Karl Marx

 

El divuit de brumari de Louis Bonaparte

 

V

La lluita entre l'assemblea nacional i Bonaparte es reanudà tan bon punt la crisi revolucionària era superada i el dret universal de sufragi eliminat.

La constitució havia fixat la manutenció de Bonaparte en 600.000 francs. En poc més de mig any de la seua instal·lació havia aconseguit de doblar aquesta suma. Odilon Barrot havia arrencat de l'assemblea constituent un suplement de 600.000 francs pels anomenats diners de representació. Després del 13 de juny Bonaparte havia deixat anar demandes similars, aquesta vegada sense trobar resposta en Barrot. Ara, després del 31 de maig, aprofità el moment favorable perquè els seus ministres proposassen una llista civil de tres mlions a l'assemblea nacional. Una llarga vida de vagabund aventurer li havia dotat amb les antenes més desenvolupades per sentir els moments de feblesa on arrencar diners dels seus burgesos. Practicava formalment el chantage. L'assemblea nacional havia violat la sobirania popular amb la seua col·laboració i assessorament. Amenaçava de denunciar el seu crim davant del tribunal popular si no afluixaven la mosca i pagaven el seu silenci amb tres milions anuals. Li havien robat el dret de vot de tres milions de francesos. Demanava per cada francès que la llei havia posat fora de circulació un franc de curs legal, justament tres milions de francs. Ell, l'elegit per sis milions, demanava perjudicis pels vots que li havien estafat retrospectivament. La comissió de l'assemblea nacional refusà el pidolaire. La premsa bonapartista amenaçà. Podia l'assemblea nacional trencar amb el president de la república en un moment que en principi havia trencat definitivament amb la massa de la nació? Refusà la llista civil anual, és cert, però concedia aquesta vegada un suplement de 2.160.000 francs. Es feia així culpable de la doble feblesa d'atorgar els diners i de mostrar alhora amb la vexació que ho feia a contracor. Veurem més tard perquè li calien a Bonaparte els diners. Després d'aquest resultat ofensiu, que seguia els peus de l'abolició del dret universal de vot i on Bonaparte havia canviat l'atitud humil durant la crisi del març i de l'abril per una d'impúdica davant el parlament usurpador, l'assemblea nacional s'aturà durant tres mesos, de l'11 d'agost a l'11 de novembre. En el seu lloc deixava una comissió de permanència de 28 membres, on no hi havia cap bonapartista però si republicans moderats. La comissió de permanència de l'any 1849 havia inclòs tan sols homes d'ordre i bonapartistes. Però llavors el partit d'ordre es declarà permanentment contrari a la revolució. Aquesta vegada la república parlamentària es declarava permanentment contrària al president. Segons la llei del 31 de maig el partit d'ordre tan sols hi tenia ja aquest rival.

Quan l'assemblea nacional es reuní de nou el novembre del 1850 semblava que, per comptes de les petites batusses que fins ara havia tingut amb el president, hi tindria una gran i implacable lluita, que esdevenia inevitable una lluita entre els dos poders a vida o mort.

