Publicat originàriament com a «Education of the
Masses» Dreadnought Pamphlet No. 1, 1918, 16 pages, price 1d; by The
Dreadnought Publishers, 152 Fleet Street, E.C.4.;
Transcrit: per Ted Crawford.
«No podeu educar les masses».
Com de sovint se sent aquesta frase en el moviment obrer: i quina cruel blasfèmia contra la ment humana contenen aquests cruels mots!
Els fets històrics exposen la falsedat de la ximple frase, que arriba amb la peculiar poca gràcia de part dels qui professen ésser obrers científics per a un Mil·lenni Comunista en el que tots seran co-treballadors iguals i cultivats per a la Comunitat.
Amb tot, és sovint precisament entre els socialistes i comunistes que fan el clam més fort d’ésser estudiants científics i treballadors per a la causa, on se sent i es repeteix com lloros més sovint la maliciosa dita.
La frase sona més lògica, malgrat que no és més injusta, quan l’utilitzen els aspirants a dictadors i admiradors de la dictadura, que consideren que la massa del poble de la terra no hauria d’ésser més que peons, per a emprar en benefici d’uns pocs governants controladors. Tals opinions les poden emetre els qui són satisfets amb un estat de la societat que desenvolupa una classe privilegiada servida per milions d’explotats, a qui la cultura és negada, a no ser que aspiren a ésser altrament que talladors de fusta i carregadors d’aigua i desenvolupar també els atributs superiors de l’ésser humà. Ningú que desitge una societat igualitària hauria de suportar una idea tan innoble.
Invencions químiques i mecàniques fan possible una producció sempre més gran i més excel·lent, amb una esmerçament menor de treball. Per tant d’ara en endavant la humanitat pot alliberar-se quan ho trie de la necessitat de dividir-se en classes pensadores i cultivades, d’una banda, i classes treballadores explotades de l’altra. Els socialistes, i per damunt de tot els veritables comunistes, no tan sols han de creure en la possibilitat d’educar les masses, sinó que s’han dedicar lleialment a la feina que això implica, tant en l’autoeducació com en ajudar altres a adquirir educació.
Pocs dels pioners del segle XIX de l’educació de masses a les Illes Britàniques afirmaven creure en una igualtat social i econòmica general. Tampoc no era llur una visió comunista d’un ordre social sense classes. Majoritàriament limitaven les llurs ambicioses a dotar els infants de les masses dels rudiments més simples de la lectura, l’escriptura i l’aritmètica. Alguns principalment adreçats a garantir la salvació de les ànimes de les masses després de la mort, a ensenyar-los himnes i preceptes religiosos, i a donar-los el coneixement de la lectura que els permetria llegir la Bíblia i seguir el servei de l’Església. Algunes esperaven que la ignorància dels pobres infants fos il·lustrada es comportarien amb un major decor i resultarien uns empleats més útils. Fins i tot els educacionalistes de mirada menys àmplia reconeixien, amb tot, que les masses oprimides posseïen una intel·ligència humana que es podia formar i cultivar.
Amb tot, la tasca dels educacionalistes del segle XIX era gegantina. Els infants dels obrers eren enviats a treballar a mines i fàbriques de vegades ja a cinc anys d’edat, i eren mantinguts a la feina per més de dotze hores diàries. Els pares mal pagats eren forçat a dependre dels ingressos dels llurs infants. Sovint passava que el pare era desocupat, i la mare i infants eren triats preferentment perquè el llur salari era menor.
No es dedicava llavors diner públic a l’educació. Tan sols es podia comprar amb fons caritatius o amb les contribucions dels propis pobres pares per a finançar les escoles. L’educació elemental no era encara obligatòria.
La majoria d’infants o bé no rebien gens d’educació o assistien a escoles de diumenge. En molts districtes no hi havia escoles, en alguns districtes ni tan sols escoles de diumenge. Hi havia un nombre limitat d’escoles «nacionals» i «britàniques» mantingudes per donacions voluntàries. Alguns homes i dones pobres feien anar escoles com a iniciativa privada pròpia, guanyant-se magrament la vida del penic pagat pels pares d’infants pobres. Aquestes mestres, alguns d’ells obrers discapacitats, algunes vídues, eren en general ells mateixos poc educats, en haver-se dedicat a l’ensenyança com l’únic mitjà per guanyar-se la vida. El Report de la Comissió Reial sobre «L’ocupació i condició d’infants en mines i fàbriques» presentat el 1848 revelava una situació tràgica.
