15. Capítol. Efecte del temps de recanvi en la grandària de l’avançament de capital | Índex | 17. Capítol. La circulació de la plus-vàlua



CAPÍTOL SETZÈ
El recanvi del capital variable

1. La taxa anual de plus-vàlua

Assumim un capital circulant de 2.500 lliures esterlines, i de fet = 2.000 lliures esterlines de capital constant (material de producció) i 1/5 = 500 lliures esterlines de capital variable, que s’investeix en salaris.

Si el període de recanvi és = 5 setmanes; el període laboral = 4 setmanes, el període de circulació = 1 setmana. Llavors el capital I és = 2.000 Pfd.St., consistents en 1.600 lliures de capital constant i 400 de capital variable; el capital II = 500 llirues, de les quals 400 són constants i 100 variables. En cada setmana laboral s’investeix un capital de 500 lliures esterlines. En un any de 50 setmanes es genera un producte anual de 50 * 500 = 25.000 lliures. El capital I de 2000 lliures esterlines, emprat constantment en un període laboral, es recanvia doncs 121/2 vegades. 121/2 * 2.000 = 25.000 lliures esterlines. D’aquestes 25.000 lliures esterlines hi ha 4/5 = 20.000 lliures de capital constant, investit en mitjans de producció, i 1/5 = 5000 lliures de capital variable, investit en salaris. Paral·lelament, el capital global de 2.500 lliures es recanvia 25.000/2.500 = 10 vegades.

El capital circulant variable esmerçat durant la producció pot servir ara de nou en el procés de la producció, en la mesura que el producte es ven, que se’n reprodueix el valor, i es converteix de capital-mercaderia en capital monetari, per tal d’investir-se de nou en el pagament de força de treball. Però el mateix val pel que fa al capital circulant constant investit en la producció (els materials de producció), el valor del qual reapareix com a porció de valor en el producte. Ço que tenen en comú totes dues parts – la part variable i la constant del capital circulant – i que els diferencia del capital fix, no és que el valor transferit d’ells al producte circule mitjançant el capital-mercaderia, és a dir mitjançant la circulació del producte com a mercaderia. Una porció de valor del producte, i per tant del producte que circula com a mercaderia, del capital-mercaderia, consisteix sempre en el desgast del capital fix o en la porció de valor de capital fix que es transfereix al producte durant la producció. La diferència, però, és que el capital fix continua a funcionar en l’antiga forma d’ús en el procés de producció durant un cicle més o menys llarg de períodes de recanvi del capital circulant (= capital circulant constant + capital circulant variable); mentre que cada recanvi individual té com a condició la substitució global de capital circulant que passa des de l’esfera de la producció – en l’aspecte de capital-mercaderia – cap a l’esfera de la circulació. La primera fase de la circulació m’ - d’ és comuna al capital fluid constant i al capital fluid variable. En la segona fase se separen. Els diners en els quals es reconverteix la mercaderia són reposats en part en estoc productiu (capital constant circulant). Segons els diversos terminis de compra dels components, una part pot convertir-se més o menys d’hora de diners en materials de producció, però finalment ho farà sencer. Una altra part dels diners alliberats a partir de la venda de mercaderies resten com a reserva monetària, i s’esmerça progressivament en el pagament de la força de treball incorporada al procés de producció. Constitueix el capital variable circulant. Amb tot, la substitució completa d’una part o altra sempre es fa a partir del recanvi de capital, de la seua reconversió en producte, de producte en mercaderia, de mercaderies en diners. Aquest és el fonament pel qual, en el capítol anterior, sense consideració al capital fix, es tractava del recanvi de capital circulant – constant i variable – en particular i comunament.

Pel que fa a la qüestió que ara hem de tractar, cal que fem un pas més i tractam la part variable del capital circulant, que consisteix exclusivament en capital circulant. És a dir, passam per alt el capital circulant constant, que es recanvia plegadament.

S’avancen 2.500 lliures esterlines i el valor del producte anual és 25.000. Però la part variable del capital circulant és 500 lliures esterlines; per tant, el capital variable contingut en les 25.000 lliures és igual a 25.000/5 = 5.000 lliures. Si dividim les 5.000 lliures per 500, obtenim un nombre de recanvis de 10, igual que amb el capital global de 2.500 lliures.

Aquest càlcul mitjà, segons el qual el valor del producte anual es divideix pel valor del capital avançat i no pel valor de la part d’aquest capital emprada constantment en un període laboral (i per tant no pas per 400, sinó per 500, no pas pel Capital I, sinó pel Capital I + Capital II) és ací, quan es tracta ara de la producció de la plus-vàlua, absolutament exacte. Hom veurà més tard que sota un altre punt de mira no és del tot exacte, de la mateixa forma que, en general, aquest càlcul mitjà no ho és. És a dir, és suficient per als objectius pràctics dels capitalistes, però no expressa totes les circumstàncies reals del recanvi exactament o adequadament..

Hem passat per alt fins ara una part del valor del capital-mercaderia, concretament la plus-vàlua continguda, que es produeix durant el procés de producció i s’incorpora al producte. Ara hi hem d’adreçar la nostra atenció.

Suposam que el capital variable investit setmanalment de 100 lliures esterlines produeix una plus-vàlua del 100% = 100 lliures esterlines, de forma que el capital variable de 500 lliures produeix en el període de recanvi de 5 setmanes una plus-vàlua de 500 lliures, és a dir que la meitat de la jornada laboral consisteix en treball excedentari.

Si 500 lliures esterlines de capital variable produeixen 500 lliures, però, 5.000 produiran una plus-vàlua de 10 * 500 = 5.000 lliures. El capital variable avançat és, però, de 500 lliures esterlines. La relació de la massa global de plus-vàlua produïda durant l’any envers la suma de valor del capital variable avançat l’assumim com la taxa anual de plus-vàlua. Aquesta és doncs en el cas present = 5.000/500 = 1000%. Si analitzam aquesta taxa de més a prop, es demostra que és igual a la taxa de plus-vàlua produïda pel capital variable avançat durant un període de recanvi multiplicada pel nombre de recanvis de capital variable (que coincideixen amb el nombre de recanvis de tot el capital circulant).

El capital variable avançat durant un període de recanvi és en el cas present = 500 lliures esterlines; la plus-vàlua que s’hi genera és igualment = 500 lliures esterlines. La taxa de plus-vàlua durant un període de recanvi és doncs = 500m/500v = 100%. Aquest 100% es multiplica per 10, nombre dels recanvis en un any, i dóna 5.000m/500v = 1.000%.

Això val per la taxa anual de plus-vàlua. Pel que fa referència a la quantitat de plus-vàlua obtinguda durant un període determinat de recanvi, però, és igual al valor del capital variable avançat durant aquest període, ací = 500 lliures esterlines, multiplicat per la taxa de plus-vàlua, ací, doncs, 500 * 100/100 = 500 * 1 = 500 lliures esterlines. Si el capital avançat fos = 1.500 lliures esterlines amb la mateixa taxa de plus-vàlua, la quantitat de plus-vàlua = 1.500 * 100/100 = 1.500 lliures.

El capital variable de 500 lliures esterlines, que es recanvi deu vegades en un any, produeix en un any una plus-vàlua de 5.000 lliures esterlines, per la qual cosa la taxa anual de plus-vàlua és = 1.000%, que volem denominar capital A.

