AQUEST llibre és un tall d'història-història intensa tal com la vaig veure. No pretén ser res més que un relat detallat de la Revolució de Novembre, quan els bolxevics, al front dels treballadors i dels soldats, prenguerem el poder estatal de Rússia i el traspassaren a les mans dels soviets.
Naturalment la major part està dedicada al "Petrograd Roig", la capital i el cor de la insurrecció. Però cal que el lector tingui clar que el que passava a Petrograd es duplicava gairebé exactament, amb major o menor intensitat i en diferents períodes de temps, per tot Rússia.
En aquest llibre, el primer d'uns quants que estic escrivint, m'he de cenyir a una crònica d'aquells esdeveniments que vaig observar i experimentar personalment, i en els basats en testimonis fiables; la precedeixen dos capítols que resumeixen breument els antecedents i les causes de la Revolució de Novembre. Sóc conscient que aquests dos capítols són de difícil lectura, però són essencials per entendre el que segueix.
De la ment del lector hi sortiran moltes preguntes. Què és el bolxevisme? Quina mena d'estructura governamental establiren els bolxevics? Si els bolxevics defensaven l'Assemblea Constituent abans de la Revolució de Novembre, perquè la dissolgueren per la força de les armes després? I si els burgesos s'oposaven a l'Assemblea Constituent fins que va fer patent el perill del bolxevisme, per què la defensaren després?
Aquestes i moltes altres preguntes no es poden respondre aquí. En un proper volum, “Kornilov a Brest-Litovsk,” narro el curs de la Revolució fins a la pau alemanya, incloent-la. Allà explico l'origen i les funcions de les organitzacions revolucionàries, l'evolució del sentiment popular, la dissolució de l'Assemblea Constituent, l'estructura de l'estat soviètic, i el decurs i la conclusió de les negociacions de Brest-Litovsk.
En considerar l'ascens dels bolxevics és necessari comprendre que la vida econòmica russa i l'exèrcit rus no es desorganitzaren el 7 de novembre de 1917 sinó molts mesos abans, com el resultat lògic d'un procés que s'inicià tant aviat com el 1915. Els reaccionaris corruptes que controlaven la cort de tsar deliberadament van decidir enfonsar Rússia per tal de fer una pau separada amb Alemanya. La manca d'armes en el front, que havia provocat la gran retirada de l'estiu de 1915, la manca de menjar per l'exèrcit i les grans ciutats, la bancarrota de les manufactures i dels transports el 1916- tot això que ara coneixem com a part d'una gegantina campanya de sabotatge. Això fou aturat just a temps per la Revolució de Març.
Durant els primers mesos del nou règim, malgrat la confusió originada per una gran revolució que portava una llibertat sobtada a 160 milions de les persones més oprimides del món, tant la situació interna com el poder de combat de l'exèrcit millorarem veritablement.
Però la “lluna de mel” fou curta. Les classes propietàries volien simplement una revolució política, que agafaria el poder del tsar per quedar-se'l. Volien que Rússia fos una república constitucional, com França o els Estats Units; o una monarquia constitucional, com Anglaterra. D'altra banda, les masses populars volien una democràcia industrial i agrària real.
William English Walling, al seu llibre, “El missatge de Rússia”, un relat de la Revolució de 1905, descriu molt bé la mentalitat dels obrers russos, que més tard recolzarien el bolxevisme gairebé unànimament:
Van veure (els treballadors) que fins i tot sota un govern lliure era possible que, si queia a les mans d'altres classes socials, continuarien passant gana.
El treballador rus és revolucionari, però no és ni violent, ni dogmà0tic, ni mancat d'intel·ligè8ncia. Està llest per anar a les barricades, però les ha estudiat, i a diferència dels altres treballadors del món les ha après a partir de l'experiència real. Està preparat i disposat per lluitar contra el seu opressor, la classe capitalista, fins al final. Però no ignora l'existència d'altres classes. Simplement demana a les altres classes de quin costat es posaran en el violent conflicte que s'apropa.
Tots ells (els obrers) estarien d'acord en què les nostres (americanes) institucions polítiques són preferibles a les seves, però no frissen per canviar un dèspota per un altre (és a dir, la classe capitalista)...
Els treballadors de Rússia no han estat abatuts, executats a centenars a Moscou, Riga i Odessa, empresonats a milers a qualsevol presó russa, i desterrats als deserts i a les regions àrtiques, a canvi dels dubtosos privilegis dels treballadors de Goldfields i Cripple Creek.
I així es desenvolupava a Rússia, al mig d'una guerra estrangera, la Revolució Social al davant de la Revolució Política, que culminaria en el triomf bolxevic.
El senyor A. J. Sack, director en aquest país de l'Oficina Russa d'Informació, que s'oposa al govern soviètic, té això dit al seu llibre, “El naixement de la democràcia russa”:
Els bolxevics organitzaren el seu propi gabinet, amb Nicolaj Lenin com a primer ministre i Leon Trockij—ministre d'Afers Exteriors. La inevitabilitat de la seva arribada al poder es va fer evident quasi immediatament després de la Revolució de Març. La història dels bolxevics després de la revolució, és la història del seu creixement continu….
Els estrangers, i especialment els americans, remarquen tot sovint la “ignorància” dels obrers russos. És cert que els hi manca l'experiència política dels pobles d'Occident, però estaven ben ensinistrats en l'organització voluntària. El 1917 hi havia més de 12 milions de membres de societats cooperatives de consum a Rússia; i els propis soviets són una meravellosa demostració del seu geni organitzatiu. Encara més, no hi ha probablement cap altre poble del món tant ben educat en la teoria socialista i en la seva aplicació pràctica.
