Rosa Luxemburg

La lluita política de masses i els sindicats

Discurs a l’Assemblea General de Sindicats Lliures a Hagen, 1 d’octubre del 1910

«Der politische Massenstreik und die Gewerkschaften»


Companys i companyes de partit! Estimats assistents!

Haig d’admetre que no m’he sorprès menys que vosaltres quan he vist ací en l’assemblea extraordinària de membres de la unió obrera del metall diversos representants uniformats de la nostra autoritat a la terra. He sabut que, a banda d’un parell de senyors d’alta posició que seuen en aquesta sala, hi ha encara acumulat un nombre considerable de comissaris i personal de seguretat en la guàrdia més estreta. Companys de partit (i moviment) i estimats assistents! Haig d’admetre que en jo aquesta sorpresa ha actuat altrament que en vosaltres. No l’he rebuda amb indignació, sinó que em provoca un sentiment meravellós de seguretat. («Bravo!» irònic)

Companys de partit! Sou ací a Hanger potser no tan lluny en civilització prussiana com nosaltres a Berlín; vinc de la capital Berlín, i hi ha un districte de Berlín que es diu Moabit. Allà hem après, companys de partit, que on hom vol garantir seguretat i ordre, és directament indispensable la policia prussiana. (Rialles) Honorables assistents! D’ençà que he rebut la notícia que el local de la nostra assemblea ha estat beneït amb la protecció policial, sóc del tot tranquil·la de poder abandonar la sala amb el nas, les orelles i els ulls i parts semblants del cos sanes. (Rialles) Us he d’admetre que em sembla tota una atenció especial per part de la policia. (Alegria). He d’admetre que sempre sent una certa joia i com a oradora també un cert agraïment envers l’amable policia. Us haig de dir que justament la presència d’aquests senyors amb el casc al cap atorga a la qüestió un cert punt. («Força bo!»). I avui és justament la presència de l’amable policia una excel·lent oportunitat per al tema que tractarem aquest vespre.

En el curs d’aquest vespre esper encara tindre una oportunitat d’esclarir la connexió especial de les accions massives i de les manifestacions massives del proletariat i de l’amable policia. Crec que és bo que també aquests senyors tinguen una vegada l’oportunitat d’escoltar el que pensam d’ells. («Ben dit!»). Mai perd l’esperança que puguen aprendre quelcom d’una vegada, i per això no hauríem d’ésser tan punyents amb els nostres mots i doctrines. Volen també per una vegada llençar les nostres perles a... la policia prussiana.

Companys de partit i estimats assistents! De fet cap tema en el moment present pot ésser més actual en una assemblea sindical alemany que el tema: vaga de masses i sindicats. Ens hem reunit ací per discutir d’aquest tema, per reflexionar d’una manera sensata sobre aquestes dues enormes batalles. Fan ben poques setmanes vau realitzar ací a Hagen auf Schwelm un combat formidable i exemplar, que mereix l’atenció i l’admiració de tota el treballadorat conscient de classe d’Alemanya, i en poc temps, estimats assistents, potser sereu forçats, vosaltres i el vostres innombrables col·legues i camarades de tot Alemanya, a entrar en un combat tan formidable com mai abans no s’havia viscut a Alemanya. Tots sabeu que en pocs dies, demà passat, els representants del treballadorat organitzat entraran en negociacions amb els magnats capitalistes més poderosos de la construcció naval, i després hauran de decidir si 400.000 treballadors alemanys del metall van al carrer.

Companys de partit! Si esdevingués aquest fet i s’hagués de derivar, com seria altament probable d’esperar per la solidaritat, per la consciència de classe, per l’energia lluitadora de tot el treballadorat organitzat del metall, esdevindríem a tot Alemanya testimonis d’una lluita com potser no ha presenciat encara mai el món, ja que plegats amb els parents més estrets i amb les famílies potser hi hauria en lluita un milió de persones, en una lluita que es tractaria de l’ésser o no ésser entre l’organització sindical més forta i el capital més poderós.

