John Reed

Deu dies que sacsejaren el món

Capítol X

Moscou


El Comitè Militar Revolucionari, amb una intensitat ferotge, arrodoní la seua victòria:

14 de novembre.

A tots els comitès d'exèrcit, de cos, de divisió i de regiment, a tots els soviets de representants d'obrers, de soldats i de camperols, a tots, tots i tots.

De conformitat amb l'acord entre els cossacs, iunkers, soldats, mariners i obrers, s'ha decidit de conduir Aleksandr Feodorovic' Kerenski davant un tribunal popular. Demanam l'arrest de Kerenski, i se l'ordena, en nom de les organitzacions seguidament esmentades, que vinga immediatament a Petrograd i es presente davant el tribunal.

Signat,
Els cossacs de la Primera Divisió de la Cavalleria d'Ussuri; el Comitè de Iunkers del Destacament de Franc-tiradors de Petrograd; el delegat del Cinquè Exèrcit.
Comissari del Poble Dijbenko

El Comitè de Salvament, la Duma, el Comitè Central del Partit Social-Revolucionari—que orgullosament proclamava Kerenski com a membre seu—protestaren tots apassionadament que tan sols podia ésser responsable davant l'Assemblea Constituent.

El vespre del 16 de novembre vaig observar dos milers de guàrdies vermells desfilant per la Zagorodnij Prospekt darrera d'una banda militar que tocava la marsellesa—i com d'adient sonava—amb banderes de vermell de sang per damunt dels foscos rengles de treballadors, per donar la benvinguda a casa als germans que havien defensat “el Vermell Petrograd”. Atrapats pel crepuscle, homes i dones blandien les baionetes; a través de carrers escassament il·luminats i tenyits de fang, entre multituds callades de burgesos, menyspreatius però temerosos...

Tothom els hi era en contra—homes de negocis, especuladors, inversors, terratinents, oficials, polítics, professors, estudiants, professionals, botiguers, empleats, agents. Els altres partits socialistes odiaven els bolxevics amb un odi implacable. Al costat dels soviets hi havia les bases obreres, els mariners, tots els soldats desmoralitzats, els camperols sense terra, i uns pocs—ben pocs—intel·lectuals...

Dels racons més allunyats de la gran Rússia, on la desesperada lluita de carrer s'escampava com una onada, les notícies de la derrota de Kerenski arribaven amb el ressò d'un immens rugit de victòria proletària. Kazan, Saratov, Novgorod, Vinnica—on pels carrers havia corregut la sang; Moscou, on els bolxevics havien girat l'artilleria contra el darrer baluart de la burgesia—el Kremlin.

Bombardegen el Kremlin!” Les notícies passaven de boca en boca en els carrers de Petrograd, gairebé amb una sensació de terror. Viatgers de la “blanca i lluent mareta Moscou” explicaven relats paorosos. Milers de morts; la Tverskaja i el Kuzneckij en flames; l'església de Vasili Blaz'einij runes fumejants; la catedral Usspenskij ensorrant-se; la Porta Spasskaja del Kremlin trontollant; la Duma cremada fins als fonaments.[1]

Res que els bolxevics hagen pogut fer pot comparar-se amb aquesta parosa blasfèmia en el cor de la Santa Rússia. En les orelles dels devots sonaven els esclats dels projectils en topar amb el rostre de la Santa Església Ortodoxa, i fent pols el santuari de la nació russa...

El 5 de novembre, Lunac'arskij, comissari d'educació, esclatà en plors en la sessió del Consell de Comissaris del Poble, i se n'anà de la sala, cridant, “No ho puc suportar! No puc suportar la destrucció monstruosa de bellesa i tradició...”

Aquella vesprada la seua lletra de renúncia era publicada en els diaris:

Se m'ha informat recentment, a través de gent arribada de Moscou, el que s'hi ha esdevingut.

La Catedral de Sant Basili el Venerable, la Catedral de l'Assumpció, són bombardejades. El Kremlin, on ara s'apleguen els tresors artístics més importants de Petrograd i de Moscou, és sota foc d'artilleria. Hi ha milers de víctimes.

La paorosa lluita hi ha arribat a un poc de ferocitat bestial.

Què en resta? Què més pot passar?

