Publicat originàriament com a «К вопросу о классовой борьбе».
L’onada de revisionisme que ha crescut cada vegada més en la darrera dècada comença a decaure notablement. La crisi del marxisme provocà resultats inesperats per als contraris a l’ortodòxia: el congrés internacional d’Amsterdam aprovà una resolució estrictament ortodoxa, que no tan sols acceptava totes les premisses teòriques del marxisme, sinó que reconeixia la completa inutilitat de la política oportunista. El primer fruit del triomf dels «mètodes antics» sobre els «nous» fou la unió dels col·lectivistes francesos en una organització partidista comuna.
Tanmateix, no es pot enganyar amb l’esperança que una unificació produïda sota la pressió de les condicions de vida puga ésser realment duradora; encara entre les dues faccions hi ha friccions fins i tot en qüestions purament tàctiques. Què passarà quan es tracte de qüestions teòriques i fonamentals? La discordança entre les faccions no es limita a la tàctica, sinó que és molt més profunda, ja que emergeix de la cosmovisió filosòfica de les dues parts. Com que els principis tàctics de l’ortodòxia procedeixen dels seus supòsits teòrics, fins ara l’oportunisme recorre a l’idealisme crític. La connexió estreta que hi ha entre els «crítics» i els oportunistes és massa evident. Si l’oportunisme d’una facció reconeguda no se’n derivàs de les seues fal·làcies teòriques, la seua posició no seria mai forta. Però el fet és que l’oportunisme, que predica la col·laboració de classes com a tàctica, intenta fonamentar la seua posició pràctica amb supòsits teòrics que desafien els fonaments de l’ensenyament ortodox. Entrant en una organització comuna amb els seus camarades ortodoxos, els jauresistes francesos ni tan sols pensen en renunciar a les llurs premisses teòriques, de la mateixa manera que no abandonen la llur posició de crítics dels bernsteinistes alemanys, que continuen treballant amb camarades ortodoxos per motius pràctics.
Per tant, si volem combatre el corrent oportunista en la política, primer hem de revisar els principis bàsics que han servit i continuen a servir com a principal justificació de la tàctica de l’oportunisme. Aquest tipus de revisió no és superflu degut a la greu crisi política que vivim a Rússia. En una època que totes les forces socials tenen l’objectiu d’assolir la mateixa tasca immediata, és molt fàcil sucumbir a la il·lusió que la fusió de totes les classes socials no tan sols és desitjable, sinó també possible. Els teòrics de la ideologia «supraclassista» assenyalen la necessitat d’unit tothom davant la rellevància del moment històric que vivim. Els pràctics cerquen suport en la fraseologia idealista. I ací, com a Occident, la política de conciliació trobarà justificació i suport en un determinat grup de teòrics. I encara tenim la qüestió del partit burgès-democràtic que demana l’acostament del partit dels treballadors per aconseguir més força i organització.
La democràcia burgesa ja ha realitzat intents d’atreure treballadors als seus rengles i d’inspirar-los desconfiança envers la teoria «antiquada» que es basa en la principi de la lluita de classes. Davant d’això sembla adient tornar a repetir els punts principals dels ensenyaments Marx, oblidats en el brogit de la batalla contra un enemic comú. Aquestes bases, malgrat els brutals atacs d’oportunistes pràctics i de «crítics» teoritzadors, sempre serviren de guia per als estudiants ortodoxos i els permeteren de trobar el camí correcte, acostant-se a l’objectiu final proletari en els moments històrics més difícils i convulsos.
