Rosa Luxemburg

L’acumulació del capital



CAPÍTOL XXI

Les “terceres persones” i els tres imperis mundials de Struve


Anem a ocupar-nos ara de la crítica que de les anteriors opinions han fet els marxistes russos.


Struve, que en 1894 havia publicat en el Full central politicosocial (any 3, número 1) davall el títol “Sobre l’apreciació del desenvolupament capitalista de Rússia”, un estudi detingut del llibre de Nikolai-on, va publicar en 1894 en llengua russa un llibre, Notes crítiques sobre la qüestió del desenvolupament econòmic de Rússia, en el qual sotmet a una crítica, que comprèn diversos aspectes, les teories “populistes”. Però en la qüestió que ací ens preocupa, Struve es limita a demostrar, tant enfront de Woronzof com a Nikolai-on, que el capitalisme no redueix, sinó que, per contra, amplia el seu mercat interior. L’error de Nikolai-on, que aquest havia pres de Sismondi, és, en efecte, patent. Ambdós es limitaven a descriure l’aspecte del procés de la destrucció de les formes de producció tradicionals de la petita indústria pel capitalisme. Només veien la depressió del benestar que en resultava, l’empobriment d’àmplies capes productores. No advertien el que significa l’altre aspecte del procés econòmic: l’abolició de l’economia natural i la seua substitució per l’economia de mercat al camp. Però açò significa que el capitalisme inclou en la seua esfera cada vegada més cercles de productors abans independents; que a cada pas transforma en compradores de les seues mercaderies noves capes que abans no ho eren. Així, doncs, la marxa de l’evolució capitalista és, justament, contrària del que imaginaven els “populistes” conformant-se al model de Sismondi: el capitalisme no anihila el seu mercat interior, sinó que primerament el crea per la difusió de l’economia dels diners.


En allò que afecta especialment la teoria de Woronzof, segons la qual la plusvàlua no és realitzable en el mercat interior, Struve la refuta de la manera següent: “La base de la teoria de Woronzof consisteix en el fet que una societat capitalista desenvolupada es compon únicament d’empresaris i obrers. Nikolai-on opera igualment tot el temps amb aquest principi. Des d’aquest punt de vista, no pot, en efecte, comprendre la realització del producte total capitalista. La teoria de Woronzof és exacta en quant “demostra el fet que la plusvàlua no pot ser realitzada ni pel consum dels capitalistes ni pel dels obrers, sinó que pressuposa el consum de “terceres persones”148.” Però enfront d’açò cal afirmar, que en tota societat capitalista hi ha tals “terceres persones”. El raonament de Woronzof i Nikolai-on no és més que una ficció “que no pot fer-nos avançar un pas en la comprensió de cap procés històric”149. No hi ha cap societat capitalista, per desenrotllada que estiga, que es componga exclusivament d’empresaris i obrers. Fins i tot en Anglaterra i Gal·les, de 1.000 habitants que treballen, corresponen 545 a la indústria, 172 al comerç, 140 a l’agricultura, 81 a treballs assalariats indeterminats i variables i 72 a funcionaris de l’estat, professions liberals, etcètera.” Per consegüent, fins i tot en Anglaterra hi ha masses de “terceres persones”, i aquestes són les que, amb el seu consum, ajuden a realitzar la plusvàlua en el part que no és consumida pels patrons. Struve deixa oberta la qüestió de si el consum de les “terceres persones” és suficient per a la realització de tota la plusvàlua, dient, que en tot cas “s’hauria de demostrar primer el contrari”150. “Amb referència a Rússia, que és un gran país amb una enorme població, segurament no es pot provar. Rússia es troba precisament en la feliç situació de poder passar sense mercats exteriors, afavorida en açò [ací Struve pren prestat de la provisió d’idees dels professors Wagner, Schaffle i Schmoller] pel mateix destí que els Estats Units d’Amèrica del Nord. Si l’exemple de la Unió Nordamericana prova quelcom, és el fet que, en certes condicions, la indústria capitalista pot aconseguir un gran desenvolupament recolzant-se, gairebé exclusivament, en el mercat interior.”151 Aquesta afirmació s’il·lustra adduint l’escassa exportació industrial dels Estats Unit l’any 1882. Com a tesi general formula Struve l’afirmació: “Com major siga el territori i més nombrosa la població d’un país, menys necessitaràdel mercat exterior per al seu desenvolupament capitalista.” D’aquest punt de vista dedueix (al revés que els “populistes”) un esdevenidor més brillant per al capitalisme a Rússia que en altres països. “El desenvolupament progressiu de l’agricultura sobre la base de la producció de mercaderies, ha de crear un mercat en què es recolzarà el desenvolupament del capitalisme industrial rus. Aquest mercat pot créixer indefinidament a mesura que progresse l’elevació econòmica i cultural del país, i vinga amb ella l’eliminació de l’economia natural. En aquest aspecte, el capitalisme es troba en Rússia en condicions més favorables que en altres països.”152 I Struve descriu, fil per randa, un quadro magnífic de l’obertura de nous mercats: a Sibèria, gràcies al ferrocarril transsiberià; en l’Àsia central, en l’Àsia Menor, a Pèrsia, als països balcànics. En l’ardor de les seues profecies, Struve no se n’ha adonat que ha passat del mercat interior “que creix indefinidament” a mercats exteriors perfectament definits. Pocs anys després, es col·locava políticament al costat d’aquest capitalisme rus esperançat, el programa liberal del qual d’expansió imperialista havia fonamentat ja, com “marxista”.