Els comissaris afirmaven: –
«Els fons de les escoles nacionals i britàniques són completament insuficients per a permetre els Comitès de gestió d’instruir un nombre suficient de mestres.
»Amb una excepció, tots els comissaris concorren en expressar una forta opinió de mancança general de qualificació per al llur ofici de les persones actualment dedicades a la tasca d’instrucció, en ésser la gran majoria dels mestres ignorants i gens preparats, i sense la concepció més mínima de cap sistema regular o mètode d’ensenyament».
Els mestres d’escola de diumenge no eren pagats. Era habitual per a ells prestar els serveis en rotació, cadascú assistint-hi un diumenge al mes. Molts mestres d’escola nacional i britànica no eren tampoc pagats. El sub-comissari de Lancashire afirmava en relació a la població minera:-
«Era la meua intenció presentar davant del Consell Central proves dels efectes de l’educació... He trobat, però, que el cas era perdut; tan pocs són els miners o els llurs fills que han rebut ni que fos els primers rudiments d’educació».
A Oldham i rodalia per a una població de fins a 100.000 persones, hi havia tan sols un petita escola pública de dia pels nens de classe treballadora, i una escola infantil, és a dir «escoles de dametes de la pitjor descripció a la qual s’envien els infants per fer-los fora de la vista», i escoles fabrils per infants que hi són ocupats entre els nou i tretze anys d’edat. En aquestes escoles fabrils s’ofereix el següent relat desanimador:
«Les escoles que responen als requeriments de la Llei de Fàbriques, en relació als infants que treballen a temps parcial, entre les edats de nou i tretze anys, habitualment tenen mestres designats pels mateixos propietaris fabrils que, en fer el nomenament, són més influïts per un sentiment de caritat envers un dependent que no pas per l’ardor en la causa de la instrucció. El patró deixa de cobrir la matrícula a costa del salari de l’infant i paga directament als mestres... Per fer llum a com es tracten aquestes coses, sota de la casa de cantonada hi ha un soterrani, i en aquell soterrani es manté l’escola per a la enorme fàbrica de l’altra banda. La llei requereix una assistència de tan sols dues hores, i la instrucció és tal com creguen els sentiments conscienciosos de les persones que se n’ocupen».
Es reportava que quatre cinquenes parts del jovent d’Oldham assistien a les escoles de diumenge mentre que:-
«Ni un de cada cinc saben escriure... i si el nombre de gargots amb mala ortografia i il·legibles s’hi han de deduir, la proporció esmentada es reduiria considerablement». Les escoles de diumenge d’Oldham començaren el 1793. Eren en un inici principalment seculars; però gradualment els òrgans religiosos prohibiren en aquestes escoles cap altra instrucció que no fos la lectura i lliçons d’Escriptura. Dels camps carbonífers del nord de Lancashire es reportava - «L’educació de la gent treballadora ha estat negligida gairebé completament... la foscor regna per tot».
Entre els infants de Lancashire interrogats pels comissaris respostes com les següents eren habituals:-
«Mai no vaig anar a escola en la vida. No sé ni llegir ni escriure».
«No, treball ací en la foscor sis dies; no podria tancar-me també el diumenge».
En el West Riding of Yorkshire el report declara:-
«L’única provisió per a l’educació de la població minera són les escoles de diumenge».
Bradford i Leeds.
«La gran majoria no rep instrucció escolar de cap mena. A la majoria d’escoles de diumenge no es fa cap intent de vehicular instrucció secular més enllà de llegir».
Rodalia de Halifax.
«Els subcomissaris examinaren 219 infants i joves al fons de pous de carbó i trobaren tan sols 81 que podien llegir un llibre fàcil, no més de 15 que sabien escriure el seu nom... el nombre sencer restant era incapaç de connectar dues síl·labes juntes».