Els punts que desperten el major desacord entre els seguidors científics i crítics del socialisme són, d’una banda, la seua justificació teòrica i, d’altra banda, la aplicació pràctica del principi de la lluita de classes. La lluita de classes, que és una força activa i real, s’hauria de fonamentar, segons l’opinió de l’escola ortodoxa, en una base econòmica definida. La base l’aporta tota la teoria del desenvolupament capitalista que ha desplegat l’escola marxista. Els «crítics» adrecen els seus atacs contra aquesta teoria, que s’expressen en la tàctica de partit com a apologia de la cooperació de classe i la defensa de la idea d’una «pau social». Això és comprensible: la doctrina del materialisme històric i la teoria laboral del valor són la base teòrica, mentre que la lluita de classe és de facto el mitjà que garanteix l’assoliment de l’objectiu final de l’emancipació del proletariat. Si els «crítics» aconsegueixen realment demostrar que el capitalisme, amb el seu desenvolupament ulterior, no conté en ell mateix cap tendència al «col·lapse»; si, degut a la seua adaptabilitat creixent i a la millora de la posició de les masses treballadores, pot disminuir l’explotació del treball, malgrat l’indubtable creixement de l’acumulació capitalista, en aquest cas el principi de lluita de classe perdria tota raison d’etre i les aspiracions oportunistes obririen un ample ventall. No hi hauria, doncs, barreres per a la unificació del proletariat amb el liberalisme burgès i, per suposat, amb el socialisme «ministerial» i tot tipus de formacions. La lluita de classes té el seu fonament indubtable i ferm únicament en l’existència de tendències del desenvolupament capitalista establertes per Marx. Si aquestes tendències fossen errònies, la lluita de classes no tan sols deixaria d’ésser un mitjà per conquerir un món nou, sinó que la transició cap a aquest món nou perdria tota coherència científica.
«El socialisme fonamenta la seua justificació científica – tal com defineix correctament Rosa Luxemburg – en les tres principals conseqüències del desenvolupament capitalista: en primer lloc, l’anarquia creixent de l’economia capitalista, que la porta inexorablement a la destrucció, en segon lloc, la socialització creixent del procés de producció, que crea punts de partida positius per al futur sistema social, i, en tercer lloc, en la creixent organització i consciència de classe del proletariat, que és el factor actiu de la futura transformació».
Fent cas omís del darrer factor actiu, que mai no ha estat ignorat per l’escola ortodoxa, els «socialistes crítics» dirigeixen les fletxes contra la justificació econòmica de la teoria d’«autodestrucció» del capitalisme, associant aquesta teoria a un estat de coses tan peculiar en el que hi hauria d’aparèixer la necessitat històrica davant de les forces productives, que lligaria la humanitat de manera indefugible a un fat de plom, més enllà del «desig» personal, cap a un futur predeterminat i preparat. L’escola crítica interpreta la justificació de l’evolució social en factors econòmics, propugnada pels marxistes, com una manifestació inacceptable de fatalisme i de fe en l’empenta de les forces productives, com una negació del poder humà per influir conscientment en el decurs dels esdeveniments històrics. Fou debades que l’ortodòxia objectàs davant d’aquesta calúmnia; els socialistes crítics presenten una vegada i una altra les llurs acusacions en escena, mentre afirmen que tan sols les desavinences tàctiques requereixen esforços teòrics.
