Els límits de l’economia mixta. Paul Mattick 1969

XVIII

DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC

La teoria de Keynes tracta del capitalisme “madur” i de la seua incapacitat aparent d’un desenvolupament “automàtic” ulterior. Aquesta preocupació pel capitalisme “madur” reflectia un menysteniment força general del desenvolupament de les regions industrialment endarrerides. En opinió de Keynes, recordam, és la disminució de l’escassedat de capital, conseqüència de la disminució de la propensió al consum, la que explica la demanda insuficient i la desocupació en les nacions capitalistes desenvolupades. En països on el capital és escàs i la propensió al consum consegüentment alta, aquest problema no existeix, ja que un “país pobre serà disposat a consumir de lluny una part més elevada de la seua producció, de forma que una mesura ben modesta d’inversió serà suficient per proporcionar una plena ocupació”[1] També deia que hi havia “una tendència crònica al llarg de la història humana d’una propensió a l’estalvi més fort que la inducció a invertir”, i que “la feblesa de la inducció a invertir ha estat tothora la clau del problema econòmic”[2] Aparentment, doncs, la propensió a estalviar no és tan sols una conseqüència de la disminució de la propensió a consumir sinó que existeix força independentment de l’escassedat, o de la disminució de l’escassedat, del capital. Tot plegat, però, Keynes para un poc d’atenció a les naccions endarrerides, ja que “contemplava l’homogeneïtzació econòmica internacional com un camí de prosperitat universal i de pau mundial duradora”[3]

Un capitalisme plenament desenvolupat implica una producció i un bescanvi de mercaderies a escala mundial – el mercat mundial. Quan Marx dibuixava el futur del capitalisme citant l’exemple del capitalisme britànic, no era per deixar entendre que totes les altres nacions copiarien el desenvolupament d’Anglaterra, sinó que el mercat mundial seria una extensió de les relacions socials i econòmiques bàsiques dominants en la nació capitalista llavors més avançada. La competència i l’acumulació caracteritzarien l’economia mundial com caracteritzaren Anglaterra. El quadre anglès era el de laissez-faire, recolzat en l’explotació colonial i en una posició monopolista en les finances i el comerç internacionals. Encara que les nacions que es desenvolupament capitalísticament objectaren al principi de laissez-faire, ho feren tan sols per tal d’aconseguir força competitiva per tal d’operar més reeixidament sota les seues condicions. També maldaven per posicions monopolistes en tal o tal esfera de la producció i del comerç mundials i procuraren la possessió de colònies per aconseguir i garantir privilegis especials. Tot plegat implicava una heterogeneïtat internacional més que no pas una “homogeneïtzació”, ja que això incloïa la concentració de capital en les nacions més avançades i l’explotació dels països més pobres per aquestes nacions.

Però així com Keynes ignorava el fet de l’explotació a l’interior, també ignorava l’explotació de les nacions sots-desenvolupades per les desenvolupades. I així com creia que l’explotació “injustificada” (rendiments excessius) es podia eliminar sense alterar les relacions socials existents, sostenia que els interessos de les nacions capitalísticament dominants es podien harmonitzar amb els dels països sots-desenvolupats sense canviar res de bàsic en les estructures socials ni de les nacions sots-desenvolupades ni de les desenvolupades. Era simplement una qüestió de “fer que les propensions a estalviar dels membres més rics del món fossen compatibles amb les necessitats de desenvolupament dels seus membres més pobres”.[4]

Vist des del punt de mira del capitalisme occidental, la política keynesiana en relació a les nacions sots-desenvolupades s’esgota en l’ajut al desenvolupament econòmic a través de concessions, prèstecs i inversions. Malgrat que sovint considerat ajut, les inversions d’empreses privades no tenen, és clar, res a veure amb assistir les nacions forasteres; s’emprenen purament amb finalitats d’explotació. Els prèstecs, també, siguen de fons privats o públics, no constitueixen ajut sinó que se suposa que generen interès i són així instruments de participació en l’explotació de la producció que financen. El capital s’inverteix on pot obtindre beneficis i interessos, i és merament l’alçada d’aquests ingressos la que determina si el capital fluirà als països desenvolupats o als sots-desenvolupats. No hi ha doncs res d’específicament “keynesià” o “nou” en les inversions o els prèstecs de capital exterior; ço que és nou és la demanda que siguen “compatibles” amb les necessitats desenvolupament de les nacions més pobres, és adir, amb el llur desenvolupament capitalista.

Amb l’assumpció que el capitalisme occidental ha resolt els seus propis problemes a través de tècniques keynesianes que conduiren a un estat d’“afluència” general, i a banda de l’amenaça de guerra nuclear, el problema del sots-desenvolupament es considera ara de primera importància. Com sorgí aquest problema? Segons totes les aparences, no existia en el segle XIX. Com en temps de Ricardo, alguns economistes encara pensen que “és en la natura dels països menys desenvolupats que siguen principalment productors de béns primaris, és a dir, productes agrícoles o miners. Amb un nivell baix de destresa humana i de capital, la mena de producció en la qual tindran un avantatge comparatiu serà habitualment la dependent dels recursos naturals. No tan sols la ‘banda de l’oferta’ sinó també la banda de la demanda es gira d’aquesta forma, ja que la necessitat més gran de les nacions més pobres és l’alimentació. Per finançar les importacions els països sots-desenvolupats hauran d’exportar mercaderies primàries. Els mercats d’aquests béns no són sovint els adients per estimular-hi el desenvolupament”.[5] Una solució a aquest dilema seria en teoria una demanda mundial creixent de productes primaris, suficient com per elevar-ne els preus i estretar el marge entre les importacions i les exportacions de les nacions sots-desenvolupades. Una altra solució seria augmentar la producció alimentària a expenses de les exportacions. Un augment de la producció alimentària, vinculada a un augment de la producció de béns manufacturats, permetria aquests països per reduir importacions de nacions desenvolupades. Un augment de la demanda mundial de productes primaris presuposa una taxa molt superior de formació de capital en les nacions desenvolupades que el dominant. Aquesta alta taxa d’expansió al seu torn presuposa, entre d’altres coses, mercats d’exportació més elevats per a les nacions desenvolupades i, amb aquesta finalitat, la importació barata de productes primaris. Les nacions capitalistes que depenen de subministraments ultramarins de productes primaris no poden mostrar cap entusiame real pel desenvolupament industrial de nacions endarrerides, ja que això faria perillar les pròpies posicion favorables en el mercat mundial.

Amb l’arronsiment del mercat mundial, un enlentiment de la taxa d’expansió del capital dels països desenvolupats fereix durament els territoris menys industrialitzats. Disminueix la demanda de productes primaris i en redueix el preu sense davallar les necessitats d’importació. Però fins i tot una ràpida expansió econòmica de les nacions desenvolupades rarament beneficia les economies sots-desenvolupades. El ritme accelerat d’inversions en les nacions riques en capital a la vetlla de la segona guerra mundial, per exemple, eixugà la majoria del capital mundial disponible, deixant poc al desenvolupament de les regions més pobres. Aquesta “prosperitat” occidental conduí a enormes pujades de preu de la maquinària i d’altres béns acabats, la qual cosa empitjorà els termes comercials dels països sots-desenvolupats. Bé hi haja prosperitat o depressió, els països més pobres simplement no poden guanyar en el joc competitiu. La llur dependència irremeiable d’unes condicions canviants de mercat es posa de manifest en canvis violents dels llurs mercats d’exportació i dels preus d’exportació dels béns primaris. S’ha estimat que pel període del 1901 al 1950 els ingressos per exportacions dels productors de mercaderies primàries fluctuaren una mitjana de 23% anual.[6] La caiguda de preus de productes primaris després del 1956 anul·là a la pràctica tot l’ajut vehiculat als països sots-desenvolupats per les nacions occidentals fins llavors. A efectes reals, aquest “ajut” era merament una compensació parcial de les llurs pèrdues en el comerç internacional, que foren guanys pels importadors en les nacions desenvolupades. Dades publicades per la Divisió Estatística de les Nacions Unides [7] mostren que el 1964 el nivell de preus de les mercaderies primàries en relació als de béns manufacturats era d’un 22% inferior als del 1950. Els termes comercials havien costat als països desenvolupats una pèrdua de valor de 4.000 milions de dòlars en comparació amb els llurs ingressos de feia 15 anys.

