MIA - Lev Trockij - Les nostres tasques (1904) - Cap 3: Qüestions d'organització

-Digues, ens pregunta el nostre interlocutor, amb compassió, o (més sovint) amb un aire altiu i irònic, vos alceu contra el pla d’organització de Lenin?

-No, no, per què? (respon un poc ofès), quasi únicament la “minoria” ens considera com a “centralistes burocràtics”, pensa que per a nosaltres els estatuts ho són tot. No es tracta dels estatuts sinó del conjunt del pla...

-D’acord, parlem-ne. Però el pla d’organització, per dir-ho així, està exposat sobretot en Què fer?

-Però, permeta vostè... què li molesta? (El nostre interlocutor acaba per sortir de polleguera) Com? Consisteix en què? El pla organitzatiu? El pla de Lenin?

-Sublim! No fan més que repetir, tots i tot el temps: els plans organitzatius, Lenin té un pla... I ara, heus aquí que se’ns pregunta en què consisteix aqueix pla?

Com! Tot el món deia també del general Trochu (durant el setge de París): ell té un pla, Trochu té un pla... I tot el seu pla consistia en lliurar París als prussians. Llavors, m’aneu a definir en què consisteix el pla organitzatiu de Lenin.

-Però açò és impossible, així, així... a boca de canó... no teniu més que llegir Què fer?

-Això ja està fet... Llavors, no em parleu de tot el pla, parleu-me dels seus principis de base.

-Els principis de base (això ja és una altra cosa. Per exemple, la divisió del treball... l’acció conspirativa... la disciplina... i el centralisme en general... perquè el comitè central pot controlar... sí, això que s’anomena una “organització revolucionària professional”... contra el democratisme) heus aquí els principis.

-Magnífic. Dieu, per exemple: la divisió del treball. Completament d’acord; heus aquí alguna cosa completament respectable, ha rendit grans serveis al progrés social. Però, és realment Lenin qui ha proclamat aquest principi? Perdone’m, però tots els economistes del període manufacturer explicaren ja els avantatges de la divisió del treball. Prenga vostè Adam Smith: com obre meravelloses perspectives per a la fabricació d’agulles de cap! Llavors, no puc de cap de les maneres estar d’acord amb vostè en el fet que Lenin hauria inventat la divisió del treball, com alguns personatges mitològics ho haurien fet amb l’agricultura, la ramaderia, el comerç, etc. Comprenc: voleu dir que Lenin ha proclamat l’aplicació d’aquest principi als llindars del “quart període”. És possible. Però, penseu realment que la “minoria” nega el “principi” de la divisió del treball? O el “principi” de la conspiració?

-No sé... Però Axelrod parla d’“engranatges” i “ressorts”. I pense que Lenin té raó a dir que la “minoria” desemmascara la seua naturalesa petit burgesa, quan aixeca clamors tragicocòmics contra la divisió del treball sota la direcció del Centre...

-Els “clamors” de la “minoria”, en parlaré de seguida i en detall. Però abans de fer-ho, plantejaré una qüestió: la divisió del treball pot ésser (i pot ésser considerada com a) el principi de la nostra organització, de l’organització del partit socialdemòcrata? La divisió del treball és tècnicament avantatjosa (però avantatjosa no sols per a la socialdemocràcia sinó per a qualsevol altre partit, per a no importa quina oficina, magatzem, etc.). Si la divisió del treball pot ésser considerada com a un principi d’organització, això només pot fer-se en una manufactura, però mai en un partit polític siga quin siga, molt menys en el nostre; ¿no és evident per a vostè que el “principi” de la divisió del treball no és per a res característica de l’organització que s’ha fixat com a tasca desenvolupar la consciència de classe del proletariat? Pres en si mateix, abstractament, aquest “principi” despersonalitza el nostre partit i el porta simplement a una cooperació complexa.

Ara passem a l’acció conspirativa. És un principi molt estret, el sentit del qual és exclusivament polític. Però la conspiració tampoc està lligada per a res, intrínsecament, al partit socialdemòcrata. Són sobretot els partits burgesos-revolucionaris els que han hagut, o han, de treballar de manera conspirativa. Així, cal confessar que la conspiració tampoc pot ésser el principi d’organització per al nostre partit en tant que tal.

Cal dir, igualment, la mateixa cosa del centralisme. Una fàbrica centralitzada, un estat centralitzat, un complot centralitzat. Què hi ha d’ortodox en el centralisme? En la vostra desiderata no heu esmentat els “principis” leninistes de la centralització de la direcció i de la descentralització de la responsabilitat (Lletra, etc., pàgina 20). Tampoc m’hi estendré. Simplement diré que em sembla que expressen la mateixa idea que el difunt abat Sieyès col·locava en la base de la constitució: “La confiança ha de venir de baix [descentralització de la responsabilitat] i el poder de dalt [centralització de la direcció].” És a dir, en aquests “principis” el proletariat no es troba a si mateix. Breument, si es reuneix tot allò que anomeneu “principis d’organització” de Lenin, únicament s’hi obté una cooperació centralitzada complexa que treballa de forma conspirativa per a alguns objectius polítics.

Però això, no resultarà encara tanmateix en una organització socialdemòcrata. En el millor dels casos, aquesta definició no significa la seua negació en tant que partit socialdemòcrata, però constitueix únicament una de les seues possibilitats. Tenim, doncs, davant nosaltres una fórmula organitzativa algebraica que pot rebre el seu contingut socialdemòcrata si es posa determinats valors numèrics concrets al lloc de les lletres. Però el “pla” no inclou aquests valors numèrics concrets... Un camarada ha fet aquest interessant experiment: al llarg de tota la Lletra a un camarada de Petersburg, ha reemplaçat la paraula socialdemocràcia pel terme socialista-revolucionari. I només en una ocasió n’ha resultat un contrasentit. Però intenteu fer el mateix amb el programa del nostre partit, o amb les resolucions sobre tàctica (vos cremareu els dits). Heus aquí perquè un esquema semblant a l’exposat en la Lletra a un camarada de Petersburg fa néixer, inevitablement, la pregunta: Què ha passat dins de la socialdemocràcia? És una premissa immanent, direu. Pot ésser subjectivament, però no ho és del tot objectivament. I, no obstant això, açò és el que constitueix tota la seua força!

La divisió del treball

Per a imprimir proclames socials-demòcrates no hi ha necessitat d’ésser socialdemòcrata. Igualment que per a distribuir-les i apegar-les a les parets. Està clar que, tenint en compte les condicions russes, només un home lliurat a la causa de la revolució portarà a terme tal treball. Però el caràcter purament tècnic d’aquest treball no exigeix per part dels seus executors cap capacitat política, i, en si mateix, és incapaç de desenvolupar i estimular la seua consciència socialdemòcrata. Açò significa que ha d’haver-hi un altre domini en la vida del partit, en el que el tipògraf, el difusor, el bibliotecari i l’organitzador estiguen en relació uns amb altres, no com a treballadors parcials de l’aparell tècnic del partit, sinó com a obrers plenament integrats en la política del partit. En la pràctica de les nostres organitzacions, aquest postulat és ignorat la major part del temps, i el contingut del treball del partit és concebut com el total de les funcions tècniques diverses executades “sota la direcció del centre”. La causa d’aquesta aberració és evident. El treball que en qualsevol partit europeu, incloent-hi els partits socialistes, es porta a terme entre els bastidors del partit (impressió, difusió, apegada de cartells, etc.) entre nosaltres és projectat a l’escenari, gasta una enorme quantitat de forces materials i personals i, en conseqüència, fixa sobre ell la major i millor part de la nostra atenció i capacitats creadores. En la mesura que ens batem permanentment contra la repressió policíaca, capaç de destruir en unes poques hores el producte de mesos i mesos de difícil treball, en la mesura que estem en perpètua lluita contra la misèria de la nostra tècnica il·legal, (aquest oasi de l’Edat de Pedra en ple segle del vapor i l’electricitat), en breu: tenint en compte tot açò, les condicions tècniques del treball polític tendeixen a cobrir tot el camp de les tasques polítiques del partit. ¿Pot hom estranyar-se perquè un pensament que treballe tan intensament en semblant esfera siga capaç d’elevar la divisió del treball al rang de principi d’organització de la socialdemocràcia (“ortodoxa”)? Heus aquí la raó “material” que fa que en el nostre partit les tasques de tècnica organitzativa substituïsquen a les tasques de la política proletària, que els problemes de la lluita clandestina amb la policia política substituïsquen al problema de la lluita contra l’autocràcia. Al que és necessari afegir-hi que la nova orientació “política” s’haja desenrotllat durant la lluita contra l’antiga orientació “economista” l’expressió organitzativa de la qual era el susdit “diletantisme artesanal”. En la consciència de l’artesà, l’esperit del qual sobtadament s’ha “il·luminat” i que s’enrogeix fins a les orelles a causa de la seua nuesa (teòrica, política, organitzativa, etc.), la divisió del treball ha d’aparèixer com un principi salvador que tot ho resol, i la manufactura un ideal resplendent; la manufactura, i no la fàbrica, que ja s’ha esmentat en la literatura polèmica; perquè la fàbrica suposa una tècnica altament desenvolupada, reduint al mínim el paper de la divisió del treball, mentre que la manufactura, recolzant-se sobre la base tècnica de l’“artesanat”, fa de la divisió del treball l’objecte d’un culte teòric.