«La inevitabilitat del col·lapse econòmic de la societat capitalista» - afirma el doctor Woltmann, economista del camp «crític», en el seu article «Die wirtschaftlichen und politischen Grundlagen des Classenkampfes», comentant la teoria de l’autodestrucció, – «es manifesta amb la força dels drets socials naturals; la lluita de classes és una eina conscient en l’autodestrucció del capitalisme; el capitalisme, segons la llei de la necessitat econòmica, desenvolupa el socialisme en les seues entranyes, obligant a la classe treballadora a realitzar aquest darrer per la pressió de les forces econòmiques». Però Woltmann fa la conclusió errònia següent a partir d’aquesta definició correcta: «Per tant, si Marx assigna un paper a la lluita de classes en la destrucció del capitalisme i la implementació del socialisme, aquest paper és en qualsevol cas – secundari. L’autoconeixement o la voluntat de les persones que participen en la lluita de classes, en essència, la presència d’autoconsciència i de voluntat dels agents econòmics, controlada per lleis naturals-econòmiques rere els escenaris del món capitalista. Per tant, es pot afirmar que els ensenyaments de Marx es caracteritzen per un reconegut fatalisme social». El doctor Woltmann, segons sembla, és convençut també per això de l’afirmació, ni una sola vegada pronunciada pels marxistes, que el socialisme arribarà tot (kommt von selbst); que la classe obrera es veure «obligada» a introduir un sistema social sense poder fer-ho d’una altra manera... Per a Woltmann és obvi que els marxistes creuen en la predestinació. Per descomptat, si per predestinació entenem que l’escola del socialisme científic ha aconseguit, en el caos d’innombrables fenòmens que s’entrecreuen, distingir el factor més fort d’actuació i traçar el seu efecte sobre la psique i la voluntat de les persones; que mostrà com es crea una determinada psicologia de grup (classe) a partir d’una combinació d’aspiracions i desitjos homogenis, obligant la humanitat a assolir la realització d’un determinat objectiu ideal, en aquest cas els «crítics» tindran raó. Els marxistes defensen realment que el sistema capitalista modern té aquestes tendències que actuen amb la força d’una «llei natural» en la psique del proletariat i contribueixen a la nucleació i desenvolupament en la seua ànima d’un ideal molt definit, que es converteix gradualment en un objectiu vital. La classe més poderosa i nombrosa de la humanitat moderna s’enfronta a un dilema prou definit: o bé assolir l’objectiu previst, o morir sota el jou de l’explotació capitalista desplegada al màxim. No cal ésser profeta ni és necessari creure en la predestinació, per endevinar què escollirà la classe treballadora.
Pel que fa al significat de l’expressió «l’objectiu final arribarà per ell mateix», els seguidors del materialisme històric l’entenen des del convenciment que l’ideal final (i no la seua realització) deriva naturalment de les condicions econòmiques existents. Si hi ha realment condicions que contribueixen a l’aparició i enfortiment d’aquest ideal entre la classe treballadora, aquesta és una altra qüestió que no pertoca. Ara només és rellevant determinar si la reprovació de fatalisme llençada per l’escola crítica als marxistes té base real, o si s’inspira en una interpretació esbiaixada del tema.
Els contraris al marxisme en les llurs conclusions cometen un error que es repeteix constantment, en confondre el patró de fenòmens observats per Marx en el procés general del desenvolupament històric amb el «fatalisme», la feble voluntat de submissió de la humanitat a «forces superiores» (que en aquest cas no serien éssers sobrenaturals, sinó tan sols el mecanisme sense ànima de la producció capitalista). Els camarades «crítics», però, no poden acceptar un punt de mira purament científic sobre la història, ni entendre que trobar una llei implicada en el procés històric no restringeix en absolut l’àmbit de la iniciativa humana.
En reconèixer el factor econòmic com a fonamental al llarg de la història, els marxistes fan naturalment que l’ofensiva i el nou sistema depenguen directament d’una certa combinació de forces productives. Però equival això a l’afirmació que les forces productives mateixes, per mitjans purament tècnics, lideraran la humanitat sense la seua participació activa en la preparació del nou sistema? L’estructura econòmica de la societat, un cert estat de les forces de productives, són tan sols la base material, el llenç sobre el qual la força viva – la lluita de classes – brodarà els patrons que crega oportuns. L’escola ortodoxa assignà a la lluita de classes en la consecució del sistema un lloc principal i, en cap cas, secundari, com vol demostrar Woltmann. Tot i que les idees-objectius són creades per les condicions econòmiques, és la lluita de classe la que garanteix la consecució de les aspiracions emergents...