Els prèstecs exteriors i les importacions de capital “ajudaren” fins a cert punt a la capitalització i industrialització dels països sots-desenvolupats i afanyaren el canvi de condicions feudals a semi-capitalistes amb l’augment de la producció de mercaderies. Aquestes inversions serviren en gran mesura per facilitar l’extracció de productes primaris. S’ha emprat capital per desenvolupar el sistema de plantacions i augmentar l’eficiència de les indústries minera i petroliera. Aquest patró bàsic no ha canviat. Les inversions americanes a Àfrica, per exemple, que el 1964 havien crescut fins a un total de 1.600 milions de dòlars, han “anat a empreses extractives per treure recursos naturals d’Àfrica; tan sols una proporció relativament petita ha anat a empreses manufactureres i comercials locals” [8] En general les exportacions de capital als països sots-desenvolupats s’han vist enormement reduïdes i per algunes d’aquestes nacions s’han acabat directament. En breu, no hi ha prou inversió de capital com per facilitar el creixement econòmic de les nacions sots-desenvolupades i, més sovint que no, s’hi extreu més en forma de beneficis que no s’hi introdueix amb noves inversions. “Els beneficis derivats d’operacions en països sots-desenvolupats han anat en gran mesura a inversions financeres en parts altament desenvolupades del món”[9]; de forma que, si més no en part, l’avenç d’una part del món s’ha fet a expenses d’un altre.

Els principals resultats de la penetració americana en els països sots-desenvolupats no foren diferents dels assolits pel control colonial europeu. Els països de Sud-Amèrica, per exemple, s’empren com a fonts de matèries primeres i com a mercats de productes acabats. Amèrica guanyà els beneficis del control imperial a través de la política de “portes obertes” basada en la superioritat productiva, a través de les exportacions de capital, i, quan calia, a través de la intervenció militar. Amb tot, els països d’Amèrica Llatina no es troben en la mateixa categoria de sots-desenvolupament que els d’Àfrica i Àsia. Mèxic i Brasil, per exemple, experimentaren una ràpida taxa de formació de capital nadiu. A Mèxic això pujà a un 15% de la producció nacional total en els darrers anys. Gairebé dues terceres parts d’aquesta inversió de capital pertany a l’empresa privada. Les inversions privades americanes hi inclouen no tan sols les tradicionals fonts de matèries primeres sinó també indústries més recents com la química, l’electricitat, la telefonia, l’aviació, l’automobilística, la banca i les companyies d’assegurances, la qual cosa causa un cert resentiment polític perquè “el poder econòmic de les grans companyies forasteres constitueix una seriosa amenaça a la integritat de la nació i a la llibertat del país per planificar el propi desenvolupament econòmic”[10] Els beneficis, però, són alts; la taxa de guanys de les inversions forasteres va d’un 10 a un 20%, del qual aproximadament la meitat es reinverteix i l’altra meitat es repatria.

Si dividim les nacions del món en tres grups diferents segons la distribució mundial de renda del 1949 obtenim el següent quadre:[11]


RENDA MUNDIAL
(%)

POBLACIÓ MUNDIAL
(%)

RENDA PER CÀPITA

PAÏSOS D’ALTA RENDA

67

18

$915

RENDA MITJANA

18

15

$310

RENDA BAIXA

15

67

$54

En el continent nord-americà, inclòs Canadà, hi ha “un mer 10% de la població mundial. Però hi tenim un 75% de la renda mundial. Contràriament, un 75% de la població mundial la renda de la qual és per sota de 125 dòlars per persona i any rep en total potser no pas més d’un 10% de la renda mundial”[12] Siguen quines siguen les limitacions d’aquestes comparacions i similars, revelen de totes formes que “en l’escena internacional, es representa ara un drama, que podria acabar amb una catàstrofe marxiana d’una escala enormement superior a allò que mai va preveure Marx. Hi ha una tremenda distància de renda entre nacions riques i pobres, i les nacions més pobres representen les masses. La distància s’amplia. Les nacions pobres esdevenen conscients de classe però és possible que, una vegada més, concessions dels privilegiats, mentre els sots-privilegiats es fan més forts, puguen crear una nova harmonia”[13]

És una qüestió de concessions ja que el propi procés no és pot revertir. I aquestes concessions impliquen el sacrifici de, si més no, part dels privilegis que les nacions desenvolupades deriven del procés. Això suposa inversions de capital més elevades i més ajut exterior per accelerar el desenvolupament industrial de les nacions pobres. Es prioritza el capital privat però també és necessari l’ajut governamental, ja que hi ha moltes empreses on el capital privat rarament, si mai ho fa, inverteix. Aquestes empreses pertanyen a allò que s’anomena infrastructura industrial, és a dir, carreteres, dics, canals, ports, educació, salut, i sovint transports i energia – els serveis dels quals els empren gairebé totes les altres indústries. Es reconeix ara generalment que de la infrastructura en tenen més bona cura les autoritats públiques, encara que el seu desenvolupament siga també una condició pel desenvolupament del capital privat. Com que els capitalistes tant de les nacions sots-desenvolupades com de les desenvolupades s’interessen igualment per aquesta infrastructura, la seua contrucció no és tant una forma d’ajut al sots-desenvolupat com una d’ajut al capital privat en general. I allà on totes les altres relacions econòmiques entre els països desenvolupats i els sots-desenvolupats resten tal com havien estat abans del desenvolupament, la infrastructura ajudarà els primers fins i tot més que als darrers. Aquesta forma d’ajut subsidia l’economia privada amb despesa pública tant als països donadors com als receptors.

Qualsevol altre ajut a gran escala, com ara el consum de béns i d’articles alimentaris per l’alleujament immediat de poblacions en patiment, interferiria amb les relacions de mercat existents i amb els interessos especials que hi ha dipositats. Mentre que en les nacions “madures” això simplement suposa que la sobreproducció crònica es resoldrà amb producció malbaratadora més que no pas amb l’aportació de nivells de vida superiors, en els països endarrerits sovint suposa fam real en mig de diversos intents per crear les precondicions pel desenvolupament del capital.

La majoria aclaparadora de l’ajut realment rebut per les nacions sots-desenvolupades ha consistit en assistència militar. En aquesta forma l’ajut és menys perjudicial als interessos privats. En alleujar els governs de les nacions sots-desenvolupades de part de les despeses de “defensa”, s’alliberen fons (teòricament però no necessàriament a la pràctica) per propòsits de desenvolupament. L’assistència militar serveix per protegir governs que simpatitzen amb les polítiques occidentals: s’atorguen a governs que representen classes socials decidides a mantindre intactes les relacions interiors de propietat i les relacions econòmiques internacionals. “No és desprovista d’importància econòmica”, es diu, “la capacitat demostrada per unitats especialitzades de les forces armades de Perú, Colòmbia i Veneçuela per destruir o controlar grups guerrillers d’orientació comunista que proven d’aixecar operacions de front d’alliberament a gran escala. Aquests esforços no han aconseguit de pertorbar la confiança nacional”[14] Una part menor de l’ajut exterior és de natura no-militar. Com una mena d’assistència militar auxiliar, la determinen les necessitats político-militars de les nacions donadores d’ajut, i no les necessitats de desenvolupament dels països receptors. Proporcionar ajut d’una importància superior podria conduir a canvis radicals en l’estructura social i econòmica dels països sots-desenvolupats, que podrien afectar els interessos econòmics i político-militars de les potències dispensadores d’ajut. Ja que les noves forces socials alliberades pel procés de desenvolupament bé poden capgirar i enderrocar les relacions comercials habituals així com les aliances polítiques; particularment degut a les condicions mundials presents un ràpid desenvolupament social i econòmic implica un control governamental que tendeix envers el capitalisme d’estat. L’ajut exterior s’atorga per contindre, i no per ampliar, la tendència capitalista d’estat.

Una veritable preocupació de les nacions “endarrerides” seria de fet estranya: no fa tant de temps que s’alliberaren enormes energies, en dues guerres mundials, per convertir nacions industrialment desenvolupades en àrees sots-desenvolupades; i s’emmagatzemen avui energies encara més grans per transformar tot el món en territori sots-desenvolupat i, potser, en territori incapaç de qualsevol mena de desenvolupament. Les lluites imperialistes pel poder impedeixen per elles mateixes tot ajut seriós al desenvolupament exterior. El bombardeig de les estacions elèctriques de Yalu durant la guerra de Corea, per exemple, “destruïren més capital d’equipaments en una sola nit que allò que inverteixen els Estats Units en totes les àrees sots-desenvolupades durant tot un any” [15] Aquesta “política” es repeteix ara a una escala molt més elevada a Vietnam, i probablement s’estendrà a les parts desenvolupades de Xina i a tot el Sud-est Asiàtic.