No puc suportar-ho. La meua copa és plena. Sóc incapaç de suportar aquests horrors. És impossible de treballar sota la pressió de pensament que m'embogeixen!

És per això que abandon el Consell de Comissaris del Poble.

Sóc plenament conscient de la gravetat d'aquesta decisió. Però no puc suportar-ho més...[2]

El mateix dia els guàrdies blancs i els iunkers del Kremlin es rendien, i se'ls permetia de marxar indemnes. El tractat de pau feia:

1. El Comitè de Seguretat Pública deixa d'existir.

2. La Guàrdia Blanca abandona les armes i es dissol. Els oficials retenen les espases i les armes reglamentàries. En les Escoles Militars es mantindran tan sols les armes necessàries per la instrucció; totes les altres les hauran de lliurar els iunkers. El Comitè Militar Revolucionari garanteix la llibertat i inviolabilitat de la persona.

3. Per fixar la qüestió del desarmament, tal com ho estableix la secció 2, es nomena una comissió especial, que consisteix en representants de totes les organitzacions que prengueren part en les negociacions de pau.

4. Des del moment de la signatura d'aquest tractat de pau, totes dues parts donaran ordre immediata de cessament del foc i d'aturada de tota operació militant, prenent mesures per assegurar l'obediència puntual d'aquest ordre.

5. A la signatura del tractat, tots els presoners fets per les dues parts seran alliberats...

Ara ja feia dos dies que els bolxevics controlaven la ciutat. Els atemorits ciutadans reptaven fora dels cellers per cercar els morts; les barricades dels carrers eren retirades. Per comptes de disminuir, però, les històries de destrucció de Moscou continuaven creixent... I era sota la influència d'aquests reports paorosos que decidirem d'anar-hi.

Petrograd, després de tot, malgrat ésser durant un segle la seu del govern, és encara una ciutat artificial. Moscou és la Rússia real, la Rússia que era i que serà; a Moscou trobaríem l'autentic sentiment del poble rus quant a la revolució. La vida hi era molt més intensa.

Durant la setmana anterior el Comitè Militar Revolucionari, ajudat per les bases ferroviàries, havia pres el control de la Línia Nikolai, i enviat tren rere tren de mariners i guàrdies vermells cap al sud-oest... Ens forniren passis de Smolni, sense els quals ningú no podia abandonar la capital... Quan el tren va fer camí cap a l'estació, una torba de soldats estrafets, tots carregats d'enormes sacs d'aliments, assaltaren les portes, esbotzaren els vidres, i inundaren tots els compartiments, omplint els corredors i fins i tot pujant al sostre. Tres de nosaltres aconseguírem de fer-nos camí cap un compartiment, però gairebé immediatament entraren uns vint soldats... Tan sols hi havia espai per quatre persones; discutírem, valoràrem, i el revisor ens va fer costat—però els soldats simplement se'n reien. S'havien de preocupar del comfort d'una colla de boorz'ui (burgesos)? Ens treguérem els passis de Smolni; a l'instant els soldats canviaren d'atitud.

Som-hi, camarades”, cridà un, “són tovaris'c'i americans. Han creuat trenta mil verstes per veure la nostra revolució, i naturalment són cansats...”

Amb disculpes educades i amistoses els soldats començaren a sortir. Poc després els sentírem irrompre en un compartiment ocupat per dos russos rondanxons i ben vestits, que havien sobornat el conductor i tancat la porta...

A les set del vespre vam arrencar de l'estació, un tren immensament llarg arrossegat per una feble i petita locomotora que cremava llenya, i enfilava lentament, amb moltes aturades. Els soldats del sostre picaven de talons i cantaven cançons camperoles de protesta; i en el corredor, tan atapaït que era impossible de passar, violents debats polítics se succeïren tota la nit. De tant en tant el revisor passava, com de costum, per demanar bitllets. Trobà ben pocs tret dels nostres, i després de mitja hora de baralla inútil, alça els braços desesperançat i abandonà. L'atmosfera era carregada, plena de fum i de pudors; si no hagués estat per les finestre trencades sens dubte ens hauríem asfixiat durant la nit.