“I com més perfecta siga la preparación de cada rodeta, [cursives postres, Trotski] com major quantitat de treballadors solts [cursives postres, Trotski] participen en l’obra comuna, més atapeïda serà la nostra xàrcia i menys confusió provocaran en el rengles comuns inevitables desfetes.”[1]

En aquestes línies s’oposa molt nítidament l’“artesà” primitiu, que reuneix en la seua persona totes les branques de l’activitat artesanal, l’“obrer parcial” (Teilarbeiter) de la manufactura; a l’individu integral, a la “rodeta” d’un mecanisme complex. Amb semblant sistema, les fallades de l’artesà d’ahir, la seua ignorància, la seua manca d’esperit d’iniciativa, el seu primitivisme polític, es transformen en un avantatge, perquè “La unilateralitat i àdhuc la imperfecció de l’obrer parcial esdevenen la seva perfecció en tant que membre de l’obrer global.”[2] (El Capital, Edicions 62, Volum I, pàgina 403) “Reflexió i imaginació són sotmeses a l’error, però el costum de bellugar el peu o la mà no depèn ni de l’un ni de l’altra. Per tant, les manufactures prosperen majorment on hom s’ha alliberat més de la ment”[3] (Ibídem, pàgina 416). Segons les consideracions de Lenin, que es forjaren en el seu cap durant el període de la lluita contra el populisme (a saber, la intel·liguèntsia té por de la fàbrica) els clamors contra la divisió del treball “sota la direcció del centre” no fan més que trair la naturalesa “burgesa” de l’intel·lectual. A aquestes consideracions podem oposar, almenys amb el mateix fonament, les paraules de Marx sobre “La mateixa consciència burgesa que exalta la divisió manufacturera del treball, l’annexió de tota la vida de l’obrer a una operació de detall i la subordinació incondicional dels obrers parcials al capital en tant que organització incondicional del treball que n’incrementa la força productiva,”[4] (Ibídem, pàgina 410).

Però el nostre interlocutor, que hem abandonat als llindars d’aquest capítol, i que es distingeix més per la seua tossudesa que no per la seua claredat d’esperit, ¿no traurà la conclusió automàtica que la “minoria” està contra la divisió del treball i a favor de la restauració del “diletantisme artesanal”? Volem portar el lector a una altra conclusió força diferent. Voldríem que el lector comprenga que la divisió del treball, malgrat tota la seua utilitat, és un principi purament tècnic, és a dir, que per a tot aquell que no pose un signe igual entre treball tècnic i vida del partit, la divisió del treball no pot ésser considerada com a fonament principista de la nostra organització de partit; de tot el que antecedeix s’hi ha de traure la conclusió que la vida del partit és tot allò que queda després d’haver-li restat la “divisió del treball”.

Si les exigències de l’economia de forces ens obliguen (davant la deplorable tècnica de què disposem) a la divisió purament manufacturera del treball en un determinat domini de la nostra activitat, hem de consagrar totes les nostres forces primer a reduir el més possible l’extensió d’aquesta esfera tècnica, després a no traslladar l’ideal del treballador parcial per més expert que aquest siga (ideal de “rodeta” que funciona bé), de l’esfera tècnica a l’esfera del treball polític (en el sentit propi de la paraula); en aquest domini, el nostre ideal no ha d’ésser l’home parcial, que sap “en interès de la socialdemocràcia revolucionària”, “moure” amb encert, rapidesa i obediència, “la mà o el peu” “sota la direcció del centre”, sinó la personalitat política global, el membre del partit que reacciona activament davant totes la qüestions de la vida del partit i fa respectar, enfront de tots els “centres”, la seua voluntat, i això sota totes les formes possibles (fins i tot, sí fins i tot, al pitjor dels casos, fins i tot al “boicot”!)

“Tot açò està molt bé, és molt just, però qui no ho sap?” Preguntarà el lector de la “majoria”, el mateix que, fa deu minuts a penes, estava segur que la “minoria” condemnava la divisió del treball. “qui, doncs, ho ignora? Això va de callada.”

Aquesta resposta no es convertirà en més sensata perquè tots els partidaris de la tendència oposada es posen a repetir-la (des del més petit fins al més gran, des del comitè de Tver fins al camarada Lenin). Nosaltres parlem de la necessitat de fabricar membres del partit, socialdemòcrates conscients, i no sols “obrers parcials” experts, i se’ns respon: “Això va de callada”. “És evident!” Què significa açò? Per a qui és “evident”? En què consisteix aquesta evidència? ¿És que “això” se sobreentén en el contingut del nostre treball de partit, és a dir, és que la fabricació de Parteigenossen pensant políticament constitueix en l’hora actual un aspecte fonamental i necessaris del nostre treball? O és que aquesta tasca està “sobreentesa” pel susdit pla d’organització de Lenin? O, per fi, no està “sobreentesa” subjectivament per cada socialdemòcrata?

Aquesta última hipòtesi és la que hom pot verificar més fàcilment: és suficient que una granissada de reprotxes i d’acusacions vinga a despertar aquesta “evidència” que dormisqueja pesadament. Però açò és insuficient! És indispensable que aquesta tasca “que va de callada” siga considerada com un objectiu clarament concebut i que els problemes que planteja siguen resolts pràcticament en el treball del partit. Fins ací res, o menys que res, s’ha fet en aquest sentit. Molt més: el fetitxisme de l’organització, que actualment regna en el partit, porta molts camarades a resistir directament tota temptativa de plantejar correctament aquest “problema que va de callada”. I això és comprensible.

El pensament que erigeix el principi tècnic de la divisió del treball en principi de l’organització socialdemòcrata, està bolcat (conscientment o inconscient) a aquesta conseqüència inevitable: separar l’activitat conscient de l’activitat executiva, el pensament socialdemòcrata de les funcions tècniques mitjançant les quals, necessàriament, s’ha de realitzar. L’“organització de revolucionaris professionals”, més exactament la seua cúpula, apareix així com el centre de la consciència socialdemòcrata i, per davall, no queda una altra cosa més que executants disciplinats de les funcions tècniques.

És el camarada Lenin qui subministra l’expressió clàssica de l’ideal d’organització: per a agrupar en un tot únic aqueixes petites fraccions, per a no fragmentar junt amb les funcions del moviment el propi moviment i per a infondre l’executor de les funcions menudes la fe en la necessitat i la importància del seu treball, sense la qual mai treballarà45, per a tot açò cal precisament una forta organització de revolucionaris provats.”[5]

El camarada Lenin no es planteja (perquè això ni se li ocorre) el problema que “va de callada”: ¿com compensar els aspectes negatius de la divisió del treball, com fer participar cada militant en el treball total de partit? No, oposa l’exèrcit dels “executants” parcials a l’estat major central, el qual monopolitza personalment la consciència, la perspicàcia, la iniciativa, la perseverança i la fermesa, infon a totes aquestes “xicotetes fraccions” la fe en la seua necessitat en l’obra comuna. Què és això doncs? Un partit o una manufactura “socialdemòcrata”?

Compareu: “Els coneixements, la intel·ligència i la voluntat que desenvolupen el pagès o el mestre artesà independents, encara que sigui a petita escala [i, hi afegim, l’“artesà” que compleix ell mateix totes les funcions del seu treball primitiu “economista”], tal como el salvatge exercita com a astúcia personals totes les arts de la guerra, ara només s’exigeixen al conjunt del taller [del partit]. Les potències intel·lectuals de la producció amplien l’escala per un costat perquè desapareixen en molts altres costats. El que perden els obrers parcials es concentra enfront d’ells en el capital [“el centre”]. El fet de contraposar-los les potències intel·lectuals del procés material de producció como a propietat estranya i com a poder que els domina és un producte de la divisió manufacturera del treball.”[6] (El Capital, Volum II, Edicions 62, Barcelona, 1984, pàgina 415)

Aquest pla ideal, construït a través d’un mètode quasi geomètric, el pla que s’exposa en la Lletra a un camarada de Petersburg, no planteja del tot la qüestió: ¿però on seran educats els militants socialdemòcrates, els futurs “revolucionaris professionals”? Segons el pla, els metal·lúrgics, els tipògrafs, els ajudants-responsables... “els popes, els generals, les dones, les masses, els ocells, les abelles, tot això constitueix una potent cooperació[7]” dirigida pels revolucionaris professionals socialdemòcrates. Però com es renovarà aquesta casta de militants efímers? On estan, doncs, les reserves?... L’aprenent d’un artesà gairebé sempre acaba esdevenint mestre artesà; però el treballador parcial quasi mai arriba a patró de la manufactura. Es pregunta hom on està el pont que permetrà al “militant parcial” no sols passar a la categoria del militant polític i, en qualitat de tal, no acontentar-se d’executar funcions parcials amb la “fe” que el revolucionari professional té, que vetlla sobre el paper que hom el fa exercir, sinó també desenvolupar-se per si mateix en la vida política, trobar una consigna, proposar una iniciativa?...

En una sèrie de comitès s’ha instaurat la pràctica de les “discussions”, és a dir de les reunions durant les quals el tresorer, el difusor i el tipògraf es retroben, no en tant que tresorer, difusor o tipògraf sinó com a membres del partit, debatent els assumptes del partit així com els problemes polítics generals. Naturalment, no es tracta amb açò més que d’una compensació parcial a les malalties que entranya la divisió del treball en les condicions en què la utilitza actualment la nostra tècnica. Sota aquest angle, no pot deixar hom d’assenyalar el caràcter mediocre i limitat de les “discussions”. No obstant això, només per aquí pot començar l’educació dels membres del partit. En l’actual estat del treball, aquestes són l’única realització capaç d’assegurar el fràgil pont a través del qual les “xicotetes fraccions” poden passar als “primers (de categoria)” (entre els quals passen molts zeros, per un malentès, com si foren “primers”).

Ara bé, què veiem? El camarada Lenin suprimeix en el seu “pla” les “discussions” en nom d’una envejable lògica: no es corresponen amb les exigències conspiratives i desajusten la unitat i l’harmonia del pla! I, a més, per a què serveixen aquestes “discussions”? El resultat a què tendeixen les “discussions” es pot assolir per un mitjà molt menys costós: és suficient amb “que tots els participants en el treball, tots els cercles, sense excepció, tinguen dret de fer arribar les seues decisions, desitjos o preguntes tant al comitè local com a l’òrgan central i al comitè central. Tal procediment permetrà consultar prou tots els militants, sense haver de crear institucions tan atapeïdes i poc conspiratives com les “discussions” (Lletra..., pàgina 9). Amb quin menyspreu fa Lenin esment, tot seguit, als comitès “diletants”, als cercles obrers i estudiantils, compostos per membres “no especialitzats”, que perden el seu temps en “interminables discussions amb motiu de tot”, en compte d’elaborar la “experiència professional”! (Lletra... pàgina 21). Pensar i deliberar “sobre tot”, açò ha d’ésser privatiu del “centre”; i els cercles, els grups, els agents aïllats han de pensar i deliberar segons el seu estat i per al taller. La consciència del partit queda centralitzada (no queda una altra cosa més que fer de l’experiència parcial del militant parcial el patrimoni del centre (“fer arribar al centre”); això serà suficient per a enriquir la pràctica de tots els militants parcials que s’impregnaran de la consciència del centre (conscient, aquest, per professió).

