IV. El «comunisme de guerra»
En les pàgines que el senyor Cambó dedica a la política econòmica dels soviets, no trobareu ni una remarca sobre allò que és fonamental: l’estructura econòmica de Rússia, els problemes relacionats amb la transformació del sistema capitalista de producció i de canvi en sistema socialista, les condicions en què la dictadura del proletariat es veu obligada a efectuar aquesta transformació. L’autor de Les Dictadures té del desenvolupament de la política bolxevista en el terreny una concepció excessivament simplista, que pot resumir-se així: els bolxevics vingueren al poder amb la decisió d’instaurar el comunisme integral; però aquest fracassà i aleshores implataren la «Nep».
El bolxevisme, en prendre el poder, no es proposava d’instaurar el «comunisme integral». El senyor Cambó té el deure -encara que no sigui més que un economista burgès- de no ignorar que «dictadura del proletariat» i «societat comunista» són dos termes contradictoris: la dictadura del proletariat pressuposa la lluita de classes i l’estat, mentre que el comunisme o «fase superior del socialisme» -per emprar la terminologia marxista- pressuposa la desparició de les classes i, per tant, de l’estat. La dictadura del proletariat és un règim de transició entre el capitalisme i el socialisme i, per això, parlar de «comunisme integral» sota aquest règim és un contrasentit.
Lenin i el partit bolxevic sabien perfectament que instaurar de cop i volta el socialisme, i menys encara el comunisme, era impossible, amb major motiu en un país com Rússia, en el qual predominava l’economia petit-burgesa. Només els somiatruites o els anarquistes poden creure en la possibilitat de la transformació màgica de la societat en 24 hores. «Si és així -objectarà el senyor Cambó i, amb ell, els reformistes de tots els matisos- el proletariat havia d’esperar, per prendre el poder, que es produïssin totes les condicions necessàries per a la implantació del socialisme». L'objecció és d’una inconsciència evident. És infinitament improbable que es produeixi mai una situació històrica en la qual es trobin reunides totes aquestes condicions. Una sèrie de circumstàncies, que -com fa observar amb raó el nostre preopinant- és difícil que es tornessin a repetir, i que per això calia aprofitar -afegim nosaltres-, crearen condicions assenyaladament favorables per a la conquista del poder polític del proletariat. El mèrit dels bolxevics consisteix en haver emprès l’acció decisiva en el moment precís -en un d’aquests moments que la història no repeteix- evitant així que l’ex-imperi dels tsars es convertís en una segona Xina, en una zona d’influència de l’imperialisme mundial. Econòmicament, però, les condicions eren molt menys favorables per a la ràpida instauració del socialisme. En un país de desenvolupament capitalista elevat com per exemple Alemanya, la presa del poder per la classe obrera serà indubtablement més difícil que a Rússia -però és indiscutible que la transformació de la seva economia en economia socialista hi serà incomparablement més fàcil.
A desgrat de tot, els problemes fonamentals plantejats al país només podien trobar una solució en l’enderrocament de la burgesia i la instauració de la dictadura del proletariat, recolzat en les immenses masses pageses. El proletariat al poder resolgué en 24 hores aquests problemes que la burgesia i els seus aliats, els partits socialistes petit burgesos (menxevics i social-revolucionaris) no havien pogut solucionar.
En realitat, totes les mesures adoptades pel poder soviètic fins a mitjan any 1918 porten l’empremta de la revolució democràtica burgesa, que la burgesia és incapaç actualment d’acomplir en cap dels països que es trobi en condicions anàlogues a les de Rússia del 1917: nacionalització de les terres, separació de l’esglèsia i de l’estat, emancipació de les nacionalitats, etc. Pel que fa a la indústria, la política bolxevista es redueix al control obrer de la producció, i es preveu fins i tot la constitució de grans trusts a base de capitals privats i de l’estat. Si, en alguns casos, es procedeix a l’expropiació, és únicament com a mida repressiva contra el sabotatge o la inobservança de les lleis soviètiques pels patrons.
A mitjan 1918, però, es produeix un viratge en rodó i aquesta política dels primers mesos d’existència de la República dels Soviets es veu substituïda per ço que s’ha convingut a anomenar «comunisme de guerra» i que, pel que es veu, el senyor Cambó confon amb el «comunisme integral».
La instauració d’aquest sistema no fou dictada de dalt estant, pel poder, sinó que anà sorgint com a conseqüència d’un conjunt de circumstàncies que tractarem de resumir seguidament.
La revolució agrària d’octubre fou obra de tota la pagesia sense distinció de classes, la qual tenia un objectiu comú: l’expropiació dels grans terratinents. Durant la segona meitat del 1918, sota la influència del desenvolupament de la revolució proletària, s’entaulà al camp una lluita aferrissada entre els pagesos pobres, que se sentien identificats amb el proletariat urbà, i els pagesos benestants (kulaks), els quals pretenien utilitzar en profit propi la revolució agrària. A l’ensems, comencen les temptatives d’intervenció de l’«Entente»: insurrecció de les tropes txeco-eslovaques, desembarc de forces angleses a Arkhangelsk, aparició dels anglesos a Bakú i de la flota de l’«Entente» al mar Negre, etc., actes que no són més que el pròleg de la intervenció sistemàtica i del sosteniment de les forces contrarevolucionàries russes després de la firma de l’armistici (novembre del 1918). Simultàniament, esclaten una sèrie d’insurreccions a l’interior del país. La burgesia, per a la seva acció contrarevolucionària, troba en els kulaks un element segur en el qual pot recolzar-se.
