Federació Comunista Catalano-Balear

Projecte de tesi sobre la qüestió nacional

Tesi redactada per la ponència nomenada per la «Federació Comunista Catalano-Balear»—nucli polític dirigent de l'organització de masses «Bloc Obrer i Camperol»—sobre la qüestió nacional a Ibèria i que ha estat posada a discussió entre els seus militants (amb vista a la pròxima celebració del II Congrés de l'esmentada organització).

Publicat a Documents socials, Barcelona, 1932. La tesi fou aprovada pel II Congrés (Barcelona, 2-3.4.1932), amb unes poques esmenes (que apareixen barrades).


I

La caiguda de la monarquia i la implantació de la República, com que aquest canvi de règim no ha anat acompanyat de la incorporació al nou Estat polític del programa de la revolució democràtica, no representa un avenç gaire sensible no sols en l'ordre de les relacions de les classes socials en pugna, sinó tampoc en les relacions entre les col·lectivitats nacionals que viuen, de grat o per força, dintre el marc de l'Estat espanyol.

II

Sota la monarquia, l'Estat imperialista panespanyol, format històricament de nacionalitats diverses, sobre les quals exercia la seva hegemonia el feudalisme de Castella, vinculat estretament amb la monarquia i dominant en les grans artèries capitalistes superposades sobre una economia semifeudal i petitburgesa, no havia reeixit a fondre's en un sol esperit nacional. L'esperit assimilista de l'imperialisme castellà no aconseguí vèncer la personalitat de les nacions de la perifèria: Catalunya, Galícia, Bascònia. Quant a les altres contrades peninsulars—Portugal a part—, si bé no s'han refós totalment a l'embat de l'imperialisme castellà, llur personalitat no s'ha destacat pas amb prou vigoria i viuen somortes sense reivindicar encara, com Catalunya i Bascònia, el dret a la pròpia personalitat, si bé la presentació dels Estatuts català i basc ha fet que el formulessin també Balears, València, Galícia, Aragó i Múrcia.

III

L'Estat imperialista panespanyol ha estat, en relació amb les diverses nacionalitats ibèriques, un aparell centralista al servei de la monarquia, que, com a expressió del règim feudal, privava l'expansió i la floració de les diverses nacionalitats que integraven l'Estat. El fet que aquestes nacionalitats no hagin acceptat l'estructura unitària i que d'una manera tímida hagin propugnat sempre una nova estructuració de l'Estat i que enfront d'aquestes reivindicacions—federalista, autonomista, regionalista i nacionalitària o separatista—la monarquia espanyola hagués desencadenat la violència per mantenir la unitat estatal per la força, demostra l'existència d'un problema viu de llibertats nacionals que nosaltres comunistes hem de plantejar i resoldre des del punt de vista del marxisme revolucionari i del leninisme, recollint també aquests factors de vibració revolucionària com a elements per a la nostra revolució.

IV

Per regla general, l'Estat ha estat el coronament lògic de la lluita dels nuclis nacionals contra la societat feudal; això és, el triomf de la burgesia com a classe nacionalment directora contra el poder de la reialesa i dels nobles i sumant als seus interessos els de les masses treballadores encara no formades històricament com a classe antagònica a la burgesia. Així, doncs, l'Estat no és altra cosa que una estructura sobre el cos social al servei de la classe dominadora: avui la burgesia.

