CAPÍTOL VII
Anàlisi de l’esquema marxista de la reproducció ampliada
La primera ampliació de la producció oferia aquest aspecte:
I. 4.400 c + 1.100 v + 1.100 p = 6.600
II. 1.600 c + 800 v + 800 p = 3.200
Total…………. 9.800
Ací es palesa clarament la mútua dependència de l’acumulació en ambdues seccions. Però aquesta dependència té una naturalesa particular. L’acumulació parteix de la secció I, la secció II no fa més que seguir el moviment, i l’amplitud de l’acumulació està determinada únicament per la secció I. Marx posa ací l’acumulació al dia doncs que fa que capitalitze en I la meitat de la plusvàlua i en II només la que és necessària per a assegurar la producció i acumulació en I. Al mateix temps fa consumir als capitalistes de la secció II 600 p, mentre els capitalistes de la secció I que s’apropien un valor doble i una plusvàlua molt major, només consumeixen 500 p. L’any següent, fa que els capitalistes de la secció I capitalitzen novament la meitat de la seua plusvàlua i “obliga” els capitalistes de la secció II a capitalitzar més que l’any anterior i, arbitràriament, tant com necessita la secció I, per la qual cosa queden per als capitalistes de la II, aquesta vegada, 560 p, menys que l’any anterior, cosa que constitueix sens dubte un resultat prou estrany de l’acumulació. Marx descriu el procés de la manera següent
“Posem que ara sub I es continuï acumulant en la mateixa proporció, és a dir, que es despèn 550p com a renda i s’acumula 550p. D’antuvi 1.100 Iv són reemplaçats per 1.100IIc; a més, 550 Ip s’han de realitzar en un import idèntic de mercaderies II; o sia, tot plegat 1.650 I (v + p). Però el capital constant de II que s’ha de reemplaçar és només = 1.600; els altres 50, doncs, s’han de completar a partir de 800 IIp. Si en principi ací fem abstracció del diner, com a resultat d’aquesta transacció tenim:
I. 4.400 + 550 p (que s’han de capitalitzar); al costat, ien fons de consum dels capitalistes i dels obrers, 1.650 (v + p), realitzats en mercaderies IIc.
II. 1.650 (és a dir, amb els 50 afegits de IIp, tal com s’ha dit més amunt) + 800v + 750p (fons de consum dels capitalistes).
Però si a II perdura l’anterior relació entre v i c, per als 50c caldrà desemborsar 25v més; aquests s’han de prendre dels 750p; i obtenim, doncs:
II. 1.650c + 825v + 725p.
Sub I s’han de capitalitzar 550p; si perdura la relació precedent, 440 d’aquests formaran capital constant i 110 capital variable. Aquests 110 eventualment s’han de treure dels 725 IIp, és a dir, mitjan de consum per un valor de 110 són consumits pels obrers I en comptes de ser-ho pels capitalistes II; aquests darrers, doncs, es veuen obligats a capitalitzar aquests 110p que no poden consumir. Això fa que dels 725 IIp en restin 615.. Però si II transforma així aquests 110 en capital constant suplementari, li cal un ulterior capital variable suplementari de 55; aquests s’han de treure altra vegada de la seva plus-vàlua; retirats de 615p, ara en resten 560 per al consum dels capitalistes II, i tenim en valor de capital, un cop s’hagin dut a terme totes les transferències reals i potencials:
I (4.400c+440c)+(1.100v+110v) = 4.840c+1.210v....... =6.050
}= 8.690
II (1.600c+50c+110c)+(800v+25v+55v)= 1.760c+880v =2.640 “35
Hem inserit aquesta llarga citació, perquè mostra clarament de quina manera Marx en aquest punt imposa l’acumulació en la secció I a costa dels capitalistes de la secció II. Amb la mateixa duresa procedeix amb els capitalistes en la secció de mitjans de subsistència en els anys següents. En el tercer any, segons la mateixa regla. Fa que acumulen 264 p i que consumisquen 616, aquesta vegada més que en els dos anys anteriors. En el quart any fa que es capitalitzen 290 p i es consumisquen 678, en el cinquè acumulen 320 p i consumeixen 745 p. Al mateix temps, Marx fins i tot diu: “Si es vol que les coses procedeixin amb normalitat, l’acumulació s’haurà d’efectuar més de pressa a II que a I, perquè si no és així, la part de I (v+p) que s’ha de convertir en mercaderies IIc augmenta més de pressa que IIc, que és amb la que, exclusivament, pot ser bescanviada.”36 Però les xifres enumerades mostren que en la secció II no sols no es verifica una acumulació més ràpida, sinó més bé una acumulació més oscil·lant, podent prendre’s com a regla el següent: Marx fa avançar l’acumulació fent que la secció I produïsca sobre una base més àmplia; l’acumulació de la secció II només apareix com a conseqüència i condició de l’altra, en primer lloc per a fer-se càrrec dels mitjans de producció excedents, i en segon lloc per a subministrar l’excedent dels mitjans de consum requerit per als treballadors addicionals. La iniciativa del moviment està constantment de part de la secció I, la segona exerceix un paper passiu. Així, els capitalistes de la secció II només poden acumular tant com calga per a l’acumulació de la primera i han de consumir en relació amb això mentre que la secció I capitalitza sempre la meitat de la plusvàlua i consumeix l’altra meitat, la qual cosa dóna per resultat una ampliació regular de la producció i del consum personal de la classe capitalista, el doble moviment de la secció II es verifica a salts de la manera següent:
L’any 1 es capitalitza 150, consumeix 600
L’any 2 es capitalitza 240, consumeix 560
L’any 3 es capitalitza 264, consumeix 616
L’any 4 es capitalitza 290, consumeix 678
L’any 5 es capitalitza 320, consumeix 745
No hi ha cap regla visible en aquesta acumulació i consum, ambdues es limiten a seguir les necessitats de l’acumulació en la secció I. Que els números absoluts de l’esquema de cadascuna de les equacions siguen arbitraris cau del seu pes i no disminueix el seu valor científic. Allò que importen són les proporcions que han d’expressar relacions exactes. Però les proporcions d’acumulació de la secció I, dictades per una clara construcció, semblen viciades amb una construcció totalment arbitrària de les proporcions de la secció II, i aquesta circumstància és apropiada per a induir a un examen que ens permeta aprofundir en l’anàlisi.