Igual com l'any 1849 el partit d'ordre durant l'aturada parlamentària s'havia dividit en les seues fraccions individuals, cadascuna ocupada en les pròpies intrigues restauracionistes, que havien obtingut nou aliment amb la mort de Louis-Philippe. El rei legitimista, Enric V, havia nomenat fins i tot un ministeri formal que residia a París i on membres de la comissió de permanència hi seien. Bonaparte tenia dret per tant a fer per la seua banda gires pels departaments francesos i, segons la disposició de la ciutat que tenia la sort d'acollir-lo, ja més o menys cobertament, ja més o menys obertament, divulgar els propis plans de restauració i aconseguir-hi vots. En aquestes desfilades, que el gran Moniteur oficial i els petits moniteurs privats de Bonaparte havien de festejar naturalment com a desfilades triumfals, era acompanyat constantment de persones afiliades a la societat del 10 de desembre. Aquesta societat datava de l'any 1849. Sota el pretext de fundar una societat de beneficiència, el lumpenproletariat de París s'havia organitzat en seccions secretes, cadascuna dirigida per agents bonapartistes, i amb un general bonapartista al capdavant. Al costat dels roués atrotinats amb dubtosos mitjans de subsistència i d'origen dubtós, al costat de plançons arruïnats i aventurers de la burgesia, hi havia vagabunds, soldats llicenciats, presidiaris llicenciats, esclaus de galeres llicenciats, brivalls, xarlatans, lazzaroni, carteristes, trilers, jugadors, estafadors, maquereaux, vigilants de bordell, porters, literats, esmoladors, caps de lumpen, ganiveters, reparadors d'olles, pidolaires, en breu, tota la massa indeterminada i perduda, marginada i expulsada, que els francesos anomenen la bohème; amb aquest selecte element Bonaparte constituí el cor de la Societat del 10 de Desembre. «Societat de beneficiència» en la mesura que tots els membres, com Bonaparte, sentien la necessitat de beneficiar-se a costa de la nació treballadora. Aquest Bonaparte, que es constitueix com a cap dels lumpenproletariats, que tan sols ací retroba en forma de masses els interessos que persegueix personalment, qui reconeix en aquesta bromera, brossa, residu de totes les classes l'única classe en la qual s'hi pot fonamentar incondicionalment, és el Bonaparte real, el Bonaparte sans phrase. Roué vell i ensinistrat, concep la vida història dels pobles i les accions principals i d'estat com una comèdia en el sentit més ordinari, com una mascarada, on les grans robes, mots i posturen serveixen tan sols per emmascarar la petitesa de lumpen. Així en la desfilada a Straßburg, un voltor suís ensinistrat hi feia d'àliga napoleònica. En l'entrada a Boulogne posà uniformes francesos a uns lacais londinencs. Hi feien d'exèrcit. En la Societat del 10 de Desembre hi aplega 10.000 lumpens, que han de fer de poble, com Klaus Zettel el de lleó. En un instant on la pròpia burgesia representava la comèdia més completa però amb la més gran serietat del món, sense violar cap de les condicions pedants de l'etiqueta dramàtica francesa, i ella mateix es mig enganyava, es mig convencia de la solidesa de la pròpia actuació general i estatal, hi havia de guanyar l'aventurer, que es prenia la comèdia com a simple comèdia. Tan sols quan havia bandejat el seu sòlid oponent, tan sols quan es pren el paper cesarià seriosament i amb la màscara napoleònica, s'imagina convertit en el Napoléon real, esdevé víctima de la pròpia cosmovisió, el bufó seriós que ja no pren la història mundial com una comèdia, sinó la seua comèdia com la història mundial. Ço que pels treballadors socialistes eren els ateliers nacionals, ço que la Garde mobile era pels republicans burgesos, era per Bonaparte la Societat del 10 de Desembre, la pròpia força partidària. En aquests viatges els destacaments que s'hi avançaven per ferrocarril hi havien d'improvisar un públic, incitar l'entusiasme públic, cridar vive l'Empereus, insultar i agredir els republicans, naturalment sota la protecció de la policia. En retornar a París havien de constituir l'avantguarda, respondre a les contramanifestacions o dispersar-les. La Societat del 10 de Desembre li pertanyia, era la seua obra, la seua pròpia pensada. Qualsevol altra cosa de la qual s'apropia li cau a les mans per la força de les circumstàncies, qualsevol altra cosa que fa, les circumstàncies fan per ell o s'hi limita a copiar dels fets dels altres; però ell, amb fórmules orals oficials d'ordre, religió, família, propietat en públic davant els ciutadans, darrera d'ells, en les societats secretes dels Schufterle i Spielberg, defensa la societat del desordre, de la prostitució i del robatori, que tenen el propi Bonaparte com a autor original, i la Societat del 10 de Desembre com la pròpia història. Ara s'esdevenia excepcionalment que els representants del poble que pertanyien al partit d'ordre queien sota els pals dels desembristes. Encara més. El comissari de policia Yon, assignat a l'assemblea nacional per encarregar-se'n de la seguretat, en actuar per la deposició d'un cert Allais, avisà la comissió de permanència que un sector dels desembristes havia decidit l'assassinat dels general Changarnier i de Dupin, el president de l'Assemblea Nacional, i que ja havien designat els individus que ho durien a terme. Hom comprèn el terror del senyor Dupin. Una enquête parlamentària sobre la Societat del 10 de Desembre, és a dir la profanació del món secret bonapartista, semblava inevitable. Just abans de la reunió de l'Assemblea Nacional Bonaparte disolgué oportunament la societat, naturalment tan sols en el paper, ja que en una detallada memòria de finals del 1851 el prefecte de policia Carlier encara cercava debades d'obligar-lo a dispersar realment els desembristes.

La Societat del 10 de Desembre havia de restar l'exèrcit privat de Bonaparte fins que l'exèrcit oficial es transformàs en una societat del 10 de desembre. Bonaparte hi féu el primer intent poc després de l'ajornament de l'Assemblea Nacional, i de fet amb els diners que li havia arrencat. Com a fatalista viu en la convicció que hi ha certs poders superiors que els humans, i els soldats en particular, no poden resistir. Entre aquests poders enumera en primera línia els cigars i el xampany, les aus fredes i la salsa d'all. Tracta per tant en els apartaments de l'Elysée oficials i suboficials primerament amb cigars i xampany, amb aus fredes i salsa d'all. El 3 d'octubre repeteix aquesta maniobra amb la tropa en la revista de St. Maur i el 10 d'octubre fa la mateixa maniobra a una escala encara més gran en la desfilada militar de Satory. L'oncle recordava les campanyes d'Alexandre a Àsia, el nebot les marxes de conquesta de Bacus en el mateix país. Alexandre era certament un semidéu, però Bacus era un déu, i a més deu protector de la Societat del 10 de Desembre.

