Nikolaj Lenin

Què fer?

Problemes urgents del nostre moviment

V. “Pla” d’un periòdic polític central per a tota Rússia

a) A qui ha ofès l’article Per on començar?

b) Pot un periòdic ser organització col·lectiva?

c) Quin tipus d’organització necessitem?


V. «Pla» d’un periòdic polític central per a tota Rússia

L’error més gran d’Iskra en aquest sentit (escriu B. Kritxevski, R D., núm. 10, p. 30), imputant-nos la tendència a “convertir la teoria en doctrina morta, aïllant-la de la pràctica”) és un ‘pla’ d’una organització de tot el partit” (és a dir, l’article Per on començar?). I Martínov el secunda, declarant que “la tendència d’Iskra a minorar la importància de la marxa progressiva de la monòtona lluita quotidiana en comparació amb la propaganda d’idees brillants i acabades..., ha sigut coronada pel pla d’organització del partit, pla que se’ns ofereix en l’article Per on començar?, publicat en el número 4” (loc. cit. p. 61). Finalment, fa poc s’ha sumat als indignats amb aquest “pla” (les cometes han d’expressar la ironia amb què l’acull) L. Nadiezhdin, que en el seu fullet En vespres de la revolució, que acabem de rebre (edició del “Grup Revolucionari-Socialista” Svoboda, que ja coneixem), declara que “parlar ara d’una organització els fils del qual arranquen d’un periòdic central per a tota Rússia és donar idees i fer treball de gabinet” (p.126), donar proves de “literaturisme”, etc.

No pot sorprendre’ns que el nostre terrorista coincidisca amb els defensors de la “marxa progressiva de la monòtona lluita quotidiana”, perquè ja hem vist les arrels d’aquesta afinitat en els capítols sobre política i organització. Però hem d’observar de seguida que L. Nadiezhdin, i només ell, ha tractat honradament de penetrar en el curs del pensament de l’article que li ha disgustat; ha tractat de respondre anant al gra, mentre que Rab. Dielo no ha dit en essència res i ha tractat tan sols d’embrollar la qüestió, per mitjà d’un enfilall d’indecoroses i demagògiques eixides de to. I, per desagradable que això siga, cal perdre temps en netejar abans els estables d’Augies.

a ) A qui ha ofès l’article Per on començar?

Anem a citar un ramell de les expressions i exclamacions amb què arremès contra nosaltres Rabòtxeie Dielo. “No és un periòdic allò que pot crear l’organització del partit, sinó al revés”... “Un periòdic que es trobe per damunt del partit, estiga fora del seu control i no depenga d’ell per tindre la seua pròpia xàrcia d’agents”... “Per obra de quin miracle ha oblidat Iskra les organitzacions socialdemòcrates, ja existents de fet, del partit a què ella mateixa pertany?”... “Persones posseïdores de principis ferms i del pla corresponent són també els reguladors suprems de la lluita real del partit, a què dicten el compliment del seu pla” “El pla relega a les nostres organitzacions, reals i vitals, al regne de les ombres i vol donar vida a una xàrcia fantàstica d’agents”... “Si el pla d’Iskra fóra portat a la pràctica, esborraria per complet les empremtes del Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia que es ve formant en el nostre país”... “Un òrgan de propaganda es sostrau al control i esdevé legislador absolut de tota la lluita revolucionària pràctica”... “Quina actitud ha d’assumir el nostre partit al veure’s totalment sotmès a una redacció autònoma?”, etc., etc.

Com veu el lector pel contingut i el to d’aquestes citacions, Rabòtxeie Dielo s’ha ofès. Però no pel que a ell li toca, sinó pel que toca les organitzacions i comitès del nostre partit, als que Iskra, segons pretén el dit òrgan, vol relegar al regne de les ombres i fins a esborrar les seues empremtes. Que tots els horrors foren així! Però hi ha una cosa estranya. L’article Per on començar? va aparèixer al maig de 1901, i els articles de Rabòtxeie Dielo al setembre de 1901; ara estem ja a meitat gener de 1902. En aquests cinc mesos (tant abans com després de setembre), ni un sol comitè, ni una sola organització del partit ha protestat formalment contra aqueix monstre que vol desterrar els comitès i organitzacions al regne de les ombres! I cal fer constar que, durant aquest període, han aparegut, tant en Iskra com en nombroses altres publicacions, locals i no locals, desenes i centenars de comunicacions de tots els confins de Rússia. Com ha pogut succeir que les organitzacions a què es vol desterrar al regne de les ombres no s’hagen adonat d’això ni s’hagen sentit ofeses, i que, per contra, s’haja ofès una tercera persona?

Ha succeït açò perquè els comitès i les altres organitzacions estan ocupades a treballar de veritat, i no a jugar a la “democràcia”. Els comitès han llegit l’article Per on començar?, han vist en ell una temptativa “de traçar un pla concret d’aquesta organització a fi que es puga començar la seua creació des de totes parts”, i, havent-se adonat perfectament que ni una sola de “totes aqueixes parts” pensarà en “començar la seua creació” abans d’estar convençut que és necessària i que el pla arquitectònic és precís, no han pensat, naturalment, en “ofendre’s” per la gosadia del que han dit en Iskra: “Donada la urgència i importància de l’assumpte, ens decidim, per la nostra part, a sotmetre a la consideració dels camarades l’esbós d’un pla que desenrotllarem amb més detall en un fullet en preparació”. Sembla mentida que no es comprenga, cas d’enfocar aquest problema amb honestedat, que si els camarades accepten el pla sotmès a la seua consideració, no l’executaran per “subordinació”, sinó pel convenciment que és necessari per a la nostra obra comuna, i que, en el cas de no acceptar-lo, l’“esbós” (quina paraula més presumptuosa!, veritat?) no passarà de ser un simple esbós. ¿No és demagògia arremetre contra l’esbós d’un pla no sols “demolint-lo” i aconsellant els camarades que el rebutgen, sinó prevenint a gents poc expertes en la tasca revolucionària contra els autors de l’esbós pel mer fet que aquests s’atreveixen a “legislar”, a actuar de “reguladors suprems”, és a dir, que s’atreveixen a proposar un esbós de pla? ¿Pot el nostre partit desenvolupar-se i anar endavant sense que la temptativa d’elevar als dirigents locals a idees, tasques, plans, etc. més amplis ensopegue no sols amb l’objecció que aquestes idees són errònies, sinó amb una sensació de “greuge” pel fet que se’ls “vullga” “elevar”? Perquè també L. Nadiezhdin ha “demolit” el nostre pla, però no s’ha rebaixat a semblant demagògia, que ja no pot explicar-se simplement per candor o per idees polítiques d’un caràcter primitiu; ha refusat resoludament i des del primer moment l’acusació de “fiscalitzar al partit”. Per aquesta raó podem i hem de respondre amb arguments a la crítica que Nadiezhdin fa del pla, mentre que a Rabòtxeie Dielo només se’l contestar amb el menyspreu.

