Michel Pablo

La Quarta Internacional

(1958)


La Quarta Internacional és l'organització fundada el setembre del 1938 per Lev Trockij i els seus companys.

La seua història és en realitat inseparable de la del destí de la revolució d'octubre, de la URSS, i de la Tercera Internacional.

El 1917 els obrers i camperols russos, guiats pel Partit Bolxevic de Lenin i Trockij, prengueren el poder i establiren el primer estat obrer del món.

Però aquesta victòria fou aconseguida en condicions que eren particularment difícils i gens propícies pel floreixement d'un règim socialista genuí: Rússia era aleshores un país molt endarrerit tan econòmicament com cultural, amb una aclaparadora majoria camperola; patí, entre 1918 i 1921, immensament per la guerra civil i per la intervenció dels exèrcits imperialistes; la revolució quedà aïllada, ja que cap altre proletariat d'Europa o de la resta del món aconseguí de vèncer els seus enemics de classe i també assolir el poder.

La construcció del socialisme a la URSS per tant fou duta a terme en un entorn nacional i internacional desfavorable, que des d'un bon començament afectà el caràcter i l'evolució del règim polític del país.

Les dificultats econòmiques i culturals de l'endarrerida i aïllada Rússia d'aleshores produïen ja, fins i tot en vida de Lenin, deformacions burocràtiques de l'estat obrer: els soviets, els sindicats, i el propi Partit Bolxevic, tenien una tendència de subordinar-se i d'ésser absorvits per l'aparell polític i econòmic de l'estat, que començava a escapar del control directe de les masses i a excloure-les de la seua administració.

A partir de la burocratització de les organitzacions obreres subjectes a la influència de l'estat, era visible sota Lenin el creixement embrionari d'un estrat social diferent del proletariat, privilegiat en relació amb el nivell econòmic i social del proletariat, i més i més poderós: una burocràcia.

Lenin, en els darrers anys de vida, esdevingué gradualment conscient d'aquest perill, i fou el primer en provar de combatre'l. Especialment a partir del 1921, la qüestió de la democràcia en el partit i en el país i la lluita contra la burocratització dividiren el Partit Bolxevic en tendències, que reflectien, en darrera anàlisi, les noves forces socials en conflicte que es desenvolupaven en la societat soviètica.

Els orígens de ço que ara s'anomena trotskisme rauen en aquell període, pels volts del 1923, quan Lev Trockij succeí Lenin al capdavant de la tendència que lluitava dins el Partit Bolxevic per la democràcia proletària i contra la incipient burocratització, contra l'estalinisme neixent. Els documents del període donen una àmplia prova d'aquesta afirmació, particularment el Nou Curs[1] de Trockij, una autèntica constitució de democràcia proletària i d'un règim democràtic al si del partit revolucionari.

La lluita ja començava vers el 1923 dins el Partit Bolxevic contra la seua burocratització, que aviat arrossegaria la del país, i més enllà la de tota la Tercera Internacional, omplí tot un període que arribà fins el 1928, quan Lev Trockij, expulsat del partit el 1927, fou desterrat del país per Stalin, i es refugià a Turquia, a l'illa de Prinkipo. Els anys del 1923 al 1928 foren el període de la formació de l'Oposició d'Esquerres dins el Partit Bolxevic.

La història dirà que la lluita que l'Oposició d'Esquerres aconseguí de realitzar dins el seu partit, i fins a cert punt en la Tercera Internacional, fou d'una importància fonamental tant ideològicament com pràcticament per la supervivència del moviment marxista revolucionari. Ja que demostrà que l'estalinisme – lluny d'haver sigut, com afirmen qualcuns, la prolongació natural, talment orgànica, del bolxevisme de Lenin – fou forçat, per tal de crèixer i de guanyar, de combatre durant anys tot un sector del Partit Bolxevic, composat pels seus millors elements, el cos d'elit dels bolxevics que havien fet l'octubre i que crearen i dirigiren la Tercera Internacional sota Lenin.

L'estalinisme trobà el camí per imposar el seu domini únicament mitjançant la destrucció real del marc ideològic i organitzatiu del bolxevisme de Lenin.

De 1923 al 1928 l'Oposició d'Esquerres russa lluità i prengué forma al voltant dels següents temes ideològics i política, la immensa importància dels quals és encara impossible de subestimar:

Contra la burocratització del partit i del país, per la democràcia proletària i socialista, contra la teoria d'Stalin (elaborada per primera vegada l'autumni del 1924) del “socialisme en un sol país”, per la revolució socialista mundial[2], contra el desenvolupament incontrolable de la NEP, per una economia planificada[3], contra la política oportunista i dretanosa de la Tercera Internacional a Anglaterra en la vaga general del 1926[4], i a Xina durant la revolució de 1925-1927[5], per una política leninista en el moviment comunista internacional.

Podem trobar tots aquests temes plenament explicitats en el més famós document de l'Oposició d'Esquerres, la seua plataforma del 1926, signada per Trockij, Zinov'ev i Kamenev, entre d'altres, i adreçada al 15è Congrés del Partit Comunista soviètic, que tingué lloc el 1927.

L'exili permeté Lev Trockij de difondre les idees de l'Oposició d'Esquerres russa en els amplis cercles de la Tercera Internacional i del moviment revolucionari internacional en general.

Així començà un nou període en ço que ara podem anomenar la prehistòria de la Quarta Internacional, la de la formació de l'Oposició Internacional d'Esquerres, amb la creació de grups i contactes en gran nombre de països de tots els continents. Aquest període durà del 1928 al 1933, fins que Hitler prengué el poder.

Durant aquest període l'Oposició Internacional d'Esquerres lluità per la reforma democràtica del Partit Comunista soviètic i de la Tercera Internacional. Esperava que la pressió dels esdeveniments i de les masses en l'aparell burocràtic serien suficients per comportar “un retorn a Lenin” per part dels partits comunistes.