S’estimà que ni un de cada disset infants de les mines de Yorkshire sabia llegir o escriure. En un indret de Yorkshire amb una població de 2.000 persones, l’única instrucció, a banda de la mestressa d’una escola de dama era:
«Un vell coix, l’home savi del comtat, a qui parlaven amb una reverència no fingida els testimonis examinats en aquest veïnat, i que reunia les funcions de mestre d’escola i d’endevinador».
«Mai no anaven a una escola, ni de dia, ni de nit, ni de vespre».
«Ningú de nosaltres anà a l’escola de dia o a l’escola de diumenge». Aquestes respostes les feien constantmment els infants a pregunta dels comissaris.
L’enquesta de Staffordshire revelà que de llarg el nombre més gran d’infants ocupats no assistien ni tan sols a les escoles de diumenge. «Són massa cansats de la feina per a això», deien molts d’ells, i alguns explicaven que el diumenge: –
«Sopam de seguida i després pugem escales amunt i jaem tres o quatre hores o més i gaudim del nostre descans».
A South Staffordshire, Leicester, i Warwickshire, on habitualment s’envia els infants a treballar a cinc anys d’edat, es reportava com a principal mitjà d’educació l’escola de diumenge.
A South Staffordshire es reportava que no havia scola de cap mena per a menys d’un quart dels joves sense educació. Fins i tot les escoles de diumenge són absents en molts indrets.
A Shropshire; –
«Els infants depenen principalment de la poca educació que reben en escoles de diumenge».
De Derbyshire els reports eren iguals:
«No hi ha cap altre mitjà d’instrucció per als infants ocupats amb feina que les escoles de diumenge. Hi ha de fet algunes escoles nacionals de les quals, però, els infants miners són exclosos per les normes de les escoles. La resposta constant dels propietaris i agents de carbó, ‘Cap escola, cap sala de lectura, cap club, ni res de semblant en relació amb aquestes mines de carbó».
De Cumberland la mateixa història.
«La destitució mental en la que creixen els infants dels miners és paorosament gran».
De Durham: –
«Amb l’excepció de l’educació que reben a l’escola de diumenge... els infants miners d’aquest gran districte no reben educació de cap mena».
A Durham i Northumberland molts mestres eren treballadors discapacitats; alguns ensenyaven durant uns pocs mesos de l’any i treballaven als pous la resta del temps. El llur coneixement era limitat com es lamentaven miners intel·ligents: –
«Quan un accident ha deixat un treballador incapaç de fer feina corporal i l’ha reduït a la condició de pensionista sovint es postula ell mateix com a candidat a una posició de mestre, i si hi ha una vacant a la zona minera on s’esdevingué la seua malaurança es considera ell mateix i el consideren altres com indiscutiblement mereixedor dels sufragis de totes les parts».
Del nord de Gal·les es reportava:
«Entre els nois miners ni un de cada deu llegeix amb res que s’acoste a la correcció. És una circumstància gens habitual trobar-se amb un que puga escriure i registrar fàcilment».
Del sud de Gal·les arribaven reports com aquests: –
«Els mitjans d’educació són adequats tan sols per a l’educació d’una proporció molt petita de la generació que puja... A la parròquia de Gelligan, per exemple, amb una població de 15.000, hi ha quatre escoles amb una assistència total de 80 a 90, que és poc més d’una sisena part de la població».
«Les escoles de l’ordre més baix».
«L’escolarització queda fora de qüestió, en no haver hagut mestre d’escola al poble durant temps.
«Pocs homes d’aquest veïnat envien els fills a l’escola; de fet si en tinguessin el desig no hi ha escola. Una quarta part coneixen les llurs lletres; certament no pas més».
«Consider la generació que puja més ignorant que l’actual».
«Certament seria dins dels marges quan dic que ni un adult mascle o femella de cinquanta sap llegir».
L’estat educatiu de la població fabril es deia que era enormement superior al de la minera. Tot i així, es reportava des de Birmingham que tan sols el 48,5% dels infants d’entre 5 i 15 anys rebien instrucció; uns pocs en escoles diàries, la majoria en escoles de diumenge, i el 51,5% no rebien cap forma d’instrucció.