Companys de partit! En aquest moment, com he dit, entre dues batalles formidables, és precisament indicat per a nosaltres parlar i reflexionar ací sobre el tema, que és per a nosaltres la qüestió més actual d’ahir i la més important de demà. Així, companys de partit, així, estimats assistents, aprenguem d’una vegada la classe obrera organitzada i combativa d’Alemanya i d’arreu, en mig del camp de batalla, en mig del foc de la lluita, a aturar-nos un moment, per reflexionar, per analitzar, per aguditzar la consciència, per examinar les armes que s’han d’emprar en el combat.

I això és completament natural, resulta de l’essència de la mateixa lluita de classes. La classe proletària moderna condueix el seu combat no segons cap esquema acabat establert en un llibre o en una teoria, la lluita obrera moderna és un tros de la història, un tros del desenvolupament social, i en mig de la història, en mig del desenvolupament, en mig del combat aprenem, hem d’aprendre. Companys de partit i estimats assistents! Això és justament ço que mereix admiració, ço que justament és aquesta obra colossal de la civilització que fa època, del que rau en el moviment obrer modern: que primer la massa poderosa del poble treballador mateix de la pròpia consciència, de la pròpia convicció i també del propi enteniment forge les armes del propi alliberament. I és per això que és extraordinàriament important que aprofitem al màxim aquests breus moments d’aturada entre les batalles que vivim per fer valoracions militars, anàlisi, comprovació de tots els aspectes, de totes les qüestions, de tots els problemes que ens posa la vida.

Un dels problemes més importants que ocupa ara tant les organitzacions sindicals com les socialistes, no tan sols a Alemanya, sinó a tots els països moderns, és el problema de la vaga de masses. I ara veieu com resulta un fenomen interessant. Com sovint s’hi obté que per a la nostra vida i actuació política i social, ço que ha dit Mefisto en el «Faust» de Goethe: «La raó esdevé absurda, beneficia la pesta». Tot s’altera amb el temps.

El primer imperatiu del lluitador polític, com som nosaltres, és caminar amb el desenvolupament del temps i assumir els efectes de cada moment sobre l’alteració en el món modern així com també sobre una alteració de la nostra estratègia de lluita. Companys de partit i estimats assistents! En la història la idea de la vaga de masses ha estat la llei eterna del desenvolupament històric constatada d’una manera diàfana i colpidora. Tots sabeu bé que la idea de vaga de masses o, com s’anomenava abans vaga general, no és cap invenció dels darrers dies o anys...