En aquestes circumstàncies la jove República dels Soviets no pot tenir més que un fi essencial: vèncer la contrarevolució, assolir la victòria en la guerra civil. Però l’economia del país, la qual, en esclatar la revolució, es trobava ja en un estat lamentable, travessava, a conseqüència de la guerra civil, una crisi encara més profunda. Això obligà a concentrar tots els recursos de la República, a adaptar la política econòmica a les necessitats de la guerra civil, a aixafar implacablement tots els elements susceptibles de convertir-se en la base econòmica o política de la contrarevolució.
Totes aquestes circumstàncies determinaren la transformació de l’economia soviètica en el sistema de «comunisme de guerra», que durà des de mitjan 1918 fins a la primavera de 1921.
Descriurem sumàriament els trets característics d'aquest sistema.
El problema fonamental d’aquest període no és el de la producció, sinó el del provisionament. Provisionar l’exèrcit i els obrers és, en aquests moments, una qüestió de vida o mort per a la revolució. Vèncer: heus aquí l’objectiu essencial de la república proletària.
Amb la llibertat de comerç, el blat anava a parar a les mans de la burgesia i dels especuladors. Calia, doncs, suprimir la llibertat de comerç i concentrar tots els excedents de blat a les mans de l’estat. Es deixa als pagesos només el necessari per al seu sosteniment i de la seva família i per a la sembra; la resta és requisada. Aquesta política, dictada imperiosament per les necessitats ineludibles de la revolució, topa amb la resistència aferrissada dels «kulaks». S’encén la lluita de classes. Els obrers envien al camp «destacaments de provisions» que, junt amb els «Comitès de pagesos pobres», fundats el juny de 1918, procedeixen a les requises.
La distribució de queviures i altres productes de primera necessitat és efectuada pel «Comissariat del Provisionament», amb l’ajut de la xarxa de cooperatives, les quals es converteixen en simples organismes auxiliars d’aquest darrer.
El 28 de juny de 1918 és concretada la nacionalització de la gran indústria; després segueix l’expropiació de la burgesia en les banques que encara no havien estat nacionalitzades. Es liquidà el comerç interior; el 1920 es nacionalitzà àdhuc la petita indústria. Mentre que a començos del 1918 el nombre d’establiments industrials confiscats no era més que de 487, el 1920, 37 mil es troben a les mans de l’estat. La indústria és dirigida per organismes rigorosament centralistes.
Les relacions que, amb la desaparició del mercat, s’estableixen, tenen els trets característics de l’economia natural. Despareix la necessitat dels bancs i les caixes d’estalvi, el mes de gener de 1921 són abolits tots els impostos en diners; els transports, l’habitació, els teatres, l’escola, els serveis públics (aigua, gas, electricitat, etc.) són gratuïts; es preveu la pròxima desaparició de la moneda. La lògica de l’economia naturalitzada i la direcció centralitzada de tots es seus elements determina la instauració del treball general obligatori, de la militarització d’aquest darrer.
Fóra, tanmateix, un error de creure que les relacions de mercat desaparegueren completament. El mercat clandestí o «lliure» no deixà mai de funcionar, a desgrat de les mesures repressives del poder soviètic, el qual considerava el comerç com un crim.
Els resultats positius del sistema del «comunisme de guerra» foren considerables: mobilitzà les masses treballadores, garantí el provisionament, posà tots els recursos del país al servei de la guerra civil, permeté l’edificació del règim soviètic en condicions terriblement difícils i, sobretot, assegurà la victòria damunt tots els enemics de l’interior i de l’exterior.
En acabar la guerra civil, el sistema, però, no podia continuar. El pagès no estava disposat a suportar, en un període de pau, el sistema de requises. L’economia del país no podia basar-se indefinidament en una política de distribució. Calia reconstituir la indústria, desenvolupar les forces productores al camp i a la ciutat, l’avenç de les quals havia estat deturat per la política del «comunisme de guerra»; aquest, no sols era incapaç de reconstruir l’economia, sinó d’evitar-ne la ruïna. La crisi profundíssima de l’economia a començos del 1921, el malcontent dels pagesos i àdhuc dels obrers, la situació dels quals era terriblement feixuga, indicaven la necessitat de posar fi al «comunisme de guerra». La insurrecció del Kronstadt (març de 1921) advertí imperativament als directors de la revolució que no hi havia temps a perdre. La continuació de la política del «comunisme de guerra» significava posar en perill les bases del règim soviètic. Lenin, amb la seva clarividència genial, s’adonà del perill i imposà al partit un viratge en rodó: la primavera de 1921 era implantada la Nova Política Econòmica (Nep).