Rosa Luxemburg

Martinica

Publicat originalment al Leipziger Volkszeitung, del 15 de maig del 1902


Muntanyes de runes fumejants, pilons de cossos mutilats, una mar de foc, de vapor i de fum, i per tot, llot i cendres—això és tot el que resta de la petita ciutat floreixent que penjava de la falda rocallosa del volcà i s'estenia en un brogit. Per un temps s'havia sentit al gegant furiós bramar de ràbia contra aquesta presumpció humana, la cega confiança dels nans de dues potes. De bon cor fins i tot en la ira, el gegant sincer advertia les criatures inconscients que li reptaven pels peus. Llençà fum i boires ferotges, en l'interior bullien explosions com trets de rifles i trons de canó. Però els senyors de la terra, els qui ordenen el destí humà, restaren amb una fe incommovible—en la pròpia saviesa.

El dia 7, la comissió enviada pel govern anuncià a la població angoixada de St. Pierre que tot era en ordre en el cel i en la terra. Tot és en ordre, no hi ha cap raó per alarmar-se!—com deien just abans del Jurament del Joc de Pilota en les sales intoxicades pel ball de Louis XVI, mentre que en el cràter del volcà revolucionari s'aplegava una lava ferotge abans de la paorosa erupció. Tot és en ordre, en pau i en calma a tot arreu!—com deien a Viena i a Berlin just abans de l'erupció de març de fa 50 anys. El vell i sofert tità de Martinica no féu cap als reports de l'honorable comissió: després que el governador hagués calmat de nou la població el dia 7, entrà en erupció a les primeres hores del dia 8 i soterrà en pocs minuts el governador, la comissió, el poble, les cases, els carrers i els vaixells sota la ferotge exhalació del seu cor indignat.

La feina fou radicalment profunda. Quaranta mil vides humanes s'apagaren, un grapat de refugiats tremolosos foren rescatats—el vell gegant pot remugar en pau, n'ha mostrat la força, s'ha revenjat temiblement de la caiguda del seu poder primigeni.

I ara en les runes de la ciutat anihilada de Martinica hi arriba un nou hoste, desconegut, no vist mai abans—l'ésser humà. No senyors i criats, no negres i blancs, no rics i pobres, no propietaris de plantacions i esclaus assalariats—han aparegut éssers humans en la petita i colpida illa, éssers humans que senten únicament dolor i tan sols hi veuen desastre, que tan sols volen ajut i socors. El vell Mt. Pelee ha obrat un miracle! S'han oblidat els dies de Fashoda, s'ha oblidat el conflicte de Cuba, s'ha oblidat «la Revanche»—els francesos i els anglesos, el tsar i el Senat de Washington, Alemanya i Holanda donen diners, envien telegrames, estenen una mà col·laboradora. Una fraternitat de pobles contra l'odi flamenjant de la natura, una resurrecció de l'humanisme damunt les runes de la cultura humana. El preu per recordar la llur humanitat fou alt, però l'atronador Mt. Peele tenia prou veu com per cridar-ho.

França plora pels 40.000 cadàvers de la petita illa, i tot el món s'afanya a eixugar les llàgrimes de la Mare República. Però com era llavors, fa segles, quan França vessava torrentades de sang per les Petites i les Grans Antilles? Mar enllà del litoral oriental d'Àfrica hi ha una illa volcànica—Madagascar: fa 50 anys hi vèiem la desconsolada República que plora ara els fills perduts avui, com plegava l'obstinat poble nadiu al seu jou amb cadenes i amb l'espasa. Cap volcà no hi obrí el cràter: la boca dels canons francesos escupia mort i anihilació: el foc de l'artilleria francesa agranava milers de vides humanes floreixents de la faç de la terra fins que un poble lliure es prostà al terra, fins que la reina bruna dels «salvatges» fou arrossegada com a trofeu cap a la «Ciutat de la Llum».

Front el litoral asiàtic, banyades per les onades de l'oceà, hi ha les somrients Filipines. Fa sis anys veiem els benevolents ianquis, veiem com hi treballava el Senat de Washington. No hi havia muntanyes que escupissen foc—allà els rifles americans abatien vides humanes a ple; el càrtel del sucre del Senat que ara envia dòlars d'or a Martinica, de milers a milers, per retornar a la vida les runes, enviava canó rere canó, buc de guerra rere buc de guerra, milions de dòlars d'or a Cuba, per sembrar la mort i la devastació.

Ahir, avui—ben endins del sud d'Àfrica, on fa tan sols uns pocs anys hi vivia un petit poble tranquil amb la seua feina i en pau, hi veiem els estralls que fan els anglesos, els mateixos anglesos que a Martinica salven a la mare els seus petits i als petits els llurs pares: hi veiem com trepitjaven cossos humans, cossos de nens amb brutals botes militars; com caminaven en bassalts de sang, mort i misèria que els envoltaven.

A, i els russos, el rescatador, col·laborador i planyidor tsar de Totes les Rússies—un vell conegut! Us hem vist en els camps de Praga, on fluïa sang tèbia polonesa a riuades i enrogia el cel amb el seu vapor. Però això era en els vells temps. No! Ara, tan sols fa unes setmanes, us hem vist, benevolents russos, en les vostres carreteres polsegoses, en pobles russos en runes, ull amb ull amb la multitud rabiosa, salvatgement agitada; repicaven els canons, mujics que somicaven queien al terra, sang camperola vermella es barrejava amb el pols de la carretera. Han de morir, han de caure perquè els cossos se'ls doblegaven de fam, perquè cridaven per pa, per pa!

I també us hem vist a vós, o, Mare República, destil·lar plors. Era el 23 de maig del 1871: el gloriós sol de primavera lluïa damunt París; milers d'éssers humans pàlids en roba de treball s'amuntegaven en els carrers, en els patis de les presons, cos amb cos, i cap amb cap; pels forats dels murs les metralladores emetien bales assedegades de sang. Cap volcà no entrava en erupció, cap lava s'hi escolava. Els vostres canons, Mare República, es giraven cap a la multitud apilonada, crits de dolor omplien l'aire—més de 20.000 cossos cobrien les llambordes de París!

I tots vosaltres—francesos i anglesos, russos i alemanys, italians i americans—us hem vist a tots ja una vegada en acord fraternal, units en una gran societat de nacions, que s'ajudaven i es guiaven mútuament: era a Xina. També allà oblidàreu totes les baralles entre vosaltres, també allà hi vau fer una pau de pobles—per l'assassinat i l'incendi mutus. Ha, com els cues de porc queien a grapats davant les vostres bales, com un camp madur de blat sota la falç! Ha, com les dones espantades s'hi llençaven a l'aigua, cap als braços freds de la mort, per fugir de les tortures dels vostres ardents amants!

I ara tots s'han girat cap a Martinica, tots amb un sol cor i una sola ment de nou; ajuden, rescaten, eixuguen llàgrimes i pal·lien els estralls del volcà. El Mt. Pelee, gegant de gran cor, us ben podeu riure; podeu mirar-vos aquests benevolents assassins, aquests carnivors planyidors, aquestes bèsties vestides de samarità. Però vindrà un dia que un altre volcà aixecarà una veu tronadora: un volcà que bull, ho volgueu o no, i agranarà tota la sanctimoniosa i cruenta cultura de la faç de la terra. I tan sols de les runes s'aplegaren les nacions en una veritable humanitat, que no coneixerà més que un enemic mortal—la cega i morta natura.