jukov, un treballador, n’era el president. Dos dels jutges duien els uniformes de soldats rasos. El primer dia semblaven un xic avergonyits, però en tota ocasió mantingueren un posat i dignitat sorprenents.


La primera persona en parlar en defensa de la comtessa Panina fou un vell treballador que hi era agraït per raons diverses. S’alçà i digué que ella li havia dut llum en una vida que fins llavors coneixia tan sols foscor. «M’ha donat la possibilitat de pensar», deia. «No sabia llegir i ella m’ensenyà a llegir. Llavors ella era forta i nosaltres érem febles. Ara ella és feble i nosaltres (les masses) som forts. Hem de donar-li la llibertat. El món no ha de sentir que som desagraïts i que empresonam els febles». Mentre parlava més i més s’emocionà fins que finalment emeté un lament estrany i histèric. «No puc suportar veure-la ací com una presonera!» plorà i, somicant fort, abandonà la sala.


Advocats pagats no causaven una impressió particular en aquests judicis; els punts tècnics no importaven el més mínim. L’intel·ligent advocat de la comtessa Panina avorria l’audiència paorosament. El darrer orador fou un ardit jove d’una de les fàbriques de Petrograd. No podia tindre més de divuit anys. Digué en efecte:


«No siguem sentimentals. Panina no és ací cap comtessa, és una ciutadana corrent, i ha pres diners del poble. No li volem cap mal – fer-li cap injustícia. Tot el que demanam és que torne els diners.


»El vell li agraeix que l’ensenyàs a llegir. Vivim en una nova era ara. No depenem de la caritat per ‘llum’. Creiem que tot home té el dret a una educació. Amb diners com els que Panina reté del poble fundarem escoles, on tothom aprendrà. Com a revolucionaris no creiem en la caritat, no agraïm molles que cauen a l’atzar de la taula dels rics».


Seguint la seua petició el tribunal suspengué la sessió, i després d’uns pocs minuts tornà amb aquesta decisió: la comtessa Panina romandrà a la Fortalesa de Pere i Pau fins que torne els diners del poble. En el moment que complesca aquesta demanda se la posarà en plena llibertat i serà lliurada al menyspreu del poble.


Panina decidí de seguida lliurar els fons. En gairebé qualsevol altre país en temps tan tensos haurien mort Panina, especialment ja que era un dels principals sabotejadors contra el nou règim. Amb la seua experiència podria haver estat de gran ajut, però va fer tot el possible per arruïnar el govern proletari.


Un altre judici celebrat al barri de Viborg de Petrograd i presidit per dos homes i una dona il·lustra el tractament de petits casos. En aquesta ocasió la sala era plena de gent treballadora. El cas concernia un pobre home que havia robat diners d’una quiosquera. El tribunal interrogà l’home, i ell s’aixecà per defensar-se.


«Em sentia molt trist», deia. «Era cansat de caminar pels carrers foscos i freds. Pensava que si tan sols pogués entrar en un lloc calent on hi hagués llum i gent rient seria content. Vaig pensar en Norodny Dom i pensava que m’agradaria anar-hi i escoltar Txaliapin».


«Per què vau decidir robar a aquesta dona en particular?» demanà el tribunal.


«Ho vaig rumiar molt de temps», explicà l’home. «Parava en la cantonada d’un carrer observant com venia els diaris. Venia a molts rics – enemics dels pobres – i vaig decidir que en un cert sentit ella era monàrquica i capitalista. No tenia els llurs diaris com els nostres? Així que li vaig prendre diners. I durant tres dies no em trobava».


El tribunal medità uns minuts i finalment un dels jutges demana ben solemnement, «us sentireu millor després d’anar al teatre?».


Els russos són veritablement meravellosos. Ningú al tribunal rigué davant de la qüestió. El lladre respongué que se sentia millor. Digué que era impossible no animar-se amb un cant tan bo.


La quiosquera intervingué de part pròpia. Mantingué que ella no era de cap manera una capitalista, sinó una persona de servei real a la comunitat. Era revolucionària, creia en la llibertat d’expressió i per tant pensava que tan sols era just que donàs totes les notícies des de totes les bandes.


La sessió se suspengué. Quan tornaren anunciaren que creien que l’argument de la dona era correcte i just. L’argument de l’home era injust, i per tant l’home hauria de reemborsar d’alguna manera la dona per allò que li havia pres. Digueren a l’audiència que podia decidir què havia de lliurar l’home després d’explicar que l’home no tenia diners.


Tothom consultà en petits grups animats i després d’una hora arribaren a aquesta decisió: l’home havia de lliurar els seus goloshes (botes) a la dona. Valien aproximadament el mateix que els diners que havia pres. La dona era completament satisfeta, ja que deia que no tenia goloshes i que els necessitava per parar en carrers mullats tot el dia. L’home era completament satisfet perquè deia que li havien calmat la consciència. Es donaren la mà i es feren amics. Tothom anà a casa somrient.


Sona com una història divertida si hom no hi pensa, ja que llavors produeix un sentiment ben diferent. La justícia, si ha d’ésser justícia, ha de ser simple. En les complicades lleis de països altament civilitzat hem obligat ben bé la justícia real; depenem de trucs, coartades, tecnicismes, evasions de tota mena. Les lleis russes eren particularment dolentes. El govern soviètic decidí reconstruir tot l’afer i mentrestant ha establert el tribunal revolucionari. Mia no fou la intenció de cap dels partits en el poder de continuar indefinidament amb aquesta justícia crua.


A Petrograd vaig conèixer una sèrie d’advocades. Una era la germana petita d’Evreimov, el dramaturg. Natalie Evreimov fou la primera secretària en una Convenció de Juristes, que a Rússia era un tribunal formal regular de tres jutges per considerar casos petits. Havia treballat un any abans que els tribunals fossen abolits i era furiosa amb els soviets. Aquest grup d’advocades eren totes liberals, però eren impacients per exercir i sentien un gran menyspreu a la justícia simple administrada pel tribunal.


Un vespre vaig anar a una festa en la casa d’una d’elles. La meua hostessa tenia posat un anell que em recordà Amèrica. Era una banda senzilla d’or amb lletres gravades en anglès. Quan li vaig demanar per ell, la meua hostessa envermellí i m’explicà una història. «Me’l donà un home de negocis americà», digué. «Era llavors el meu promès. Jo tenia disset i ell quaranta. No podia suportar la frivolitat d’una noia jove russa. Contínuament el reptava i li feia la vida impossible, de manera que tornà a Amèrica i mai no he tornat a saber d’ell. L’anell és molt misteriós. Durant anys m’he demanat el significat de les lletres. En una ocasió li vaig demanar que m’explicàs el significat, però digué que no podia dir-m’ho».


Es tragué l’anell del dit i vaig llegir astorada, «I.O. O. F». I no vaig tindre cor per desil·lusionar-la.