Però menysprear un autor que es rebaixa fins al punt de cridar sobre “absolutisme” i “subordinació” no ens eximeix del deure de desfer l’embolic en què aquestes gents posen el lector. I ací podem demostrar palmàriament a tothom de quin arnés són les frases en voga sobre l’“àmplia democràcia”. Se’ns acusa d’haver oblidat els comitès, de voler o d’intentar desterrar-los al regne de les ombres, etc. ¿Com contestar a aquestes acusacions, quan, per raons de discreció conspirativa, no podem dir al lector quasi res en realitat de les nostres vertaderes relacions amb els comitès? Aquells que llancen una acusació escarnidora que irrita la multitud ens porten avantatge per el seu desvergonyiment i pel seu desdeny als deures del revolucionari que oculta acuradament dels ulls del món les relacions i els vincles que té, estableix o tracta d’establir. Per descomptat, ens neguem d’una vegada per sempre a competir amb gent d’aqueixa mena en el terreny de la “democràcia”. Respecte al lector no iniciat en els assumptes del partit, l’únic mitjà de complir el nostre deure amb ell consisteix en parlar-li no del que és o estan im Werden, sinó d’una petita part del que ha sigut, ja que pot parlar-se doncs que pertany al passat.

El Bund ens acusa d’“impostors” amb una al·lusió52; la Unió en l’estranger ens acusa que tractem d’esborrar les empremtes del partit. Un moment, senyors! Rebran vostès plena satisfacció en el moment que exposem al públic quatre fets del passat.

Primer fet53. Els membres d’una de les Unions de Lluita que van participar directament en la formació del nostre partit i en l’enviament d’un delegat al congrés que el va fundar es posen d’acord amb un dels membres del grup Iskra per a establir una biblioteca obrera especial a fi d’atendre les necessitats de tot el moviment. No s’aconsegueix obrir la biblioteca obrera; i els fullets Les tasques dels socialdemòcrates russos i La nova llei de fàbriques, escrits per a ella, van a parar indirectament i per mediació de terceres persones a l’estranger, on són publicats.

Segon fet. Els membres del Comitè Central del Bund proposen a un dels membres del grup Iskra organitzar conjuntament el que llavors el Bund anomenava “un laboratori literari”, indicant que si no s’aconseguia realitzar el projecte, el nostre moviment podia retrocedir molt. Resultat d’aquelles negociacions va ser el fullet La causa obrera en Rússia54.

Tercer fet. El Comitè Central del Bund per mitjà d’una petita ciutat provinciana, es dirigeix a un dels membres del grup Iskra, proposant-li que s’encarregue de redactar Rabòtxaia Gazeta, que ha de reprendre la seua publicació, i obté, per descomptat, la seua conformitat. Més tard canvia la proposta: es tracta només de col·laborar, a causa d’una nova composició de la redacció. Clar que també es dóna la conformitat. S’envien els articles (que s’ha aconseguit conservar): El nostre programa, protestant enèrgicament contra la campanya bernsteiniana i contra el viratge de les publicacions legals i Rabòtxaia Misl; La nostra tasca urgent (“l’organització d’un òrgan del partit que aparega regularment i estiga lligat estretament a tots els grups locals”; els defectes del “primitivisme en el treball” imperant); Un problema vital (analitzant l’objecció que primer caldria desenrotllar l’activitat dels grups locals i després començar l’organització d’un òrgan central; insistint en la importància primordial de “l’organització revolucionària”, en la necessitat d’“elevar l’organització, la disciplina i la tècnica de la conspiració al més alt grau de perfecció”). La proposta de reprendre la publicació de Rabòtxaia Gazeta no arriba a posar-se en pràctica, i els articles queden sense publicar.

Quart fet. Un membre del comitè organitzador del II Congrés ordinari del nostre partit comunica a un membre del grup Iskra el programa del congrés i presenta la candidatura d’aquest grup per a redactar Rabòtxaia Gazeta, que reprenia la seua publicació. Aquesta gestió, per dir-ho així, preliminar, és sancionada després pel comitè a què pertanyia la dita persona, així com pel Comitè Central del Bund; al grup Iskra se l’indica el lloc i la data de celebració del congrés, però el grup (que per certs motius no estava segur de poder enviar un delegat a aquest congrés) redacta així mateix un informe escrit per a aquest. En el dit informe es sosté la idea que elegintse només el Comitè Central, lluny de resoldre’s el problema de l’agrupament en un moment de completa dispersió com l’actual, es corre, a més el risc de posar en tela de judici la gran idea de la creació del partit, cas de caure novament en una ràpida i completa batuda, cosa més que probable quan impera la falta de discreció conspirativa; que, per això, havia de començar-se per invitar tots els comitès i totes les altres organitzacions a sostindre l’òrgan central quan reprenguera la seua aparició, òrgan que realment vincularia tots els comitès amb llaços efectius i prepararia realment un grup de dirigents de tot el moviment; que els comitès i el partit podrien ja fàcilment transformar en Comitè Central aquest grup, creat pels primers, quan el dit grup s’haguera desenvolupat i enfortit. Però a causa d’una sèrie de detencions el congrés no va poder celebrar-se; i per motius de conspiració es va destruir l’informe que només alguns camarades, entre ells els delegats d’un comitè, havien pogut llegir.

Jutge ara el lector per si mateix del caràcter de procediments com l’al·lusió del Bund a una impostura o l’argument de Rabòtxeie Dielo sobre que volem desterrar els comitès al regne de les ombres, “substituir” l’organització del partit per una organització que difonga les idees d’un sol periòdic. Perquè precisament davant dels comitès, per reiterades invitacions d’ells, vam informar sobre la necessitat d’adoptar un pla determinat de treball comú.. i precisament per a l’organització del partit vam elaborar aquest pla en els nostres articles enviats a Rabòtxaia Gazeta i en l’informe per al congrés del partit, i repetim que els vam fer per invitació de persones que ocupaven en el partit una posició tan influent, que prenien la iniciativa de reconstruir-lo (de fet). I només quan van haver fracassat les dues temptatives que l’organització del partit va fer amb nosaltres per a reprendre oficialment la publicació de l’òrgan central del partit, vam creure que era el nostre deure ineludible presentar un òrgan no oficial, perquè, en la tercera temptativa, els camarades veren ja certs resultats de l’experiència i no meres conjectures. Ara tothom pot apreciar ja certs resultats d’aqueixa experiència, i tots els camarades poden jutjar si vam comprendre bé el nostre deure i l’opinió que mereixen les persones que, molestes pel fet que demostrem a unes la seua manca de conseqüència en el problema “nacional” i a altres l’inadmissible de les seues vacil·lacions sense principis, tracten d’equivocar als que desconeixen el passat més recent.

b) Pot un periòdic ser organització col·lectiva?