Així es trobaven les coses encara no fa tant, i què veiem avui en dia? Si contemplam els fets nus, els resultats de la darrera dècada, de l’any 1900 fins ara, contemplam tots els països de desenvolupament capitalista, hem de constatar que en un país darrera de l’altre, en un any darrera de l’altre, esclaten poderoses vagues generals i vagues de masses – Companys de partit! Tan sols recordaré encara unes de les importants. L’any 1900 tinguérem la poderosa vaga minera dels miners de Pennsilvània, de la que sostenien i explicaven els companys americans de partit que havia més per l’extensió de la consciència socialista de classe que el que haurien fet 10 anys d’agitació. L’any 1902 tinguérem la gran vaga de masses dels miners d’Àustria, que al principi tenia l’aparença de manca de resultats, però que posteriorment a través del canvi de l’opinió pública i de la pressió sobre el govern i sobre el parlament ha conquerit la jornada laboral de nou hores per als miners. El 1903 tinguérem la vaga de masses dels miners de França, que en el curs ulterior ha conquerit per als miners francesos la jornada laboral de vuit hores. Tinguérem encara l’any 1902 a Bèlgica la gran vaga de masses, la vaga política, la lluita pel dret de sufragi universal. Tinguérem el 1904, precisament al principi, el gener, la poderosa vaga general dels ferroviaris holandesos, que ha produït la impressió més colossal en el món i que ha ampliat la feta inoïda d’aturar sobtadament a Holanda tot el comerç i per tant paralitzat tota la vida econòmica, i que tan sols pogué concloure per la voluntat d’una determinada categoria de treballadors. I després, companys de partit, arribà l’any 1905. El gener del 1905 arribà a a Europa una notícia com si procedís d’un país de conte de fades. Era la notícia que a la capital septentrional dels tsars de totes les Rússia – a Petersburg sobtadament de 100.000 a 200.000 proletaris havien declarat la vaga de masses i alhora havien acudit davant del Palau per reivindicar llibertat política i jornada de vuit hores. Ara, companys de partit, des d’aquell dia no hi ha hagut cap més, no, cap dia, que en Rússia no esclaten vagues generals i vagues de masses locals. En un país que fins llavors s’havia pres en general com la representació d’una excepció dels països de vella civilització. En un país que hom assumia que les poderoses lleis del desenvolupament històric quedaven a la frontera, on trencaven les onades, en un país als quals els que tenien el poder a Alemanya i especialment a Prússia admiraven, perquè creien que allà hi havia l’únic pare nacional que no havia de prendre cap cura dels seus infants nacionals. Companys de partit! En aquest país s’alçava per primera vegada una massa poderosa de proletaris i empraven l’eina de la vaga de masses, l’arma de la vaga de masses, alhora política i sindical, en combat contra la classe explotadora i per la conquesta de la llibertat política. I com a ressò carnal, com a reverberació d’aquest període tempestuós, tinguérem a l’autumni a Àustria una sèrie de poderoses vagues de masses com a demostració i mitjà de combat per al dret de sufragi universal per al Consell Imperial i per a les dietes particulars de Bohèmia, Galítzia i Triest. L’any 1905 alhora tinguérem a Itàlia la vaga colossal dels ferroviaris, a Galítzia la vaga de masses de 200.000 treballadors agraris, la categoria que viu en la més profunda misèria, en el més profund anorreament. De llavors ençà no ha transcorregut cap any sense una poderosa vaga de masses en tal o tal país. En l’any passat, 1909, tinguérem l’inoblidable vaga general de Suècia, que tenim fresca tots en la memòria. En aquest moment, enguany, tenim – ho heu viscut vosaltres mateixos, de forma que no em caldrà fer-vos-ho recordar – a Amèrica dues vagues de masses brillantment conduïdes i victorioses. La primera començà el març i acabà en abril, que fou la vaga de masses de Filadèlfia, la segona, tot just acabada, fou la vaga general de 70.000 treballadors homes i dones de la indústria femenina de Nova York, que ha aconseguit que en totes les branques de la generalitat de tallers tan sols valga com a llei ço que determine el sindicat de treballadors. («Bravo!») Companys de partit! Aquesta és tan sols una breu ullada de fets nus de la història de les vagues de masses de la darrera dècada. I n’hi ha prou amb comprovar aquests fets per extraure la conclusió: hi ha hagut en les condicions de realització de vagues de masses una alteració poderosa en els darrers temps. Tenim doncs un motiu per assumir o pensar que totes aquestes vagues de masses i vagues generals, que us he enumerat, serien per dir-ho així un triomf tardà de les idees anarquistes? No, en absolut, estimats assistents, en absolut no són els anarquistes els qui tenen un motiu per triomfar i per demostrar-nos que d’alguna manera hem arribat amb retard. Remarcau bé que precisament en tots els països on hi ha hagut vagues massives actives i poderoses en els darrers temps l’anarquisme s’ha extingit completament, i remarcau el fet interessant que durant la revolució russa en aquell país, on s’ha elevat la vaga de masses com a mitjà polític de lluita, i que s’ha aplicat coma exemple il·luminador de tota una època, que en aquell país, que fou el bressol del conegut teòric i anarquista Michael Bakunin, amb qui Marx i Engels hagueren de conduir una encesa lluita – que a Rússia mateix durant tota la gran revolució l’anarquisme no tan sols no ha jugat cap paper, sinó que fou deixat completament de banda pels rengles victoriosos del proletariat organitzat. (»Bravo!«) Ja que, companys de partit, cal insistir històricament en aquest fet, en l’única forma en la que es deixava veure el nom de l’anarquisme en la plantilla de la revolució russa era en la capçalera del lumpenproletariat, els lladres, els bandits i brivalls, que revestits de qualsevol mantell ideal, s’anomenaven anarco-comunistes i són reconeguts per tot el treballadorat socialista com el que són, els representants del lumpenproletariat. Companys de partit! Així se separa d’una forma certament completa en el començament del nostre període històric la idea de la vaga de masses dels progenitors i propagandistes anarquistes de la vaga general. La idea de la vaga de masses apareix com a contrari directe de les imaginacions de l’anarquisme. Ja que, companys de partit i estimats assistents, mentre que per als antics anarquistes la idea d’una vaga general hauria d’ésser un mitjà d’acció meravellosa per saltar de sobte a un paradís del socialisme sense cap esforç d’un dia per l’altre, mentre que per als anarquistes la idea de vaga de masses era un contrari directe de l’activitat política, de la lluita política, vegem ara contràriament la vaga de masses com a arma política, que serveix com a màxim per conquerir drets polítics per al poble.