V

L'Estat espanyol, però, no ha seguit aquest curs històric. S'ha format l'Estat abans que la nació. L'Estat castellà ha aconseguit de mica en mica exercir la seva hegemonia sobre les altres nacionalitats ibèriques, destruint els organismes estatals d'aquestes nacionalitats. Els antics regnes que convivien dins la península ibèrica anaren sucumbint l'un rera l'altre sota el domini del feudalisme de l'altiplà central. La formació històrica de l'Estat espanyol no recolza, doncs, sobre bases burgeses, sinó que pren totes les característiques feudals; hostil, per tant, al capitalisme industrial. Dintre l'Estat espanyol han exercit la supremacia, no pas les nacions més progressives i de major impuls industrial—Catalunya, Bascònia—, sinó les més endarrerides, els nuclis on impera encara el feudalisme agrari—Castella, Andalusia, Extremadura, etc.—. Aquest fet explica en part la contradicció històrica que fa que el capitalisme no s'hagi desenvolupat i que, mancat d'impuls havent de viure controlat i reglamentat per un Estat de tipus feudal, i advers al capitalisme industrial, aquest hagi hagut de viure a l'ombra de l'aranzel, concessió que li era feta pel latifundisme agrari com a paga a la seva submissió política.

VI

La pèrdua de l'imperi colonial americà repercuteix en les terres que formen l'Estat espanyol en mútiples aspectes. Pel que fa referència al problema nacionalitari, Catalunya, com a nucli industrial més avançat del país, reaccionà tot seguit. El moviment renaixentista, que fins llavors no havia ultrapassat l'estadi sentimental del moviment literari, floralesc i folklòric, pren un caire marcadament polític. Recolza llavors ja sobre les forces industrials redossades al volt dels qui més tard havien d'integrar la «Lliga Regionalista»—partit polític de la gran burgesia catalana—que és, per tant l'expressió política dels seus grans òrgans econòmics: «Foment del Treball Nacional», «Institut Català de Sant Isidre», «Federació de Banquers», «Unió Mercantil», etc.

VII

L'evolució del «problema català»—Catalunya és, dintre l'Estat espanyol, la col·lectivitat amb una personalitat més acusada, de més desenvolupament industrial i amb un proletariat més format—ha pasat a mesura que anava avançant l'estat de descomposició política dels òrgans semifeudals de l'Estat i de l'increment de la violència coercitiva per part de les forces sobre les quals es basava, per evitar la transformació en un Estat de tipus democràtic burgès, els diferents corrents ideològics del federalisme interregional, de l'autonomisme, del regionalisme i del nacionalisme separatista.

Es natural, però, que, aquestes tendències, no les ha acceptades unànimament ni en bloc el poble català. Els factors econòmics, les classes socials en pugna, han fet per llei natural un paper de primer ordre en la creixença i evolució del moviment dit genèricament «catalanista».

VIII

El moviment obrer a Catalunya, sobre el qual durant decennis ha exercit la seva hegemonia l'anarquisme, descendent en línia directa del radicalisme petitburgès, del federalisme pimargallià, en pretendre, els anarquistes d'ací, convertir-lo de filosofia «humana» en doctrina de classe que es desinteressava dels problemes polítics i, confonent lamentablement la part anecdòtica del catalanisme—el fet que fos controlat per la burgesia—amb el fet essencial d'una col·lectivitat que començava a reivindicar el dret a la seva personalitat independent, produí la gran paradoxa que un moviment essencialment alliberador no interessés a les masses obreres i, per tant, que la seva solució no fos posada en els seus programes de classe. Més tard, fracassat l'anarquisme com a moviment «específic» i aliant-lo amb el sindicalisme per a evitar la seva total desaparició, ha donat lloc a la naixença d'aquesta monstruositat teòrica que s'anomena «anarcosindicalisme», que ha volgut lligar—i jha estat en pura pèrdua del moviment obrer!—l'acció de grups—anarquisme—amb l'acció de masses—sindicalisme.

L'anarcosindicalisme, teoria reformista en el seu contingut, però coberta per un llenguatge extremista, ha seguit en el terreny nacionalitari una tàctica del tot equivocada. Per una absurda interpretació de l'internacionalisme ha aconseguit apartar el proletariat dels pobles hispànics de la lluita per l'alliberació de les nacionalitats oprimides per l'Estat espanyol, deixant així el camí lliure a la burgesia perquè se servís d'aquests moviments per als seus fins de classe.