Podria hom, no obstant això, suposar que només es tracta d’un exemple escollit amb escassa fortuna. El mateix Marx no es conforma amb l’esquema citat, sinó que de seguida hi agrega un segon exemple per a explicar el moviment de l’acumulació. Els números de l’equació apareixen disposats de la manera següent:
I. 5.000 c + 1.000 v + 1.000 p = 7.000
II. 1.430 c + 285 v + 285 p = 2.000
Total…………. 9.000
Veiem ací que, a diferència de l’exemple anterior, es dóna en ambdues seccions la mateixa composició del capital, sent la relació del constant al variable de 5: 1. Açò pressuposa: desenvolupament ja considerable de la producció capitalista i, en conseqüència, de la productivitat del treball social; considerable ampliació, ja anterior, de l’escala productiva; finalment, desenrotllament de totes les circumstàncies que produeixen una relativa superpoblació de la classe obrera. No fem, doncs, com en el primer exemple, la primera transició inicial de la producció simple a l’ampliada, que, d’altra banda, només té un valor teòric abstracte, sinó que prenem el moviment d’acumulació en ple desenrotllament, en un grau d’evolució ja elevat. En si mateixos aquests supòsits són perfectament admissibles i no modifiquen tampoc les regles que ens van guiar en desenvolupar l’espiral de la reproducció. També ací Marx pren com a punt de partida la capitalització de la meitat de la plusvàlua de la secció 1:
“Suposem ara que els capitalistes de la classe I consumeixen la meitat de la plus-vàlua = 500 i n’acumulen l’altra meitat. En aquest cas (1.000v+500p) I = 1.500 s’haurien de convertir en 1.500 IIc. Com que ací IIc és només = 1.430, se n’hi ha d’afegir 70 de la plus-vàlua; aquests, detrets de 285 IIp, deixen 215 IIp. Obtenim, doncs:
I. 5.000+500 (a capitalitzar)+1.500 (v+p) en fons de consum dels capitalistes i els obrers.
II. 1.430c+70p (a capitalitzar)+285v+215p.
Com que ací 70p s’incorporen directament a IIc, per a posar en moviment aquest capital constant suplementari cal un capital variable de 70/5 = 14; aquests 14 tornen a detreure de 215 IIp; resten 201 IIp, i tenim:
III. (1.430c+70c)+285v+14v)+210p.”37
Després d’aquestes primeres disposicions pot realitzar-se la capitalització. Es verifica de la manera següent:
En la secció I els 500 p que es capitalitzen es divideixen en 5/6 = 417 c, 1/6 = 83 v. Els 83 v dedueixen un import igual de II p que compra elements del capital constant, és a dir, que s’afegeix a II c. Un augment en 83 de II c determina un augment de II v en 1/5 de 83 = 17. Tenim, per tant, el moviment següent:
I. (5.000 c. + 417 p) + (1.000 v + 83 p) v = 5.417 e + 1.083 v = 6.500
II. (1.500 c + 83 p) + ( 299 v + 17 p) v = 1.583 c + 316 v = 1.899
En la secció I el capital ha augmentat de 6.000 a 6.500, és a dir, en 1/12, en la II de 1.715 a 1.899, és a dir, ni tan sols en 1/9.
L’any següent, sobre aqueixa base la reproducció dóna al final de l’any:
I. 5.417 c + 1.083 v + 1.083 p = 7.583
II. 1.583 c + 316 v + 316 p = 2.215
Total………….. 9.798
Si hom contínua acumulant en la mateixa proporció, tindrem al final del segon any:
I. 5.869 c + 1.173 v + 1.173 p = 8.215
II. 1.715 c + 342 v + 342 p = 2.399
Total…......… 10.614
I al final del tercer any:
I. 6.358 c + 1.271 v + 1.271 p = 8.900
II. 1.858 c + 371 v + 371 p = 2.600
Total…..... 11.500
En tres anys el capital total social ha augmentat de 6.000 I + 1.715 II = 7.715 a 7.629 I + 2.229 II = 9.858; el capital total ha passat de 9.000 a 11.500.
A diferència del que ocorria en el primer exemple, ací l’acumulació progressa uniformement en ambdues seccions; d’ara en avant es capitalitza la meitat de la plusvàlua i es consumeix la meitat. Per consegüent, allò d’arbitrari del primer exemple sembla raure únicament en les sèries de números mal escollides. No obstant això, hem d’examinar sense obstacles les dades de l’acumulació i comprovar si representen un poc més que operacions aritmètiques realitzades amb números hàbilment escollits.
