Aquest llibre fou escrit durant un temps saludat pel president dels Estats Units com “el més gran brot de benestar econòmic en la història”. D'altres, en d'altres nacions, parlaven d'un “miracle econòmic”, o bé proclamaven que “mai no ho havíem tingut tan bé”. Els economistes professionals esclataven de joia perquè la llur “ciència desanimada” s'havia revelat finalment com l'esperança del món. Impressionaven governs i homes de negoci alhora amb la llur erudició teòrica i la seua aplicabilitat pràctica. Amb la desafortunada excepció d'una minoria desarticulada, des de “Dalt” fins a “Baix” hi havia un acord general que l'economia era excel·lent i que restaria així. Hi havia alguna preocupació amb un residu de pobresa i amb els pocs colls d'ampolla de desocupació que encara marraven l'altrament bell rostre de la prosperitat occidental; i hi havia quelcom més que tan sols preocupació amb el problema no resolt del “subdesenvolupament” que impedia la major part del món de participar en la prosperitat general. Però un dia les nacions pobres també “s'enlairarien” i emularien l'èxit occidental, i les benediccions del capitalisme es difondrien per tot el globus.
Per bé que he presenciat aquest període de “prosperitat sense precedents”, també vaig experimentar la Gran Depressió entre les dues guerres mundials. Llavors, la confiança en la perdurabilitat del capitalisme era en hores baixes i abundaven les teories sobre el seu declivi i que predeien la seua segura caiguda. El marxisme era una vegada més en ascens, ni que fos únicament com a expressió de la creixent discrepància entre la ideologia capitalista i la realitat. El clima de desesperació finalitzà amb les intervencions governamentals en l'economia i amb la segona guerra mundial. De mentres, John Maynard Keynes havia evolucionat la seua teoria, que suggeria polítiques monetàries i fiscals capaces d'assegurar la plena ocupació en una economia capitalista en estagnació. Els governs aplicaren les suggerències keynesianes per assegurar un grau d'estabilitat social i econòmica en les llurs nacions. Com que aquests esforços resultaren exitosos, una antiga consigna fou modificada per proclamar que “tots som keynesians ara”.
És la meua tesi que la solució keynesiana als problemes econòmics que tranquilitzà el món capitalista tan sols pot ésser un remei temporal, i que les condicions sota les quals pot ésser efectiva són en procés de dissolució. Per aquesta raó la crítica marxiana de l'economia política, lluny d'haver perdut la seua pertinència, guanya nova rellevància mitjançant la seua capacitat per comprendre i transcen dir tant l'“antiga” com la “nova” economia. Sotmetre la teoria i pràctica keynesianes a una crítica marxiana, i a banda d'això, provaré d'elucidar esdeveniments i tendències polítiques i econòmiques amb l'ajut de l'anàlisi marxiana.
Aquest llibre no es presenta com una narrativa consecutiva, però; diverses de les seues parts han estat escrites en diferents ocasions i en diferents èpoques. Són parts necessàries i totes elles es relacionen amb el tema únic de l'economia mixta i amb les diferències entre Keynes i Marx. Hi ha una certa superposició inevitable i fins i tot repetició que, desig, reforçarà més que entorpirà la llegibilitat del llibre.