A Alemanya entre el 1928 i 1933 es desenvolupà la lluita decisiva entre el proletariat – organitzat en dos grans partits, el socialista i el comunista – i el feixisme.

L'Oposició Internacional d'Esquerres, conscient de la importància històrica d'aquesta lluita, cridà per una política militant de Front Unit entre els dos partits, des de les bases cap amunt, dirigida cap a la presa del poder. El Partit Comunista, al contrari, tot seguint les directrius del Kremlin, aplicà una política sectària que mantingué la divisió del moviment obrer i agreujà la seua confusió quant al perill que Hitler representava i quant als millors mitjans per combatre'l. Ací entram a la meitat del famós “Tercer Període”[6].

L'Oposició Internacional d'Esquerres, en una sèrie d'importants documents que fins i tot ara retenen tota la llur validesa, clarificaren la qüestió de la natura del feixisme, el caràcter de classe de la socialdemocràcia, i el front unit. Emprà tota la seua força per fer aparèixer reaccions saludable en el PC alemany i en la Tercera Internacional, per tal d'evitar el desastre d'una victòria de Hitler. El PC alemany, però, així com la Tercera Internacional i el Kremlin, romangueren completament sords a aquestes crides.

La victòria de Hitler el 1933 segellà el destí no sols del PC alemany, que mai no s'ha recuperat d'aquella ensulsiada, sinó també de tota la Tercera Internacional. A la llum d'una experiència històrica crucial aquestes organitzacions, incapaces de cap reacció saludable, es demostraren com a incurablement burocratitzades. L'Oposició Internacional d'Esquerres extragué la conclusió que per tant calia treballar per la construcció de nous partits marxistes revolucionaris i per una nova Internacional.

Així començà un nou període de la prehistòria de la Quarta Internacional, que va del 1933 al 1938, durant el qual el moviment per la formació d'una nova internacional, la Quarta Internacional, arrencà.

Certament el període no era propici per atreure grans masses a la idea, programa i organització d'una nova internacional. Les conseqüències de la victòria feixista a Alemanya es difonien per tot el moviment obrer i l'espectre d'una nova guerra mundial es marcava a l'horitzó.

A més, allà on les masses es llençaren a l'ofensiva revolucionari per aturar i esclafar el feixisme, com a Espanya del 1934 al 1939 i a França del 1936 al 1938, les direccions socialistes i comunistes, en col·laboració amb els partits burgesos en “fronts populars”, dugueren els moviments al fracàs i a la derrota. En línies generals el període del 1933 al 1938 accentuà el declivi general del moviment revolucionari internacional i testimonià nombroses derrotes.

Per què aleshores l'Oposició Internacional d'Esquerres persistia en la seua propaganda i organització d'una nova internacional?

En un sentit precisament perquè aquesta evolució del moviment obrer internacional demostra la bancarrota completa i irremeiable de les direccions tradicionals i en conseqüència la imperiosa necessitat d'una nova direcció. Ara bé, per aital objectiu, una vegada s'ha demostrat històricament la seua necessitat, cal fer un començament. Era necessari començar seriosament a preparar el futur, mitjançant l'organització d'un únic partit mundial de tots els marxistes revolucionaris que fossen convençuts de la correcció del programa que l'Oposició Internacional d'Esquerres havia sigut capaç d'elaborar, no artificialment, sinó en el foc de la lluita de classe, tant a la URSS com en tot el món.

En el moment que èrem certs, per les proves repetides dels esdeveniments històrics, de la bancarrota de les antigues direccions, i que confeccionàvem un programa complet, diferent de tota altra tendència internacional del moviment obrer, formàvem una nova internacional.

Som convençut, per tant, que aquest programa que ens uneix en una organització internacional és de fet el programa del marxisme revolucionari dels nostres dies, bàsicament diferent del comportament polític tant dels partits socialistes com dels comunistes que són lloctinents del Kremlin.

Pel que fa a l'argument que encara no ens seguien àmplies masses, no ho consideràvem suficient per ajornar la proclamació de ço que ja era una realitat factual: la nostra existència com a organització revolucionària marxista internacional.

Per tal d'atreure'ns les masses, hem de mostrar-les una bandera ben diferent, hem de donar exemple, i no hem d'esperar com si es tractàs de la gènesi espontània d'una nova direcció.

Naturalment no ens fem cap il·lusió de les nostres possibilitats de guiar l'acció de la classe mentre la nostra base de masses continue tan limitada com ara. Encara som avui tan sols l'embrió de la internacional de masses de demà. Fou aquest raonament el qui també hi era en l'origen de la decisió presa el setembre del 1938 de proclamar – malgrat tot, en un moment força culminant de la reacció imperialista i estalinista, i ja a les vespres de la segona guerra mundial – el neixement de la Quarta Internacional.

El principal document polític editat pel Congrés Fundador de la Quarta Internacional fou l'anomenat “Programa de Transició”, principalment elaborat pel propi Lev Trockij.

Aquest programa comportava una prova clara del fet que la Quarta Internacional era una organització sorgida del moviment obrer internacional viu, i que tenia la plena intenció d'integrar-s'hi, i de no ésser ni una secta ni un grup de propaganda genèrica. De fet el Programa de Transició cerca resoltament l'acció revolucionària de les masses en el camí cap a l'objectiu d'assolir el poder.

El Programa de Transició cerca d'estendre un pont entre les condicions objectives de la maduració del capitalisme en socialisme, i la consciència política endarrerida de les masses, influïdes per les direccions tradicionals socialista i comunista.

