Rosa Luxemburg cita precisament aquest exemple i el discuteix així:
«El darrer esdeveniment històric de les relacions federals, la secessió noruega de Suècia — que ràpidament fou utilitzada per la premsa social-patriòtica polonesa (veieu Naprzód de Krakaw) com a signe que confirmava la força i la natura progressiva de la tendència cap a la secessió estatal — quan alhora donaven una prova clara que el federalisme i la secessió que el complementa, no són en cap cas una expressió de progrés o de democràcia. Després de l'anomenada 'revolució' noruega, que consistia en el fet que el rei suec havia estat deposat i comminat a abandonar Noruega, els noruecs passaren alegrement a escollir un altre rei, després d'haver refusat, per referèndum nacional, la proposta d'establir-hi una república. Allò que els admiradors superficials de tots els moviments socials i de qualsevol cosa que sone a independència consideraven una 'revolució' era simplement una manifestació de particularisme camperol i petit-burgès, el desig de tindre un rei 'propi' a sou llur per comptes del que els hi havia imposat l'aristocràcia sueca, i era, per tant, un moviment que no tenia res a veure amb la revolució. Al mateix temps, la dissolució de la unió entre Suècia i Noruega mostrà fins a quin punt, també en aquest cas, la federació que hi havia hagut era únicament l'expressió d'interessos purament dinàstics i, per tant, una simple forma monàquica i reaccionària». (Przegad.)
Això és literalment tot el que Rosa Luxemburg havia de dir del particular! Hem d'admetre que li era difícil revelar la indefensió de la seva postura d'una forma tan destacada com en aquest cas concret.
La qüestió era, i és: han de tindre els socialdemòcrates d'un estat nacional mixt un programa que reconega el dret d'autodeterminació o de secessió?
Que ens diu l'exemple de Noruega, citat per Rosa Luxemburg, d'aquest punt?
La nostra autora gira i remena, exerceix la seua saviesa i ens adreça a Naprzód, però no respon la qüestió! Rosa Luxemburg parla de tot el que hi ha sota el sol per tal de no haver de dir ni una sola paraula sobre el punt que realment ens ocupa!
Sens dubte, en desitjar tindre un rei propi a sou llur i en refusar, per referèndum nacional, la proposta d'establir-hi una república, la petita burgesia noruega mostrà unes actituds filistees extremadament roïnes. Sens dubte, Naprzód mostrà unes actituds igualment roïnes i igualment filistees en no adonar-se'n.
Però què hi té a veure tot això?
La qüestió que es discutia era el dret d'autodeterminació de les nacions i l'actitud que havia d'adoptar el proletariat socialista davant d'aquest dret! Per què, doncs, Rosa Luxemburg no respon la qüestió per comptes de fugir d'estudi?
Hom diu que per a un ratolí no hi ha bèstia més forta que un gat. Per a Rosa Luxemburg no hi ha evidentment cap bèstia més forta que el «Frassi». «Frassi» és el malnom del «Partit Socialista Polonès», l'anomenat sector revolucionari, i el diari de Krakaw Naprzód comparteix les idees d'aquest «sector». Rosa Luxemburg es troba tan encegada per la seua lluita contra el nacionalisme d'aquell «sector» que perd tot de vista tret de Naprzód.
Si Naprzód diu «sí», Rosa Luxemburg considera un deure sagrat dir un «no» immediat, sense aturar-se a pensar si en fer-ho no mostra una independència de Naprzód, sinó, contràriament, una dependència ridícula del «Frassi» i una incapacitat per veure les coses des d'un punt de mira més profund i ample que el relleu de Krakaw. Naprzód, naturalment, és un desastre i de cap manera és un òrgan marxista; però això no ens pot fer deixar d'analitzar adequadament l'exemple de Noruega, una vegada l'hem escollit.
Per analitzar aquest exemple de forma marxista, hem de tractar no amb els vicis dels terriblement roïns del «Frassi», sinó, primer que tot, amb els trets històrics i concrets de la secessió noruega de Suècia i, en segon lloc, amb les tasques que hagué afrontar el proletariat de tots dos països implicats en la secessió.