El 1959 les concessions i prèstecs governamentals per part dels països industrials del “món lliure” a les nacions menys desenvolupades s’estimaren aproximadament en 4.000 milions de dòlars, dels quals els Estats Units oferiren uns dos terços i França i el Regne Unit la majoria de la resta. Això era força menys de l’1% del producte nacional brut d’aquestes nacions. De fet, el 1961, quan es proposà un esforç renovat per assistir les terres més pobres, es proclamà la xifra de l’1% com un objectiu desitjable per a les despeses en ajuts. El flux total de fons governamentals i privats d’Europa i Nord-amèrica als països desenvolupats promedià just per sota dels 7.000 milions de dòlars del 1956 fins al 1959. D’aquesta mitjana anual, les concessions i prèstecs governamentals suposaven 3.600 milions de dòlars, diverses formes de prèstec i inversió privades uns 2.700 milions de dòlars; i contribucions d’agències internacionals d’ajut als països sots-desenvolupats 600 milions de dòlars. Aquestes compilacions incloïen onze formes diferents d’“ajut, que anaven des de concessions governamentals fins a compres privades de bitllets del Banc Mundial, i incloïen crèdits garantits a l’exportació, ingressos retornats de companyies privades als països sots-desenvolupats, pagaments de reparació, etc. – totes aquestes categories es consideren “ajut exterior” perquè totes elles representaven un flux de diners als països sots-desenvolupats.

L’“ajut” fins ara aportat als països endarrerits ha estat massa feble com per afectar les condicions de vida i ja no diguem per a estimular el desenvolupament econòmic. En conseqüència, tan sols ha ampliat la distància de renda entre les nacions riques i les pobres, més que no pas estretar-la. En la visió keynesiana cal doncs ampliar-lo i potser distribuir-lo de forma diferent o alterar-lo qualitativament. De la mateixa forma que la producció induïda pel govern és la solució keynesiana al problema de l’estagnació de capital en els països avançats, més ajut exterior és el programa per accelerar el desenvolupament dels països sots-desenvolupats. Assolida aquesta conclusió, els keynesians canvien de tema, ja que de l’aplicació de les llurs teories no hi són competents.

Per al desenvolupament de les àrees endarrerides, però, la generositat keynesiana és tan inaplicable com inútil la mísera realitat de l’ajut exterior. Com s’ha assenyalat abans, la producció malbaratadora induïda pel govern en les nacions desenvolupades no les consideren supèrflues els llurs governs o, en aquest sentit, per les llurs poblacions; es veuen com a necessàries per a la seguretat interna i externa de la nació i del capitalisme occidental. A més, lluny de violar els principis de lliure empresa, no hi ha forma de transferir fons de l’esfera de la producció malbaratadora a l’ajut exterior, si no és que aquest ajut exterior fa part d’un mecanisme defensiu del capitalisme occidental; en el qual cas, és en ell mateix una altra forma de producció malbaratadora. Davant d’aquesta situació, els fons governamentals són sempre escassos per a qualsevol propòsit. Amb una cursa armamentística internacional en progrés, hi ha poques probabilitat d’un augment de les despeses en ajut exterior capaç de marcar una diferència en el creixement econòmic dels països sots-desenvolupats. Però fins i tot una reducció substancial de la producció malbaratadora a través de polítiques de desarmament no conduiria a una ampliació important de l’ajut exterior si aquest ajut no servís els requeriments de beneficis de les nacions industrials.

Se sosté, és clar, que l’ajut exterior resultarà un esperó per les nacions desenvolupades a mesura que el creixement industrial dels països fins ara sots-desenvolupats esdevé l’impuls d’un avenç capitalista general. Per comptes de fer més pobres els països rics, el desenvolupament dels països més pobres pot fer totes les nacions més riques. La idea troba suport en la teoria keynesiana, segons la qual totes les nacions capitalistes poden assolir un punt de “maduresa” on la demanda de capital cau per sota de la propensió a l’estalvi. És just llavors una qüestió de com es pot fer compatible aquesta propensió amb les necessitats de desenvolupament de les nacions més pobres. La resposta és la simple petició de fer-les compatibles amb mesures governamentals adients. Però és precisament perquè la propensió a l’estalvi de les nacions més riques és incompatible amb les necessitats de desenvolupament de les nacions més pobres que ni el capital privat ni els governs que representen el capital privat poden acceptar els suggeriments keynesians.

L’estagnació econòmica en les nacions capitalistes avançades s’acompanya d’una estagnació dels països sots-desenvolupats perquè en tots dos semblen poc rendibles noves inversions sota les condicions existents de producció. Òbviament, l’estagnació no és una política capitalista sinó que la pateixen els capitalistes, com qualsevol altre, per raons que són fora del llur control i fins i tot fora del llur coneixement. Per ells el problema no és què fer amb “estalvis” que no es poden invertir rendiblement, sinó més aviat com augmentar la rendibilitat del capital com per emprar aquesta “estalvis” capitalísticament. Però “estalvis” que cerquen oportunitats d’inversió les trobaran, en tot cas, primer en els països desenvolupats i no pas en els sots-desenvolupats. Encara que s’emprengués el desenvolupament industrial en els darrers, el fet que siguen menys desenvolupats fa que la llur productivitat, i així doncs la llur rendibilitat, siga inferior a la de les nacions capitalistes més antigues. D’aquesta forma, fins i tot el llur desenvolupament augmentarà la disparitat entre nacions desenvolupades i sots-desenvolupades.

Malgrat que s’afirma sovint que els països endarrerits “tenen l’avantatge de poder adaptar l’equipament més modern sense haver-lo d’injertar en l’equipament existent i sense que l’obstaculitze l’existència d’edificis obsolets”[16], aquest avantatge no existeix realment. Més aviat, la lentament creixent industrialització dels països sots-desenvolupats amplia la distància de productivitat entre països “rics” i “pobres” per la mateixa raó que les nacions desenvolupades gaudeixen de tots els avantatges de la tecnologia moderna. És cert, és clar, que algunes de les noves innovacions tecnològiques troben aplicació en els països sots-desenvolupats – en les indústries extractives, per exemple – però fan costat al capital exterior més que no pas al desenvolupament nadiu.

La rendibilitat del capital en els països sots-desenvolupats és, és clar, ben alta en les indústries extractives. Operades amb l’equipament més modern i servides amb tècnics de fora, són capaces de competir amb indústries similars de les nacions desenvolupades. De fet, aquestes indústries són sovint enormement rendibles. No és tan sols perquè siguen competitives, sinó perquè no hi ha cap necessitat de competència. El preu mundial del petroli cru, per exemple, és fixat, de forma que la seua extracció dels camps petrolífers relativament costosos dels Estats Units serien rendibles. Aquest preu no té relació amb el cost de producció dels camps petrolífers de baix cost dels països sots-desenvolupats. “Vendre per uns 100 xílings la tona quelcom que costa de produir 13 xílings la tona (al Golf Pèrsic, per exemple) és una consecució remarcable. Aquest marge de rendibilitat fa que siga lluny d’ésser ruïnós retornar als estats àrabs la meitat (o més) del benefici”.[17] És per aquesta raó, doncs, que el gruix de les inversions privades exteriors s’ha concentrat en les indústries extractives. L’empresa privada garanteix la rendibilitat de les inversions exterior amb la creació de monopolis en indústries particulars i en permetre-les de carregar preus amb independència dels costos de producció. Però fins i tot llavors, tret de negocis particulars, l’endarreriment general implica baixa rendibilitat i per aquesta raó no atreu capital exterior.

En la mesura que les nacions sots-desenvolupades que podien desenvolupar-se amb inversions privades ja s’han “desenvolupat”; i en la mesura que es puguen desenvolupar més amb capital privat ho faran – ben a banda de tots els esforços governamentals. Si encara són en un estat paorosíssim de sots-desenvolupament, això indica merament que el sistema de producció capitalista – particularment la seua forma de lliure empresa – no és capaç de desenvolupar una economia mundial integrada i una divisió racional del treball que garantesca l’existència i el benestar de la població mundial. Ja que, com en qualsevol nació capitalista particular les inversions s’aturen en el moment que deixen d’ésser rendibles, amb independència de les necessitats socials reals, també en el món en general les inversions existents indiquen les fronteres de la rendibilitat. Aquesta situació testimonia la incapacitat del capitalisme per estendre el seu mode de producció a un sistema mundial. Tot el que ha pogut fer el capitalisme és crear el mercat mundial; i fou aquesta creació mateixa la que dividí el món en nacions “pobres” i “riques”.