El Programa de Transició conté tota una sèrie de consignes dialècticament interconnectades que – a partir de les reivindicació econòmiques i polítiques més immediates de les masses – tenen com a objectiu l'elevació de la lluita fins a la lluita pel poder, pel govern obrer i camperol, l'estadi final anterior a la dictadura del proletariat.

Aquestes consignes, lluny d'ésser arbitràries i “intel·lectualistes”, són de fet el resultat d'una profunda anàlisi de les condicions objectives del capitalisme on té lloc la lluita quotidiana del proletariat. A més, prenen en consideració l'experiència real del moviment obrer internacional dels nostres dies, i fins i tot – en la forma – la mentalitat obrera.

La concepció del Programa de Transició és profundament revolucionària i dialèctica, la qual cosa la distingeix dels programes dels partits socialistes o comunistes.

Aquests partits tenen un programa general màxim que suposadament cerca l'establiment d'un poder proletari i d'una societat socialista, i també un programa de mínims que insisteix en les reivindicacions econòmiques i polítiques elementals i en reformes en el marc del règim capitalista. Però entre aquests dos programes no hi ha cap pont, cap lligam que connecte l'un amb l'altre – el mínim amb el màxim – a través d'una cadena de revindicacions de transició interconnectades dialècticament.

En realitat tan els partits socialista com comunista han relegat a la pràctica el llur programa de màxims fins a les calendes gregues i el recorden tan sols en les “grans ocasions” per tal d'atreure demagògicament les masses cap als llurs partits. A la pràctica sols apliquen el programa de mínim en el marc del règim capitalista. I sabem per què.

Ja que en realitat els partits socialista, tot i encara tindre una base obrera, són dirigits per aparells al servei del règim de la democràcia burgesa; mentre els partits comunistes són dirigits per aparells burocràtics al servei del Kremlin, és a dir de la direcció política de la burocràcia soviètica que és l'estrat social dominant de la URSS. Per aquesta raó els partits comunistes són interessats, no per damunt de tot en la promoció de la revolució socialista en els països respectius, sinó en influir amb el llur pes en les burgesies nacionals per tal que aquestes apliquen una política exterior favotrable a l'interès de la política exterior del Kremlin.

El Programa de Transició, al contrari, que reflecteix el pensament i l'experiència d'un autèntic moviment revolucionari, cerca realment de contribuir en el més alt grau possible a l'activitat revolucionària de la classe, si bé a partir de les seues reivindicacions més elementals.

Cal dir que en el 1938 diverses de les consignes del Programa de Transició, com ara la retallada de salaris per combatre la inflació, la retallada d'hores per combatre la manca de feina, el control obrer, els comitès de fàbrica, les nacionalitzacions sota control obrer, les milícies, etc., semblaven llunyanes de la mentalitat de les masses. Però com que aquestes consignes es corresponen malgrat tot a les condicions objectives del capitalisme, les masses, educades per la pròpia experiència, no deixaren, en un moment o altre de les llurs lluites, de fer-se-les pròpies. Vint anys més tard, el Programa de Transició encara té, fins a un alt grau, una sorprenent actualitat i joventut. Això és particularment cert per l'esperit que animava la seua concepció, ja que és l'únic que guia una avantguarda realment decidida a mobilitzar les masses no per una lluita de reformes, sinó per la revolució contra el poder i règim capitalistes.

Cal un Programa de Transició amb el mateix objectiu del 1938 per promoure efectivament aquesta lluita.

Vora un any després de la fundació de la Quarta Internacional, la segona guerra mundial, com es preveia, esclatà.

La Quarta Internacional era – des del punt de vista ideològic – millor preparada per aital esdeveniment que no cap altra organització obrera. Particularment d'ençà l'ascens de Hitler al poder, el nostre moviment havia emfasitzat la tendència gairebé fatal cap a la guerra. Aquella guerra, dèiem, seria una vegada més bàsicament una guerra interimperialista, per un nou repartiment del món, entre els vencedors i els vençuts del Tractat de Versalles. Es donava per cert, aquesta vegada, que independentment de la forma que començàs aquesta guerra, en un determinat moment també implicaria la URSS. Però aquest esdeveniment no seria capaç de transformar la guerra interimperialista en una guerra 2justa”, és a dir, això no hauria de dur el moviment revolucionari a donar suport als eventuals aliats imperialistes de la URSS.

D'acord amb les tesis elaborades ja el 1934 pel Secretariat Internacional de la nostra organització en “La guerra i la URSS”, el deure dels revolucionaris seria defensar el “derrotisme revolucionari” en tots els països imperialistes, ja fossen enemics o aliats de la URSS, i considera guerra “justa” tan sols la realitzada per la pròpia URSS. I és aquesta línia la que fonamentalment ens guià durant la segona guerra mundial.

Lev Trockij havia previst, abans que ningú, la possibilitat d'un pacte Hitler-Stalin, que fou de fet conclòs l'agost del 1939. Però malgrat la denúncia que fèrem d'aquest pacte, per les condicions sota les quals fou conclòs, que desorientaren el proletariat, no canviàrem per això la nostra atitud de principis envers la URSS, un estat obrer degenerat: la seua defensa “incondicional” contra l'imperialisme o la reacció nadiua, és a dir, independentment de tal o tal política de la seua direcció política, del Kremlin. Aplicàrem estrictament aquesta atitud durant tota la segona guerra mundial.

L'agost del 1940 la nostra jove Internacional, feble en termes de suport de masses, rebé un cop molt més terrible que aquell aïllament (que havia sigut previst): l'assassinat de Lev Trockij a Mèxic, on s'havia refugiat durant els darrers anys, per un agent de la GPU. Perdèrem així la més poderosa intel·ligència de la revolució i el caràcter més ferm i més exemplar pel combat revolucionari.