Els pràctics, que han adoptat aquest esquema com a dogma, haurien d’acabar preguntant on trobar socialdemòcrates quan al seu voltant no hi ha més que “fraccions xicotetes”, “creient” en el centre. I a quines increïbles conclusions, vertaderament tràgiques, arriben alguns d’aquests militants és el que mostra una lletra del camarada Severianin (militant de molt primer pla del partit) publicada en el número 51 d’Iskra (del temps en què els redactors del diari eren Lenin i Plekhanov). “Heu assenyalat [escriu Severianin] que ara els camarades experimentats i capaços abandonen sovint el treball del comitè i es dediquen a funcions especialitzades. És un mal símptoma. És precís crear una organització particular, especialitzada en la preparació dels nouvinguts al treball socialdemòcrata. Es trobarà sota la direcció directa del comitè central, perquè en el seu treball, els comitès no arriben sempre als punts importants per a una escola revolucionària; el repartiment de forces ha de trobar-se, naturalment, en mans del comitè central; és indispensable fer la separació més nítida entre l’activitat militant dels comitès i el treball preparatori de la nova organització”.

Heus aquí la situació. Ja no hi ha militants socialdemòcrates, tots volen ocupar-se de funcions parcials, i com el treball del partit no resol el problema “que va de callada” de l’educació de socialdemòcrates actius i capaços d’iniciativa, no queda més que construir, fora del treball del partit, una escola de formació socialdemòcrata col·locada “sota la direcció directa del comitè central”. El partit socialdemòcrata, en el procés de la seua mateixa pràctica política, no produeix ni educa socialdemòcrates. Cal fabricar-los a banda. El treball “militant” queda tallat del treball de formació, la qual cosa vol dir, més exactament, que l’activitat revolucionària se separa de l’activitat socialista. Pot presentar-se de forma més impactant la fallida dels ideals “manufacturers” en matèria d’organització?

El “democratisme”

Els comitès, en lluita contra les velles formes d’organització, tosques i quasi democràtiques, han tendit cada vegada més a reduir la significació del centralisme: es tracta, finalment, d’emancipar-se de les obligacions envers el món que depèn dels comitès. Els tres o cinc membres del comitè, representen per si sols “la unitat i voluntat de l’organisme social dels obrers”. Prenen les decisions, “fan” la nova orientació del partit, col·loquen l’“economicisme” al museu, posen en marxa el “centralisme”, reconeixen Iskra, o la condemnen; en una paraula: compleixen tota la tasca política interna del partit. I sota ells s’estén el món dels “obrers parcials” que imprimeixen les proclames, que recullen els diners, que difonen els fullets (només en la mesura, clar, que el comitè que “fa” l’orientació és capaç de subministrar-se’ls). Durant aquests tres o quatre últims anys, amb les divergències d’opinió intenses a l’interior del partit, al si d’un gran nombre de comitès s’han produït tota una sèrie de “coups d’état”, en l’estil de les nostres revolucions de palau en el segle XVIII. Des d’alguna part de la cúspide, dalt del tot, no se sap qui proscriu a no se sap qui, s’envia a no se sap on, es reemplaça, s’ofega; no se sap qui s’atribueix no se sap quin títol; i, al final, es veu ondejar sobre la talaia del comitè un estendard triomfal en què es pot llegir: “ortodòxia, centralisme, lluita política”...

Ens permetem dubtar que hi haja un sol comitè que, abans de “reconèixer” a Iskra com a òrgan dirigent, o, més tard, de “rebutjar-lo” com a tal, s’haja cregut en l’obligació de plantejar la seua resolució davant tots els grups de “participants parcials” que li estan subordinats (no de plantejar formalment, amb totes les presses, sinó de plantejar-la realment en la consciència dels difusors, tresorers, organitzadors, propagandistes, agitadors i altres varietats de “engranatges” i “ressorts”. Semblant procés “democràtic” complicat ha estat reemplaçat per un sol decret “centralista”. ¿I si els grups col·locats sota les ordres dels comitès es rebel·len i rebutgen acceptar la nova “orientació” donada pel muftí? Doncs no passa res, se’ls dissol i força sovint, amb ells, hom dissol tot el moviment obrer local.

Heus aquí d’exemple com un militant del període passat descriu la victòria ideològica d’Iskra en les seues lletres dirigides a l’estranger: “el 6 de novembre de 1902 [...] Heus aquí què ha passat al comitè d’ací: se li havia proposat una resolució expressant una completa solidaritat amb Iskra i declarant-la òrgan desitjable del partit. El comitè adoptà la resolució [...] però amb una petita reserva, criticant el vigor de les polèmiques. Naturalment, els que havien presentat aquesta resolució volgueren aleshores retirar-la; només llavors fou adoptada la resolució sense esmenes... Però la història de Piter es repetí de seguida: els descontents animaren els elements més ambigus contra la “intel·liguèntsia despòtica”. Es comprovà [sic!] que l’agitació i propaganda havien estat portades a terme fins a aqueix moment quasi exclusivament per aquests descontents: gràcies a això la seua influència es revelà, finalment, molt forta. Ara la lluita causa estralls. Finalment hom reenvià [on?] quasi tots els antics agitadors. Per a reemplaçar-los hi ha poca gent convenient, i és per això que açò no marxa bé [vos crec!]; però la victòria ha d’estar de la nostra banda.”

Un mes més tard, el mateix intrèpid combatent escriu: “4 de desembre de 1902. Les coses es presenten ací així: els “rabotxeidielistes” mantenen sobre nosaltres una redoblada atenció. Diumenge, 24 de novembre, el comitè ha adoptat enmig de l’entusiasme la proposta del comitè d’organització i li ha promès tota la seua col·laboració. Però l’endemà, cinc atrevits, partidaris de Rabotxeie Dielo, han aprofitat l’absència d’alguns camarades per a portar a terme, en aquest mateix comitè, un vertader colp d’estat. Es proposà excloure els absents i enviar una lletra a Iskra perquè no imprimisca la circular que la declara òrgan del partit. L’haureu rebuda segurament, però se m’ha encarregat de dir-vos que és necessari, de totes passades, imprimir aquest full. Això servirà de senyal per a la baralla decisiva amb els beneits d’ací. Tot açò ha passat d’una forma més bé inesperada per a tothom, encara que ha quedat clar que han tingut temps per a enterbolir els ànims de molts obrers i, per davall corda, dels més influents. En l’hora actual es prepara una aferrissada lluita. Les coses aniran, finalment, fins a la ruptura, com a mínim: aquesta idea guanya ací cada vegada més adeptes. Els assumptes, en general, marxen malament. Per tot arreu es demostra [!!] finalment que el treball local està portat a terme sobretot pels “economistes”, i és açò el que explica tots aquests Rückschläge, en totes bandes: ací, en Piter, i, com he escoltat dir, en Kharkov.

Està clar: no pot hom qualificar aquest activista de “khvostista [que marxa rere la cua]” actuant seguint les masses i inclinant-se davant la seua pràctica espontània. No marxa a la cua però (llàstima!) no arrossega ningú al seu darrere. Gesticula en un espai buit. Segurament aquest camarada (que exercí un eminent paper en la pràctica de l’“estat de setge”) està per davall de la mitjana, però no fa més que portar fins a l’absurd, fins a la caricatura, allò que constitueix un tret característic de tot el període, allò que, com hem vist per aqueixes mateixes lletres, es produeix “completament per tot arreu”: “ací, en Pieter i, segons es diu, en Karkhov”. Aquest tret característic és l’emancipació dels “revolucionaris professionals” de totes les obligacions, no sols morals (“filisteisme”!) sinó també polítiques (“seguidisme!”), envers els elements conscients de la classe al servei de la qual hem decidit consagrar la nostra vida. Els comitès han perdut la necessitat de recolzar-se en els obrers en la mesura que han trobat suport en els “principis” del centralisme.

Només cal veure: la nova orientació ja s’ha assoli, el Quart període ja ha estat proclamat “triomfalment”, Iskra ja ha estat cridada a dirigir, quan, de sobte, es revela (de “una forma completament imprevista per a tothom”) que l’agitació i la propaganda són portades endavant pels elements descontents d’Iskra, que no hi ha ningú per a reemplaçar-los, que han posat en contra d’Iskra els obrers particularment “ambiciosos”, que, per una curiosa coincidència, són també els més influents. I la moralitat d’aquesta història: és força difícil ocupar-se de l’alta política quan la llibertat de moviments es veu impedida per “beneits”[8].

¿Però com explicar-se que el mètode del pensament “sustituïsta” (en lloc del pensament del proletariat) practicat davall les més variades formes (des de les més bàrbares fins aquelles que serien acceptables en un parlament) durant tot el període d’Iskra, no haja suscitat (o quasi no haja) l’autocrítica als rengles dels mateixos “iskristes”?

El lector ja ha trobat l’explicació a aquest fet en les pàgines precedents: sobre tot el treball d’Iskra ha pesat la tasca de batre’s pel proletariat, pels seus principis, pel seu objectiu final (en el medi de la intel·liguèntsia revolucionària).

Aquest treball, que diposità en la consciència dels “iskristes” els fonaments psicològics del sustituisme polític, fou, com ja hem explicat diverses vegades, històricament inevitable. Però aquest treball estava, no obstant això, limitat per raons històriques ja que es tractava d’un procés secundari en el desenvolupament general del moviment de la classe proletària que no estava més que en els seus principis. Però cada procés parcial en la lluita de classes general del proletariat (incloent-hi els casos en què aquesta està més evolucionada que en el nostre) desenrotlla les seues pròpies tendències immanents: els seus propis mètodes de pensament i de tàctica, les seues pròpies consignes i la seua pròpia psicologia específica. Cada procés parcial tendeix a superar els seus límits (definits per la seua naturalesa) i a imprimir la seua tàctica, el seu pensament, les seues consignes i la seua moral, al moviment històric sencer desencadenat per ell mateix. El medi es gira en contra del fi, la forma en contra del contingut.