Pel matí, hores més tard, observàvem un món nevat. Feia molt de fred. Cap al migdia una camperola entrà amb un cistell ple de crustons de pa i una gran llauna de succedani tebi de cafè. Des de llavors fins a la fosca no hi va haver res més que un tren atapaït, que saltava i s'aturava, i estacions ocasionals on una troba famolenca baixava cap a un vituallament escassament dotat i el deixava net... En una d'aquestes aturades vaig apropar-me a Nogin i Rijkov, els comissaris dissidents, que tornaven a Moscou per protestar davant el propi soviet, i més enllà hi havia Bukharin, un home petit i de barba roja amb els ulls d'un fanàtic—“més a l'esquerra que Lenin”, en deien...

Llavors els tres tocs de campana i ens afanyàrem a pujar al tren, esmicolant-nos a través d'una multitud sorollosa... Una multitud de bon cor, que comportava la incomoditat amb una paciència sorneguera, i que discutia interminablement de tot, des de la situació de Petrograd al sistema sindical britànic, i dicutia fortament amb els pocs boorz'ui que eren abord. Abans d'arribar a Moscou gairebé cada vagó havia organitzat un comitè per garantir la distribució d'aliments, i aquests comitès es dividiren en faccions polítiques, que es barallaven per principis fonamentals...

L'estació de Moscou era deserta. Anàrem a l'oficina del comissari, per tal de reservar els nostres bitllets de tornada. Era un jove ombrívol amb insígnes de tinent; quan li mostràrem els nostres papers de Smolni, va perdre la compostura i declarà que no era bolxevic, que representava el Comitè de Seguretat Pública... Era característic—en la confusió general que succeí a la conquesta de la ciutat, la principal estació ferroviària hagués quedat oblidada pels vencedors...

Cap taxi a la vista. Uns pocs blocs abaix del carrer, però, desperàtem un grotescament ataviat izvostchik que dormia dret en el banc del seu petit trineu. “Quant és per anar al centre de la ciutat?”

Es gratà el cap. “Els barini no podran trobar cambra en cap hotel”, va dir. “Però us duré a fer una volta per cent rubles...” Abans de la revolució costava dos! Protestàrem, però simplement s'arronsà de muscles. “Cal molt de coratge per conduir un trineu avui en dia”, continuà. No el vam poder fer baixar de cinquanta... Mentre avançàvem per carrer silenciosos i mig nevats, relatava les seues aventures durant els sis dies de combats. “Conduint, o esperant per un viatge en una cantonada”, deia, “i tot de sobte un puf! Una bala de canó que explotava ací, puf! una bala de canó allà, rat-rat! Una metralladora... Gal·lopava, els diables disparaven al voltant. Arribava a un carrer tranquil i m'aturava, descansava una mica, puf! Una altra bala de canó, rat-rat... Dimonis! Dimonis! Dimonis! Brrr!”

En el centre de la ciutat els carrers coberts per la neu eran traquils amb la torpor de la convalescència. Tan sols cremaven uns pocs llums, tan sols uns pocs vianants s'afanyaven per les voreres. Un fred glaçat bufava des de la gran plana, tallant els ossos. En el primer hotel entràrem en una oficina il·luminada per dues espelmes.

Sí, tenim cambres ben còmodes, però totes les finestres són trencades. Si als gospodin no els hi fa res una mica d'aire fresc...”

Tverskaja avall les finestres de les botigues eren trencades, i hi havia forats de canons i llambordes regirades pel carrer. Hotel rere hotel, tots plens, o els propietaris encara era massa atemorits com perquè tot el que poguessen dir fos, “No, no, no hi ha cambres! No hi ha cambres!” En els carrers principals, on queien els grans bancs i cases de comerç, l'artilleria bolxevic havia estat indiscriminadament efectiva. Com un oficial soviètic em digué, “com que no sabíem del cert on eren els iunkers i guàrdies blancs, els hi bombardejàrem les butxaques...”

En el gran Hotel Nacional finalment ens acollírem; perquè érem forasters, i el Comitè Militar Revolucionari havia promès de protegir els allotjaments dels forasters... En el pis de dalt l'encarregat ens mostrà on la metrallava havia fet esclatar diverses finestres. “Animals!” deia, sacsejant el puny contra bolxevics imaginaris. “Però esperau! Els hi arribarà l'hora; en pocs dies caurà el llur govern ridícul, i llavors els farem patir!”

