Font: «The
Rev. W Landsell, D.D.». Progress, març del
1883, pp.309-304;
Transcrit: per Ted Crawford; Traducció
de la Secció Catalana del MIA.
En el número de febrer del Contemporary Review el Rev. Landsell, D.D., pateix per demostrar que el millor lloc possible en aquest millor possible dels mons és una presó russa. De fet, tan plaents són els quadres que dibuixa que hom es perd meravellat davant del ximple prejudici que existeix en les ments russes contra aquests alegres retrats de forma que nombrosos presoners polítics moren i embogeixen en elles, i que tants altres preferesquen el suïcidi al gaudi continu dels luxes que el doctor Lansdell descriu tan vivament. Però si molt emocional i eloqüent, el doctor Lansdell és singularment il·lògic, i amb prou feines pot esperar que les seues visions optimistes de les presons russes convenceran la resta del món. Amb les crítiques del doctor Lansdell sobre l’article de Kropotkin no m’ocuparé. Sens dubte Kropotkin les respondrà ell mateix; però hi ha certes altres afirmacions del doctor Lansdell que demanen una rèplica. No hi ha cap prova, diu l’alegre D.D., que es torturen presoners a Rússia, perquè el testimoni d’«autors venjatius» o de «presoners alliberats o escapats» no és «lliure de biaixos». Però mentre refusa aquest testimoni «no lliure de biaixos», el doctor Lansdell espera que el creiem, ja que té una relació tan bona amb la policia russa que se li concedí el permís, «molt rarament concedit» (la cursiva és del doctor Lansdell), de visitar de certes presons i fortaleses! Cert és que fins i tot per a ell el permís no fou concedit gaire lliurement. De la seua sol·licitud al comte Tolstoi, el ministre d’interior en el 1878, ens diu: «Quan em vaig posar seriós per demanar si podria visitar la presó estatal en la fortalesa la seua Excel·lència m’assegurà molt amablement que faria tot el que podria; però en rebre aquesta sol·licitud m’imaginava que faria una ganyota com si hagués demanat la meitat del seu reialme, i al principi digué «Ni» El vaig urgir, però, que els enemics de Rússia havien dit que en la meua inspecció de presons siberianes no m’havien mostrat el pitjor; també que en la presó-fortalesa s’afirmava habitualment que hi havia abominacions, i que jo no podia contradir aquestes afirmacions mentre no hagués inspeccionat personalment l’edifici. Això semblà convèncer el Comte» (les cursives no són del senyor Lansdell), i al senyor Lansdell se’l permeté de visitar la fortalesa uns dies més tard, i «veure-ho tot». Mentre hi anava amb la clarament esmentada intenció de «contradir les afirmacions» sobre les «abominacions» que suposadament hi havien en aquesta fortalesa no és remarcable que «convencés el Comte» i se’l permetés d’«inspeccionar-hi». Però si aquesta inspecció és satisfactòria per als funcionaris russos, el doctor Lansdell no hauria d’esperar que ningú més la contemplàs com «lliure de biaixos». Pel que fa a la tortura, s’exclama el doctor Lansdell, si n’hi ha, «no es pot trobar ningú que ens explique amb un cert detall, quan, on i com se’l va fer patir?» Sens dubte no és fàcil d’obtindre testimonis a Rússia que no siguen «autors venjatius» ni «presoners alliberats»; amb tot, si el doctor Lansdell no hagués estat tan ocupat distribuint tractats hauria trobat una resposta a aquesta qüestió en el report del judici en la cort marcial celebrada a Kharkov el 1880 – és a dir, sota l’anomenat règim «liberal», «moderat» i «humà» de Loris-Melikov, i completament reportat en diaris com Golos i Novoe Vremia. Vet ací un extracte del llur report:
«En el banc dels acusats en la cort marcial de Kharkov entre els nombrosos presoners la figura simpàtica del jove Sitzenko és especialment remarcable. Al seu costat seu el seu pare – també un dels acusats.
»EL PRESIDENT DEL TRIBUNAL: Acusat Sitzenko, el que dieu ara contradiu tot el que admetéreu fa un anys quan fóreu interrogat en la presó».