A Wolverhampton ni la meitat dels infants no anaven ni a les escoles de diumenge, i la majoria no rebien educació cap mena.
A Sheffield tan sols un terç dels infants assistien a escola, i d’aquests el 63,43% no sabien ni llegir correctament. Molts dels mestres «amb prou feines eren capaços de llegir i força poc capaços d’escriure el llur propi nom». A Sheffield un dels mestres era un criminal convicte, que s’havia dedicat a ensenyar perquè no podia trobar cap altra forma d’ocupació.
Un botiguer de Lambeth desitjava ocupar una noia i un noi capaços de llegir i escriure, una per servir a la botiga, l’altre per lliurar paquets. Malgrat que quatre o cinc infants es presentaven cada dia per la feina, hagué d’esperar sis setmanes abans de poder descobrir dos que poguessen complir aquest simple requeriment.
Una mestressa d’escola de Birmingham fou interrogada sobre si donava instrucció moral als infants. Respongué: «No, no m’ho puc permetre per 3d. la setmana» (la taxa pagada pels pares). Una altra respongué, «com seria possible quan amb prou feines saben dir les beceroles?».
Els mestres, ni formats ni educats, tenien poca influència amb els alumnes. Un dels comissionats del districte de Birmingham responia «que diverses de les escoles diàries de caritat nacionals i britàniques que visità eren en un estadi proper a la revolta».
Els mestres d’escola de diumenge eren «seleccionats de la congregació més per raó de conducta moral i religiosa que de cap aptitud peculiar per a l’ofici de mestre». Aquest comissionat afegia que malgrat que la instrucció en les escoles existents era: –
«amb poques excepcions exclusivament limitada a coneixement religiós, hi planava la ignorància més horrible de forma general. En les escoles de diumenge de l’Església Establerta i en les d’algunes congregacions dissidents, la lectura de les Escriptures, o de llibres religiosos, és l’única instrucció oferta. En conseqüència els infants que no han assistit a cap escola que aquestes, i constitueixen una gran classe, no tenen cap coneixement d’escriptura o comptes. Pel que fa a qualsevol informació general fins i tot de la mena més limitada, com ara la situació d’Escòcia, els noms de les quatre parts del globus, etc., no crec que més d’una dotzena dels qui entrevistàrem, inclòs un gran nombre de joves entre tretze i divuit anys d’edat, tinguessen cap coneixement de la matèria. De la història del llur país poc o res els era conegut».
Un comissionat de Wolverhampton reportava: –
«Un jove de disset anys no sabia quan feien dos i dos, ni quants farthings hi ha en dos penics, ni tan sols quan se li col·locava la moneda a la mà. Alguns nois no han sentit a parlar mai d’un lloc com Londres, ni de Willenhall, que és tan sols a tres milles de distància, i en comunicació constant amb Wolverhampton. Alguns no han sentit mai el nom de Sa Majestat, ni noms com els de Wellington, Nelson, Bonaparte... Entre tots els qui no han sentit mai noms com els de Sant Pau, Moisès, o Salomó, hi ha un coneixement general del personatge i trajectòria de Dick Turpin, l’assaltador de camins, i molt particularment de Jack Sheppard, el lladre i fugitiu».
Tres quartes parts dels infants ocupats en les ceràmiques de Staffordshire no sabien ni llegir ni escriure. L’ocupació infantil despoblava les escoles. Un mestre d’escola a Risley, a Lancashire, deia: «Quan vaig arribar per primera vegada a aquest districte els meus alumnes passaven molt més temps amb jo, però ara que un infant de set anys pot guanyar de 2s. 6d. A 3s. per setmana la temptació d’enviar-los a treballar és massa gran per als pares».
No hem aprofundit en les terrible duresa física imposada en els infants als qui se cercava d’educar. Era massa habitual que els infants fossen mal alimentats, mal vestits, i durament maltractats mentre treballaven més de dotze hores diàries. Testimoni rere testimoni testificava que coneixien infants que anaven a treballar sense esmorzar a les set del matí, i que treballaven fins a les vuit del vespre, sense menjar. Molts infants eren aprenents de petits mestres que els mantenien. Testificava testimoni rere testimoni que despulles, la carn d’animals que havien mort, i carn i peix feta malbé eren sovint comprats per als aprenents, amb alguns mestres mantinguen 30 o 40 dels malaurats infants.