Dinàrem en un restaurant vegetarià amb el nom atractiu de “No me mengi ningú”, i el quadre de Tolstoi destacat en la paret, i després sortírem pels carrers.

La seu del Soviet de Moscou era al palau de l'antic governador general,  un edifici blanc imponent davant de la Plaça Skobeliev. Guàrdies vermells eren apostats a la porta. A través de l'ampla i formal escalinata, les parets de la qual eren cobertes d'anuncis de reunions de comitè i comunicats dels partits polítics, passàrem per una sèrie d'avant-sales d'alt sostre, d'on penjaven quadres amb marcs daurats i llençols vermells, cap a l'esplèndid saló d'estat, amb les magnífiques làmpades de vidre i cornisses daurades. Un remor de converses a baixa veu, tapat pel greu eixordidor d'una vintena de màquines de cosir, omplia el lloc. Enormes bobines de tela de cotó vermella i negra eren enrotllades, serpentinejant pel terra emparquetat i per damunt de les taules, en les quals seien mig centenar de dones, tallant i cosint emblemes i bandes pel Funeral dels Morts Revolucionaris. Els rostres d'aquestes dones mostraven l'enduriment i les cicatrius de la vida més difícil; treballaven ara obstinadament, moltes d'elles amb els ulls envermellits de plorar... Les pèrdues de l'Exèrcit Vermell havien sigut fortes.

En un despatx, a un raó, hi havia Rogov, un home intel·ligent i barbat amb ulleres, que duia la brusa negra dels treballadors. Ens convidà a marxar amb el Comitè Central Executiu en la processió funerària de l'endemà al matí...

És impossible d'ensenyar res als social-revolucionaris i als menxevics!” exclamava. “Cerquen el compromís per pur costum. Imaginau! Proposaren que féssem un funeral conjunt amb els iunkers!”

A través de la sala venia un home amb un esparracat abric de soldat i s'apka, el rostre del qual m'era familiar; vaig reconèixer Melnic'anskij, a qui havia conegut com el rellotger George Melcher a Bayonne, Nova Jersei, durant la gran vaga de la Standard Oil. Ara, em deia, era secretari de la Unió Metal·lúrgica de MoscouNow, he told me, he was secretary of the Moscow Metal-Workers’

Distribuït a totes les llars burgeses de Moscou pel Comitè Militar Revolucionari, per tal de fornir una base per la requisa de roba per l'Exèrcit i els treballadors pobres. Per la traducció vegeu [3]

, i comissari del Comitè Militar Revolucionari durant la lluita...

Ja em veus!” cridava, mostrant-me les gastades robes. “Era amb els nois al Kremlin quan els iunkers arribaren la primera vegada. Em tancaren al celler i em prengueren l'abric, els diners, el rellotge i fins i tot l'anell que duia al dit. Això és tot el que tinc per dur!”

Per ell vaig conèixer molts detalls de la cruenta batalla de sis dies que havia esquinçat Moscou en dos. A diferència de Petrograd, a Moscou la Duma municipal havia pres el comandament dels iunkers i guàrdies blancs. Rudnev, el batlle, i Minor, president de la Duma, havien dirigit les activitats del Comitè de Seguretat Pública i les tropes. Riabcev, comandant de la ciutat, un home d'instints democràtics, havia dubtat d'oposar-se al Comitè Militar Revolucionari; però la Duma l'havia forçat... Era el batlle qui havia impulsat l'ocupació del Kremlin; “mai no gosaran de disparar-vos-hi”, deia...

A un regiment de la guarnició, molt desmoralitzat per la llarga inactivitat, se li adreçaren tots dos bàndols. El regiment celebrà una trobada per decidir quina acció prendre. Resolgueren que el regiment restaria neutral i continuaria les seues activitats presents—que consistia en traficar amb gomes i llavors de girasol!

Però el pitjor de tot”, deia Melnic'anskij, “era que havíem d'organitzar mentre lluitàvem. L'altre bàndol ja sabia què volia; però ací els soldats tenien el llur soviet i els obrers el llur... Va haver-hi una paorosa baralla per qui hauria d'ésser el comandant en cap; alguns regiments parlaren durant dies abans de decidir què fer; i quan els oficials sobtadament desertaren, no teníem cap plana de batalla que ens donàs ordres...”