Així, benvolguts assistents, es presenten els fets, i ara tenim tot el fonament de proposar-nos com a lluitadors reflexius la qüestió: què ha passat, com ha esdevingut possible que una idea, la fecunditat de la qual no semblava gens pràctica durant tant de temps, que semblava irrealitzable, s’haja convertit ara en certa mesura en un fenomen quotidià, que es troba avui en qualsevol ordre del dia del moviment polític i sindical? Quan voleu oferir la resposta a aquesta idea amb fonament, corresponent a polítics honestos, primer de tot heu de fer una ullada al desenvolupament històric de les darreres dècades i particularment de la darrera dècada. Estimats assistents i companys de partit, els qui viuen en un dels punts més importants de l’àmbit industrial occidental, saben ells mateixos què han experimentat en el propi cos. El tret més destacat en el desenvolupament d’Alemanya en els darrers temps és la poderosa concentració de capital, la concentració i aplegament de la gran indústria en la seua potència contraposada al proletariat! Companys de partits, recordau que fa uns 12 anys en els nostres propis rengles, en els rengles de la socialdemocràcia, es deixaven sentir sorolloses opinions de dubte que demanaven la revisió de tota la doctrina marxiana, que sostenien que ço que Marx ha dit sobre la línia, sobre la tendència del desenvolupament organitzatiu del capital, tot això s’havia de descartar com a ferralla. Ja que en realitat el capitalisme alemany no es desenvolupava com Marx ha profesitzat. Hom deia que la concentració de capital no avançava, ja que encara es mantenien en vida moltes petites empreses, i d’aquesta manera al proletariat no li calia tan ràpidament de posar fi al domini capitalista, i – companys de partit – amb prou feines s’havien pronunciat aquesta opinió, amb prou feines havia començant la gran obra de revisió de la doctrina marxiana, que la vida mateixa vingué i demostrà – i de fet d’una manera tan nítida, que la veu fins i tot un cec -, que a Alemanya el desenvolupament capitalista ha constatat d’una manera esclaridora les assumpcions marxianes, allò que havia prevista la nostra doctrina. Enlloc com a Alemanya, precisament en els darrers anys, el capital s’ha aplegat amb aquesta potència sobre el proletariat fins a constituir una força aclaparadora.

Enlloc com a Alemanya, i especialment ací en la zona industrial occidental. Cal fer una ullada tan sols als sectors industrials més importants. En general, gairebé tot el capital, tot el poder sobre els mitjans de producció es concentra en poques mans, en càrtels, que dominen d’una manera totpoderosa tota la zona.

