VI. Més consideracions sobre la democràcia
Fidel al seu mètode, el senyor Cambó, en continuar l’examen de les «causes genèriques» de les dictadures, en lloc de plantejar el problema netament, dient amb tota sinceritat que la forma exterior del règim és allò que menys el preocupa, que l’essencial és garantir la dominació burgesa, s’embranca en divagacions metafísiques sobre la crisi del parlamentarisme i de la democràcia. Fóra un error de creu, tanmateix, que el senyor Cambó roman constantment en l’esfera de la metafísica; precisament el tret més característic del seu mètode consisteix, com ja hem fet repetidament remarcar, en un eclecticisme en el qual la metafísica, el raonament abstracte, constitueixen un element deliberat de confusió destinat a velar el pensament fonamental. En les primeres planes del capítol dedicat a la crisi de la democràcia trobem unes quantes constatacions indiscutiblement justes en el fons i que podem resumir així: el règim parlamentari «està ple de defectes», no és perfecte, «tal com ha funcionat fins ara en molts països ha fet fallida»; però no és solament el règim parlamentari que està en crisi, sinó la democràcia materixa; «si la crisi no fos més que del sistema parlamentari no fóra tan greu com és en realitat: el sistema parlamentari no és sinó una fórmula, una modalitat per a l'exercici del govern del poble mateix» (pp. 81-83).
En el fons, repetim, hom no pot fer cap objecció a aquesta tesi; amb certes modificacions terminològiques -«democràcia burgesa» en lloc de «democràcia», «exercici de govern per la classe capitalista», en lloc d’«exercici de govern del poble per al poble»- podríem acceptar-la íntegrament. Ara que el que sostenim és que la fórmula parlamentària és «l’única» i no una de les fórmules possibles -com pretén el senyor Cambó- que pot adoptar, pel que li és consubstancial, la democràcia burgesa.
La crisi profunda que travessa el capitalisme, les conseqüències de la guerra imperialista, la lluita de classes aferrissada que es desenrotlla a tot el món, han determinat la crisi de la democràcia burgesa i, amb ella, la del parlamentarisme. Avui, com fa remarcar amb justícia el senyor Cambó, «ja ningú no resta embadalit quan del Parlament se’n diu la representació de la voluntat nacional» (p. 82), perquè -afegim nosaltres- les masses populars es van convencent cada dia més que el pretès «govern del poble per al poble», en democràcia burgesa, no és més que una immensa mistificació destinada a cobrir la dominació de la classe capitalista. Però, naturalment, aquesta explicació no convé al leader regionalista, bé que sàpiga tan bé com nosaltres que és l’única justa, i, per això, després de constatar el fet real, recorre a la metafísica per explicar-ne l’origen. La causa de la crisi de la democràcia, segons el nostre autor, no cal cercar-la en raons estrictament objectives com les que hem indicat, sinó en raons purament subjectives. Tot el mal, al seu judici, radica en el fet que «la noció de democràcia-deure» no és tan viva i estesa com la de «democràcia-dret» (p. 83).