Em donà petits i vívids quadres. En un dia fred i gris estava dempeus en una cantonada de la Nikitskaja, que era agranada per ràfegues de metralladora. Una torba de nois petits hi eren aplegats—nens de carrer que abans feien de venedors de diaris. Esperonats i excitats com si fos un nou joc, esperaven fins que el foc minvava, i llavors provaven de creuar el carrer... Molts morien, però la resta passava amunt i avall, rient, reptant-se els uns als altres...

Tard al vespre vaig anar al Dvorianskoje Sobranie—el Club de Nobles—on s'havien de reunir els bolxevics de Moscou i valorar el report de Nogin, Rijkov i d'altres que havien abandonat el Consell de Comissaris del Poble.

El lloc de reunió era un teatre, en el qual, sota l'antic règim, havien tingut lloc representacions amaters de la darrera comèdia francesa a audiències d'oficials i de senyores llampants..

Al principi el lloc s'omplia d'intel·lectuals—els qui vivien prop del centre de la ciutat. Parlava Nogin, i la majoria dels seus oïdors eren clarament amb ell. Ja era ben tard abans que arribassen els treballadors; els barris obrers eren als afores de la ciutat, i els tramvies no funcionaven. Però cap a mitjanit començaren a pujar les escales, en grups de deu o vint—homes grans i durs, mal vestits, sortits de la línia de batalla, on havien combatut com a dimonis durant una setmana, veient als camarades caure davant dels ulls.

Amb prou feines s'havia inaugurat la reunió que Nogin fou assaltat amb una tempesta de xiulades i crits enfurismats. Debades provà d'argumentar, d'explicar-se; no escoltarien. Havia deixat el Consell de Comissaris del Poble; havia abandonat la posició en plena batalla. Pel que fa a la premsa burgesa, ací a Moscou ja no hi havia premsa burgesa,; fins i tot la Duma municipal havia estat dissolta.[4] Bukharin s'alçà, salvatge, lògic, amb un veu que empenyia i colpia, empenyia i colpia... L'escoltaven amb ulls lluents. Resolució, donar suport a l'acció del Consell de Comissaris del Poble, aprovada per majoria aclaparadora. Així parlava Moscou...

Ben entrada la nit anàrem pels carrers buits i sota la Porta d'Ibèria cap a la gran Plaça Roja davant

Mitjançant aquesta el Comitè Militar Revolucionari sol·licita de donar un passi amb l'objectiu d'investigar el Kremlin als representants del Partit Socialista Americà vinculats a la premsa socialista, camarades Reed i Bryant. Cap del Comitè Militar Revolucionari, pel secretari

del Kremlin. L'església de Vasili Blaz'einij lluïa fantàstica, amb els colors brillants, cúpules envolutades i blasonades, que es fonien en la foscor. No hi havia indici de cap dany... Al llarg d'una banda de la plaça s'alçaven les torres i els murs foscos del Kremlin. Pels alts murs s'escolava roja la llum de flames amagades; ens arribaven veus des del lloc immens, i el soroll de pics i pales. Creuàrem.

Muntanyes de brutícia i de pedra eren apilades prop de la base del mur. Pujant-hi vam veure a sota dues fosses massives, de deu o quinze peus de fondària i de cinquanta iardes de llarg, on centenars de soldats i obrers cavaven en la llum d'enormes fogueres.

Un jove estudiant ens parlà en alemany. “La Tomba de la Fraternitat”, explicava. “Demà hi soterrarem cinc-cents proletaris que moriren per la revolució”.

Ens dugué al fons de la fossa. Amb una rapidesa frenètica es movien pics i pales, i creixien les muntanyes de terra. Ningú no parlava. Damunt dels caps la nit era densa en estels, i l'antic mur del Kremlin imperial s'alçava incommensurablement.

Ací, en aquest lloc sant”, deia l'estudiant, “el més sant de tot Rússia, soterrarem el nostre santíssim. Ací, on hi ha les tombes dels tsars, el nostre tsar—el poble—dormirà...” El seu braç era enguixat, per una ferida de bala aconseguida en la lluita. Hi mirà. “Vosaltres, forasters, ens menyspreàveu als russos perquè durant tant de temps toleràrem una monarquia mitjaval”, deia. “Però veiem que el tsar no era l'únic tirà del món; el capitalisme era pitjor, i en tots els països del món el capitalisme era emperador... La tàctica revolucionària russa és la millor...”

