Sis mesos vermells a Rússia

Louise Bryant

CAPÍTOL XX:
L’OFICINA D’EXTERIORS




CAP oficina d’exterior del món podria mai ésser com l’Oficina Bolxevic d’Exteriors; hi havia nous departaments estranys i activitats estranyes que no encaixarien gens amb els funcionaris dels vells temps amb els preceptius uniformes blaus amb botons de llautó i coll vermell, que prenien els barrets i les botes del soldats rasos amb la mateixa demostració externa de polidesa que antigament servien abjectament a grans ducs i ambaixadors. Tothom anomenava a tothom «camarada» i els oficinistes venien pamflets revolucionaris, que mantenien en llargues taules en els corredors.


Trockij rarament anava a l’Oficina d’Exteriors, sinó que feia tota la feina a Smolni i els svetzars es mantenien ocupats corrent amunt i avall entre les dues institucions. El doctor Zalkin, el seu ajudant, es feia càrrec de tots els detalls de la feina. És un home ben plantat amb una gran mata de cabell gris i rostre jove; parla quatre llengües i té moltes titulacions universitàries. En el seu escriptori sempre hi havia alguna obra científica, habitualment francesa, que llegeix en moments de lleure. Semblava disfressat en roba de treballador, perquè se’l veia tan aristocràtic amb el seu rostre llarg i delicat, de complexió prima i de mans sensibles. Amb tot, era un dels revolucionaris més sincers que vaig conèixer.


Per a una americana, acostumada al rellotge i a l’alta velocitat, totes les oficines semblaven funcionar d’una manera increïblement atzarosa. Hi havia l’avantcambra del gabinet del ministre on venien estrangers per segellar els passaports. La taxa era de quinze rubles, si no és que podies provar que eres membre de la classe treballadora. Quan hi vaig dur el passaport perquè me’l visassen, em tornaren els diners i l’oficinista remarcà, amb un somriure, «en la meua opinió un reporter és veritablement membre del proletariat».


Potser el més interessant de tots els departament fou el Departament de Presoners de Guerra, que fou particularment actiu durant el primers dos mesos posteriors a la darrera revolució. Quins grans plans d’una revolta en els Imperis Centrals foren covats en aquells dies! Quines esperances magnífiques de posar fi a la guerra, de dur la pau al món amb un aixecament dels treballadors! Mentskivovski era comissari de l’oficina.


A la porta següent hi havia la recentment fundada Oficina de Propaganda Revolucionària Internacional, sota la direcció de Boris Reinstein de Buffalo, Nova York, on també treballaven dos altres socialistes americans, John Reed i Albert Rhys Williams. La feina del Comitè, entre d’altres coses, era introduir idees revolucionàries a Alemanya i Àustria per tot mitjà possible, Reed i William hi aportaren la psicologia publicitària – impressions breus i concretes – a la propaganda. Tragueren, per exemple, una edició il·lustrada de Die Fackcel. Reproduïren una imatge de l’antiga ambaixada alemanya de Petrograd amb el comentari: «Soldats i obrers alemanys – Per què no posau un treballador alemany en aquesta posició?».


Inseriren imatges de revolucionaris arrencant les insígnies reials amb el comentari: «Quan els treballadors són cecs reverencien aquests símbols. Quan us traureu la vena dels ulls?».


Hi havia una il·lustració que mostrava un grup de treballadors asseguts còmodament en un palau. «Els obrers sempre han construït els palaus», deia el comentari, «i els han defensat amb la sang, ara per primera vegada viuen en els palaus que construïren i defensaren. Què esperau?».


Els americans afegiren energia als plans dels russos. Cada dia procuraven que tones de literatura revolucionària fos col·locada en els trens i conduïda vers el front. Williams fins i tot formà una Legió Estrangera per ajudar a refusar la possible invasió.


Hi havia el Departament de Premsa, sota la direcció de Radek. Aquests tres departaments publicaven conjuntament diaris en tres llengües – en alemany, Die Fackel; hongarès, Nemzetzkoi Socialista; i romanès, Inainte. Els diaris es distribuïen extensament pels fronts enemics, passats rere les línies i es feien circular en els camps de presoners. Els alemanys són propagandistes magistrals i saben massa bé el seu valor i la capacitat destructiva per no alarmar-s’hi. Paga la pena assenyalar que els diversos missatges del president Wilson foren sempre introduïts a Alemanya d’aquesta manera...


