PRIMERA PART
El problema de la reproducció
CAPÍTOL I
Objecte d’aquesta investigació
Entre els serveis imperibles prestats per Marx a l’economia política teòrica figura el seu mode de plantejar el problema de la reproducció del capital social en conjunt. És significatiu que en la història de l’economia política només apareguen dos intents d’exposició exacta d’aquest problema: en els seus començaments, el del pare de l’escola fisiocràtica, Quesnay, i al final el de Karl Marx. Durant el període intermedi, el problema no deixa de preocupar l’economia política burgesa, però aquesta, amb tot, no arriba ni tan sols a plantejar-se’l en la seua puresa (separat dels problemes semblants que amb ell es relacionen) ni tampoc, ni de bon tros, a resoldre’l. No obstant això, donada la importància fonamental d’aquest problema, cal afirmar fins a un cert punt que només tenint en compte aquests intents és possible seguir en general les vicissituds de l’economia científica.
En què consisteix el problema de la reproducció del capital total?
Reproducció, en el sentit literal de la paraula, és senzillament producció nova, reiteració, renovació del procés de producció. I a primera vista, sembla que no es veu per què ha de ser necessari distingir el concepte de la reproducció de la producció per a tots comprensible, ni per què hom ha d’emprar per a designar-lo una expressió nova i desconcertant. Però, la repetició, la renovació constant del procés de producció, ens brinda ja per si mateix un element d’importància. En primer terme, la reiteració regular de la producció és el supòsit i fonament general del consum regular i, per tant, la condició prèvia de l’existència cultural de la societat humana davall totes les seues formes històriques. En aquest sentit, el concepte de la reproducció conté un element entrellaçat a les formes de la cultura. La producció no es podrà reiterar, no seria possible la reproducció, si com a resultat dels períodes de producció anteriors no quedaren en peu determinades condicions prèvies, matèries primeres, forces de treball. Però en les fases primitives de la civilització, quan l’home comença a dominar la naturalesa exterior, aquesta possibilitat de renovar la producció depèn en major o menor escala de l’atzar. Mentre la caça o la pesca constitueixen la base principal de l’existència de la societat, la reiteració regular de la producció es veu sovint interrompuda per períodes de fam general. En alguns pobles primitius, els requisits perquè la reproducció siga un procés regular reiterat troben des de molt enjorn expressió tradicionalment i socialment obligatòria en certes cerimònies de caràcter religiós. Així, segons les minucioses investigacions de Spencer i Gillen, el culte totemista dels negres australians únicament és, en els fons, la tradició cristal·litzada en cerimònies religioses de certes mesures reiterades regularment des de temps immemorials per a l’adquisició i conservació dels seus elementals mitjans de vida. Però només el cultiu de la terra, la utilització dels animals domèstics i la ramaderia per a fins alimentaris fan possible l’alternativa regular de producció i consum que constitueixen la nota característica de la reproducció. En aquest sentit, el concepte de la reproducció conté quelcom més que la mera reiteració, implica ja un cert nivell en el domini de la naturalesa exterior per la societat, o, dit en termes econòmics, un cert nivell en la productivitat del treball.
D’altra banda, el procés de la producció és, en tots els graus de l’evolució social, una unitat formada per dos elements distints, tot i que íntimament relacionats: les condicions tècniques i les socials, és a dir, de la relació dels homes amb la naturalesa i de les relacions dels homes entre si. La reproducció depèn en el mateix grau d’ambdós factors. Ja hem dit fins a quin punt es troba supeditada a les condicions tècniques del treball humà i és resultat d’un cert nivell en la productivitat del treball. Però no menys decisives són les formes socials de producció imperants. En una tribu agrària comunista primitiva, la reproducció (i amb ella, tot el pla de la vida econòmica) estarà a càrrec de la totalitat d’aquells que treballen i dels seus òrgans democràtics; decidir quan han de començar els treballs, la seua organització, vetllar perquè es reunisquen diversos factors (matèries primeres, instruments i forces de treball) i, finalment, determinar l’abast i pla de la reproducció, són fruit de la col·laboració organitzada de tots dins de la comunitat. En una explotació sobre la base d’esclaus o en un feu senyorial, la reproducció s’arranca a la força i està reglamentada en tots els seus detalls sobre un règim de domini personal, règim que no coneix més frontera que el dret del poder senyorial centralitzat a disposar d’una quantitat més o menys gran de forces de treball alienes. En la societat organitzada a base de la producció capitalista, la reproducció presenta un aspecte completament peculiar, com resulta ja a simple vista en certs fenòmens sobresortints. En tots els altres tipus de societat històricament coneguts, la reproducció s’emprèn d’una manera regular tan prompte com ho consenten les condicions prèvies; és a dir, tan prompte com es reuneixen els mitjans de producció i les forces de treball necessaris. Només influències exteriors, per exemple, una guerra devastadora o una gran pesta, en produir una gran despoblació i amb ella l’anihilament en massa de la població obrera i dels mitjans de producció disponibles, fan de tant en tant que als pobles antics no es