Assumim ara que una altra capital B variable de 5.000 lliures esterlines s’avança per tot un any (és a dir, ací, per 50 setmanes), i es recanvi així doncs tan sols una vegada en un any. Assumim-hi a més que a la fi de l’any es paga el producte el mateix que es completa, de forma que el capital monetari en el qual es converteix, retorna el mateix dia. El període de circulació és en aquest cas = 0, el període de recanvi = el període de treball, és a dir = 1 any. Com en el cas anterior es troba en el procés laboral cada setmana un capital variable de 100 lliures esterlines, i per tant en 50 setmanes un de de 5.000 lliures. La taxa de plus-vàlua seria, a més, la mateixa = 100%, és a dir amb la mateixa durada de la jornada laboral la meitat consisteix en treball excedentari. Si consideram 5 setmanes, el capital variable investit seria = 500 lliures, la taxa de plus-vàlua = 100%, que generaria durant les 5 setmanes una quantitat de plus-vàlua de 500 lliures. La quantitat de força de treball que s’hi explota, sota el mateix grau d’explotació, faria exactament el mateix servei que la del capital A.

En cada setmana el capital variable investit de 100 lliures esterlines genera una plus-vàlua de 100 lliures, i en 50 setmanes, doncs, el capital investit de 50 * 100 = 5.000 lliures esterlines, genera una plus-vàlua de 5.000 lliures. La quantitat de plus-vàlua produïda anualment és la mateixa que en el cas inicial = 5.000 lliures esterlines, però la taxa anual de la plus-vàlua és completament diferent. És igual a la plus-vàlua produïda durant l’any, dividida pel capital variable avançat: 5.000p/5.000v = 100%, mentre que era per al capital A = 1.000%.

Tant en el capital A com en el capital B s’esmercen setmanalment 100 lliures esterlines de capital variable; el grau de valorització o la taxa de plus-vàlua és doncs la mateixa = 100%; la grandària del capital variable és també igual = 100 lliures. S’explota la mateixa quantitat de força de treball, la grandària i el grau d’explotació són els mateixos en tots dos casos, i es reparteix igualment en treball necessari i excedentari. La suma de capital variable emprada durant l’any és igual, 5000 lliures esterlines, posa en moviment la mateixa quantitat de treball i extrau la mateixa quantitat de plus-vàlua a partir de tots dos capitals iguals en moviment, 5.000 lliures esterlines. Amb tot, hi ha en la taxa de plus-vàlua d’A i de B una diferència del 900%.

Aquest fenomen fa semblar que la taxa de plus-vàlua no depèn tan sols de la quantitat i del grau d’explotació de la força de treball que posa en moviment el capital variable, sinó que, a més, hi ha influències inexplicades, que deriven del procés de circulació; i de fet aquest fenomen ha estat interpretat així, i, si no en la forma pura, si més no en la forma més complexa i amagada de taxa anual de beneficis, provocà una completa deriva en l’escola ricardiana des de començament dels anys 20.

La meravella del fenomen s’esvaeix tan bon punt quan col·locam, no tan sols aparentment, sinó realment, el capital A i el capital B sota circumstàncies exactament iguals. Les mateixes circumstàncies es troben tan sols quan el capital variable B s’esmerça en tot l’abast per al pagament de la força de treball, tal com el capital A.

Si les 5.000 lliures esterlines del capital B s’investeixen en 5 setmanes, 1.000 lliures per setmana donen per any un investiment de 50.000 lliures esterlines. La plus-vàlua és llavors sempre sota la nostra concepció = 50.000 lliures esterlines. El capital recanviat = 50.000 lliures esterlines, dividides pel capital avançat = 5.000 dóna un nombre de recanvis = 10. La taxa de plus-vàlua = 5.000p/5.000v = 100%, multiplicat pel nombre de recanvis = 10, dóna la taxa anual de plus-vàlua = 50.000p/5000v = 10/1 = 1.000%. Ara les taxes anuals de plus-vàlua són iguals per a A i B, és a dir un 1.000%, però la quantitat de plus-vàlua és: per a B 50.000 lliures esterlines, per a A, 5.000; les quantitats de plus-vàlua produïda es relacionen ara amb els valors avançats de capital B i A, és a dir 5.000 : 500 = 10 : 1. Així, però, el capital B ha posat en moviment deu vegades més força de treball que el capital A.

Tan sols el capital emprat realment en el procés laboral, que genera la plus-vàlua i per la qual valen totes les lleis vinculades a la plus-vàlua, i també, doncs, la llei que, segons una determinada taxa, la quantitat de plus-vàlua la determina la grandària relativa de capital variable.

El propi procés laboral es mesura pel temps. Si es dóna una durada de la jornada laboral (com ací, on assumim que totes les circumstàncies entre capital A i capital B són equivalents, per tal de posar llum clara en la diferència en la taxa anual de plus-vàlua), la setmana laboral consisteix en un determinat nombre de jornades laborals. O podem considerar qualsevol període laboral, per exemple de cinc setmanes, com una única jornada laboral, posam de 300 hores, si la jornada laboral = 10 hores i la setmana = 6 jornades laborals. Hem de multiplicar a més, però, aquest nombre pel nombre de treballadors que s’ocupen simultàniament i comunament el mateix dia en el mateix procés laboral. Si aquest nombre, per exemple, es prengués com a 10, de forma que la càrrega setmanal = 60 * 10 = 600 hores, un període laboral de cinc setmanes = 600 * 5 = 3000 hores. Capitals variables de la mateixa grandària s’empren, doncs, sota una mateixa taxa de plus-vàlua i sota una mateixa durada de la jornada laboral, quan hi ha la mateixa quantitat de força de treball (una força de treball del mateix preu multiplicada pel nombre), i es posen en moviment pel mateix termini temporal.

Retornam ara als nostres exemples originaris. En tots dos casos, A i B, capitals variables de la mateixa grandària, 100 lliures esterlines per setmana, emprats cada setmana de l’any. Els capitals variables emprats que funcionen realment en el procés laboral són, doncs, iguals, però el capital variable avançat és ben desigual. Sota A s’avancen 500 lliures esterlines cada 5 setmanes, de les quals s’empren 100 en cada setmana. Sota B s’avancen per al període de les primeres cinc setmanes 5.000 lliures, de les quals tan sols s’empren 100 lliures per setmanes, i per tant 500 en les 5 setmanes. = 1/10. En els dos períodes de cinc setmanes s’avancen 4.500 lliures esterlines, però tan sols se n’empren 500, etc. El capital variable avançat per un determinat període es converteix en capital emprat i, per tant, en capital realment funcional i realment variable en la mesura que entra en etapes d’aquest període del procés laboral, que funciona realment en el procés laboral. En l’interval en el qual una part s’avança per tal d’emprar-la en un període posterior, aquesta part és tan bona com si no hi fos per al procés laboral i no té cap influència ni en la creació de valor ni en la de plus-vàlua. Per exemple, en el capital A de 500 lliures. S’avancen per 5 setmanes, però cada setmanes tan sols 100 lliures passen successivament en el procés laboral. En les primeres setmanes s’empra doncs 1/5; 4/5 s’avancen sense emprar-les, per bé que cal reservar-les per al procés laboral de les properes 4 setmanes, i per això se les ha d’avançar.