Després de la revista del 3 d'octubre la Comissió de Permanència cridà el ministre de guerra d'Hautpoul. Els promté que aquests trencaments de la disciplina no havien de repetir-se. Hom sap com Bonaparte mantingué la paraula d'Hautpoul el 10 d'octubre. En totes dues revistes Changarnier hi havia presidit com a comandant en cap de l'exèrcit de París. Alhora membre de la comissió de permanència, cap de la guàrdia nacional, «salvador» del 19 de gener i del 13 de juny, «baluart de la societat», candidat del partit d'ordre a la presidència, monjo sospitós de dues monarquies, mai abans s'havia reconegut com a subordinat del ministre de guerra, s'havia rigut sempre obertament de la institució republicana, havia seguit Baonaparte amb una protecció ambivalent. Ara es desvivia per la disciplina contra el ministre de guerra i per la constitució contra Bonaparte. Mentre el 10 d'octubre una part de la cavalleria deixava anar el crit de «Vive Napoléon! Vivent les saucissons!», Changarnier disposava que si més no la infanteria que marxava sota el comandament del seu amic Neumayer observàs un silenci glacial. Com a càstic el ministre de guerra, a instigació de Baonaparte, rellevà el general Neumayer del seu destí a París, sota el pretext de nomenar-lo comandant general de les divisions militars 14 i 15. Neumayer refusà aquest canvi de destins i va haver de presentar la renúnica. Changarnier, per la seua banda, publicà un ordre del dia el 2 de novembre on prohibia les tropes de caure en crits o manifestacions polítiques de cap mena mentre fos de servei. Els diaris elisis atacaren Changarnier, els diaris del partit d'ordre Bonaparte, la comissió de permanència celebrà repetidament sessions secretes on proposava repetidament de declarar el país en perill, l'exèrcit semblava dividit en dos camps enemics amb dues planes generals enemigues, una a l'Elysée, amb Bonaparte, l'altre a les Tulleries, on residia Changarnier. Semblava que tan sols la reunió de l'assemblea nacional hi mancava per fer la senyal de batalla. El públic francès valorava aquest enfrontament entre Bonaparte i Changarnier com aquell periodista anglès que la caracteritzava amb els següents mots:

«Les criades polítiques de França agranen la lava fosa de la revolució amb velles graneres i es barallen mentre fan feina».

De mentres Bonaparte s'afanyà a apartar d'Hautpoul com a ministre de guerra, expendir-lo a corre-cuita a Alger, i nomenar ministre de guerra al general Schramm. El 12 de novembre envià a l'assemblea nacional un missatge d'extensió americana, sobrecarregat de detalls, d'ordres perfumades, de desitjos de reconciliació, de resignació constitucional, que tractava de tot i de més, llevat de tan sols les questions brûlantes de l'instant. Com de passada deixava caure els mots que d'acord amb les disposicions explícites de la constitució tan sols el president podia disposar de l'exèrcit. El missatge acabava amb els següents mots altisonants:

«França demana ara per damunt de tota la resta tranquilitat... Lligat per un jurament, però, me mantindré dins els estrets límits que m'han disposat... Pel que a mi fa, elegit pel poble, a qui dec tot el meu poder, sempre seguiré la seua voluntat expressada legalment. Si decidissiu en aquesta sessió la revisió de la constitució, una assemblea constituent regularia la posició del poder executiu. Si no, llavors el poble pronunciarà solemnement una decisió el 1852. Però, siguen quines siguen les solucions del futur, arribam a una entesa, de forma que mai la passió, la sorepresa o la força no decideixen el destí d'una gran nació... Ço que per damunt de tot m'ocupa l'atenció és no qui governarà França el 1852 sinó com emprar el temps que em resta de forma que el període immediat passe sense agitació ni malestar. Us he obert el cor amb sinceritat, respondreu la meua obertura amb la vostra confiança, els meus bons esforços amb la vostra cooperació, i Déu farà la resta».

L'honesta, hipòcritament mesurada, virtuosament tòpica, llengua de la burgesia revela el seu significat més profund de la boca de l'autòcrata de la Societat del 10 de Desembre i heroi dels picnics de St. Maur i Satory.

Els burgmestres del partit d'ordre no s'enganyaren ni per un instant sobre la confiança que mereixia aquesta obertura de cor. Sobre els juraments fa temps que els han blasat entre els nombrosos veterans i virtuosos del perjuri polític, ni tampoc els hi havia passat per alt el passatge sobre l'exèrcit. Remarcaven a desgrat que l'enumeració discursiva al missatge sobre les lleis aprovades recentment arribava a la llei més important, la llei electoral, amb un silenci estudiat, i més encara, en cas que no hi hagués cap revisió de la constitució, deixava l'elecció del president del 1852 al poble. La llei electoral era la bola de plom als peus del partit d'ordre, que li impedia de caminar i molt més encara de carregar! A més, Bonaparte, amb la dissolució oficial de la Societat del 10 de Desembre i la destitució del ministre de guerra d'Hautpoul, havia sacrificat els propis bocs expiatoris amb les pròpies mans a l'altar de la pàtria. Havia llimat la punta de la col·lisió imminent. Fnalment, el partit d'ordre cercava angoixat d'evitar, mitigar i enfundar qualsevol conflicte decisiu amb el poder executiu. Per por de perdre les conquestes de la revolució permetien el rival d'endur-se'n els fruits. «França demana per damunt de tota la resta tranquilitat». A això cridava el partit d'ordre a la revolució d'ençà de febrer, i ara ho feia Bonaparte en el missatge al partit d'ordre. Bonaparte cometia actes que s'adreçaven a la usurpació, però el partit d'ordre cometia «intranquilitat» si posava de manifest aquests actes i els llegia hipocondríacament. Les salsitxes de Satory eren silencioses com ratolins mentre hom no en parlàs. «França demana per damunt de tot tranquilitat». Per tant Bonaparte demanava que hom el deixàs fer tranquilament, i el partit parlamentari es paralitzava per una doble por, la por de provocar de nou la intranquilitat revolucionària, i la por de semblar la instigadora de la intranquilitat als ulls de la pròpia classe, als ulls de la burgesia. Així França demanava per tant damunt de tota la resta tranquilitat, i el partit d'ordre no gosava de respondre «guerra» al missatge de «pau» de Bonaparte. El públic, que s'havia imaginat escenes de gran escàndol en l'obertura de l'assemblea nacional, se sentí desenganyat de les expectatives. Els diputats de l'oposició, que demanaven la presentació dels protocols de la comissió de permanència durant els fets d'octubre, foren vençuts per la majoria. Tots els debats dels quals hom esperava un cert enrenou, eren esquivats. Els treballs de l'assemblea nacional durant el novembre i desembre del 1850 no tingueren cap interès.