repetisca, o només es repetisca a petita escala, la reproducció, durant períodes si fa o no fa llargs. Fenòmens semblants es produeixen en part o s’hi poden produir quan el pla de la producció el determina hom despòticament. Quan el capritx d’un faraó de l’antic Egipte encadenava durant anys milers de fellahs a l’empresa de construir piràmides, quan en l’Egipte modern un Ismael Pachà envia 20.000 fellahs a treballar al canal de Suez en prestació personal, o quan l’emperador Chihoang-ti, fundador de la dinastia Tsin, 200 anys abans de l’era cristiana, deixava morir de fam i esgotament 400.000 homes i invertia una generació sencera en construir la Gran Muralla de Xina a la frontera septentrional del seu Imperi, quedaven sense cultiu grans extensions de terra i la vida econòmica normal s’interrompia durant llargs anys. Però aquestes interrupcions del procés de producció responien, en tots aquests casos, a causes perfectament clares i tangibles, que raïen totes en el fet que un sobirà disposés al seu antull del pla total de reproducció. En les societats de producció capitalista les coses ocorren altrament. Durant certes èpoques, veiem que fins i tot havent-hi tots els mitjans materials de producció i totes les forces de treball necessàries per a dur a terme la reproducció, les necessitats de la societat queden insatisfetes, malgrat això la reproducció s’interromp totalment o només es desenrotlla dins de límits reduïts. Ací, la responsabilitat per les dificultats amb què ensopega el procés de reproducció no rau en les intromissions despòtiques de ningú en el pla econòmic. Lluny d’això, la reproducció, en aquests casos, no depèn només de les condicions tècniques, sinó d’una condició purament social: que només es produïsquen aquells articles que poden comptar amb la seguretat absoluta de trobar comprador, de ser canviats per diners, i no de qualsevol manera, sinó amb un guany de tipus usual. El guany com a fi últim i determinant és, doncs, el factor que presideix en aquesta societat no sols la producció, sinó també la reproducció; és a dir, no sols el com i el per què del procés del treball i la distribució dels productes, sinó també l’abast i el sentit en què el procés de treball s’ha de reprendre, quan el període anterior de treball haja arribat al seu final. Allí on la producció presenta forma capitalista, la presenta també, necessàriament, la reproducció.
Aquest caràcter purament històric del procés de reproducció de la societat capitalista en fa un problema completament social i extremadament complex. Ja en els trets externs del procés de reproducció capitalista s’hi adverteix la seua peculiaritat històrica específica total, ja que comprèn no sols la producció, sinó també la circulació (procés de canvi), comprenent ambdues.
La producció capitalista és essencialment una producció d’incomptables productors privats sense cap pla regulador, sent el canvi l’únic nexe social que els vincula. Per tant, per a la determinació de les necessitats socials, la reproducció només pot comptar amb les experiències del període de treball anterior; però aquestes experiències són experiències privades de productors individuals que no tenen una expressió social sintètica. A més, no són mai experiències positives i directes sobre les necessitats de la societat, sinó experiències indirectes i negatives que únicament permeten, partint del moviment dels preus, extraure conclusions sobre l’excés o carència dels productes elaborats en relació amb la demanda. Ara bé, la reproducció es reprèn sempre pels productors privats aprofitant aquestes experiències extretes del període de producció anterior. Segons açò, en el període següent només pot produir-se igualment un excés o un defecte seguint cada branca de la producció la seua pròpia ruta, amb la qual cosa pot resultar en unes un excés i en altres, per contra, un defecte. Tenint en compte, no obstant això, la mútua dependència tècnica de quasi totes les branques de la producció, un augment o una disminució dels valors d’ús produïts en algunes de les grans branques directives, provoca el mateix fenomen en la major part de les restants. Així resulta alternativament, de temps en temps, un excedent general i una manca general de productes en relació amb la demanda de la societat. Tot això fa que la reproducció en la societat capitalista adopte una forma peculiar diferent de la de tots els tipus històrics de producció que l’han precedida. En primer lloc, cadascuna de les branques productives realitza un moviment fins a un cert punt independent, que, de temps en temps, condueix a interrupcions més o menys llargues en la reproducció. En segon lloc, les desviacions de la reproducció en les diverses branques respecte a les necessitats socials se sumen, produint periòdicament un desequilibri total, i immediatament una paralització general de la reproducció. La reproducció capitalista ofereix, doncs, una fisonomia molt peculiar. Mentre la reproducció en qualsevol de les formacions econòmiques precedents (prescindint de violentes intervencions externes) transcorre com un cercle interromput, uniforme, la reproducció capitalista només pot ser representada (per a emprar una coneguda expressió de Sismondi) com una sèrie continuada d’espirals distintes, les corbes de la qual, petites al principi, són cada vegada majors, i molt grans al final, cosa a la que segueix una contracció, i la pròxima espiral comença de nou amb corbes petites per a recórrer el mateix cicle, fins que aquest s’interromp. És a dir, es tracta d’un procés contínuament repetit.