La clau de l’article Per on començar? està en què fa precisament aquesta pregunta i dóna una resposta afirmativa. L. Nadiezhdin és, que sapiem, l’única persona que intenta estudiar aquesta qüestió a fons i demostrar la necessitat de donar-li resposta negativa. A continuació reproduïm íntegrament els seus arguments:

... En plau força que Iskra (núm. 4) plantege la necessitat d’un periòdic central per a tota Rússia, però de cap manera podem convindre que aquest plantejament correspon al títol de l’article Per on començar? És, sens dubte, un dels assumptes de summa importància, però no es poden col·locar els fonaments d’una organització combativa per a un moment revolucionari ni amb aqueixa labor, ni amb tota una sèrie de fulls populars, ni amb una muntanya de proclames. És indispensable començar a formar fortes organitzacions polítiques locals. Nosaltres manquem d’elles, la nostra tasca s’ha desenrotllat principalment entre els obrers cultes, mentre que les masses van desplegar de mode quasi exclusiu una lluita econòmica. Si no s’eduquen fortes organitzacions polítiques locals, ¿quin valor podria tindre un periòdic central per a tota Rússia, encara que estiga excel·lentment organitzat? Una flama de foc que ix d’un esbarzer, i l’esbarzer està cremant i no es consumeix! Iskra creu que el poble es reunirà i organitzarà entorn d’aqueix periòdic, en el treball per a ell. Però si li és molt més fàcil reunir-se i organitzar-se entorn d’una tasca més concreta! Aquesta labor pot i ha de consistir en organitzar periòdics locals a vasta escala, en prepara immediatament les forces obreres per a manifestacions, en fer que les organitzacions locals treballen constantment entre els aturats (difonent d’una manera persistent entre ells fulls volants i octavetes, convocant-los a reunions, cridant-los a oposar resistència al govern, etc.) Cal iniciar una tasca política activa en el pla local, i quan sorgisca la necessitat d’unificar-se en aquest terreny real, la unió no serà artificiosa, no quedarà sobre el paper, perquè no és mitjançant de periòdics com s’assolirà aquesta unificació del treball local en una obra comuna per a tota Rússia!” (En vespres de la revolució, p. 54).

Hem subratllat en aquest eloqüent tros els passatges que permeten apreciar amb major relleu tant el judici equivocat de l’autor sobre el nostre pla com, en general, el seu erroni punt de vista, que ell oposa a Iskra. Si no s’eduquen fortes organitzacions polítiques locals, de res valdrà el millor periòdic central per a tota Rússia. Completament just. Però es tracta precisament de què no hi ha un altre mitjà d’educar fortes organitzacions polítiques que un periòdic central per a tota Rússia. A l’autor se li ha escapat la declaració més important que Iskra va fer abans de passar a exposar el seu “pla”: la declaració que calia “exhortar a formar una organització revolucionària capaç d’unir a totes les forces i de dirigir el moviment no sols nominalment sinó en realitat, és a dir, capaç d’estar sempre disposada a recolzar tota protesta i tota explosió, aprofitant-les per a multiplicar i reforçar els efectius que han d’utilitzar-se en el combat decisiu”. Després de febrer i març, tots estan ara en principi d’acord amb això (continua Iskra); però allò que ens cal és resoldre el problema d’una manera pràctica, i no en principi; allò que ens cal és traçar immediatament un pla concret d’aquesta obra perquè tots puguen ara mateix començar la construcció des de totes parts. I heus ací que, de la solució pràctica del problema, ens empenten una vegada més cap a arrere, cap a una veritat justa en principi, incontestable, gran, però totalment insuficient, incomprensible per complet per a les grans masses treballadores: vers l’”educació de fortes organitzacions polítiques”! però si no es tracta ja d’això, respectable autor, sinó de com precisament cal educar, i educar amb èxit!

No és veritat que “la nostra labor s’ha desenrotllat principalment entre els obrers cultes, mentre que les masses desplegaven de mode quasi exclusiu una lluita econòmica”. Sota aquesta forma, la tesi es desvia envers la tendència, habitual en Svoboda i errònia de soca-rel, d’oposar els obrers cultes a la “massa”. Perquè també els obrers cultes del nostre país han desplegat en aquests darrers anys “de mode quasi exclusiu una lluita econòmica”. Açò, d’una banda. Per una altra, tampoc les masses aprendran mai a desplegar la lluita política mentre no ajudem a formar-se als dirigents d’aquesta lluita, procedents tant dels obrers cultes com dels intel·lectuals; i aquests dirigents poden formar-se exclusivament jutjant de manera sistemàtica i quotidiana tots els aspectes de la nostra vida política, totes les temptatives de protesta i de lluita de les distintes classes i per diversos motius. Per això és simplement ridícul parlar d’“educar organitzacions polítiques” i, al mateix temps, oposar la “labor sobre el paper” d’un periòdic polític a la “labor política activa en el pla local”! Però si Iskra adapta precisament el seu “pla” d’un periòdic central al “pla” de crear una “disposició per al combat” que puga recolzar tant un moviment d’obrers aturats o un alçament camperol com el descontentament de la gent dels zemstvos, “la indignació de la població contra els superbs batxibozuks tsaristes”, etc.! D’altra banda, tota persona familiaritzada amb el moviment sap perfectament que la immensa majoria de les organitzacions locals ni tan sols pensa en això; que moltes de les perspectives ací esbossades d’“una labor política viva” no les ha posat en pràctica ni una sola vegada cap organització; que, per exemple, la temptativa de cridar l’atenció sobre la recrudescència del descontentament i de les protestes entre els intel·lectuals dels zemstvos porta al desconcert i la perplexitat tant Nadiezhdin (“Déu meu!, però serà aqueix òrgan per als intel·lectuals dels zemstvos?”, En vespres de la revolució, p. 129), com els “economistes” (veja’s la carta en el número 12 d’Iskra), com molts militants dedicats al treball pràctic. En semblants condicions es pot “començar” únicament per fer pensar a la gent en tot açò, per fer-la resumir i sintetitzar tots i cadascun dels indicis d’efervescència i de lluita activa. En els moments actuals de subestimació de la importància de les tasques socialdemòcrates, la “labor política activa” pot iniciar-se exclusivament per una agitació política viva, cosa impossible sense un periòdic central per a tota Rússia que aparega amb freqüència i que es difonga amb regularitat.

Els que consideren el “pla” d’Iskra una manifestació de “literaturisme” no han comprés en absolut el fons del pla, prenen com a fi el que es proposa com a mitjà més adequat per al moment actual. Aquesta gent no s’ha molestat en meditar sobre dues comparacions que il·lustren palmàriament el pla proposat. L’organització d’un periòdic polític central per a tota Rússia (es deia en Iskra) ha de ser el fil fonamental a què podríem agarrar-nos per a desenrotllar, aprofundir i ampliar incessantment aquesta organització (és a dir, l’organització revolucionària, sempre disposada a recolzar tota protesta i tota explosió). Facen vostès el favor de dir-nos: ¿quan uns obrers col·loquen en diferents llocs les pedres d’una obra grandiosa i sense precedents, és una labor “sobre el paper” estendre la llença que els ajuda a trobar el lloc precís per a les pedres, que els indica la meta final de l’obra comuna, que els permet col·locar no sols cada pedra, sinó cada tros de pedra, el qual, al sumar-se als precedents i als que seguisquen, formarà la filada recta i completa? ¿No vivim potser un moment d’aquesta índole en la nostra vida de partit, quan tenim pedres i obrers, però ens manca precisament la llença, visible per a tots i a què tots puguen atindre’s? No importa que criden que, al tirar la llença, el que pretenem és manar: si fora així, senyors, posaríem Rabòtxaia Gazeta, núm. 3, en compte d’Iskra, núm. 1, com ens ho havien proposat alguns camarades i com tindríem ple dret a fer després dels esdeveniments que hem referit més amunt. Però no ho hem fet: volíem tindre les mans deslliurades per a desenrotllar una lluita inconciliable contra tota classe de pseudosocialdemòcrates; volíem que la nostra llença, si està ben recta, siga respectada per la seua rectitud i no perquè l’haja estès un òrgan oficial.