La mateixa noció d’inversions exteriors implica que els propietaris resideixen fora del lloc on es fan les inversions. Poden prendre totalment o parcialment els beneficis fets a l’exterior cap al país de residència. D’aquesta forma, els capitalistes exploten el treball d’altres nacions sense acumular-hi gaire capital. És cert que en fer-ho forneixen algunes persones de feina, gent que altrament serien a l’atur o ocupats en feines menys remunerades; però no impulsen el desenvolupament econòmics fins al nivell que fa possible l’explotació d’aquest treball. Els capitalistes nadius, també, per raons bé de rendibilitat bé de seguretat, poden enviar, i habitualment ho fa, una part dels beneficis, o tots, cap a l’exterior. Tot plegat és ben legítim fins que s’il·legalitza, ja que correspon a l’ideal capitalista del “lliure” moviment de capital en un mercat mundial “lliure”. La recerca del màxim de beneficis i de seguretat és precisament el mecanisme que se suposa que distribuiria el capital de la forma més “econòmica”, que és suposadament també la forma més beneficiosa per a la població mundial. Ço que fa realment és perpetuar i accentuar la distància de renda entre les nacions riques i les pobres. Més diners abandonen les nacions endarrerides que no pas els que hi inverteixen els països desevolupats. Segons el Departament de Comerç dels Estats Units, per exemple, les inversions d’inversos dels Estats Units als països d’Amèrica Llatina, inclosos tant el nou capital com els ingressos no retornats, pujaren el 1958 a 317 milions de dòlars, mentre que els ingressos retornats als Estats Units foren 653 milions de dòlars. Les figures respectives dels següents anys foren:


INVERTITS

REPATRIATS

1959

$347 milions

$600 milions

1960

$267 milions

$641 milions

O per prendre un sol país: “Del 1943 al 1958 ciutadans forasters invertiren privadament gairebé 250 milions de dòlars a Xile. Durant el mateix període de 15 anys aquests forasters prengueren gairebé 600 milions de dòlars en forma de beneficis repatriats. Aquest flux, principalment als Estats Units, representava un donatiu de 50 dòlars de cada home, dona i infant a Xile. El país necessita desesperadament ajut, no lliurar-ne”[18] Però aquesta queixa resta en un malentès, ja que el capitalisme no té res a veure amb la caritat, si no és com un negoci rendible més.

Malgrat el fet que la majoria dels beneficis fets enriqueixen les nacions desenvolupades més que les sots-desenvolupades, les darreres clamen de totes formes més inversions de capital exterior per fonamentar les relacions de propietat existents en els propis països. Però el capital no es disposa a invertir-hi, no tan sols per la demanda competitiva de capital en els països desenvolupats, sinó també perquès les inversions en molts països sots-desenvolupats – que són nacions en condicions de crisi permanent – ja no són segures. Interessats principalment en recursos naturals com petroli i metalls, els inversors exteriors impulsen un desenvolupament parcial que perpetua la dependència dels països pobres respecte de les nacions riques i n’impedeix un desenvolupament més general. Hi ha excepcions, és clar, que troben causa en una proximitat geogràfica entre nacions desenvolupades i sots-desenvolupades. A Mèxic i a Cuba, per exemple, el capital americà ha provat d’entrar en totes les indústries estratègiques. Empreses americanes posseïen un 60% de totes les indústries cubanes des de la cosmètica fins a la canya de sucre. Però aquesta proximitat no impedí l’alçament de moviments i governs socials revolucionaris. Restringiren i àdhuc expropiaren el capital exterior en nom d’un desenvolupament nacional lliure, i es posicionaren contra les necessitats específiques de beneficis dels grans imperis industrials i financers. Com que aquests moviments s’han difós i amenacen d’alçar el cap de nou, el capital privat no té un gran desig d’invertir en àrees sots-desenvolupades, on afronta no tan sols riscs econòmics sinó també polítics.

Com que tan sols es disposa d’una quantitat limitada de capital per a les transaccions intergovernamentals d’ajut, i com que tot l’ajut governamental es dissenya per a enfortir i garantir tot el que siga possible del món lliure, aquest ajut té la funció doble d’assegurar les relacions de propietat existents dels països receptors d’ajut i camps més amplis d’operació per als capitalistes de les nacions dispensadores d’ajut. Amb poques excepcions, basades en consideracions purament polítiques, no es forneix ajut per al desenvolupament d’indústries de propietat estatal tret d’aquelles que cauen en la categoria d’“infrastructura”. Per a encoratjar exportacions de capital a les nacions sots-desenvolupades, els governs sovint sota-signen i garanteixen aquestes inversions contra trastorns monetaris, controls d’intercanvi, taxació confiscadora i expropiació. Però fins i tot l’eliminació del risc a expenses de la butxaca pública no estimula enormement les inversions exteriors; ço que cal garantir són beneficis més elevats que els disponibles a l’interior.

La incapacitat i indisponibilitat del capitalisme a estendre el procés d’industrialització a les àrees sots-desenvolupades del món ha conduït a moviments nacional-revolucionaris que emfasitzen el paper de l’estat en el procés general de desenvolupament econòmic. Aquesta convicció no hi resulta d’un llarg procés d’augment del control governamental com l’experimentat en les nacions capitalistes avançades. Més aviat és el punt de partida per al desenvolupament de capital determinat nacionalment i dirigit tant contra l’endarreriment nadiu com contra el control exterior, i sovint s’acompanya d’una expropiació parcial o total del capital exterior o nadiu. Els negocis habituals per fer beneficis esdevenen així una qüestió de preocupació nacional i de poder polític. Com que algunes companyies occidentals perderen en la “nacionalització” a Iran o a Guatemala, per exemple, fan que els llurs governs els restauren i garantesquen els privilegis. I com que els negocis d’aquestes empreses – com de totes les empreses – són en certa forma ja una part integral de la política governamental, els llurs governs intervindran per pròpia iniciativa. Els afers exteriors inclouen els interessos i el prestigi dels governs. Es fan avançar i es protegeixen amb mitjans polítics. Els intents de nacions per escapar de les conseqüències econòmiques detrimentals d’ésser territoris de producció de matèries primeres per a les grans potències capitalistes, la insistència en polítiques de preus i de beneficis que els siguen més favorables, es tracten com a “conspiracions” no tan sols contra interessos comercials específics sinó contra la pròpia civilització occidental.

Si bé consideracions polítiques, militars i estratègiques deriven d’interessos econòmics i de necessitats inherents de l’acumulació de capital, i si bé sovint això és força obvi – com, per exemple, en el gran interès mostrat pel Sud-est Asiàtic com a àrea rica en producció de materials i per l’Orient Mitjà productor de petroli – la forma nacional de competència enfosqueix l’estreta relació entre interessos polítics i econòmics. Els darrers, certament, sempre han inclòs més que únicament la capacitat de beneficis immediats o esperats de determinades companyies. Però mai abans l’acumulació de capital no s’ha associat tan estretament amb l’imperialisme o amb el nacionalisme. Aquesta és una altra indicació encara del declivi general de l’economia de mercat i de la lenta transformació en una economia dirigida pel govern i que opera, primer de tot, en termes de territoris realment controlats, de fonts de matèries primeres i de mà d’obra realment garantida, i de línies de comunicació realment monopolitzades, per comptes d’en termes d’oferta i de demanda en un món considerat com un lloc de mercat obert. I així, malgrat que interessos nacionals i imperialistes són encara interessos econòmics, rarament o mai s’expressen en termes comercials.