Les circumstàncies que diferencien la relació entre el capital variable avançat i l’emprat, actuen en la producció de plus-vàlua – amb una taxa determinada de plus-vàlua – tan sols en la mesura i per la raó que diferencien la quantitat de capital variable que es pot emprar realment en un període determinat de temps, per exemple 1 setmana, 5 setmanes, etc. El capital variable avançat funciona tan sols com a capital variable en la mesura i durant el temps que s’empra realment; no pas durant el temps en el qual resta avançat com a estoc, sense emprar-se. Totes les circumstàncies, però, que diferencien la relació entre capital variable avançat i emprat es redueixen a la diferència de períodes de recanvi (determinada per la diferència de si és període laboral, període de circulació, o tots dos). La llei de la producció de plus-vàlua és que, sota la mateixa taxa de plus-vàlua, masses iguals de capital variable en funcionament generen masses iguals de plus-vàlua. Si els capital A i B empren doncs en els mateixos intervals, sota la mateixa taxa de plus-vàlua, masses iguals de capital variable, han de generar en el mateix termini masses iguals de plus-vàlua, tant se val quina siga la relació en aquests terminis entre el capital variable emprat i el capital variable avançat, i tant se val com de diferent siga la relació de les masses de plus-vàlua, no amb el capital emprat, sinó amb el capital variable avançat en general. La diferencació d’aquestes relacions, per comptes de contradir les lleis desenvolupades sobre la producció de plus-vàlua, més aviat les constaten i en són una conseqüència ineludible.

Consideram el primer interval de producció de cinc setmanes del capital B. A la fi de la 5a setmana s’han emprat i consumit 500 lliures esterlines. El valor del producte és = 1.000 lliures, per tant 500p/500v = 100%. Exactament com en el capital A. Que el capital A ha realitzat plus-vàlua al costat del capital avançat, mentre que B no ho ha fet, no ens afecta gens ací, quan es tracta de la producció de plus-vàlua i de la relació amb el capital variable avançat durant la producció. Si comptem, contràriament, la relació de la plus-vàlua en B no amb la part de capital avançat i, per tant consumit, durant la producció, les 5.000 lliures esterlines, sinó amb el propi capital global avançat, obtenim 500p/5.000v = 1/10 = 10%. Així, per al capital B és 10% i per al capital A, 100%, és a dir deu vegades més. Si diguéssim ací: aquesta diferència en la taxa de plus-vàlua per a capitals de la mateixa grandària, que han posat en moviment una mateixa quantitat de treball, i de fet treball repartit a parts iguals en treball pagat i impagat, contradiríem les lleis de la producció de la plus-vàlua – aquesta seria la resposta senzilla – i donada per la mera ullada de les relacions fàctiques: sota A s’expressa la taxa real de plus-vàlua, és a dir la relació de la plus-vàlua produïda en 5 setmanes per un capital variable de 500 lliures amb el capital variable de 500 lliures. Sota B, paral·lelament, el càlcul és d’una mena que no té res a veure amb la producció de plus-vàlua, ni tampoc amb la determinació corresponent de la taxa de plus-vàlua. La plus-vàlua de 500 lliures esterlines, que es produeix amb un capital variable de 500 lliures, no es compta en relació a les 500 lliures de capital variable, que s’avancen durant la producció, sinó respecte d’un capital de 5.000 lliures, de les quals 9/10, 4.500 lliures, no tenen res a veure amb la producció d’aquesta plus-vàlua de 500 lliures, sinó que més aviat han de funcionar en el transcurs de les 45 setmanes següents, i que així doncs no existeixen per a la producció de les 5 primeres setmanes, que és del que es tracta ací. En aquest cas, doncs, la diferència en la taxa de plus-vàlua d’A i de B no constitueix cap problema.

Comparam ara les taxes anuals de plus-vàlua per als capitals B i A. Per al capital B tenim 5.000p/5.000v = 100%; per al capital A 5.000p/500v = 1000%. Però la relació de les taxes de plus-vàlua és la mateixa que abans. Llavors tenim:

Taxa de plus-vàlua de capital B/taxa de plus-vàlua de capital A = 10%/100%, ara tenim:

Taxa anual de plus-vàlua de capital B/Taxa anual de plus-vàlua de capital A = 100%/1.000%,

però 10%/100% = 100%/1.000% i per tant la relació queda com abans.

Però el problema ara s’ha capgirat. La taxa anual del capital B: 5.000p/5.000v = 100% no ofereix cap desviació – ni tan sols l’aparença de desviació – de les lleis conegudes per nosaltres quant a la producció i a la taxa corresponent de plus-vàlua. Són 5.000, avançades i consumides productivament durant l’any, que han produït 5.000p. La taxa de plus-vàlua és, doncs, la fracció anterior 5.000p/5.000v = 100%. La taxa anual coincideix amb la taxa real de plus-vàlua. Aquesta vegada, doncs, no és, com abans, el capital B, sinó el capital A, el que presenta l’anomalia que cal aclarir.

Tenim ací la taxa de plus-vàlua 5.000p/500v = 1.000%. Però si en el primer cas 500p, el producte de 5 setamnes, es compta a partir d’un capital avançat de 5.000 lliures, de les quals 9/10 no es converteixen en la producció de 5.000p; llavors les 5.000p són el producte del capital variable consumit de 5.000 productivament durant 50 setmanes, i no d’un capital de 500 lliures emprades durant un període individual de 5 setmanes. En el primer cas la plus-vàlua produïda durant 5 setmanes es compta a partir d’un capital que s’avança per 50 setmanes, i que és doncs deu vegades més elevat que l’emprat durant 5 setmanes. Ara la plus-vàlua produïda durant 50 setmanes es compta a partir d’un capital que s’avança per 5 setmanes, i és doncs deu vegades inferior a l’emprat durant les 50 setmanes.

El capital A de 500 lliures esterlines no s’avança mai per més de 5 setmanes. A la fi retorna i pot renovar el mateix procés en el decurs de l’any a través de deu recanvis. Se’n segueix que.

Primer: Que el capital avançat sota A és tan sols cinc vegades més elevat que la part de capital emprada constantment en el procés de producció d’una setmana. El capital B, paral·lelament, es recanvia tan sols una vegada en 50 setmanes, i per tant també se l’ha d’avançar per 50 setmanes, i és 50 vegades més elevat que la part que s’empra constantment en una setmana. El recanvi modifica així la relació entre el capital avançat pel procés de producció durant l’any i el constantment emprat per un període determinat de producció, per exemple una setmana. Und dies gibt uns den ersten Fall, wo der Mehrwert von 5 Wochen nicht auf das während dieser 5 Wochen angewandte Kapital berechnet wird, sondern auf das während 50 Wochen angewandte, zehnmal größre.

Segon: El període de recanvi del capital A de 5 setmanes constitueix tan sols 1/10 de l’any, de forma que l’any abasta 10 períodes de recanvi, en els quals el capital A de 500 lliures s’empra constantment de nou. El capital emprat és ací igual al capital avançat per 5 setmanes multiplicat pel nombre de períodes de recanvi de l’any. El capital emprat durant l’any és = 500 * 10 = 5.000 lliures. El capital avançat durant l’any = 5.000/10 = 500 lliures. De fet, per bé que les 500 lliures s’empren constantment de nou, no s’avancen ja com les mateix 500 lliures totes les 5 setmanes. D’altra banda, en el capital B, s’empren durant 5 setmanes de fet tan sols 500 lliures i se les avança per aquestes 5 setmanes. Però com que el període de recanvi ací és = 50 setmanes, de forma que és igual al capital emprat durant l’any, i no pas al capital avançat cada 5 setmanes, sinó per 50 setmanes. La quantitat de plus-vàlua produïda anualment s’alça, però, per a una determinada taxa de plus-vàlua, respecte del capital emprat durant l’any i no respecte del capital avançat durant l’any. No és doncs més elevada pel capital recanviat una vegada de 5.000 lliures que pel capital recanviat deu vegades de 500 lliures, i tan sols és elevada perquè el capital recanviat una vegada a l’any és deu vegades més elevat que el recanviat deu vegades a l’any.