Aquesta actitud d'incomprensió dels anarcosindicalistes no ha pas canviat gens fins avui. En nom de la «unitat revolucionària (?) del proletariat espanyol» els elements directius de la C.N.T. han arribat a fer l'afirmació suïcida, centralista i reaccionària, «que s'aixecarien en armes contra tot intent de separació», prestant així suport al centralisme feudal i col·locant-se en una situació eminentment contrària als seus postulats llibertaris.

Per altra part, sembla que existeix una tendència dintre la C.N.T., que, a desgrat de mostrar la seva conformitat amb els elements que elaboraren i signaren la resolució a què hem al·ludit, pensen emparar-se amb l'Estatut redactat per la burgesia catalana i afirmen, il·lusòriament, que quan aquest sigui aprovat, a la seva ombra protectora, serà l'hora d'anarquitzar el proletariat català. Aquí es veu d'una manera clara el reformisme de l'anarcosindicalisme convergint amb el reformisme burgès, que en matèria nacional és l'Estatut de Catalunya!

IX

No podem parlar de la posició dels socialistes catalans davant el problema nacional dels pobles hispànics perquè aquests no tenen cap importància dintre el moviment obrer català. Són un petit grup d'intel·lectuals que, sense relació amb la massa, han predicat, estèrilment, un socialisme acadèmic. El socialisme no ha arrelat a Catalunya a causa del seu reformisme, i la massa, reaccionant contra d'ell d'una manera desproporcionada, ha caigut en mans de l'extremisme. Aquí pot aplicar-se, amb raó, el pensament de Lenin quan deia que moltes vegades l'extremisme en el moviment obrer és un càstig pels seus pecats oportunistes.

La posició davant el problema de les nacionalitats ibèriques dels homes del «Partido Socialista Obrero Español» no s'aparta gens ni mica de la posició adoptada per llurs col·legues, els partits socialistes que giren entorn de la Segona Internacional. Amb la sola diferència que, mentre els partits socialistes de la resta d'Europa han fet declaracions teòriques, sobre el paper exclusivament, proclamant el dret a la llibertat de les nacions «cultivades»—i així d'una amnera directa sostenia el dret de les potències imperialistes sobre els pobles colonials—, sense que, però, en el terreny pràctic fes res per ajudar els pobles oprimits «cultivats» per obtenir llur independència, el «Partido Socialista Obrero Español» ni tan sols ha fet aquestes declaracions teòriques. Pitjor encara: com a bons sostenidors de l'imperialisme panespanyol s'han pronunciat d'una forma brutalment imperialista contra les reivindicacions dels pobles hispànics sotmesos a la «presó de pobles» que ha estat l'Estat semifeudal espanyol i que continua essent la República.

X

Tampoc el «Partido Comunista de España» no ha tingut una posició justa davant la qüestió nacional. En aquest aspecte, com en tants altres, la seva miopia mental davant la realitat ha estat la causa primera que no influïssin el més mínim el moviment d'emancipació de les nacionalitats ibèriques. Obligats oficialment per la Internacional Comunista, han posat d'una manera freda i mecànica en els seus programes i entre les seves consignes el dret de Catalunya, Bascònia i Galícia a la seva llibertat i a la seva independència. Però això ha estat només l'acceptació del principi dels drets dels pobles a la seva autodeterminació, com un simple formulisme verbla, per no posar-se en desacord amb les declaracions i resolucions de la I.C. respecte al paper que han de tenir els partits comunistes en els moviments d'alliberació nacional i en particular amb els acords de la I.C. respecte a les «resolucions espanyoles», que declaren, de manera terminant, que els comunistes i llur Partit tenen l'obligació de fomentar i sostenir els separatistes catalans, bascs i gallecs en llur moviment d'alliberació nacional.