Allò que salta als ulls com a regla general de l’acumulació, tant en el primer com en el segon exemple, és sempre el següent: perquè puga realitzar-se l’acumulació, la segona secció necessita ampliar el capital constant en la mateixa proporció en què la primera realitza l’augment de la part consumida de la plusvàlua, i igualment ha d’augmentar el capital variable. Com es veu en l’exemple del primer any, el capital constant de la segona secció ha de realitzar una addició de 70. Per què? Perquè aquest capital representava fins aleshores 1.430. Però si els capitalistes de la secció I volen acumular la meitat de la seua plusvàlua (1.000) i consumir la meitat, necessiten per a si, i per als seus obrers, mitjans de subsistència per valor d’1.500, i ambdós només poden adquirir-los canviant en la secció II contra el propi producte, els mitjans de producció. Però com la secció II només cobria la seua pròpia necessitat de mitjans de producció per l’import del propi capital constant (1.430), el canvi només pot es verificar en el cas que la secció II es resolga a augmentar en 70 el seu capital constant, és a dir, a ampliar la pròpia producció, la qual cosa únicament pot realitzar-se per capitalització d’una part corresponent de la plusvàlua. Si aquesta representa en la secció II 285 p, 70 han de ser transformats en capital constant. Ací es dóna el primer pas en l’ampliació de la producció en la secció II com a condició i conseqüència d’una ampliació del consum dels capitalistes de la secció I. Prosseguim. Fins ara, la classe capitalista està capacitada per a gastar en el seu consum personal la meitat de la plusvàlua (500). Per a capitalitzar l’altra meitat ha de distribuir els 500 d’acord amb la composició anterior, és a dir, destinant 417 al capital constant i 83 al variable. La primera operació no ofereix cap dificultat: els capitalistes de la secció I posseeixen en el seu propi producte un excedent de 500, consistent en mitjans de producció la forma natural dels quals els capacita per a ser admesos directament en el procés de producció; així es forma una ampliació del capital constant de la secció I, basada en l’import corresponent del producte propi d’aquesta secció. Però perquè els 83 corresponents puguen funcionar com a capital variable cal comptar amb mitjans de subsistència per als nous obrers pel mateix import. Ací es manifesta, per segona vegada, la dependència en què es troba l’acumulació en la secció I de la que té lloc en la II: la primera obliga a prendre de la segona mitjans de subsistència per als seus obrers per valor de 83 més que abans. Com açò, al seu torn, només succeeix mitjançant el canvi de mercaderies, aquesta necessitat de la secció I només pot ser satisfeta a condició que, per la seua banda, la secció II es declare disposada a acceptar productes de la primera, és a dir, mitjans de producció per valor de 83. Com amb els mitjans de producció no pot fer-se una altra cosa que emprar-los en el procés de producció, resulta per a la secció II la possibilitat i al mateix temps la necessitat d’ampliar una vegada més el capital constant per valor de 83, amb la qual cosa es lleven 83 de la plusvàlua d’aquesta secció al consum personal i s’apliquen a la capitalització. El segon pas en l’increment de la producció de la secció II està condicionat per l’augment del capital variable en la primera. Donant-se llavors en la secció I totes les condicions materials de l’acumulació, es pot verificar la reproducció ampliada. En canvi, en la segona només s’ha realitzat de moment una doble ampliació del capital constant. En resulta que si els mitjans de producció novament adquirits han de ser realment utilitzats, és necessari un augment corresponent del nombre d’obrers. Mantenint les proporcions acceptades fins ací per al nou capital constant de 153 (70 + 83), es requereix un nou capital variable de 31 (14 + 17). Amb açò queda dit que cal capitalitzar un import equivalent de plusvàlua. Després el fons de consum dels capitalistes de la secció II (101) resulta com a resta de la plusvàlua (285 p), després de deduït el doble augment del capital constant (70 + 83) I, l’augment corresponent del variable (14 + 17), en total 184. Després d’operacions semblants en el segon any de l’acumulació en la secció II, la plusvàlua es distribueix en 158 per a capitalització i 158 per al consum dels capitalistes, en el tercer any 172 i 170.
Hem considerat el procés amb tanta atenció, i l’hem seguit pas a pas, perquè s’hi dedueix amb claredat que l’acumulació de la secció II depèn completament i està dominada per l’acumulació de la primera. És cert que aquesta dependència no es manifesta en els desplaçaments arbitraris en la distribució de la plusvàlua en la secció II, com succeïa en el primer exemple de l’esquema de Marx, però el fet mateix persisteix, fins i tot quan la plusvàlua es reparteix ara tan exactament en dues meitats, una per a fins de capitalització i una altra per a fins de consum personal. Malgrat aquesta equiparació numèrica de la classe capitalista en ambdues seccions, es veu clarament que tot el moviment d’acumulació és originat i realitzat activament per la secció I, mentre la II es limita a acompanyar-la passivament. Aquesta dependència troba també expressió exacta en la regla següent: l’acumulació només es pot verificar en ambdues seccions al mateix temps si la secció de mitjans de subsistència amplia el seu capital constant en la mateixa proporció en què els capitalistes de la secció de mitjans de producció amplien el seu capital variable i el seu fons personal. Aquesta proporció (increment II c = increment I v + increment I p) és la base matemàtica de l’esquema de l’acumulació de Marx, siguen quines siguen les proporcions numèriques en què es formule.