Aquests mètodes del “sustituisme”, dels que hem vist més amunt el model dels exemples en el domini de la “política exterior” i dels que hem tingut mostres encegadores en l’esfera de la “política interior” a través de les lletres de l’iskrista bel·licós que hem citat, constitueixen un fenomen general de tot un període. Sota una o altra forma, obertament o oculta, aquests mètodes eren inevitables mentre es tractava de caçar la intel·liguèntsia socialdemòcrata a punt de dispersar-se, i quan no es tractava sobretot d’agafar els guants amb els “beneits” del moment; dit d’una altra manera, en la mesura que la unificació de la intel·liguèntsia revolucionària al voltant dels principis polítics de la socialdemocràcia es realitzava a una velocitat incomparablement més gran que la mobilització del proletariat revolucionari al voltant de les consignes de la política de classe. Però imposar-li al moviment sencer les limitacions del “sustituisme”, a títol dels interessos de la seua puresa principista i de la seua “ortodòxia”, és fer, evidentment, un treball de sapa contra el moviment en tant que tal.

La nostra tasca és assegurar al partit, el més possible, contra qualsevol sorpresa. És evident que la sorpresa més tràgica de totes seria que en el moment decisiu els “beneits” (el proletariat), “d’una forma completament inesperada per a tothom”, ens girés l’esquena. És indispensable, a fi d’evitar que es complisca una tan tràgica perspectiva, reforçar al preu que siga els lligams polítics, morals i organitzatius amb els elements conscients de la classe obrera. És indispensable que cadascuna de les nostres decisions principistes siga la seua decisió.

En Què fer? els “economistes” són severament condemnats per haver-se esforçat en construir l’organització local sobre principis que estipulen que “és necessari que les decisions dels comitès hagen passat per tots els cercles abans d’esdevenir decisions vàlides”. No estem a favor del ritu legalista del referèndum de comitè. No es tracta d’una qüestió de ficcions “democràtiques”. Però els comitès han de recordar que les seues decisions no esdevindran “vàlides” més que quan formularan la voluntat conscient de tots els grups i cercles que depenen d’ells. És a això a què s’ha de tendir contínuament (no en nom de tal o qual prejudici “democràtic” sinó en nom de l’estabilitat i vitalitat del nostre partit).

No ens estendrem sobre l’aspecte tècnic de la qüestió: enviem el lector, a aquest efecte, al fullet de Txerevanin La qüestió de l’organització, l’essencial de la qual, segons la nostra opinió, no el constitueix tal o tal altre “pla” organitzatiu, ni el principi de l’“autonomia”, molt condicional, dels comitès, sinó només aquesta qüestió simple, quasi banal, però “liquidada” de forma molt enèrgica entre nosaltres: cal desenvolupar i assegurar els lligams estrets del pensament col·lectiu, els únics capaços d’unir realment l’organització dirigent i el personal “parcial” de l’aparell tècnic. Perquè (repetim el que ja hem dit en un altre lloc) “cal cercar la garantia de l’estabilitat del partit en la seua base, en el proletariat actiu i actuant de forma autònoma, i no en la seua cúpula organitzativa que la revolució pot, de forma imprevista, llevar-se de les seues ales com un malentès històric, sense que s’hi adone el proletariat.” (Iskra, número 62)

Das war also der langen Rede kurzer Sinn? [aquest és, doncs, el sentit de tan llarg discurs?] La “minoria”, torna a replicar hom, potser no condemne la “divisió del treball”, però considerant-la com un mal vol guarir-lo amb un altre força pitjor. “La “minoria” simplement torna al democratisme, encara que aquest estiga ocult: exigeix que les decisions dels comitès passen per tots els seus grups inferiors, col·loca els “revolucionaris professionals” sota la dependència dels elements menys conscients del moviment, impedeix, així, la iniciativa i empenta del treball dels comitès, obre, en conseqüència, les portes de bat a bat a l’“economicisme”, al tradeunionisme, al seguidisme, a l’oportunisme i, al capdavall, lliura el proletariat a la democràcia burgesa!...”

Confesse que tinc una certa aversió a repetir aquest poti-poti de paraules. Cal habituar-se! No ens sorprendria, en els temps que corren, que el camarada Lenin, en la seua pròxima “obra” (que potser estarà a punt d’escriure) es fixés l’objectiu de demostrar que la “minoria” tendeix al socialisme de càtedra (universitari). Creieu que és difícil? En absolut!

¿“La “minoria” (excuseu-me si per un moment agafe en mans la granera polèmica del benvolgut camarada Lenin) no passa els dies i les nits gemegant que el principi de la divisió del treball, proclamat per mi, Lenin, mutila els membres del partit, els transforma en engranatges i ressorts[9], que el sistema per mi creat priva el revolucionari d’“autoactivitat” i d’“independència”, qualitats necessàries per als pobres intel·lectuals amb què he flanquejat les portes dels òrgans centrals? Pobrets! Es pot veure clarament que s’empatxen amb el professor alemany Schmoller que, ell també, en un dels seus darreres articles (de fet igual que els desventurats candidats de la “minoria”), plora a causa de la divisió del treball, que fracciona cada vegada més l’home i només ofereix a molts d’ells [açò vol dir: “a molts membres del partit”, segons la fórmula oportunista del camarada Martov] una activitat especialitzada, buida, sense ànima (geistlose oede Spezialtätigkeit), en la que desapareixen l’ànima, l’enteniment, el cos, etc. Desenrotlleu, desenrotlleu els vostres principis, senyors de la “minoria”, i molt aviat caureu en braços del professor Schmoller!”

Al camarada Lenin li falta suficient flexibilitat d’esperit: altrament, amb el seu mètode podria, utilitzant la riquesa i varietat de la literatura mundial contemporània, “demostrar” encara coses molt curioses.

No quedarem en deute amb el camarada Lenin. Només hem d’obrir el seu últim fullet per no importa quina pàgina: pàgina 643, per exemple: es tracta de la pràctica anarquista de la “minoria”, consideració a què s’hi afegeix entre parèntesis aquesta altra: “la pràctica sempre va per davant de la teoria”. “Sempre?”, exclamem sense estalviar les cursives. Vertaderament, sempre, camarada Lenin? I nosaltres que pensàvem que la teoria, que representa la generalització de l’experiència dels segles passats, és capaç també d’anticipar la pràctica de demà i, fins i tot, de decennis sencers. Però, segons la “teoria” del camarada Lenin, teoria que reflecteix, cal suposar-ho, la seua pròpia pràctica, la teoria s’arrossega sempre [sempre!!!] darrere de la cua de la història. No hi ha ací una apologia quasi marxista del “cuisme” teòric?

Disciplina i centralisme

La “disciplina de partit” és un dels eslògans més marcials de la “majoria”. És realment llastimós per a la humanitat en general que hagen desaparegut sense esperança de tornar totes les consideracions sobre la disciplina amb què se’ns ha fet estar tips d’escoltar-les, a nosaltres, membres de la “minoria”, abans que la qüestió sortís de la clandestinitat. Ara, a penes si pot trobar-se en el més recòndit dels Urals o de la taigà siberiana als representants de la raça noble, però en vies d’extinció, dels “iskristes durs” de primera qualitat, “jacobins purs comme des rayons de soleil” [jacobins purs com a rajos del sol]. Evidentment, l’esperit dissolvent de la crítica i el dubte arriben fins i tot ells. Però es baten valerosament contra ell i s’esforcen en rebutjar des dels Urals, i salvar així l’Àsia socialdemòcrata dirigida per la Unió Siberiana[10] que m’és propera. Està clar que tots aquests esforços estan condemnats per endavant per la història; però els valerosos uralians inspiren involuntàriament el respecte per la seua coherència i el seu coratge. És per això que el futur historiador del partit els salvarà de l’oblit: consagrarà algunes línies al seu Manifest que formula audaçment i honesta la posició de la “majoria”. Més endavant haurem de veure-nos-les amb aquest credo dels purs leninistes. A l’espera d’això, només ens estendrem sobre les pàgines d’aquest Manifest que tenen relació directa amb la qüestió de la “disciplina”.

“Preveure [?] la lluita política proletària [diuen els representants dels tres comitès uralians[11]], preparar-se per a marxar al capdavant de les masses, tot açò no pot ésser més que el resultat d’una organització panrussa centralitzada de revolucionaris professionals, tenint completament davall les seues ordres els comitès locals [...] Els comitès, així com els membres aïllats del partit, poden rebre poder força amplis, però això ha d’ésser decidit pel comitè central. Inversament, el comitè central pot (si ho jutja necessari i útil) dissoldre, usant els seus poders, un comitè o tota una organització, pot privar tal o tal altre membre del partit dels seus drets. Altrament és impossible organitzar profitosament l’obra de la lluita proletària”. (Suplement al número 63 d’Iskra, cursives meues)

Fins al II Congrés, els comitès aïllats, de fet independents, existien en tant que entitats reals i formals; al voltant d’ells es constituïa i desenvolupava tota la vida del partit. El II Congrés transformà radicalment la fisonomia del partit. Mitjançant accions tan simples com l’alçament de mans i la introducció a l’urna de paperetes de vot, es revelà que ja existia en el partit una “organització centralitzada”, i que “els comitès locals estan a la seua completa disposició”. El “centralisme” no es concep, sembla, com una tasca complexa de política organitzativa i tècnica sinó com una simple antítesi del famós “diletantisme artesanal”. Es pensa donar un volta al problema real (desenrotllar mitjançant un treball portat a terme en comú, el sentiment de responsabilitat moral i política entre tots els membres del partit) donant-li al comitè central el dret a dissoldre tot allò que entrebanque el seu camí. És, doncs, indispensable per a realitzar els ideals del “centralisme” que tots els elements reals del partit, que res ni ningú encara no disciplinat, no oposen cap resistència al comitè central en la seua temptativa de desorganitzar-los. “D’una altra forma [segons els camarades uralians], és impossible organitzar la causa del combat proletari.” Només queda interrogar si, en aquest cas, la “causa del combat proletari” pot organitzar-se realment. Forçosament cal respondre negativament.