Finalment cap a la fi de desembre començà la guerra de guerriles sobre prerogatives individuals dels parlament. El moviment encallà en petites lluites sobre les prerogatives de tots dos poders, llavors que la burgesia havia abandonat de moment la lluita de classe amb l'abolició del dret universal de sufragi.

Contra Maugin, un dels representants populars, s'hi obrí en els tribunals un procés per deutes. En resposta al president del tribunal, el ministre de justícia Rouher declarava que calia emetre una ordre de detenció contra el deutor sense més. Mauguin fou dut per tant a la presó de deutes. L'assemblea nacional cremava quan s'assabentà de l'atemptat. No ordenà tan sols el seu alliberament immediat, sinó que fins i tot el van fer treure de Clichy aquell mateix vespre. Per tal de confirmar, amb tot, la fe en la santedat de la propietat privada i amb idea a la ment d'obrir, en cas de necessitat, un espai de custòdia pels montagnards que havien resultat problemàtics, declarà permissible l'empresonament per deutes dels representants populars si prèviament se n'obtenia el consentiment. S'oblidà de decretar que també calia tancar el president per deutes. Anorreava la darrera aparença d'inviolabilitat que envoltava els membres del propi cos.

Hom recordarà que, a través d'una declaració d'un cert Allais, el comissari de policia Yon havia denunciat un sector dels desembristes per planejar l'assassinat de Dupin i Changarnier. Just en la primera sessió els questors feren, en relació a aquesta declaració, la proposta que s'hi constituís una policia parlamentària pròpia, pagada pel pressupost privat de l'assemblea nacional i absolutament independent del prefecte de policia. El ministre d'interior, Baroche, protestà contra aquesta invasió dels seus ressorts. Hom arribà a un compromís miserable segons el qual, certament, el comissari de policia de l'assemblea el pagaria el pressupost privat i el nomenarien i destituïrien els questors, però tan sols després d'un acord previ amb el ministre d'interior. De mentres, el govern havia iniciat una persecució judicial contra Allais, i ací era fàcil de presentar la seua informació com una mistificació i a través de la boca de l'acusador públic ridiculitzar Dupin, Changarnier, Yon i tota l'assemblea nacional. Ara, el 29 de desembre, el ministre Baroche escriu una lletra a Dupin on li demana la destitució de Yon. L'oficina de l'assemblea nacional no accedeix, i manté Yon en el seu lloc, però l'assemblea nacional, sorpresa i espantada per la violència del cas Maugin i acostumada a rebre'n dos cops quan esperava de fer-ne un al poder executiu, no sanciona aquesta decisió. Destitueix Yon com a pagament pels seus serveis i es desposseeix d'una prerogativa parlametària indispensable contra un hom que no decideix a la nit per executar de dia, sinó que decideix de dia i executa de nit.

Hem vist com l'Assemblea Nacional durant les grans i colpidores ocasions dels mesos de novembre i desembre evità o ofegà la lluita amb el poder executiu. Ara la veiem obligada a dur-la en les més petites ocasions. En l'afer Maugin confirma el principi d'empresonar representats populars per deutes, però s'hi reserva el dret d'aplicar-lo únicament als representants nocius i arrenca aquest infame privilegi al ministre de justícia. Per comptes d'aprofitar el suposat pla d'assassinat per decretar una enquête sobre la Societat del 10 Desembre i desemmascarar irremeiablement Bonaparte davant França i Europa en el seu autèntic caràcter de cap dels lumenproletariat parisí, deixa que el conflicte es degrade fins a un punt on l'única discussió entre ella i el ministre d'ordre és qui té l'autoritat per nomenar i destituir un comissari de policia. Així veiem el partit d'ordre obligat, durant tot aquest període, per la seua posició ambivalent, a dissipar i esbocinar la lluita amb el poder executiu en petites batusses de competències, baralles, furts, recursos legalistes i a fer de les qüestions més ridícules el contingut de la seua activitat. No gosa de fer cara a la col·lisió en l'instant que prengué una importància de principis, quan el poder executiu quedà realment en evidència i la causa de l'Assemblea Nacional hauria sigut la causa nacional. En fer-ho hauria donat a la nació una ordre de marxa, i no hi ha res que li faça més por que el moviment de la nació. En aquestes ocasions refusa per tant les mocions de la Montagne i avança en l'ordre del dia. La qüestió en disputa es bandejava en les grans dimensions i el poder executiu s'espera tranquilament que arribe el moment de prendre la mateixa qüestió en pretexts petits i insignificants, quan aquests, per dir-ho així, tan sols són d'un interès localment parlamentari. Llavors esclata la ràbia continguda del partit d'ordre, llavors es despenja el teló, llavors denuncia el president, llavors declara la república en perill, però també llavors la pathos sembla absurda i la causa de la lluita un pretext hipòcrita o pel qual, en general, lluitar no s'ho val. La tempesta parlamentària esdevé una tempesta en un got d'aigua, la lluita una intriga, la col·lisió un escàndol. Mentre les classes revolucionària gaudeixen amb una joia maliciosa la humiliació de l'Assemblea Nacional, ja que hi són entusiastes amb les prerogatices parlamentàries com ella ho és amb les llibertats públiques, la burgesia de fora del parlament no entén com la burgesia de dins pot perdre el temps en picabaralles tan petites i arriscar la tranquilitat per una rivalitats tan penoses amb el president. La confon una estratègia que fa la pau en el moment on tothom hi espera batalles, i ataca en el moment que tothom creu que s'ha conclòs la pau.