La unificació de les activitats locals en òrgans centrals es mou en un cercle viciós (ens alliçona L.Nadiezhdin). La unificació requereix homogeneïtat d’elements, i aquesta homogeneïtat únicament pot ser creada per algun aglutinant, però aquest aglutinant sols pot aparèixer com a producte de fortes organitzacions locals que, en el moment actual, de cap manera es distingeixen per la seua homogeneïtat”. Veritat aquesta així de respectable i incontestable com la que cal educar fortes organitzacions polítiques. I no menys estèril. Qualsevol problema “es mou en un cercle viciós”, perquè tota la vida política és una cadena infinita composta d’una infinitat d’anelles. Tot l’art d’un polític consisteix justament en trobar i aferrar-se amb nervi al precís baulet que menys puga ser arrancat de les mans, que siga el més important en un moment determinat i millor garantisca a qui el subjecte la possessió de tota la cadena55. Si tinguérem un destacament d’obrers experts que treballaren d’una manera tan acord que inclús sense la llença pogueren col·locar les pedres precisament on cal (parlant en abstracte, açò no és impossible, ni de bon tros), aleshores potser podríem aferrar-nos també a un altre baulet. Però la desgràcia consisteix, justament, en què encara manquem d’obrers experts que treballen tan ben concertats, que les pedres es col·loquen molt sovint a l’atzar, sense guiar-se per la llença comuna, de manera tan desordenada que l’enemic les dispersa d’un bufit com si anaren grans d’arena i no pedres.

Una altra comparació: “El periòdic no és només un propagandista col·lectiu i un agitador col·lectiu, sinó també un organitzador col·lectiu. En aqueix últim sentit se’l pot comparar amb les bastides que s’aixequen al voltant d’un edifici en construcció, que assenyalen els seus contorns, faciliten les relacions entre els distints obrers, els ajuden a distribuir-se la tasca i a observar els resultats generals assolits pel treball organitzat”56. ¿No és cert que açò s’assembla molt a la manera com el literat, home de gabinet, exagera la importància de la seua funció? La bastida no és imprescindible per a la vivenda mateixa: es fa de materials de pitjor qualitat, s’aixeca per un breu període, i després, una vegada acabat l’edifici, encara que només siga en brut, va a parar a l’estufa. Respecte a l’edificació d’organitzacions revolucionàries, l’experiència demostra que a vegades es poden construir sense bastides (recorde’s la dècada del 70). Però ara no podem ni imaginar-nos la possibilitat d’aixecar sense bastida l’edifici que necessitem.

Nadiezhdin no està d’acord i diu: “Iskra creu que el poble es reunirà i s’organitzarà entorn d’aqueix periòdic en el treball per a ell. Però si li és molt més fàcil reunir-se i organitzar-se entorn d’una labor més concreta!” Així, així: “més fàcil reunir-se i organitzar-se entorn d’una tasca més concreta”... Diu el refrany: “La carn que no es cou per a tu, deixa-la cremar”. Però n’hi ha de persones que tenen dubtes en menjar carn ja mossegada. Què d’infàmies no hauran dit nostres excel·lents “crítics” legals “del marxisme” i admiradors il·legals de Rabòtxaia Misl en nom d’aquesta major concreció! Fins a quin punt coarten tot el nostre moviment nostra estretor de mires, la nostra falta d’iniciativa i la nostra timidesa, que es justifiquen amb els arguments tradicionals que “és molt més fàcil... entorn d’una labor més concreta” I Nadiezhdin, que es considera dotat d’un sentit especial de la “vida”, que condemna amb singular severitat els homes de “gabinet”, que imputa (amb pretensions d’agudesa) a Iskra la debilitat de veure en totes bandes “economicisme”, que s’imagina estar a cent colzes per damunt d’aquesta divisió en ortodoxos i crítics, no s’adona que, amb els seus arguments, afavoreix l’estretor de mires que l’indigna i menja la carn ja tota mossegada! No basta, no, la indignació més sincera contra l’estretor de mires, ni el desig més ardent de fer alçar a les gents que es prosternen davant d’aquesta estretor si el que s’indigna va a mercè de les onades i del vent i si s’aferra amb tanta “espontaneïtat” com els revolucionaris de la dècada del 70 al “terror excitant”, al “terror agrari”, al “toc a sometent”, etc. Vegen en què consisteix aqueix “una mica més concret” entorn del que (creu ell) serà “força més fàcil” reunir-se i organitzar-se: 1) periòdics locals; 2) preparació de manifestacions; 3) treball entre els obrers aturats. A simple vista s’adverteix que tot això ha sigut triat totalment a l’atzar, per casualitat, per dir alguna cosa, perquè, ho mire hom com ho mire, serà un perfecte disbarat veure en això quelcom d’especial utilitat per a “reunir i organitzar”. I el mateix Naidezhdin diu unes pàgines més endavant: “Ja va sent hora de fer constar senzillament un fet: en el pla local es realitza una tasca petita en grau màxim, els comitès no fan ni la desena part del que podrien... els centres d’unificació que tenim ara són una ficció, són burocràcia revolucionària, els seus membres es dediquen a ascendir-se mútuament a generals, i així seguiran les coses mentre no es desenvolupen fortes organitzacions locals”. No hi ha dubte que aquestes paraules tanquen, alhora que exageracions, moltes i amargues veritats. ¿Serà possible que Nadiezhdin no veja el nexe existent entre la petita tasca realitzada en el pla local i l’estret horitzó dels dirigents locals, l’escassa amplitud de les seues activitats, coses inevitables, donada la poca preparació dels mateixos, ja que es tanquen en els marcs de les organitzacions locals? ¿Serà possible que Nadiezhdin haja oblidat, el mateix que l’autor de l’article sobre organització publicat en Svoboda, que el pas a una àmplia premsa local (des de 1898) va ser acompanyat d’una intensificació especial de l’“economicisme” i del “primitivisme en el treball”? A més, encara que es poguera organitzar de manera més o menys satisfactòria “una abundant premsa local” (ja hem demostrat més amunt que és impossible, excepte en casos molt excepcionals), ni tan sols en aqueix cas podrien tampoc els òrgans locals “reunir i organitzar” totes les forces dels revolucionaris per a una ofensiva general contra l’autocràcia, per a dirigir la lluita unida. No s’oblide que ací només es tracta de l’abast “col·lectiu”, organitzador, del periòdic, i podríem fer a Nadiezhdin, defensor del fraccionament, la mateixa pregunta irònica que ell fa: “¿Que no haurem heretat d’alguna part 200.000 organitzadors revolucionaris?” Prosseguim. No es pot contraposar la “preparació de manifestacions” al pla d’Iskra per la senzilla raó que aquest pla diu justament que les manifestacions més extenses són un dels seus fins; però del que es tracta és d’escollir el mitjà pràctic. Nadiezhdin s’ha tornat a embrollar al perdre de vista que només pot “preparar” manifestacions (que fins ara han sigut espontànies per complet en la immensa majoria dels casos) un exèrcit ja “reunit i organitzat”, i el que nosaltres no sabem precisament és reunir i organitzar. “Treball entre els obrers aturats”. Sempre la mateixa confusió, ja que açò és també una de les operacions bèl·liques d’uns efectius mobilitzats i no un pla per a mobilitzar aqueixos efectius. El cas següent demostra fins a quin punt subestima Nadiezhdin, també en aquest sentit, el dany que produeix el nostre fraccionament, la manca dels “200.000 organitzadors”. Molts (Nadiezhdin entre ells) han retret a Iskra la parquedat de notícies sobre l’atur forçós i l’accidentalitat de les cròniques sobre els fenòmens més habituals de la vida rural. El reprotxe és merescut, però Iskra apareix com a culpable sense tindre culpa alguna. Nosaltres tractem d’“estendre una llença” també per l’aldea, però en el camp no hi ha quasi obrers i s’ha d’encoratjar per força tot el que comunique inclús el fet més habitual, abrigant l’esperança que açò multiplique el nombre de col·laboradors en aquest terreny i ens ensenye a tots a escollir, per fi, els fets que ressalten de veritat. Però és tan escàs el missatge que, si no el sintetitzem a escala nacional, no hi ha absolutament res que aprendre. No hi ha dubte que un home que tinga, encara que siga aproximadament, les aptituds d’agitador i el coneixement de la vida dels vagabunds que observem en Nadiezhdin podria prestar al moviment serveis inestimables, fent agitació entre els obrers aturats; però es preocupara de donar a conèixer a tots els camarades russos cada pas de la seua actuació, perquè servisca d’ensenyança i exemple als que, en la seua immensa majoria, encara no saben començar aquesta nova labor.