En efecte! Els autors del document citat suposen, sens dubte, que només poden entremetre’s per enmig del treball organitzat pel comitè central, els “economistes”, els “oportunistes” i, en general, per a emprar la seua expressió, els “representants de les altres classes de la població”. Admetem que els corrents en lluita es designaran sempre així. Però ¿on trobar una tendència tan ximple, fins i tot si és “oportunista”, per a deixar-se “dissoldre”, per a admetre que els seus partidaris siguen “privats dels seus drets”, sense oposar abans tota la resistència de què siga capaç? ¿És realment tan difícil comprendre que tota tendència seriosa i important (ja que no paga la pena lluitar contra una tendència que no siga seriosa i important) col·locada davant l’alternativa: o dissoldre’s ella mateixa (sense dir ni una paraula) per esperit de disciplina o combatre per l’existència, sense tenir en compte cap disciplina, escollirà de segur la segona opció? Perquè la disciplina no té sentit més que quan assegura la possibilitat de batre’s per allò que hom creu just; i és en nom d’això que s’imposa la disciplina. Però quan una tendència determinada es troba davant la perspectiva d’ésser “privada dels seus drets” (és a dir, de deixar de tenir la possibilitat de lluitar per la influència ideològica), la qüestió de la seua existència es transforma de Rechtsfrage en Machtfrage, és a dir, no es planteja en termes de dret sinó en terme de relació de forces.

Segons la situació i el grau de la crisi, els representants del corrent dissident o bé s’escindeixen, col·locant la disciplina real envers els seus principis per damunt dels “principis” de la disciplina formal, o bé continuen en el partit i s’esforcen, mitjançant la seua pròpia pressió, a reduir al mínim les limitacions que els imposa la disciplina del partit, a fi d’assegurar-se el màxim de llibertat d’acció (i de resistència davant les tendències pertorbadores). L’alternativa depèn de l’acuïtat de les contradiccions que els oposen a la resta del partit. En la mesura que actuaran conscientment per a alliberar-se de les obligacions del partit (en nom dels interessos del partit tal com els conceben) i en la mesura que la seua influència els permeta fer-ho així, serà, com es demostrarà, lamentablement il·lusòria tota temptativa de la part adversària per a retenir-los mitjançant la repetició de la paraula “disciplina”. Res podrà imposar menys respecte que la figura d’un “cap” polític que recórrega en el moment decisiu a semblants abjuracions! Cal ficar-se açò en el cap d’una vegada per sempre.

Està clar que una situació interna tal que la disciplina només és un pesat fardell als ulls d’uns i només una amenaça a la boca dels altres no pot ésser considerada com a normal. Ben al contrari: és el testimoni d’una profunda crisi en el partit. Però és impossible superar una crisi “aixecant més la veu”, fins i tot si hi ha gent presta a cridar fins a l’enrogallament.

Què fer doncs? Cal sortir de l’esfera de la disciplina en descomposició i descobrir les exigències i necessitats reals del moviment que són comunes a tots i que, en funció de les mesures que demanda, són susceptibles d’agrupar els elements més valerosos i influents del partit. A mesura que es realitze la unificació d’aquestes forces al voltant de consignes vives del moviment, les ferides infringides per ambdues parts a la unitat del partit es curaran; s’acabarà de parlar de disciplina perquè s’haurà deixat de violar-la. Qui contemple sota aquest angle el treball de les dues tendències al si del nostre partit no tindrà cap problema a respondre a aquesta pregunta: quina de les dues tendències mena el partit cap a una unificació real?

Si, en el camí que mena a aquest objectiu, la “minoria” ha de sotmetre’s a això que la “majoria” anomena disciplina, no queda una altra conclusió que traure més que aquesta: que perisca aquesta “disciplina” que aixafa els interessos vitals del moviment! De totes maneres, la “història” s’encarregarà d’això ja que, a diferència del comitè de Iekaterinoslav, no s’até al principi idealista: “Muira el món sempre que visca la disciplina!”, al contrari, com a bona dialèctica, la història acaba sempre donant la raó a qui es troba de part de la victòria, perquè la victòria es troba sempre, a fi de comptes, de part d’aquell que comprèn millor, més totalment i profunda, les tasques de la causa revolucionària.

Ara bé, des d’ara podem observar un fenomen força interessant: un nombre cada vegada més gran dels nostres metafísics i místics del centralisme ja s’adonen que, per exemple, el conflicte amb la Lliga ha estat un error, una malaptesa, una negligència, o almenys una falta de tacte per part del representant del comitè central i del seu mentor. Però, evidentment, no és el sistema el responsable d’aquesta falta de tacte, aquest mateix sistema que no coneix un altre mètode per a “organitzar la lluita del proletariat” més que la “privació de drets” i la “dissolució”! Les conseqüències, que es dedueixen molt legítimament del món de les premisses, semblen errors accidentals, males actuacions portades a terme per persones aïllades, i per mitjà d’aquesta rutina del pensament humà es compra el dret a guardar la fe d’un en les “premisses”. Heus aquí la via per la qual passa la ruïna de determinats sistemes de pensament (globalment com en els detalls). Són les conclusions les que comencen a enfonsar-se ja que aquestes estan sotmeses directament als colps de l’experiència. La consciència rebutja aquestes conclusions, construïdes de forma conseqüent, però absurdes en la realitat, i, recorrent a sofismes, trau conclusions justes de premisses mancades de sentit. Però el mateix mètode sofístic és ja un signe de decadència. El pensament s’embolica en les seues pròpies contradiccions i, finalment, esdevé presoner. És justament en una fase de la lluita entre les conclusions i les premisses on es troba el pensament de la nostra “majoria”. I no ens sorprendria si els camarades uralians es trobaren avui en dia prestos a reconèixer que la croada contra la Lliga ha estat un desagradable “malentès”, encara que en el fons “siga impossible [segons la seua opinió] assolir organitzar altrament la causa del combat proletari.”

Res podria ésser més lamentable, hem dit més amunt, que la figura d’un “cap” que s’esforça, mitjançant la suggestiva repetició de la paraula disciplina, a fer als representants d’opinions diferents adversaris segurs. Lenin ha notat, visiblement, com d’enutjosa és la situació i s’ha esforçat en basar “filosòficament” els seus encisos.

Heus aquí què en resulta: l’intel·lectual individualista, nocturn i variable nerviosament fuig de la disciplina com de la pesta. “L’organització del partit se li antulla una “fàbrica” monstruosa; la submissió de la part al tot i de la minoria a la majoria li sembla una “submissió” (vegeu els fullets d’Axelrod[12]); la divisió del treball sota la direcció d’un organisme central fa proferir alarits tragicòmics contra la transformació dels homes en “rodes i cargols” d’un mecanisme”[13]. D’on la moralitat: “I ací és on el proletari que ha passat per l’escola “de la fàbrica” pot i ha de donar una lliçó a l’individualisme anarquista. (Ibídem, pàgina 89).

Segons la nova filosofia de Lenin, que a penes ha tingut temps de gastar un parell de sabates des del Què fer?, al proletari li és suficient d’haver passat per “l’escola de la fàbrica” per a donar lliçons a la intel·liguèntsia, que ha exercit fins ara en el seu partit el paper dirigent, lliçons de disciplina política! Segons aquesta nova filosofia, qui no veja en el partit una “enorme fàbrica”, qui crega que aquesta idea és “monstruosa”, qui no crega en la força immediatament educativa (políticament) de la màquina, aquest “ens descobreix de seguida la psicologia d’un intel·lectual burgès” incapaç per pròpia naturalesa de distingir el costat negatiu de la fàbrica, (“disciplina basada en la por a la mort per fam”) i el seu costat positiu (“disciplina basada en el treball en comú, unificat per les condicions en què es realitza la producció, altament desenvolupada des del punt de vista tècnic”)[14].

Sense por de trair la nostra “psicologia d’intel·lectual burgès”, afirmem abans que res que les condicions que porten el proletariat a mètodes de lluita concertats i col·lectius no es troben en la fàbrica sinó en les condicions socials generals de la seua existència; afirmem, a més a més, que entre aquestes condicions objectives i la disciplina conscient de l’acció política, s’estén un llarg camí de lluites, errors, educació (no en “l’escola de la fàbrica” sinó a l’escola de la vida política, en la qual el proletariat rus no penetra més que sota la direcció, bona o roïna, de la intel·liguèntsia socialdemòcrata); reafirmem que el proletariat rus, en el qual a penes si hem començat a desenvolupar l’autoactivitat política, encara no és capaç (malauradament per a ell i feliçment per als senyors candidats a la “dictadura”) de donar lliçons de disciplina a la seua “intel·liguèntsia”, siga quin siga l’entrenament que la fàbrica li confereix “al treball en comú, unificat per les condicions en què es realitza la producció, altament desenvolupada des del punt de vista tècnic”. Sense la menor por de trair la nostra “psicologia d’intel·lectual burgès”, ens declarem fins i tot completament solidaris amb la idea que “La supeditació tècnica de l’obrer a la marxa uniforme del mitjà de treball i la composició peculiar del cos de treball, formada per individus d’ambdós sexes i de totes les edats, creen una disciplina casernària [casernària i no una disciplina conscientment política!] que es perfecciona en un règim de fàbrica...”[15] (El Capital, Volum II, Edicions 62, Barcelona, 1984, pàgina 65)

Si Lenin creu en la disciplina del proletariat rus com en una entitat real, confon de fet, per a expressar la seua pròpia formulació, una qüestió d’ordre “filosòfic” amb una qüestió d’ordre polític. Naturalment, la “la producció, altament desenvolupada” crea les condicions materials del desenvolupament i de l’esperit de disciplina polítics del proletariat com, en general, el capitalisme crea les premisses del socialisme. Però la disciplina de fàbrica és tan poc idèntica a la disciplina política i revolucionària del proletariat com tan poc idèntic és el capitalisme al socialisme.

La tasca de la socialdemocràcia consisteix també, justament, en aixecar el proletariat contra aquesta disciplina, que reemplaça el treball del pensament humà pel ritme de moviments físics: consisteix en unir el proletariat contra aquesta disciplina embrutidora i mortal en un sol exèrcit lligat (braç a braç) per la comunitat de la consciència política i de l’entusiasme revolucionari. Semblant disciplina no existeix encara en el proletariat rus; la fàbrica i la màquina li transfereixen aquesta propietat molt menys espontàniament que les malalties professionals.

El règim de casernari no pot ésser el règim del nostre partit, igual que la fàbrica no pot ésser el nostre model! El pobre camarada “Pràctic” que ha confessat aquest pensament “...no sospita ni tan sols que la terrible paraula per ell llançada [la fàbrica] ens descobreix de seguida la psicologia d’un intel·lectual burgès”[16]. Pobre camarada Lenin! La sort ha decidit col·locar-lo en una situació particularment ridícula: ell “no sospita ni tan sols” que el camarada “Pràctic” no és un “intel·lectual burgès” sinó un proletari passat per l’escola salvadora de la fàbrica...