La guerra en crèixer en intensitat i en fer-se més complexa en caràcter amb l'entrada de la URSS, comportà un pressió molt forta per a la nostra organització. Era necessari de lluitar simultàniament contra les il·lusions de les masses, arrossegades per corrents patriòtiques tant en el camp democràtic com en el feixista, contra les repressions imperialistes, i contra la política i la repressió del Kremlin.

Davant els imperialistes “demòcrates” o feixistes, calia sostindre la línia del “derrotisme revolucionari”, és a dir de la propaganda revolucionària contra la guerra i contral el règim capitalista, independnet dels seus efectes militars.

Davant la política del Kremlin, el nou aliat de les “democràcies” contra el feixisme, calia combinar la defensa de la URSS com a estat obrer amb la crítica implicable de la política oportunista, xovinista i col·laboracionista de classe que el Kremlin predicava als partits comunistes dels països anomenats “democràtics”, aliats de Roosevelt, Churchill, i de Gaulle, així com la propaganda revolucionària per enderrocar el règim polític de la burocràcia soviètica de la URSS en el primer moment oportú. Aquesta política de la Quarta Internacional no feia gens fàcil l'atracció de les grans masses vers aquesta bandera o d'evitar la repressió de totes dues bandes. Però en la nostra opinió aquesta política romgué fidel als principis del marxisme revolucionari i, dins els límits de l'analogia, era, en les condicions concretes de la segona guerra mundial, l'equivalent de la política seguida per Lenin durant la primera guerra mundial.

La Quarta Internacional pagà un fort preu per l'aplicació d'aquesta política, molt en particular en els països de l'Europa continental ocupats pels nazis, i a la Xina dirigida pel règim dictatorial de Jiang Jieshi. Les nostres víctimes, afusellades pels nazis o exterminades en els camps de concentració, es compten per centenars, particularment a França, Alemanya, Polònia, Grècia, Holanda, Àustria, Bèlgica, i arreu.

Perdèrem durant la guerra un gran nombre dels quadres dirigents del nostre moviment, militants revolucionaris veterans ben coneguts en els llurs països respectius, com el camarada Marcel Hic, secretari general de la nostra organització francesa, mort en un camp de concentració a Alemanya, els camarades belgues Lesoil i Leon, que patiren el mateix destí, el camarada italià Blasco, víctima de la repressió estalinisme en el moment de l'“Alliberament”, el camara grec Pouliopoulos, executat pels feixistes a Grècia el 1943, el camarada alemany Widelin, i així molts altres.

Els únics judicis públics que els nazis gosaren fer a l'Europa continental eren a Holanda i Àustria contra militants trotskistes o pro-trotskistes. Com a resultats d'aquests judicis, diversos foren executats. Als Estats Units, Gran Bretanya, Ceilan, i Índia, països del bàndol “democràtic” tan sols els dirigents trotskistes foren empresonats per la llur lluita coherent contra la guerra i contra l'imperialisme.

L'atitud de diversos militants trotskistes durant aquest període, entre els més foscos de la humanitat, fou certament heroic i en tots els sentits corresposta, d'acord amb els reports dels observadors més objectius, pels llurs camarades russos, víctimes de la repressió estalinista.

Em permetré de citar qualques exemples.

El camarada alemany Widelin era l'editor en cap de l'únic periòdic publicat durant l'ocupació d'Europa que cridava per una política de fraternització internacional als obrers alemanys amb uniforme. Aquesta publicació rebé el nom de Arbeiter und Soldat, i es distribuïa a França, Bèlgica, i arreu entre els soldats alemanys. Un dia la Gestapo a París arrestà una jove camarada francesa, i aleshores com a resultat tres altres camarades, entre ells el camarada Widelin, que aleshores vivia il·legalment a París. El destí d'aquests quatre camarades fou entre els més fantàstics d'aquell període.

Un dels camarades, arrestat i traslladat als quarters centrals de la Gestapo a París, fou capaç, en saltar d'una finestra d'un segon pis, d'escapar. Els altres dos, dues camarades, foren enviades a un camp de concentració a Alemanya. Una d'elles tingué la bona sort de sobreviure, i ara viu a Anglaterra, casada amb un camarada anglès. L'altre, després d'una fugida desesperada d'Alemanya l'hivern del 1944, fou de nou capturada, torturada, i embogida, morí deportada. Pel que fa al quart camarada, el camarada Widelin, el dia després de la fugida del seu company, fou dut al Bois de Vincennes de París i afussellat.

Amb tot no morí. Deixat per mort al bosc, fou trobat viu encara per una persona que el transportà a l'Hospital Rothschild de París. Des d'allà rebèrem un missatge d'ell, i decidírem d'organitzar un intent per treure'l. Però en el darrer minut un membre de l'hospital advertí la Gestapo, que fou capaç de traslladar-lo als seus propis quarters generals abans que poguéssem intervindre. La Gestapo aleshores eliminà el camarada Widelin per segona vegada, ja definitivament.

També citaré el cas del camarada grec Pouliopoulos, antic secretari del Partit Comunista grec, qui, abans d'ésser executat pels feixistes el 1943, s'adreçà a l'escamot d'execució en la seua pròpia llengua, i produí un autèntic motí entre ells. Els soldats refusaren de disparar contra ell i els seus companys, i foren els oficials qui hagueren d'executar-los amb els propis revòlvers.

Finalment, citaré un altre exemple, que crec que és gairebé únic, el d'un camarada obrer belga, un miner d'ofici, el camarada Gallois, que morí fa just unes poques setmanes. Aquest camarada fou deportat al famós camp d'extermini de Buchenwald. Un dia els SS, rient, presentaren als presoners aplegats tot un grup d'éssers humanes que eren esquelets vivents, moribunds, recoberts de nafres i de paràsits. Eren hebreus.

