V. Desenvolupament del feixisme italià
Naturalment, el feixisme no podia presentar-se d’antuvi, formalment, com un moviment antiproletari. Per tal de dissimular el seu veritable caràcter, atreure’s la classe obrera i els elements de la petita burgesia atuïts pel gran capital, durant els primers anys de la seva existència menà una agitació i una propaganda impúdicament demagògiques, la qual cosa ve a demostrar fins a quin punt és injusta i parcial l’opinió del senyor Cambó segons la qual la demagògia és un tret característic exclusiu del moviment revolucionari del proletariat. El feixisme de la primera època es declara anticapitalista i adversari del marxisme i del bolxevisme únicament per llur esperit internacionalista. És més, durant els anys 1919 i 1920, que marquen l’apogeu del moviment revolucionari, els feixistes no deixen passar cap acció obrera, siguin les vagues, els boicots, els desordres motivats per l’encariment dels queviures o l’ocupació de fàbriques i terres sense manifestar llur aprovació. Àdhuc en certs moments s’esforcen a demostrar als treballadors que són més decidits i estan disposats a anar més lluny que els socialistes. Mussolini i Rossoni declaren repetidament que cal que les reivindicacions de la classe obrera siguin satisfetes «per tal d’assolir la renaixença de l’esperit italià en les seves manifestacions més esplèndides».[33] Les masses de les ciutats i dels camps es llençaren com una allau damunt els centres del capitalisme. «El feixisme esdevindrà rural -deia un dels capitostos- transformarà en legions vindicatives i salvadores les generacions dels camps; serà la marxa sobre les capitals contaminades.»[34]
A desgrat, però de l’agitació demagògica, els progressos del feixisme entre la classe obrera són tan insignificants que, a començos del 1920, Cesare Rossi es veu obligat a constatar al Popolo d’Italia el prestigi del partit socialista entre les masses treballadores i la inutilitat de continuar els esforços per tal de conquistar-les. «Les masses -diu- no volen beure aigua més que de la cisterna del marxisme».
La influència del feixisme durant la guerra es pot dir que és nul·la, no sols entre els obrers, ans encara entre els altres elements de la societat italiana, els quals veien que la guerra costava sacrificis enormes i que les victòries promeses no venien.
Les circumstàncies no foren més favorables al feixisme en acabar-se les hostilitats, Itàlia se sentí decebuda i defraudada pels resultats migradíssims obtinguts com a conseqüència de la intervenció. Ultra això, la situació econòmica del país era molt crítica. La primera causa de la crisi consistia en les dificultats que comportava adaptar la indústria de guerra, que havia començat a desenvolupar-se després del 1915, a les necessitats de la pau. Una altra circumstància agreujà la crisi: els industrials del tèxtil, que havien col·locat una part de llurs capitals a la indústria esmentada, s’apressaren a retirar-los preveient el que havia de passar. La fallida de grans organitzacions industrials tals com l’«Ansaldo» i de la «Banca di Sconto», provocà la de molts altres establiments importants. L’agricultura es veié també arrossegada a la crisi. Augmentà l’atur forçós, augmentà paral·lelament l’encariment dels articles de primera necessitat, com a conseqüència d’una especulació sense fre i de la inflació monetària.
El moviment revolucionari s’estenia pet tot el país, la puixança de les organitzacions sindicals i del partit socialista, que a les eleccions legislatives del 1919 obtingué el terç de tots els sufragis esdevingué formidable. Els partits que s’havien declarat en favor de la guerra perderen tot crèdit. La burgesia, abassegada pel pànic, esperava anguniosa la seva darrera hora. Aquestes circumstàncies eren les menys indicades per fomentar els progressos del feixisme. Mussolini comptava amb nuclis poc importants, compostos assenyaladament d'elements «déclassés» i d’ex-oficials de l’exèrcit. En emprendre el 1919 la reorganització dels «feixos», elaborà un programa destinat a conquistar les masses petit-burgeses que més tard constituiran la base del moviment i li donaran la victòria. L’esmentat programa, d’un caràcter demagògic accentuat, ofereix un viu interès. Heus-ne aquí els punts principals: extensió del sufragi universal a les dones, sistema proporcional, supressió del senat, convocació d'una assemblea constituent cridada a resoldre la qüestió de la forma de govern,[35] supressió de l'exèrcit permanent i creació d’una milícia popular, salari mínim per als obrers, augment de les pensions per als invàlids del treball, segur obligatori per als casos d’atur forçós i de malaltia, participació dels obrers en els beneficis, admissió de la vaga en la mesura que «no resulti nociva per a la producció nacional», supressió de les funcions econòmiques de l’estat, confiscació dels beneficis de guerra i de les propietats de l’església, cessió de la terra «al que la treballa», nacionalització de les fàbriques d’armes, etc.
