II. Es pot parlar de revolució feixista?
Els feixistes qualifiquen de revolució el cop d’estat del 1922. L’autor de Les Dictadures coincideix en aquesta apreciació. Segons ell, una revolució es caracteritza pel fet que «té una ànima i una idea que forja i que inspira» (p. 89). Definició ben inconscient, abstracta, mancada de tot valor.
Les nocions d’«idea», d’«ànima» són una abstracció sense sentit quan estan mancades de contingut real. Els cops d’estat d’aquests últims anys a Espanya, a Iugoslàvia, a Bulgària, a Lituània, etc., no es pot negar que tinguessin també una «idea», una «ànima», però se’ls pot aplicar el qualificatiu de revolucions? És evident que no. I si és així, en què es basa el nostre autor per considerar com a revolucions la de Turquia i la de Rússia, que efectivament ho són, i el cop d’estat feixista a Itàlia que no ho és? De quin criteri se servei el senyor Cambó per mesurar-los? No cerqueu una resposta en el seu llibre, que no la trobareu, si no és que us doneu per satisfets amb l’explicació, ben vaga, que «és l’esperit i sols l’esperit el que fa les revolucions noves» (p. 100). Quin esperit, l’esperit de qui, l’esperit de què? Els pogroms de jueus a la Rússia tsarista, les matances d’armenis eren, indiscutiblement, moviments de massa moguts per un esperit ben concret; però, es pot dir que fossin moviments revolucionaris? El moviment de les masses espanyoles que cridaven «Vivan la caenas» i que estaven inspirades per un esperit, l’esperit del fanatisme obscurantista i del servilisme, era també un moviment revolucionari? Ja veu el senyor Cambó a quines conclusions absurdes pot conduir la seva definició.
Una revolució és un moviment popular que destrueix les bases econòmiques i polítiques del règim existent per assentar les d’un sistema nou. En aquest sentit -que és l’únic exacte- hom pot parlar de revolució turca i de revolució russa, puix que la primera ha destruït un sistema semifeudal, ha abatut l’imperialisme i ha obert la via al desenvolupament capitalista del país, i la segona ha enderrocat la burgesia per tal d’edificar una societat basada en la possessió col·lectiva dels mitjans de producció. Però, pot parlar-se de revolució feixista? El feixisme no solament ha deixat intacte el sistema econòmic capitalista, no sols no ha enderrocat el poder d’una classe, ans encara ha vingut a reforçar el sistema econòmic capitalista, ha consolidat la dominació burgesa i ha sotmès el proletariat a un règim d’explotació i d’opressió insuportables. El feixisme ha estat no una revolució, sinó una reacció contra la revolució proletària, o, per dir-ho valent-nos de la frase afortunada de l’anarquista italià Fabri, una «contrarevolució preventiva». El teòric feixista Panunzio, en dir que «el gran moviment feixista és un moviment revolucionari conservador»[31] ha definit el seu caràcter millor que no ho podríem fer nosaltres: la idea de conservació i la de revolució s’exclouen mútuament. Allà on hi ha conservació de les formes antigues no pot haver-hi revolució.
31. Sergio Panunzio, Che cos’è il fascismo, Milà, 1924.