De la importància d’unificar i de la necessitat de “reunir i organitzar” parla ara tothom sense excepció, però en la majoria dels casos no es té la menor idea concreta de per on començar i com portar a terme aqueixa unificació. Tots convindran, per segur, que si “unifiquem”, per exemple, els cercles aïllats de barri d’una ciutat, caldran per a això organismes de barri d’una ciutat, caldran per a això organismes comuns, és a dir, no sols la denominació comuna d’“unió”, sinó una labor realment comuna, un intercanvi de publicacions d’experiència, de forces i distribució de funcions, no ja només per barris, sinó per oficis de tots els treballs urbans. Tothom convindrà que un sòlid mecanisme conspiratiu no cobrirà les seues despeses (si és que pot emprar-se una expressió comercial) amb els “recursos” (es sobreentén que tant materials com personals) d’un barri; que en aquest reduït camp d’acció no puga esplaiar-se el talent d’un especialista. Però el mateix pot afirmar-se de la unió de distintes ciutats, perquè inclús el camp d’acció d’una comarca aïllada resulta, i ha resultat ja en la història del nostre moviment socialdemòcrata, d’una estretor insuficient: ho hem demostrat complidament abans amb l’exemple de l’agitació política i de la tasca d’organització. És d’imperiosa i impostergable necessitat ampliar primer que res aquest camp d’acció, crear un nexe real entre les ciutats abonat en una labor regular i comuna, perquè el fraccionament deprimeix la gent que “està en el clot” (expressió de l’autor d’una carta dirigida a Iskra) sense saber el que passa en el món, de qual aprendre com aconseguir experiència i de quina manera satisfer el seu desig d’una activitat àmplia. I jo continue insistint que aquest nexe real només pot començar a establir-se amb un periòdic central que siga, per a tota Rússia, l’única empresa regular que faça el balanç de tota l’activitat en els seus aspectes més variats, impulsant, amb això, la gent a seguir infatigablement ver endavant, per tots els nombrosos camins que menen a la revolució, el mateix que tots els camins porten a Roma. Si desitgem la unificació no sols de paraula és necessari que cada cercle local dedique immediatament, per exemple, una quarta part de les seues forces a un treball actiu per a l’obra comuna. I el periòdic li mostra de seguida57 els contorns generals, les proporcions i el caràcter de l’obra; li mostra quines llacunes són les que més es deixen sentir en tota l’activitat general de Rússia; on no hi ha agitació, on són dèbils els vincles, quines rodetes de l’immens mecanisme general podria un cercle determinat arreglar o substituir per altres millors. Un cercle que encara no haja treballat i que només busque treball podria començar ja, no amb els mètodes primitius de l’artesà en el seu petit taller aïllat, que no coneix ni el desenvolupament de la “indústria” anterior a ell ni l’estat general dels mètodes vigents de producció industrial, sinó com a col·laborador d’una vasta empresa que reflecteix tota l’empenta revolucionària general contra l’autocràcia. I com més perfecta siga la preparació de cada rodeta, com major quantitat de treballadors solts participen en l’obra comuna, més atapeïda serà la nostra xàrcia i menys confusió provocaran en els rengles comuns inevitables desfetes.

El vincle efectiu començaria ja a establir-lo la mera difusió del periòdic (si és que aquest mereixeria realment el nom del periòdic, és a dir, si apareguera regularment i no una vegada al mes, com les revistes voluminoses, sinó unes quatre vegades). Hui en dia són molt rares les relacions entre les ciutats en allò que fa als assumptes revolucionaris, en tot cas són una excepció; si es fes el que diem, aquestes relacions esdevindrien una regla, i, naturalment, no sols assegurarien la difusió del periòdic, sinó també (cosa que té major importància) l’intercanvi d’experiència, informacions, forces i recursos. La tasca d’organització aconseguiria de seguida una amplitud molt major, i l’èxit d’una localitat encoratjaria constantment a seguir perfeccionantse, a aprofitar l’experiència ja adquirida per un camarada que actua en un altre confí del país. El treball local seria molt més ric i variat que ara; les denúncies dels maneigs polítics i econòmics que s’arreplegaren per tota Rússia servirien per a la nutrició intel·lectual dels obrers de totes les professions i de tots els graus de desenvolupament, subministrarien dades i donarien motius per a xerrades i lectures sobre els problemes més distints, plantejats, a més, per les al·lusions de la premsa legal, pel que es diu en societat i per els “tímids” comunicats del govern. Cada explosió, cada manifestació s’enjudiciaria i discutiria en tots els seus aspectes i en tots els confins de Rússia, despertant el desig de no quedar a la saga, de fer les coses millor que ningú (nosaltres, els socialistes, no rebutgem de cap manera tota emulació, tota “competència” en general!), de preparar conscientment el que la primera vegada es va fer en certa mesura de manera espontània, d’aprofitar les condicions favorables d’una localitat determinada o d’un moment determinat per a modificar el pla d’atac, etc. Al mateix temps, aquesta reanimació de la tasca local no ocasionaria la desesperada tensió “agònica” de totes les forces, ni la mobilització de tots els homes, com succeeix sovint ara, quan cal organitzar una manifestació o publicar un número d’un periòdic local: d’una banda, la policia ensopegaria amb dificultats força majors per a arribar fins a l’“arrel”, ja que no se sabria en quina localitat calia cercar-la; per una altra, una tasca regular i comuna ensenyaria els homes a concordar, en cada cas concret, la força d’un atac amb l’estat de forces de tal o qual destacament de l’exèrcit comú (ara quasi ningú pensa en part alguna en aqueixa coordinació, perquè els atacs són espontanis en les seues nou desenes parts), i facilitaria el “transport” no sols de les publicacions, sinó també de les forces revolucionàries.