El proletariat rus, el mateix al que els partidaris de Lenin oculten tan sovint els problemes de la crisi interna del partit, el dia de demà haurà de donar, davall l’ordre de Lenin, una severa lliçó a l’“individualisme anarquista”...

No es pot descriure la indignació que produeix la lectura d’aquestes línies poc plaents i d’una demagògia deslligada! El proletariat, aquest mateix proletariat del qui ahir se’ns deia que “tendeix espontàniament al tradeunionisme”, avui és invitat a donar lliçons de disciplina política! I a qui? A aquesta mateixa intel·liguèntsia a la que, segons l’esquema d’ahir, li tocava el paper d’aportar, des de l’exterior del proletariat, la consciència política proletària! Ahir el proletariat s’arrossegava pel fang; avui heus-lo aquí elevat a cimes inabastables! Ahir encara la intel·liguèntsia era portadora de la consciència socialista, avui se la vol fer passar pels assots de la fàbrica!

I tot açò és marxisme i pensament socialdemòcrata! En veritat que no es pot palesar més cinisme davant el millor patrimoni ideològic del proletariat que com ho fa el camarada Lenin! Per a ell el marxisme no és un mètode d’anàlisi científic, un mètode que imposa enormes responsabilitats teòriques; no! És un davantal que es pot aixafar quan calga! Un gran pissarra en blanc sobre la qual es pot projectar la grandesa d’un i un metre plegable quan es tracta de mesurar la consciència del partit!...

La “minoria” està contra el centralisme? En tot el món els “oportunistes” de la socialdemocràcia s’aixequen contra el centralisme: en conseqüència la minoria és oportunista! El sil·logisme (fins i tot fals des del punt de vista formal) constitueix la idea motriu principal de l’últim llibre de Lenin, si hom l’expurga del poti-poti de les construccions acusadores, basades en el sistema de les proves indirectes. Lenin reprèn el seu sil·logisme sota tots els tons, s’esforça a hipnotitzar el lector a través de “passos” centralistes. Axelrod a Zuric està contra el centralisme. Heine a Berlín està contra el centralisme. Jaurès a París està contra el centralisme. Heine i Jaurès són oportunistes. Per tant Axelrod està d’acord amb els “oportunistes”. És evident que és un oportunista, és més que evident que la “minoria” és, ella també, oportunista. D’altra banda, Kautsky a Berlín està a favor del centralisme, determinat membre del comitè central, Vassiliev, vol dissoldre la Lliga en nom del centralisme, el camarada Lenin fou el gran inspirador d’aquesta campanya per la glòria del centralisme, per tant, etc...

Havent-hi “dissolt”, mitjançant aquest típic procediment “uralià”, a la socialdemocràcia internacional (és sorprenent que el camarada Lenin no ens haja presentat el diagrama amb motiu d’açò), l’autor dóna per descomptat que li ha conferit a la seua autoritat tot allò que li era necessari: entabanar-la amb un sil·logisme que compromet l’adversari.

Pensem que Lenin té dels seus partidaris una opinió més roïna de la que mereixen. Esperem que fins i tot els camarades de Lenin menys exigents no puguen deixar de preguntar-se ¿per què, en tot el món, aquells que es declaren en l’hora actual contra el centralisme són els representants de la socialdemocràcia que tenen un punt de vista oportunista en la seua concepció social i política del món: la col·laboració de classes en compte de la lluita de classes, la reforma social en compte de la revolució social?

I, rendits en l’abstracció por aquesta pregunta, acabaran per trobar la resposta següent: si s’admet que el centralisme organitzatiu és un potent instrument de la lluita de classes del proletariat (i sobre això no hi ha cap dubte), queda clar que Heine i Jaurès s’enfronten al centralisme en tant que sistema de relacions organitzatives, sistema que senten com el seu enemic. El centralisme organitzatiu en el moviment socialista actual va de la mà amb l’hegemonia en el partit del corrent que col·loca els interessos generals del moviment per damunt dels interessos particulars, i que s’esforça a donar als primers el control sobre els segons. El centralisme és la forma organitzativa que permet al partit controlar tots els seus elements. L’oportunisme, per contra, no construeix la seua acció sobre la lluita pels interessos generals del moviment, és a dir pels interessos de classe del proletariat, sinó per les tasques conjunturals i particulars, de caràcter sindical, municipal i per l’electoralisme local. Així, el centralisme és hostil a la posició política o programaticotàctica de l’oportunisme.

El camarada Lenin (tot i la seua fogositat) no arriba a sostenir que les concepcions programàtiques i tàctiques de la “minoria” han estat oportunistes. Per què, doncs, la “minoria” està contra el “centralisme”? I contra quin centralisme? ¿I per què els camarades Kautsky, Parvus i Luxemburg, adversaris irreconciliables de Heine i de Jaurès, s’han pronunciat contra el “centralisme” del camarada Lenin? Repetir milers de vegades el mateix sil·logisme, accentuant abans que res l’efecte punxant, no permet evidentment donar cap resposta a aquests interrogants.

Kautsky uneix les concepcions organitzatives de l’ala dreta de la socialdemocràcia alemanya (lluita contra el centralisme, contra la disciplina, contra la “majoria compacta”) amb la mentalitat burgesa de la intel·liguèntsia burgesa, fins i tot encara que haja adoptat concepcions marxistes. Aquesta anàlisi, exacta i precisa, no fa més que completar el que deia Kautsky sobre la intel·liguèntsia socialista europea i les seues tendències “orgàniques” al reformisme i a l’oportunisme en matèria de programa i de tàctica. Existeix entre les concepcions organitzatives i les concepcions socials i polítiques de la intel·liguèntsia un lligam recíproc, intern i profund, en la mesura que les unes i les altres es dedueixen d’una única i mateixa mentalitat de grup, determinada, al seu torn, per les condicions d’existència socials de la intel·liguèntsia. Però va de callada que el mateix tramat psicològic pot produir brodats polítics força variats (i fins i tot en determinats casos totalment diferents) segons les condicions de temps i lloc.

En el nostre cas, és absolutament decisiu saber si estem enfront d’una intel·liguèntsia pre- o post- revolucionària. Instituir una analogia entre les concepcions organitzatives de les “intel·liguèntsies” socialistes alemanya i francesa, d’una banda, i russa per l’altra banda, és a dir: ignorar el “Rubicó” de la Revolució Francesa que les separa és caure en el més incurable dels formalismes i prestar a comparacions superficials l’aparença d’una anàlisi materialista. Tals o quals concepcions organitzatives no representen per complet un moment fonamental ni, per tant, específic inherent a la concepció del món de la intel·liguèntsia en tant que tal; no estan donades d’una vegada per sempre; al contrari, es dedueixen, a través d’una sèrie de mediacions complexes, de la mentalitat política, mentalitat que reacciona (d’una forma canviant) a un mitjà polític canviant. L’intel·lectual “jacobí” d’avui en dia pot continuar corresponent, en la seua política i els seus mètodes de pensament, amb l’intel·lectual reformista d’ahir. Allò que separa el jacobí del reformista és la conquesta d’un mínim de garanties democràtiques.

Si, per tant, el mateix medi sociopsicològic dóna lloc a “refraccions” polítiques també oposades, què dir llavors de les seues capacitats per a modular fins a l’infinit l’esfera parcial de les formes organitzatives! La intel·liguèntsia pot ésser federalista o centralista, pot tendir a l’autonomia o a l’autocràcia, a la democràcia o a la dictadura, sense transformar per això en res la seua essència, ni la naturalesa dels seus interessos polítics.

El camarada Lenin s’hauria abstingut fàcilment d’establir analogies mecàniques si hagués prestat atenció a la qüestió següent: segons la seua pròpia fórmula (de la que parlarem més tard), el socialdemòcrata revolucionari és el “El jacobí, indissolublement lligat a l’organització del proletariat conscient dels seus interessos de classe,” (Un pas endavant, dos passos enrere, etc. pàgina 84). Bé està. Ara, el jacobí clàssic (del que Lenin vol ésser la traducció en llengua marxista) és, a més d’altres coses, un intel·lectual revolucionari. Lenin no pot, així ho espere, negar açò en allò que fa a la Revolució Francesa i, mutatis mutandis, a la nostra Narodnaia Volia. El “centralisme” i la “disciplina” dels jacobins, que tant impressionen el camarada Lenin, no foren presos per aquests intel·lectuals revolucionaris “individualistes-burgesos” del proletariat disciplinat per l’escola de la fàbrica sinó que foren desenrotllats immediatament “a partir d’ells mateixos”. Després, en el marc de la democràcia, tots aquests elements socials, pertanyents a la nova “classe mitjana”, es posaren a reflectir tots els colors de l’arc iris, de l’anarquisme al millerandisme. La naturalesa de la intel·liguèntsia és tan plàstica i tan lleugera que ningú podrà tancar-la d’una vegada per sempre en les cel·les estretes d’un diagrama!

Les mateixes “qualitats” (és molt necessari que recordem açò) empenten la intel·liguèntsia prerevolucionària al jacobinisme, cap a organitzacions centralitzades i conspiratives, armades amb la dinamita (o amb un “pla” d’insurrecció popular), i empenten la intel·liguèntsia postrevolucionària al reformisme, a desdibuixar els contorns nítids de la lluita de classes. Tal és la dialèctica de l’evolució social.

Es maneja les “tesis” marxistes com a articles inflexibles del Codi Penal. S’esforça en primer lloc a trobar l’article “que ve al cas”, de seguida remena entre els materials de l’acta d’acusació i hi extrau els indicis del crim que es corresponen formalment amb el contingut de l’article corresponent.

La dialèctica i el camarada Lenin són dos. Ell sap pertinentment que “l’oportunisme condueix, no per atzar sinó per la seua mateixa naturalesa, no únicament a Rússia sinó en el món sencer [!], als punts de vista d’organització a l’estil Martov i Axelrod”. (Un pas endavant...)

