C L R James
La
revolució mundial 1917-1936
LA REPUTACIÓ DELS AUTORS FA D'AQUEST el més perillós dels llibres estalinistes no oficials. Cal denunciar-ho profundament, i això és ben fàcil de fer. No ens ocupam dels errors factuals. Aquests són inevitables en qualsevol llibre gran i profund, potser massa seriosos, però que amb tot no invaliden el llibre en general o en un aspecte particular. Ens ocupam dels errors estructurals bàsics.
1. Els Webb no entenen la qüestió agrària de la Unió Soviètica.
Diue (p. 246) que «tan sols un 20 per cent de la col·lectivització s'havia contemplat en el primer any». En un altre lloc (p. 565) diuen de nou que la col·lectivització es planificà a un ritme d'un 10 per cent anyal. Això és completament fals. En la pàgina 300 oferim referències que mostren que el 10 per cent era el programa per cinc anys. Aquest doble error no és casual. Tota la llur relació demostra que han acceptat completament el gran canvi d'un 20 per cent en cinc anys a la «liquidació dels kulaks com a classe» d'Stalin, sense pensar en els recursos industrials que això exigia, i que feien segur que l'experiment seria ruinós. No es pot col·lectivitzar un 20 per cent o un 80 per cent a voluntat. Però ho podeu provar, amb els resultats que ja hem vist.
De l'Oposició d'Esquerres i del kulak diuen (p. 243): «Aquesta facció demanava les més dràstiques mesures per la repressió dels kulaks, però no deixava clar per quins mitjans es proposava d'augmentar la producció agrícola de les petites possessions de la majoria dels camperols pobres més que per la lenta difusió d'una forma o altra de cooperació voluntària».
Tot això és fals. A les pàgines 271-272 resumim la Plataforma d'agricultura, amb una llarga citació. L'Oposició no demanà una supressió dràstica del kulak, sinó «una limitació general dels esforços del kulak per explotar». L'Oposició deixà ben clar que la col·lectivització basada en la industrialització era l'única via cap al socialisme.
L'Oposició condemnà explícitament la idea de Bukharin i Stalin que la cooperació voluntària comportaria el socialisme. Hem citat Stalin en la pàgina 211 que establia el 1925 que el reequipament de fàbriques i l'expansió del capital industrial no tenia res a veure amb el socialisme. Hem demostrat abastament que durant quatre anys l'Oposició combaté aquesta costosa estupidesa. Hem demostrat a la pàgina 291, que tan sols l'abril del 1929 Stalin anuncià com a nova descoberta ç que havia atacat durant sis anys. Tan sols l'espai ens impedeix de fornir més proves. Els Webb no entenen res d'aquesta controvèrsia. Els qui rebutgen les crítiques trotskistes a la Unió Soviètica s'haurien de demanar per què els qui defensen l'estalinisme contra el trotskisme tan sols ho poden fer a través de la propagació de les falsedats més grotesques.
2. Els Webb es distreuen amb el socialisme en un sol país.
Si la pagesia i la industrialització eren les qüestions pràctiques de la Unió Soviètica, el socialisme en un sol país és la qüestió teòrica que no es pot evitar. Els Webb creuen en la teoria d'Stalin. Per socialisme, diuen Stalin i tots els estalinistes, Lenin entenia ço que hi ha en la Rússia d'avui. Els Webb ho fan millor. «Ço que el proletariat de cada país entén pel socialisme és la supressió del terratinent i del capitalista, juntament amb la recerca de beneficis, amb la propietat col·lectiva, en una situació d'igualtat social, amb la universalització de la seguretat amb l'organització adient dels serveis socials» (p. 1103). Així no és d'acord per Lenin, segons els Webb, sinó d'acord amb el proletariat. Sens dubte el proletariat de l'Europa occidental i d'Amèrica restarà content de saber que aquest és el significat del socialisme. Però el proletariat rus té una certa experiència del socialisme d'Stalin. L'obrer rus, amb els seus seixanta xílings mensuals, que veu com el tècnic o l'alt funcionari passen en una limusina, o en sentir el granger col·lectiu amb les seues 100 o 150 ovelles, deu vaques, deu cavalls, camells, etc., pensa com els Webb? Tan sols ho podem suposar. Ja que Stalin veu que ningú no parla d'una visió alternativa. Saben res els Webb dels treballadors que, diu el Pravda de l'11 d'agost, foren arrestats per la «imprudència» de discutir el socialisme en un sol país? I, si ho saben, quina mena de socialisme és aquest on no es permet ni tan sols de discutir? I per què tots els judicis i afusellaments i els milers de trotskistes arrestats? Per què els «conspiradors» trotskistes s'apoderen de les organitzacions del Partit Comunista de Kiiv i Rostovdon (Pravda, 4 de gener)? És que el proletariat rus té unes altres idees de socialisme que les que els hi presenta Stalin? Stalin si més no passa el feix a Lenin. Els Webb el passen al proletariat.