L’argumentació de Struve només respira, en efecte, un fort optimisme respecte a la capacitat il·limitada de desenvolupament de la producció capitalista. En canvi, la fonamentació d’aquest optimisme és prou fluixa. Els principals sosteniments de l’acumulació són, per a Struve, les “terceres persones”. No ha exposat amb suficient claredat què entén per terceres persones, però les seues referències a les estadístiques de professions angleses mostra que es refereix als funcionaris privats i públics, a les professions liberals; en suma, al famós “gran públic” a què solen al·ludir els economistes vulgars burgesos amb gest vague, quan no saben per on sortir, i que va ser definit per Marx, el qual va dir que havia prestat als economistes “el servei d’explicar-los coses per a les que ells no trobaven cap explicació”. És clar que quan es parla del consum dels capitalistes i dels obrers en sentit categòric, no es pensa en els empresaris com a persone individuals, sinó a la classe capitalista en conjunt, amb els seus annexos d’empleats, funcionaris públics, professions liberals, etc. Totes aquestes “terceres persones” que, en efecte, no falten en cap societat capitalista, són, majoritàriament, coparticipants de la plusvàlua, quan no es manifesten coparticipants del salari. Aquestes capes només poden obtenir els seus mitjans de compra: o del salari del proletari, o de la plusvàlua, o d’ambdues coses alhora; però, en conjunt, han de ser considerades com a coparticipants en el consum de la plusvàlua. Per això, el seu consum està inclòs en el consum de la classe capitalista, i si Struve els fa tornar a l’escena per una porta posterior i els presenta al capitalista com “terceres persones” per a treure’l del compromís i ajudar-lo a realitzar la plusvàlua, el beneficiari avisat reconeixerà, a primera vista, en aquest “gran públic” a la mainada de paràsits que li treuen primer els diners de la butxaca, per a comprar després amb aquests diners les seues mercaderies. Res pot fer-se, per consegüent, amb les terceres persones” de Struve.


Igualment insostenible és la seua teoria del mercat exterior i la seua significació per a la producció capitalista. Struve segueix ací estrictament els “populistes” en la seua concepció mecànica d’acord amb la qual un país capitalista, d’acord amb l’esquema d’un manual de professor, explota, primer, el millor que pot, el “mercat interior” per a cercar després, quan aquest està esgotat o quasi esgotat, mercats exteriors. En partir d’ací, Struve camina seguint les empremtes de Wagner, Schiiffle i Schmoller, i arriba a la conclusió que un país amb “gran territori” i molta població pot constituir, en la seua producció capitalista un “tot tancat”, i bastar-se a si mateix per un “temps indeterminat” amb el mercat interior tot sol.153 La producció capitalista és, de fet, des del començament una producció mundial, i al revés de la recepta pedant de la saviesa dels catedràtics alemanys, comença a produir ja des de la seua infància per al mercat mundial. Les seues principals branques com la indústria tèxtil, la indústria metal·lúrgica i del carbó en Anglaterra van cercar mercats en tots els països del món quan encara no s’havia acabat, ni amb molt, a l’interior, el procés de descomposició de la propietat camperola, la ruïna de l’ofici i de l’antiga producció domèstica. Veja hom, per exemple, la indústria química alemanya i l’electrotècnica alemanya amb el consell que en compte de treballar, com en efecte ho han fet des de la seua aparició, per a les cinc parts del món, han de limitar, per ara, al mercat interior alemany, que en moltes altres branques no està esgotat encara per la indústria nacional, no obstant això és aprovisionat des de fora amb tota varietat de productes. O aconselle hom a la indústria de maquinària alemanya que no ha de recórrer encara als mercats estrangers, perquè, com demostra clarament l’estadística de la importació alemanya, una gran part de la demanda de productes d’aquesta branca se satisfà amb subministraments estrangers en la mateixa Alemanya. Des del punt de vista d’aquest esquema del “comerç exterior” no pot hom percebre tals relacions del mercat mundial amb els seus milers de ramificacions i els seus matisos de divisió de treball. El desenvolupament industrial dels Estats Units (que són avui un competidor perillós d’Anglaterra al mercat mundial, i fins en el seu mateix sòl), vencent en l’electrotècnica a la competència alemanya en el mercat mundial i en Alemanya mateixa, ha demostrat la falsedat de les deduccions de Struve, que, d’altra banda, resultaven ja antiquades quan les escrivia.