Hem d’examinar ara si aquesta regla rigorosa de l’acumulació capitalista té realitat objectiva.
Tornem primerament a la reproducció simple. Com hom recordarà, l’esquema de Marx era el següent:
I. 4.000 c + 1.000 v + 1.000 p = 6.000 mitjans de producció
II. 2.000 c + 500 v + 500 p = 3.000 mitjans de consum
Total………… 9.000 producció total
També ací hem establert determinades proporcions en què descansa la reproducció simple. Aquestes proporcions eren:
1.- El producte de la secció I és igual en valor a la suma dels dos capitals constants de les seccions I i II.
2.- Resulta de la proporció anterior, que el capital constant de la secció II és igual a la suma del capital variable i de la plusvàlua de la secció I.
3.- I de les dos precedents, que el producte de la secció II és igual a la suma dels dos capitals variables i plusvàlua d’ambdues seccions.
Aquestes proporcions de l’esquema corresponen a les condicions de la producció capitalista (reproducció simple). Així, per exemple, la proporció 2ª està condicionada per la producció de mercaderies, açò és, per la circumstància que els empresaris de cada secció només poden obtenir els productes de l’altra a canvi d’equivalents. El capital variable i la plusvàlua de la secció I junts expressen els mitjans de subsistència que necessita aquesta secció. Aquests mitjans s’han de cobrir amb els productes de la secció II, però només es poden obtenir a canvi de valors iguals del producte I, és a dir, mitjans de producció. Com la secció II no pot fer amb aquest equivalent, a causa de la seua forma natural, una altra cosa que emprar-lo en el procés de producció com a capital constant, queda donada amb açò la magnitud del capital constant de la secció II. Si existís ací una desproporció; si, per exemple, el capital constant de II fos major que (v + p) I, no podria ser transformat completament en mitjans de producció, perquè la secció I necessitaria menys mitjans de subsistència. Si el capital constant II fos menor que (v + p) I, els obrers d’aquesta secció no podrien ser ocupats en l’escala d’abans, o els capitalistes no podrien consumir la seua plusvàlua sencera. En qualsevol dels casos s’haurien vulnerat els supòsits de la reproducció simple.
Però aquestes proporcions no són mers exercicis matemàtics, ni estan condicionades simplement perquè la producció siga una producció de mercaderies. Per a convèncer-nos-en, tenim un mitjà senzill. Per un moment representem-nos, en compte de la producció capitalista, la socialista; és a dir, una economia regulada d’acord amb un pla, en què la divisió social del treball ha substituït al canvi. En aquesta societat hi hauria així mateix una divisió del treball en producció de mitjans de producció i en producció de mitjans de subsistència. Suposem, a més a més, que el nivell tècnic del treball determina que 2/3 de treball social es destinen a l’elaboració de mitjans de producció i un terç a la de mitjans de subsistència. Suposem que sota aquestes condicions són necessàries per al sosteniment de tota la part treballadora de la societat, anualment, 1.500 unitats de treball (dies, mesos o anys) així distribuïdes: 1.000 en la secció de mitjans de producció, 500 en la de mitjans de subsistència; gastant-se cada any mitjans de producció de períodes de treball anteriors que representen el producte de 3.000 unitats de treball. Però aquesta tasca de treball no basta per a la societat, perquè el sosteniment de tots els membres no treballadors (en el sentit material, productiu) de la societat (xiquets, ancians, malalts, funcionaris públics, artistes i científics) exigeix un suplement considerable de treball. A banda d’açò, tota societat civilitzada necessita un fons de reserva contra accidents de naturalesa elemental. Suposem que el sosteniment dels no treballadors, junt amb el fons de reserva, demanda tant de treball com el sosteniment dels treballadors. En aquest cas, resultarà el següent esquema d’una producció regulada:
I. 4.000 c + 1.000 v + 1.000 p = 6.000 mitjans de producció
II. 2.000 c + 500 v + 500 p = 3.000 mitjans de consum
Representant c els mitjans de producció materials usats expressats en la jornada de treball social, v la jornada de treball socialment necessària per al sosteniment dels treballadors, p la necessària per al sosteniment dels no treballadors, junt amb el fons de reserva.
Si examinem ara les proporcions de l’esquema tindrem els següents resultats. No hi ha ací producció de mercaderies, ni per tant de canvi, però sí divisió del treball social. Els productes de la secció I es destinen en la quantitat necessària als treballadors de la II; els de la secció II a tots els treballadors i no treballadors (d’ambdues seccions), així com al fons d’assegurances, no perquè hi haja ací canvi d’equivalents, sinó perquè l’organització social dirigeix d’acord amb un pla de procés total, i cal que siguen cobertes les necessitats existents, ja que la producció no coneix un altre fi que el de cobrir justament les necessitats socials.
No obstant això, les proporcions serven la seua validesa absoluta. El producte de la secció I ha de ser igual a I c + II c, cosa que significa senzillament que en la secció I cal renovar anualment tots els mitjans de producció gastats per la societat en el seu procés de treball anual. El producte de la secció II ha de ser igual a la suma (v + p) I + (v + p) II; açò significa que la societat elabora anualment tants mitjans de subsistència com correspon a les necessitats de tots els seus membres, treballadors i no treballadors, junt amb reserves per al fons d’assegurances. Les proporcions de l’esquema apareixen igualment naturals i necessàries en un sistema econòmic regulat d’acord amb un pla o en un sistema capitalista basat en el canvi de mercaderies i en l’anarquia de la producció. S’ha demostrat la validesa social objectiva de l’esquema, si bé, per ser justament reproducció simple, tant en la societat capitalista com en la regulada és un mer postulat teòric, i en la pràctica només es presenta per excepció.