La periodicitat amb què ocorre la major extensió de la reproducció, i la seua contracció i interrupció parcial, és a dir, allò que hom designa com el cicle periòdic del restabliment o conjuntura baixa, prosperitat o conjuntura alta i crisi és la peculiaritat més sobresortint de la reproducció capitalista.
És, no obstant això, molt important determinar per endavant que si bé la periodicitat de conjuntures de prosperitat i de crisi representa un element important de la reproducció, no constitueix el problema de la reproducció capitalista en la seua essència. Les alternatives periòdiques de conjuntura o de prosperitat i de crisi són les formes específiques que adopta el moviment en el sistema econòmic capitalista; però no el moviment mateix. Per a exposar en el seu vertader aspecte el problema de la reproducció capitalista hem de prescindir, al contrari, de les alternatives periòdiques de prosperitat i de crisi. Per estrany que açò puga semblar, és un mètode perfectament racional; més encara, és l’únic mètode científic possible d’investigació. Per tal de plantejar i resoldre en la seua puresa el problema del valor hem de prescindir de les oscil·lacions dels preus. Veiem que l’economia vulgar tracta sempre de resoldre el problema del valor amb referència a les oscil·lacions de la demanda i l’oferta. L’economia clàssica, de Smith a Marx, al contrari, ha manifestat que les oscil·lacions interdependents entre la demanda i l’oferta només poden explicar com el preu es desvia del valor, però no el valor mateix. Per a trobar el valor de les mercaderies, hem d’abordar el problema sota el supòsit que l’oferta i la demanda s’equilibren, és a dir, que el preu i el valor de les mercaderies coincideixen. Per tant, el problema científic del valor comença, justament, allí on cessa l’acció de l’oferta i la demanda. Ocorre exactament el mateix amb referència al problema de la reproducció del capital social en conjunt. Les conjuntures de prosperitat i de crisis periòdiques fan que la reproducció capitalista, per regla general, oscil·le entorn de les necessitats i capacitat adquisitiva de la societat, allunyant-s’hi unes vegades cap amunt, i altres vegades per davall d’elles, arribant quasi fins a la paralització total del procés. Però si es pren un període considerable, tot un cicle amb conjuntures diferents de prosperitat i de crisi, és a dir, de suprema tensió de la reproducció i d’un relaxament i interrupció, veiem que s’equilibren, i la mesura del cicle ens dóna la magnitud mitjana de la reproducció. Aquesta mitjana no és només un producte mental, teòric, sinó també un fet real, objectiu. Perquè, tot i les intenses oscil·lacions de les conjuntures, malgrat les crisis, les necessitats de la societat se satisfan bé o mal, la reproducció segueix el seu camí ondulant i les forces productives es desenrotllen cada vegada més. ¿Com es realitza açò si prescindim de les alternatives de crisi i prosperitat? Ací comencen les dificultats, alguns intenten de resoldre el problema de la reproducció mitjançant la referència a la periodicitat de les crisis, característica en els fons de l’economia vulgar, de la mateixa manera que ho és intentar de resoldre el problema del valor per les oscil·lacions de l’oferta i la demanda. No obstant això, ja veurem com els economistes mostren sempre, sense adonar-se del seu error, inclinació a involucrar en el problema de la crisi el problema de la reproducció a penes se’l plantegen, limitant la perspectiva i allunyant-se així ells mateixos de la solució. Quan d’ara en avant parlem de reproducció capitalista, ha d’entendre’s sempre la mitjana resultant de les oscil·lacions ocorregudes dins d’un cicle.