Mentre ens n'anàvem, els obrers de la fossa, esgotats i xops de suor malgrat el fred, començaren a pujar feixugament. Al llarg de la Plaça Vermella un grapat fosc d'homes venien afanyant-se. Es llençaren a les fosses, prengueren les eines i començaven a cavar, a cavar, sense ni un mot...

Així, durant tota la llarga nit voluntaris del poble es rellevaven els uns als altres, sense mai aturar la marxa, i la freda llum de l'albada descobria nua la gran plaça, blanca de neu, i les pregones fosses brunes de la Tomba de la Fraternitat, ben acabades.

Ens alçàrem abans de l'albada, i ens afanyàrem pels carrers foscos fins a la Plaça Skobeliev. En tota la gran ciutat no s'hi podia veure ni un ésser humà; però hi havia un soroll feble d'agitació, a prop i lluny, com l'arribada d'un vent profund. En la pàlida mitja llum un petit grup d'homes i de dones s'aplegaven davant la seu soviètica, amb un manyoc de pancartes vermelles amb lletres daurades—el Comitè Central Executiu dels Soviets de Moscou. La llum creixia. Des de lluny el feble soroll d'agitació s'aprofundia i enfortia en un baix continu i tremend. La ciutat s'alçava. Ens col·locarem per la Tverskaja, amb les pancartes onejant damunt nostre. Les petites capelles de carrer al llarg del nostre camí eren tancades i fosques, com ho era la Capella de la Verge Íbera, que cada nou tsar visitava abans d'anar al Kremlin a coronar-se; i que, de dia i nit, sempre era oberta i atapaïda, i brillant amb espelmes dels devots que il·luminaven l'or, l'argent i les joies de les icones. Ara, per primera vegada d'ençà que Napoléon era a Moscou, deien, les espelmes eren apagades.

La Santa Església Ortodoxa havia retirat la llum de la seua permanència de Moscou, el niu d'escurçons irreverents que havien bombardejat el Kremlin. Fosques, silencioses i fredes eren les esglésies; els sacerdots havien desaparegut. No hi havia popes per oficiar el Soterrar Vermell, no hi havia cap sagrament pels morts, ni tampoc cap pregària a dir damunt la tomba dels blasfems. Tikhon, metropolità de Moscou, havia d'excomunicar aviat els soviets...

També tancaren les botigues, i les classes propietàries eren a casa—però per altres raons. Era el Dia del Poble, la remor de l'arribada del qual era tan atronador com el trencar de les onades...

Ja fluïa un riu humà per la Porta d'Ibèria, i l'enorme Plaça Vermella era esquitxada de gent, a milers. Vaig adonar-me que mentre la torba passava per la Capella Íbera, on sempre abans el passavolant es persignava, ningú no semblava fer-hi cap cas...

Vam forçar el pas a través de la densa massa estacionada prop del mur del Kremlin, i pujàrem per una de les muntanyes de runa. Ja hi havia diversos homes, entre ells Muranov, el soldat que havia sigut escollit comandant de Moscou—un home alt, d'aspecte senzill i barbat amb un rostre gentil.

A través de tots els carrers que donaven a la Plaça Vermella fluïen torrentades de gent, milers i milers, tots amb l'aspecte dels pobres i dels treballadors. Una banda militar marxava, tocant la Internationale, i espontàniament la cançó arrelava i es difonia com les onades en el mar, lentament i solemne. Des de dalt dels murs del Kremlin pancartes gegantines desenrotllades fins al terra; vermelles, amb grans lletres d'or i blanques, deien, “Màrtirs de l'Inici de la Revolució Social Mundial”, i “Visca la Fraternitat dels Obrers del Món”.

