AMÈRICA ha mostrat gran simpatia pels infants de Bèlgica, de Sèrbia, de Polònia, de tots els petits països bel·ligerants agranats pel foc de la guerra. Com a nació hem acomplert una feina esplèndida d’ajut per la qual no serem mai oblidats. Però en la nostra disposició a assistir les petites nacions gairebé hem oblidat la gran Rússia. Mentre les exageracions més salvatges omplen els nostres diaris, Rússia mateixa no propaga conscientment els seus patiments com fan altres nacions. Tenim poca informació correcta quant a com de lamentables són les condicions en aquell país enorme de cent vuitanta milions, de forma que no hem confrontat el fet terrible que han mort més infants a Rússia des de la guerra que en tots els petits països plegats.
Sempre des del començament, fa gairebé quatre anys, les condicions han estat insuportables per als infants. El transport, mai massa eficient, fou gairebé completament capgirat tan aviat com començà la mobilització i no s’ha reorganitzat mai. Els infants de les ciutats no han rebut nutrició adequada durant quatre anys perquè la llei i altres queviures no han arribat des dels districtes rurals. Al principi, els infants del camp no eren enormement afectats, però a mesura que la guerra continuava i es difonia la desorganització, la Reina Fam ho reclamava tot. Me meravellava l’any passat com alguns sobrevisqueren. En una ocasió vaig demanar un metge que tenia experiència en l’assistència d’infants en sis països bel·ligerants i em va dir que l’única explicació que podia oferir era que els infants russos tenen més resistència que altres infants. «Era forçat a donar-los aliments en el meu hospital», deia, «que si hagués donat a criatures americanes s’haurien mort en pocs dies...».
Sí és cert que els infants russos són tan forts això tan sols fa més tràgiques les estatístiques quant a la llur mortalitat. En les retirades de Galícia, de Volhynia, Riga, i altres llocs, morien a la taxa de 800 de cada 1000. En les institucions caritatives, atapeïdes, castigades per la malaltia i la manca d’higiene, desproveïdes de gairebé tota necessitat mèdica, tan sols sobrevivien un 15%.
Just escriure això, o parlar-ho no pot oferir una imatge a mental a ningú que no haja vist realment aquest flagell agranador de les personetes. Comença enfonsar-s’hi en un després d’haver viscut a Rússia durant un temps i començar a demanar-se on han anat els infants. Sempre cercava els feliços jovenets als quals corresponien les joguines brillants dels aparadors, ara cobertes de pols. Vaig adonar-me amb horror que tothom a Rússia és adult. Els joves en anys, que encara anomenam infants, tenien rostres vells i tristos, ulls famolencs que cremaven des de faccions pàl·lides, de sabates trencades i gastades, d’indumentària sargida i esparracada, que n’accentuava una misèria tan aparent.
A Petrograd l’hivern passat, el coronel Raymond Robbins, de la Creu Vermella Americana, féu l’intent d’abastir els nadons de Petrograd amb llet enllaunada, però hi hagué tota mena de retards en l’enviament, les polítiques envers Rússia canviaren, de forma que quan vaig partir el mes de gener la llet encara no havia arribat. Certament, d’alguna manera especuladors aconseguiren de colar en petites consignes i en llaunes de 10c de populars marques americanes que es podien comprar al preu exorbitant de 16 1/2 rubles. M’agradaria poder esborrar-me de la memòria la vella camperola i els petits galifardeus que paraven en la neu fora de la botiga de queviures fitant tristament les petites llaunes vermelles i blanques.
En les retirades confusió i terror avançaven amb els refugiats. El darrer autumni quan fugien davant dels alemanys que avançaven, els pares no tenien temps d’aturar-se a soterrar els llurs infants morts, les mares queien esgotades i morien amb nadons vius als braços. Bocins molt estimats de tresors domèstics, arrossegats amb l’esperança de fer llar on fos, eren llençats amb el desgast de les milles; ací un cofre, allà una tetera de mà, un samovar de llautó... Sense barrets, sense abrics, afamats, sovint descalços i enfonsats en el llot fins els genolls la població empenyia obstinadament durant dies.
Fins i tot en les retirades més organitzades on es feien càrrec doctors de la Creu Vermella, es deixaven enrere infants malalts en hospitals militars, especialment en el cas que els infants tinguessen malalties contagioses com l’escarlatina. Eren col·locats ràpidament en ales separades i se’ls cosia a la roba etiquetes, i en la porta s’enganxava una nota adreçada als alemanys, que donava una breu informació sobre el trastorn de l’infant, quins eren els seus pares, d’on venien, i el llur destí. Hi havia una fe desesperada que progenitor i infant es trobarien un dia l’un i l’altre, però en la majoria de casos era una esperança vana.
Hi havia una bella camaraderia entre els infants en aquestes marxes. Els més grans sovint duien els més petits i mentre marxaven cantaven cançons populars, barrejades amb totes les noves tonades revolucionaris. Les llurs precioses petites veus de soprano alta, creuant la freda i feixuga humitat del paorós autumni rus i les llurs petites figures atrapades en la boira els donava l’aparença d’un exèrcit de fantasmes de tots els infants que havien mort en aquesta guerra pels pecats d’uns pocs diplomàtics que seien al voltant d’una taula daurada, complotant conquestes i vessant la sang del món.
