Sis mesos vermells a Rússia

Louise Bryant

CAPÍTOL XXV:
PROPAGANDA ALEMANYA




LA propaganda alemanya no és de cap manera tan previsible i incompleta com creiem habitualment. Històries de com agents alemanys compraven regiments sencers de soldats russos són ridículament falses. Al llarg del front rus era perillós fins i tot repartir cigarretes. Un corresponsal americà, que era al front el novembre, es compadí tant dels soldats que retrocedí fins a la ciutat més propera rere les línies i comprà un munt de cigarretes. Quan tornà a les trinxeres començà a distribuir-les força generosament. Gairebé el linxen. Quan li examinaren els papers i s’hagué explicat, finalment el deixaren anar. Però després d’això ho trobava tan desagradable que decidí tornar a Petrograd. El rumor que era un agent alemany es difongué i quan esperava el rent en la petita estació ferroviària l’endemà fou de nou encerclat per soldats i amenaçat... Els qui provàrem d’esbrinar com els alemanys gestionaven la llur propaganda trobàrem mètodes molt subtils i difícils de seguir. Mai no la vessaren fins el punt de provar de comprar obertament els soldats rasos – adquiriren els serveis dels qui podien influir-los directament o indirecta.


Quan trobaren que no podien comprar els dirigents revolucionaris feren tot el que pogueren per tacar-los. A Rússia hom pot comprar proves falses a la lliura per demostrar que Lenin i Trockij són agents alemanys. Tots aquests indicis foren refutats pel Govern Provisional mentre mantenia detinguts aquests homes per jutjar-los. I amb tot aquesta propaganda alemanya ha estat més o menys reeixida. No fa gaire un dels nostres funcionaris s’afanyà per tornar a casa amb un patracol, i si no hagués estat pels esforços d’uns pocs representants sans, la situació russa s’hauria complicat més del que ja és.


L’Oficina Alemanya de Propaganda, amb seu a Berlín, té en el seu personal membres de tota professió que són experts en les llurs diverses línies. El llur objectiu especial és estudiar la psicologia del poble al que volen arribar. Per exemple, si volen fer propaganda a Rússia es fan amb els serveis d’algú que coneix la ment russa i que probablement ha viscut a Rússia molt de temps i que es troba a Berlín. El terreny és acuradament revisat i quan l’oficina decideix què fer instrueixen amb gran detalls els llurs agents amb els qui són en contacte. Aquests agents han estat enviats a viure en diferents localitats i no són generalment sospitosos.


L’exemple més il·luminador que em vaig trobar s’estengué durant un llarg període i mentre es revelava vaig començar a entendre moltes altres coses. A Estocolm, de camí, vaig trobar una jove que deia que era una corresponsal americana. Era francament pro-alemanya.


Un nombre de nosaltres, tots reporters, menjaven al Grand i després de dinar m’acompanyà cap al meu hotel. Vaig dir que cercava un abric i ella digué sense cap vacil·lació: «O, no el compres ací – tot és tan car, t’aconseguiré un a Alemanya».


Em vaig aturar, pensant per un moment que l’havia malinterpretada. Però la jove tan sols rigué. «Sé que vas a dir», continuà, «vas a dir que és traficar amb l’enemic, però això és massa curt de part teua».


Mentrestant havíem arribat al meu destí. Vaig observar-la girant per carrer; era rossa i de pell rosada i tot en ella semblava més alemany que americà. En recordar alguns dels seus comentaris durant el dinar sobre com d’elegants eren els oficials prussians, creia que tenia raó en la meua sospita.


Mai no la vaig veure de nou i aquesta història no té res a veure amb ella, però és un vincle important. Cinc mesos més tard se n’ordenà l’arrest per les autoritats aliades i fugí cap a Alemanya on encara roman. La seua darrera activitat fou publicar un llibre titular «Mein Lieber Barbars».


A Petrograd tan sols hi havia un diari publicat en anglès. L’editor era un homenet vacil·lant i nerviós amb cap opinió pròpia i que era dominat per un petit caràcter particularment menyspreable que afirmava ésser rus quan era a Amèrica i americà quan era a Rússia. En tots dos llocs aconseguí d’escapar al servei militar.


Certs articles que escrigué provocaren força mal sentiment a Rússia contra Amèrica. Atacà Trockij i els bolxevics just després que arribassen al poder. És fàcil d’imaginar-se com s’hauria rebut que un diari estranger, publicat en aquest país, hagués començat a atacar el president Lincoln durant la guerra civil, omplint cada dia les pàgines amb reports falsos sobre les accions «bàrbares» del Nord.


Els bolxevics eren enquimerats sobre què havien de fer. Els propietaris es mantenien al marge i prestaven poca atenció a la política. Diverses vegades els corresponsals anglesos i americans parlàvem de fer una protesta formal contra el diari, però d’alguna manera no es prengué mai cap acció. Sovint a Smolni russos enfadats ens deien acusadorament: «Així és com els diaris americans menteixen sobre els revolucionaris!». I explicàvem, amb vehemència, que el diari no era una publicació americana.


Un relat redactat molt astutament sobre els sis dies de lluita a Moscou quan els bolxevics superaren als junkers començà d’aquesta manera: «un americà que torna de Moscou reporta que oficials alemanys havien carregat les armes bolxevics».


La part malèvola d’aquell article no er tant que tota la història fos mentida, sinó que es presentava justament d’aquella manera – un americà diu...


L’home que ho escrigué digué a un rus que treballava en la mateixa oficina de no fer saber a certs americans que trametia notícies a la jove dama que deia que em podia aconseguir un abric de pell a Alemanya. I el rus, curiós com un infant, s’afanyà explicar-nos-ho perquè no es podia imaginar de què anava el misteri i perquè cap rus sap guardar un secret.