Un fort vent agranava la plaça, alçant les pancartes. Ara des dels barris allunyats de la ciutat els obrers de les diferents fàbriques arribaven, amb els llurs morts. Se'ls podia veure arribar a través de la porta, el to de les pancartes, i el vermell encès—com sang—dels taüts que portaven. Eren caixes bastes, feta de fusta sense aplanar i pintades d'escarlata, que duien damunt els muscles homes durs que marxaven amb les llàgrimes solcant-lis la galta, i seguits de dones que somicaven i cridaven, o caminaven dretes, amb rostres blancs i morts. Alguns dels taüts eren oberts, amb la tapa transportada al darrera; d'altres eren coberts amb roba daurada o platejada, o tenien un barrer de soldat clavat al damunt. Hi ha moltes corones de xocants flors artificials...

A través d'un camí irregular que s'obria i es tancava de nou, la processió es movia lentament cap a nosaltres. Ara, a través de la porta fluïa un corrent inacabable de pancartes, de totes les tonalitats del vermell, retolades d'argent i d'or, amb crespons que penjaven des de dalt—i algunes banderes anarquistes, negres amb lletres blanques. La banda tocava la Marxa Fúnebre Revolucionària, i contra el cant immens de la massa de gent, que restava descoberta, els qui desfilaven cantaven entretalladament, ofegats pels plors...

Entre els obrers fabrils venien les companyies de soldats amb taüts, també, i escamots de cavalleria, que cavalcaven en salutació, i bateries d'artilleria, amb el canó tenyit de vermell i negre—per sempre, semblava. Les llurs pancartes deien, “Visca la Tercera Internacional!” or “Volem una Pau Honesta, General i Democràtica!”

Lentament els marxadors arribaven amb els taüts a l'entrada de la tomba, i els portadors pujaven amb la càrrega i baixaven a la fossa. Molts d'ells eren dones—proletàries sòlides i fortes. Darrera dels morts arribaven altres dones—joves i trencades, o velles i arrugades que feien el soroll d'animals ferits, que provaven de seguir els fills i marits dins la Tomba de la Fraternitat, i que xisclaven quan mans compassives les retenien. Els pobres s'estimen tant els uns als altres!

Durant tot el llarg dia passà la processió funerària, entrant per la Porta d'Ibèria i deixant la plaça camí de la Nikolskaja, un riu de banderes vermelles, que duien mots d'esperança i de fraternitat i estupendes profecies, contra un rerefons de cinquanta mil persones—sota els ulls dels obrers del món i els llurs descendents per sempre...

Un a un, els cinc-cents taüts foren posats en les fosses. Queia el vespre, i encara les pancarten arribaven oscil·lants, la banda tocava la Marxa Fúnebre, i l'enorme assemblea cantava. En les branques sense fulles dels arbres de damunt la tomba penjaven les corones, com estranys i multi-colors brots. Dos-cents homes començaren a llençar-hi palades. Plogué fortament damunt els taüts amb un soroll continu, audible sota els cants...

Encengueren els llums. Les darreres pancartes passaven, i les darreres dones endolades miraven endarrera amb una intensitat corprenedora mentre se n'anaven. Lentament baixava de la gran plaça la marea proletària...

Sobtadament em vaig adonar que el devot poble rus ja no necessitava sacerdots per predicar-los el cel. En la terra construïen un regne molt més brillant que qualsevol cel que els oferissen, i pel qual era una glòria morir...


Notes

 

[1] Dany al Kremlin Personalment vaig verificar el dany al Kremlin, que vaig visitar immediatament després del bombardeig. El Petit Palau Nikolai, un edifici de cap importància particular, que havia estat ocupat ocasionalment per recepcions d'una de les Gran Duquesses, havia servit de caserna pels iunkers. No tan sols fou bombardejat, sinó ben saquejat; afortunadament no hi havia res de particular valor històric.

La Catedral Usspenskij tenia un forat de projectil en una de les cúpules, però tret d'uns pocs peus de mosaic al sostre, era indemne. Els frescos del pòrtic de la Catedral Blagovesc'enskij foren molt danyats per un projectil. Un altre projectil impactà en la cantonada d'Ivan Veliki. El monestir C'udovskij fou tocat unes trenta vegades, però tan sols un projectil passà per una finestra cap a l'interior, mentre els altres trencaren els finestrals de maó i les cornisses de la teulada.

El rellotge de la Porta Spasskaja fou esclafat. La Porta Troickij fou danyada, però de fàcil reparació. Una de les torres inferiors havia perdut l'espícula de maó.