Novament el senyor Cambó pren els efecte per les causes. La noció de «democràcia-dret» -per emprar la seva pròpia terminologia- predomina en aquells països en els quals la crisi del règim de democràcia burgesa s’ha iniciat abans que aquest arribés a un grau de maduresa, i adquireix una difusió cada dia més considerable com a conseqüència del descrèdit resultant de les causes que hem assenyalat, àdhuc en els països en què té arrels més fondes. La noció de «democràcia-deure» no pot existir aleshores que la democràcia burgesa en general sofreix una crisi de desconfiança, aleshores que àdhuc la implantació d’un règim de democràcia burgesa integral redueix al mínim els drets de la immensa majoria de la població: el proletariat, la pagesia pobra, els elements explotats del camp i la ciutat. El ciutadanisme anglès, que el senyor Cambó presenta com a model, el prestigi de les institucions parlamentàries a Anglaterra, són el resultat de causes socials i històriques determinades i no de qualitats congènites dels anglesos. L’anglès, en si, no és superior als ciutadans dels altres països, sinó el producte d’aquestes causes. La democràcia anglesa, el seu prestigi tradicional, és una conseqüència del desenvolupament del capitalisme, determinat per la revolució industrial i l’expansió imperialista. La revolució anglesa fou acomplida abans que la francesa no perquè els anglesos fossin «més revolucionaris» o «més liberals», sinó perquè les relacions capitalistes havien assolit a Anglaterra un grau tan elevat que les forces productives no podien desenvolupar-se en l’embolcall de les institucions semifeudals. Rompre aquest embolcall, enderrocar aquestes institucions, constituïen una necessitat vital per a la burgesia. Per altra banda, la possessió d’un immens imperi colonial l’explotació del qual ha produït al capitalisme sobrebeneficis enormes i l’exercici, durant molts anys, del monopoli del mercat mundial, han donat la possibilitat a la burgesia anglesa de pagar salaris crescuts a una part de la classe treballadora, la qual ha constituït aquesta aristocràcia obrera o «obrers aburgesats» de què parlaven en el seu temps Marx i Engels, que ha estat un dels puntals de la burgesia i ha ajudat a mantenir la il·lusió democràtica entre les masses proletàries. Però el bloc de la democràcia anglesa comença ja a presentar esquerdes, el prestigi de les institucions parlamentàries comença a vacil·lar, i no perquè la «demagògia» de què parla el senyor Cambó, «la contínua exaltació de la democràcia-dret» (p. 84) faci progressos entre la classe obrera, sinó perquè la base econòmica en què es recolzava la puixança britànica ha començat a trontollar. Anglaterra ha perdut el monopoli del mercat mundial, el desenvolupament industrial de les colònies ha disminuït la seva exportació -el moviment d’emancipació nacional ha soscavat la puixança política de l’imperi-, la indústria anglesa travessa una crisi aguda, de la qual l’atur forçós permanent constitueix una de les manifestacions més característiques, crisi de la qual no reïx a sortir a desgrat de la racionalització i de les reduccions dels salaris. La conducta dels governs anglesos, tan del conservador com del laborista en els conflictes i els problemes que posen front a front els interessos del capital amb els del treball, contribuiran encara amb més eficàcia que la propaganda comunista -que no és demagògica com pretén el nostre autor, sinó que és històricament l’expressió dels interessos del proletariat- a obrir els ulls de la classe obrera anglesa sobre l’essència de la democràcia burgesa. I en tant que la crisi es vagi accentuant i que, com a conseqüència d'aquesta crisi, els conflictes de classe prenguin un caràcter més virulent, les fórmules democràtiques seran menys respectades per la burgesia, fins al punt de prescindir-ne en absolut i de passar al règim dictatorial descarat si el proletariat, per la seva banda, no enderroca abans tot l’entarimat de les institucions polítiques burgeses i, amb elles, la dominació de la burgesia mateixa. La supressió efectiva de les garanties constitucionals durant la gran vaga general i la dels minaries, la promulgació, pel govern de Baldwin, de la llei contra els sindicats, la simpatia manifestada obertament per alguns sectors de la burgesia anglesa pel feixisme italià, constitueixen símptomes evidents de la inevitabilitat d’aquesta evolució si el proletariat no diu la seva paraula (i nosaltres creiem que la dirà).
En tots els països la solidesa de les institucions democràtiques està en proporció directa amb llur desenvolupament econòmic. Allí on la burgesia ocupa un lloc important en la vida econòmica l’ocupa també en l’esfera política. La democràcia parlamentària és el règim típic dels països burgesos. Si, en casos determinats, com per exemple, a l’Alemanya anterior a la revolució del 1918, al costat d’institucions de caràcter democràtic subsisteixen reminiscències feudals, cal atribuir-ho al fet de l’acord establert entre la burgesia industrial i els grans terratinents («junkers»).