D’això resulta, companys de partit, que també en l’àmbit polític qualsevol passa endavant, que qualsevol dret polític no es puga adquirir de cap altra manera que mitjançant les mateixes masses treballadores en una gran acció agosarada o més aviat en moltes grans accions de masses llençades al carrer. Hem fet ja moltes precioses passes endavant, hem viscut, companys de partit, en aquesta lluita pel dret de sufragi prussià, que l’ordre dominant existent no escatima en els atacs més brutals als nostres drets civils, per tal de dificultar-nos la victòria. Pensam tots en la meravellosa experiència que tinguérem el 6 de març al Tiergarten de Berlín, on nosaltres, una multitud de nombrosos milers de caps, restàrem del tot calmats i pacífics sota el sol de primavera i no férem res més que cridar-nos els uns als altres: «Visca el sufragi universal i igual!» Llavors sobtadament aparegué a la plaça una tropa de policies muntats, que amb sabres corbats carregaven contra nosaltres com una horda salvatge. Llavors es demostrà quina seguretat comporten els sabres policials. Companys de partit! Amb calma i serenor podem comptar aquesta història passada, hem forçat aquests senyors a retornar el sabre a la beina. Companys de partit! Hem demostrat encara més, hem forçat el cap de la policia de Berlín, després que hagués fet potents proclames contra nosaltres, el partit revolucionari, de paraula i en cartells, que els carrers pertanyen al trànsit, que les manifestacions no es toleren, que els carrers s’han de buidar, i li hem ensenyat que els carrers ens pertanyen a la massa de treballadors. («Bravo!») Així, companys de partit, ja hem demostrat fins ara al moviment de masses, que cada passa endavant sota la pressió de potents masses de treballadors els ha de forçar a sortir al carrer. Poden els poders dominants a Prússia agitar encara molt més el sabre, potser han escoltat tots quins nous i bells secrets s’ha fet públics des de cada part en el darrer congrés del nostre partit a Magdeburg, com repetidament un senyor de Westfàlia, l’antic comandant general von Bissing, ha elaborat tot un pla de campanya contra el proletariat que es manifesta al carrer. Poden les senyories, com feren el 6 de març a Berlín, dirigir els llurs canons i rifles carregats de munició real contra les masses. Contra les armes que tenim en estoc no hi ajuda cap canó, cap sabre esmolat. («Bravo! Ben dit!»). Ja que, companys de partit, tota l’experiència anterior ja ho ha demostrat. Ja que quin estat amb un deliri i una brutalitat com les que dominen l’estat prussià, deixaria d’enviar els canons contra centenars de milers de treballadors calmats i pacífics en vaga? Ximple i delirant seria qualsevol estat que volgués massacrar una quantitat tan formidable de treballadors. Ja que assassinaria amb les pròpies mans les abelles de la mel de les quals viuen com a borinots. («Bravo! Ben dit!») I, companys de partit, pot cap estat – per molt que deixe anar tots els canons contra nosaltres – pot forçar així treballadors en vaga pacífica a posar les màquines en moviment? No! Ni l’estat més despòtic ho pot fer, i així es demostra que precisament l’arma pacífica i calmada de la vaga política de masses és l’arma més afilada que potser hem de prendre quan la reacció dominant persisteix en l’obstinació i el deliri. Tot i així, companys de partit, com que el desenvolupament polític ens força justament a emprendre ja sempre vagues de masses per conquerir els drets polítics més elementals, conduïm precisament cap a aquesta direcció la política en el moviment sindical.

Estimats assistents! A quines circumstàncies agraïm les darrers grans vagues de masses en l’àmbit econòmic i, particularment, quines lliçons hem d’extraure de la tempesta que s’abat damunt de la floreixen unió de treballadors metal·lúrgics? Són els mateixos capitalistes els qui ens empenyen deliberadament i planificada per provocar-nos a una violenta demostració de força. Segons l’experiència de l’aturada dels treballadors de la construcció s’ha demostrat precisament amb doucments que la vaga contra l’organització dels treballadors de la construcció fou elaborada per una mà llarga, que els empresaris la conduïen planificadament per tal de forçar amb el tancament els proletaris a un combat desesperat, i precisament el mateix pla rau fonamenta el pla actual dels capitalistes de la construcció naval, exactament com el dels capitalistes de la indústria metal·lúrgica. Quan d’aquesta manera els mateixos capitalistes, els empresaris, tenen a la mà, gràcies a la protecció d’una força aclaparadora i mitjançant una aturada, de forçar una vaga de masses, resulta com una necessitat urgent per a la nostra organització sindical, de comptar amb l’arma de la vaga de masses en el combat per la defensa del dret de sindicació com quelcom inevitable. D’això resulta que, com és una qüestió pràctica mirar el futur clarament amb els ulls, més les masses del proletariat es preparen mitjançant una concepció clara de la situació global, mitjançant la consciència de les grans tasques que els esperen, més es preparen en la realització d’aquesta lluita, i així més oportunitats tindran d’eixir d’aquesta lluita com a vencedors.

