VAIG tornar de Petrograd fins ben bé Estocolm com a correu bolxevic. Això resultà de la manera següent: em preocupàvem molt els meus papers. En una ocasió anterior quan viatjava a través de Finlàndia la major part del meu equipatge fou confiscada. No volia que succeís de nou, de manera que vaig anar a l’ajudant del ministre d’exterior Zalkind i li vaig demanar com podia evitar una experiència similar. Pensà durant un moment, somrigué i digué, «bé, us faré correu del govern soviètic».
No tenia idea de que suposaria ésser considerada bolxevic fora de Rússia. El doctor Zalkind és una persona subtil, de vegades crec que hauria sentit que seria una experiència il·luminadora per a un reporter – i ho fou.
La nit abans d’anar-me’n vaig trametre les meues bosses cap a l’oficina d’exteriors. Tres antics funcionaris, que havien molts anys de servei sota el tsar i que encara duien els mateixos antics uniformes, paraven ferms disposats a realitzar la cerimònia. Un sostenia una espelma encesa, un segon els llargs bastons de cera i un tercer el segell oficial que mai no abandonava la seua persona mentre era en funcions i que reposava en la gran caixa durant la nit.
Foren molt solemnes i mai no canviaren l’expressió del rostre mentre marcaven tot el meu equipatge fins llavors insignificant amb grans cartes blanques que proclamaven en lletres negres que havia de partir en una expedició oficial, tractant-me amb tota la deferència deguda a un emissari de Sa Majestat Imperial. Tan sols els soldats i mariners, disposats per l’edifici, miraven per la porta i remugaven obertament.
Quan la cerimònia acabà vaig entrar per dir adéu a Zalkind i ell em donà els papers de correu i una lletra a l’ambaixador bolxevic en Estocolm. «Hauríeu d’explicar-li el que veieu pel camí, en cas que siga interessant», digué.
«Esperau que passe res?» vaig demanar.
«Bé, els guardes vermells encara tenen el poder, però no som segurs de quant de temps el sostindran. Manteniu els ulls oberts, de tota manera».
Hom amb prou feines té temps per col·locar l’equipatge còmodament en el compartiment abans que el tren s’ature en Bjeloostrov, just a la frontera de Finlàndia. És tan sols un hora de recorregut des de Petrograd. Hi havia tropes bolxevics a tot arreu. Examinaren els meus passaports, em comptaren com a amiga i amb prou feines miraren les meues possessions que mostraven valentes els enormes segells vermells del Govern Obrer i Camperol.
El viatge transcorregué sense incidents fins que arribàrem a Tamerfors. Ací una companyia de mariners, que havien vingut a ajudar la Guàrdia Vermella, foren arrestats per la Guàrdia Blanca, i marxaven ombrívolament. Vaig lamentar que aquesta fou la meua darrera imatge dels aventurats mariners de Cronstadt, ja que ells, més que cap altre grup, mantingueren la nostra imaginació durant la dictadura proletària.
El meu tren fou el darrer que permeteren de passar. Vaig assabentar-me a Estocolm que els mariners de Cronstadt havien estat afusellats. Quan els alemanys i els guardes blancs arribaren al poder coses terribles se seguiren immediatament. Set mil homes i dones que pertanyien a l’Exèrcit Vermell foren massacrats després d’haver-los desarmat. El mètode alemany de facturar aquesta pobra gent era aquest: els prenien en grups de cinquanta, els col·locaven contra un mur i activaven les metralladores. Si hagués trigar unes poques hores en partir de Petrograd, duent papers dels bolxevics, probablement hauria compartit el llur infeliç destí.
A Tornea l’oficial americà s’havia anat per casar-s’hi, i un jove cosac escarransit era l’encarregat. No era segura que fos bolxevic i vaig vacil·lar de presentar-hi les meues credencials. Començà al principi a fer-me qüestions en un anglès molt bo. «Veniu tot just de Petrograd? Sou socialista?». I abans que pogués respondre continuà orgullós: «Jo mateix sóc socialista, i molt interessat en el moviment bolxevic. Hi ha una gran oportunitat d’avenç. Mirau-me! Tinc menys de trenta i sóc general. Quin home del vostre país és general amb menys de trenta?».
De Tornea a Haparanda tot era glaçat, de forma que anàrem d’una ciutat a l’altra en trineu. El general cosac m’acompanyà. Era molt feliç explicant-m’ho tot d’ell. Érem tan sols a unes poques milles del cercle àrtic. Em suggerí que seria una molt bona experiència per a una corresponsal americana de creuar-lo. No eren ni les tres de la vesprada i el sol, que havia estat damunt l’horitzó tan sols durant unes hores, ja es posava, projectant en el cel flames de groc i d’or, envermellint la neu. Dos petits trineus, arrossegats per un ren, en cadascun dels quals seia un home, arribaren corrent de direccions oposades. Els conductors no semblaven tindre cap control dels furiosos petits animals, que toparen l’un amb l’altre, capgirant-ho tot.
No deixàrem Haparanda fins a les vuit del vespre. Havia sopat allà i caminat per la ciutat, fent una ullada a les petites botigues i parlant amb els camperols. Bells joves oficials suecs i tropes sueques en uniformes blau clar i amb alts barrets blancs de pell eren en cada carrer. Em demanava, amb una mica de por en el cor, si es disposaven a anar cap a Finlàndia i complicar les coses encara més.