Sota la influència d'una direcció incapaç, els militants del «Partido Comunista de España», procedents uns del socialreformisme i altres de l'anarcosindicalisme, han subvalorat el problema de la lluita pel dret a la llibertat de les nacionalitats oprimides per l'Estat espanyol—un dels aspectes fonamentals de la revolució democràtica—i ha estat la causa que, en la pràctica, les consignes llançades pel «Partido Comunista de España» sobre aquesta qüestió quedessin sobre el paper i no realitzés res per prendre aquest moviment de mans de la burgesia, ni per evitar que sota el guiatge d'aquesta i seguint les seves orientacions s'hi integressin forts nuclis obrers.

XI

En totes les desviacions que hem assenyalat respecte a la posició de les tendències proletàries enfront del problema de les nacionalitats ibèriques, radica la causa que aquests moviments no prenguessin el caire revolucionari que calia, i quan un d'ells s'ha mostrat en aquest sentit (el separatisme de Macià i «Estat Català» d'abans de la República) ens hem trobat que els obrers que hi prenien part ho feien sota el guiatge dels cabdills de la petita burgesia, el radicalisme d'expressió de la qual—com a conseqüència lògica de la seva posició social—ha acabat per portar el moviment a una decapitació vergonyant, traint els interessos de Catalunya i sotmetent-se d'una manera servil als dictats de la gran burgesia catalana en estreta aliança amb la burgesia imperialista espanyola.

XII

L'aprovació de l'Estatut de Catalunya no pot ésser pas la solució del plet català. L'Estatut, confeccionat per socialistes desclassats—Campalans, Xirau—, per petita burgesia reaccionària—Martí Esteve—, per representants del gran capitalisme—Jaume Carner i Pere Coromines—, fou elaborat d'esquena al poble i fet aprovar per chantage. La massa obrera i pagesa no s'hi sent representada. L'Estatut és una claudicació vergonyant davant l'Estat imperialista. Cap poble que tingués dignitat de la seva personalitat no hauria comès la vilesa d'implorar que el Parlament de l'Estat dominador li fes la caritat d'aprovar-li les lleis que en ús de la seva sobirania s'havia donat per una esclafadora majoria. Els parlamentaris catalans han situat Catalunya davant l'Estat espanyol com una colònia infraeuropea que demana que li afluixin un xic les cadenes de l'esclavatge.

La gran i la petita burgesia—«Lliga», «Partit Catalanista Republicà», «Esquerra Republicana de Catalunya» i tots els altres partits, nuclis i fraccions que anaren a la lluita electoral enarborant la bandera de l'Estatut—estan, per aquest sol fet, incapacitats per a portar la lluita per la llibertat de Catalunya fins a les seves últimes conseqüències.

El 14 d'abril, Macià, responent al desig del poble, proclamà la República Catalana. Així que obeint Madrid la matà—i amb ell tots els qui hi convingueren—liquidava, definitivament, tot el seu passat revolucionari per la llibertat de Catalunya, segellant amb una traïció infamant el pacte amb l'enemic.

XIII

La «Federació Comunista Catalano-Balear», com a nucli director de l'organització de masses «Bloc Obrer i Camperol», declara: que, essent la qüestió nacional un dels punts bàsics del programa de la revolució democràtica, revolució democràtica que no ha estat acomplida com prentén la burgesia amb el simple fet d'haver-se substituït el règim monàrquic pel republicà, lluitarà pels drets dels pobles a disposar d'ells mateixos, arribant, si cal, a la separació, si tal és la voluntat d'aquests.

En fer aquesta declaració terminant no perdem gens ni mica de vista la nostra posició «únicament» comunista. El procés històric que haurem de seguir per a arribar a la revolució social ens determina el compliment de l'etapa prèvia «indispensable» de la revolució democràtica, un dels punts capitals de la qual és la solució del problema de les nacionalitats oprimides.