Estimats companys! Hi ha diversos arguments contra l’ús de la vaga de masses, molts dels quals ens assalten. Primer se’ns diu: Anam a una vaga de masses, especialment a una vaga política de masses, i això implica un risc enorme, que posa l’organització sindical a un perill enorme. La nostra organització sindical podria ésser colpida en una confrontació tan gran. Ja s’assum que en tal o tal tempestuosa vaga de masses potser la nostra organització seria malmesa en un primer moment. Però hi ha situacions, i com més entram en aquesta situació, que s’ha d’emprendre el combat fins i tot sota condicions desfavorables, quan cal defendre en general l’honor del moviment obrer organitzat.

Companys de partit! Les organitzacions sindicals hi són, s’han creat per damunt de tot, per ajudar-nos en la nostra lluita particularment en defensa del nostre dret més important, el dret d’associació, que ara és tan amenaçat que ens serveix d’arma en el combat. Les nostres organitzacions sindicals són efectivament els nostres canons en el combat per un futur millor. Què diríeu d’un estat militar que declaràs que no pot treure en la guerra els seus canons per por que els destruesquen? Per a què hauríem de tindre canons si no fos per disparar-los contra l’enemic? D’altra banda les nostres armes no tenen unes característiques tan crues com les armes dels estats militars. Els canons dels estats militars poden ésser realment destruïts en un combat i convertits en inservibles. Les nostres organitzacions, però, es demostren en la lluita, tan sols poden existir en la lluita, creixen tan sols en la lluita. Recordau l’època de la llei socialista. No fou l’època més difícil que visqueren els sindicats alemanys juntament amb la socialdemocràcia alemanya? Com es veié la nostra organització des del primer moment posterior a l’aplicació de la llei socialista? Els nostres sindicats foren destruïts, la nostra premsa paralitzada, la nostra organització anorreada, però com ens veiem després de 12 anys, quan la llei socialista hagué d’ésser abolida? Com que resistirem amb una força decuplicada, la llei socialista fou destruïda. (Aplaudiment sorollós). I així serà sempre en la gran lluita a la qual ens forcen els nostres oponents.

Companys de partit! Què mostren les experiències dels darrers temps? Ens mostren que no hi ha cap període més favorable per a la construcció d’organitzacions sindicals que els d’una gran lluita de masses, que remou les masses indiferents del proletariat i les fa receptives a una adhesió a l’organització. («Ben dit!») Ho hem viscut ací a Hagen, on d’ençà del darrer tancament la unió de metal·lúrgics ha demostrat un creixement de forma ben clara. Exactament això es constata a altres llocs. Prenguem per exemple l’anteriorment esmentada Rússia. Fins l’any 1905 no hi havia gairebé a Rússia cap organització sindical. Com a conseqüència de la potent acció de vaga de masses, que visquérem allà l’any 1905, cresqueren com bolets de la terra en una governació rere l’altra poderoses i joves organitzacions sindicals. El mateix havia passat en el seu moment a Bèlgica. Fins l’any 1886 no hi havia a Bèlgica cap rastre d’organització sindical. Primer arribà un signe de maduració general després de la tempesta de vagues de masses en els tallers siderúrgics. D’aquestes vagues de masses nasqué d’una banda el moviment polític, la lluita pel dret universal i igual de sufragi i alhora la primera organització sindical de Bèlgica. I l’experència més recent ens mostra en aquest sentit exemples força il·lustratius a Filadèlfia d’Amèrica...