Ara, en la major part dels casos aquestes forces es dessagnen en l’estreta tasca local; si es fera com plantegem hauria possibilitat i constants ocasions, per contra, per a traslladar un agitador o organitzador més o menys capaç d’un extrem a un altre del país. Començant per un petit viatge per a resoldre assumptes del partit i a expenses del mateix, els militants s’acostumarien a viure enterament a costa del partit, a fer-se revolucionaris professionals, a formar-se com vertaders guies polítics.

I si realment aconseguírem que tots o una gran majoria dels comitès, grups i cercles locals mamprengueren activament la tasca comuna, en un futur no llunyà estaríem en condicions de publicar un setmanari que es difonguera regularment en desenes de milers d’exemplars per tota Rússia. Aquest periòdic seria una partícula d’una enorme manxa de farga que avivara cada espurna de la lluita de classes i de la indignació del poble, convertint-la en un gran incendi. Entorn d’aquesta labor, de per si molt anodina i molt petita encara, però regular i comuna en el ple sentit de la paraula, es concentraria sistemàticament i s’instruiria l’exèrcit permanent de lluitadors provats. No tardaríem a veure pujar per les bastides d’aquest edifici comú d’organització i destacar-se d’entre els nostres revolucionaris a l’estil dels Zheliàbov socialdemòcrates; d’entre els nostres obrers, als Bebel russos, que es posarien al cap de l’exèrcit mobilitzat i aixecarien tot el poble per a acabar amb la ignomínia i la maledicció de Rússia.

En açò és que cal somiar!

***

Cal somiar!” He escrit aquestes paraules i m’he espantat. M’he imaginat assegut en el “Congrés d’unificació” enfront dels redactors i col·laboradors de Rabòtxeie Dielo. I heus aquí que es posa en peu el camarada Martínov i s’encara a mi amb to amenaçador: “Permeta’m que els pregunte: té encara la redacció autònoma dret a somiar sense consultar abans als comitès del partit?” Darrere d’ell s’aixeca el camarada Kritxevski (aprofundint filosòficament al camarada Martínov, qui fa molt de temps havia aprofundit ja al camarada Plekhanov) i prossegueix en to més amenaçador encara: “Jo vaig més lluny i pregunte si, en general, un marxista té dret a somiar, si no oblida que, segons Marx, la humanitat sempre es planteja tasques realitzables, que la tàctica és un procés de creixement de les tasques, les quals creixen amb el partit”.

Només de pensar en aquestes preguntes amenaçadores em donen eriçons i mire on podria amagar-me. Intentaré fer-ho darrere de Písarev.

Hi ha disparitats i disparitats [escrivia Písarev a propòsit de l’existent entre els somnis i la realitat]. Els meus somnis poden avançar-se al curs natural dels esdeveniments o bé desviar-se cap a on el curs natural dels esdeveniments no poden arribar mai. En el primer cas, els somnis no produeixen cap dany, inclús poden sostindre i reforçar les energies del treballador... En somnis d’aquesta índole no hi ha res que deforme o paralitze la força de treball. Tot el contrari. Si l’home estiguera privat per complet de la capacitat de somiar així, si no poguera avançar-se de quan en quan i contemplar amb la seua imaginació el quadro enterament acabat de l’obra que comença a perfilar-se per la seua mà, no podria figurar-me de cap mode quins mòbils l’obligarien a començar i portar a terme vastes i penoses empreses en el terreny de les arts, de les ciències i de la vida pràctica... La disparitat entre els somnis i la realitat no produeix cap dany, sempre que el somiador crega seriosament en un somni, pare atenció atentament a la vida, compare les seues observacions amb els seus castells en l’aire i, en general, treballe a consciència per tal que es complisquen les seues fantasies. Quan hi ha algun contacte entre els somnis i la vida, tot va bé”.

Doncs bé, els somnis d’aquesta naturalesa, dissortadament, són raríssims en el nostre moviment. I la culpa la tenen, sobretot, els representants de la crítica legal i del “seguidisme” il·legal que presumeixen de la seua sensatesa, de la seua “proximitat” a allò “concret”.

c) Quin tipus d’organització necessitem?

Pel que precedeix, pot veure el lector que la nostra “tàctica-pla” consisteix a rebutjar la crida immediata a l’assalt, a exigir que s’organitze “degudament l’assetjament de la fortalesa enemiga” o, dit en altres paraules, en exigir que tots els esforços es dirigisquen a reunir, organitzar i mobilitzar un exèrcit regular. Quan posem en ridícul a Rabòtxeie Dielo pel canvi que va donar, passant de l’“economicisme” als crits sobre la necessitat de l’assalt (crits que va donar en el número 6 de Listok “R. Diela” a l’abril de 1901), el dit òrgan ens va atacar, com és natural, acusant-nos de “doctrinarisme”, dient que no comprenem el deure revolucionari, que exhortem a la prudència, etc. per descomptat, de cap manera ens ha estranyat aquesta acusació en boca de gents que manquen de tot principi i que ixen del pas amb la saberuda “tàctica-procés”; com tampoc ens ha estranyat que aquesta acusació l’haja repetit Nadiezhdin, que en general té el menyspreu més olímpic per la fermesa dels principis programàtics i tàctics.

Diuen que la història no es repeteix. Però Nadiezhdin fa els impossibles per repetir-la i imitar-la amb tenacitat a Tkatxov, denigrant el “culturalisme revolucionari”, vociferant sobre “les campanes al vol del Vetxe, pregonant un “punt de vista” especial “de vespres de la revolució”, etc. Pel que s’ha vist, oblida la coneguda sentència que, si l’original d’un esdeveniment històric és una tragèdia, la seua còpia no és més que una farsa. La temptativa d’apoderar-se del poder (temptativa preparada per la prèdica de Tkatxov i realitzada pel terrorisme “horripilant” i que en realitat horripilava llavors) era majestuosa, i,en canvi, el terrorisme “excitant” del petit Tkatxov és simplement ridícul; sobretot, és ridícul quan es complementa amb la idea d’organitzar els obrers mitjans.

Si Iskra [escriu Nadiezhdin] isquera de la seua esfera del literaturisme, veuria que açò (fets com la carta d’un obrer en el número 7 d’Iskra, etc.) són símptomes demostratius que aviat, molt prompte, començarà l’”assalt”, i parlar ara (sic!) d’una organització els fils de la qual arranquen d’un periòdic central per a tota Rússia és fomentar idees i tasca de gabinet”. Fixense en aquesta confusió inimaginable: d’una banda, terrorisme excitant i “organització dels obrers mitjans” alhora amb la idea que és “més fàcil” reunir-se entorn de quelcom “més concret”, per exemple, de periòdics locals, i, d’altra banda, parlar “ara” d’una organització per a tota Rússia significa donar idees de gabinet, és a dir (emprant un llenguatge més franc i senzill), “ara” ja és tard! ¿I per a “fundar a vasta escala periòdics locals” no és tard, respetabilíssim L. Nadiezhdin? Comparen amb això el punt de vista i la tàctica d’Iskra: el terrorisme excitant és una favada; parlar d’organitzar precisament els obrers mitjans i de fundar a vasta escala periòdics locals significa obrir de bat a bat les portes a l’”economicisme”. És precís parlar d’una organització de revolucionaris única per a tota Rússia, i no serà tard parlar d’ella fins al moment en què comence l’assalt de veritat, i no sobre el paper.