Representem-nos una societat capitalista i prenguem l’esquema del segon exemple de Marx. Des del punt de vista de la societat regulada, la cosa no ha de mirar-se naturalment des de la secció I, sinó des de la II. Figurem-nos que la societat creix ràpidament, en resulta una demanda creixent de mitjans de vida per a treballadors i no treballadors. Aquesta demanda creix tan ràpidament, que (deixant de moment a un costat els progressos de la productivitat del treball) es necessita una quantitat constantment augmentada de treball per a l’elaboració de mitjans de subsistència. Suposem que la quantitat de mitjans de subsistència necessaris, expressada en el treball social a ella incorporat, augmenta d’any en any, diguem, en proporció de 2.000, 2.215, 2.399, 2.600, etc. Per a elaborar aquesta quantitat creixent de mitjans de subsistència, es requereix tècnicament una massa creixent de mitjans de producció que augmenta d’any en any (mesura en jornades de treball social) en la proporció següent: 7.000, 7.583, 8.215, 8.900, etc. Suposem que siga necessari per a aquesta ampliació de la producció un rendiment de treball anual de 2.570, 2.798, 3.030, 3.284 (els números corresponen a les sumes respectives de [(v + p) I + (v + p) II], i finalment, que la distribució de treball anual siga tal que la meitat s’aplique al sosteniment dels treballadors, una quarta part al sosteniment dels no treballadors i una última quarta part a l’ampliació de la producció de l’any següent. Tenim així per a la societat socialista les proporcions del segon esquema de Marx i la reproducció ampliada. De fet només és possible una ampliació de la producció en qualsevol societat, i, per tant, en la regulada, quan: 1), la societat disposa d’un número cada vegada major d’obrers; 2), quan el sosteniment immediat de la societat en cada període de treball no requereix tota la seua jornada de treball, de manera que una part es pot dedicar a l’esdevenidor i a les seues exigències, i 3), quan d’any en any s’elabora una massa de mitjans de producció creixent, sense la qual no és possible realitzar una ampliació progressiva de la reproducció.
Considerat des d’aquests punts de vista serva, doncs, també l’esquema marxista de la reproducció ampliada mutatis mutandi la seua validesa objectiva per a la societat regulada.
Examinem ara la validesa de l’esquema per a l’economia capitalista. En aquest cas, hem de preguntar-nos abans que res: quin és el punt de partida de l’acumulació? Des d’aquest punt de vista hem de seguir la dependència relativa del procés d’acumulació en ambdues seccions de la producció. Sens dubte, en la societat capitalista la secció II depèn de la I en quant que la seua acumulació està condicionada per l’existència d’una quantitat corresponent de mitjans de producció addicionals, i al revés, l’acumulació de la secció I ho està per la necessitat que té d’una quantitat addicional corresponent de mitjans de subsistència per a nous obrers. Però d’ací no se segueix que baste el compliment d’ambdues condicions perquè es realitze efectivament l’acumulació en ambdues seccions i es verifique d’any en any d’una manera completament automàtica, com sembla segons l’esquema de Marx. Les condicions indicades de l’acumulació, no són sinó condicions sense les quals l’acumulació no es pot verificar. També la voluntat d’acumulació es pot donar tant en la secció I com en la II. Però la voluntat i les condicions tècniques prèvies de l’acumulació no basten en una economia capitalista. Perquè hi haja una acumulació de fet, és a dir, perquè la producció s’amplie, és necessària una altra condició: que s’amplie la demanda amb capacitat de pagament de mercaderies. Ara bé, ¿d’on ve la demanda constantment creixent en què es fonamenta l’ampliació progressiva de la producció en l’esquema marxista?
