L'HORA DE GRAMSCI COINCIDEIX AMB EL TRIOMF DE L'OPORTUNISME
(extret de Battaglia comunista n. 5 – maig del 1967) (en italià)
El destí de Gramsci, merescut o no, certament no és d'envidiar pels que, juntament amb ell, han viscut el temps de l'ascens revolucionari en el clima encès per la Revolució d'Octubre, per acabar després – a les mans d'un aparell de partit sense prejudicis – un centre imperant d'infecció ideològica i política per les noves generacions de combatents que volien fer-se pròpia la causa del proletariat i conèixer la teoria revolucionària.
Diem clarament que s'ha fet un conte de la seva vivència humana, recordada en el quadre d'una situació excepcionalment greu i dolorosa pel proletariat, però sobretot pels militants del Partit Comunista que es trobaven en la primera línia de la lluita contra el capitalisme feixista per donar una solució revolucionària a la crisi que havia envestit les estructures econòmiques i polítiques a l'inici de la postguerra; i un conte és, alhora, la sistemàtica i interessada instrumentalització del sacrifici de Gramsci per cobrir una política de capitulació i de traïció.
El Gramsci, posat en circulació pels homes que s'estaven de patrons a la via delle Botteghe Oscure, l'han construït a llur mesura, proporcionalment a llur estatura de politiquers que necessiten un nom i un sacrifici per fer-ne ús publicitari i d'embotament dels cranis disposats a ésser rentats, siguin quins siguin. Aital necessitat, que hauria de suscitar repugnància, contràriament fatiga biògrafs i exègetes, historiògrafs i hagiògrafs, literats i fins i tot poetes que tots plegats han omplert i reomplert el mercat llibrer del darrer venteni, en benefici d'un partit que el mobilitza, amb la construcció d'un Gramsci de gestos, episòdic i amb el perfil ideològic cada cop més deteriorat. Qui ha conegut ben de prop Gramsci i amb ell l'època de la seva major maduresa política, i ha aprofundit després aital coneixença amb l'estudi acurat i objectiu dels seus escrits posterior, no pot concloure el seu judici, més que d'una manera, el de no considerar l'obra de Gramsci centrada en el marxisme i realitzada amb ment de marxista, amb els instruments que ofereix el seu mètode d'interpretació i amb els objectius que li són propis.
Si en ell era prevalent els interessos pels problemes contingents i l'urgència per les solucions immediates i concretes, encara estimava idealitzar-ho tot amb una febril creativitat, com si volgués equilibrar d'aquesta forma el caràcter idealitzador amb la incapacitat física per una seriosa i constant conducta realizadora.
Entre el materialisme dialèctic i la filosofia genèrica del mite, Gramsci aparentment n'era del primer, però de fet estava lligar per educació, per gust i per tendència al segon. Això vol dir que fins i tot l'especulació que s'ha fet i que encara es fa de l'oportunisme en la personalitat de Gramsci, troba en la incompletitud, en la insuficiència de la seva elaboració teòrica i en l'empirisme de les seves indicacions polítiques, la seva raó d'existir i la seva justificació? Es pot afirmar que aquesta macabra vivisecció de Gramsci a la taula anatòmica de l'intel·lectualisme d'"esquerra", ha trobat en el seu pensament i en la seva obra una munió de presupostos i de perspectives inconciliables amb el marxisme.
Resulten necessàries, algunes precisions, ni que siguin breus.
Davant la primera guerra mundial, Gramsci no sols és indecís sobre la via que cal prendre i no veu la natura real de la guerra, sinó que és incapaç de sentir i jutjar el propi fenomen de l'imperialisme des de l'angle visual de classe i de l'estratègia revolucionària, en els mateixos anys que Lenin i Luxemburg donaven una contribució, d'importància fonamental, a l'elaboració de la teoria revolucionària sobre el problema de la guerra.
Sempre sobre el problema de la guerra, en el seu primer article aparegut al Grido del Popolo (octubre del 1914), Gramsci escrivia: "...els revolucionaris que conceben la història com la creació del propi esperit, feta d'una sèrie ininterrompuda de xocs amb les altres forces actives i passives de la societat, i preparen al màxim les condicions favorables pel xoc definitiu (la revolució), no s'han d'acontentar amb la fórmula previsora de la neutralitat absoluta, sinó que han de transformar-la en l'altra de neutralitat activa i operant".
És aquesta posició activista de "neutralitat activa i operant" la que portarà Mussolini a la teoria de la guerra revolucionària, preludi lògic del feixisme, però que no portarà Gramsci ni a la teoria ni la pràctica del fatalisme revolucionari.
De la resta no és cap misteri que Gramsci no reeixí de concebre el marxisme sinó fou en clau idealista per ésser ancorat en l'historicisme crocià (la història com a creació de l'esperit) i al seu concepte de la llibertat. En examinar la Revolució d'Octubre, Gramsci escrivia de fet (Avanti, 25 de juliol del 1918) que: "el desenvolupament històric és governat pel ritme de la llibertat" la qual "és força immanent de la història que fa esclatar qualsevol esquema preestablert".
La mateixa inclinació idealista el porta a veure en els "Consells" la possibilitat objectiva de preconstruir sobre el propi tronc del capitalisme les formes i les institucions de la societat socialista, mentre romani cec i sord davant la necessitat històrica de la formació el partit revolucionari.
El Gramsci posterior, com l'hem conegut del Congrés de Livorno fins al de Lió, de l'assassinat de Matteotti a les lleis excepcionals, en el paper de cap del partit, és encara menys original i menys conseqüent, i no pot ésser objecte d'aprofundiment en aquest lloc.
I creiem que aquest és la millor forma de recordar Gramsci; falsejar-lo no seria digne de la seva memòria.