El gran mèrit insubstituïble de Marx ray en el fet de poder trobar una veritable justificació per explicar la psicologia de classe – l’eina més important del procés històric; assenyalà l’estreta relació que hi ha entre la presència de certes condicions socioeconòmiques, i els ideals i aspiracions de classe que en resulten. «La teoria de Marx – afirma Sombart – representa la connexió que hi ha entre el principi inconscient que forma de manera instintiva l’ideal proletari i aquells fenòmens realment observats en el procés de desenvolupament econòmic». L’ideal del col·lectivisme el dicta la presència de relacions sòcio-econòmiques concretes... Si no hi ha les condicions econòmiques modernes, doncs, cap predicació del socialisme afectaria les masses i no podria conduir-les a la conquesta del futur; si desapareixen les influències socials i econòmiques actuals, l’ideal mateix del col·lectivisme desapareixeria.
Comparem aquesta interpretació profundament científica i alhora senzillament vital de la història de les relacions socials, amb la visió d’una nova escola crítica que d’una banda s’esforça per demostrar l’atenuació gradual dels aspectes espinosos del capitalisme, i facilitar així l’opressió de l’explotació, i d’altra banda continua creient en el sorgiment del nou sistema. Hi ha una contradicció estranya amagada ací en aquests primers fonaments de la «crítica»? Sembla que, després d’haver cregut en el creixement del benestar general, en la flexibilització gradual de l’antagonisme de classe, en la substitució de l’anarquia de la producció per la influència normalitzadora de trusts i càrtels, els «crítics» haurien d’haver dubtat no tan sols de la possibilitat del socialisme, sinó també de la seua necessitat i conveniència. Tot així, no arribaren a aquesta conclusió, ni la consideraren. Però no en haver trobat suport en les justificacions anteriors (pel creixement de l’anarquia de la producció i l’antagonisme de classe, ni en la socialització dels instruments de producció) per explicar la transició imminent de l’actual sistema social a un altre i, al mateix temps, reconèixer obstinadament el col·lectivisme com a fita ideal, els «socialistes crítics» es veieren obligats a nous principis, més coherents amb les seues simpaties metafísiques d’entrada.
I aparegueren en escena els principis «ètics» - motors del progrés humà. El principi d’aquests requisits suposadament derivats d’una llei moral, segons la qual cada membre de la societat hauria d’ésser considerat un fi en ell mateix, en contrast amb la història material i accidental que [pressumptament] és l’únic que reconeixen els ortodoxos. Els ideals ètics, diuen els «crítics», no neixen ni es desenvolupen a partir de les relacions econòmiques existents sinó que, al contrari, «la necessitat econòmica es fonamenta en raons ètiques». Els mètodes actuals de producció i la separació real del treballador de les forces productives requereixen la seua socialització, ja que tan sols en aquestes condicions pot satisfer-se la llei moral segons la qual cada membre de la societat hauria d’ésser considerat com un fi en ell mateix i no com una simple eina».
Així doncs, el col·lectivisme es pot fer realitat no perquè la classe més nombrosa de la humanitat civilitzada moderna siga interessada en la seua aplicació, sinó únicament per tal de garantir el triomf de «principis ètics superiors». Dit altrament, la interpretació materialista de la història és abolida, substituïda per una cosmovisió idealista. Elimina el principal factor econòmic i deixa espai per a impulsos boirosos del camp de les categories morals.
En aquesta justificació del socialisme, completament divorciada de qualsevol base econòmic real, veritablement no hi ha lloc per a la lluita de classes (el capitalisme s’atenua, se suavitzen els antagonismes de classe, etc.) i les tàctiques anteriors, des del punt de mira dels «crítics», resulten naturalment insatisfactòries. En això insisteix Bernstein; fan igualment els socialistes francesos dirigits per Jaurès. Cegat per la idea d’una «pau social», fascinat pel somni d’un govern democràtic, Bernstein després de les brillants victòries aconseguides per la socialdemocràcia alemanya a les eleccions del 1903, decidí expressar les seues queixes per una separació massa pronunciada de la socialdemocràcia respecte de l’element democràtic de la societat. Jaurès afirmava que «la lluita de classes, que realment reconeixem i proclamam teòricament, aquesta mateixa lluita de classes la deixam de banda, ja que no pot determinar el nostre comportament, la nostra tàctica, la nostra política quotidiana».