XIV

Com a comunistes i fidels a la nostra tesi de l'autodeterminació de les nacionalitats, cal que lluitem per la nacionalitat que, sotmesa al domini imperialista de l'Estat espanyol, ha lluitat, efectivament, contra el seu domini despòtic palesant així la seva voluntat de llibertat. Ens referim a les possessions colonials que Espanya té al Nord d'Àfrica. La llibertat nacional del poble marroquí, que amb les seves lluites heroiques contra l'imperialisme espanyol ha estat un dels factors essencials de la caiguda de la monarquia, havia d'haver estat un dels primers actes de la República. Però no solament no ha estat així, sinó que la República ha continuat al Marroc la mateixa política de bandidatge que hi practicava la monarquia. Cal, doncs, reivindicar i lluitar per la llibertat dels heroics lluitadors rifenys, els únics que s'han batut amb les armes a les mans contra la dominació de l'imperialisme espanyol, sostingut per la monarquia. La llibertat dels països colonials no ha de deixar-se a segon terme, com fan els seguidors de la II Internacional, car el problema de llur llibertat—el Marroc en el nostre cas—, ultra ésser un problema de justícia, va estretament lligat al problema de la revolució social internacional, perquè, sense l'alliberament dels pobles oprimits de les colònies, no serà possible d'abatre el poder del capitalisme.

XV

La revolució democràtica, que fou l'objectiu històric de la burgesia en la seva època de puixança, actualment, atès el gran desenvolupament de la societat espanyola, en la qual conviuen formes econòmiques semifeudals—agrarisme andalús, castellà, extremeny—, amb nuclis capitalistes—banca, regió minera asturiana, metal·lúrgia bilbaïna, indústria catalana—i una capa considerable de petita burgesia agrària—Galícia, part de Catalunya—i industrial—petites fàbriques per tot el país—i fins entitats industrials de tipus «trustista» i de monopoli—empreses tabaqueres, d'alcohol, de petrolis, de sucres, etc.—fa impossible que la burguesia realitzi la revolució democràtica, perquè es troba que ja s'ha format enfront seu una nova classe, el proletariat, que en un moviment revolucionari democràtic de gran envergadura no s'acontentaria de fer un paper comparsa, sinó que, essent com és la classe històricament més avançada, es posaria al davant de la revolució i la completaria amb la revolució socialista.

XVI

La incapacitat revolucionària de la burgesia peninsular fa que aquesta no pugui resoldre el problema de les nacionalitats. L'exemple de Macià, de l'«Estat Català» i l'«Esquerra Republicana de Catalunya»—sectors més avançats de la burgesia—claudicant davant la gran burgesia i l'Estat imperialista dominador, planteja als comunistes i, per tant, a la «Federació Comunista Catalano-Balear» el problema de la presa del Poder del proletariat, per portar a terme la revolució democràtica i, per tant, la solució de la qüestió de l'alliberament de les nacionalitats ibèriques.

XVII

El problema de desarticular les restes del feudalisme espanyol, vinculat avui, per culpa de la burgesia, a l'actual estructuració de l'economia espanyola, ha d'ésser l'obra de la classe treballadora. En aquesta lluita, hi fa un paper importantíssim la lluita per la llibertat de Catalunya, Bascònia, Galícia i el Marroc. La F.C.C.B., conscient dels seus deures històrics com a nucli dirigent de les masses treballadores, en acceptar la responsabilitat de direcció d'aquesta lluita a mort contra les restes feudals i contra la burgesia impotent que els sosté amb les seves claudicacions, es pronuncia, doncs, d'una manera clara que no deixi lloc a dubtes ni equívocs: Acceptem i impulsem el separatisme com a factor de descomposició de l'Estat espanyol, per bé, que com a comunistes no som separatistes en l'expressió burgesa nacionalista.