Se celebraren reunions secretes en l’Oficina d’Exteriors, on presoners alemanys i austríacs anaven a planificar la revolució en els propis països. Jo era l’única dona mai present. Havíem de signar els nostres noms quan entràvem, com si féssem un pacte de mort i fos una tasca realment perillosa. Qualsevol que signàs era d’alguna manera descobert i per tant marcat tant pels monàrquics com pels llurs col·laboradors, els agents alemanys. Els russos solien dir-me en broma i mig en advertiment, «tens un espia ros que et segueix avui», o «conec el teu espia – és un de les Centúries Negres».


Al principi no m’importava; era una experiència nova. Però aviat m’afectà els nervis. Un home petit, rar i demacrat, venia diverses vegades a veure’m i afirmava ésser americà. Em convidà a anar a casa seua. Després que li digués que sabia que era un espia deixà de vindre, però diàriament els meus papers desapareixien. Vaig deixar el meu allotjament de Troisky Ulitsa després que l’editor de Novia Jisn, el diari de Gorkij, em digués que em seguia un dels més notoris de la policia secreta del tsar. Vaig traslladar-me a l’Hotel Astoria, que era l’hotel oficial de guerra. Allà no em molestaven perquè era impossible d’entrar-hi i sortir-hi sense un passi si un no era conegut. Mariners cepats de Cronstadt vigilaven l’entrada.


Dos setmanes després d’anar a viure a l’Astoria em seguiren dos espies fins al Palau Tàuride. Hi entraren, però no pogueren sortir. Els guardes letons els retingueren i els prengueren les llibretes. Tot el que contenien eren estatístiques exactes de les meues anades i vingudes, el nombre de vegades que prenia carruatges, tramvies, i quant de temps passava en diversos llocs. He d’haver estat un subjecte decebedor ja que mai ni tan sols vaig prendre part en cap discussió; tan sols se’m permetia com a observadora. Els bolxevics feren que els meus espies refredassen les soles a Pere i Pau durant més d’un mes, i després els deixaren anar, tal com fan amb la majoria que arresten, amb la promesa de cercar una ocupació honesta.


L’Oficina d’Exteriors és davant del Palau d’Hivern i l’arquitectura i el color combinen amb la del palau més gran del món. Una cambra on els presoners solien trobar-se era extremadament bella, fornida en caoba massissa i antics brocats. Res no em desencoratjava més que la conducta dels soldats alemanys presoners en aquestes reunions. Els representants de les petites nacionalitats d’Àustria-Hongria eren revolucionaris violents; actuaven tal com feien els russos. És a dir, entraven, amb les robes velles i les botes enfangades, i seien còmodament en mig de tot l’esplendor. Els russos havien arribat a la conclusió que els palaus eren llurs i per tant havien d’utilitzar-los i a això es reduïa tot. No passava el mateix amb els soldats alemanys. Entraven tímidament, seien en la vora de la cadira, feien rodar les gorres nerviosament entre uns grans dits maldestres.


Una nit un oficial prussià es colà amb un posat fals. Havia mentit als presoners, pretenent ésser un revolucionari, i havia estat enviat com a delegat. Seia contemplant orgullós els assistents fins que li demanaren directament l’opinió. Llavors confessà que tan sols es feia passar com a revolucionari perquè havia sospitat del que passava. Fou expulsat sense més cerimònia.


Tan aviat com fou fora de la sala tots els soldats alemanys començaren a parlar de seguida. Deien que eren partidaris de la revolució, que hi creien, i que hi volien ajudar de tota forma possible. Eren contraris al llur govern, però temien parlar mentre l’oficial fos a la sala. Oficials del camp els havien dit, confessaven, que tots serien afusellats quan tornassen a Alemanya...


Un dels russos s’inclinà i parlà tranquil·lament. «Camarada», digué, «quants oficials teniu en el vostre camp?».


«Per què», respongué el soldat, «només un pocs – només tres o quatre».


«Per què no els matau, camarada?», continuà el rus amb la veu calmada.


Per un moment els soldats alemanys foren confosos. Es miraven els uns als altres amb total astorament, que fos perquè fossen horroritzats o perquè mai no se’ls hagués acudit la idea, no ho sé. Al final un d’ells parlà molt lentament – cada mot sortia com si el ferís tot el cos.


«Sí», digué, «teniu raó. És el que cal. Si els matam ja no els haurem de témer».


El rus parlava amablement, com un metge parla amb un infant malalt. «Recordau», els advertia, «que nosaltres també temíem els nostres oficials. Els vostres oficials i els nostres representen la mateixa mena de tirania. Ja no temem els nostres oficials. Som lliures ara».