Totes les activitats de Vollmar, aquest lluitador sens dubte enèrgic de les files de la socialdemocràcia alemanya, s’han caracteritzat en els darrers anys per un desig d’enfosquir i dificultar el caràcter de classe del moviment obrer. Es disposa a predicar la moderació al proletariat, la prudència, apel·lar a l’autocontrol, a la paciència, a l’abnegació i a d’altres virtuts burgeses, que suposadament substitueixen l’estímul de la lluita de classes. Amb aquesta política d’adaptació, l’objectiu comú seria esvair-se realment i avançar cap a un futur llunyà i incert; el socialisme es converteix en un «dogma de fe» formal. Tota la disputa entre «revisionistes» i «antirevisionistes» en el congrés del partit a Dresden se centra principalment en el paper i importància de la lluita de classes en la nova tàctica de la socialdemocràcia. La victòria, com ja sabeu, no quedà en cap cas en les mans dels oportunistes.
Ja tenim molts exemple que mostren a on condueix la implementació pràctica (en la mesura que ho permeten les condicions econòmiques existents) de la defensa de la pau social. La política d’adaptació de Vollmar a Baviera tan sols donà l’oportunitat a la Unió Camperola de vèncer la socialdemocràcia en les eleccions del 1898; la seua proposta d’«espera pacífica» obligà la socialdemocràcia a perdre una oportunitat adient per forçar el govern bavarès a ampliar el dret de sufragi a favor dels treballadors. A França la unió del proletariat amb el socialisme «ministerial» donà lloc a lleis merament «espectrals» de jornada laboral i del dret de vaga.
Hem de recordar l’argument que s’utilitzava: sempre i arreu les reformes adreçades al bé del proletariat s’invocaven en nom de la seua consciència i energia. El poder creixent de la classe treballadora serveix com el millor motor per a qüestions de transformació i millora realitzades pel govern burgès. Per molt que aquest govern es democratitze, amb la inviolabilitat de les relacions socioeconòmiques existents mai no serà capaç de satisfer les demandes de la població treballadora, ja que els interessos d’explotadors i explitats no són idèntics, ja que les aspiracions més radicals del capitalista, el mestre artesà i el pagès no poden coincidir amb els interessos de proletaris, aprenents i jornalers.
L’aplicació coherent de la idea de la pau social (fins i tot assumint que aquesta siga factible) comportaria tan sols l’afebliment complet i la desorganització proletariat. La vida mateixa mostra que, quan aquesta idea penetra en els estrets rengles dels dirigents obrers, condueix a concessions enormes dels treballadors, a una espera silenciosa i pacient dels beneficis atorgats al proletariat. D’una organització formidable i militant de la classe, la socialdemocràcia es convertiria llavors en un partit «polític» ordinari, al que seria extremadament fàcil de confrontar amb exagerades promeses sobre el futur i a concessions menors en el present.
Afortunadament, l’estudi de la història des d’un punt de mira materialista demostra que un fenomen d’aquesta mena és impossible; que aquest antagonisme – no és un principi tàctic, sinó un «fet definitiu», com diu Guesde, un decidit lluitador francès de la vella escola; el fonament d’aquest antagonisme es troba ben arrelat en les condicions econòmiques moderns i tan sols pot desaparèixer amb la desaparició de les mateixes condicions que el generen. La negació deliberada per part dels «crítics» de les tendències de l’economia moderna que serveixen de base econòmica per al canvi d’un sistema social cap a un altre, la predicació de la «pau social» i l’estimulació de polítiques oportunistes, però, poden desviar temporalment el moviment obrer de la seua trajectòria directa i pot comportar que errors i deliris retarden o inhibeixen el curs natural d’aquest moviment. Tard o d’hora, el proletariat s’enfrontarà a la qüestió fatal: o bé renunciar per sempre al seu objectiu final – el socialisme, o bé a entrar en batalla oberta contra totes les forces hostils per a aquest objectiu final, és a dir tornar a recórrer el camí de la lluita de classes. Les masses llavors, com ara, inconscientment, s’esforçaran espontàniament per fer realitat el seu ideal, encara que trien camins llargs o mitjans erronis.