Gairebé tan aviat com deixàrem la frontera deu oficials alemanys pujaren. Vestien amb tota mena possible de robes, i si no hagués segut a la llur taula per tots els tres àpats de l’endemà, no hauria sabut qui eren. Sembla que havien establert un sistema clandestí regular des de Finlàndia, que funcionava especialment bé d’ençà que els guàrdies blancs creixien en poder.
Semblava que tenien amics per tot el camí, i quan arribàrem a Estocolm un oficial fou rebut per la seua dona i dos infants. Des del començament de la guerra joves finesos han lluitat en les trinxeres alemanyes contra els russos. És un fet nu, que ha estat demostrat per les accions recents del govern finès, que les simpaties de les classes conservadores a Finlàndia, com les simpaties de les classes conservadores a Suècia, són pro-alemanyes. Amb tot, era força sorprenent veure aquesta cooperació oberta.
Tan aviat com vaig arribar a Estocolm, vaig provar de trobar els funcionaris bolxevics. Pensava que potser un correu tornaria, i volia fer-los arribar un mot sobre els oficials alemanys. Els meus problemes començaren de seguida. Vaig anar cap a l’hotel més gran perquè no tenia cap adreça definida, i vaig demanar el recepcionista si sabia on es localitzava l’oficina bolxevic. Em dirigí una mirada hostil: «A sota en algun celler, probablement. No tenim informació sobre aquesta gent».
Curiosa per veure’n l’efecte, vaig continuar, «però sóc un correu del nou govern rus».
«No tenim cambres en l’hotel», digué, girant-se d’esquena, que podria haver estat o no una resposta al meu comentari.
Després vaig anar a la legació americana. Just a través del pati anterior a l’entrada vaig observar l’antiga doble àliga imperial russa en un cartell que duia els mots, «Consolat Rus». De forma que vaig creuar el pati i vaig entrar en l’edifici. Sentia veus en l’interior, i vaig picar la porta. Forts crits d’«Entrau», em convocaren en una sala mal il·luminada. En un racó fumejava un samovar. Un munt de gent seia en la taula bevent i menjant sandvitxos. Hi havia robes penjades en les cadires, i un nadó sol udolava fortament des del centre del pis. Un home avançà i em demanà què volia. Vaig dir sense recança, «si aquesta és l’oficina bolxevic, tinc una lletra i informació per vosaltres».
Immediatament tothom saltà amb gran animació, i tots començaren a parlar alhora com tan sols poden els russos.
«No tenim res a veure amb els bolxevics! No rebem els llurs representants».
«Bé, si més no», vaig dir, «podríeu dir-me on es localitzen».
«No tenim res a veure amb els bolxevics».
Em començava a cansar una mica que em tractassen d’aquesta manera individus esnobs.
«Si representau al Govern Provisional, o fins i tot si fóssiu representants del govern tsarista, la cosa de la que seríeu informats és de la situació del nou poder».
«No tenim res a veure amb els bolxevics!» cridaven, xisclant de ràbia i tancant d’un colp de porta.
Vaig tornar cap a la legació, i hi vaig trobar un corresponsal d’una de les nostres agències de premsa més grans. Començava a sentir-me alleujada; era certa que aconseguiria la informació correcta.
«Em diríeu», vaig dir, tan educadament com sabia, «on puc trobar la seu central bolxevic?».
Per al meu profund astorament tornà púrpura d’indignació. «No tinc res a veure amb aquesta immundícia!» va respondre glaçadament.
Em sentia forçat a demanar una qüestió més. «Si haguésseu de triar entre els bolxevics i els alemanys, que preferiríeu?».
Sense vacil·lar respongué, «els alemanys».
«Heu estat mai a Rússia?».
«No».
No hi havia res més a dir. Vaig anar a l’oficina de l’ambaixador americà i hi vaig aconseguir l’adreça correcta. Era tan sols a un bloc de distància. Tota la gent a la que ho havia demanat havien de saber on era. Em demanava mentre hi anava quina mena de terrible gent hi trobaria. Un jove lleu, gairebé tímid, respongué el meu truc. Deia que el cònsol em veuria en un minut, i em donà un llibre i una cadira vora el foc.
El cònsol, Vorovski, resultà ésser un conegut músic i un cavaller educat. El seu ajudant era doctor en filosofia, la imaginació del qual havia estat capturada per l’aventura i coratge del moviment bolxevic.
«Heu d’ésser molt cansada», digué el doctor en filosofia, «després del vostre llarg viatge. Just a baix del carrer hi ha una petita i tranquil·la casa de te on fan bells concerts i tenen les pastes sueques més delicioses. Hi anirem i hi parlarem».
Asseguts a la taula, miràvem a través del carrer les barcasses que lentament anaven i venien pels canals. L’enorme Rússia hi quedava molt més enllà. Enyorava el meu propi país, però pensava en l’avenç alemany i em feia mal el cor. Volia tornar-hi i oferir la meua vida per la revolució. El meu company m’interrompé els pensaments.
«Si teniu interès en l’art suec», començà, «hi ha una mostra interessant de Zorn a la Galeria Nacional...»
FI