En els països en els quals la burgesia és feble (Espanya, països balcànics, la major part de les repúbliques de l’Amèrica llatina) les institucions democràtiques gaudeixen d’un prestigi molt menys considerable, són molt menys sòlides, que en els països econòmicament més avançats. I aquesta correlació entre la base econòmica i la seva superestructura política -per dir-ho servint-nos de la terminologia de Marx- és tan directa que la podem observar no sols d'una manera general, ans encara en les seves gradacions. Així, per exemple, a França, econòmicament més desenvolupada que els països esmentats, però on la petita burgesia, sobretot la pagesia, té encara un pes específic considerable, la democràcia hi té un caràcter diferent que a Anglaterra, on la petita burgesia agrària es pot dir que no existeix: a les causes d’ordre econòmic que determinen en aquests països, segons l’arbitrària terminologia del senyor Cambó, una difusió considerable de la noció de «democràcia-dret», s’ajunten raons d’ordre històric (al cap i a la fi econòmiques també) originades pel fet que la força motriu de les revolucions franceses dels segles XVIII i XIX fos la petita burgesia.[29]
A Itàlia la correlació era quasi idèntica. Les institucions democràtiques, nascudes dels moviments revolucionaris que conduïren a la unitat, hi gaudien de més prestigi que a Espanya o als Balcans, o a les repúbliques llatino-americanes, però per la feblesa relativa de la burgesia, hi eren menys sòlides que a França. Aquesta relativa solidesa de les institucions democràtiques obligà Mussolini, com ho fa remarcar amb justesa el senyor Cambó, a guardar durant els primers temps un cert respecte per llurs formes exteriors.
En estudiar, doncs, la crisi de la democràcia cal anar a la soca i no a les branques, com ho fa l’autor de Les Dictadures, estudiar la seva base econòmica, els seus orígens històrics, les conseqüències de la guerra imperialista i dels moviments revolucionaris del proletariat, valer-se del mètode objectiu, materialista, i no del mètode subjectiu, idealista, preferit pel polític català.[30]
29. No estarà de més fer remarcar ací que la màxima encarnació de la democràcia francesa fou la dictadura jacobina, i que el cop d’estat de brumari, al qual al·ludeix el senyor Cambó (pp. 83-83), fou preparat pel de thermidor, el qual, en enderrocar Robespierre, preparà l’adveniment de l’imperi i l’estrangulació de la revolució democràtica popular.
30. Aquest mètode indueix el senyor Cambó a cometre errors que vénen a demostrar que no solament és un mal profeta, ans encara un crític poc afortunat del passat històric. Citem, per reforçar aquesta afirmació, un exemple característic. En parlar de la transformació de la república romana en imperi diu: «Recordem com a Roma -en la qual trobarem sempre lliçons per a tots els esdeveniments polítics- August, per instaurar l’imperi sobre les runes de les institucions republicanes, no hagué de valer-se de la més petita violència; foren els ciutadans romans, fou el propi Senat, foren les mateixes castes sacerdotals, que dipositaren successivament en les seves mans tots llurs drets, trobant més còmode delegar-los en un dictador que fer l’esforç de continuar exercint-los directament» (pp. 86-87). En aquest paràgraf no trobareu ni l’ombra d’una consideració susceptible d’orientar el lector sobre les causes fonamentals de l’adveniment de la monarquia augustiana. Les causes d'aquest esdeveniment històric cal cercar-les en la necessitat de trobar una nova base social en la qual pogués recolzar-se Roma i no, com ens descriu el senyor Cambó, en una simple delegació dels poders convinguda «entre família». La política d’expansió havia determinat transformacions profundes en el país. En un territori tan vast esdevenia físicament impossible realitzar els drets polítics. L’aristocràcia agrària i del diner hauria adquirit una importància cabdal, no sols des del punt de mira econòmic, ans encara des del punt de mira polític. Les formes polítiques antigues no corresponien ja a la situació. Calia crear un poder fort. La base del poder anterior era la pagesia, però havent perdut aquesta base calia cercar-ne una altra. Hom la trobà en l’exèrcit. Els Gracus havien fracassat precisament perquè mancaven d’una base damunt la qual recolzar-se. És com a resultat d’aquestes circumstàncies que sorgí la monarquia d’August, la qual, fem-ho remarcar, de pas, conservà les formes exteriors de la república durant molt de temps.