Els infants mostraven un coratge remarcable, suportant tota mena de dureses sense remugar. Això era especialment cert dels infants que havien estat enviats endavant dels pares per tal que, fins i tot si els pares perien, els infants si més no es poguessen salvar. En l’estranyesa i remolí de la nova vida, els individus s’afermaven. Un petit noi o noia, sovint de cap manera el més gran, podia liderar una banda de vint o trenta. Es nomenava ell mateix el cap, de vegades demostrant un favoritisme de rang.
La vida no era tot seriositat en aquests tristos petits exèrcits. Els infants trobaven temps per fer bromes als metges, per burlar-se de les infermeres i per imitar els líders revolucionaris. Formaven comitès i emetien proclames desafiants, pretenent de refusar ordres de superiors. Aquesta imitació de la nova vida era certa en les escoles de Petrograd. Nois petits escrivien laboriosament llargs documents i els enganxaven en les parets, «just com Lenin i Trockij». Una dels professores m’explicà una història divertida sobre un comitè de joves que l’anà a veure amb la informació portentosa que de llavors en endavant els estudiants de l’escola no rebrien ordres «si no eren contrasignades pel comitè», el membre més gran del qual comitè tenia dotze anys.
L’únic infant que mai vaig conèixer que semblava gaudir dels riscos de la guerra era un noi sorprenentment bell de nom Vanya, fill d’un camperol acomodat de la província de Volhynia. Es va perdre en una de les estacions on havia sortit a la cerca d’aigua pel te. En totes les estacions ferroviàries hi ha enormes tancs d’aigua bullent pels qui viatgen i els camperols sempre duen amb ells grans teteres de llautó per fer-hi te, que beuen gairebé cada hora del dia.
Vanya havia persuadit els pares que els deixassen anar a per aigua «just una vegada» a la manera de petits banys. Llavors sembla que es distragué amb un gos gros i amistós i que s’oblidà de la missió. El tren arrencà i els pares no descobriren que faltava fins que foren molts milles enllà; i els refugiats no poden retornar. Durant hores Vanya esperà dempeus que el tren tornàs. Al capvespre el trobaren una companyia de cosacs que anava cap al front.
Les seues aventures després d’això foren tan remarcables que esdevingué un personatge llegendari i es reportà que tenia una vida encantada. Durant setmanes muntà al capdavant del regiment cosac en un carregador de foc. Esdevingué l’ídol del campament i els cosacs el carregaven amb tota mena de presents del botí collit pel camí. Els duia al voltant del coll en penjolls com un petit salvatge. Els cosacs són amables tan sols amb dos éssers vivents – infants i cavalls.
Vanya era un geni en perdre’s. El perderen els cosacs i vagarejà sense rumb a través d’un bosc solitari menjant baies silvestres i dormint sota els estels. El trobaren un llenyataire i la seua dona i l’adoptaren i l’estimaren com un fill. Però ells també, alhora, hagueren de fugir dels alemanys, i després d’un llarg viatge arribaren a Petrograd.
Ací Vanya es perdé de nou i el trobà un americà que el dugué a la Casa del Refugi americana, que fou establerta al començament de la guerra per subscripcions recollides entre els membres de la delegació americana i assistida per amics a Amèrica. Mai no assolí massa importància, però els qui hi tenien interès foren capaços de tindre cura d’uns quaranta infants.
La història de com Vanya fou finalment trobat pels seus pares després d’haver rondat per tot Rússia durant un any i mig és un dels finals feliços excepcionals respecte dels milers de relats tristos de vides escampades i trencades del poble dels districtes envaïts.
Ésser d’ajut en reunir famílies perdudes era la tasca principal del Comitè de la Gran Duquessa Tatiana que penjava llistes semisetmanals dels refugiats en els diversos campaments. Fou d’aquesta manera que el pare de Vanya llegí el nom de Vanya en una de les llistes. Havia caminat vint verstes dues vegades a la setmana fins a l’oficina del Comitè per procurar-se les llistes durant un any...
La fam ha amenaçat Rússia durant mesos i ara sembla inevitable. Hi ha poca llavor o no gens per a la propera sembra, manca de cavalls i d’estris agraris, cap mitjà de transport, mentre que de les reserves de gran d’Ucraïna se n’apoderen els alemanys o les cremen els camperols per mantindre-les fora de les mans de l’enemic; a Sibèria els subministraments són retinguts per una raó o una altra. Durant molt de temps hem cregut tota història odiosa i hostil que surt de Rússia, històries intencionades per enverinar-nos la ment i fer-nos enemics. En altres mots, hem cregut just exactament el que els alemanys ens han volgut fer creure. Però amb independències de les enormes diferències d’opinió que puguem tindre amb la majoria del poble rus, els infants són el mateix que nosaltres en tot el món. Eventualment haurem d’ajudar els infants russos tan generosament com els infants d’altres països.