Vaig anar a veure aquest home un dia l’endemà d’haver imprès un article sobre un oficial alemany situat a la Nikolaiski Vosksaal (estació) i que arengà una multitud de russos durant una hora, dient-los gossos, etc. Vaig demanar per què imprimia aquella història que sabia que era falsa i que afirmava haver vist l’oficial. Deia que hi havia molts alemanys a Smolni. Li vaig respondre que jo hi anava gairebé cada dia i que mai no n’havia trobat cap. «Bé», digué manyosament, «m’han prohibit entrar a Smolni, però ja que vós hi podeu anar lliurement, per què no em dugueu notícies? Podeu dir-me el preu i si no ho voleu, aconseguiu-me un altre que puga».


I això no era tot. Va fer un esforç deliberat per aconseguir la confiança dels ambaixadors aliats i durant un temps reeixí amb un d’ells.


Les darreres revelacions d’intriga alemanya als Estats Units connecten directament aquests personatges amb la meua història amb el fons ‘Evening Mail’.


En una ocasió, quan hi havia el rumor que els alemanys serien a Petrograd en pocs dies – això era just després de la caiguda de Riga – el mateix home confessà a una noia americana que no s’havia de preocupar. Tot el que havia de fer, deia, era esmentar el nom de la dona d’Estocolm als oficials alemanys i seria tractada amb gran respecte.


Un altre full que era violentament anti-bolxevic era l’Entente, un diari anteriorment publicat a Romania i més tard transferit a Petrograd. Finalment els bolxevics el tancaren i l’editor, un homenet sense escrúpols, anà a veure el doctor Zalkind, ministre ajudant d’Afers Exteriors, per fer «un arranjament». Explicà a Zalkind que si li donava permís per obrir el diari de nou el faria pro-bolxevic. Zalkind somrigué i l’editor decidí que havia guanyat. A Rússia hi ha una nova llei segons la qual si tanquen un diari no pot reaparèixer sota el mateix nom. I l’astut editor, enrecordant-se’n, remarcà a Zalkind mentre s’aixecava per anar-se’n: «Ara l’única cosa que queda és triar el nom... Podríeu suggerir un?».


Zalkind s’ho pensà un moment i respongué greument: «Sí... Anomenaria un diari així... ‘La Prostituta’».


La millor i única informació autèntica de totes les parts de Rússia l’aplegava el govern francès. Cada dia un butlletí de còpies multigrafiades era emès i tan sols cobraren uns pocs rubles al mes pel servei. Contenia notícies sense prejudicis, sense comentaris, i també traduccions dels principals editorials de tots els diaris russos. Un diari americà que seguís aquesta política neutral no podria ésser més que de profit real.


Els propagandistes alemanys a Rússia han fet un esforç tremend per danyar el president Wilson davant dels ulls de la gent treballadora. Han presentat el judici de Mooney com «un exemple de la nostra suposada democràcia». Han aprofitat els nostres casos de linxament i cada mesura repressora contra els nostres radicals. És ben dolent que continuam a tindre aquests exemples perquè ells els assenyalen, ja que no hi ha arguments per refutar-los. Ens perdem nosaltres mateixos...


Al llarg del front, de costat alemany, s’exhibia un enorme cartell que mostrava el president Wilson empenyent els soldats alemanys a la batalla i conduint els seus propis lluny del perill.


Els propagandistes alemanys farien poc forat si tots els nostres diplomàtics fossen tan sensibles a les situacions com el coronel Raymond Robbins, cap de la Missió de la Creu Vermella Americana. Mai no s’estalvià cap tasca difícil per enfortir l’amistat entre Rússia i Americà. Mai no assumí una attitud antagonista envers cap grup del poble rus. Donà suport al Govern Provisional; donà suport als soviets. Tant se val com de ràpid arribaven els canvis o de com d’agranadors resultaven, immediatament es familiaritzava amb ells. Crec que tot corresponsal hi serà d’acord amb jo que, segons la llur millor observació, el coronel Robbins féu més per superar impressions desfavorables, era més valuós i acomplí realment més que qualsevol altre home o grup d’homes enviats a Rússia pel govern dels Estats Units.


Quan el coronel Robbins abandonà Rússia va rebre un tren especial a través de Sibèria i se li concedí tots els honors per part del govern soviètic. Res no demostra millor, en la meua opinió, el terreny comú d’amistat que aquesta confiança de les masses russes en el coronel Robbins. Robbins mai no ha pretès ésser socialista ni ha aixecat les banderes dels conservadors; merament ha fet un esforç honest d’imparcialitat.


Rússia és el país no-desenvolupat més gran del món; és infinitament ric en matèries primeres. Alemanya se n’adona. Després de la guerra hi ha d’haver una forta competència pel comerç rus. I ací és on la propaganda alemanya ha de fracassar essencialment. Ha provat de prendre per la força el que podria haver tingut estenent l’amistat. És clar que era gairebé impossible estendre l’amistat per la incompatibilitat dels dos governs. Li queda tan sols un curs per seguir. Els russos mai no oblidaran la «pau» forçada i injusta que seguí a les negociacions de Brest-Litovsk. Així ha d’intentar per tots els mitjans possibles de mantindre Rússia i altres nacions, especialment els Estats Units, en termes gens amistosos i ha d’enderrocar el govern soviètic o fins i tot un govern més moderat. Ha d’establir un govern més semblant al seu. És clar que si som prou assenyats i previsors, no caurem en el parany d’Alemanya. Oferirem ajut a Rússia i assumiren envers ella una gran tolerància i reconeixerem oficialment qualsevol govern que hi haja – sense consideració a les seues idees polítics o els nostres propis prejudicis en la matèria.