Però precisament la tasca de l’economia social és entendre els fenòmens diversos del procés sòcio-econòmic i trobar aquesta sortida, per tal d’indicar la tendència més rellevant de la nova evolució social, que puga servir com a brúixola fiable per escollir el camí més curt vers l’objectiu previst. Entre els innombrables grups proletaris de totes les tendències socialistes tan sols la social-democràcia té aquesta brúixola, i és l’única que es fonamenta en la base sòlida de les relacions reals, sense deixar-se endur per ideals innegablement elevats però que, per desgràcia, són ideals sense fonament.
La socialdemocràcia no té por de l’«estretor» del seu punt de mira de classe, reconeixent en aquesta estretor i «rectitud» tota la seua força. Els idealistes crítics que cerquen «idees eternes», una eterna «veritable justícia», parlen molt i amb ganes d’aquesta estretor, de la necessitat d’expandir els ideals i de substituir el punt de mira unilateral de classe per ideals universals...
En cercar a tot preu la demostració del valor inconfusiblement més gran de l’«universalitat» en comparació amb «l’estretor de classe», els «crítics» substitueixen imperceptiblement el concepte clar i definitiu de l’objectiu de classe pel principi vague del «bé universal». Aquesta substitució comporta, sens dubte, la sacsejada i inestabilització de la política pràctica. Què s’entén, de fet, pel bé comú i amb quins mitjans s’aconsegueix la realització d’aquest ideal innegablement ampli però vague? Pot hom negar els objectius reals de classe en nom d’ideals supraclassistes per a la humanitat com un servei veritable?
La comprensió materialista de la història mostra que en un sistema social basat en l’antagonisme de classe no pot existir un «ideal humà abstracte». Sota la pressió de les forces econòmiques, tota la societat es divideix en grups socials contraposats i la unitat dels interessos de classe serveix com a principi unificador dins de cada grup. El mateix interès de classe tan sols és reflex de les condicions econòmiques objectives. No és la «norma ideal» de la política de classe, com afirmen alguns idealistes crítics, sinó un fet necessari de la vida derivat de les necessitats materials de la societat. En un moment determinat del desenvolupament econòmic de la societat (és a dir, quan les forces productives superen les formes consolidades de relacions socials de propietat) els interessos dels grups socials que en darrer terme deriven del sistema social existent i que, en virtut d’ell, hi reben un lloc subordinat, entren en conflicte intens amb les relacions socials existents.
Aquest conflicte, reflectit en la consciència de la societat, especialment la del seu grup, els interessos del qual es veuen més afectats per les contradiccions existents, es desenvolupa gradualment en la forma d’una certa idea o ideal de classe. El conjunt ideal que exigeix implementar-se per tal d’eliminar les actuals condicions de producció i abolir les restriccions de propietat, destrueix simultàniament els fonaments ideològics sobre els quals es basava la consciència de classe del grup social revolucionari anterior.
«El socialisme modern – diu Engels – no és res més que un reflex en el pensament d’aquest conflicte real, el seu reflex ideal en la ment, sobretot, de la classe que el pateix directament,— la classe treballadora».