Els alemanys assentiren solemnement, però tenien els rostres d’una pal·lidesa mortal. Un provocà una riallada als russos quan digué, «És cert que tindrem una revolució – però hem de tindre ordre».


Per un moment vaig tindre la visió d’aquella revolució alemanya ordenada, mecànica, sistemàtica, inevitable. Tants caps per minut, res d’oblit, res de compromís. L’ordre pot ésser més profundament horrible que la màxima confusió. I malgrat això supòs que és l’única manera – una comptabilitat completa, un judici calmat i definitiu...


Fins a aquest punt els socialdemòcrates alemanys han decebut a les masses. No s’han elevat fins el punt que altres socialistes esperarien. Potser és perquè tenen massa per superar; el pas és molt més gran per ells. I amb tot hi ha arreu signes d’un bon començament – el motí en la flota, les vagues que comencen a Viena i es difonen per tot Alemanya, les darreres mostres de descontentament d’Àustria... En l’avenç alemany s’usen tropes voluntàries d’altres fronts perquè els oficials alemanys no es refien d’homes impregnats de propaganda bolxevic. Presoners alemanys a Pskov ajudaren els Guàrdies Vermells a reprendre la ciutat. Canvien després de viure a Rússia. En una ocasió vaig sentir a un oficial austríac que parlava a un grup de presoners. «Com podem plegar-nos», els demanava, «i permetre que el nostre govern esclafe la revolució russa? Estem farts de guerra, però si som homes hem de lluitar amb els nostres germans russos».


Mentre les negociacions avançaven a Brest-Litovsk els delegats de presoners es reunien i aprovaven la resolució següent:


«La revolució russa juga el paper de totes les nacions i classes oprimides contra la tirania i l’explotació. La revolució russa roman lleial a ella mateixa quan els seus representants resumien les condicions de pau.


»Aquesta crida és en nom dels alemanys d’Alemanya, dels alemanys d’Àustria, dels hongaresos, dels bohemis, dels eslovens, dels romanesos, dels croates, dels serbis i altres nacionalitats. Els presoners de guerra d’aquestes nacionalitats accepten sense reserves la proposta de pau del govern rus. Si resulta que el govern de Carl d’Àustria i de Wilhelm d’Alemanya refusa de realitzar les negociacions de pau per raó de les propostes anteriors, llavors nosaltres, els alemanys, hongaresos, etc., immigrants i presoners de guerra declaram la guerra als imperialismes alemanys i austro-hongaresos, i lluitarem en les trinxeres colze a colze amb els nostres camarades russos, perquè la conducta ulterior d’implicar-se en aquesta guerra suposa una revolució adreçada a l’emancipació de tota la humanitat, i sabem com realitzar els nostres deures com a revolucionaris. Al mateix temps cridam als camarades alemanys i austro-hongaresos de les trinxeres que lluiten sota les banderes dels imperialistes alemanys i austro-hongaresos a sabotejar la guerra, a rendir-se, i a passar-se al costat de l’exèrcit revolucionari rus, i a fer tot el que puguen per desorganitzar les forces d’aquells governs imperialistes.


»Cridam a les masses d’Alemanya i Àustria-Hongria a desenvolupar un fort moviment revolucionari contra els llurs governs, i cridam els nostres companys treballadors, homes i dones, dedicats a les indústries de guerra en aquells països a sabotejar el llur treball. No han de preparar més municions per aquells governs perquè aquella munició serà emprada ara, no contra els llurs enemics, sinó contra els llurs propis pares, germans i fills, que lluiten per la democràcia i la solidaritat internacionals, perquè d’ara en endavant, nosaltres, els alemanys, austríacs, hongaresos, etc., combatrem en les trinxeres russes».


Per tal d’explicar millor a les masses i als soldats dels Poders Centrals, la crida designava genèricament què donà la revolució russa al poble rus, i que volia donar-los. També demanava que a les nacions oprimides d’Àustria-Hongria, etc., se’ls permetés un referèndum sobre la qüestió de l’autodefinició, i que tots els soldats, gendarmes, oficials, fossen retirats i es garantís completa llibertat a aquest referèndum. Aquesta resolució fou telegrafiada a Trotski a Brest.


No puc més que sentir, després de les meues estretes observacions dels revolucionaris de Rússia, que si Alemanya prova d’absorbir Rússia aviat patirà d’un poderós atac d’indigestió nacional del qual no podrà recuperar-se. La revolució és una malaltia insidiosa, difosa sota tirania, floreixent sota l’autocràcia...