De moment hi ha una cosa clara: no és possible que provinga dels capitalistes de les seccions I i II, és a dir, del seu consum personal. Al contrari, l’acumulació consisteix justament en què els capitalistes no consumisquen personalment una part (i una part creixent si fa o no fa de absoluta) de la plusvàlua, sinó que creen amb ella béns. Certament, el consum personal dels capitalistes creix amb l’acumulació, pot créixer fins i tot segons el valor consumit, però, en tot cas, allò que es destina al consum dels capitalistes és només una part de la plusvàlua. El fonament de l’acumulació és justament que els capitalistes no consumisquen plusvàlua. Per a qui produeix aquesta altra part acumulada de la plusvàlua? Segons l’esquema de Marx, el moviment parteix de la secció I, de la producció de mitjans de producció. Qui necessita aquests mitjans de producció augmentats? L’esquema respon: els necessita la secció II per a poder elaborar més mitjans de subsistència. Però, qui necessita els mitjans de subsistència augmentats? L’esquema respon: justament la secció I, perquè ara ocupa més obrers. Ens movem indubtablement en un cercle viciós. Elaborar més mitjans de consum simplement per a poder alimentar més obrers, i elaborar més mitjans de producció simplement per a donar ocupació a aquell augment d’obrers, és un absurd des del punt de vista capitalista. Certament, per al capitalista individual l’obrer és tan bon consumidor, és a dir, tan bon comprador de la seua mercaderia (si pot pagar), com un capitalista o com qualsevol altre membre de la societat. En el preu de la mercaderia que ven a l’obrer, el capitalista individual realitza la seua plusvàlua exactament igual que en el preu de qualsevol mercaderia venuda a un altre comprador. Però no succeeix així des del punt de vista de la classe capitalista en conjunt. Aquesta només dóna a la classe obrera un lliurament sobre una part exactament determinada del producte total per l’import del capital variable. Per tant, si els obrers poden comprar mitjans de subsistència, li tornen a la classe capitalista la suma de salaris que han rebut d’ella fins al total del capital variable. No poden donar res més, més bé quelcom menys, en el cas que puguen “estalviar”, per a independitzar-se, per a fer-se petits empresaris, la qual cosa constitueix, no obstant això, una excepció. Una part de la plusvàlua la consumeix la classe capitalista mateixa en forma de mitjans de subsistència, i es guarda en la butxaca els diners mútuament canviats. Però ¿qui li pren els productes en què està incorporada l’altra part capitalista de la plusvàlua? L’esquema respon: en part, els capitalistes mateixos en quant elaboren nous mitjans de producció, per a ampliar aquests; en part, nous obrers que són necessaris per a l’ús d’aquells nous mitjans de producció. Però en el sistema capitalista, per a fer que treballen nous obrers amb nous mitjans de producció cal tenir abans un fi per a l’ampliació de la producció, una nova demanda dels productes que hom vol elaborar.
Potser la resposta siga: aquesta demanda creixent la subministra l’augment natural de la població. De fet, en la nostra investigació hipotètica de la reproducció ampliada en una societat socialista, hem partit del creixement de la població i les seues necessitats. Però, en ella, les necessitats la societat era base suficient, com és també l’únic fi de la producció. En la societat capitalista el problema ofereix un altre aspecte. ¿De quina població es tracta quan parlem del seu augment? No coneixem ací (en l’esquema de Marx) més que dues classes de població: capitalistes i obrers. L’augment de la classe capitalista queda ja comprès en la magnitud absoluta creixent de la part per ella consumida de la plusvàlua. Però, en tot cas, no pot consumir enterament la plusvàlua, perquè llavors tornaríem a la reproducció simple. Queden els obrers. També la classe obrera augmenta per creixement natural. Però aquest creixement en si mateix per a res li interessa a l’economia capitalista com a punt de partida de necessitats creixents.
La producció de mitjans de subsistència per a cobrir les necessitats de I v i II v no és fi en si mateixa, com en una societat en què els treballadors i la satisfacció de les seues necessitats constituïsquen el fonament del sistema econòmic. En l’economia capitalista no es produeixen en la secció II tants mitjans de subsistència perquè haja de ser alimentada la classe obrera de les seccions I i II. Al revés. Poden alimentar-se en cada cas tants obrers en les seccions I i II, perquè la seua capacitat de treball pot ser utilitzada en les condicions existents en el mercat. És a dir, el punt de partida de la producció capitalista no és un nombre determinat d’obrers i les seues necessitats, sinó que aquestes magnituds mateixes són “variables dependents”, que oscil·len constantment en virtut de les possibilitats capitalistes de benefici. Es pregunta, doncs, si el creixement natural de la població treballadora significa també un nou creixement de la demanda, amb capacitat de pagament per damunt del capital variable. No pot ser aquest el cas. En el nostre esquema, l’única font de diners per a la classe treballadora és el capital variable. Per tant, el capital variable comprèn ja, prèviament, el creixement de la classe treballadora. Una de dos: o els salaris estan calculats de tal manera que sustenten també a la descendència dels treballadors, i, en aqueix cas, la descendència no pot incloure’s novament com a base del consum ampliat, o no és aquest el cas, i llavors han de subministrar treball els obrers joves, la descendència, per a percebre salari i mitjans de subsistència; En aquest cas, la descendència treballadora es troba inclosa en el nombre dels obrers ocupats. El creixement natural de la població no pot explicar-nos, doncs, el procés d’acumulació en el sistema marxista.