Sí [continua Nadiezhdin], respecte a l’organització, la nostra situació està molt lluny de ser brillant: sí, Iskra té completa raó quan diu que el gros de les nostres forces militars està construït per voluntaris i insurrectes... Està bé que tingueu una idea lúcida de l’estat de les nostres forces, però ¿per què oblideu que la multitud no és en absolut nostra i que per això no ens preguntarà quan cal trencar les hostilitats i es llançarà al “motí”?... Quan la multitud comence a actuar ella mateixa amb la seua devastadora força espontània, pot atropellar i desallotjar l’“exèrcit regular”, a què sempre es pensava organitzar en forma extraordinàriament sistemàtica, però no va haver-hi temps de fer-ho. (Subratllat per mi).

Estranya lògica! Precisament perquè “la multitud no és nostra” és insensat i indecorós donar crits d’“assalt” immediat, ja que l’assalt és un atac d’un exèrcit regular i no una explosió espontània de la multitud. Precisament perquè la multitud pot atropellar i desallotjar l’exèrcit regular necessitem sense falta que tota la nostra tasca d’”organització extraordinàriament sistemàtica” de l’exèrcit regular vaja compassada amb l’auge espontani, perquè com millor Què fer? V.I. Lenin 78 aconseguim aquesta organització més probable serà que l’exèrcit regular no siga atropellat per la multitud, sinó que es pose al seu capdavant i l’encapçale. Nadiezhdin es confon perquè s’imagina que aquest exèrcit sistemàticament organitzat s’ocupa de quelcom que l’aparta de la multitud, mentre que, en realitat, aquest s’ocupa exclusivament d’una agitació política múltiple i general, és a dir, justament de la labor que aproxima i fon en un tot la força destructora espontània de la multitud i la força destructora conscient de l’organització de revolucionaris. La veritat és que vostès, senyors, inculpen al proïsme les faltes pròpies, perquè precisament el grup Svoboda, en introduir en el programa el terrorisme, exhorta amb això a crear una organització de terroristes, i una organització així desviaria realment el nostre exèrcit de la seua aproximació a la multitud que, per desgràcia, ni és encara la nostra ni ens pregunta, o ens pregunta poc, quan i com cal trencar les hostilitats.

“Ens agarrarà desprevinguts la pròpia revolució [continua Nadiezhdin, espantant Iskra], com ens ha ocorregut amb els esdeveniments actuals, que han caigut damunt com una allau”. Aquesta frase, relacionada amb les que hem citat abans, ens demostra palmàriament que és absurd el “punt de vista” especial “de vespres de la revolució” ideat per Svoboda58. Parlant sense embuts, el “punt de vista” especial es redueix a què “ara” ja és tard per a deliberar i preparar-se. Però en aquest cas, oh, respetabilíssim enemic del “literaturisme”!, ¿per a què escriure 132 pàgines impreses “sobre qüestions de teoria59 i tàctica”? ¿No li sembla que “al punt de vista de vespres de la revolució” li aniria millor publicar 132.000 octavetes amb una breu crida: “Per ells!”?

Precisament corre menor risc que l’agarre desprevingut la revolució qui col·loca en l’angle principal de tot el seu programa, de tota la seua tàctica, de tota la seua labor d’organització l’agitació política entre tot el poble, com ho fa Iskra. Els que es dediquen en tota Rússia a trenar els fils de l’organització que, a partir d’un periòdic central per a tot el país, lluny que els agarren desprevinguts els successos de la primavera, ens han ofert la possibilitat de pronosticar-los. Tampoc els han agarrat desprevinguts les manifestacions descrites en els números 13 i 14 d’Iskra; al contrari, han pres part en elles, amb viva consciència que el seu deure era acudir en ajuda de l’ascens espontani de la multitud, contribuint al mateix temps, per mitjà del seu periòdic, a què tots els camarades russos coneguen aquestes manifestacions i utilitzen la seua experiència. I, si conserven la vida, tampoc deixaran que els agarre desprevinguts la revolució, que reclama de nosaltres, primer que res i per damunt de tot, que traguem experiència en l’agitació, sapiem recolzar(recolzar a la manera socialdemòcrata) tota protesta i encertem a orientar el moviment espontani, salvaguardant-lo dels errors dels amics i de les trampes dels enemics!

Hem arribat, doncs, a l’última raó que ens obliga a fer particular insistència en el pla d’una organització formada entorn d’un periòdic central per a tota Rússia, per mitjà de la tasca conjunta en aquest periòdic comú. Només una organització semblant asseguraria la flexibilitat indispensable a l’organització socialdemòcrata combativa, és a dir, la capacitat d’adaptar-se en l’acte a les condicions de lluita més variades i canviants amb rapidesa; saber, “d’una banda, defugir les batalles en camp obert contra un enemic que té superioritat indiscutible de forces, quan concentra aquestes en un punt, i per a saber d’una altra banda, aprofitar la malaptesa de moviments d’aquest enemic i llançar-se sobre ell en el lloc i en el moment en què menys espere ser atacat”60. Seria un gravíssim error muntar l’organització del partit dipositant les esperances només en les explosions i lluites dels carrers o només en la “marxa progressiva de la lluita quotidiana i monòtona”. Hem de desplegar sempre la nostra labor quotidiana disposats a tot, perquè moltes vegades és quasi impossible preveure per anticipat com alternaran els períodes d’explosions amb els de calma i, encara que fora possible preveure’ls, no es podria aprofitar la previsió per a reconstruir l’organització, perquè en un país autocràtic aquests canvis es produeixen amb sorprenent rapidesa, a vegades com a conseqüència d’una incursió nocturna dels geníssers tsaristes. De la revolució mateixa no ha de forjar-se hom la idea que siga un acte únic (com, pel que s’ha vist, se la imaginen els Nadiezhdin), sinó que és una successió ràpida d’explosions més o menys violentes, alternant amb períodes de calma més o menys profunda. Per tant, el contingut fonamental de les activitats de l’organització del nostre partit, el centre de gravetat d’aquestes activitats ha de consistir en una labor que és possible i necessària tant durant el període de l’explosió més violenta com durant el de la calma més completa, a saber: en una labor d’agitació política unificada en tota Rússia que faça llum sobre tots els aspectes de la vida i que dirigisca les més àmplies masses. I aquesta tasca és inconcebible en la Rússia actual sense un periòdic central per a tota Rússia que aparega molt sovint. L’organització que es forme per si mateixa entorn d’aquest periòdic, l’organització dels seus col·laboradors (en l’accepció més àmplia del terme, és a dir, de tots els que treballen en torn a d’ell) estarà precisament disposada a tot, des de salvar l’honor, el prestigi i la continuïtat del partit en els moments de major “depressió” revolucionària, fins a preparar la insurrecció armada de tot el poble, fixar data per al seu començament i portar-la a la pràctica.

En efecte, figurem-nos una batuda completa, molt corrent entre nosaltres, en una o diverses localitats. Al no haver-hi en totes les organitzacions locals una labor comuna portada en forma regular, aquestes desfetes van acompanyades sovint de la interrupció del treball per llargs mesos. En canvi, si totes tingueren una labor comuna, bastarien, en el cas de la major batuda, unes quantes setmanes de treball de dues o tres persones enèrgiques per a posar en contacte amb l’organisme central comú als nous cercles de la joventut que, com és sabut, inclús ara brollen amb summa rapidesa; i quan la tasca comuna que sofreix les desfetes està a la vista de tothom, els nous cercles poden sorgir i posar-se en contacte amb el dit organisme central més prompte encara.