El capital variable recanviat durant l’any – i per tant la part del producte anual o, també, la despesa anual, igual a aquesta part – és el capital variable realment emprat en el decurs de l’any, i consumit productivament. Se segueix doncs que si el capital A variable recanviat anualment i el capital B variable recanviat anualment són de la mateixa grandària i s’empren sota les mateixes condicions d’ampliació de la taxa de plus-vàlua per a tots dos serà el mateix, i que també la quantitat de plus-vàlua produïda anualment per tots dos ha d’ésser la mateixa; per tant també – com que la quantitat de capital emprat és la mateixa – la taxa anual calculada de plus-vàlua ho serà, en la mesura que s’expresse mitjançant Quantitat de plus-vàlua produïda anualment/Capital variable recanviat anualment. O expressat de forma genèrica: amb independència de la grandària relativa dels capitals variables recanviats, la taxa de plus-vàlua produïda en el decurs de l’any es determina per la taxa de plus-vàlua a la qual han treballat els capitals respectius en períodes mitjans (és a dir, en mitjana setmanal o, fins i tot, diària).

Aquesta és l’única conseqüència que se segueix de les lleis de la producció de plus-vàlua i de la determinació de la taxa de plus-vàlua.

Vegem ara a més ço que expressa la relació capital recanviat anualment/capital addicional (prenent en consideració, com hem dit, tan sols el capital variable). La divisió dóna el nombre de recanvis de capital avançat en un any.

Pel capital A tenim: 5.000 lliures esterlines de capital recanviat anualment/500 lliures de capital avançat; pel capital B: 5.000 lliures esterlines de capital recanviat anualment/5.000 lliures de capital avançat.

En totes dues relacions s’expressa un nombre a partir del capital avançat multiplicat pel nombre de recanvis; per a A 500 * 10, per a B 5.000 * 1. O es multiplica, però, per l’invers del temps computat de recanvi per un any. El temps de recanvi per a A és 1/10 any; l’invers del temps de recanvi és 10/1 any, i per tant 500 * 10/1 = 5.000; per a B 5.000 * 1/1 = 5.000. El denominador expressa el capital recanviat multiplicat pel nombre invers de recanvis; per a A 5.000 * 1/10, per a B 5.000 * 1/1.

Les quantitats respectives de treball (suma de treball pagat i impagat), que es posen en moviment mitjançant els dos capitals variables recanviats anualment, són ací les mateixes perquè els capitals recanviats són ells mateixos iguals i la taxa d’ampliació de valor és en tot cas igual.

La relació del capital variable recanviat anualment respecte de l’avançat mostra 1. la relació en la qual el capital que s’ha d’avançar durant un període laboral determinat consisteix en capital variable emprat. Si el nombre de recanvis = 10, com sota A, i s’assum un any de 50 setmanes, el temps de recanvi = 5 setmanes. Per aquestes 5 setmanes cal avançar capital variable, i el capital avançat per 5 setmanes ha d’ésser cinc vegades més gran que el capital variable emprat durant una setmana. És a dir, que tan sols 1/5 del capital avançat (ací 500 lliures esterlines) es pot emprar en el decurs d’una setmana. En el capital B, contràriament, on el nombre de recanvis = 1/1, el temps de recanvi = 1 any = 50 setmanes. La relació del capital avançat amb l’emprat setmanalment és doncs 50 : 1. Si per B fos el mateix que per A, B hauria de disposar setmanalment 1.000 lliures esterlines per comptes de 100. - 2. Se segueix que de B s’ha emprat un capital deu vegades més elevat (5.000 lliures esterlines) que d’A, per posar en moviment la mateixa quantitat de capital variable, i per tant també, sota una determinada taxa de plus-vàlua, la mateixa quantitat de treball (pagat i impagat), per produir la mateixa quantitat de plus-vàlua durant l’any. La taxa real de plus-vàlua no s’expressa com la relació del capital variable emprat en un determinat període respecte de la plus-vàlua produïda en el mateix període, o per la quantitat de treball impagat que posa en moviment el capital variable emprat durant aquest període. No té absolutament res a veure amb la part de capital variable que s’avança durant el període i que no s’empra, i per tant no té a veure de cap manera amb la relació entre la part de capital que s’avança per un període determinat i la part que s’empra durant el mateix període – una relació que es modifica i diferencia per capitals diferents d’acord amb el període de recanvi.

Se segueix més aviat de ço desenvolupat fins ara que la taxa anual de plus-vàlua coincideix tan sols en un cas particular amb la taxa real de plus-vàlua, que expressa el grau d’explotació del treball; si particularment el capital avançat es recanvi tan sols una vegada l’any, llavors el capital avançat és igual al capital recanviat durant l’any, i la relació de la quantitat de plus-vàlua produïda durant l’any coincideix amb el capital emprat en aquesta producció anual i és idèntica amb la relació de la quantitat de plus-vàlua produïda durant l’any respecte del capital avançat durant l’any.

A) La taxa anual de plus-vàlua és igual a Quantitat de plus-vàlua produïda durant l’any/capital variable avançat. Però la quantitat de plus-vàlua produïda durant l’any és igual a la taxa real de plus-vàlua multiplicada pel capital variable emprat en la producció. El capital emprat en la producció de la quantitat de plus-vàlua anual és igual al capital avançat multiplicat pel nombre de recanvis, que denominarem n. La fórmula A es converteix llavors

B) La taxa anual de plus-vàlua és igual a

Taxa real de plus-vàlua*capital variable avançat*n/capital variable avançat.

Per exemple, per al capital B = 100%*5.000*1/5.000 o 100%. Tan sols quan n = 1, és a dir quan el capital variable avançat tan sols es recanvia una vegada a l’any, i per tant és igual al capital emprat o recanviat en l’any, la taxa anual de plus-vàlua és igual a la taxa real de plus-vàlua.

Assumim que la taxa anual de plus-vàlua és M´, la taxa real de plus-vàlua és m´, el capital variable avançat és v, el nombre de recanvis és n, de forma que: M´ = m´vn/v = m´n; i per tant M´ = m´n, i tan sols = m´, si n = 1, i llavors M´ = m´ * 1 = m´.

Se segueix a més que la taxa anual de plus-vàlua és sempre = m´n, és a dir, igual a la taxa real de plus-vàlua, produïda en un període de recanvi mitjançant el capital variable consumit durant el període multiplicat pel nombre de recanvis d’aquest capital variable durant l’any, o multiplicat (ço que és el mateix) per l’invers del temps de recanvi computat com a unitat en l’any. (Si el capital variable es recanvi deu vegades l’any, el temps de recanvi = 1/10 anys; l’invers del temps de recanvi és = 10/1 = 10.)

Se segueix a més M´ = m´, si n 1. M´ és més gran que m´, si n és més que 1; és a dir si el capital avançat es recanvia més d’una vegada a l’any, o el capital recanviat és més gran que l’avançat.

Finalment, M´ és més petit que m´, si n és menor que 1; és a dir si el capital recanviat durant l’any tan sols és una part del capital avançat, i el període de recanvi dura més d’un any.

Fem una ullada al darrer cas.

Mantenim totes les suposicions del nostre exemple anterior i tan sols allargam el període de recanvi a 55 setmanes. El procés laboral requereix setmanalment un capital variable de 100 lliures esterlines, i per tant calen 5.500 lliures esterlines per al període de recanvi, i produeix setmanalment 100m; m´ és doncs com a abans del 100%. El nombre de recanvi n és ací = 50/55 = 10/11, perquè el temps de recanvi és 1 + 1/10 any (per a un any de 50 setmanes), = 11/10 anys.