Struve accepta també la grollera concepció dels populistes russos, d’acord amb la qual es redueixen, en les qüestions fonamentals, a preocupacions ordinàries del comerciant pel “mercat” les relacions internacionals de l’economia capitalista mundial amb la seua tendència històrica a formar un organisme viu, unitari amb divisió del treball social, que es recolze en tota la varietat de la riquesa natural i de les condicions de producció del planeta. El paper fonamental de l’aprovisionament il·limitat de les indústries capitalistes amb substàncies alimentàries, matèries primeres i auxiliars i obrers, calculat sobre el mercat mundial, al igual que la venda de les mercaderies elaborades, desapareix o es redueix artificialment amb la visió dels tres imperis mundials que per a Wagner i Schmoller es basten a si mateixos: Anglaterra i les seues colònies, Rússia i els Estats Units, que Struve recull. Només la història de la indústria anglesa cotonera, que tanca la síntesi del desenvolupament del capitalisme, i el camp d’acció de la qual durant tot el segle XIX van ser les cinc parts del món, és, a cada pas, una burla contra aquesta teoria infantil de professors, l’únic sentit real de la qual està en què subministra la justificació teòrica del sistema de protecció duanera.






148 Notes crítiques sobre la qüestió del desenvolupament econòmic de Rússia, pàgina 251.

149 Notes crítiques sobre la qüestió del desenvolupament econòmic de Rússia, pàgina 255.

150 Notes crítiques sobre la qüestió del desenvolupament econòmic de Rússia, pàgina 252.

151 Notes crítiques sobre la qüestió del desenvolupament econòmic de Rússia, pàgina 260. “Struve no té raó, decididament, en comparar la situació de Rússia amb la dels Estats Units per a refutar allò que anomena la seua visió pessimista de l’esdevenidor. Diu que les males conseqüències de la moderna evolució capitalista a Rússia, se salvaran amb la mateixa facilitat que als Estats Units. Però oblida que els Estats Units van constituir, des del començament, un nou estat burgès; que van ser fundats per petits burgesos i camperols que havien fugit del feudalisme europeu per a formar una societat burgesa pura. Al contrari, en Rússia tenim una base d’estructura comunista primitiva, una societat gentilícia anterior, per dir-ho així, a la civilització, que certament està ara en ruïnes, però que, no obstant això, serveix de base sobre la qual opera i actua la revolució capitalista (perquè aquesta és de fet una revolució social). En Amèrica l’economia monetària s’ha estabilitzat totalment fa més d’un segle, mentre que en Rússia l’economia natural fins fa poc era quasi una regla general sense excepció. Per això, tothom ha de veure clar que la revolució indicada, haurà de tenir en Rússia un caràcter molt més dur i violent que en Amèrica i haurà d’anar acompanyada de patiments incomparablement majors.” (Carta d’Engels a Nikolai-on, 17 d’octubre, 1893)

152 Notes crítiques sobre la qüestió del desenvolupament econòmic de Rússia, pàgina 284.

153 L’aspecte reaccionari de la teoria dels professors alemanys referent als “tres imperis mundials”: Gran Bretanya, Rússia i Estats Units, està clarament expressat pel professor Schmoller (entre d’altres). En la seua consideració peculiar de la política comercial, mou amargament el seu cap gris de savi davant les apetències “neomercantilistes”, és a dir, imperialistes, dels tres principals malvats i demana per “als fins de tota cultura elevada, moral i estètica, així com de progrés social”... una forta esquadra alemanya i una unió duanera europea dirigida contra Anglaterra i Amèrica: D’aquesta tensió de l’economia mundial sorgeix per a Alemanya, com primer deure, fer una esquadra forta, ben disposada a lluitar per a ser desitjada eventualment com a aliada per les potències mundials. No pot ni ha de fer una política de conquesta com les tres potències mundials [a les quals Schmoller, no obstant això, no vol fer “reprotxes perquè emprenguen de nou el camí de les grans conquestes colonials” com diu en un altre lloc]. Però ha d’estar en condicions de trencar eventualment un bloqueig del mar del Nord, ha de protegir les seues colònies i el seu gran comerç i ha d’oferir als estats que s’alien amb ella la mateixa seguretat. Alemanya, unida en la triple aliança amb Àustria-Hongria i Itàlia, té junt amb França la missió d’imposar a la política, massa amenaçadora per a tots els estats pròxims a les tres potències mundials, la moderació desitjable en interès de l’equilibri polític, de la conservació de tots els estats; la moderació en la conquesta, en l’adquisició de colònies, en la política duanera unilateral i exagerada, en l’explotació dels febles... També els fins de tota cultura elevada són espirituals, morals i estètics, i de tot progrés social depèn que en el segle XX la Terra no siga repartida entre els tres imperis mundials i es funde per ells un neomercantilisme brutal.” (Les alternatives en la política comercial europea del segle XIX, Jahrbuch für Gesetzgebung, Verwaltung und Volksvirtschaft, Tom XXIV, pàgina 381)