El 20 de desembre Pascal Duprat interpel·lava el ministre d'interior sobre la loteria de les barres d'or. Aquesta loteria era una «filla de l'Elisi», que Bonaparte amb els seus seguidors havia dut al món i el prefecte de policia Carlier posat sota la seua protecció oficial, per bé que la llei francesa prohibeix tota loteria que resultàs en guany, tret de les rifes amb finalitat caritativa. Set milions de cupons a franc la peça, i amb uns guanys ostensiblement dedicats a enviar els vagabunds parisins a Califòrnia. D'una banda els somnis daurats havien de substituir els somnis socialistes del proletariat parisí, la perspectiva seductora del primer premi el doctrinari dret al treball. Els treballadors de París no reconeixien naturalment en la lluentor de les barres d'or californianes els francs poc aparents que hom s'havia gratat de les butxaques. En general, però, no s'hi tractava de res més que un expoli directe. Els vagabunds que volien obrir mines d'or a Califòrnia sense preocupar-se d'abandonar París eren el propi Bonaparte i la seua endeutada taula rodona. Els tres milions concedits per l'assemblea nacional s'havien esfumat, i calia omplir d'una forma o altra la caixa. Bonaparte havia obert debades una subscripció nacional per la construcció de les anomenades cités ouvrières, al capdavant de la qual hi figurava ell amb una suma important. Els burgesos mig desencoratjats esperaven amb malfiança la realització de la seua acció, i com que això naturalment no s'esdevenia, l'especulació dels castells socialistes en l'aire caigué en terra. Les barres d'or funcionaren millor. Bonaparte i companyia no es conformaven a embutxacar-se part de l'excedent dels set milions per damunt de les barres que calia destinar als premis, i fabricaven cupons falsos, i posaven en circulació deu, quinze i fins i tot vint cupons amb el mateix número, en una operació financera en l'esperi de la Societat del 10! de Desembre. Ací l'assemblea nacional no topava amb el president fictici de la república, sinó amb Bonaparte en carn i sang. Ací el podien atrapar en l'acte, i no en conflicte amb la constitució, sinó amb el code pénal. Si després de la interpel·lació de Duprat hagué procedir en l'ordre del dia, això no hauria passat pel simple fet que la moció de Girardin de declarar-se «satisfait» hauria recordat al partit d'ordre la pròpia corrupció sistemàtica. El burgès, i per damunt de tot el burgès inflat en estadista, complementa la mesquinesa pràctica amb l'extravagança teòrica. Com a estadista esdevé, com el poder estatal que se li enfronta, un ésser superior amb el qual tan sols s'hi pot lluitar d'una forma superior i consagrada.

Bonaparte, precisament com a bohemi, com a lumpenproletari principesc, tenia l'avantatge per damunt d'un pícar burgès de poder conduir la lluita mesquinament, de veure ara, després que l'assemblea l'hagués dut de la mà per l'accidentat terreny dels banquets militars, les revistes, la Societat del 10 de Desembre i finalment el code pénal, que havia arribat el moment que podia passar de l'aparent defensiva a l'ofensiva. Poc el preocupaven les petites derrotes patides pel ministre de justícia, el ministre de guerra, el ministre de marina, el ministre de finances, amb les quals l'assemblea nacional manifestava el seu malestar. No tan sols impedia que els ministres renunciassen i reconeguessen així la submissió del poder executiu al parlament. Ara podia acomplir ço que havia començat durant l'aturada de l'assemblea nacional, l'arrabassament de poder militar al parlament, la destitució de Changarnier.