M´ = 100% * 5.500 * 10/11/5.500 =100 * 10/11 = 1.000/11 = 9010/11%, i per tant menor del 100%. De fet, si la taxa anual de plus-vàlua fos 100%, caldria que 5.500v produïssen en un any 5.500m, mentre que per això cal 11/10 anys. Les 5.500v produeixen durant l’any tan sols 5.000m, i per tant la taxa anual de la plus-vàlua = 5.000m/5.500v = 10/11 = 9010/11%.

La taxa anual de plus-vàlua o la comparació entre la plus-vàlua produïda durant l’any i el capital variable avançat en general (en distinció del capital variable recanviat durant l’any) és doncs no merament objectiva, sinó que el moviment real del capital origina aquesta contraposició. Per al propietari del capital A, a la fi de l’any el seu capital variable avançat retornat = 500 lliures esterlines, i addicionalment 5.000 lliures esterlines de plus-vàlua. No la quantitat de capital, que ha emprat durant l’any, sinó la que periòdicament li ha retornat, expressa la grandària del seu capital avançat. Que el capital a la fi de l’any existesca en part com a estoc productiu, i en part com a capital-mercaderia o monetari, en quina relació es distribueix en aquestes porcions diferents, no té res a veure amb la qüestió presentada. Per al propietari del capital B retornen 5.000 lliures esterlines, el seu capital avançat, i una plus-vàlua de 5.000 lliures. Per al propietari del capital C (el considerat en darrer terme, de 5.500 lliures esterlines) es produeixen 5.000 lliures esterlines de plus-vàlua durant l’any (5.000 lliures investides i una taxa de plus-vàlua de 100%), però el seu capital avançat encara no ha retornat, i tampoc la plus-vàlua produïda.

M´ = m´n expressa que la taxa de plus-vàlua vàlida durant un període de recanvi per al capital variable emprat és:

Quantitat de plus-vàlua generada durant un període de recanvi/Capital variable emprat durant un període de recanvi, que s’ha de multiplicar pel nombre de períodes de recanvi o de períodes de reproducció del capital variable avançat, el nombre de períodes en els quals se’n renova el cicle.

Hom va veure ja en el primer volum, capítol quart (conversió de diners en capital) i després en el capítol vint-i-unè (reproducció simple) que el valor de capital s’avança en general, no s’esmerça, en tant que aquest valor, després de passar per les diferents fases del cicle, retorna de nou al punt de partida, i de fet enriquit mitjançant la plus-vàlua. Això el caracteritza com a avançat. El període que s’estén des del punt de partida fins al punt de retorn és el temps pel qual s’avançat. El cicle complet pel qual passa el valor de capital es mesura pel temps des de l’avançament fins al retorn, en constitueix el recanvi i la durada d’aquest recanvi és un període de recanvi. Si aquest període ha transcorregut, el cicle ha finalitzat, el mateix valor de capital pot començar de nou el mateix cicle, i per tant valoritzat-se també de nou, generar plus-vàlua. Si es recanvi el capital variable, com sota A, deu vegades en l’any, en el decurs de l’any genera amb el mateix avançament de capital deu vegades la quantitat corresponent de plus-vàlua d’un període de recanvi.

Hom ha de deixar clara la natura de l’avançament des del punt de mira de la societat capitalista.

El capital A, que es recanvia deu vegades durant l’any, s’avança deu vegades durant l’any. S’avança de nou per a cada nou període de recanvi. Però alhora A no va més enllà durant l’any d’aquest valor de capital de 500 lliures esterlines i no disposa de fet per al procés de producció que hem considerat de res més que 500 lliures. Tan aviat com aquestes 500 lliures completen el cicle, A les fa començar de nou el mateix cicle; el capital preserva el caràcter de capital de forma natural tan sols perquè sempre funciona com a capital en processos repetits de producció. No s’avança tampoc mai per més de 5 setmanes. Si el recanvi duràs més, seria insuficient. Si s’escurçàs, una part esdevindria supèrflua. No s’avancen deu capitals de 500 lliures esterlines, sinó que s’avança deu vegades un capital de 500 lliures en terminis successius. La taxa anual de plus-vàlua no es calcula doncs pel capital avançat deu vegades de 500 lliures o 5.000 lliures, sinó per l’avançat una vegada de 500 lliures; exactament com 1 taler que circulàs deu vegades no representaria mai més que 1 taler en circulació, encara que realitzàs la funció de 10 talers. Però en la mà en la qual es troba en cada bescanvi comercial resta com abans el mateix valor idèntic d’1 taler.

Igualment el capital A mostra en cada retorn sucessiu i també en el retorn a final d’any, que el seu propietari opera tan sols amb el mateix valor de capital de 500 lliures esterlines. Li retornen doncs a la fa també cada vegada únicament 500 lliures esterlines. El seu capital avançat no és per tant mai superior a 500 lliures esterlines. El capital avançat de 500 lliures constitueix doncs el denominador de la fracció que expressa la taxa anual de plus-vàlua. Teníem per això abans la fórmula: M´= m´vn/v = m´n. Com que la taxa real de plus-vàlua m´ = m/v, és igual a la quantitat de plus-vàlua dividida pel capital variable que l’ha produïda, podem substituir en m´n el valor de m´, i per tant m/v setzen, i obtindre llavors l’altra fórmula: M´ = mn/v.

Però mitjançant el recanvi decuplicat, i per tant mitjançant la renovació decuplicada de l’avançament, el capital de 500 lliures realitza la funció d’un capital deu vegades més elevat, d’un capital de 5.000 lliures esterlines, exactament com 500 peces de taler que circulen deu vegades en un any completen la mateixa funció que 5.000 que circulen tan sols una vegada.

II. El recanvi del capital variable individual

«Siga quina siga la forma social del procés de producció, ha d’ésser sempre contínua o passar periòdicament de nou pels mateixos estadis... Considerats aquesta connexió completa i el flux continu de renovació, tot procés social de producció és alhora un procés de reproducció... Com a increment periòdic de valor de capital o fruit periòdic del capital, la plus-vàlua adquireix la forma d’uns ingressos procedents del capital». (Llibre I, cap. XXI, p.588, 589).

Tenim 10 períodes de 5 setmanes de capital A; en el primer període de recanvi s’avancen 500 lliures esterlines de capital variable; cada setmana se substitueixen 100 lliures esterlines per força de treball, de forma que a la fi del primer període de recanvi, s’han esmerçat 500 lliures esterlines en força de treball. Aquestes 500 lliures esterlines, part originàsria del capital global avançat, han deixat d’ésser capital. S’han gastat en salaris. Els treballadors les fan servir per comprar mitjans de vida, i consumeixen doncs mitjans de vida per valor de 500 lliures esterlines. Una massa de mercaderies d’aquest valor és doncs eliminada (ço que el treballador estalvie com a diners no és tampoc capital). Aquesta massa de mercaderies es consum improductivament per al treballador, fora del fet de preservar la força de treball, un instrument indispensable del capitalista. - En segon lloc, però, aquestes 500 lliures esterlines han estat substituïdes per al capital per força de treball del mateix valor (o preu). La força de treball es consum productivament en el procés laboral. A la fi de les 5 setmanes és un producte per valor de 1.000 lliures esterlines. La meitat, 500 lliures esterlines, són el valor reproduït del capital variable esmerçat en el pagament de la força de treball. L’altra meitat, 500 lliures esterlines, és la plus-vàlua produïda de nou. Però la força de treball de cinc setmanes, pel bescanvi de la qual una part del capital es convertí en variable, és igualment esmerçada i consumida, per bé que productivament. El treball actiu ahir no és el mateix treball que és actiu avui. El valor, més la plus-vàlua generada, existeix ara com a valor de quelcom diferenciat de la pròpia força de treball, el producte. Però en convertir el producte en diners, la porció de valor que és igual al valor del capital variable avançat, que es substituït de nou per força de treball i que funciona de nou com a capital variable. La circumstància que els mateixos treballadors, és a dir els mateixos portadors de treball, siguen ocupats no tan sols pel valor de capital reproduït sinó també pel reconvertit en forma monetària és indiferent. És possible que el capital empre en el segon període de recanvi nous treballadors per comptes dels antics.

