CAPÍTOL XII
Ricardo contra Sismondi
Per a Ricardo, evidentment, l’assumpte no quedava liquidat amb la rèplica de Mac Culloch a les objeccions teòriques de Sismondi. A diferència del “farsant escocès”, com l’anomena Marx, Ricardo cercava la veritat i observava la modèstia genuïna d’un gran pensador.85 Que la polèmica de Sismondi contra ell mateix i contra el seu “deixeble” havia fet una gran impressió en Ricardo, ho prova el seu canvi de front en el problema de les màquines i els seus efectes. Justament, pertany a Sismondi el mèrit d’haver posat per primera vegada davant els ulls de la teoria clàssica el revers de la medalla en la debatuda qüestió de l’harmonia. En el llibre IV dels seus Nouveaux principes, en el capítol IV, que tracta “de la divisió del treball i de les màquines”, així com en el llibre VII, que porta el títol significatiu: “Les màquines produeixen una població excedent”, havia atacat Sismondi la doctrina a la que els apologistes de Ricardo havien prestat la seua adhesió i d’acord amb la qual les màquines oferien als obrers assalariats tant de treball o fins i tot més que la totalitat del treball viu desplegat per elles. Sismondi combat amb ardor aquesta anomenada teoria de la compensació. Els seus Nouveaux principes s’havien publicat en 1819, dos anys després de l’obra fonamental de Ricardo. En la tercera edició dels seus principes, l’any 1821, açò és, ja després de la polèmica entre Mac Culloch i Sismondi, intercalà Ricardo un nou capítol, en què reconeix valerosament el seu error i declara el seu acord complet amb Sismondi: “Que l’opinió de la classe treballadora, segons la qual l’aplicació de les màquines és evidentment danyosa als seus interessos, no descansa en prejudici ni error, sinó que coincideix amb les lleis fonamentals de l’economia pública i de l’estat.” Al mateix temps se sent induït, al igual que Sismondi, a posar-se a cobert contra la sospita que combata el progrés tècnic, però, menys radical que Sismondi, se salva manifestant que el mal només es produeix lentament: “Per a aclarir la llei fonamental, he suposat que la millora de la maquinària va ser descoberta de sobte i aplicada en tota la seua extensió. Però en realitat aquestes invencions apareixen gradualment i actuen més bé com a aplicació de capital estalviat i acumulat que no fent retirar capital de les seues inversions anteriors.”
Inquietava Ricardo i no li deixava assossec el problema de les crisis i de l’acumulació. En l’últim any de la seua vida, en 1823, va estar alguns dies en Ginebra per a discutir amb Sismondi personalment sobre aquest assumpte, i com a fruit d’aquells col·loquis va aparèixer al maig de 1824 en la Revue Encyclopédique l’article de Sismondi: “Sur la balance des consommations avec les productions.”86
En els seus Principes, Ricardo havia acceptat la doctrina de l’harmonia de Say sobre la relació entre producció i consum; i en el capítol XXI diu: “Say ha demostrat prou que no hi ha capital per gran que siga que no puga ser emprat en un país, perquè la demanda només té la producció com a límit. Ningú produeix, excepte amb la intenció de consumir personalment el seu producte o de vendre’l, i només es ven amb la intenció de comprar altres béns que puguen servir-li immediatament per al seu consum, o bé per a emprar en una producció futura. Per consegüent, qui produeix serà o bé consumidor del seu producte, o bé comprador o consumidor dels productes d’un altre.”