No obstant això, la societat (fins i tot sota el règim capitalista) no es compon només de capitalistes i obrers assalariats. A més d’aquestes dues classes hi ha una gran massa de població: propietaris territorials, empleats, professionals liberals: metges, advocats, artistes, científics; l’Església amb els seus ministres, i, finalment, l’Estat amb els seus funcionaris i exèrcit. Totes aquestes capes de població no es poden comptar com a capitalistes ni obrers assalariats en sentit categòric i, no obstant això, han de ser alimentades i sostingudes per la societat. ¿Serà, doncs, la demanda d’aquestes capes de la població, que no són capitalistes ni treballadors, la que fa necessària l’ampliació de la producció? Però considerada més de prop aquesta solució s’adverteix la seua fal·làcia. Els propietaris territorials com a consumidors de la renda (açò és, d’una part de la plusvàlua capitalista), han de ser comptats evidentment entre la classe dels capitalistes, i el seu consum s’ha tingut ja en compte amb el de la classe capitalista, ja que hem considerat la plusvàlua en la seua forma primària indivisa. Els professionals reben el seu diners, és a dir, els seus crèdits, contra una part del producte social quasi sempre directament o indirectament de mans dels capitalistes, que els satisfan amb molles de la seua plusvàlua. En aquest sentit, el seu consum es pot comptar dins del de la classe capitalista. Igualment ocorre amb els sacerdots, llevat que aquests perceben en part els seus emoluments també dels treballadors, i, per tant, dels salaris. Finalment, l’Estat, amb els seus funcionaris i exèrcit es manté dels impostos, i aquests graven, bé la plusvàlua, bé els salaris. En general, únicament hi ha (dins dels límits de l’esquema de Marx) dues fonts de renda en la societat: salaris dels treballadors i plusvàlua. Així, totes les capes de la població enumerades, fora dels capitalistes i dels obrers, només poden figurar dins d’una d’aquestes dues classes en quant consumidors. El mateix Marx rebutja com un subterfugi la referència a aquestes terceres persones com a compradors: “1r. Tots els membres de la societat, amb treball o sense, que no figuren directament en la producció, poden rebre llur part en el producte mercaderia anual (és a dir, llurs mitjans de consum) en primer terme només de les mans de les classes a qui pertoca el producte en primera instància: obrers productius, capitalistes industrials i terratinents. En aquest sentit llurs rendes provenen materialment del salari (dels obrers productius), del benefici i la renda de la terra, i per això apareixen com a derivades davant d’aquestes rendes originàries. D’altra banda, tanmateix, els receptors de rendes derivades, en aquest sentit, les reben per llur funció social de rei, capellà, professor, puta, soldat ras, etc., i per tant tots ells poden contemplar aquestes llurs funcions com a les fonts originàries de llur renda.”38 Enfront dels que es refereixen als consumidors d’interès del capital i renda de la terra com a compradors, diu Marx: “Però si la part de la plus-vàlua de les mercaderies que el capitalista industrial ha de cedir com a renda del sòl o interessos a d’altres copropietaris de la plus-vàlua a la llarga no és realitzable mitjançant la venda de les mercaderies, llavors s’ha acabar el pagament de rendes o interessos, i per això els terratinents i el beneficiaris d’interessos no poden fer de dei ex machina, amb llurs despeses, per a qualsevulla monetització de determinades parts de la reproducció anual. El mateix esdevé a les despeses de tots els anomenats treballadors improductius com funcionaris de l’estat, metges, advocats, etc., i a tots aquells que en la forma del “gran públic” presten “serveis” als economistes polítics per tal d’explicar allò que ells no han explicat.”39
Com, per consegüent, no es poden descobrir dins de la societat capitalista clients visibles per a les mercaderies en què s’incorpora la part acumulada de la plusvàlua, no queda més que un recurs: el comerç exterior. No obstant això, sorgeixen diverses objeccions contra aquest mètode de considerar el comerç exterior com una còmoda sortida per a productes, amb els que no se sap què fer en el procés de reproducció. La referència al comerç exterior ens portarà únicament al subterfugi de traslladar d’un país a un altre la dificultat amb què s’ha ensopegat en l’anàlisi, però sense resoldre-la. L’anàlisi del procés de reproducció no es refereix, en general, a un sol país capitalista, sinó al mercat capitalista mundial, per al que tots els països són interiors. Marx fa ressaltar açò expressament ja en el primer tom d’El Capital, en tractar de l’acumulació: “Aquí es fa abstracció del comerç d’exportació, a través del qual una nació pot convertir articles de luxe en mitjans de producció o de subsistència i viceversa. Per a entendre l’objecte de la recerca en tota la seva puresa i lliure de circumstàncies pertorbadores concorrents hem de considerar aquí tot el món del comerç com una nació i pressuposar que la producció capitalista s’ha consolidat arreu i s’ha apoderat de totes les branques de la indústria.”40
L’anàlisi ofereix la mateixa dificultat, si considerem la cosa des d’un altre punt de vista. En l’esquema marxista de l’acumulació es pressuposa que la part de la plusvàlua social que es destina a capitalitzar ve al món en la forma natural que condiciona i permet la seua aplicació a l’acumulació. En una paraula, la plusvàlua només és transformable en capital, “... la plus-vàlua només es pot transformar en capital pel fet que el producte excedent, el valor del qual és la mateixa plus-vàlua, ja conté els elements materials d’un nou capital.”41 expressat en les xifres de l’esquema:
I. 5.000 c + 1.000 v + 1.000 p = 7.000 mitjans de producció
II. 1.430 c + 285 v + 285 p = 2.000 mitjans de consum
Ací pot ser capitalitzada la plusvàlua en la quantia de 560 p, perquè consisteix per endavant en mitjans de producció. Però a aquesta massa de mitjans de producció li correspon una massa excedent de mitjans de subsistència per valor de 114 p, i, per tant, en conjunt poden ser capitalitzats 674 p. Però el procés ací acceptat de simple trasllat dels mitjans de producció corresponents al capital constant i dels mitjans de subsistència al capital variable, contradiu les bases de la producció capitalista de mercaderies. La plusvàlua, siga quina siga la seua forma natural, no es pot traslladar directament a l’acumulació als llocs de la producció, sinó que ha de ser prèviament realitzada, canviada per diners.42 La plusvàlua de la secció I per valor de 500 pot ser capitalitzada, però per a aquest fi cal que siga primerament realitzada, necessita esborrar la seua forma natural i adoptar la seua pura forma de valor abans de transformar-se en capital productiu. Açò es refereix a tots els capitalistes individuals, però s’aplica també a la totalitat dels capitalistes, perquè la realització de la plusvàlua en pura forma de valor és una de les condicions fonamentals de la producció capitalista, i en l’estudi total de la reproducció “Si hom parla des d’un punt de vista social, és a dir, si hom considera el producte social global que comprèn tant la reproducció del capital social com el consum individual, hom no ha de caure en l’estil de l’economia burgesa, imitat per Proudhon, i considerar la qüestió com si una societat amb mode de producció capitalista, considerada com a a totalitat, perdés aquest tret històrico-econòmic específic en bloc.”43 Per tant, la plusvàlua ha d’adoptar incondicionalment la forma dels diners, necessita desprendre’s de la forma del producte excedent abans que torne a adoptar-la per al fi de l’acumulació. Però ¿què són i quins adquireixen el producte excedent de les seccions I i II? Per a realitzar la plusvàlua de les seccions I i II ha d’existir ja un mercat. Però amb açò només s’hauria transformat la plusvàlua en diners. Perquè aquesta plusvàlua realitzada puga emprar-la hom després en ampliar la producció, en l’acumulació, es requereix la probabilitat d’un mercat futur encara major que es troba igualment fora de les seccions I i II. Aquest mercat per al producte excedent s’ha d’augmentar cada any en proporció a la quota acumulada de plusvàlua. O al revés: l’acumulació només es pot verificar en la proporció en què augmenta el mercat fora de les seccions I i II.