Un diari elisi publicà un ordre del dia suposadament emès durant el mes de maig a la primera divisió militar, procedent per tant de Changarnier, i on s'hi demanava als oficials que, en cas d'una insurrecció no deixassen cap quartier als traïdors dels propis rengles, i els afusellassen immediatament, i que refusassen l'enviament de tropes a l'assemblea nacional si aquesta els ho requeria. El 3 de gener del 1851 interpel·laren el gabinet per aquesta ordre del dia. Va demanar per la investigació d'aquesta qüestió un termini de tres mesos, després una setmana, i finalment tan sols vint-i-quatre hores. L'assemblea insistí en una explicació immediat. Changarnier s'alçà i declarà que aquella ordre del dia no havia existit. Afegí que sempre s'havia afanyat a complir les demandes de l'assemblea nacional i que en cas d'una col·lisió podien comptar-hi. La seua declaració fou rebuda amb una aplaudiment indescriptible i s'hi decretà un vot de confiança. Abdicava en decretar la pròpia impotència i l'omnipotència de l'exèrcit, en posar-se sota la protecció privada d'un general, però el general els deceb quan assum un poder contra Bonaparte que té tan sols com a feudatari del propi Bonaparte, i que quan, al seu torn, espera la protecció d'aquest parlament, el seu protector n'espera protecció. Però Changarnier creu en el poder misteriós amb el qual la burgesia l'havia dotat d'ençà del 29 de gener del 1849. S'hi té pel tercer poder al costat dels dos altres poders estatals. Comparteix el destí de la resta d'herois, o més aviat sants, d'aquesta època, la grandesa dels quals consisteix en la gran opinió interessada que se'n fan els respectius partits i que decauen en figures quotidianes sempre que les circumstàncies els hi exigeixen miracles. La manca de fe és en general l'enemic mortal d'aquests reputats herois i autèntics sants. Per tant la meravellosa indignació moral davant la pèrdua d'entusiasme de partidaris i detractors.

La mateixa vesprada els ministres foren cridats a l'Elysée, Bonaparte insisteix en la destitució de Changarnier, cinc ministres refusen de signar-hi, el Moniteur anuncia una crisi ministerial, i la premsa d'ordre amença amb la constitució d'un exèrcit parlamentari sota el comandament de Changarnier. El partit d'ordre tenia una justificació constitucional per aquesta passa. Simplement havia de nomenar Changarnier president de l'assemblea nacional i requerir la quantitat de tropes que volgués per la pròpia seguretat. Ho podia fer de la forma més segura pel fet que Changarnier encara era efectivament al capdavant de l'exèrcit, i la guàrdia nacional de París tan sols esperava que la requerissen juntament amb l'exèrcit. La premsa bonapartista ni tan sols llavors gosava de qüestions el dret de l'assemblea nacional a la requisició directa de tropes, un escrúpol jurídic que sota les circumstàncies presents no semblava gens prometedor. Que l'exèrcit hagués obeït l'ordre de l'assemblea nacional és probable si hom té present que Vonaparte havia hagut de cercar per tot París durant vuit dies per trobar finalment dos generals – Baraguay d’Hilliers i St-Jean-d’Angley –, que es declarassen disposats a contrasignar la destitució de Changarnier. Que el partit d'ordre, però, trobàs en el seus propis rengles i en el parlament el nombre de vots necessaris per aital resolució és més que dubtós si hom pensa que vuit dies més tard 286 vots se'n separaren i que la Montagne, el desembre del 1851, en una decisió de darrera hora, encara refusava una proposta similar. Amb tot, els burgmestres potser encara haurien aconseguit d'atreure les masses al partit per un heroïsme que consistia en sentir-se segurs darrera d'un bosc de baionetes i en acceptar el servei d'un exèrcit que hagués desertat al llur camp. Per comptes d'això els senyors burgmestres la vesprada del 6 de gener anaren a l'Elysée per convèncer Bonaparte de renunciar a la destitució de Changarnier amb frases i pensaments d'estadistes. Quan a hom li cerquen de convèncer, el reconeixen l'amo de la situació. Bonaparte, amb la seguretat d'aquesta passa, nomenà el 12 de gener un nou ministeri on els dirigents de l'antic, Fould i Baroche, hi restaven. St-Jean-d’Angely esdevenia ministre de guerra, el Moniteur duia el decret de destitució de Changarnier, i el seu comandament es dividia entre Baraguay d’Hilliers, que rebia la primera divisió militar, i Perrot, que rebia la guàrdia nacional. El baluart de la societat havia sigut acomiadat, i si bé cap pedra no queia dels terrats, el curs de la borsa, contràriament, pujava.

En refusar l'exèrcit, que se'ls hi posava a disposició en la persona de Changarnier, i en lliurar-lo irrevocablement al president, el partit d'ordre declara que la burgesia renuncia a la vocació de governar. Ja no hi havia cap ministeri parlamentari. En haver perdut ara el control de l'exèrcit i de la guàrdia nacional, quins mitjans de força que encara li restaven, per mantindre alhora l'autoritat usurpada del parlament per damunt del poble i l'autoritat constitucional contra el president? Cap. Tan sols li restava la crida a principis impotents, a principis que sempre havia interpretat com a regles universals, que hom prescriu a tercers per poder-s'hi moure més lliurement. Amb la destitució de Changarnier, amb la caiguda del poder militar a Bonaparte, es tanca la primera part del període que consideram, el període de la lluita entre el partit d'ordre i el poder executiu. La guerra entre els dos poders s'hi declara ara oberta, s'hi du obertament, però justament després que el partit d'ordre haja perdut armes i soldats. Sense ministeri, sense exèrcit, sense poble, sense opinió pública, d'ençà de la llei electoral del 31 de maig ja sense representants de la nació sobirana, sense ulls, sense orelles, sense dents, sense res, l'Assemblea Nacional havia realitzar una transformació gradual fins a un antic parlament francès, que ha de deixar l'acció al govern i que s'ha de limitar a dòcils confirmacions post festum.