Fins i tot en el passat el desenvolupament industrial requeria un gran esforç per part de l’estat. A Japó, per exemple, la por a la colonització i a l’explotació forastera conduí a la introducció deliberada del capitalisme per part del govern. Ja en les primeres etapes el desenvolupament japonès mostrava elements de “keynesianisme” que més endavant esdevindrien característics del capitalisme modern. En limitar la importació de capital exterior, Japó retingué un alt grau d’independència econòmica, i tot i que això requerí un grau extraordinari d’explotació assolí l’objectiu – un capitalisme japonès capaç de competit amb d’altres nacions capitalistes. Recolzat en cases financeres políticament afavorides, la indústria moderna s’introduí respecte a les necessitats tant econòmiques-competitives com militars. “Aquestes indústries molt altament desenvolupades en el sentit tècnic i dissenyades segons el model occidental més actualitzat, eren l’orgull de la burocràcia estatal que les protegia gelosament fins i tot després que gran part fos adquirida per capital privat”[19] Però Japó era l’excepció. El ràpid canvi en una potència industrial tingué lloc al tombant de segle, en un punt àlgid d’expansió internacional del capital, i sota unes condicions polítiques favorables ocasionades per l’amenaça d’Amèrica al colonialisme europeu a l’Orient Llunyà. Allò que les potències europees havien assolit amb la intervenció, Amèrica ho volia amb el comerç, i la política de “portes obertes” havia d’operar alhora contra els colonitzadors i la nació menys desenvolupada.

Les crisis i guerres del segle XX destruïen la majoria del colonialisme europeu. Però la independència política aconseguida per les antigues colònies ja no era una condició suficient per al desenvolupament econòmic. Ja eren massa empobrides per l’estagnació de les dècades prèvies. La llur situació s’ha descrit com un cercle viciós d’una baixa reserva de capital que implica un baix nivell de producció, i per tant de renda. Però una renda baixa no permet estalvis elevats i així la reserva de capital no pot augmentar-se fàcilment.[20] El nivell de renda no es pot elevar sense industrialització i la industrialització no es pot desenvolupar sense rendes més altes. Però no es poden aconseguir rendes més altes a través del comerç de productes no-industrials. Cal aconseguir-les internament amb una explotació encara més implacable per obtindre plus-vàlues prou elevades com per alliberar treball per construir una base industrial, sense disminuir amb això les exportacions requerides per pagar les importacions necessàries pel procés d’industrialització.

A banda del control colonial i de la discriminació comercial, un país o un àrea pot restar sots-desenvolupada degut a una deficiència de recursos naturals com terra cultivable i dipòsits minerals. Poden no aconseguir-se excedents; i així el desenvolupament industrial seria impossible, tret que se l’introduesca des de fora, la qual cosa afecta únicament recursos particulars – petroli i gas en el Sàhara, per exemple. Amb tot, el sots-desenvolupament existeix en països o territoris amb recursos naturals adients o sense. Existeix fins i tot dins nacions capitalistes com, per exemple, a Itàlia, de la qual el nord altament industrialitzat i el sud agrícola i endarrerits repeteix a escala nacional la divisió internacional de territoris pobres i rics. Si bé hi ha parts del món que no es poden desenvolupar industrialment de cap forma sòlida, això no té res a veure amb el problema del sots-desenvolupament en nacions potencialment capaces de creixement econòmic.

En llenguatge econòmic un país es considera progressiu si consum menys que la seua producció neta, per tal de permetre una addició neta a la reserva de capital existent. S’ha estimat que en anys recents les inversions netes de les economies sots-desenvolupades han estat entre un 3 i un 5% del producte nacional en contrast amb les nacions desenvolupades, on les taxes han estat d’entre un 10 i un 15%. Però l’augment de la producció en els països sots-desenvolupats ha quedat en bona mesura anul·lada per l’augment equivalent de la població. Es diu que aquestes nacions consumeixen tant com produeixen; això, és clar, és únicament cert quan hom menysté els estalvis no-capitalitzats dels rics així com les plus-vàlues que desapareixen a través del comerç per reaparèixer com a capital en les nacions desenvolupades.

Com que els països sots-desenvolupats són productors d’alt cost hi ha una gran quantitat de desocupació tant a l’agricultura com a la indústria. Segons Keynes, la desocupació en el capitalisme “madur” deriva d’una deficiència de la demanda efectiva degut a estalvis excessius provocats per una abundància relativa de capital. Això no val per les nacions sots-desenvolupades. Hi ha plus-vàlues, és clar, però no s’hi apliquen productivament. Els rics dels països sots-desenvolupats tendeixen a amassar fortunes en forma de tresors més que no pas en forma de capital productiu. Les disparitats de renda entre els rics i els pobres dels països sots-desenvolupats són fins i tot més elevades que en les nacions desenvolupades o, en qualsevol cas, semblen més elevades degut als nivells de vida extremadament baixos del gruix de la població. Ben satisfets amb l’estat de coses existent, les classes dirigents riques no troben cap sentit a l’alteració de condicions que els atorguen privilegis.

En la teoria econòmica burgesa, inclosa la versió keynesiana, les desigualtats de renda es justifiquen com a font de formació de capital. Tan sols els rics poden estalviar a una escala important; i com més “estalvien” més ràpid serà el desenvolupament. Tan sols sota condicions on ja s’ha “estalviat” massa, és a dir, en el capitalisme “madur”, pot un augment de la demanda requerir una igualtat de renda més gran. Com que aquestes condicions són les oposades a les prevalents en els països sots-desenvolupats, la teoria keynesiana tan sols pot suggerir allò que tota la resta de la teoria econòmica burgesa també proposa i que, de fet, és la pràctica capitalista – és a dir, l’augment dels “estalvis” a través d’un creixement de l’explotació i de la seua aplicació en el desenvolupament industrial.

Repetim, Keynes pensava que al llarg de la història la inducció a la inversió ha estat sempre més feble que la propensió a l’estalvi. Va escriure que “el desig de l’individu d’augmentar la seua riquesa persona a través de l’abstinència del consum ha estat habitualment més fort que la inducció a l’emprenedor d’augmentar la riquesa nacional amb l’ocupació de treball en la construcció de factors duradors”.[21] Amb tot, malgrat que els pobres no poden fer res més que abstindre’s del consum, no augmenten res més que la pròpia misèria. I malgrat que els rics consumeixen d’una forma ben fantàstica es fan més rics de totes formes.

Keynes parla tan sols dels rics dels països tant desenvolupats com sots-desenvolupats, bé sota condicions capitalistes bé sota condicions pre-capitalistes. En el capitalisme “madur”, la inducció a la inversió és deu al fet que la “maduresa” destrueix la rendibilitat; mentre que en el capitalisme “immadur”, la gent s’enriqueix i resta rica, precisament perquè no hi ha desenvolupament capitalista. “El no-consum”, escriu un deixeble de Keynes, “no comporta necessàriament la implicació que per ell mateixa allibera la mena de recurs humà i material que es pot emprar per produir béns de capital i tot plegat amb facilitat.[22] Els rics de les nacions pobres no s’han d’abstindre tan sols del consum sinó que se n’han d’abstindre per tal d’invertir en la construcció de factors duradors. En un mot, el programa keynesià per al desenvolupament industrial és capitalisme. I això inclou tota la contribució de Keynes a la “teoria del creixement econòmic”.

La magresa de la contribució de Keynes a la “teoria del creixement” no impedí el fet que el desenvolupament industrial, real o anticipat, de les economies endarrerides es reconeix ara en gran mesura bé com un desenvolupament “keynesià” o com un desenvolupament “socialista”, depenent de l’extensió de la participació estatal en el procés de formació de capital. Malgrat que les intervencions estatals sota condicions pre-capitalistes tenen una funció completament diferent de les defensades per Keynes per resoldre els problemes de les nacions capitalistes avançades, és possible aplicar les tècniques keynesianes per accelerar el procés de formació de capital en els països sots-desenvolupats. El control estatal del desenvolupament econòmic va precedir la teoria de Keynes no tan sols en el limitat sentit keynesià del control estatal, tal com s’experimentà a Japó, sinó també en el sentit més ampli i més consistent de la propietat estatal dels mitjans de producció, realitzada primerament a Rússia.