Els SS es preparaven per gasejar-los – a menys, deien, que hi hagués entre els presoners (també en un estadi de feblesa extrema) qualcú que tingués la paciència, i el coratge, de netejar aquestes miserables criatures una a una. Entre els presoners hi havia homes de tota creença religiosa i opinió política. Però ningú no s'oferí per aquella tasca.

Esperau – sí, un. L'humil obrer miner, que mai no s'havia destacat per cap esclat en la vida civil, el camarada Gallois, creuà la línia i amb calmà demanà els SS de prometre de respectar les vides d'aquells hebreus infestats de paràsits si ells els netejava. I ço és just el que féu, amb simplicitat però també amb tenacitat i una abnegació extraordinària, durant dies i dies fins a la fi.

No vaig tindre l'oportunitat de saludar el camarada Gallois abans de morir, i ací em permet respectuosament de saludar la seua memòria de part de tota la nostra organització internacional.

Quan Stalin el 1943 dissolgué la Tercera Internacional per tal de pacificar els seus aliats imperialistes del camp “democràtic”, la Quarta Internacional realitzà, el febrer del 1944, en plena guerra, a la França ocupada, una conferència internacional, que aplegà delegats de diverses seccions europees, que fou capaç de treballar, en la més estricta il·legalitat, durant sis dies.

La Quarta Internacional superà exitosament el test de la guerra tant en el camp ideològic com en l'organitzatiu, i en sortí per tant reforçada.

El 1946 aplegava una nova conferència internacional en la qual, a banda de les seccions de l'Europa continental, hi participaren camarades britànics i americans.

El 1948 es realitzà el Segon Congrés Mundial de la Quarta Internacional, on prengueren part delegats de tots els continents. Aquest Congrés féu un balanç de la situació internacional creada pels desenvolupaments de la segona guerra mundial, i adoptà nous estatuts que reafirmaven el caràcter de l'organització com a partit mundial governat pels principis del centralisme democràtic.

D'ençà d'aquella data la Quarta Internacional ha sostingut amb regularitat aquests Congressos Mundials vora un cada tres anys: el Tercer el 1951, el Quart el 1954, el Cinquè el 1957. Aquests congressos són importants no sols pel fet que la participació en ells augmenta d'un congrés a un altre, cosa que reflecteix el progrés organitzatiu de la Internacional, sinó també perquè l'aprofundiment de la feina teòrica i política de la Internacional, s'expressa en els documents formulats en aquests congressos.

El Tercer Congrés Mundial, realitzat el 1951, ocupa un important lloc en la història de postguerra de la Quarta Internacional. En reevaluar la situació internacional afirmà que les relacions globals de forces entre l'imperialisme i la revolució socialista en totes les seues formes – estats obrers, revolucions colonials, moviments revolucionaris en els països capitalistes – canviava d'una forma gairebé irresistible i irreversible a favor de la revolució. D'aquesta evaluació, feta en una època en la qual l'imperialisme americà encara semblava decisiu, en sorgien tota una sèrie d'implicacions revolucionàries, inclosa la crisi precipitada de la burocràcia soviètica. El Tercer Congrés Mundial a més començà – en basar-se en sòlides consideracions teòriques i polítiques – l'anomenada tàctica entrista en les grans organitzacions de masses, socialdemòcrates o estalinistes.

El Quart Congrés Mundial, realitzat el 1954, elaborà documents molt importants sobre les condicions que havien determinat l'ascens de l'estalinisme i la llur modificació a partir de la qual començaria la seua decadència i ensorrament; també de la tàctica entrista.

I finalment, el Cinquè Congrés Mundial sintetitzà i aprofundí tot ço que la Internacional havia aconseguit en el camp de l'evaluació i la perspectiva de la situació internacional, l'evolució de la URSS i de l'estalinisme, i de la tàctica per la construcció de nous partits marxistes revolucionaris.

*

Ara bé, què defensa la Quarta Internacional en l'actualitat, organitzativament i política? Què és aquesta organització i què vol?

Som, per damunt de tot, una organització internacional, un Partit Mundial únic, que funciona d'una forma centralista-democràtica, amb seccions nacionals en uns 30 països de tots els continents.

La política general de la Internacional la decideix el vot majoritari al seu Congrés Mundial, precedit d'una profunda discussió democràtica a totes les seccions nacionals. El nostre règim organitzatiu combina dialècticament, d'acord amb la situació i les exigències polítiques, la més àmplia democràcia en la discussió amb la unitat decidida en l'acció.

La idea d'una organització internacional, després d'haver sigut a la base de les concepcions de Marx, Engels, i Lenin pel que fa a l'organització del proletariat revolucionari, fou més tard desacreditada per la miserable experiència de la Segona Internacional i després la de la Tercera Internacional. Hi ha gent que treu profit d'això per fer la quasi-teoria dels mèrits d'una organització que siga per damunt de tot nacional, que tan sols establesca “lligams fraternals” amb altres organitzacions nacionals. En el millor dels casos aquesta concepció visualitza la Internacional com una col·lecció aritmètica d'organitzacions nacionals separades que cooperen en tal o tal camp. Així, diuen, eviten de caure sota el control d'un aparell burocràtic, i tracten millor les peculiaritats nacionals.

Ara bé, la Segona Internacional, si acabà malament, no fou perquè funcionàs com a internacional, és a dir, com a partit mundial únic basat en el marxisme revolucionari i governat pel centralisme democràtic, sinó perquè en realitat degenerà en una col·lecció d'organitzacions nacionals separades, cadascuna dominada pel seu propi aparell burocràtic.

Pel que fa a la Tercera Internacional, degenerà tan sols per caure sota el control de l'aparell burocràtic d'un únic partit: el del PC soviètic.