William English Walling els caracteritza així:
La majoria dels treballadors russos saben llegir i escriure. Durant tants anys el país ha viscut una situació tant turbulenta que no sols han aconseguit el lideratges dels individus més intel·ligents entre ells, sinó a més una classe revolucionària educada per igual, que han transformat als treballadors amb les seves idees per la regeneració política i social de Rússia...
Molts escriptors justifiquen la seva hostilitat al govern soviètic tot argumentat que la darrera fase de la Revolució Russa fou simplement una lluita dels elements “respectables&148 contra els atacs brutals dels bolxevisme. Però, foren les classes propietàries les qui en adonar-se del poder creixent de les organitzacions revolucionàries populars, decidiren destruir-les i aturar la revolució. Per a fer-ho les classes propietàries recorreren finalment a mesures desesperades. Per tal d'afonar el ministeri Kerensky i els soviets, es desorganitzà el transport i es provocaren problemes interns; per tal d'aplastar els Comitès de fàbriques i tallers, es derribaren fàbriques, i es desviaren combustibles i matèries primeres; per trencar els comitès d'exèrcit al front, es restaurà la pena capital i es van amanyar derrotes militars.
Tot això fou un combustible excel·lent pel foc bolxevic. Els bolxevics replicaren amb la crida a la guerra de classes, i amb l'afirmació de la supremacia dels soviets.
Entre aquests dos extrems, i les altres faccions que de tot cor o de mig cor els recolzaven, hi havia els anomentats socialistes “moderats”, els menxevics i els socialrevolucionaris, i diversos partits menors. Aquests grups també eren atacats per les classes propietàries, però el seu poder de resistència quedà lisiat per les seves teories.
A grans trets, els menxevics i els socialrevolucionaris creien que Rússia no estava madura econòmicament per a una revolució social-que només era possible una revolució política. Segons el seu parer, les masses russes no estaven prou educades per a prendre el poder; qualsevol intent de fer-ho comportaria inevitablement una reacció, mitjançant un grapat d'oportunistes sense escrúpols restaurarien l'antic règim. I això originà que quan es forçà als socialistes "moderats" a assumir el poder, els hi va saber greu utilitzar-lo.
Creien que Rússia havia de passar a través dels estadis polítics i econòmics coneguts a l'Europa Occidental, i emergir finalment, amb la resta del món, en un socialisme madur. Naturalment, doncs, coincidien amb les classes propietàries en què Rússia havia de ser primer un estat parlamentari-si bé amb algunes millores en relació a les democràcies occidentals. Com a conseqüència, insistien en la col·laboració amb les classes propietàries en el govern.
Entre això i recolzar-les hi havia un pas ben petit. Els socialistes “moderats” necessitaven la burgesia. Però la burgesia no necessitava els socialistes “moderats”. Això provocà que els ministres socialistes es veiessin obligats a cedir, de mica en mica, en tot el seu programa, alhora que les classes propietàries es feien com més anava més insistents.
I finalment, quan els bolxevics turbaren tot aquest fosc compromís, els menxevics i els socialrevolucionaris es trobaren lluitant al costat de les classes propietàries... En gairebé qualsevol país del món actual es pot veure aquest mateix fenòmen.
Instead of being a destructive force, it seems to me that the Bolsheviki were the only party in Russia with a constructive program and the power to impose it on the country. If they had not succeeded to the Government when they did, there is little doubt in my mind that the armies of Imperial Germany would have been in Petrograd and Moscow in December, and Russia would again be ridden by a Tsar….
En lloc de ser una força destructiva, em sembla que els bolxevics eren l'únic partit de Rússia amb un programa constructiu i amb la capacitat per imposar-lo al país. Si no haguessin aconseguit el govern quan ho feren, tinc poc dubtes de què els exèrcits de l'Alemanya imperial haurien estat a Petrograd i a Moscou el desembre, i que Rússia de nou hauria estat dominada per un tsar.
Encara està de moda, després de tot un any de govern soviètic, parlar de la insurrecció bolxevic com una &147aventura&148. I en fou aventura, i una de les més meravelloses en les que s'hagi embarcat la humanitat, portant al front de la història a les masses treballadores, i aposant-ho tot als seus grans i simples dessitjos. Ja s'havia arrencat la maquinària per la qual la terra de les grans propietats es podria distribuir entre els camperols. Hi havia els comitès de fàbriques i tallers per posar en marxa el control obrer sobre la indústria. En tot poble, vila, ciutat, districte i província hi havia representants dels soviets d'obrers, soldats i camperols, preparats per assumir la tasca de l'administració local.
Pensi el que pensi un sobre el bolxevisme, és innegable que la Revolució Russa és un dels grans esdeveniments de la història humana, i que l'ascens dels bolxevics és un fenòmen d'importància mundial. Així com els historiadors estudien els documents dels detalls més menuts de la història de la Comuna de París, de la mateixa forma voldran conèixer el que succeí a Petrograd el novembre de 1917, l'esperit que animà al poble, i sobre l'aspecte, les paraules i els actes dels dirigents. És des d'aquesta perspectiva que he escrit aquest llibre.
Durant la lluita les meves simpaties no eren neutrals. Però en relatar la història d'aquells grans dies, he provat de veure els esdeveniments sota la mirada d'un reporter conscient i interessat en trobar la veritat.
J. R.
Nova York, 1 de gener de 1919.