La producció capitalista es realitza per un nombre il·limitat i fluent de productors privats independents, sense cap control social, excepte l’observança de les oscil·lacions dels preus, i sense un altre nexe que el canvi de mercaderies. ¿Com, de fet, resulta d’aquests moviments incomptables i inconnexos la producció total? En plantejar així la qüestió (i aquesta és la primera forma general sota la qual s’ofereix immediatament el problema) hom oblida que en aquest cas els productors privats no són simples productors de mercaderies, sinó productors capitalistes, igualment que la producció total de la societat no és una producció encaminada, en general, a la satisfacció de les necessitats del consum, ni una senzilla producció de mercaderies, sinó producció capitalista. Vegem quines alteracions en el problema implica aqueix oblit.
El productor, que no sols produeix mercaderies, sinó capital, ha d’engendrar, abans que res, plusvàlua. La plusvàlua és el fi últim i el motiu impulsor del productor capitalista. Les mercaderies elaborades, una vegada venudes, no sols han de subministrar a aquell el capital anticipat, sinó un excedent sobre ell, una quantitat de valor a què no correspon cap despesa de la seua part. Des del punt de vista d’aquesta creació de plusvàlua, a les seues esquenes i contra les faules que invente per a si i la resta del món sobre el capital fix i circulant, el capital avançat pel capitalista es divideix en dues parts: una que representa les seues despeses en mitjans de producció, llocs de treball, matèries primeres i auxiliars, etc., i una altra part que s’inverteix en salaris. A la primera part, que traspassa el seu valor, mitjançant el procés de treball, al producte sense cap alteració, anomena Marx part constant del capital; a la segona, que per apropiació de treball no pagat s’incrementa creant plusvàlua, part variable del capital. Des d’aquest punt de vista la composició del valor de tota mercaderia elaborada en el sistema capitalista respon normalment a la fórmula
c+v+p
Expressant c el valor del capital constant, és a dir, la part de valor incorporat a la mercaderia pel treball objectivat, nou contingut dels mitjans de producció gastats, v el capital variable, és a dir, la part del capital invertida en salaris, significant finalment p la plusvàlua, és a dir, l’augment de valor procedent de la part no pagada del treball assalariat. Les tres parts del valor es troben reunides en la forma concreta de la mercaderia elaborada, s’hi considera com a unitat cadascun dels exemplars així com la massa total de mercaderies, indiferentment que es tracte de teixits de cotó o de representacions de ballet, de tubs de ferro o de periòdics liberals. L’elaboració de mercaderies no constitueix un fi per al productor capitalista, i sí un mitjà per a apropiar-se plusvàlua. Però mentre la plusvàlua estiga oculta en la mercaderia és inútil en mans del capitalista. Després de produir-la necessita realitzar-la, transformar-la en la seua pura forma de valor, és a dir, en diners. Perquè açò succeïsca i el capitalista s’apropie de la plusvàlua en la seua forma de diners, tot el capital anticipat ha de perdre la forma de mercaderia i tornar a ell en forma de diners. Només llavors, és a dir, quan la massa total de mercaderies s’haja alienat d’acord amb el seu valor, per diners, s’haurà assolit el fi de la producció. La fórmula c+v+p que abans es referia a la composició quantitativa del valor de les mercaderies, es refereix ara de la mateixa manera als dels diners obtinguts per la venda d’aquelles: una part d’ell (c) restitueix al capitalista els seus bestretes en mitjans de producció consumits, una altra (v) en salaris, sent l’última (p) l’excedent cercat, és a dir, el “guany líquid” del capitalista en diners comptants. Aquesta transformació del capital, de la seua forma originària que constitueix el punt de partida de tota producció capitalista, en mitjans de producció inanimats i vius (és a dir, matèries primeres, instruments i mà d’obra a través del procés productiu); d’aquests en mercaderia, mitjançant la incorporació de treball viu, i finalment la seua transformació en diners per mitjà del procés de canvi, i encara més, en una quantitat de diners majors que la llençada a la circulació en l’estadi inicial; aquesta rotació del capital no sols és necessària per a la producció i apropiació de plusvàlua. La vertadera finalitat i impuls motriu de la producció capitalista no és aconseguir plusvàlua en general, en qualsevol quantitat, en una sola apreciació, sinó plusvàlua il·limitada, en quantitat creixent cada vegada major. Però açò no pot realitzar-se més que pel mitjà màgic enunciat: per la producció capitalista, és a dir, per l’apropiació