Les revolucions nacionals prengueren una diversitat de formes i característiques dins la llur natural bàsicament capitalista, segons les històries individuals dels països on tingueren lloc i la situació mundial que encaraven. La proximitat de Rússia al món occidental, la quantitat de capital exterior que s’hi havia invertit en indústries altament avançades (per bé que petites en relació a les dimensions i necessitats de la nació), la feblesa de la seua burgesia dins els grups socials dirigents i la seua població camperola que maldava per escapar de persistents condicions semi-feudals – tot plegat donà a la seua revolució el caràcter de “revolució des de sota”, un aixecament d’obrers i de camperols pobres i dels llurs aliats de classe mitjana contra totes les formes experimentades d’explotació, fossen dels terratinents o del capital nadiu o foraster. Basada en la ideologia marxiama, l’objectiu era el socialisme i la seua realització a través de l’actuació d’un estat revolucionari. A Índia el ferment revolucionari era d’una natura diferent. Dins les condicions colonials, hi sorgí lentament una identitat d’interessos entre la burgesia nadiua i la forastera. Impulsada per les circumstàncies de dues guerres mundial, hi hagué una fusió de capital foraster i nadiu i una ràpida expansió del segon. Amb tot, l’enorme primitivitat de la seua producció industrial i agrícola i la consegüent manca de consciència social en les classes inferiors donà a les seues aspiracions revolucionàries el caràcter d’un moviment nacional per a la independència política, que esperava l’emancipació a través del declivi de l’imperialisme britànic. Mentre Rússia es considera un sistema de socialisme d’estat, o de capitalisme d’estat, en el sentit no-keynesià de propietat estatal dels mitjans de producció, Índia es considera un estat socialista del benestar, que representa, si més no ideològicament, un “sistema keynesià” que es limita al control estatal de l’economia. Ja que en la “Índia socialista”, el 1958, “s’estimava que un 90% de les empreses del país, inclosa l’agricultura que és completament en mans de propietaris individuals, era en mans privades, i fornia un 92% de la renda total del país, amb un únic 8% de la renda total que provenia d’empreses propietat del govern”[23]

Amb el desenvolupament de Rússia en un poder industrial i amb l’ascens del bloc de l’est després de la segona guerra mundial, les economies nacionals del món tant dels països desenvolupats com dels sots-desenvolupats es dividiren en sistemes de propietat estatal i sistemes de control estatal limitat. La divisió no és absoluta; les diverses nacions que s’adhereixen a un o altre principi d’organització social mostren diversos graus bé de propietat estatal, bé de control estatal.

No hi ha dos països exactament iguals en aquest sentit ni entre les nacions dites comunistes o entre les nacions que pertanyen al “món lliure”, o entre les qui es consideren no alineades amb cap dels blocs de poder existents. Però en totes les nacions els govern intervenen fins a cert punt en el mecanisme econòmic. En les nacions “comunistes” les inversions les determinent presumiblement de forma directa decisions governamentals. En les economies controlades o mixtes, desenvolupades i sots-desenvolupades, les inversions són el resultat de forces de mercat que els governs cerquen d’influir amb mitjans monetaris i fiscals, i a les quals complementen amb inversions directament determinades en empreses públiques i en producció induïda pel govern. Les polítiques fiscals i monetàries que s’han arribat a associar amb el nom de Keynes s’apliquen en tots els sistemes econòmics existents amb independència del caràcter específic o de l’estadi particular de desenvolupament.

Mentre que en nacions “madures” les polítiques keynesianes serveixen per estabilitzar l’economia, els països sots-desenvolupats les poden emprar per organitzar i coordinar el creixement econòmic. Polítiques fiscals i monetàries poden distribuir la renda de forma que augmente el fons d’acumulació. El govern pot emprendre ell mateixa la tasca d’estalviar i invertir, duent a la pràctica allò que Keynes concebia com una mena de socialització profunda de les inversions a través de la recaptació d’estalvis comunals. Si el propi Keynes veia això tan sols com a possibilitat de futur, era de totes formes convençut, o així ho deia, de la seua desitjabilitat, no tan sols degut al declivi de la propensió a consumir sinó també perquè creia en la capacitat superior de l’estat per calcular la rendibilitat o eficiència marginal del capital a llarg termini i per atorgar la deguda consideració a l’“avantatge social general”.

Tots els suggeriments keynesians de com superar l’estagnació i el declivi capitalistes en les nacions desenvolupades es refereixen a activitats governamentals que aporten en una mesura de “planificació” al mecanisme de mercat. Però si és possible la “planificació” parcial, també ho és la planificació total; no hi ha res en el sistema keynesià que excloga la seua aplicació en un sistema de capitalisme d’estat o de socialisme d’estat. Els defensors del sistema de capitalisme d’estat no objecten del keynesianisme el fet que suggeresca que la manipulació de la distribució de renda cree la relació desitjada entre inversió i consum sinó que Keynes volia fer tan sols un ús limitat d’aquestes tècniques manipulatives.

Malgrat que les tècniques manipulatives keynesianes són aplicables a tots els sistemes capitalistes amb independència de l’estadi de desenvolupament, la “teoria general de l’ocupació” de Keynes perd “generalitat” en considerar la desocupació en països sots-desenvolupament. En aquests països, la desocupació és el resultat no de l’abundància sinó de la manca de capital. Aquesta desocupació, difressada de superpoblació en relació als mitjans existents de producció i a la llur productivitat, és en ella mateixa un obstacle a la formació de capital, no tan sols perquè la competència del treball barat amb el capital sinó també perquè el desenvolupament planificat hi ha d’ésser necessàriament de generació d’ocupació per comptes d’ampliació de capital. L’autoritat planificadora ha de començar amb una mena de planificació social gens adient a una formació ràpida de capital, o amb la destrucció d’una gran part de la població. Sota aquestes condicions les tècniques keynesianes no serien suficients per generar les plus-vàlues necessàries per iniciar el desenvolupament de capital.

Un país pot ésser tan empobrit que ni polítiques fiscals ni monetàries poden vehicular reeixidament fons de consum a inversions. Pot trobar-se llavors necessari organitzar la producció i el consum amb mitjans purament polítics i forçar les poblacions a patrons de comportament que generen excedents altrament inabastables. La col·lectivització de l’agricultura russa, així com tot el sistema del terror estalinista, era una d’aquestes empreses. Troba una repetició modificada en la Xina d’avui perquè no hi ha cap altra forma de formació de capital. “Donada una societat agrària endarrerida i superpoblada com a punt de partida”, s’ha dit, “qualsevol expert impassible en economia hauria pogut prescriure la major part d’allò que es fa a Xina avui fins i tot si no hagués sentit mai el mot comunisme”.[24]

Però no tots els països sots-desenvolupats es troben en un estadi tan empobrit, i encara que hi fossen, alguns tampoc no podrien resoldre els llurs problemes de desenvolupament amb les formes autoritàries del capitalisme d’estat. En certs casos, una nació capitalista desenvolupada pot impedir que una nació sots-desenvolupada seguesca el model capitalista d’estat; o la nació sots-desenvolupada pot ésser massa dependent dels països capitalistes com per considerar aquesta possibilitat. Els sistemes capitalistes d’estat han d’alliberar-se fins a cert punt de les relacions de mercat del món tradicional. Han d’ésser capaços d’existir sota condicions predominantment autàrquiques, i han d’ésser capaços de suportar la pressió imperialista. Han d’ésser per tant grans i amb grans poblacions, ben dotats de recursos naturals. D’ençà de la fi de la segona guerra mundial, però, les nacions capitalistes d’estat s’han unit en el bloc de poder de l’Est que, en les seues relacions econòmiques, representa una mercat del “segon món”. Això permet que fins i tot nacions febles o petites trenquen amb l’antiga dependència del mercat mundial privat i organitzen la llur vida econòmica segons els principis del capitalisme d’estat.

La sincronització de diverses economies nacionals sembla menys difícil que la “integració” econòmica a través del comerç privat en un mercat mundial monopolístic. I així com les potències occidentals distribueixen un cert “ajut” als països sots-desenvolupats dins les llurs esferes d’interès, també els països més forts del bloc de l’est venen a l’“ajut” dels llurs aliats o potencials aliats sots-desenvolupats. L’“ajut” econòmic del bloc soviètic a les nacions sots-desenvolupades havia assolit l’equivalent de 3.000 milions de dòlars el 1960. La majoria d’aquest “ajut” era en forma de prèstecs i crèdits, alguns d’ells consistents en equipament militar. Aquest “ajut” s’ha considerat al món occidental com una “competència en ajut”; i així és com l’“ajut” de les nacions occidentals, i s’atorga per fer avançar els interessos polítics i econòmics de les potències dominants dins del bloc de l’est. El control directe o indirecte dels països sots-desenvolupats afegeix importants fonts de matèries primeres a la base de poder dels sistemes de capitalisme d’estat i resta aquestes matèries dels recursos del “món lliure”.