Contra aquesta concepció de Ricardo, va polemitzar vivament Sismondi ja en els seus Nouveaux principes i el debat oral voltà entorn d’aqueixa qüestió. Ricardo no podia negar un fet, la crisi que acabava de produir-se justament en Anglaterra i en altres països. Tractava únicament de la seua explicació. És digne de notar la clara i precisa posició que van adoptar ambdós, Sismondi i Ricardo, al principi del seu debat, eliminant la qüestió del comerç exterior. Sismondi comprenia perfectament el significat i la necessitat del comerç exterior per a la producció capitalista i la seua necessitat d’expansió. En açò no cedia en res a l’escola lliurecanvista ricardiana. I fins i tot la sobrepujava considerablement per la concepció dialèctica d’aquesta tendència expansiva del capital; va afirmar, en conseqüència, que la indústria “es veu forçada a cercar sortida per als seus productes en mercats estrangers, on l’amenacen transformacions encara majors”.87 Va profetitzar, com hem vist, l’aparició d’una competència perillosa per a la indústria europea als països ultramarins, la qual cosa sens dubte tenia un mèrit considerable al voltant de l’any 1820, i delata la visió profunda de Sismondi sobre les relacions del capital dins de l’economia mundial. No obstant això, Sismondi estava molt lluny de fer dependre exclusivament el problema de la realització de la plusvàlua, el problema de l’acumulació, del comerç exterior, i això com a única possibilitat de salvació, com li atribueixen crítics ulteriors. Al contrari, Sismondi diu expressament ja en el llibre II, capítol VI: “Per a poder seguir amb major facilitat aquests càlculs i per a simplificar aquestes qüestions, hem prescindit fins ara totalment del comerç exterior, i suposat que una nació viu totalment aïllada, la societat humana mateixa és aquesta nació, i tot allò que és veritat respecte a una nació sense comerç ho és també respecte al gènere humà.” Amb altres paraules, Sismondi plantejava el seu problema exactament en els mateixos termes en què després ho ha fet Marx; considerant tot el mercat mundial com una societat que produeix exclusivament de forma capitalista. Cosa amb la que, també, va estar d’acord amb Ricardo: “Eliminarem ambdós [diu] del problema: la circumstància que una nació venga més als estrangers del que els hi compra, i les conseqüències que necessàriament se’n deriven. No hem de decidir sobre si les alternatives d’una guerra o de la política poden subministrar a una nació nous consumidors; cal provar que és ella mateixa la que crea quan augmenta la seua producció.” Ací Sismondi ha formulat el problema de la realització de la plusvàlua amb tota precisió, tal com després se’ns apareix molt més tard en l’economia. Per la seua banda, Ricardo sosté de fet (seguint com hem vist i veurem encara les empremtes de Say) que la producció crea el seu propi mercat.
La tesi formulada per Ricardo en la controvèrsia amb Sismondi deia:
“Suposem que 100 conreadors produeixen 1.000 sacs de gra i 100 fabricants de llana elaboren 1.000 vares de tela; prescindim de tots els altres productes que siguen útils als homes, de totes les anelles intermèdies entre ells, i suposem, a més, que es troben sols en el món i canvien les seues 1.000 vares contra els seus 1.000 sacs. Si acceptem que les forces productives del treball progressen en una desena part a conseqüència dels progressos de la indústria, els mateixos homes canviaran 1.100 vares contra 1.100 sacs, i cadascun d’ells resultarà millor vestit i millor nodrit; un nou progrés eleva el canvi a 1.200 vares contra 1.200 sacs, i així successivament; el creixement de la producció eleva sempre els gaudis dels productors.”88
Profundament avergonyits hem de reconèixer que les deduccions del gran Ricardo es troben ací en quant és possible a un nivell més baix que les de l’escocès Mac Culloch. Estem invitats novament a assistir com a espectadors a una harmònica i graciosa contradansa entre “vares” i “sacs”, en la qual es pressuposa simplement allò que hauria de ser provat: la seua proporcionalitat. Però, més encara, s’han deixat senzillament fora tots els supòsits del problema implicat. La qüestió, l’objecte de la controvèrsia (per a no oblidar-ho), consistia en determinar qui consumeix i adquireix l’excedent de productes que sorgeix quan els capitalistes elaboren mercaderies per damunt del consum dels seus obrers i del seu propi consum, açò és, quan capitalitzen una part de la plusvàlua i la destinen a ampliar la producció, a augmentar el capital. A açò respon Ricardo no al·ludint ni tan sols a l’augment de capital. Allò que ens mostra en les diverses etapes de la producció és una simple elevació gradual de la productivitat del treball. D’acord amb el seu supòsit, amb el mateix nombre de treballadors, es produeixen al començament 1.000 sacs de gra i 1.000 vares de tela, després 1.100 i 1.100 vares, després 1.200 sacs i 1.200 vares, i així successivament. Prescindint de l’avorrida representació d’aquesta marxa uniforme, com la d’un exèrcit, per ambdues parts, i de la coincidència fins i tot del nombre d’objectes entre els que s’ha de verificar el canvi, per a res s’hi parla en tot l’exemple d’increment del capital. Alló que tenim ací davant els ulls no és reproducció ampliada, sinó reproducció simple, en què únicament creix la massa dels valors d’ús, però no el valor del producte total social. I allò que importa per al canvi no és la massa de valors d’ús, sinó simplement la magnitud del seu valor, i aquesta, en l’exemple de Ricardo, roman invariable, immòbil, encara que en aparença es realitze una ampliació del procés productiu. Finalment, no existeixen en Ricardo les categories de la reproducció de què es tracta. Mac Culloch fa que els seus capitalistes produïsquen la seua plusvàlua i visquen de l’aire, però, almenys, reconeix l’existència dels treballadors i esmenta el seu consum. En Ricardo, ni tan sols s’hi parla dels treballadors, i la distinció entre capital variable i plusvàlua no existeix. Enfront d’açò, poc importa que Ricardo prescindisca totalment del capital constant al igual que el seu deixeble, volent resoldre el problema de la realització de la plusvàlua i de l’acumulació del capital, partint del fet que hi ha una certa quantitat de mercaderies que es canvien unes per altres.