Els lligams geogràfics, econòmics i lingüístics entre Noruega i Suècia són tan estrets com els que hi entre els grans russos i moltes altres nacions eslaves. Però la unió entre Noruega i Suècia no era voluntària, i en treure la qüestió de la «federació» Rosa Luxemburg parlava per parlar, simplement perquè no sabia què dir. Noruega fou cedida a Suècia pels monarques durant les guerres napoleòniques, contra la voluntat dels noruecs; i els suecs hagueren de dur tropes a Noruega per sotmetre-la.
Malgrat la gran autonomia que gaudia Noruega (tenia parlament propi, etc.), hi hagué topades constants entre Noruega i Suècia durant moltes dècades després de la unió, i els noruecs hagueren de treballar dur per lliurar-se del jou de l'aristocràcia sueca. Finalment, l'agost del 1905, ho aconseguiren: el parlament noruec resolgué que el rei suec ja no era rei de Noruega i, en posterior referèndum, la immensa majoria del poble noruec (uns 200.000 contra uns pocs centenars) votaren la secessió completa de Suècia. Després d'un breu període d'indecisió, els suecs es rendiren al fet de la secessió.
Aquest exemple ens mostra sobre quins fonaments s'hi poden realitzar els casos de secessió, com tenen lloc efectivament sota les modernes relacions econòmiques i polítiques, i la forma que adopta la secessió en condicions de llibertat política i de democràcia.
Cap socialdemòcrata negarà — si no és que professa indiferència per les qüestions de llibertat política i de democràcia (i en aquest cas naturalment ja no és socialdemòcrata) — que aquest exemple prova idealment que és deure dels obrers amb consciència de classe de realitzar una propaganda sistemàtica i preparar el terreny per la solució dels conflictes que puguen sorgir de la secessió de nacions, no «a la russa», sinó tan sols a la manera com se solucionà el 1905 entre Noruega i Suècia. Això és exactament el que s'hi diu en el programa pel reconeixement del dret d'autodeterminació de les nacions. Però Rosa Luxemburg provà d'esquivar un fet que s'oposava a la seua teoria tot atacant el filisteïsme dels filisteus noruecs i del Naprzód de Krakaw; ja que entenia perfectament bé que aquest fet històric refuta completament les frases on diu que el dret d'autodeterminació de les nacions és una «utopia» o el dret «de menjar en plats d'or», etc. Frases que tan sols expressen una creença pretenciosa i oportunista en la immutabilitat de l'actual arrenglerament de forces entre les nacionalitats de l'Europa oriental.
Continuam. En la qüestió de l'autodeterminació de les nacions, com en qualsevol atra qüestió, ens interessa, primerament i principal, l'autodeterminació del proletariat d'una determinada nació. Rosa Luxemburg evita silenciosament de nou aquesta qüestió, ja que se n'adona que una anàlisis d'això sobre la base de l'exemple de Noruega, que ella mateixa ha escollit, resultaria desastrosa per la seua «teoria».
Quina posició prengué el proletariat noruec i suec, i que de fet havia de prendre, en el conflicte sobre la secessió? Després de la secessió de Noruega, els obrers amb consciència de classe de Noruega haurien votat naturalment per una república(1), i si qualcuns socialistes votaren una altra cosa, simplement mostra com de profund és de vegades l'oportunisme filisteu en el moviment socialista europeu. No hi poden haver dues opinions sobre això, i ho esmentam tan sols perquè Rosa Luxemburg prova d'ocultar el tema entre línies. No sabem si el programa socialista de Noruega feia obligatori pels socialdemòcrates noruecs la defensa d'unes idees particulars sobre la qüestió de la secessió. Assumirem que no ho feien, i que els socialistes noruecs ho deixaven com una qüestió oberta en la mesura que l'autonomia de Noruega donàs prou marge per conduir lliurament la lluita de classes, o en la mesura que els xocs continus amb l'aristocràcia sueca no obstaculitzassen la llibertat en la vida econòmica. Però no es pot discutir que el proletariat noruec s'havia d'oposar a aquesta aristocràcia i donar suport a la democràcia agrària noruega (amb totes les seues limitacions filistees).