de treball assalariat no pagat en el procés de l’elaboració de mercaderies, i per la venda de les mateixes. Per açò, la producció constantment renovada, la reproducció com a fenomen regular, constitueix en la societat capitalista un element totalment nou, desconegut en les formacions econòmiques precedents. En tots els altres modes de producció històrics coneguts, l’element determinant de la reproducció són les necessitats de consum incessants de la societat, siguen aquestes les necessitats de consum, democràticament determinades, de la totalitat dels treballadors en una cooperativa agrària comunista, siguen les necessitats, determinades despòticament, d’una societat de classes antagòniques, d’una economia a base d’esclavitud, d’un vedat senyorial, etc. En el sistema capitalista el productor individual (i només d’ell s’hi tracta) per a res té en compte les necessitats de la societat, la seua capacitat de consum. Per a ell només hi ha la demanda amb capacitat adquisitiva i aquesta únicament com a factor imprescindible per a la realització de la plusvàlua. Per tot això, l’elaboració de productes per al consum, que satisfacen les necessitats que la capacitat adquisitiva de la societat permeta, és un mandat ineludible per al capitalista individual que l’obliga a reprendre constantment la reproducció; però és també un volta des del punt de vista de l’impuls motriu pròpiament dit, que és, repetim, la realització de la plusvàlua. El robatori de la plusvàlua, treball no pagat, és el que en la societat capitalista fa de la reproducció en general un perpetuum mobile. Per la seua banda la reproducció, el punt de partida de la qual en el sistema capitalista el constitueix sempre el capital, i el capital en la seua forma pura de valor, és a dir, en la seua forma de diners, només pot seguir el seu curs, quan els productes del període anterior, les mercaderies, es transformen al seu torn en diners, mitjançant la venda. Per tant, per als productors capitalistes la primera condició del procés reproductiu és la realització de les mercaderies elaborades en el període de treball anterior.
Enfoquem ara un altre aspecte substancial del problema. La determinació de la magnitud del procés reproductiu depèn (en el sistema econòmic capitalista) de l’arbitri i criteri de l’empresari individual. Però el seu impuls motriu és l’apropiació de plusvàlua, i això en progressió geomètrica. Ara bé, una major celeritat en l’apropiació de plusvàlua només és possible en virtut d’un increment en la producció capitalista que crea la plusvàlua. En la producció de plusvàlua la gran empresa es troba en tots sentits en posició avantatjosa enfront de la petita empresa. Així, doncs, el sistema capitalista no sols engendra una tendència permanent a la producció general, sinó també a incrementar constantment el procés reproductiu, renovant-se la producció en escala sempre creixent.
Hi ha un poc més. En el sistema capitalista no és només l’apetència de plusvàlua del capitalista en si allò que impulsa incessantment la reproducció, sinó que el mateix sistema transforma aqueix procés reproductiu en una exigència, en una condició d’existència econòmica ineludible per als capitalistes individuals. Davall el règim de la concurrència, l’arma més important del capitalista individual en la seua lluita per un lloc en el mercat és la barator de les mercaderies. Però tots els mètodes duradors per a rebaixar els costos de producció de les mercaderies (que no aconsegueixen per depressió dels salaris o prolongació de la jornada de treball un augment de la plusvàlua i poden ensopegar amb diversos obstacles) es resolen en una ampliació de la producció. Ja tracte hom d’estalviar edificis i instruments, o d’aplicar mitjans de producció de major rendiment, o de reemplaçar en gran escala el treball manual per màquines, o d’aprofitar ràpidament una conjuntura favorable del mercat per a adquirir matèries primeres barates, en tots els casos la gran empresa ofereix avantatges enfront de la petita i la mitjana.
Aquests avantatges augmenten proporcionalment a l’extensió de l’empresa. Per aqueixa raó la concurrència mateixa imposa a les altres necessàriament un progrés anàleg al realitzat per una part de les explotacions capitalistes, o al contrari les condemna a l’esmortiment i extinció. Resulta així una tendència incessant a ampliar la reproducció que s’estén mecànicament, com en ones, sobre tota la superfície de la producció privada.
Per al capitalista individual l’increment de la reproducció es manifesta en transformar en capital una part de la plusvàlua apropiada que acumula. L’acumulació, la transformació de la plusvàlua en capital actiu, és, doncs, l’expressió capitalista de la reproducció ampliada.