Però aquesta qüestió, també, té una història. Els Webb no la poden evitar, i el subterfugi que prenen és massa dolorós fins tot per assenyalar-lo. Diuen (p. 1101) que ni Marx ni Engels ni Lenin, «no s'havien ocupat directament i explícita dle problema particular a la llum de tots els fets econòmics, socials i polítics, ni tan sols dels que hi havia el 1845 o el 1905; i, és clar, aquestes grans autoritats no eren gens familiaritzades amb l'estat de les coses del 1925, que era l'únic rellevant per la qüestió».
Marx i Engels no s'havien ocupat del problema. Tampoc Lenin el 1905. No ho discutirem això. Els Webb tenen dret d'opinar tota vegada ja coneixem les llurs opinions. Però han de tractar amb la història. Si fins i tot Lenin, pobre, no havia examinat la qüestió com calia, si més no en tenia una idea. La tenia el 1905. Però la tenia el 1923 quan deixà d'escriure. Stalin tenia la mateixa idea el 1924. Els Webb no tenen valor per dir, com Stalin, que Lenin sempre havia dit que el socialisme s'hi podia construir, de forma que s'aturen el 1905. Lenin es morí el 1924. Stalin redactà la seua teoria l'autumni del 1924. Els Webb se salten tot això i comencen el 1925: «aquestes grans autoritats no eren gens familiaritzades amb l'estat de les coses del 1925, que era l'únic rellevant per la qüestió».
Tot i la posició de Lenin que mantingué fins a la mort, el capgirament groller d'Stalin obliga els Webb ha saltar del 1905 al 1925. Ben pobre és el cas que necessita aital defensa.
Ara anam als arguments reals que empren per justificar la possibilitat del socialisme en un sol país. Fins i tot la definició de socialisme que atribueixen al proletariat, encara tenen terreny per còrrer. Afirmen que Marx i Engels ni somniaven en el monopoli del comerç exterior. Es pensen realment que Marx i Engels creien que la propietat col·lectiva arribaria a tot el món d'un sol cop? O que si arribava en qualsevol país defensarien tranquilament el lliure comerç i permetrien al capitalisme d'arruinar la neixent indústria socialista? Per donar suport a la història i a la política estalinistes us heu de fer ignorants de Marx i Engels.
Diuen (p. 1102) que una altra de les objeccions del socialisme en un sol país és el fet que si s'establís seria destruït pels capitalismes hostils. Qui va fer aquest argument no ho sabem. Els Webb diuen que irrellevant per la qüestió. Qualsevol trotskista hi seria ferventment d'acord. Els qui nenguen la possibilitat de quelcom no dediquen gaire temps a discutir què passaria si hi tingués lloc. Però els Webb continuen (p. 1102): «Si és que els objectors no desitgen que tots els intents de reconstrucció industrial de l'URSS siguen abandonats, i que continue la penúria i la fam periòdica, mentre s'esperen a que la revolució socialista tinga lloc als països capitalistes...».
Aquests trotskistes, amb la llur llarga lluita pel pla, foren titllats durant anys de superindustrialistes. El lector pot adreçar-se al capítol VIII, especialment les pp. 202-208.
Però al límit s'hi arribà amb allò que denominen l'objecció final trotskista. «Era, com afirmava Trockij, la política d'un egoïsme nacionalista estret, impropi dels successors de Lenin, Engels i Marx. Era molt millor, es deia, dedicar totes les energies de l'URSS a les tasques de la Comintern». És difícil de restar quiet davant aquesta difamació maliciosa. «Molt millor, es deia». Qui ho deia? Quan? On? Som acostumats a això, que prové de tota mena d'Amics de la Unió Soviètica. Què fa això en aquesta mena de llibre? La simple frase, «es deia», mostra ço que els autors pensen de la validesa de l'argument, però de nou, així és on s'acaba, no importa la vàlua i la preparació personals, quan hom es dedica a defendre l'estalinisme contra el trotskisme. La millor forma és posar-se una bena als ulls, agafar el megàfon més fort possible i crida «socialisme victoriós de l'URSS», «trotskisme és feixisme», etc., tan fort com siga possible. Hom ho creu si es repeteix prou i prou fort. Però cap argument històric raonat. No es pot fer.