I ara encara una altra reflexió contra la vaga de masses. Companys de partit! Hom ens informa – i això jugà també un gran paper en la discussió de la vaga de masses en la lluita pel dret de sufragi prussià -, hom ens advertia que encara teníem a veure força amb una gran massa de col·legues hostils organitzats. Tenim encara a veure amb els treballadors cristians organitzats, que no tenen el nostre punt de mira, i no podríem doncs emprendre una acció tan gran com la vaga política de masses, quan tenim en contra nostre uns estrats tan grans de proletaris de pensament diferent? Companys de partit, els qui expressen aquest temor han de reconèixer que la història actua justament a l’inrevés d’aquesta perspectiva que sostenen. No tan sols els organitzats cristians no poden representar un obstacle seriós a una acció de vaga de masses, sinó que és al contrari. No hi ha cap mitjà més segur per desvincular els grans estrats de treballadorat dirigit pels seus líders burgesos en unions social-cristianes i altres i per atreure’ls cap a nosaltres que una acció de masses audaç i gran. Llavors, companys, com més moviments de masses arriben, com més es tracten en la lluita grans qüestions, grans problemes, interessos fonamentals del proletariat, més hauran les masses, també els sindicats cristians i els de Hirsch-Duncker, d’aplegar-se-nos i menys hi arribarem, com diem, que tota la política dels llurs dirigents en les unions no són en realitat altra cosa que una agitació de sindicats. Companys de partit! Per això hauríem d’alegrar-nos cada vegada que mitjançant un gran moviment de masses els partidaris de les unions cristianes i de les unions de Hirsch-Duncker marxen plegats. Certament que aquesta marxa tan sols haurà acomplert el seu objectiu quan tinguem plena obertura i la utilitzem políticament, i que les masses que es mouen sota els líders burgesos s’esclaresquen sobre l’essència pròpia dels llurs interessos i tasques.

Companys de partit! Hi ha encara una objecció més, que és aparentment força plausible i una aram força perillosa contra la vaga política de masses, i aquests objecció és habitualment així: Posam el factor cabdal del poder de les nostres organitzacions sindicals, posam la nostra caixa, els nostres mitjans financers a prova. Cap sindicat pot per ell mateix, situat abans d’un enorme moviment de masses, abans d’una enorme vaga de masses, declarar: tenim en el nostre sindicat prou mitjans com per poder mantindre innombrables centenars de milers durant llargs mesos. Però, companys, tot aquesta consideració de la qüestió és completament falsa. No podem considerar des del punt de mira de l’estat de caixa en general moviments tan enormes com són les vagues polítiques de masses. En aquests casos hem de comptar abans de res amb quelcom diferent que monedes sonants en les nostres caixes i llibretes de caixes. Hem de comptar amb la font inesgotable de l’idealisme en la conducció de la qüestió. Amb les caixes només, batalles enormes, com les que ens esperen, ja no es lluitaran en el futur. Com que cal estalviar la gran devoció als nostres grans objectius i tasques, el darrer de les masses ha d’entendre que es tracta d’una tasca tal que hom no tan sols ha de poder disposar de la voluntat per passar gana durant mesos, sinó que fins i tot hom ha de disposar de lliurar la vida en cas necessari. («Bravo!») Companys de partit! Fins ara no ha fallat mai el càlcul en els ideals de les masses en la nostra història. Que no hem tingut prou exemples durant la lluita proletària moderna per l’alliberament, que les masses saben suportar allò més difícil? Quan únicament veuen clar l’objectiu que, assolit, els alliberarà del jou del capitalisme. Companys de partit! Així fou l’any 1848, i no tan sols a Alemanya, sinó també a França durant la famosa revolució de febrer. Llavors els proletaris sostenien la convicció que tan sols un gran esforç ple de sacrificis podria realitzar l’ordre socialista en el termini més breu. Després d’haver forçat a França el 24 de febrer, amb el govern provisional, a proclamar la república, aviat presentaren la reivindicació: demanam que aquesta vegada s’instaure una república social a França, en la que hi hauria d’haver per a cadascú prou pèsols dolços i pa. I, companys de partit, llavors marxaren els proletaris francesos pels carrers de París amb una bandera negra, que duia escrit: Obrer, viu o rep la mort! El govern provisional, que llavors tenia la por més enorme davant del proletariat aplegat als carrers, prometé erigir la república socialista i garantir a cadascú pa i treball: però li calia un cert temps. Els senyorius sabien, però, que el camp es veuria altrament després de 3 mesos, havien de guanyar temps, per aplegar les mongetes blaves amb les quals nodririen els famolencs. Companys de partit! Els proletaris declararen llavors les memorables paraules històriques per boca d’un dels llurs, un dels primers i millors treballadors de París. Declararen llavors al govern provisional reunit: bé, senyors meus, us concedim el temps, passarem gana 3 mesos, nosaltres, el proletariat de París, però volem tindre la república social. Vingueren 3 mesos de la necessitat més paorosa, i la suportaren, perquè creien que aconseguirien la famosa república social, que hi hauria per a cadascú pa i treball, i quan al cap de 3 mesos, no apareixia ni el pa ni el treball de la república social, sinó que apareixia la guàrdia nacional pel carrer, que apareixia l’exèrcit pel carrer i que arribaven els famosos combats de juny i les massacres de juny, durant 3 dies i 3 nits remullaren el sang la bandera de la república social.