Aquest programa portava l’empremta inconfusible de les aspiracions i de la psicologia dels elements socials dels quals volia ésser l’expressió. Aquests elements, que havien anat a la guerra amb entusiasme i fet grans sacrificis, no podien comprendre que després de la victòria existís un estat d’esperit propi de les desfera, eren adversaris del capitalisme, del qual sofrien el jou, i dels socialistes, la posició internacionalista i antiguerrera dels quals no podien compartir. El programa havia sigut elaborat amb un sentit polític remarcable. El fi que perseguia era donar una resposta a les aspiracions de les grans masses petit-burgeses que vacil·laven entre la burgesia i el proletariat i presentar-se com l’intèrpret dels interessos i dels anhels de tot el poble. La política del partit socialista, orientada exclusivament desvers els interessos del proletariat industrial i profundament errònia al camp, on no tenia en compte la psicologia particular dels pagesos, constituïa el millor auxiliar dels feixistes.
Mentre el moviment revolucionari, però, seguia avançant impetuosament, els progressos del feixisme eren poc considerables. L’onada revolucionària assoleix la seva màxima alçària el mes de setembre de 1920 amb l’ocupació de les fàbriques. En aquell moment existeixen totes les condicions objectives per a la presa del poder pel proletariat; però els dirigents del partit socialista i de la Confederació General del Treball, per motius que no podem examinar aquí, en lloc de portar el moviment fins a la seva conseqüència lògica, que era l’atac decisiu contra l’estat burgès, efectuaren una retirada ignominiosa. El reformisme demostrà una vegada més que és el millor auxiliar de la burgesia. Els obrers, decebuts, s’entornaren a casa. La revolució fou escanyada i el feixisme trobà, a la fi, el camp adobat per al seu expandiment.
L’ocasió magnífica que s’havia presentat al proletariat italià per conquistar el poder no fou aprofitada. La classe obrera fou vençuda sense que entaulés el combat decisiu. El seu destí quedava des d’aleshores predeterminat: la contraofensiva burgesa i la subsegüent victòria del feixisme eren inevitables. I Mussolini, en discutir-se pel juliol de 1923 la nova llei electoral, podia dir amb raó adreçant-se als capitostos reformistes: «No vàreu saber aprofitar-vos d’una situació revolucionària de les que no es repeteixen en la història; suporteu-ne les conseqüències!».
La contraofensiva burgesa es desenvolupà en dos sentits: en el de l’atac a les millores conquistades pels obrers i en un concurs directe i descarat al feixisme. Els patrons reduïren els salaris, llençaren al carrer els treballadors més conscients o que s’havien distingit per la seva activitat revolucionària, subvencionaren muníficament les organitzacions feixistes, els forniren armes i hi feren adherir milers d’oficials de l’exèrcit, fills de burgesos o de grans terratinents. Amb l’ajut material de la burgesia, la complicitat del govern, que feia els ulls grossos davant l’armament dels feixistes, i les condicions subjectives creades per la desfeta proletària i els errors de tàctica dels socialistes, el feixisme tingué la possibilitat d’enfortir les seves organitzacions i d’emprendre una ofensiva ràpida i furiosa contra el moviment revolucionari.
No ens deturarem a descriure les etapes de l'acció feixista -senyalades per actes, sistemàticament organitzats, d’una crueltat i d’una violència inoïdes- fins al cop d'estat del 1922. Consignem només per palesar els progressos fulminants del moviment, que el feixisme que, en el moment en què celebrava el seu primer congrés a Bolonya el mes d’octubre de 1919 comptava amb 56 organitzacions i 17.000 membres, el mes de desembre de 1920 en tenia respectivament 800 i més de 100.000, i a mitjan 1922 el nombre dels seus adherents era de més de 300.000.