La reproducció ampliada no és una invenció del capital. Més bé constitueix de fa temps la regla en tota formació social històrica en què es manifesta un progrés econòmic i cultural. La reproducció simple (la simple repetició invariable i constant del procés productiu) és certament possible i pot hom observar-la durant llargs períodes de l’evolució social. Així, per exemple, en les comunitats agràries primitives en què s’equilibra el creixement de població no per un augment gradual de la producció, sinó per emigració periòdica de les generacions noves i per l’emplaçament de noves comunitats filials igualment reduïdes que es basten a si mateixes. Igualment, a l’Índia o Xina els antics tallers d’artesans ofereixen l’exemple d’una repetició tradicional del procés productiu adoptant la mateixa forma i amplitud a través de les generacions. Però en tots aquests casos la reproducció simple és un índex de l’estancament econòmic i cultural predominant. Tots els progressos decisius del procés de treball i els monuments de civilitzacions finides, com les grans obres hidràuliques de l’Orient, les piràmides egípcies, les calçades militars romanes, les arts i ciències gregues, el desenvolupament dels oficis i les ciutats en l’Edat Mitjana, haurien estat impossibles sense una reproducció ampliada, perquè només l’augment gradual de la producció més enllà de les necessitats immediates, i el creixement constant de la població i les seues necessitats, creen la base econòmica que és prerequisit indispensable a tot progrés cultural. Particularment el canvi, i amb ell l’aparició de la societat escindida en classes i els seus progressos històrics, fins a l’aparició del sistema capitalista, serien inconcebibles sense reproducció ampliada. Però en la societat capitalista s’afegeixen a la reproducció ampliada alguns caràcters nous. En primer terme es converteix aquesta, com ja s’ha indicat, en exigència ineludible per al capitalista individual. La reproducció simple, i fins i tot el retrocés en la reproducció, no queden exclosos certament del sistema de producció capitalista, abans bé, constitueixen moments en tota crisi, després de les tensions igualment periòdiques de la reproducció ampliada en la conjuntura màxima. Però el moviment general de la reproducció (per damunt de les oscil·lacions i alternatives cícliques) va en la direcció d’una ampliació incessant. Per al capitalista individual la impossibilitat d’anar a compàs d’aquest moviment general, significa l’eliminació de la lluita per la competència, la fallida.
Estudiem un altre angle de la qüestió. En totes les formacions socials en què predomine o existisca en tota la seua força una economia natural (en una comunitat agrària de l’Índia o en una vila romana esclavista o al domini feudal de l’Edat Mitjana) el concepte i el fi de la reproducció ampliada es refereixen medul·larment a la quantitat de productes, a la massa dels articles de consum elaborats. El consum com a fi domina l’extensió i el caràcter, tant del procés de treball en particular com de la reproducció en general. Al contrari, en el sistema capitalista la producció no està, essencialment, encaminada a satisfer necessitats: el seu fi immediat és la creació de valor, dominant aqueix fi tot el procés de la producció i la reproducció. La producció capitalista no és producció d’articles de consum, ni de mercaderies en general, sinó de plusvàlua. Per tant, per als capitalistes, reproducció significa increment de la producció de plusvàlua. Cert que la producció de plusvàlua es realitza sota la forma de producció de mercaderies, i, per tant, en últim terme, de producció d’articles per al consum. Però, en la reproducció, aquests dos punts de vista (el de la producció de plusvàlua i el de la producció d’articles per al consum) se separen constantment de la productivitat del treball. La mateixa magnitud de capital i de plusvàlua es manifestarà en què de la productivitat en resulte una quantitat major d’articles de consum. Per consegüent, l’increment del procés productiu i l’elaboració d’una massa major de valors d’ús no és per si sola, encara, reproducció ampliada en sentit capitalista. Al revés; el capital, fins a certs límits, pot aconseguir una major plusvàlua sense alterar la productivitat del treball, intensificant el grau d’explotació (per exemple, rebaixant els salaris) sense elaborar una quantitat major de productes. Però en aquest com en aquell cas es crea igualment allò que és necessari a la reproducció ampliada, a saber: plusvàlua, tant com dimensió de valor com a suma de quantitats de mitjans de producció materials. Per regla general l’augment de la producció de plusvàlua s’assoleix invertint més capital, i açò s’assoleix transformant en capital una part de la plusvàlua apropiada. En aquest sentit és indiferent que la plusvàlua capitalista s’aplique a l’ampliació de l’antiga empresa o es destine a noves explotacions independents. Per tant, la reproducció ampliada, en el sentit capitalista, expressa específicament el creixement del capital per capitalització progressiva de la plusvàlua, o com Marx l’anomena, per acumulació de capitals. La fórmula general de la reproducció ampliada sota el règim del capital és, doncs, la següent:
(c+v) p/x p’
Sent p/x la part capitalitzada de la plusvàlua apropiada en el període de producció anterior i p’ la plusvàlua nova treta del capital addicionat. Aquesta plusvàlua nova es capitalitza en part al seu torn. El flux constant d’aquesta apropiació i capitalització de plusvàlua, que es condicionen mútuament, constitueix el procés de la reproducció ampliada en el sentit capitalista.