S’esmerça en salaris per tant de fet en els 10 períodes successiu de recanvi de cinc setmanes un capital de 5.000 lliures esterlines i no de 500, salaris que esmercen de nous els treballadors en mitjans de vida. Per això, el capital avançat així de 5.000 lliures esterlines és consumit. Ja no existeix. D’altra banda, força de treball per valor, no de 500 lliures, sinó de 5.000, s’incorpora successivament en el procés de producció i reprodueix no tan sols el propi valor = 5.000 lliures esterlines, sinó que produeix excedentàriament una plus-vàlua de 5.000 lliures esterlines. El capital variable de 500 lliures esterlines, que s’avança en el segon període de recanvi, no és el capital idèntic de 500 lliures que s’avançava en el primer període de recanvi. Aquell es consum, esmerçat en salaris. Però es reposa mitjançant un capital variable nou de 500 lliures esterlines, que es produeix en el primer període de recanvi en forma de mercaderia i es reconverteix en forma monetària. Aquest nou capital monetari de 500 lliures esterlines és dons la forma monetària de la massa de mercaderies produïdes de nou en el primer període de recanvi. La circumstància que una suma monetària idèntica es trobe de nou en les mans del capitalista, és a dir a banda de la plus-vàlua, igual al capital monetari originàriament avançat, cobreix la circumstància que opera amb un capital produït de nou. (Pel que fa als altres components de valor del capital-mercaderia, que substitueixen les parts constants de capital, el valor no es produeix de nou, sinó que canvia la forma en la qual existeix aquest valor.) - Prenguem el tercer període de recanvi. Ací és evident que cal capital de 500 lliures, avançat per tercera vegada, no és un capital antic, sinó de nova producció, ja que és la forma monetària de la massa de mercaderies produïdes en el segon període de recanvi i no en el primer, és a dir la part d’aquesta massa de mercaderies el valor de la qual és igual al valor del capital variable avançat. La massa de mercaderia produïda en el primer període de recanvi es ven. La part de valor que és igual a la part variable del valor del capital avançat la reposa la nova força de treball del segon període de recanvi i produeix una nova massa de mercaderies, que es venen de nou i de la qual una part de valor constitueix el capital avançat de 500 lliures del tercer període de recanvi.

I així durant els deu períodes de recanvi. Durant aquests, cada cinc setmanes, quantitats de mercaderies de nova producció (el valor de les quals, en la mesura que reposa el capital variable, és sempre de nova producció, i tan sols apareix de nou com a part del capital circulant constant) es llencen al mercat per tal d’incorporar nova força de treball al procés de producció.

Ço que s’assoleix, doncs, mitjançant el recanvi decuplicat del capital variable avançat de 500 lliures esterlines no és que aquest capital de 500 lliures esterlines es puga consumir productivament deu vegades, o que es puga emprar un capital variable de 5 setmanes de vida durant 50. Més aviat 10 * 500 lliures esterlines de capital variable s’empren en les 50 setmanes, i el capital de 500 lliures dura tan sols 5 setmanes i a la fi de les 5 setmanes se l’ha de substituir per un capital de nova producció de 500 lliures esterlines. Això val tant per al capital A com per al capital B. Però ací comença la diferència.

A la fi del primer període de 5 setmanes s’avança i s’esmerça un capital variable de 500 lliures tant per B com per A. Tant B com A substitueixen el valor en força de treball i el reposen amb la porció de valor del producte que crea aquesta força de treball, que és igual al valor del capital variable avançat de 500 lliures esterlines. Tant per B com per A la força de treball no tan sols ha substituït el valor del capital variable esmerçat de 500 lliures amb un nou valor de la mateixa quantitat, sinó que han afegit a més una plus-vàlua que, d’acord amb la nostra assumpció, és de la mateixa grandària.

Però en B es troba el valor del producte, que substitueix el capital variable avançat i que s’afegeix a una plus-vàlua, no en la forma en la qual pot funcionar de nou com a capital productiu, o capital variable. Per A es troba en aquesta forma. I fins a la fi de l’any B no posseeix el capital variable esmerçat en les primeres 5 setmanes i en cadascun dels períodes de 5 setmanes posteriors, per bé que la substitueix valor de nova producció i plus-vàlia, la forma en la qual pot funcionar de nou com a capital productiu, o variable. El valor és substituït per valor nou, i per tant renovat, però la forma del valor (en aquest cas la forma absoluta de valor, la forma monetària) no es renova.

Per al segon termini de 5 setmanes (i per cada període de 5 setmanes successiu durant l’any) cal disposar de 500 lliures addicionals, tal com en el primer termini. Per tant, més enllà de relacions de crèdit, cal disposar de 5.000 lliures esterlines al començament de l’any com a capital monetari avançat latent, per bé que s’esmerce realment, convertit en força de treball, tan sols gradualment, en el curs de l’any.

En A, paral·lelament, com que el cicle, el recanvi del capital avançat, s’ha completat, la substitució de valor es produeix després del decurs de la primeres 5 setmanes en la forma en la qual pot mobilitzar nova força de treball per 5 setmanes: en la forma monetària originària.

Tant sota A com sota B es consum nova força de treball en el segon període de 5 setmanes i s’esmerça un nou capital de 500 lliures en el pagament d’aquesta força de treball. Els mitjans de vida dels treballadors pagats amb les primeres 500 lliures s’han anat, i en tot cas el valor s’ha esvaït de les mans del capitalista. Amb les segones 500 lliures es compra nova força de treball i es retiren del mercat nous mitjans de vida. En breu, és un capital nou de 500 lliures el que s’esmerça, no pas l’antic. Però sota A aquest nou capital de 500 lliures és la forma monetària del substitut de valor de nova producció de les 500 lliures anteriorment esmerçades. Sota B aquest substitut de valor es troba en una forma que no pot funcionar com a capital variable. Hi és, però no en la forma de capital variable. Cal disposar doncs per a la continuació del procés de producció per les properes 5 setmanes d’un capital addicional de 500 lliures esterlines en la forma monetària immediata i avançar-lo. Així, tant A com B, esmercen durant 50 setmanes la mateixa quantitat de capital variable, i paguen i empren la mateixa quantitat de força de treball. Però B l’ha de pagar amb un capital avançat igual al valor global = 5.000 lliures esterlines. A el paga successivament mitjançant la forma monetària sempre renovada del substitut de valor produït cada 5 setmanes a partir del capital avançat de 500 lliures esterlines. No s’hi avança doncs mai un capital monetari més elevat per 5 setmanes, és a dir mai no més elevat que les 500 lliures esterlines avançades per les primeres 5 setmanes. N’hi ha prou amb aquestes 500 lliures esterlines per tot l’any. És, per tant, clar que sota un mateix grau d’explotació del treball, una mateixa taxa real de plus-vàlua, les taxes anuals d’A i B s’han de relacionar inversament a la quantitat de capitals monetaris variables que s’han d’avançat per tal de posar en moviment la mateixa quantitat de força de treball durant l’any. A: 5.000p/500v = 1.000%, i B: 5.000p/5.000v = 100%. Però 500v : 5.000v = 1 : 10 = 100% : 1.000%.