El partit d'ordre rep el nou ministeri amb una tempesta d'indignació. El general Badeau recorda la feblesa de la comissió de permanència durat l'aturada i la consideració excessiva que va rebre en disculpar-li la publicació dels protocols. El propi ministre d'interior insisteix ara en la publicació d'aquests protocols, que ara naturalment eren aigua passada, ja no descobrien cap nou fet, i no tenien el més petit efecte en un públic tocat. A proposta de Rémusat l'Assemblea Nacional s'hi retirava a les oficines i nomenava un «comitè de mesures extraordinàries». París es mou ben poc de la ruta de l'ordre quotidià perquè en aquest instant el comerç prospera, les manufactures funcionen, els preus del blat es mantenen baixos, els mitjans de vida abunden, les caixes d'estalvi reben diàriament nous dipòsits. Les «mesures extraordinàries» que el parlament ha anunciat tan sorollosament s'esvaeixen el 18 de gener en un vot de retirada de confiança contra el ministeri, sense esmentar tampoc el general Changarnier. El partit d'ordre es veié forçat a presentar així aquesta moció per assegurar-s'hi els vots dels republicans, ja que de totes les mesures del ministeri la destitució de Changarnier era precisament l'única que aprovaven els republicans, mentre que el partit d'ordre no era de fet en posició de censurar els altres actes ministerials, que ell mateix havia dictat.

Pel vot de retirada de confiança del 18 de gener s'hi aconseguiren 415 vots contra 286. Per tant fou introduït únicament amb una coalició dels legitimistes i orleanistes convençuts amb els republicans purs i la Montagne. S'hi demostrava per tant que el partit d'ordre havia perdut en els conflictes amb Bonaparte no tan sols el ministeri, no tan sols l'exèrcit, sinó també la seua majoria parlamentària independent, que una tropa de representants havia desertat del seu camp, per fanatisme conciliador, per por de la lluita, per mandra, per la consideració familiar de la paga d'estat, per especulació sobre els llocs ministerials que quedaven lliures (Odilon Barrot), pel pur egoïsme que fa el burgès ordinari sempre inclinat a sacrificar els interessos comuns de la seua classe per tal o tal motiu privat. Els representants bonapartistes tan sols s'adheriren al partit d'odre en la lluita contra la revolució. El cap del partit catòlic, Montalembert, ja havia llençat llavors la seua influència en l'escala bonarpatista, ja que desconfiava de les perspectives de vida del partit parlamentari. Els dirigents d'aquest partit, Thiers i Berryer, els orleanistes i els legitimistes, es veien obligats a proclamar-se obertament republicans, a confessar que de cor eren reialistes, però de cap se sentien republicans, que la república parlamentària era l'única forma possible de govern per la totalitat de la burgesia. Es veien forçats, davant els ulls de la pròpia classe burgesa, a condemnar els plans de restauració, que encara sostenien infatigablement a esquenes del parlament, com una intriga tan perillosa com descerebrada.

El vot de retirada de confiança del 18 de gener perjudicà els ministres i no el president. Però no era el ministeri sinó el president qui havia destituït Changarnier. Havia de presentar el partit d'ordre una proposta de destitució de Bonaparte? Pels seus desitjos de restauració? Aquests tan sols complementaven els propis llurs. Per la seua conspiració en les revistes militars i en la Societat del 10 de Desembre? Ells mateixos havien soterrats aquests temes sota simples ordres del dia. Per la destitució de l'heroi del 29 de gener i del 13 de juny, per l'home que el maig del 1850 havia amenaçat de cremar tots quatre extrems de París en cas de revolta? Els llurs aliats de la Montagne i Cavaignac ni tan sols els permetrien d'elevar el caigut baluard de la societat mitjançant un certificat oficial de simpatia. Ni tan sols ells poden negar al president l'autoritat constitucional per destituir un general. Tan sols protestaven per haver fet un ús antiparlamentari del seus drets constitucionals. No havien fet ells contínuament un ús anticonstitucional de les llurs prerogatives parlamentàries, especialment en relació a l'abolició del dret de sufragi universal? Es limitaren per tant a moure's estrictament dins els límits parlamentaris. I caigueren en aquella particular malaltia que, d'ençà del 1848 ha castigat el continent, el cretinisme parlamentari, que du ràpidament els infectats a un món imaginari i els hi roba tot sentit, tot record, tota comprensió del brutal món exterior, aquest cretinisme parlamentari que prenia en els qui havien destruïts totes les condicions del poder parlamentari amb les pròpies mans i que eren condemnats a destruir-les en la llur lluita contra les altres classes, i que encara contemplaven les victòries parlamentària com a victòries i a creure que ferien el president en perjudicar-ne els ministres. Li donaren tan sols l'oportunitat d'humiliar l'Assemblea Nacional als ulls de la nació. El 20 de gener el Moniteur anunciava que s'havia acceptat el cessament de tot el ministeri. Sota el pretext que no hi havia cap partit parlamentari que posseís la majoria, com demostrava el vot del 18 de gener, fruit de la coalició entre la Montagne i els reialistes, i a l'espera de la reconstitució d'una majoria, Bonaparte nomenava un ministeri dit de transició, sense cap membre del parlament, integrat per individus absolutament desconeguts i insignificants, un ministeri de simples oficinistes i escrivans. El partit d'ordre podia ara treballar fins esgotar-se amb aquestes marionetes, el poder executiu ja no creia que pagava la pena tindre una representació seriosa davant l'Assemblea Nacional. Bonaparte concentrava amb més seguretat el poder exectiu en la seua persona com més purament titelles fossen els ministres, i més els explotàs pels seus propis objectius.