I el proletariat suec? És de tots conegut que els terratinents suecs, animats pel clergat suec, defensaren la guerra contra Noruega. Com que Noruega era molt més feble que Suècia, ja havia experimentat una invasió sueca, i l'aristocràcia sueca té un pes enorme en el seu propi país, aquesta crida a la guerra suposà un greu perill. Podem ésser segurs que els Kokoskin suecs esmerçaren molt temps i energies en provar de corrompre els caps del poble suec amb crides a «fer ús» de les «fórmules elàstiques d'autodeterminació política de les nacions amb cura» i amb descripcions aterradores del perill de la «desintegració de l'estat» i amb l'afirmació que la «llibertat dels pobles» era compatible amb la tradició de l'aristocràcia sueca. No hi pot haver el més petit dubte que els socialdemòcrates suecs haurien traït la causa del socialisme i de la democràcia si no haguessin combatut amb totes les forces tant la ideologia com la política dels terratinents i dels «Kokoskin», i si no haguessen demanat, no únicament la igualtat de les nacions en general (quelcom que els Kokoskin també subscriuen), sinó també el dret d'autodeterminació de les nacions, i la llibertat de Noruega de separar-s'hi.
L'estreta aliança entre els obrers noruecs i suecs, la completa solidaritat fraternal de classe, guanyà amb el reconeixement dels obrers suecs del dret de secessió dels noruecs. Això va convèncer els obrers noruecs que els obrers suecs no s'havien infectat de nacionalisme suec i que posaven la fraternitat amb els proletaris noruecs per davant dels privilegis de la burgesia i l'aristocràcia sueques. La dissolució dels lligams imposats sobre Noruega pels monarques europeus i l'aristocràcia sueca reforça els lligams entre els obrers noruecs i suecs. Els obrers suecs han demostrat que malgrat totes les vicissituds de la política burgesa — les relacions burgeses poden comportar una repetició de la subjecció forçosa dels noruecs al suecs! — seran capaços de preservar i defensar la completa igualtat i la solidaritat de classe dels obrers de totes dues nacions en la lluita contra la burgesia sueca i noruega.
A més, això revela com de poc fonamentals i àdhuc frívols són els intents que de vegades fa el «Frassi» per emprar els nostres desacords amb Rosa Luxemburg contra la socialdemocràcia polonesa. El «Frassi» no és un partit proletari o socialista, sinó un partit nacionalista petit-burgès, semblant als socialrevolucionaris polonesos. No hi ha hagut, ni hi pot haver, cap qüestió que uneixi els socialdemòcrates russos i aquest partit. D'altra banda cap socialdemòcrata rus s'ha «penedit» de les relacions estretes i de la unitat que hem establert amb els socialdemòcrates polonesos. Els socialdemòcrates polonesos han donat un gran servei històric amb la creació del primer partit proletari realment marxista de Polònia, un país immers en les aspiracions i passions nacionalistes. I el servei que han fet els socialdemòcrates polonesos és gran, no perquè Rosa Luxemburg haja parlat per parlar del punt novè del programa dels marxistes russos, sinó malgrat aquesta trista circumstància.
La qüestió del «dret d'autodeterminació» és òbviament menys important pels socialdemòcrates polonesos que pels russos. És força comprensible que en llur zel (sovint una mica excessiu, potser) per combatre la petita burgesia de Polònia, encegada pel nacionalisme, els socialdemòcrates polonesos en facen un gra massa. Cap marxista rus no ha pensat mai en retreure els socialdemòcrates polonesos l'oposició a la secessió de Polònia. Aquests socialdemòcrates l'erren tan sols quan, com Rosa Luxemburg, proven de negar la necessitat d'incloure el reconeixement del dret d'autodeterminació en el programa dels marxistes russos.
A la pràctica això és com provar d'aplicar les relacions, enteses segons el patró de Krakaw, a tots els pobles i nacions que habiten Rússia, inclosos els gran russos. Significa dir «són els nacionalistes polonesos els qui s'equivoquen en tot», i no els socialdemòcrates russos ni els internacionals.
Ja que la socialdemocràcia internacional defensa el reconeixement del dret d'autodeterminació de les nacions. Això és el que hi discutirem tot seguit.
(1) Com la majoria de la nació noruega era favorable a la monarquia alhora que el proletariat volia una república, el proletariat norueca feia cara, per dir-ho en línies generals, a l'alternativa de la revolució, si les condicions eren apropiades, o a sotmetre's a la voluntat de la majoria i continuar la feina de propaganda i agitació.
Capítol setè. La resolució del congrés internacional de Londres del 1896.