La diferència es deriva de la distinció dels períodes de recanvi, és a dir dels períodes en el qual el substitut de valor del capital variable emprat per un determinat interval pot funcionar de nou com a capital, i per tant com a capital nou. Tant en B com en A hi ha el mateix substitut de valor per al capital variable emprat durant el mateix període. Hi ha també el mateix creixement de plus-vàlua durant el mateix període. Però en B hi ha cada 5 setmanes de fet un substitut de valor de 500 lliures esterlines, més una plus-vàlua de 500 lliures esterlines, i aquest substitut de valor no constitueix encara cap capital nou perquè no es troba en la forma monetària. En A no tan sols se substitueix l’antic valor de capital pr un de nou, sinó que retorna en forma monetària, i per tant el substitueix com a capital funcional nou.

La conversió, tard o d’hora, del substitut de valor en diners i per tant en la forma en la qual s’avança el capital variable, és sovint una circumstància del tot indiferent per a la producció de plus-vàlua. Aquesta depén de la quantitat de capital variable emprat i del grau d’explotació del treball. Aquesta circumstància, però, modifica la quantitat de capital monetari que cal avançar per posa en moviment una determinada quantitat de força de treball durant l’any, i determina doncs la taxa anual de plus-vàlua.

III. El recanvi de capital variable, considerat socialment

Consideram la qüestió per un instant des del punt de mira social. Un treballador costa 1 lliura esterlina per setmana, la jornada laboral = 10 hores. Tant sota A com sota B s’ocupen 100 treballadors durant l’any (100 lliures per setmanes per 100 treballadors fan per 5 setmanes 500 lliures i per 50 setmanes, 5.000 lliures), i treballen durant una setmana de 6 dies unes 60 hores laborals. Per tant 100 treballadors per setmana fan 6.000 hores de treball i en 50 setmanes 300.000 hores de treball. Aquesta força de treball es posseïda tant per A com per B i la societat no pot esmerçar-la en res més. En aquest sentit la qüestió és socialment igual per A com per B. Tant en A com en B els 100 treballadors reben un salari per any de 5.000 lliures esterlines (els 200 plegats, doncs, 10.000 lliures) i obtenen de la societat mitjans de vida per aquesta suma. La qüestió, socialment, és la mateixa sota A que sota B. Com que el treballador en tots dos casos se’l paga setmanalment, retiren també setmanalment de la societat els mitjans de vida i, en qualsevol cas, llencen l’equivalent monetari setmanalment a la circulació. Però ací comença la diferència.

Primer. Els diners que el treballador sota A llença a la circulació no són, com ho eren per al treballador sota B, la forma monetària del valor de la seua força de treball (de fet, els mitjans de pagament del treball ja lliurat); són, ja des del segon període de recanvi després de l’obertura del negoci, la forma monetària del seu propi producte de valor (= preu de la força de treball més plus-vàlua) del primer període de recanvi, amb el qual se li paga el treball durant el segon període de recanvi. Sota B aquest no és el cas. En relació al treballador els diners hi són, de fet com un mitjà de pagament de treball ja lliurat, però aquest treball lliurat no s’ha pagat amb el propi producte de valor monetaritzat (la forma monetària del propi valor produït). Això no és pot fer fins al començament del segon any, quan al treballador se li paga sota B amb el producte de valor monetaritzat de l’any anterior.

Com més breu és el període de recanvi del capital – com més breus són els intervals en els quals es reprodueix dins de l’any –, com més ràpiament es converteix la porció variable de capital, originàriament avançada en forma monetària pel capitalista, en la forma monetària del valor (incloent-hi, a banda, la plus-vàlua) generat pel treballador per reposar aquell capital variable; com més breu és, doncs, el termini en el qual el capitalista ha d’avançat diners dels propis fons, més petit és el capital que ha d’avançar en relació a l’abast donat de l’escala de producció; i més gran relativament és la quantitat de plus-vàlua que extrau durant l’any amb una determinada taxa de plus-vàlua, perquè pot comprar el treballador molt més sovint amb la forma monetària del valor creat pel treballador i pot posar més sovint en moviment el seu treball de nou.

Amb una determinada escala de la producció, la grandària absoluta del capital monetari variable avançat (i del capital circulant en general) disminueix en relació amb l’escurçament del període de recanvi i creix la taxa anual de plus-vàlua. Amb una determinada grandària de capital avançat creix l’escala de la producció, i per tant amb una determinada taxa de plus-vàlua, la quantitat absoluta de plus-vàlua creada en un període de recanvi creix igualment, simultàniament a la pujada de la taxa anual de plus-vàliua provocada per l’escurçament dels períodes de reproducció. S’obté de la investigació anterior que d’acord amb les diferents durades del període de recanvi es fa necessari que el capital monetari s’avance en quantitats força diferents per tal de posar en moviment la mateixa massa de capital circulant productiu i la mateixa massa de treball sota un mateix grau d’explotació del treball.

Segon – i això s’entrelliga amb la primera diferència – al treballador paga tant sota B com sota els mitjans de vida que compra amb el capital variable i que transformat amb les mans en mitjans de circulació. Retira, per exemple, no tan sols blat del mercat, sinó que el substitueix també mitjançant un equivalent en diners. Però com que els diners amb els quals el treballador sota B paga els seus mitjans de vida i els retira del mercat no són la forma monetària d’un producte de valor llençat durant l’any en el mercat, com és el cas del treballador sota A, forneix al venedor dels mitjans de vida de diners, però no de cap mercaderia – siguen mitjans de producció, siguen mitjans de vida –, que aquest puga comprar amb els diners lliurats, tal com era el cas sota A. Al mercat se li retira força de treball, mitjans de vida per a aquesta força de treball, capital fix en la forma de mitjans de treball i materials de producció emprats sota B, i s’hi llença com a substitut un equivalent en diners; però no es llença durant l’any en el mercat cap producte que repose els elements materials de capital productiu retirats. Si pensam la societat no capitalísticament, sinó comunísticament, en primer lloc no hi hauria capital monetari, ni tampoc els revestiments de les transaccions que se’n deriven. La qüestió es reduiria senzillament al fet que la societat ha de comptar prèviament quant treball, mitjans de producció i mitjans de vida ha d’empresar sense cap detriment dels rams que, com la construcció de ferrocarrils, per exemple, que no forneix cap mitjà de producció o de subsistència, o que no produeix cap efecte útil més que durant molt de temps, un any o més, mentre que extrauen treball, mitjans de producció i mitjans de subsistència de la producció anual total. En la societat capitalista, per contra, on la raó social sempre preval post festum, poden aparèixer i han d’aparèixer enormes perturbacions. D’una banda, hi ha la pressió damunt del mercat monetari, mentre que inversament la lleugeresa del mercat monetari crida en massa aquestes empreses, i per tant justament provoca les circumstàncies que generen després una pressió damunt del mercat monetari. Es pressiona el mercat monetari ja que cal un avançament de capital monetari constant a una escala superior durant uns terminis sempre més llargs. Deixam completament de banda que els industrials i comerciants llencen el capital monetari necessari per dur a terme els negocis en especulacions ferroviàries, etc., i fer-ho bo manllenvant del mercat monetari. - D’altra banda, hi ha pressió damunt del capital productiu disponible de la societat. Com que els elements constants del capital productiu es retiren del mercat i tan sols s’hi llença per ells un equivalent monetari en el mercat, la demanda efectiva puja sense lliurar cap element d’oferta. D’ací la pujada de preus tant dels mitjans de vida com dels materials de producció. S’afegeix que durant aquest temps, l’especulació es generalitza, i hi ha grans transferències de capital. Una banda d’especuladors, contractistes, enginyers, advocats, etc., s’enriqueix. Provoquen una forta demanda consumptiva al mercat, mentre pugen els salaris. En relació als mitjans de nodriment, també certament s’estimula l’agricultura. Com que aquests mitjans de nodriment no poden aparèixer sobtadament, ni augmentar-se en el mateix any, en creix la importació, com en general la importació d’aliments exòtics (cafè, sucre, vi, etc.) i d’objectes de luxe. D’ací la sobreimportació i especulació en aquesta part del negoci d’importació. D’altra banda en els rams industrials on la producció pot augmentar ràpidament (la manufactura pròpiament dita, la construcció, etc.) la pujada de preus provoca una extensió sobtada, a la qual segueix aviat el col·lapse. Aquest efecte es produeix en el mercat laboral, que atrau una gran massa de superpoblació relativa latent, i fins i tot de treballadors ocupats, per a omplir els nous sectors. En general, empreses de gran escala, com els ferrocarrils, retiren del mercat de treball una determinada quantitat de força, que tan sols pot provindre de certes branques, com l’agricultura, etc., on s’empra exclusivament mossos forts. Això es troba encara després que les noves empreses hagen establert línies de negoci i que la classe treballadora migrant necessària ja s’haja constituït. Tan aviat com, per exemple, el ferrocarril funciona momentàniament a una escala superior a la mitjana, una part de l’exèrcit laboral de reserva s’absorbeix, la pressió del qual mantenia els salaris a la baixa. Els salaris pugen generalment, fins i tot en les parts abans ben ocupades del mercat laboral. Això dura fins que no té lloc el crac inevitable, que allibera de nou l’exèrcit de reserva de treballadors, i els salaris són pressionats fins al mínim o més enllà.(32)