Els Webb acaben amb un argument que els estalinistes no empren per raons òbvies. Diu que la revolució mundial fou un fracàs demostrat i que, per tant, no resta més a fer que construir aquest socialisme d'Stalin. El nacionalisme burgès, l'empirisme burgès, la buidor del pensament polític burgès són ací àmpliament demostrats. Pels Webb, el socialisme sempre es podria haver construït. Lenin i Trockij volien la revolució mundial probablement perquè era quelcom elegant. Però una vegada hom veu que no pot aconseguir-ho, naturalment es retorna a la construcció del socialisme; això no és ni marxisme, ni leninisme, ni estalinisme. El marxisme, el leninisme, el trotskisme, afirmen la interdependència de l'economia mundial i per tant de la política mundial. La revolució mundial era i és una necessitat per Rússia. Més de 1.000 milions de lliures es gasten en armaments enguany a la Unió Soviètica. El socialisme tan sols pot arribar quan aquests diners, per exemple, s'empren en la producció per l'ús i no per la destrucció. Aital despesa suposa pobresa per la població, necessàriament. Aquesta necessitat demostra la follia de la teoria d'Stalin. L'economia de Rúsia es podria haver desenvolupat sense cultivar il·lusions idiotes i costoses. La crisi mundial afectà l'economia soviètica el 1930-1933. Una guerra mundial pot sacsejar les bases de la propietat col·lectiva. Els Webb passen de la revolució mundial al socialisme nacional com qui creua el carrer. Fins i tot Stalin es prengué més molèsties. Mostrau als obrers del món ço que pot fer el socialisme, i això durà el socialisme mundial infinitament més ràpida que la revolució. Aquest és el llur argument. Els obrers i camperols de Catalunya trobaren uns altres arguments més urgents. Franco i no les estatístiques soviètiques estimularen el llur desig d'emular la Unió Soviètica. Els Webb haurien de fundar una societat per convertir Hitler, l'imperialisme japonès i Baldwin a la teoria del socialisme en un sol país. Ells i les classes que representen necessiten una conversió—per aquells que tinguen temps.
Aquests són els principis en els quals s'hi basa el llibre. Conté molts detalls útils. Però en les qüestions claus la seua història és errònia en un grapat d'ocasions, i la seua insensatesa política (n'hem donat un exemple a la pàgina 369) és sorprenent. De les detencions per l'assassinat de Kirov de Zinov'ev i Kamenev, diuen (p. 560) que eren «obertes a una malinterpretació». Els aspectes llastimosos del secretisme soviètic en aquestes qüestions són que «el món en general ho malinterpreta tot» (p. 560), i que la detenció i l'execució sumària de tantes persones «no podia més que provocar uns comentaris adversos», etc., i molt més del mateix estil, com fa el Times davant les brutalitats de l'imperialisme britànic a Índia. El gel és tan prim que els patinadors no pretenen ni tan sols de creuar-lo. Stalin, afirmen, no és cap dictador. La prova que donen és irrellevant. Aquesta afirmació no li cal cap prova. Finalment (p. 1042) hi ha aquest passatge sense preu: «Quan, però, el govern soviètic se sente tan segur com el govern britànic, no hi haurà cap raó per la qual les conferències i els discursos populars en reunions obertes i les discussions en pamflets i diaris, es restringesquen més que no pas a Anglaterra», i «podem esperar que, amb els trets soviètics d'universalisme en tota la seua administració, les autoritats de l'URSS, en el moment adequat, emprendran aquest camí». L'única resposta a això és un pietós amen.
És això el que el proletariat (segons els Webb) entén com a socialisme? Així doncs el govern britànic, amb el seu Decret de Sedició i el Decret d'Ordre Públic, és el referent de seguretat del socialisme d'Stalin. André Gide ha abandonat el seu estalinisme a la fi. Els Webb han fet un servei destacat al moviment obrer amb els llurs estudis sociològics. Però res no serà tan valuós com un llibre d'ells en la línia de Retorn de l'URSS., de Guide, on es retracten de les llurs follies estalinistes. Suport a la Unió Soviètica? Sí. Diu en favor llur que s'arrengleren al costat de l'estat obrer. Però en darrera anàlisi el llur llibre fa infinitament més mal que bé, per la simple raó que és fals; i la falsedat no té lloc en el moviment socialista. Si volen contribuir a l'obra de Lenin han d'emprar els mètodes intel·lectuals de Lenin. Ell mai no difongué cap faula de la Unió Soviètica. Per què ho haurien de fer ells? Això és burgès i estalinista. Però els obrers no ho necessiten. Els obrers han de tindre cura d'aquests nous reclutes de l'estalinisme. Els Webb transfereixen la llur desacreditat «inevitabilitat del gradualisme» a un nou camp. El llur descrèdit serà més gran que a Europa occidental. La Unió Soviètica depén de la revolució mundial, i tota l'autoritat dels Webb, Strachey i Maurice Dobbs no pot alterar les lleis de la història, per bé que pugen confondre els obrers que lluiten per veure la llum, i per tant aprope la catàstrofe que tots volem evitar.