28 No sols el supòsit de la reproducció simple conforme al qual I (v + p) = II c, és incompatible amb la producció capitalista, la qual cosa d’altra banda no exclou que prenent un cicle industrial de 10-11 anys, algun any oferisca una reproducció total menor que l’anterior, és a dir, que no hi haja ni tan sols reproducció simple en comparació amb l’any precedent, sinó que fins i tot dins del creixement anual natural de la població només podria donar-se reproducció simple en el cas que contribuïren a consumir els 1.500 que representen la plusvàlua total, un nombre corresponent de servidors improductius. Seria en canvi impossible en aquest cas l’acumulació del capital, açò és, la vertadera producció capitalista.
29 Marx, Karl, El capital, volum II, Edicions 62, Barcelona, 1984, pàgines 243 a 391.
30 “Amb la progressió de l’acumulació, doncs, canvia la relació entre la part constant del capital i la variable: si inicialment era d’1:1, posteriorment és de 2:1, 3:1, 4:1, 5:1, 7:1, etc., de manera que, a mida que augmenta el capital, en comptes de convertir-se ½ del seu valor global en força de treball, s’hi converteixen progressivament només 1/3, ¼, 1/5, 1/6, 1/(, etc., mentre que 2/3, ¾, 4/5, 5/6, 7/8, etc., es converteixen en mitjans de producció. Com que la demanda de treball no és determinada per la magnitud del capital global sinó per la del seu element variable, per tant disminueix progressivament amb l’augment del capital global en comptes d’augmentar proporcionalment amb aquest, com s’ha suposat abans. Baixa relativament a la magnitud el capital i en una progressió accelerada amb l’augment d’aquesta magnitud. Amb l’augment del capital també augment el seu element variable o força de treball que se li incorpora, però en una proporció que disminueix constantment. Els intervals en què l’acumulació actua com a mera ampliació de la producció sobre una base tècnica donada s’escurcen. No solament es requereix una acumulació del capital global accelerada en progressió creixent per a absorbir un nombre suplementari d’obrers d’una determinada magnitud o àdhuc, a causa de la metamorfosi constant del capital antic, per a donar feina als que ja treballen. Al seu torn, aquesta acumulació i centralització creixent es converteix encara en una font de nous canvis en la composició del capital, o en una nova disminució accelerada del seu element variable en comparació amb el constant.” (Marx, Karl, El capital, volum II, Edicions 62, Barcelona, 1984, pàgines 298 i 299).
31 “El procés vital característic de la indústria moderna, la forma d’un cicle decennal, amb períodes de vitalitat mitjana, de producció a marxes forçades, de crisi i estagnació, interromput per oscil·lacions més petites, es basa en la formació constant, en l’absorció més gran o més petita i en la nova formació de l’exèrcit industrial de reserva o de la superpoblació. Les vicissitud del cicle industrial recluten a llur torn la superpoblació i es converteixen en un dels seus factors de reproducció més enèrgics.” (Marx, Karl, El capital, volum II, Edicions 62, Barcelona, 1984, pàgina 302).
32 Marx, Karl, El capital, volum II, Edicions 62, Barcelona, 1984, pàgines 244 i 245.
33 Marx, Karl, El capital, volum II, Edicions 62, Barcelona, 1984, pàgines 244 i 245.
34 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986.
35 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgina 301
36 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgines 301 i 302.
37 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgines 302 i 304.
38 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgina 154.
39 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgines 242 i 243.
40 Marx, Karl, El capital, volum II, Edicions 62, Barcelona, 1984, pàgina 245, nota 21ª.
41 Marx, Karl, El capital, volum II, Edicions 62, Barcelona, 1984, pàgina 245.
42 Prescindim ací de casos en els que una part del producte, per exemple el carbó, en les mines de carbó, pot tornar directamente, sense canvi, al procés de producció. Son aquests casos excepcionals en el conjunt de la producció capitalista. Veja hom Karl Marx, Teories sobre la plusvàlua, tom II, part 2ª, pàgines 255 i següents.
43 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, pàgina 218.