Malgrat que l’“ajut” soviètic serveix els mateixos objectius que l’“ajut” estès per les nacions occidentals, sovint es forneix sota condicions més favorables als països sots-desenvolupats. La taxa d’interès dels prèstecs exteriors de Rússia, per exemple, és d’un 2,5 % respecte la taxa d’interès occcidental d’entre un 4,5 i un 5,5%. Les inversions russes en la indústria petroliera d’Índia demanen un 10% dels ingressos respecte del 50% exigit per companyies britàniques i americanes. I, de forma més important, els establiments industrials erigits a través de mesures soviètiques d’ajut esdevenen propietat dels països receptors, mentre que la inversió privada occidental de les nacions sots-desenvolupades continuen sota la propietat i l’operació de companyies forasteres. Hi ha molts acords de bescanvi i de comerç intergovernamental, la qual cosa és favorable als països sots-desenvolupats ja que depassa els problemes de pagaments internacionals. No hi ha tampoc cap restricció o preferència en relació als tipus de desenvolupament industrial; s’ofereixen i es lliures instal·lacions fabrils completes de tota mena. Es fa un ús extensiu d’experts que treballen en els països sots-desenvolupats. Per totes aquestes raons, també s’expandeix el comerç entre el bloc soviètic i les nacions sots-desenvolupades, per bé que no a una escala que marquen una diferència real en les condicions de les nacions endarrerides a curt termini.

La polític del bloc soviètic d’expandir el comerç amb els països sots-desenvolupats començà a partir d’una base extremadament petita del comerç exterior. “Per als països sots-desenvolupats com a grup, hom pot esperar que el comerç amb el bloc soviètic supose una contribució positiva, si bé clarament marginal. Però ni tan sols una multiplicació del comerç no alteraria el fet que el futur econòmic d’aquests països s’entrelliga amb el comerç del món lliure”[25] El comerç amb el “món lliure”, però, és comerç per a benefici privat i com a tal el determinen les condicions que prevalen en els països desenvolupats, no en els sots-desenvolupats. Si aquest comerç no ha aprofitat fins ara gaire les nacions endarrerides, amb prou feines es pot esperar que ho faça en el futur – un futur ja restringit per l’existència i el creixement de sistemes competitius de capitalisme d’estat.

L’aliniament de nacions en els blocs de poder de l’est i de l’oest no es basa en l’existència de “dos mercats mundials”. Més aviat la veritat és l’oposada: els “dos mercats mundials” tenen una certa realitat únicament perquè la competència (i la cooperació) té ara un caràcter político-militar. Les potències occidentals desitgen mantindre les relacions capitalistes de propietat, i afavoreixen controls governamentals únicament en la mesura que semble necessari per garantir aquestes relacions i permetre que es desenvolupen en països al llindar de la capitalització. Tota política exterior es dissenya per enfortir l’empresa privada sempre que siga possible i per sabotejar les aspiracions de capitalisme d’estat allà on sorgesquen. Les relacions econòmiques amb els sistemes de capitalisme d’estat es mantenen al mínim, o s’abandonen directament, per part de les nacions occidentals, per bé que algunes són més coherents en aquesta política que d’altres. El comerç amb Xina, Corea del Nord i Cuba, per exemple, ha esdevingut un crim sota la “Llei de Comerç amb l’Enemic” americana. Per a les nacions de capitalisme d’estat, el mercat internacional es veu així restringit en bona mesura a d’altres nacions de capitalisme d’estat i a nacions encara no decidides envers cap dels centres de poder dominants en competència.

La majoria dels països sots-desenvolupats patien, i pateixen encara, sota el doble jou de l’explotació nadiua i forastera.

Les lluites socials d’aquestes nacions encara es lluiten tant contra les classes dirigents nadius com contra el capital exterior. Totes dues lluites impliquen qüestions d’expropiació de la propietat per al replantejament de la producció nacional i una distribució que s’adiga més als interessos nacionals, encara que aquests “interessos nacionals” esdevinguen una vegada més la base de nous interessos especials dipositats en el control polític de l’estat. “Els grups de classe mitjana”, s’assenyala sovint, són els elements prometeics de les societats sots-desenvolupades d’avui dia – els únics agents conscients, actius i capaços de canvi social. Els comunistes han reconegut de fa temps el paper crucial de les classes mitjanes i han fet grans esforços per arribar-hi i influir-les. Contràriament, l’Oest ha fet fins ara massa poc per recollir els beneficis dels propis avantatges respecte els comunistes.”[26] En relació al canvi social, l’Oest no té aquests avantatges. El canvi requerit en aquestes nacions únicament pot ésser desavantatjós per a les nacions capitalistes occidentals. És precisament degut al canvi social, o al desig de canvi, que les nacions sots-desenvolupades entren en rebel·lió oberta o latent no tan sols contra les pròpies classes dirigents sinó també contra els qui les sostenen en els països avançats. Aquestes rebel·lions no poden tindre cap altre objectiu que el canvi de les condicions existents i per tant de les relacions de propietat que hi ha a la base d’aquestes condicions. És perquè les “classes mitjanes” no troben cap perspectiva d’avenç en els països sots-desenvolupats, i perquè aquests països no troben cap perspectiva de desenvolupament en un món capitalista controlat monopolísticament, que cap intent seriós de desenvolupament es basarà en una ideologia de capitalisme d’estat i en programa de capitalisme d’estat, fins i tot si, de moment, s’ha de satisfer realment amb un control estatal en el sentit keynesià.

El desenvolupament del capitalisme en països pobres presuposa moviments socials contra les forces socials que afavoreixen l’status quo; és així primer de tot un problema polític. Com que la nació és la unitat més gran que ha evolucionat històricament per a una organització social coherent i com que les condicions varien en tots els països, el desenvolupament apareix com un programa nacional. En certa forma cal coordinar-la amb programes similars d’altres nacions; però aquesta unitat superior d’organització la compondrà una sèrie d’unitats nacionals i no tindrà cap base permanent fins que la institució de l’estat nació siga directament abolida. El desenvolupament del capitalisme i l’ascens de l’estat nació eren un mateix procés. Era funció de l’estat assegurar i garantir el creixement de l’economia capitalista nacional, com és ara la seua funció – però en una mesura molt més gran – estabilitzar el sistema capitalista per tal de garantir-ne una existència continuada. El desenvolupament sota les condicions mundials actuals és molt més difícil que l’estabilització dels sistemes capitalistes avançats i requereix encara més controls governamentals. Com que aquests controls afecten de forma diferents diverses agrupacions socials, s’estableixen mitjançant lluites polítiques, que no es limiten a l’escena nacional sinó que impliquen d’altres nacions en afectar-ne interessos polítics i econòmics.

Per fer justícia als problemes dels països sots-desenvolupats, caldria tractar cada nació separadament, ja que és única no tan sols en estructura física i social sinó també en connexions amb d’altres nacions i amb el món en general. Mesurada en termes de renda nacional per càpita, el Sud-est Asiàtic sembla l’àrea més pobra del món; però és també una de les àrees més disputades per les potències imperialistes que representen els dos sistemes socials en competència. Xina i Índia hi segueixen estretament, un assajant la via de desenvolupament del capitalisme d’estat, l’altre la del desenvolupament del capital privat amb ajut estatal. Les nacions de l’Àfrica tropical, per bé que encara menys desenvolupades, cauen en una categoria completament diferent. No s’hi han fet encara intents, ni pel capital exterior ni pels propis africans, de diversificar la producció. En gran mesura autosuficient en producció alimentària i en relatiu aïllament l’un de l’altre, els diversos estats africans restringeixen la producció i el comerç a béns primaris adreçats als mercats occidentals, predominantment europeus. El capital en funcionament és capital exterior invertit en indústries extractives. Amb tot, certs governs africans, Ghana i Senegal per exemple, es fan dir “socialistes” o “estats del benestar” perquè han transformat les organitzacions comercials privades existents en agències governamentals monopolistes. Les diverses nacions de l’Orient Mitjà mostren diferents graus de control estatal, des de participació governamental en l’empresa privada i qualque forma de regulació governamental per a gairebé totes les activitats econòmiques, com a Egipte, fins a una absència gairebé completa d’intervenció governamental en l’economia, com a Líban. Israel, en ésser completament dependent del suport exterior, assum el caràcter d’una economia mixta merament perquè l’assistència de fora la distribueix el govern i la vehicula cap a empreses governamentals i semi-governamentals. Com que aquesta assistència ha estat deu i vint vegades més elevada que les inversions de capital privat, és el govern, i no el capital privat, qui determina l’activitat econòmica. Qualcuns dels països més pobres en termes de renda per càpita es troben a Amèrica Llatina; Bolívia, Paraguai i Equador en són exemples. Amèrica Llatina també conté qualcunes de les nacions que es desenvolupen més ràpidament, com Mèxic i Brasil. Encara així, aquestes nacions es troben en condicions de crisi permanent; unes perquè no hi ha cap desenvolupament, d’altres perquè hi ha desenvolupament, i també degut a les repercussions internacionals d’una o altra situació.