Tota mena de treball manufacturer era realitzat sota condicions crues i brutals. Els infants abocats a un treball prematur i excessiu, patien malalties ocupacionals i malformació. Les treballadores de punta de Notthingham patien de la vista. Els treballadors de la ceràmica de paràlisi i còlic per plom en els departaments d’esmaltat, i de lesions pulmonars en les sales e fregat. Els vidriers de ceguesa, reumatisme, i altres patologies. Els infants miners tenien la càrrega més dura de tots, i eren tan esgotats per l’esforç que sovint els havien de dur o carregar des dels pous i habitualment queien adormits abans que els poguessen posar al llit. Freqüentment eren ferits per caiguda de carbó o roca, o pels tubs i maquinària. Com que la llur feina era principalment empènyer o estirar els tubs al llarg d’estretes instal·lacions, era excessivament àrdua; acabaven escarransits, raquítics, esguerrats i altrament deformats, patien de curvatura de l’espinada, abscessos i bonys en el cap d’empènyer els tubs de carbó amb ell; i en l’esquena de raspar-se amb la roca mentre s’inclinaven damunt la càrrega, i de transportar carbó a l’esquena. Contreien problemes de cor per un exercici excessiu, problemes de pulmó per la manca de ventilació a les mines, problemes d’ulls, reumatisme, butllofes per treballar amb aigua salada, ruptura i malaltia de glàndules i articulacions.
Tota ocupació, iniciada tan aviat i seguida sota tan males condicions, comportava una collita de malalties. L’educacionista podia haver estat gairebé perdonat en aquells dies quan deixa en desesperació: «Hom no pot educar les masses». Amb tot persones progressives continuaven a perseverar, i d’entre els més miserablement explotats sorgien alguns que maldaven per alçar-se ells, i als seus companys.
L’estat dels obrers en el segle XIX, que el report de la Comissió Reial del 1843 ens recorda, no és l’estat dels obrers en aquest país avui. Això ho admetreu, obrers companys del moviment d’emancipació. Admetreu que s’ha fet molt per difondre la il·lustració i fer possible la il·lustració per part dels qui ens precediren.
No ens aprofitarà res descartar els esforços dels pioners amb l’afirmació que tot allò fet per dur educació a les masses es feia purament per fer-los més útils a la classe explotadora.
La classe explotadora no era de fet de cap manera tan previsora, ni tan sols per interès propi, del que implicava aquest curs. La classe explotadora, com a classe, s’oposava a l’educació popular, i endarrerí cada passa del seu progrés.
La indisposició amb la qual la classe explotadora rep una empresa de progrés, fins i tot en una matèria que ha de beneficiar-la, ho mostra la ferotge lluita feta pels interessos creats del dia contra la introducció de ferrocarrils i locomotores. Els terratinents, que havien de guanyar tant dels ferrocarrils, foren en l’avantguarda de la lluita en contra.
Aquells que han tingut com a guia de vida preservar els llurs privilegis personals i servir als llurs guanys personals, sempre s’han oposat a reformes educatives i d’altres que afecten les masses. Els amants de la humanitat, inclosos els d’un amor limitat, han dut a terme aquestes reformes malgrat els prejudicis, egoismes i ignoràncies de totes les classes.
En haver començat amb les tres «R» en l’escola de diumenge el reformador de generacions successives, amb idees pròpies expandides amb l’èxit, continuaren amb l’establiment de l’educació primària obligatòria per a tots els infants, escoles especials per a deficients, escoles secundàries, escoles nocturnes, classes d’extensió universitària, escoles i classes tècniques, beques, universitats, etc., fins a haver construït la vasta xarxa educativa que tenim avui.
Concedim que l’educació és encara enormement deficitària avui; però es troben poques persones amb prejudicis que expressen dubte que si s’esmerçàs la cura requerida, l’infant mitjà podria ésser capaç d’assimilar una educació universitària. Per llei s’insisteix que tot infant hauria de rebre una educació primària, a menys que siga imbècil o boig, i fins i tot si fos mentalment deficient o invàlid caldria procurar-li alguna mena d’educació.