Sismondi, sense percebre el total desplaçament del camp de batalla, s’esforça honradament en projectar sobre la terra plana les fantasies del seu famós hoste i contradictor, davant els supòsits de les quals, com ell, lamenta: “Cal prescindir del temps i de l’espai com solen fer els metafísics alemanys” i descompondre’ls en les seues contradiccions invisibles. Realitza la hipòtesi ricardiana, segons la qual “la societat en la seua organització efectiva inclou treballadors desposseïts, el salari dels quals es fixa per la competència i als qui el seu senyor pot acomiadar quan no els necessita”, perquè (fa notar Sismondi amb tant d’encert com modèstia) “justament sobre aquesta organització econòmica es recolzen els nostres arguments”. I descobreix les diverses dificultats i conflictes que van lligats als progressos de la productivitat del treball en el règim capitalista. Demostra que les transformacions de la tècnica del treball acceptades per Ricardo han de menar socialment a l’alternativa següent: o s’acomiada una part corresponent d’obrers en relació amb el creixement de la productivitat, i en aqueix cas tenim d’una banda un excedent de productes i de l’altra atur i misèria, açò és, un reflex fidel de la societat present, o el producte excedent s’empra per al manteniment d’obrers en una nova branca de producció: la producció de luxe. Arribat ací, Sismondi mostra decisiva superioritat sobre Ricardo. Recorda de sobte l’existència del capital constant i llavors és ell qui escomet en un cos a cos el clàssic anglès: “Per a fundar una nova manufactura, una manufactura de luxe, es requereix també un nou capital; cal construir màquines, encarregar matèries primeres, ha d’intervenir un comerç llunyà, perquè els rics no es conformen de bon grat amb els gaudis que es produeixen en el seu veïnat. Ara bé, ¿on trobem aquest nou capital, que és potser molt més considerable que el que demana l’agricultura? Els nostres obrers de luxe no han arribat a menjar el gra dels nostres conreadors, a gastar els vestits de les nostres manufactures, no existeixen encara, potser no hagen nascut encara; les seues indústries encara no funcionen, les matèries primeres que han d’elaborar no han arribat de l’Índia; tots aquells als qui han de distribuir el seu pa esperen en va.” Ara Sismondi té en compte el capital constant no sols en la producció de luxe, sinó també en l’agricultura, i més endavant argumenta enfront de Ricardo: “Cal prescindir del temps per a suposar que aquell conreador que per un invent de la mecànica o una indústria rural pot augmentar en un terç la força productiva dels seus obrers, trobarà també capital suficient per a augmentar en 1/3 la seua producció, les seues ferramentes, apers de cultiu, bestiar, graner i el capital circulant necessari per a esperar els seus ingressos.”