Ell sap pertinentment, però com el nostre intrèpid polemista no es decideix a ficar Axelrod i Martov en la categoria dels oportunistes en general (açò seria tan atraient des del punt de vista de la claredat i simplicitat!), crea per a ells la rúbrica “oportunisme en qüestions d’organització”. El concepte d’oportunisme queda privat, així, de tot contingut polític. Això es converteix en el ‘coco’ amb el que s’atemoreix als xiquets.

Degradar la dialèctica al rang de la sofística, buidar del seu contingut a totes les idees vives de l’edifici teòric marxista, transformar “tipus” sociohistòrics en normes immutables suprahistòriques, que serveixen per a mesurar l’extensió dels pecats terrestres; heus aquí el preu amb què es paga la lluita contra la “minoria”! Oportunisme en qüestions d’organització! Girondisme en la qüestió de la coaptació pels dos terços en absència d’un vot motivat! Jauresismes en qüestions de drets del comitè central a fixar el lloc de l’administració de la Lliga...!

Sembla que no pot arribar-se més lluny. No obstant això, el camarada Lenin continua avançant.

Després d’haver escrit tot un llibre per a dir que els mètodes revolucionaris (la “insurrecció” i l’“enderrocament”) només eren admissibles durant el període de cercles; que en un partit “u i indivisible” ha de regnar la disciplina; que els elements que trenquen la disciplina dins del partit del proletariat demostren només amb això, el seu oportunisme petit burgès, el camarada Lenin, que en cent cinquanta pàgines ha assolit si no convèncer almenys esgotar el lector mitjançant tota aquesta filosofia, li assesta de colp el següent obscur aforisme: “La insurrecció és una cosa magnífica quan s’alcen els elements avançats contra els reaccionaris.

Està molt bé que l’ala revolucionària s’aixeque contra l’ala oportunista. Però és roí que l’ala oportunista s’aixeque contra la revolucionària”[17].

Serà útil per a tots els lectors del camarada Lenin detenir-se sobre la seua “argumentació”. La “minoria” no vol acomodar-se a la disciplina del partit. Per això mateix (noteu bé: per això mateix!) tradueix el seu “anarquisme” i el seu “jauresisme”. En conseqüència, la “minoria” és l’ala oportunista del nostre partit. És el teorema directe. Ara cal demostrar el recíproc.

La insurrecció de la “minoria” és una cosa molt roïna ja que la “minoria” és l’ala oportunista del nostre partit. Seria diferent si fos la “majoria” qui se “aixequés” perquè el revolucionarisme de la “majoria” ha quedat demostrat pel fet que la “minoria” oportunista lluita contra ella... La “minoria”, com s’ha demostrat en el teorema directe, és oportunista perquè trenca la disciplina. Conclusió dels dos teoremes: el camarada Lenin té ambdues mans lliures.

És suficient de fer un mínim esforç per a resoldre el problema: com Lenin s’ha decidit, en les poques línies que hem citat, a tirar davall els cavalls amb tanta franquesa tot el seu fullet? La situació l’obliga! L’exèrcit del nostre generalíssim es fon i la “disciplina” amenaça de girar-se contra ell. I com Lenin, al contrari que els intel·lectuals burgesos de la “minoria”, representa (ens servim de la cita que ell fa d’un article de Kautsky) “el model ideal de l’intel·lectual, que està completament penetrat per l’estat d’esperit proletari [...] que sense protestar marxa als rengles, treballa en cada lloc que se li dóna”; com Lenin, seguint l’exemple de Marx “no llisca mai al primer lloc[18] i se sotmet a la disciplina del partit d’una manera exemplar”; com el camarada Lenin posseeix totes aquestes qualitats absolutament inestimables de membre disciplinat del partit, que no té por de quedar-se en “minoria”, jutja indispensable “colar” per endavant en la seua obra la justificació filosòfica de l’escissió en el partit engegada per a retenir les restes del seu exèrcit. I ho fa amb un desimboltura que no és més que el revers del seu menyspreu profund envers els seus propis partidaris.

Quan algú es rebel·la contra mi, és molt roí. Quan jo em rebel·le, llavors és molt bo.

Heus aquí la moralitat curta i gojosa d’un llibre llarg i enutjós, amb abundants cites, amb paral·lelisme “internacionals”, amb diagrames artificiosos, i que conté tots els altres mitjans de l’anestèsia psíquica.

Algunes conclusions

“… ahir tinguérem una reunió de propagandistes (onze membres) amb l’organitzador. L’objectiu de la reunió era conèixer el pla organitzatiu en general i el nostre en particular. Abans d’exposar el pla, l’organitzador digué algunes paraules sobre la “minoria” i la “majoria”. Ell pertany a la “majoria”, reconeix el pla d’organització proposat per Lenin i adoptat al congrés [sic!]. “La minoria, digué l’organitzador, retrau a la majoria el seu formalisme, el seu burocratisme. Com podeu veure, és un reprotxe completament injustificat.

A més, la minoria no proposa cap pla per a reemplaçar el de Lenin.” Després declarà que es fa sentir en la “minoria” supervivències de la “Unió”. Es queixà de la despreocupació amb què s’ha acollit la qüestió del pla d’organització quan resulta que aquest pla fou proposat per Lenin en la Lletra a un camarada i en Què fer? A propòsit d’açò recordà que Trotski i Zassulitx aprovaren el pla tal com era en la Lletra [!]. A continuació passà a la descripció del pla. “Un cercle no és l’organització, ni fins i tot la seua cèl·lula base. Aquesta cèl·lula és el comitè de fàbrica (que no existeix encara arreu). És una necessitat vital crear aquesta cèl·lula. Entre nosaltres hi ha una total manca d’informació sobre la vida a les empreses i fàbriques, que, no obstant això, ofereixen materials molt rics en fets. Els agitadors parlen sovint sense peus ni cap. Per tant: el comitè de fàbrica. Encapçalant-lo un organitzador obrer. En el comitè de fàbrica hi ha cinc, sis organitzadors excel·lents, influents (en la mesura que el nostre treball no té continuïtat és impossible trobar-los). Les funcions del comitè de fàbrica: difondre les publicacions, constituir caixes, posar en marxa cursos, recollir informació, difondre pamflets...”

“Se’ns ha exposat detalladament l’organització de grups per a la difusió de pamflets, que no s’ha realitzat fins ara. A continuació: l’organització de les reunions d’agitació, l’organització dels cercles de propaganda. Els membres del comitè de fàbrica, a saber: un organitzador, un tècnic, un tresorer, un bibliotecari, un publicista. La ciutat es divideix en set seccions a què s’afegeix el treball entre la intel·liguèntsia. L’organització de secció: un organitzador de secció, un propagandista de secció, un bibliotecari, un publicista, un tresorer. El comitè local està compost: un membre del col·lectiu (no se n’havia parlat fins al moment), un tècnic, un propagandista responsable, un organitzador, un redactor, un secretari. (Perdoneu-me per la rapidesa i la confusió en l’exposició: no tinc temps. Si és necessari, escriuré de forma més detallada).

“L’informador s’estengué àmpliament sobre els detalls tècnics de tot el treball; sobre la forma en què ha d’organitzar-se perquè siga conspiratiu i productiu. Sobre les relacions mútues entre tots aquests grups, sobre les seues relacions amb el comitè local; sobretot açò no digué res. Només la forma exterior fou exposada. Finalment l’informador plantejà l’interrogant: on hi ha en aquest pla burocratisme, formalisme? Ningú sabé què contestar, però tots s’inclinen a pensar que en açò no hi ha cap perill. Els propagandistes no saben res sobre les divergències: no hi ha cap publicació sobre això. Ara s’ha organitzat per a ells un “punt de lectura”. S’hi troben els últims números d’Osvoboxdenie, la primera part [!] de les actes del II Congrés i el fullet de Pavlovitx. Poc després hi ha hagut una reunió de vint-i-cinc persones, estudiants de tecnologia. A ells també se’ls ha fet part del pla d’organització. Fins ara mai ens havíem reunit amb ells: “Què anem a fer amb vosaltres? Estudieu la vostra medicina.”

“Estimat amic, la vostra última lletra és extremadament interessant i dóna lloc a diverses reflexions i consideracions, fins a tal punt que és difícil saber per on començar. La primera cosa que pot establir-se és el fet, innegable, que no sols els treballadors organitzats de N., no sols els propagandistes, sinó fins i tot els membres del comitè de N., no han sabut res fins ara sobre la significació de les divergències que esgarren el partit. En l’actual moment s’escolta força sovint declarar que “en la base [...] del nostre treball ha d’estar la idea [...] del centralisme” (cf. La resolució del comitè de Batum). Per tot arreu es parla del centralisme: en el comitè mingralià i en el de Piter, en el de Riga i en el de Txita. I es pensa que el centralisme és el comitè central. Si hi ha comitè central, això vol dir que hi ha centralisme. Però el fet que una organització com el comitè de N. No sàpia (per falta d’informació i per falta d’interès) què cerca obtenir l’òrgan central del partit, què vol la “Lliga”, què volen els cinc o sis comitès russos que se solidaritzen amb l’òrgan central, aquest fet no porta als camarades de N. a pensar que no hi ha cap centralisme entre nosaltres. Perquè “centralisme” (i açò és el que cal entendre com a mínim) no significa comitè central, òrgan central o consell, sinó una altra cosa molt més gran: abans que res, això suposa la participació activa de tots els membres en la vida del partit tot sencer. Ben entès, parle del centralisme a “l’europea” i no del “centralisme” autòcrata-asiàtic. Aquest últim no suposa sinó que exclou fins i tot semblant participació.

“El “pla” organitzatiu (que han desenrotllat davant vosaltres) potser serà excel·lent “en si” (tornaré a parlar més endavant) però és molt necessari veure que aquest pla existeix ja des de fa dos anys, que s’ha creat tot una generació que “viu” (literalment!) d’acord amb la Lletra de Lenin a un camarada: sembla que el centralisme s’hauria d’haver estès magníficament. Ara bé, s’ha revelat que el comitè de N. (no el de Poltava o el d’Ufa sinó el de N.) es desembarassa amb un arronsament d’espatlles de les qüestions que, des de fa més d’un any, divideixen els militants més influents del partit. Açò vol dir el comitè de N. no és més que un petit grup d’“artesans diletants”, igual que fa tres anys, gens millor, un grup d’artesans que, com pot hom advertir a través de la vostra lletra, no són capaços d’aconseguir complir la centèsima part de les seues tasques locals; que com en el passat es mantenen completament indiferents a les qüestions que es planteja el partit en el seu conjunt o que, fins i tot, alimenten envers aquest el més sobirà dels menyspreus. On rau la diferència? I en què es palesa? En què les gents han renovat alguns termes de l’argot revolucionari, no poden dir tres paraules seguides sense jurar pel centralisme, en el fet també que totes les esperances han passat del “creixement espontani de les tasques” al pla d’organització que, un dia d’aquests, serà posat en acció per algú (si els desorganitzadors no ho impedeixen); després d’això “boscos i muntanyes es posaran a dansar”...