Sota el sistema capitalista modern, el proletariat és la classe social més oprimida i explotada. És ben natural que, com a classe oprimida per la forma moderna de producció, cride en les pancartes: destruïm el règim econòmic modern i substituïm-lo per un altre que no deixe cap espai a l’antagonisme de classe i a l’explotació de l’home per l’home. Així doncs resulta que el proletariat, perseguint no un objectiu abstracte, sinó un objectiu purament de classe, serveix alhora els interessos de la humanitat en general, ja que, en lluitar per la seua emancipació social, per canviar les relacions econòmiques a favor seu, el proletariat dirigeix tota la humanitat cap a una nova fase sòcio-econòmica més avançada. En l’actualitat no hi ha ni hi pot haver cap altre classe amb un ideal sòcio-econòmic que s’ajuste a les necessitats de tota la humanitat com ha estat l’ideal que ha madurat en la ment i el cor dels treballadors.
Aquest ideal es proposa com a tasca l’establiment no tan sols d’un sistema econòmic que oferirà molt més espai que l’anterior per al desenvolupament d’una nova forma més moderna de producció, sinó que també promet desfer-se de tots els mals que oprimeixen la humanitat moderna. Pel que fa al ideal absolut supraclassista, l’escola ortodoxa nega, per descomptat, la possibilitat que arribe a formar-se en una societat fonamentada en l’antagonisme de classe.
La possibilitat de realitzar aquest ideal és admissible tan sols en un futur llunyà, quan l’objectiu ideal establert pel proletariat es convertesca en realitat concreta. Com més establement i decidida el proletariat duga a terme el principi de la seua emancipació de classe, més ràpidament es produirà la transició de tota la humanitat a aquesta nova fase sòcio-econòmica. Mentrestant, qualsevol sermó d’ideologia supraclassista únicament pot enfosquir un objectiu definit i desviar el proletariat del seu camí directe.
Això els idealistes crítics no ho volen ni ho poden entendre. Davant de l’objectiu final establert pel proletariat – un ideal que no tan sols té valor de classe sinó també absolut – no volen quedar satisfets amb la formulació que Marx ja havia esbossat i que, per descomptat, no és una «prescripció dogmàtica» sinó la conseqüència normal i coherent de l’evolució social existent.
En la qüestió de l’elecció dels camins es manifesta especialment la connexió existent entre socialistes i crítics i oportunistes: tots dos (uns – per «ideals ètics superiors», els altres – per aconseguir beneficis tangibles en el partit) intenten de predicar la pau social, negar els canvis sobtats, substituir interessos realistes vitals per problemes metafísica per tal de suavitzar el curs natural dels esdeveniments històrics. Aquests esforços, però, tan sols poden desviar la humanitat del seu canal històric definit, tan sols poden endarrerir el resultat normal. I com que aquest resultat és beneficiós principalment per al proletariat, és evident que no hi ha cap raó que aquest darrer desvie la trajectòria directa pel bé d’ideals que no siguen directament relacions amb l’objectiu de classe.
No és gens estrany que lluitadors tan experimentats com Guesde i Lafargue, en trobar-se en mig de l’Afer Dreyfus, advertesquen el proletariat francès contra deixar-se endur per ideals «aclassistes». No han dit sense raó que quan el proletariat estén una mà amable a elements burgesos, encara que siga per defensar principis ètics superiors, sempre s’arrisca a fer un mal pas, perjudicant la seua pròpia capacitat que es fonamenta en una estricta distinció entre les aspiracions de cada classe. Fascinat per l’entusiasta Jaurès, el proletariat francès oblidà les pròpies penúries, oblidà les veritables causes de l’antagonisme amb la burgesia, i en barrejar-se entre els rengles de la burgesia liberal, lluità al seu costat per restaurar una «justícia-veritat» abstracta. El resultat fou el següent: la política ambigua del ministeri millerandista i els tràgics esdeveniments patits pels treballadors de Chalon, Furmi i Martinica...
El proletariat sacrificà els seus interessos de classes en nom del triomf de principis «superiors». Però la burgesia ni volia ni podia correspondre-hi: la calma temporal de la lluita de classes tan sols li servia per enfortir l’afirmació del seu poder polític...