Trenca ací Sismondi amb la faula de l’economia clàssica, d’acord amb la qual quan hi ha ampliació de capital tot el capital suplementari es gasta exclusivament en capital variable, i s’hi separa clarament de la teoria de Ricardo, la qual cosa, dit siga de pas, no li va impedir deixar passar sense retocar-los, tres anys més tard, en la segona edició dels seus Nouveaux principes, tots els errors que es recolzen en aquella doctrina. Així, doncs, a la simple doctrina de l’harmonia oposa Sismondi dos punts decisius: d’una part, les dificultats objectives del procés de la reproducció ampliada, que en la realitat capitalista no es produeix amb la facilitat manifestada en la hipòtesi abstrusa de Ricardo, i d’una altra part, el fet que tot progrés tècnic i el subsegüent augment de la productivitat del treball social sota condicions capitalistes s’imposa sempre a costa de la classe treballadora i es compra amb els seus patiments i encara, en un tercer punt important, mostra Sismondi la seua superioritat sobre Ricardo: enfront de les limitacions d’aquest que no li permeten concebre fora de l’economia burgesa cap altra forma social, Sismondi atalaia l’ampli horitzó històric des d’una concepció dialèctica: “Els nostres ulls [exclama] s’han habituat de tal manera a aquesta nova organització de la societat, a aquesta competència general que degenera en antagonisme entre la classe rica i la treballadora, que no podem imaginar-nos cap altre gènere d’existència. És absurd oposar-me a les faltes dels sistemes anteriors. En efecte, s’han succeït dues o tres en l’organització de les classes inferiors; però ¿per què, si després d’haver fet algun bé al principi, han causat després horribles turments al gènere humà, deduirem que avui comptem amb el sistema just, que no descobrirem el defecte capital del sistema dels assalariats, com hem descobert el del sistema de l’esclavitud, del vassallatge, dels gremis? Quan aquests tres sistemes regien, tampoc es concebia la seua substitució: la millora de l’ordre existent semblava tan impossible com ridícula. No obstant això, època arribarà que els nostres néts ens consideren tan bàrbars com nosaltres a les nacions que han tractat com a esclaves les classes obreres.” La profunditat de la seua visió històrica ha estat demostrada per Sismondi plenament en distingir amb precisió epigramàtica el paper del proletariat en la societat moderna. Amb no menys fondària exposa enfront de Ricardo el caràcter econòmic peculiar del sistema esclavista i de l’economia feudal respectivament, així com la relativitat de la seua significació històrica, i finalment, en afirmar la tendència general dominant de l’economia burgesa: “separar plenament tot gènere de propietat de tot gènere de treball”. Tampoc el segon encontre de Sismondi amb l’escola clàssica va marcar un triomf per al seu adversari. 89
85 És significatiu el fet que Ricardo, que gaudia ja aleshores del major prestigi pels seus escrits econòmics, escrigués a un amic, quan en 1819 l’elegiren per al Parlament: “Sabrà vostè que em seure a la Cambra dels Comuns. Tem que no hi serviré de molt. He intentat dues vegades parlar, però ho feia amb gran torbament, i desespere de poder dominar alguna vegada la por que m’escomet en sentir el so de la meua veu.” Sens dubte, semblants “torbaments” eren completament desconeguts per al xarlatà de Mac Culloch.
86 Sismondi ens conta a propòsit d’aquesta discussió: “Monsieur Ricardo, la mort recent del qual ha afligit profundament, no sols la seua família i amics, sinó tots els que ha il·lustrat amb el seu saber, tots els que ha caldejat amb els seus nobles sentiments, es va detenir alguns dies en Ginebra l’últim any de la seua vida. Discutim junts, per dues o tres vegades, sobre aquesta qüestió fonamental sobre la qual ens trobàvem en oposició. Ell hi aportà al seu examen la urbanitat, la bona fe, l’amor de la veritat que el distingien, i una claredat que hauria sorprès els seus deixebles mateixos, habituats als esforços d’abstracció que exigia d’ells al gabinet.” L’article “Sur la balance” figura imprès en la segona edició dels Nouveaux principes, tom II, pàgina 408.
87 Llibre IV, capítol IV: “La riquesa comercial segueix a l’augment de la renda.”
88 Nouveaux principes, segona edició, pàgina 416.
89 Per tant, quan el senyor Tugan-Baranowski, en interès del punt de vista de Say-Ricard per ell defensat, i en referir-se a la controvèrsia entre Sismondi i Ricardo, afirma que Sismondi es va veure “forçat a reconèixer l’exactitud de la doctrina per ell combatuda i a fer al seu adversari totes les concessions necessàries”, que Sismondi “va abandonar la seua pròpia teoria que ha trobat fins ara tants partidaris”, i que “el triomf en aquesta controvèrsia va correspondre a Ricardo” (Estudis sobre la teoria i història de les crisis comercials en Anglaterra, 1901, pàgina 176), incorre en una lleugeresa de judici (anomenem-la així) de la que no coneixem molts exemples en obres científiques serioses.