L'argument de la independència nacional en realitat sovint amaga l'existència d'un aparell burocràtic nacional que no li agrada gaire de tindre un control democràtic internacional per damunt seu. Pel que fa a l'argument que la independència nacional és la millor per preservar les peculiaritats nacionals, cal assenyalar que en el nostre període d'imperialisme és impossible d'entendre profundament què és peculiar d'una determinada situació nacional sense establir-ho amb el rerefons d'una correcta anàlisi i comprensió de la situació internacional. Ço particular ho és únicament per comparació amb ço general.

En formar una part integral d'una organització democràtica internacional, els marxistes revolucionaris de cada país es beneficien de l'avantatge d'una visió realment internacional i en l'elaboració de la llur política d'una correcció de possibles desviacions de natura nacional, i àdhuc nacionalista, gràcies a una mena de neutralització mútua d'aquestes tendències al si de l'organització internacional, internacional per damunt de tot en la seua visió política, i la seua estructura organitzativa.

La idea i l'organització de la Internacional expressa la unitat del proletariat revolucionari en política, organització, i lluita – una unitat molt difícil d'aconseguir, mitjançant el combat dels prejudicis i pressions nacionals en l'ambient nacional de cada país. Però creiem que aquesta idea i organització encara romanen en el més alt nivell, que cal assolir per tal d'enderrocar el capitalisme i establir un règim socialista genuí. Nosaltres som, per tant, una organització democràtica internacional que cerca la promoció, mitjançant la propaganda de les seues idees i l'acció dels seus militants arrelats en el moviment real de masses, d'una internacional de masses amb partits marxistes revolucionaris a tot arreu.

I ara bé, quina és la nostra política actual davant el capitalisme i els sistema socialista en construcció de la URSS i dels altres estats obrers?

Consideram que el capitalisme eixí de la segona guerra mundial durament colpit, que la relació global de forces entre ell i la revolució proletària en totes les seues formes – estats obrers, revolució colonial, moviments revolucionaris metropolitans no ha deixat de desenvolupar la seua mancança; que, posat davant aquesta relació de forces, el capitalisme té teòricament com a única sortida o una tercera guerra mundial o la capitulació sense lluita; que, davant de l'afeblida però encara lluny d'ésser negligible, força de l'imperialisme americà, la capitulació sense lluita és encara pràctica impossible; que la millor forma que hi ha pel proletariat revolucionari d'afeblir l'imperialisme més encara, i, en cas de necessitat, de desarmar-lo més ràpidament, per tal de limitar les inevitables destruccions d'una guerra atòmica, és impulsar la lluita revolucionària per la presa del poder arreu, particularment a Àsia, Àfrica, Europa, i Amèrica Llatina.

El creixement econòmic inqüestionable que el capitalisme americà i europeu han experimentat, especialment durant aquests darrers anys, no supera a llarg termini la pèrdua de les colònies amb la corrent irresistible de revolució colonial que les allibera d'una en una, o l'enfortiment econòmic continu de la URSS i dels altres estats obrers. És més, aquest creixement, lluny de suposar un nou període de desenvolupament orgànic del capitalisme, és tan sols conjunctural, i ara arriba a la fi.

El capitalisme no s'ha lliurat de cap manera de les seues crisis periòdiques. Si aquestes fins ara han pres la més aviat la forma de “recessions” que no de crisis reals com la del 1929-1933, això es deu a l'augment del paper jugat per la intervenció de l'estat controlada pels monopolistes i la monstruosa difusió de l'economia de guerra, particularment als Estats Units. Però en la competència econòmica entre el capitalisme i els estats obrers, els darrers han assolit un avenç en ritme que ha esdevingut irresistible i irreversible. El capitalisme s'endinsa en dificultats econòmiques més grans que mai abans, i el període de la seua eufòria ja pertany al passat.

Ço que més afeblí el capitalisme, especialment en la primera dècada de postguerra, foren les victòries espectaculars de la revolució colonial, que seguiren la de la revolució xinesa del 1949. El trencament continu, irresistible i irreversible del domini colonial capitalista sacsejà el seu equilibri d'una forma que a llarg termini és catastròfica, i en aquest sentit ja ha segellat el seu destí històric. La revolució colonial és en realitat tan sols un aspecte de la revolució més general que marca el nostre segle, la revolució socialista. Tendeix en realitat a ésser una revolució permanent en el sentit que el nostre moviment empra aquest terme.

Fins i tot allà on la revolució colonial en l'actualitat és encapçalada per direccions burgeses o petit-burgeses que proven de limitar el seu camp i mantindre-la en el marc de les revindicacions i reformes democràtico-burgeses – independència de l'imperialisme, unitat nacional, reforma agrària – aquestes direccions resulten incapaces de resoldre efectivament fins i tot aquestes tasques, i en un determinat estadi entre inevitablement en conflicte amb les masses del propi país, que es dirigeixen cap a l'aprofundiment social de la revolució.

Des d'aquest punt de vista, aquestes direccions són històricament transicionals, i seran substituïdes per una genuïna avantguarda marxista revolucionària, l'única capaç de resoldre, sota un règim de dictadura del proletariat, tant les tasques democràtiques com les tasques pròpiament anomenades socialistes.

El nostre moviment dona un suport incondicional a la revolució colonial contra l'imperialisme, és a dir, independentment del caràcter de classe de la seua direcció política. Així per exemple donam un suport incondicional a Nasser contra l'imperialisme, malgrat el fet que Nasser representa, no el proletariat, sinó el nucli neixent d'una burgesia nacional industrial, i que reprimeix el moviment obrer en el seu país. Al mateix temps, naturalment, els trotskistes egipcis, lluny de bandejar la llur propaganda revolucionària contra Nasser, treballen de fet per la creació d'un partit marxista revolucionari independent del nasserisme, que lluitarà per l'establiment d'un govern obrer i camperol a Egipte i al capdavant de la República Socialista Àrab Unificada de demà.