Els educadors no s’aturen en intentar l’educació de les masses en un país com aquest amb una població localitzada compactament i relativament petita.
L’obra educativa es duu a terme fins i tot per part de persones que no afirmen sostindre les idees ambiciosament igualitàries del comunisme en països tan enormes i difícils com Índia, on la càrrega es pesa amb les diferències de raça i llengua, dificultat de transport i viatge, i condicions primitives de vida en grans àrees, i pel fet que algunes de les comunitats han desenvolupat tan sols una forma primerenca de civilització pròpia.
L’educador duu a aquests pobles els rudiments bàsics de l’educació, lectura, escriptura i aritmètica i altres branques d’aprenentatge. L’educació primària, secundària i superior es realitza a Índia per part d’educadors nadius i europeus, i pels departaments del govern. L’eradicació completa de l’analfabetisme a Índia n’és l’objectiu. No, més encara, diversos moviments educatius cerquen d’inculcar en el poble, fins i tot en les tribus més primitives, els llurs propis ideals religiosos i polítics, especialment els darrers. Les doctrines col·lisionen, però els propagandistes perseveren. El govern britànic fa considerables esforços per difondre imperialisme o més aviat amor per l’Imperi Britànic, i també l’actual visió governamental dels deures d’un ciutadà entre els alumnes, els estudiants i el poble en general.
El govern britànic sap que les masses, fins i tot les de l’enorme Índia, amb les seues diverses races i cultures, poden ésser educades i influïdes. Empra el seu poder principalment per dirigir la mena d’educació que rebran.
Quan el govern britànic determinava la seua política educativa a Índia fa uns anys, sir H. Lawrence aconsellà que el govern havia d’educar les classes superiors d’Índia i deixar-les educar les classes inferiors. Sir John Lawrence, el seu germà, urgia al govern d’educar les classes inferiors i deixar que les classes superiors s’educassen soles. La política de sir H. Lawrence prevalgué. El resultat és que tan sols el 3,39% del poble indià és tocat pel sistema educatiu, mentre que la proporció de la població masculina indiana en les escoles secundàries i universitats és realment superior a la d’Anglaterra i Gal·les. Els sectors més privilegiats de la societat indiana s’han apoderat de l’educació i en general han deixat les masses en la ignorància. En això han seguit l’exemple habitual. Índia té la seua quota d’altruistes i entusiastes per a la comunitat.
Cada moviment i cada interès que desitja canviar o mantindre, o en afectar de qualsevol manera l’ordre social, ha d’anar a les masses en la darrera anàlisi. La força pot enderrocar governs, i establir governs, però fins i tot els governs no poden romandre gaire si no obtenen l’aquiescència dels governats. Encara més una societat igualitària, que funciona no sota l’autoritat i la pressió econòmica, sinó per la voluntat comuna, no pot sorgir i florir si no és amb una cooperació activa de les masses.
Afrontam els fets, camarades, l’educació de les masses és una tasca enorme i extenuant, però no hi pot haver comunisme fins que les masses desitgen comunisme i facen comunisme.
No podem prendre part en la feina educativa fins que no siguem profundament imbuïts amb l’ideal comunista i fins que els nostres pensaments i els nostres desitjos no s’hi adrecen constantment.
Comunisme.
Un sistema de societat en el qual la terra, els mitjans de producció, i distribució, són detinguts en comú.
Producció és per a ús, tal i quan es requereix, no per al benefici, bescanvi o venda.
L’organització de la producció i distribució és per als qui fan la feina.
Cada taller és una unitat autònoma que elabora el benestar general i l’harmonia mútua amb els altres tallers que produeixen la mateixa utilitat, també amb els qui reben la matèria primera i amb els qui transmeten els articles acabats.
Comunisme és un ordre sense classes de la societat en el qual tothom té lleure i cultura, i tots són protegits de la necessitat.
Per a més informació adreçau-vos alManager, “Worker’s Dreadnought,” 152, Fleet Street, E.C.4.