El partit d'ordre, coaligat amb la Montagne, s'hi revenjà amb el refús d'una dotació presidencial de 1.800.000 francs, que el cap de la Societat del 10 de Desembre havia fet proposar als seus oficinistes ministerials. Aquesta vegada ho decidia una majoria de tan sols 102 vots, de forma que d'ençà del 18 de gener s'hi havien perdut 27 vots més, la dissolució del partit d'ordre avançava. Perquè hom no s'equivocàs ni un instant sobre el sentit de la seua coalició amb la Montagne, al mateix temps ni tan sols considerava una proposta signada per 189 membres de la Montagne sobre una aministia general dels presos polítics. N'hi havia prou que el ministre d'interior, un cert Vaïsse, declaràs que la tranquilitat era tan sols aparent, que en secret hi dominava una gran agitació, que en secret s'organitzaven societat ubíques, que els diaris democràtics feien preparatius per aparèixer de nou, que els reports sobre els departaments eren desfavorables, que els refugiats de Ginebra dirigien una conspiració que es difonia des de Lyon a tot la França meridional, que França era a punt d'entrar en una crisi industrial i comercial, que els fabricants de Roubaix havien reduït el temps de treball, que els presoners de Belle-Île es revoltaven –, hi havia prou que tan sols un Vaïsse conjuràs l'esperctre vermell perquè el partit d'ordre refusàs sense discussió una moció que certament hauria fet guanyar a l'Assemblea Nacional una immensa popularitat i que hauria llençat Bonaparte de nou als seus braços. Per comptes de deixar-se intimidar pel poder executiu amb la perspectiva de nous disturbis, hauria d'haver deixat anar una mica la lluita de classes, prou com per mantindre l'executiu en dependència. Però no se sentia capacitada per jugar amb foc.

De mentres, l'anomenat ministeri de transició vegetà fins a mitjans d'abril. Bonaparte embolicava i enganyava l'Assemblea Nacional amb contínues noves combinacions ministerials. Ara semblava que volia formar un ministeri republicà amb Lamartine i Billaut, ara un de parlamentari amb l'inevitable Odilon Barrot, el nom del qual mai no manca quan cal despistar, ara un de legitimista amb Vatimesnil i Benoist d’Azy, ara un d'orleanista amb Maleville. Mentre mantenia així les diferents fraccions del partit d'ordre en tensió entre elles i les alarmava totes amb la visió d'un ministeri republicà i per tant la restauració inevitable del dret de sufragi universal, introduïa alhora en la burgesia la convicció que els seus esforços honests per formar un ministeri parlamentari eren frustrats per la irreconciliabilitat de les fraccions reialistes. La burgesia cridava, però, tan fort com podia per un «govern sòlid», trobava del tot imperdonable deixar França «sense administració» quan s'apropava una crisi comercial general, i el socialisme guanyava adeptes en les ciutats alhora que en el camp queia ruinosament el preu del blat. El comerç s'afeblia diàriament, el nombre de mans desocupades creixia a la vista, a París si més no 10.000 obrers eren sense pa, a Rouen, Mühlhausen, Lyon, Roubaix, Tourcoing, St-Etienne, Elbeuf, etc. hi havia innombrables fàbriques aturades. Sota aquestes circumstàncies Bonaparte podia proposar, l'11 d'abril, de restaurar el ministeri del 18 de gener. Els senyors Rouher, Fould, Baroche etc. reforçats amb el senyor Léon Faucher, qui l'Assemblea Constituent durant els darrers dies, havia assenyalat amb un vot de retirada de confiança unànime, amb l'excepció de cinc vots emesos per ministres, per haver enviat telegrames falsos. L'Assemblea Nacional havia aconseguit per tant una victòria contra el ministeri el 18 de gener, havia lluitar amb Bonaparte durant tres mesos, tan sols perquè l'11 d'abril hagués d'admetre Fould i Baroche amb el purità Faucher com a tercer en la llur aliança ministerial.

El novembre del 1849 Bonaparte s'havia conformat amb un ministeri no-parlamentari, el gener del 1851 amb un d'extraparlamentari, l'11 d'abril se sentia prou fort com per formar un ministeri antiparlamentari, que combinava harmoniosament els vots de retirada de confiança de totes dues assemblees, la Constituent i la Legislativa, la republicana i la reialista. Aquesta gradació de ministeris era el termòmetre amb la qual el parlament podia mesurar la caiguda de la pròpia escalfor vital. A finals d'abril havia baixat tan fortament que Persigny podia aconsellar Changarnier, en entrevista personal, a passar-se al camp del president. Bonaparte, li assegurava, considerava completament destruïda la influència de l'Assemblea Nacional, i ja s'hi havia preparat la proclamació que es publicari després del coup d'état. Changarnier participà els dirigents del partit d'ordre de la nota mortuòria, però qui havia de creure que aquelles xinxes mataven? I el parlament, castigat, desintegrat i agonitzant com era, no podia estar-se de veure en el seu duel amb el grotesc cap de la Societat del 10 de Desembre res més que el duel amb una xinxe. Però Bonaparte responia al partit d'ordre com Agesilaos al rei Agis: «Et sembli una formiga, però un dia seré un lleó».