El nostre moviment reconeix el paper revolucionari d'avantguarda que en l'actualitat juguen les masses colonials, i crida al proletariat metropolità de donar suport actiu a la revolució colonial, de superar el perillós solc que hi ha entre el grau d'espontaneïtat revolucionària de les masses colonials i l'apatia relativa del proletariat metropolità, particularment envers la revolució colonial.

En aquest sentit no n'hi ha prou amb atribuir tota la culpa exclusivament a les direccions socialista i comunista tot i que de fet tenen la principal responsabilitat d'aquest estadi de coses; cal també fer una crida directa a la classe per tal que esdevinga conscient de fer el camí al costat de les masses colonials, i de recordar els seus deures envers els seus germans colonials.

El desenvolupament històric de la revolució proletària i socialista de la nostra època ha pres una línia diferent de la prevista pels fundadors del marxisme i per Lenin. És ara clar que, començada a Rússia, un país relativament endarrerit, la revolució progressa, talment, de la perifèria cap al centre. Implica primer que tot els països colonials i dependents abans d'arribar als països de l'Europa capitalista, i serà coronada amb la victòria quan vence el capitalisme americà, de lluny la més important ciutadella del capitalisme mundial, i, amb tota probabilitat, la darrera que caurà.

L'altre factor que afebleix el capitalisme és el continu i accelerat enfortiment econòmic i cultural de la URSS i dels altres estats obrers. Aquest enfortiment es reflecteix també en els efectius i potencials militars.

El fet que l'economia d'aquesta països progressa actualment a una velocitat més gran que la del capitalisme (gairebé el doble) i d'una forma contínua sense experimentar baixades com a resultat de “recessions” o de crisis – té una importància històrica que va a tindre més i més pes en la determinació dels desenvolupaments polítics. Aquest fet, a més, aporta proves de la superioritat històrica de l'economia estatificada i planificada que caracteritza l'estructura social i econòmica d'aquests països.

És aquesta estructura la que justifica que anomenam aquests estats estats obrers, per molt degenerat o deformat que siga el llur règim polític, jutjat des del punt de vista de les normes d'un genuí estat proletari i socialista. Ja que l'economia estatificada i planificada, lluny d'ésser el resultat d'una mena d'evolució orgànica del capitalisme o de “capitalisme d'estat”, és en realitat el resultat d'una destrucció revolucionària de la societat capitalista i de la burgesia.

És més, la història no ha fornit cap prova que hom pot fer sense l'estatificació i la planificació de l'economia – especialment en els països dependents i colonials – un avenç cap a la construcció del règim socialista. És a dir, en la realitat concreta de la revolució dels nostres dies, l'economia estatificada i planificada apareix tant com el resultat d'una revolució, com l'estadi inicial d'un règim socialista capaç de desenvolupar, molt més que no pas el capitalisme, les forces productives de la societat.

És per aquesta raó que el nostre moviment defensa incondicionalment la conquesta històrica de l'economia estatificada i planificada contra l'imperialisme i contra la reacció nadiua. Al mateix temps el nostre moviment du a terme la seua oposició revolucionària als règims polítics de la URSS i als altres estats obrers, que no són assumits pel proletariat, organitzat democràticament en soviets, sindicats i partits, sinó per un estat social privilegiat, la burocràcia.

El nostre moviment s'oposa a aquest règim policial burocràtic, i crida per una democràcia socialista genuïna com la que cercava Lenin en el seu temps. Contra la burocràcia en el poder, el nostre moviment es dedica a la propaganda pel seu enderrocament revolucionari per les masses de la Unió Soviètica i dels altres estats obrers. Consideram que, si les condicions objectives són determinants en els països capitalistes, colonials i dependents per l'enderrocament del règim social del capitalisme i de l'imperialisme, també les condicions objectives que hi ha a la URSS i als altres estats obrers són determinats per una lluita que culmina en una revolució política que té com a objectiu l'enderrocament en aquests països, no del règim social, sinó tan sols del règim polític.

Aquest fou el significat dels fets del 1956 de Polònia i d'Hongria, que suposaren l'inici de la revolució política d'aquests països, amb l'objectiu no de tornar al capitalisme sinó d'establir una democràcia socialista genuïna. Consideram que la perspectiva de la revolució política és vàlida per tots aquests països, de diverses formes i de diverses maneres, començant per la URSS, la ciutadella de la burocràcia soviètica.

La nostra concepció de la democràcia socialista implica no tan sols l'existència de soviets democràtics, de sindicats lliures, independents fins i tot de l'estat obrer, i d'un partit marxista revolucionari que reconega el dret de forma tendència ideològiques al seu si, sinó també el dret de forma diversos partits sempre que respecten la legalitat constitucional de l'estat obrer. El darrer dret esmentat és per nosaltres la pedra fundacional de tot l'edifici de la democràcia socialista, ja que en realitat determina el caràcter democràtic dels soviets, dels sindicals i del partit marxista revolucionari.

El nostre moviment considera que les condicions històriques que comportaren el neixement i l'enfortiment de l'estalinisme han canviat ara profundament, i que en realitat ara comporten una crisi irremeiable en l'estalinisme, que du a la seua caiguda. Des d'aquest punt de vista, per exemple, Kruscev, malgrat totes les seues retractacions, les seues passes enrera, i àdhuc els seus crims, no pot ésser un segon Stalin. Però l'actualment inevitable caiguda de l'estalinisme, que seria la darrera expressió del procés revolucionari de la nostra època, no arribarà simplement d'una forma “evolutiva” o “reformista”, sinó per l'inevitable aixecament revolucionari de les masses en un moment determinat.