»SITZENKO: O! M. le President, m’avergonyeixen les declaracions que vaig fer llavors a contracor. Però què no m’havien fet patir! Em tancaren en una cel·la, un munt de pedres, on no em podia ni moure ni seure. Sóc un home – amb tot en aquell atroç forat havia de satisfer totes les meues necessitats. Com a nutrició rebia un got d’aigua a la nit. Durant dues setmanes, senyor, resistí contra la fam, però l’aire contaminat em va vèncer. Pensau-hi – tenia al voltant meu tan sols excrements – la pudor m’ofegava. Em tornava boig. Un dia vaig rebre – la porta de la meua cova s’obrí – un dit procès verbal d’interrogació – al qual mai no havia estat sotmès, i al qual no havia respost mai; em deixaren durant una estona respirar aire fresc. No podia abandonar la finestra oberta. Mai no havia pensat que l’aire pur podia ésser tant per a un home. Per gaudir-lo una mica més, i no retornar a la meua cel·la, vaig signar l’infame paper que ara em mostrau.
»Durant aquesta terrible història, explicada en la veu suau d’un noi de vint anys, el seu pare es desmaià al seu costat... El públic es commogué. Forts crits d’indignació sorgien de totes bandes. Per ordre del president la sala fou desallotjada, i el tribunal, després d’haver deliberat, sentencià el jove Sitzenko a tres anys de treballs forçats».
Ací doncs hi ha el testimoni que demana el doctor Lansdell – un testimoni que parlà davant d’un tribunal, en presència de centenars de persones! Tampoc no és el jove Sitzenko l’únic testimoni. No citaré el testimoni dels deu o dotze presoners que compartien amb Bogoliubov el seu «empresonament preventiu» (és a dir, abans del judici), i que relaten horrors encara més grans que els registrats abans. Tan sols recordaré al senyor Lansdell el judici de Vera Sassulitx. Pot recordar que disparà Trepov «per tal de cridar l’atenció de Rússia i del món al tractament brutal infligit a presoners polítics, i més especialment a les inoïdes crueltats a les que el malaurat presoner Bogoliubov havia estat sotmès». Vera Sausslitx explicà al tribunal quines eren les crueltats, i encara que no negava haver disparat Trepov el jurat unànimement l’absolgué! Recordaria a més al doctor Lansdell que Begolinbolf fou un dels nou presoners que en els dos mesos d’agost i setembre del 1880, embogiren en la presó estatal on eren confinats. Ha oblidat el doctor Lansdell els casos de Brantner i Antonov, d’Ossinski i la seua germana petita? Ha oblidat que aquesta noia de tretze anys, per cap altra raó que haver vingut a acomiadar-se del seu germà abans de l’execució – (Ossinski fou condemnat a ésser afusellat, però el governador de Kiev «misericordiosament commutà la sentència a – la forca»!) — fou enviada encadenada a Bostov; ha oblidat el cas de Maria Subotina, que, mentre es moria, fou deportada a Sibèria a peu i sota feixugues cadenes, cadenes que la lligaven a deu o dotze criminals del tipus més vil, i que es morí en el paorós viatge? Ha oblidat el doctor Lansdell el tractament dels rastolniks (sectaris) a Mezen a Arkhangel?
Què diu una publicació com la Isovremennija Izvestija (Notícies Contemporànies), impresa a St. Petersburg, de les presons que el doctor Lansdell troba tan plaents?...
«El 1877 el nombre d’actuacions presentades davant dels procureurs revisors depassà les 88.000, la majoria de les quals no havien presentat d’ofici, sinó a través del jutge d’instrucció. D’aquests la procuradoria arxivà 35.508. Mentrestant aquest nombre immens de persones innocents no tan sols havien patit la molèstia d’una investigació criminal, sinó també les agonies del nostre règim de presons, i tot a la iniciativa arbitrària d’un jutge d’instrucció».
Proves com aquesta — malgrat que potser no del tot «sense biaixos» al gust del doctor Lansdell — es podrien multiplicar; però ja s’ha dit prou per demostrar que els presoners polítics russos no duen una vida tan delitosa com el doctor Lansdell ens voldria fer creure, i que, malgrat la seua curosa inspecció de «tot», hi ha certes de coses que no ha vist o no ho volgut veure.
Eleanor Marx.
[Després d’haver escrit l’anterior trob que el «proper judici nihilista s’ha de celebrar en estricte secret — ni tan sols els parents més estrets dels acusats seran admesos». I amb tot el senyor Lansdell es demana per què ningú no presenta cap prova de tortures als presoners!]