La creença en el triomf del socialisme mitjançant la pau i les concessions mútues, contràriament a l’experiència prèvia de la història, dictava tota la tàctica dels «crítics», que, però, no tenien un pla d’acció estricament definit, i que ara i adès sentia que el sòl se li movia sota els peus tan aviat com calia fer una aplicació pràctica dels seus principis teòrics. Fan equilibris entre el socialisme estatal i el municipal, s’aferren tant a la cooperació com a les organitzacions professionals, i veuen en cadascun d’aquests mitjans la forma més segura i única d’anar cap al socialisme. En els llurs sistemes no hi ha ni harmonia ni unitat. Sí, no en poden haver en un sistema que no es basa en les sòlides lleis del dret científic. La unitat dels «crítics» consisteix únicament en confrontar el «revolucionarisme», és a dir – la política amb consciència de classe, i exhibir una preferència per «reformes lentes».
Incertesa i precarietat no tan sols en la cosmovisió, sinó també en la tàctica dels «crítics», foren confirmades per les discussions del congrés socialdemòcrata de Dresde. Després de filípiques tempestuoses contra la «estretor», la «unilateralitat» i la «intolerància» de l’escola ortodoxa, els revisionistes renunciaren al «revisionisme» i es reconciliaren amb les antigues tàctiques basades en el reconeixement fonamental de la política de classe.
Diguen el que diguen els «crítics» teòrics i els oportunistes pràctics, la «vella escola» és sens dubte més equilibrada, en combinar de forma més harmònica la teoria i la pràctica. En basar-se en una comprensió materialista de la història, en reconèixer l’acumulació contínua com a principal estímul de la producció capitalista, l’escola ortodoxa conclou amb això que, sempre que persistesca el sistema capitalista, no es pot aturar l’explotació de l’home per l’home, malgrat que s’hi prediquen les idees més enginyoses. Amb l’existència d’explotació, l’antagonisme entre explotador i explotat, entre proletari i propietari, és inevitable, per la qual cosa la lluita de classe també ho és. Per molt que les reformes afecten la vida pública, per molt que la legislació restringesca els excessos explotadors dels propietaris, el fet de la compra i venda de mà d’obra humana per tal d’enriquir una persona es mantindrà invariable. Alhora, mentre aquest fet siga evident no s’esvairà l’antagonisme de classe. Fins llavors, serà en benefici del proletariat perjudicar el capitalista, i allò que el primer desitja l’altre ho veu com la mort amb por.
En aquesta guerra contínua, la victòria serà per als més units, més ben organitzats, els que facen visible que poden sacrificar beneficis temporals per a l’objectiu final, els qui, en darrer terme, no tenen por de les conseqüències dels seus propis passos i que s’esforcen d’anar endavant sense mirar al seu voltant amb por i llàstima les creacions del sistema burgès capitalista i la «pau cultural» que queda endarrere. En aquest moviment ofensiu no hi ha lloc per al concepte de «pau social» ni lloc per a dolços sospirs sobre el bé comú, sobre el valor intrínsec de la cultura; qualsevol endarreriment, qualsevol mirada enrere tan sols obstaculitzarà la realització de l’objectiu final ideal. Cada nou pas per assolir aquest objectiu és el resultat de la influència activa del proletariat; com més dòcil siga el proletariat, més fàcil permetrà de deixar-se adormir amb belles frases sobre el creixement de la pau social i la prosperitat general, i més lluny quedarà el moment del seu necessari despertar.
Els estudiants ortodoxos de França i Alemanya saben que, malgrat les constants exclamacions dels «crítics» sobre el «creixement» del socialisme des del capitalisme, sobre l’atenuació de l’antagonisme de classe, sobre la necessitat d’una ideologia «supraclassista», el proletariat tan sols té un instrument real que li promet la conquesta d’un món nou – la lluita de classes, com a fet de la vida, la política de classes, com a principi tàctic.