En la mesura que la durada més o menys elevada del període de recanvi depèn del període laboral en un sentit estricte, és a dir del període necessari per a confeccionar el producte per al mercat, es basa en les condicions materials de producció donades en cada moment per als diferents investiments de capital, que dins de l'agricultura posseeixen més el caràcter de condicions naturals de la producció, i en la manufactura i en la major part de les indústries extractives canvien amb el desenvolupament social dels processos de producció.

En la mesura que la durada del període laboral es basa en la grandària de l'oferta (l'abast quantitatiu en el qual el producte es llença generalment al mercat com a mercaderia) té un caràcter convencional. Però la convenció mateixa té com a base material el nivell de la producció i és doncs accidental quan se la considera aïllada.

Finalment, en la mesura que la durada del període de recanvi depèn de la durada del període de circulació, és condicionat en part per canvis constants en les conjuntures del mercat, de la facilitat més o menys elevada per vendre i de la necessitat corresponent de llençar el producte parcialment cap a mercats més propers o més allunyats. A banda de l'abast de la demanda en general, el moviment de preus juga un paper cabdal en el sentit que les vendes es restringeixen intencionadament quan els preus cauen, mentre que la producció continua; a l'inrevés, la producció i les vendes van en paral·lel quan els preus pugen o les vendes es poden avançadament. Però hem de considerar la distància real del lloc de producció respecte del mercat com la base material real.

Per exemple, el gènere o fil de cotó anglès es ven a Índia. Posam que l'exportador paga al fabricant de cotó (l'exportador de cotó ho fa tan sols de grat sota una bona condició del mercat monetari. Tan aviat com el propi fabricant reposa el capital monetari mitjançant operacions de crèdit, la cosa jo va tan bé). L'exportador ven la mercaderia de cotó després en el mercat indià, des d'on se li remet el capital avançat. Fins a aquest retorn la qüestió és exactament igual al cas en el que la durada del període laboral necessitava l'avançament de nou capital monetari per mantindre el procés de producció a una determinada escala. El capital monetari amb el qual el fabricant paga els seus treballadors i renova els altres elements del capital circulant no és la forma monetària del fil produït. Això no pot ésser el cas abans que el valor d'aquest cotó retorne en diners o producte fins a Anglaterra. És capital monetari addicional com a abans. La diferència és tan sols que, per comptes d'avançar-lo el fabricant, ho fa el comerciant, qui potser l'ha obtingut alhora mitjançant operacions de crèdit. Similarment, abans que aquests diners es llencen al mercat o simultàniament, no s'ha llençat al mercat anglès un producte addicional que es puga comprar amb aquests diners i que puga entrar en el consum productiu o individual. Si aquesta situació persisteix per molt de temps i en una escala força elevada, ha de tindre el mateix efecte que la prolongació abans esmentada del període laboral.

Ara bé, és possible que a Índia el fil es venga de nou a crèdit. Amb aquest crèdit es compren productes a Índia i se'ls tramet de retorn a Anglaterra o se'n remeten imports a canvi. Si aquesta situació persisteix, el mercat monetari indià pateix una pressió i la reacció a Anglaterra hi pot provocar una crisi. La crisi, alhora, fins i tot lligada amb l'exportació de metalls nobles a Índia, provoca una nova crisi en aquell país degut a la bancarrota de companyies angleses i de les filials indianes, que han rebut crèdit de bancs indians. Així apareix una crisi simultània en el mercat on el balanç comercial és favorable, com en aquell on és desfavorable. Aquest fenomen pot complicar-se encara. Anglaterra, per exemple, pot trametre barres d'argent a Índia, però els creditors anglesos d'Índia no recuperen els crèdits en aquell país de manera urgent, i Índia aviat haurà de trametre les barres d'argent de nou a Anglaterra.

És possible que exportacions i importacions envers Índia siguen aproximadament equivalents, per bé que les darreres (excloses circumstàncies particulars, com l'encariment de cotó, etc.) tenen l'abast determinat i estimular per les primeres. El balanç comercial entre Anglaterra i Índia pot sembla equilibrat o tan sols mostrar febles oscil·lacions d'una banda o de l'altra. Però tan aviat com esclata la crisi a Anglaterra resulta que les mercaderies de cotó no venudes s'acumulen a Índia (no s'han convertit, doncs, de capital-mercaderia a capital monetari – superproducció des d'aquesta banda), i que de l'altra banda a Anglaterra resten estocs no venuts de productes indians, i una part més gran dels estocs venuts i consumits no es paguen. Ço que apareix com una crisi en el mercat monetari, expressa de fet anomalies en el propi procés de producció i reproducció.

Tercer: En relació al propi capital circulant emprat (tant variable com constant) la durada del període de recanvi, en la mesura que deriva de la durada del període laboral, provoca aquesta diferència: en diversos recanvis durant l'any un element del capital circulant variable o constant pot subministrar-se a través del propi producte, com per exemple en la producció de carbó, en la confecció de roba, etc. En altres casos això no passa, si més no durant l'any.

Nota

(32) En el manuscrit s'insereix la següent nota per a una ampliació futura: “Contradicció en el sistema de producció capitalista: els treballadors com a compradors de mercaderies són importants per al mercat. Però com a venedors de la llur mercaderia – la força de treball – la societat capitalista té la tendència de disminuir-la fins al preu mínim. - Contradicció addicional: les èpoques en les quals la producció capitalista excerceix tota la potència, es demostren habitualment com a èpoques de sobreproducció; com que les potències de producció no es poden emprar a un abast que no tan sols produesca més valor sinó que el puga realitzar; la venda de mercaderies, la realització del capital-mercaderia, i per tant també de la plus-vàlua, és, però, limitada, no pels requeriments de consum de la societat en general, sinó per les necessitats de consum d'una societat en la qual la gran majoria és sempre pobre i resta sempre pobre. Això pertany però a la següent secció”. <=