De forma general, la nostra visió dels desenvolupaments roman profundament revolucionària i optimista. Lluny de creure en la pacificació, en “noves formes” de “coexistència pacífica” i d'evolució pacífica, el nostre moviment considera que la lluita de classes es dirigeix cap a un paroxisme, però en una relació de forces més i més favorable a la revolució tan contra el capitalisme com contra la burocràcia soviètica. Totes les qüestions seran decidides amb la lluita, incloses les formes superiors d'aquesta: la guerra i la revolució.

De fet, som testimonis d'una interpenetració d'aquestes dues formes en una síntesi dialèctica superior: la guerra-revolució, on cada avenç important de la revolució comporta una lluita contra la guerra contra-revolucionària de l'imperialisme. La revolució política, a més, roman com la forma decisiva de lluita contra la burocràcia soviètica i l'aparell policial i militar a la seua disposició.

Per fer cara a la lluita culminant que caracteritza el nostre període, una lluita realment a vida o mort entre les forces reaccionàries i conservadores i les forces de la revolució socialista, permanent i internacional, calen òrgans adequats que sintetitzen fins al més alt grau les qualitats d'intel·ligència, caràcter i combativitat del moviment obrer internacional, les seues tradicions, la seua experiència: els partits marxistes revolucionaris genuïns, d'una qualitat bolxevic en el nivell superior d'exigències de mitjans del nostre segle, la més fantàstica dinàmica de tota la història de la humanitat. Aquest és l'objectiu del nostre moviment.

Per aconseguir-ho més prestament, decidírem d'operar no sols d'una forma independent mitjançant els òrgans de la nostra activitat independent, sinó també mitjançant una feina pacient i a llarg termini en les grans organitzacions de masses, socialistes o comunistes d'acord amb el país. No tenim cap il·lusió en aquestes organitzacions, i no hi som per reformar-les. Les consideram simplement com a camps per treballar, en veure que la veritable part políticament activa de la classe obrera s'organitza en aquell marc.

La classe obrera del nostre període no és la verge de l'època de Marx i Engels, oberta a la propaganda revolucionària directa. Té la seua estructura en determinades organitzacions sindicals i polítiques. Fidel a la missió que Marx i Engels definiren pels comunistes al Manifest comunista, decidírem de compartir en l'experiència concreta de la classe, a partir del nivell on aquella experiència té lloc. No hi ha malauradament cap forma de saltar-se els diferents estadis de la maduració política de la classe, per crear un partit de masses: únicament quan la classe, amb l'experiència de les seues organitzacions existents i dels esdeveniments històrics important i repetits, abandona aquests antics marcs, i pot provar-se un nou reagrupament ideològic i organitzatiu.

El nostre moviment és convençut que mitjançant l'actual tàctica de presència efectiva i la participació en el moviment real de masses de cada país, fa una contribució positiva al procés de reagrupament revolucionari natural de la classe. Així nosaltres creiem que en l'actualitat fem tot ço que les condicions objectives permeten l'avantguarda marxista revolucionari per fer, i així preparar, amb totes les nostres forces, el futur socialista de la humanitat.

Agost del 1958


NOTES

[1] Un conjunt d'articles publicats en sèrie a Pravda el desembre del 1923.

[2] Fidel a l'ensenyament de Marx i Lenin, Trockij i els seus companys concebiren l'assoliment del socialisme com possible tan sols en una base internacional.

El socialisme, com a règim produeix més, millor i més barat per càpita que el capitalisme més ben desenvolupat, és inconcebible en els límits d'un estat nacional, per molt ric que siga. El capitalisme es desenvolupà tan sols en base d'una divisió internacional del treball. El socialisme, un règim de forces productives molt més alt que el capitalisme més desenvolupat, requereix molt més d'una base internacional, i de fet mundial.

Els trotskistes no neguen la possibilitat de la victòria de la revolució, en un sol país, i el començament de la construcció del socialisme en un sol país. Ço que neguen és que el socialisme pot assolir-se en límits nacionals, i s'oposen a l'orientació de l'economia autàrquica d'un “socialisme nacional”.

La importància d'aquesta qüestió no és simplement terminològica. En realitat condiciona tota l'estratègia del proletariat revolucionari. L'estalinisme subordinà l'acció del proletariat internacional per la construcció del socialisme a la URSS. La Quarta Internacional, al contrari, considera que la millor forma de defendre la URSS i per aconseguir la construcció del socialisme en aquell país, és ampliar constantment la base econòmica del socialisme amb el treball per a la victòria de la revolució en altres països, per la victòria de la revolució mundial.

[3] Malgrat la mitologia estalinista, el fet històric és que la idea d'una economia planificada fou presentada per Trockij ja el 1923. A partir del 1925 l'Oposició d'Esquerres russa lluità sistemàticament per l'elaboració d'un pla per accelerar la industrialització sistemàtica del país, contra la línia d'Stalin i Bukharin que es basava en aleshores en encoratjar els kulaks a enriquir-se.

[4] Durant la qual Stalin formà un front unit a la cúpula amb la burocràcia reformista dels sindicats, que permeté de trair – sense una resistència organitzada i sense cap benefici pel PC anglès – el combat magnífic del proletariat anglès.

[5] Quan Stalin donà suport a Jiang Jieshi i ordenà el Partit Comunista a subordinar-se al Guomindang, el partit de la burgesia xinesa dirigit per Jiang.

[6] Durant la qual Stalin havia presentat la teoria del “social-feixisme”, que identificava la socialdemocràcia amb el feixisme, així com la política del “front unit des de baix”. Totes dues feren pràcticament impossible cap front unit amb la socialdemocràcia, alhora que minimitzaven el perill del feixisme en el parer dels obrers.

Després del desastre al qual aquesta política d'“extrema-esquerra”, Stalin, el 1934, passà a la política contrària del “Front Popular”, és a dir, a aliances des de dalt amb la burocràcia reformista i l'anomenada burgesia “liberal”, com els radicals francesos i espanyols.