L'església de S. Basili restà indemne, com també el gran Palau Imperial, amb tots els tresors de Moscou i Petrograd en el celler, i les joies de la corona del Tresor. En aquests llocs ni tan sols s'hi entrà.

 

[2] Declaració de Lunac'arskijCamarades! Sou els nous amos del país, i encara que ara teniu moltes coses a fer i a pensar, heu de saber com defensar els vostres tresors artístics i científics.

Camarades! El que passa a Moscou és una desgràcia horrible i irreparable... El poble en la seua lluita pel poder ha mutilat la nostra gloriosa capital.

És especialment terrible en aquests dies de violenta lluita, de guerra destructora, ésser comissari d'educació pública. Tan sols l'esperança de la victòria del socialisme, la font d'una nova i superior cultura, m'acomforta. En jo recau la responsabilitat de protegir la riquesa artística del poble... En ésser inacapaç de restar en el meu càrrec, on no tenia cap influència, vaig dimitir. Els meus camarades, els altres comissaris, consideraren aquesta dimissió inadmissible. Restaré per tant en el meu càrrec... I a més, tinc entès que el dany fet al Kremlin no és tan seriós com s'havia reportat...

Però us implor, camarades, de donar-me el vostre suport... Preservau per vosaltres i els vostres descendents la bellesa del nostre país; sigueu els guardians de la propietat del poble.

Aviat, ben aviat, fins i tot els més ignorants, els qui han estat mantinguts en la ignorància tant de temps, es despertaran i entendran quina font de joia, força i saviesa és l'art...”

 

[3] Qüestionari per la burgesia

[4] Mesura financera revolucionària

Ordre

En virtut dels poders que m'ha envestit el Comitè Militar Revolucionari agregat al Soviet de Representants d'Obrers i de Soldats de Moscou, decret:

1. Tots els bancs i sucursals, el Banc Central Estatal d'Estalvis i sucursals, i els bancs d'estalvis de les oficines postals i telegràfiques han d'obrir a partir del 22 de novembre, d'11 del matí a 1 del migdia fins a nova ordre.

2. A partir de comptes corrents i de llibretes dels bancs d'estalvis, les abans esmentades institucions faran pagaments de no pas més de 150 rubles per cada dipositari durant el curs de la propera setmana.

3. Pagaments de quantitats superiors a 150 rubles setmanals en comptes corrents i llibretes de banc d'estalvis, i també pagaments d'altres comptes de qualsevol mena es permetran durant els següents tres dies—22, 23 i 24 de novembre, tan sols en els casos següents:

(a) A partir de comptes d'organitzacions militars per la satisfacció de les llurs necessitats;

(b) Pel pagament de salaris d'empleats i d'ingressos d'obrers d'acord amb les taules i llistes certificades pels comitès de fàbrica o soviets d'empleats, i atestada per les signatures dels comissaris, o dels representants del Comitè Militar Revolucionari, i dels comitès militars revolucionaris de districte.

4. No es pagaran més de 150 rubles contra rebuts; la resta de sumes s'entraran en compte corrent, els pagaments de les quals s'han de fer en l'ordre establert pel present decret.

5. Tota altra operació bancària es prohibeix durant aquests tres dies.

6. Es permet l'ingrés de diners en tots els comptes per qualsevol quantitat.

7. Els representants del Consell Financer per la certificació de les autoritzacions indicades en l'article 3 mantindran oberta l'oficina de l'edifici de la Borsa, carrer Ilijnka, de 10 del matí a 2 de la vesprada.

8. Els bancs i bancs d'estalvis enviaran els totals de les operacions diàries de caixa a les 5 de la vesprada a la seu del Soviet, plaça Skobeliev, al Comitè Militar Revolucionari, pel Consell Financer.

9. Tots els empleats i gestors d'institucions de crèdit de tota mena que refusen de complir aquest decret seran responsables com a enemics de la revolució i de la massa de la població, davant els tribunals revolucionaris. Els noms seran publicats per informació general.

10. Pel control de les operacions de sucursals de bancs d'estalvis i de bancs dins els límits d'aquest decret, els comitè militars revolucionaris de districte elegiran tres representants i li assignaran un lloc de treball.

Comissari plenament autoritzat del Comitè Militar Revolucionari,
S. S'everdin-Maksimenko