Pel que fa a Amèrica Llatina qualsevol desenvolupament intensiu requereix l’oposició tant a les relacions internes semi-feudals existents com a les relacions de bescanvi entre les nacions sud-americanes i les nacions desenvolupades de l’exterior. Tan sols un 10% del comerç d’Amèrica Llatina és intern, un 90% consisteix en comerç amb els Estats Units i l’Europa occidental, que és comerç en productes primaris com cafè, bananes, cacao, llana, carn, petroli, sucre, coure, etc. Aquesta situació convé a les nacions industrials, a les classes dirigents hereditàries d’Amèrica Llatina, i als inversors exteriors en les indústries primàries. Les haciendas i latifundis nadius operen sota un sistema de peons de treball obligatori. Per bé que el treball nadiu és així extremadament barat, els inversors exteriors en grans plantacions comercials han trobat més rendible substituir el treball amb maquinària, una política aviat adoptada pels propietaris nadius de plantacions. Hi sorgí un proletariat rural, sense terres i sense feina, que ha estat reprimit per dictadures militars sotmeses a les classes dirigents nadiues i forasteres. L’explotació forastera, particularment americana, s’ha aliat, si no sempre ideològicament sí en tot cas de fet, amb els interessos semi-feudals que controlen les nacions d’Amèrica Llatina.

Amb l’excepció de Cuba, els poders combinats de les classes dirigents americanes i llatino-americanes han resultat fins ara capaços de mantindre les relacions socials bàsiques en les nacions d’Amèrica Llatina malgrat una sèrie d’agitacions socials. La revolució mexicana fou aturada a mitges i convertida en un instrument de formació de capital privat. Nous moviments socials, però, s’enfronten al govern mexicà amb demandes fresques per a acomplir el procés interromput de nacionalització. La resistència social en les nacions d’Amèrica Llatina força els governs, de vegades, a assumir controls més elevats damunt l’economia nacional. A Mèxic s’han unit Bolívia i Brasil en la divisió de qualcunes grans finques i la nacionalització de recursos naturals i determinades indústries. La inestabilitat crònica de la majoria de països d’Amèrica Llatina, i la misèria creixent en la base d’aquesta inestabilitat, induïren els Estats Units a oferir més “ajut” dins el marc d’una nova “Aliança pel Progrés” llatino-americana. Però aquest “progrés” encara es planteja en termes d’economia de mercat i d’acumulació de capital privat.

Intervencions governamentals inevitables en les activitats econòmiques d’aquestes nacions hi modifiquen el desenvolupament del capital fins al punt que aquestes nacions “en desenvolupament” es poden considerar “economies mixtes en desenvolupament”. Mentre que en les nacions desenvolupades l’“economia mixta” s’alimenta de la capacitat de l’empresa privada de produir més que no pas pot capitalitzar, en les nacions menys desenvolupades l’“economia mixta” ha de crear les condicions del desenvolupament del capital. La producció agrícola ha de pujar però cal consumir-ne menys per tal de guanyar capital d’inversió. Per mantindre el consum a la baixa malgrat l’augment d’activitat econòmica hi ha d’haver inflació monetària. I així, com més i més durament treballa la gent menys en reben a canvi. És aquesta preferència per la inflació a d’altres mètodes de formació de capital allò que dóna a aquestes “economies mixtes” una connotació “keynesiana”. Però ja a prop de nivells de fam, aquest mètode no serà suficient per convocar el capital necessari per convertir les economies sots-desenvolupades en economies industrials competitives. Més aviat augmentarà el malestar social i convocarà moviment socials per a formes més eficients i menys horribles de superar l’actual impàs econòmic.

En part per tria i en part per necessitat, l’empresa privada i el control governamental poden operar simultàniament en cada país capitalista i també com a sistemes socials en competència en el món en general. Colze amb colze hi ha, doncs, la més implacable competència general, la subordinació de la competència privada a la competència nacional (o a l’inrevés), i la subordinació de la competència nacional als requeriments supra-nacionals adreçats a servir finalitats nacionals i per tant a la formació de capital privat. Aquesta situació fa impossibles la coherència i la persistència de qualsevol forma de competència i de cooperació; i els diversos i canviants intents d’organització i col·laboració que en resulten tan sols augmenten el caràcter anàrquic de la producció de capital. Tant el nacionalisme com a imperialisme, i el nacionalisme en oposició a l’imperialisme, condueixen a una desintegració econòmica internacional sempre més gran. I això en una època on les condicions mundials i els processos físics de producció fan dependre les necessitats més immediates de la població mundial d’una més estreta integració econòmica.

Per comptes de treballar per a aquesta integració, els països industrials augmenten la producció agrícola per tal d’arribar a un alt grau d’autosuficiència en cas de guerra, o merament per satisfer els propis productors agrícoles com a mesura d’“economia del benestar”. Protegeixen tant els llurs mercats agrícoles com els industrials de tot possible competidor amb una llarga llista de restriccions duaneres i d’importacions. Mentre augmenten els llurs excedents agrícoles, impedeixen els productors primaris de diversificar-ne la producció, forçant-los així a contraure la pròpia producció agrícola que ja és insuficient per alimentar-ne les poblacions. La gran massa de la població mundial passa gana, mentre s’apilen excedents en nacionals incapaces de vendre’ls i gens disposades a desfer-se’n. Se suposa que aquesta gent passarà encara més gran per tal d’elevar el capital que farà la llur feina més productiva, mentre que el treball industrial de les nacions desenvolupades resta desocupat, o produint malbaratadorament, per comptes de produir per a ús mundial. Aquestes contradiccions econòmiques irracionals es manifesten en tensió política i en el desviament d’una part sempre superior de la producció mundial a la producció d’armes. L’estat nació, en el seu avatar de controlador o de propietari, resulta una forma social no pas menys irracional que la producció de capital privat en un mercat mundial suposadament lliure. Les dificultats de l’acumulació de capital tant a les nacions desenvolupades com a les sots-desenvolupades desafien no tan sols les solucions de mercat sinó també les solucions nacionals.


1. J.M. Keynes, The General Theory, p. 31.

2. Ibid., p. 347.

3. K. K. Kurihara, The Keynesian Theory of Economic Development, New York, 1959, p. 22.

4. Ibid.

5. J. Tinbergen, Shaping the World Economy, p. 15.

6. United Nations, Department of Economic Affairs, Instability in EXPO Markets of Underdeveloped Countries, New York, 1952, II, p. 1

7. November, 1965.

8. The New York Times, January 31, 1966

9. Q P. A. Baran, The Political Economy of Growth, New York, 1960, p. 184.

10. Lewis, “Mexico Since Gardenas,” Social Change in Latin America Today, New York, 1961, p. 306.

11. Nurske, Problems of Capital Formation in Underdeveloped Countries London, 1953, P. 63.

12. P. F. Drucker, Landmarks of Tomorrow, New York, 1959, p. 164.

13. G. Myrdal, Beyond the Welfare State, New Haven, 1960, p. 222.

14. The New York Times, January 31, 1966.

15. The New York Times, September 5, 1952.

16. P. Einzig, The Economic Consequence of Automation, New York, 1957 p. 65.

17. J. Strachey, The End of Empire, New York, 1960, p.

18. J. Becket and K. Griffin, The New Republic, December 29, 1962.

19. H. Norman, Japan’s Emergence as a Modern State, New York, 1946,

20. J. Tinbergen, Shaping the World Economy, p. 14.

21. The General Theory, p. 348.

22. K. K. Kurihara, The Keynesian Theory of Economic Development, p. 57

23. V. M. Deans, New Patterns of Democracy in India, Cambridge, 1959, p. 106.

24. T. Mende, China and Her Shadow, New York, 1962, . 16.

25. Berliner, Soviet Economic Aid, New York, 1958, P.

26. The National Planning Association, The Political Economy of American Foreign Policy, New York, 1955, p. 161.