Però, companys de partit, ja era llavors evident que les masses no retrocedirien davant de cap sacrifici. Llavors no hi havia cap caixa per mantindre els proletaris 3 mesos, llavors no hi ha cap sindicat, cap organització, per mantindre’ls en la determinació de lluita. Com hauríem de parar avui la nostra atenció en els sacrificis que comporten totes les lluites després d’haver fet tot el necessari, després de tindre darrera nostre l’enorme treball civilitzatori dels sindicats alemanys i de la socialdemocràcia alemanya! Per tal d’evocar aquest esperit, aquest idealisme a les masses, no ens cal res més que assenyalar una vegada i una altra que les lluites que ara conduïm, que totes les vagues de masses que tenim davant nostre no són res més que una etapa històricament necessària per a l’alliberament definitiu del capitalisme, per a l’ordre socialista de la societat.

Companys de partit! No és que cada tancament dels que vivim avui una enorme propaganda per al socialisme? No és del tot un fet que avui som davant d’una decisió i ens demanam si en els propers dies per un colp de força un grapat de capitalistes llençaran al carrer centenars de milers d’homes i de dones – no és prou prova per als cecs que un ordre social així mereix que el perseguesca el diable? (Forts aplaudiments)

Companys de partit! Cada tancament és un pas més, és un nou clau en el taüt de l’ordre capitalista, precisament perquè el mètode ara preferit del tancament, sense derrotar el proletariat, és la millor prova que l’ordre social existent ja no és possible, sinó que ha esdevingut insostenible, que ha de fer lloc a un altre. I no és cada vaga de masses un pas més endavant en el camí per al seu bandejament? Companys de partit, el famós «Manifest comunista» de Marx i Engels conclouen amb els morts: El proletariat no té res a perdre més que les seues cadenes, i tot un món a guanyar. Tan sols llavors serem armats per a l’enorme batalla que haurem de lluitar en un temps proper, quan cada proletari organitzat sindicalment haja entès quina és la seua tasca en el Partit Socialdemòcrata, quan cada proletari socialista entén que és obligat a fer-se pròpia la literatura d’esclariment socialista, que cada treballador sindicalment actiu i organitzat és alhora un lluitador ferm i conscient de l’objectiu per a l’alliberament socialista. Tan sols sota aquest crit de batalla durem les properes batalles fins a la victòria, quan el darrer proletari entenga que hom té merament per perdre les meres cadenes, i per guanyar un món. (Forts aplaudiments!)