Però estem de moment només enfront de la fórmula general abstracta de la reproducció. Considerem, no obstant això, més de prop les condicions concretes que es requereixen per a la realització d’aqueixa fórmula.
La plusvàlua apropiada, una vegada que ha perdut, en el mercat, amb fortuna la forma de mercaderia, es manifesta com una suma determinada de diners. En aquesta forma posseeix la figura absoluta de valor amb què pot començar la seua carrera com a capital. Ara bé, amb diners no es pot crear cap plusvàlua; perquè la part de plusvàlua destinada a l’acumulació es capitalitze realment, ha d’adoptar la figura concreta que la capacita per a actuar com a capital productiu, és a dir, com a capital que faça possible l’apropiació de nova plusvàlua. Per a això és necessari que, igual que el capital primitiu anticipat, s’escindisca en dues parts, una constant, expressada en mitjans de producció morts, i una variable, expressada en salaris. Només aleshores podrà ser comprès, com el capital originàriament avançat, dins de la fórmula
c+v+p
Però per a açò no basta l’apetència acumulativa del capitalista, ni tampoc el seu estalvi i “sobrietat”, “virtuts que li permeten destinar a la producció la major part de la seua plusvàlua”, en compte de gastar-la tota, alegrement, en luxe i plaers. Per a això es requereix més pròpiament que trobe en el mercat les figures concretes que pensa donar al seu nou acreixement de capital, és a dir, en primer lloc: justament els mitjans de producció materials (matèries primeres, màquines, etc.), que necessita per al gènere de producció per ell planejat i escollit, per a donar, en fi, a la part constant del capital forma productiva. Però també, en segon lloc, és necessari que puga transformar aquella porció de capital que constitueix la part variable i per a açò són necessàries dues coses: en primer lloc, que en el mercat de treball hi haja en nombre suficient la mà d’obra que li cal per a posar en moviment la nova addició de capital, i després (ja que els obrers no poden viure de diners) que existisquen també en el mercat els mitjans de subsistència addicionals contra els quals els nous treballadors ocupats puguen canviar la part variable del capital obtinguda dels capitalistes.
Donades aquestes condicions prèvies, el capitalista pot posar en moviment la seua plusvàlua capitalitzada i fer que, com a capital, engendre en el procés nova plusvàlua. Però amb açò no està resolt definitivament el problema. De moment, el nou capital, i la plusvàlua creada, es troben encara davall la forma d’una nova massa addicional de mercaderies de qualsevol gènere. En aquesta forma el nou capital està només avançat, i la plusvàlua per ell creada es troba en una forma inútil per al capitalista. Per tal que el nou capital complisca el seu fi en la vida, ha d’esborrar-se la seua forma de mercaderia, i tornar, junt amb la plusvàlua per ell engendrada, sota la seua forma pura de valor, en diners, a les mans del capitalista. Si açò no s’assoleix, el nou capital i la nova plusvàlua s’han perdut sencerament o parcialment, la capitalització de la plusvàlua ha fracassat, i l’acumulació no es verifica. Perquè l’acumulació es realitze efectivament, és, doncs, absolutament necessari que la massa addicional de mercaderies elaborada pel nou capital conquerisca un lloc en el mercat i realitze el seu valor en diners.
Veiem, doncs, que la reproducció ampliada sota condicions capitalistes (o dit d’una altra manera: l’acumulació del capital) està lligada a una sèrie de condicions específiques, que són les següents: Primera condició: la producció ha d’engendrar plusvàlua, perquè la plusvàlua és la forma única en què és possible, davall el sistema capitalista, l’acreixement de la producció. Aquesta condició ha de complir-se en el procés de producció mateix, en la relació entre capitalista i obrer, en la producció de mercaderies. Segona condició: perquè la plusvàlua destinada a l’ampliació de la reproducció siga apropiada, una vegada complida la primera condició, ha de ser realitzada, transformada en diners. Aquesta condició ens porta al mercat de mercaderies, on les probabilitats de canvi decideixen sobre el destí ulterior de la plusvàlua, i per tant també de la futura reproducció. Tercera condició: suposant que s’haja aconseguit realitzar les plusvàlua, i una part de la plusvàlua realitzada s’haja transformat en capital destinat a l’acumulació, el nou capital ha de prendre forma productiva, és a dir, transformar-se en mitjans de producció i mà d’obra, i, a més a més, la part de capital canviada per la mà d’obra ha d’adoptar al seu torn la forma de mitjans de subsistència per als treballadors. Aquesta condició ens porta de nou al mercat de mercaderies i al mercat de treball. Si llavors ocorre allò que és necessari, si sobrevé la reproducció ampliada de les mercaderies s’hi afegeix la quarta condició: la massa addicional de mercaderies que representa el nou capital, junt amb la nova plusvàlua, ha de ser realitzada, transformada en diners. Només en ocórrer açò, s’ha verificat la reproducció ampliada en sentit capitalista. Aquesta última condició ens porta una vegada més al mercat.