D’altra banda, imaginen-se una insurrecció popular. Ara és probable que tot el món estiga d’acord en què hem de pensar en ella i preparar-nos per a ella. Però com preparar-nos? No es voldrà que el Comitè Central nomene agents en totes les localitats per tal de preparar l’aixecament! Tanmateix tinguérem un Comitè Central, aquest no aconseguiria absolutament res amb designar-los, donades les actuals condicions russes. Al contrari, una xàrcia d’agents61 que es forme per si mateixa en el treball d’organització i difusió d’un periòdic central no hauria d’“esperar amb els braços creuats” la consigna de l’aixecament sinó que desplegaria justament aqueixa tasca regular que li garantiria, en cas d’aixecament, les majors probabilitats d’èxit. Aqueixa mateixa labor és la que reforçaria els llaços d’unió tant amb les més grans masses obreres com amb tots els sectors descontents de l’autocràcia, la qual cosa és de summa importància per a l’aixecament. En aqueixa labor precisament es formaria la capacitat d’enjudiciar amb encert la situació política general i, per tant, la capacitat d’escollir el moment adequat per a l’aixecament. Aqueixa mateixa labor és la que acostumaria totes les organitzacions locals a fer-se uníson eco dels problemes, casos i successos polítics que agiten a tota Rússia, respondre a aquests “successos” amb la major energia possible, de la manera més uniforme i convenient possible; i l’aixecament és, en el fons, la “resposta” més enèrgica, més uniforme i més convenient de tot el poble al govern. Aqueixa mateixa tasca és la que acostumaria, finalment, totes les organitzacions revolucionàries, en tots els confins de Rússia, a mantindre les relacions més constants, i conspiratives al mateix temps, que crearien la unitat efectiva del partit; sense aquestes relacions és impossible discutir col·lectivament un pla d’insurrecció ni adoptar les mesures preparatòries indispensables en vespres d’aquesta, mesures que han de guardar-se en el secret més rigorós.

En poques paraules, “el pla d’un periòdic polític central per a tota Rússia”, lluny de ser el fruit d’un treball de gabinet de persones contaminades de doctrinarisme i literaturisme (com els ha semblant a gents que han meditat poc en ell), és, per contra, el pla més pràctic de començar a preparar-se de seguida i per onsevol per a l’aixecament, sense oblidar al mateix temps ni per un instant la labor corrent de cada dia.







52 Iskra, número 8, resposta del comitè central de la Unió General Obrera Hebrea de Rússia i de Polònia al nostre article sobre el problema nacional.

53 Enumerem deliberadament aquests fets en ordre distint de com passaren.

54 Dit siga de passada, l’autor d’aquest fullet em demana que faça saber que, al igual que els seus fullets anteriors, el present va ser enviat a la Unió, suposant que el grup Emancipació del Treball redactaria les seues publicacions (circumstàncies especials que li permetien conèixer llavors, és a dir en febrer de 1899, el canvi operat en la redacció). El reeditarà en breu temps la Lliga.

55 Camarada Kritxevski! Camarada Martínov! Cride l’atenció de vostès sobre aquesta manifestació escandalosa d’“absolutisme”, d’“autoritat sense control”, de “reglamentació sobirana”, etc. Fixen-se: volen posseir tota la cadena! Apressen-se vostès a presentar querella. Ja tenen tema per a dos articles de fons en el número 12 de Rabotxeie Dielo.

56 En posar en Rabotxeie Dielo la primera frase d’aquesta cita (número 10, pàgina 62), Martínov ha omès precisament la segona frase, como subratllant així que no vol entrar en fondàries o que és incapaç de comprendre el fons de la qüestió.

57 Amb una excepció: sempre que simpatitze amb l’orientació d’aquest periòdic i considere útil a la causa ser el seu col·laborador, entenent per això no sols la col·laboració literària sinó tota la col·laboració revolucionària en general. Nota per a Rabotxeie Dielo: aquesta excepció se sobreentén per als revolucionaris que aprecien el treball i no el joc a la democràcia, que no facen distincions entre ser “simpatitzant” i participar de la manera més activa i real.

58 En vespres de la revolució, pàgina 62.

59 Dit siga de passada, L. Nadiezhdin no diu quasi res dels problemes de teoria en la seua “revista de qüestions teòriques”, si prescindim del següent passatge, molt curiós “des del punt de vista de vespres de la revolució”: “La bernsteiniada en el seu conjunt perd per al nostre moment el seu caràcter agut, com que ens fa igual que el senyor Adamovitx demostre que el senyor Struve ha de presentar la dimissió o que, pel contrari, el senyor Struve desmentisca el senyor Adamovitx i no consenta en dimitir. Ens fa absolutament igual, perquè ha sonat l’hora decisiva de la revolució” (pàgina 110). Seria difícil descriure amb major relleu la despreocupació infinita de L. Nadiezhdin envers la teoria. Com que hem proclamat que estem en “vespres de la revolució”, en fa absolutament igual que els ortodoxos aconseguisquen o no desallotjar definitivament de les seues posicions els crítics! I el nostre savi no s’adona que, precisament durant la revolució, ens caldran els resultats de la lluita teòrica contra els crítics per a lluitar resoludament contra les seues posicions pràctiques!

60 Iskra, número 4, “Per on començar?”. “Un treball llarg no espanta els revolucionaris culturalistes que no compateixen el punt de vista de vespres de la revolució”, escriu Nadiezhdin (pàgina 62). Amb aquest motiu farem les següents observacions: si no sabem elaborar una tàctica política i un pla d’organització orientats sense falta capa a una tasca molt llarga i que al mateix temps asseguren, pel mateix procés d’aquest treball, la disposició del nostre partit a ocupar el seu lloc i complir amb el seu deure en qualsevulla circumstància imprevista, per més que es precipiten els esdeveniments, serem simplement uns deplorables aventurers polítics. Únicament Nadiezhdin, que ha començat a anomenar-se socialdemòcrata des d’ahir, pot oblidar que l’objectiu de la socialdemocràcia consisteix en transformar d’arrel les condicions de vida de tota la humanitat, per la qual cosa és imperdonable que un socialdemòcrata s’“espante” per com de llarg és el treball.

61 Ai! Se m’ha escapolit altra vegada la truculenta paraula “agents” que tant fereix les democràtiques oïdes dels Martínov! M’estranya que aquesta paraula haja molestat els corifeus de la dècada del 70 i, per contra, moleste els primitius de la del 90. M’agrada aquesta paraula, perquè indica d’una manera clara i tallant la causa comuna a la que tots els agents subordinen els seus pensaments i actes, i si calguera substituir-la per altra, jo únicament escolliria el terme “colaborador”, si açò no tinguera un deix de literaturisme i de vaguetat. Perquè el que necessitem és una organització militar d’agents. A propòsit siga dit, els nombrosos Martínov (sobretot al estranger), que agraden d’“ascendir recíprocament a generals”, podrien dir, en compte d’“agent en assumptes de passaports”, “comandant en cap de la unitat especial destinada a aprovisionar de passaports els revolucionaris”, etc.