A desgrat, però, de la lluita que mantinguem contra l'Estat imperialista espanyol per tal d'aconseguir la llibertat de les nacions oprimides, no tan sols això no serà motiu per a provocar una ruptura entre el proletariat dels pobles ibèrics, sinó que en interès d'aquesta mateixa lluita contra l'enemic comú, el proletariat de Catalunya, Marroc, Bascònia i Galícia es mantindrà unit amb el proletariat de les altres terres de l'Estat espanyol. Si acceptem com a comunistes el separatisme és sols per desarticular l'Estat espanyol. Però, una vegada això aconseguit i el proletariat amo del Poder polític de l'Estat, garantida, efectivament, la llibertat absoluta de tots els pobles ibèrics, no hi haurà cap interès que els impulsi a una separació suïcida. Hi ha en aquest aspecte l'exemple de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. No ens interessa la balcanització de la península ibèrica. Per contra, ens fem nostra la fórmula de Lenin: «Separació en interès de la unió». Això és: separar primer, per unir després. Sols el proletariat en el Poder podrà aconseguir això que la burgesia ha estat incapaç d'aconseguir: que les nacionalitats ibèriques es federin voluntàriament i formin una unitat política, que de fet no ha existit encara mai dintre l'Estat espanyol. La classe treballadora està cridada, doncs, a acomplir la unitat ibèrica, reincorporant Portugal al ritme general revolucionari de l'Estat federal proletari i redimint Gibraltar del vassallatge de l'imperialisme britànic a què està sotmès.

XVIII

Contra l'assimilisme centralista de tipus feudal, avui recobert amb una fraseologia democràtico-burgesa; contra les claudicacions i les traïcions enfront d'ell, de la gran burgesia de Catalunya, Bascònia i Galícia; contra l'extremisme verbal, demagògic i impotent de la petita burgesia, nosaltres, comunistes, hi drecem simplement—i lluitarem perquè sigui una realitat—el dret dels pobles a disposar lliurement de llurs destins. Amb aquesta política justa evitarem en aquest aspecte les desviacions de socialistes i anarcosindicalistes.

Contra totes aquestes tendències burgeses, o influenciades per la burgesia, la «Federació Comunista Catalano-Balear» delcara que els obrers de tota la península no tenen res que fonamentalment els separi i sí, com a classe i com a homes, infinitat d'interessos que els ajunten. Oposem, per tant, a totes les tendències assenyalades el federalisme voluntari d'Estat obrer a Estat obrer per formar lliurement la Unió de Repúbliques Socialistes d'Ibèria.

XIX

Per tal d'aconseguir aquesta finalitat, la «Federació Comunista Catalano-Balear» posa en el seu programa de lluita de classes el principi de la llibertat de les nacions oprimides per l'Estat espanyol i per tal que sigui una realitat lluitarà incansablement per evitar que la classe obrera s'integri en les organitzacions específicament «nacionalistes», que pretenen de resoldre la qüestió social després d'haver aconseguit la llibertat de Catalunya—«Estat Català», «Nosaltres Sols!»—oblidant lamentablement el fet que el problema de la llibertat de Catalunya sols pot trobar solució quan les masses treballadores, en realitzar la revolució social, s'emparin del Poder. Combatrem, per tant, aquest tipus d'extremisme revolucionari nacionalista, que és encara una tendència burgesa, oportunisme d'esquerra dintre el moviment d'alliberació de les nacionalitats ibèriques en lluita contra l'Estat espanyol.

XX

En fer la present declaració, però, cal no interpretar-ho en el sentit que la «Federació Comunista Catalano-Balear», en el terreny pràctic de lluita revolucionària per la llibertat de les nacionalitats, s'encreui de braços ni que no pugui establir circumstancialment, i sobre un programa concret, contacte amb nuclis sincerament revolucionaris per a l'acció conjunta de la lluita armada. Aquests pactes o aliances, però, no ultrapassaran mai el caràcter revolucionari assenyalat ni tampoc la seva conclusió podrà arribar a l'extrem d'integrar orgànicament els combatents comunistes dintre organismes aliens. Els comunistes lluitarem sense desfer els nostres quadres de combat i sense obeir altres comandaments ni seguir altres consignes que les pròpies.