Així, la reproducció capitalista, al igual que la producció, va constantment del taller al mercat, de l’oficina particular i de la fàbrica, a les que està “prohibit l’accés” i en les que la voluntat sobirana del capitalista individual és la llei suprema, al mercat, a qui ningú prescriu lleis, i on no hi ha voluntat ni raó que s’imposen. Però justament en l’arbitrarietat i anarquia que regnen al mercat troba el capitalista individual la seua dependència respecte a la totalitat dels membres individuals productors i consumidors que formen la societat. Per a ampliar la seua reproducció necessita mitjans de producció addicionals i obrers, així com mitjans de subsistència per a aquests; ara bé, l’existència de tot això depèn d’elements, circumstàncies, processos que es realitzen a esquenes seues i amb sencera independència de la seua persona. Per a poder realitzar la seua massa de productes augmentada necessita un mercat més ampli, però l’augment de la demanda en general com en particular respecte al seu gènere de mercaderies, és quelcom enfront de què ell és impotent en absolut.
Les condicions enumerades, totes les quals expressen la contradicció immanent entre producció i consum privats, i el nexe social que existeix entre ambdós, no són elements nous que es presenten per primera vegada en la reproducció. Són un aspecte de les contradiccions generals de la producció capitalista. Es manifesten, no obstant això, com a dificultats particulars del procés de reproducció i això per les raons següents: des del punt de vista de la reproducció i, particularment, de la reproducció ampliada, el sistema capitalista apareix en el seu curs com un procés, no sols en els seus caràcters fonamentals, sinó també en les característiques adients a cadascun dels seus períodes de producció. Per consegüent, des d’aquest punt de vista, el problema, en termes generals, es planteja així: ¿com pot trobar cada capitalista individual els mitjans de producció i els obrers que necessita, com pot donar sortida en el mercat a les mercaderies que ha fet produir, no havent-hi control ni pla socials que posen en harmonia la producció i la demanda? La contestació és que, d’una banda, l’apetència de plusvàlua que senten els capitalistes individuals i la concurrència entaulada entre ells, així com els efectes automàtics de l’explotació i concurrència capitalistes, s’encarreguen tant de què s’elaboren tot gènere de mercaderies, i per tant mitjans de producció, com de què en general hi haja a disposició del capital una massa creixent d’obrers proletaritzats. D’altra banda, la carència de pla es manifesta en què la coincidència de demanda i oferta, en totes les esferes, només es realitza momentàniament, mercè a desviacions i oscil·lacions dels preus; i al joc cruel de la llei de l’oferta i la demanda, amb la seua seqüela obligada: la crisi.
Des del punt de vista de la reproducció el problema es presenta d’una altra manera: ¿com és possible el subministrament en el mercat de mitjans de producció i mà d’obra que es realitzen sense cap pla? ¿Com és possible que les condicions del mercat, que varien sense pla ni càlcul possible, asseguren al capitalista individual mitjans de producció, mà d’obra i possibilitats de mercat que corresponen en cada cas a les necessitats de la seua acumulació, i que augmenten, per tant, en una determinada mesura? Precisem més la cosa. Segons la fórmula per nosaltres coneguda, el capitalista produeix en la proporció següent:
40c+10v+10p
Sent el capital constant quatre vegades major que el variable i el tipus de plusvàlua 100 per 100. En aquest cas la massa de mercaderies representarà un valor de 60. Suposem que el capitalista es troba en situació de capitalitzar la meitat de la seua plusvàlua i l’afegeix a l’antic capital, servant aquest la mateixa composició. El període de producció següent s’expressaria en la fórmula
44c+11v+11p = 66
Suposem que el capitalista es troba novament en situació de capitalitzar la meitat de la seua plusvàlua, i així els altres anys. Per a que puga realitzar-lo cal que trobe no sols en general, sinó en la progressió determinada, mitjans de producció, mà d’obra i mercat que corresponguen als progressos de la seua acumulació.