Fóra un greu error suposar que l’èxit del feixisme es degué exclusivament a la violència sistemàticament organitzada i sostinguda directament per la burgesia i indirectament pel govern. Aquest error fou compartit pels socialistes italians, els quals consideraven els feixistes senzillament com a bandits, ço que portà com a conseqüència una tàctica profusament errònia. Calia lluitar contra els feixistes, com preconitzaven els comunistes, organitzant la resistència armada, però calia, a l’ensems, mitjançant una tàctica hàbil, evitar que conquistessin ideològicament sectors considerables de la població que fins aleshores havien simpatitzat amb el socialisme o havien mantingut una actitud neutral enfront d’ell. La violència no és eficaç més que quan es recolza en un moviment de masses i respon a condicions històriques favorables. Que el feixisme era un moviment de masses -avui, en gran part, ha deixat de ser-ho- és un fet que s’oblida ben sovint i que indueix a errors fonamentals d’apreciació. És aquest el tret característic que el distingeix de dictadures d’un altre tipus i que hom qualifica erròniament de feixistes.
Si no fos així, no hi hauria cap raó perquè el feixisme, en lloc de triomfar el 1922, no triomfés abans de l’ocupació de les fàbriques.
D’aquestes causes, la més important fou, cal dir-ho?, la retirada del proletariat en el moment més favorable per prendre el poder. La classe obrera no anà a engruixir els rengles del feixisme, però havia perdut la confiança en si mateixa i, amb ella, la capacitat de resistència i l’esperit combatiu. La vaga general del 30 de juliol de 1922, mal organitzada, conscientment sabotejada pels dirigents reformistes de la CGT., fou l’última espurna del foc que abrandà el proletariat d’Itàlia durant aquells anys.
En aquestes circumstàncies no li fou difícil al feixisme fer-se seves les grans masses de la petita burgesia urbana i rural. La petita burgesia, com sabem, vacil·la sempre entre el proletariat i la classe capitalista. La crisi econòmica de la postguerra li creà una situació més desesperada encara, a conseqüència de la seva mala organització, que la dels obrers, els quals tenien una capacitat de resistència molt més considerable.
Els elements petit-burgesos, que fins aleshores havien trobat una posició més o menys confortable en el règim capitalista, perderen la confiança en la burgesia i la dipositaren en el partit socialista, esperançats que obtindrien d’aquest darrer allò que abans confiaven obtenir per mitjà de la guerra o dels partits burgesos. El partit podia justificar aquestes esperances i satisfer les aspiracions de la petita burgesia emprenent sense vacil·lar la lluita contra l’estat capitalista i enderrocant-lo.
El partit socialista, però, en lloc de conduir el proletariat a la victòria, i, amb ell, totes les classes que sofrien les conseqüències del jou capitalista, el portà a la desfeta. La petita burgesia, inconscient com d’habitud, vacil·là, i el feixisme va aprofitar-se’n presentant-se davant d’aquestes masses decebudes com el representant dels interessos de tota la nació, de tot el poble, els prometé un nou estat, una «Gran Itàlia», els seduí amb la perspectiva d’un repartiment de càrrecs lucratius que el partit socialista no els podia ja proporcionar, els enlluernà amb un «home nou», salvador del país, i reeixí a convertir-les en instrument de la contrarevolució, en carn de canó al servei de la burgesia. Ja hem vist en un altre indret d’aquest llibre l’habilitat desplegada per Mussolini per a crear-se aquesta base ferma de la victòria.
Aquestes circumstàncies foren les que, assenyaladament, afavoriren el ràpid desenvolupament del feixisme i la presa del poder per aquest darrer el mes d’octubre de 1922.
33. Citat pel difunt Matteotti en el seu opuscle Il fascismo della prima epoca.
34. Piero Bolzi, Il Dado gittato, Florència, 1921, p. 124.
35. El feixisme tingué un caràcter republicà gairebé fins al moment del cop d’estat del 1922. «La guerra o la república!» clamava Mussolini durant la seva campanya intervencionista.