“On rau la diferència? I en què? El centralisme socialdemòcrata suposa obligatòriament la participació activa de tots els adherents a la vida del partit. Per a això cal, abans que res, que cadascú estiga al corrent. Però vosaltres no heu tingut la primera part de les actes del congrés (qui, doncs, ha escindit en dos “parts” aquestes actes? I per què?) i el fullet de Pavlovitx. Però no teniu ni les actes del congrés de la Lliga ni el fullet de Martov, ni Iskra. On estan, doncs, els benèfics resultats de la “idea del centralisme”, posada en la base del treball del partit? No està clar que el comitè central no significa en absolut centralisme, fins i tot en el més estret sentit tècnic de la paraula? Com no veure que el comitè de N., en compte d’exposar-vos, a vosaltres els propagandistes, el “pla” d’organització, proposat ja per tres o quatre generacions de comiters “centralistes” a l’estudi de tres o quatre generacions de propagandistes “centralistes”, del que no n’ha resultat, d’altra banda, cap creixement del patrimoni del partit; en compte de repetir aquest treball per quarta o cinquena vegada i d’escapolir-se quan es tracta de la qüestió de la divergències, en compte de tot açò, el vostre comitè s’hauria d’haver detingut sobre un punt, per a mirar, atentament, què es tracta d’arreglar: què ha passat, en què ha evolucionat i de què es disposa? El comitè se n’hauria adonat que, en totes les seues ràpides i meravelloses metamorfosis, ha servat una única característica: la mateixa gaveta trencada del diletantisme artesanal...

Llavors s’hauria preguntat si vertaderament es troba tot en el “pla” d’organització. ¿No fem permanentment equilibris encara que la “idea del centralisme” siga sembrada en tots els caps fins al punt que a vegades es veja sortir, d’algunes d’elles, un rebrot de la Lletra de Lenin a un camarada? Les raons del marasme es troba ací possiblement més profundament que en la qüestió de saber quants (i on) tresorers, comptables i d’altres traginers de la “idea del centralisme” ha d’haver-hi.”

“Des que el comitè es pose a reflexionar en aquesta direcció (i és una direcció molt eficaç) perdrà les ganes de preguntar a la “minoria” (com ho fa el vostre “cap”): “Però, on està el vostre pla que reemplace el de Lenin que vosaltres rebutgeu?” perquè comprendrà que la “minoria” rebutja, en qualitat de remei miraculós, no un determinat pla d’organització suficient per si mateix sinó fins i tot el mateix pla de semblant pla que és suficient per si mateix.”

“Escriviu, en una de les vostres anteriors lletres, que rarament teniu reunions de propagandistes: tots es mantenen al seu racó, cadascú lliurat a les seues pròpies forces, l’activitat conspirativa ho limita tot. Però, heus aquí que una d’aquestes rares reunions ha estat convocada. Un camarada dirigent ha aparegut. Vos ha dit que en la “minoria” (que, d’altra banda, no coneix si es jutja pel que ha dit) es nota una supervivència del “democratisme”; a continuació vos ha exposat, a vosaltres propagandistes, el “pla” d’organització. I després? Quines conclusions s’arranquen d’aquest pla? En què ha enriquit les vostres consciències? Vos heu posat, després de la reunió, a aplicar aquest pla en la vida? I com? Sota quina forma? Per a quin objectiu? O tal vegada aquest treball serà realitzat per algun altre, per exemple per l’organitzador que vos ha iniciat en els misteris del pla? Vos ha dit com pretén realitzar el seu “pla”? Pretén dissoldre tots els grups i cèl·lules existents i, sobre un terreny així de net, reconstruir un nou edifici organitzatiu a partir d’elements dispersos seguint totes les regles de l’arquitectura centralitzada? O tal vegada pretén eliminar progressivament els rudimentaris òrgans de l’organització ja existent? En què s’ha de traduir per a vosaltres, els propagandistes, la vostra col·laboració organitzativa? La vostra lletra demostra que no ha dit ni una paraula sobre totes aquestes “bagatel·les”. Però en aquest cas, tot el vostre col·loqui no ha estat més que un dels més estèrils passatemps.

“El cercle no és l’organització, ni fins i tot l’embrió d’una organització: l’embrió és el comitè de fàbrica”. “El pla és excel·lent. No conté la més mínima ombra de burocratisme”. Però el vostre organitzador no s’ha pres ni tan sols la molèstia de reflexionar sobre el problema que planteja el fet que d’una banda el pla existeix en si, tot sol, i que, d’una altra banda, la socialdemocràcia de N. viu de forma independent, per ella mateixa. La vostra organització és tan roïna que les proclames circulen fins i tot pitjor que en el temps del “democratisme”. I el pla, escrit expressament per a la ciutat de N., editat en el seu temps pel comitè de N., estudiat atentament, i fins al més mínim detall, pels camarades de N., “antics” i “nous”, continua nodrint (com en el passat) els entusiasmes completament desinteressats dels “centralistes” de N. I tot això malgrat el fet que després de tres anys de platonisme centralista, la cèl·lula fonamental del “pla” de Lenin, el comitè de fàbrica, encara no existeix en cap banda. Però el “cercle”, que segons el “pla” només existeix en els corredors, ocupa la primera línia d’escena, contràriament al pla i el cercle és, de fet, fins avui en dia l’única “cèl·lula embrionària” en què el vostre organitzador té la possibilitat d’exposar els seus plans organitzatius.

“I vosaltres, propagandistes, després de la reunió del vostre cercle, vos dirigireu als vostres cercles i vos posareu a discutir amb els obrers potser que sobre el tema que arribarà un dia en què tota la ciutat de N. estarà coberta de comitès de fàbrica; en cada comitè hi haurà un organitzador, un tècnic, un tresorer, un “publicista” i, per damunt d’ells, hauran comitès de secció, en cadascun d’aquests un organitzador de secció, un propagandista de secció, un tresorer i un “publicista” de secció, per damunt d’ells un comitè local del partit i, per damunt de tots aquests comitès, el nostre comitè de comitès, el comitè central, que en el seu degut moment cridarà a l’ordre tots els comitès locals, els quals cridaran a l’ordre els comitès de secció, ídem aquests quant als comitès de fàbrica, els comitès de fàbrica ídem als obrers (i el proletariat revolucionari panrus es posarà a correspondre’s per escrit... Es posarà a escriure lletres només si els “desorganitzadors” no ho impedeixen!”

“Em pregunte una vegada més: per què, per a quin fi exactament, vos ha exposat el seu “pla” l’organitzador? Tracte d’explicar-me psicològicament el seu comportament. Recorde els temps de la propaganda “primitiva” de cercle. En aquells temps, el propagandista es fixava com a objectiu fer intel·ligible a l’obrer de la fàbrica Pahl o de la fàbrica Maxwell el seu lloc a l’univers. Es començava per la cosmologia. Es feia descendir amb felicitat l’home de la mona. Es franquejava, bé que mal, la història de la civilització, s’arribava (rarament!) fins al capitalisme, el socialisme. En la base d’aquest treball estava la idea que calia transformar el proletari mitjà en socialdemòcrata proveït d’una concepció materialista completa del món. Actualment tal doctrinarisme respectable ha passat, i ben oblidat, per a reaparèixer, com es veu avui en dia, davall la forma més absurdament caricaturesca.”

“Els elements del nostre partit que es formaren durant el període de l’enfonsament del “diletantisme artesanal” han arribat a la idea, sorprenentment pobre, que en la base del nostre treball ha d’estar la idea del centralisme. La idea de l’explicació materialista del món ha estat reemplaçada per la idea del “pla” construït de forma centralista. La tasca immensa però doctrinària: explicar al membre del cercle el seu lloc al macrocosmos diví s’ha transformat en la curta idea burocràtica: explicar al membre de l’organització el seu lloc en el microcosmos leninista.”

“Encara que molt rarament, ha degut ocórrer que un dels objectes de tal propaganda primitiva haja assolit sobreviure al cercle fins que s’ha decidit la qüestió: què representa per ell mateix, exactament, l’obrer de la fàbrica Pahl o Maxwell? Almenys ha après que la humanitat ha passat per una fase de poliàndria... Tot això constitueix una suma de coneixements justos i útils per a comprèn allò que és i allò que ha estat. Però el sistema de l’univers de N. que reposa sobre 130 obrers-tresorers, 130 comptables, 130 “publicistes”, aquest sistema ha d’haver estat receptat simplement per Lenin en un moment d’il·luminació burocràtica. Cal adonar-se que açò no existeix, de cap manera. I quan li expliqueu a l’obrer el seu lloc en tal sistema universal no feu més que parlar-li d’allò “que no és, allò que mai ha estat”...

“No és evident, estimat amic, que els reprotxes que la “minoria” dirigeix a determinats elements del partit (el seu burocratisme, el seu formalisme) “no tenen cap fonament”?”

Estimat camarada... És el moment d’ocupar-se actualment de l’examen detallat de la qüestió organitzativa? Els grans esdeveniments s’apropen imperceptiblement i la revolució pot arribar molt més de pressa del que gosem esperar. I nosaltres raonem sobre l’únic terç dels socialdemòcrates que són susceptibles de fer treball de comiters. Quan les masses, decidides i revolucionàries, es llencen al carrer, comprendrem aleshores que això és la revolució? Les masses trobaran les consignes que els són necessàries? I la tropa? Perquè serà de la seua actitud que dependrà la sortida de la batalla dels carrers... Farem quelcom per a apropar-la a les masses revolucionàries? En veritat, és temps de preparar-se per a la revolució que vindrà “com un lladre a la nit”. Segons la meua opinió, les coses es presenten així: és necessari que ens preparem com si la revolució fos a començar al final de l’estiu; cal que usem tot “retard” en benefici del nostre partit. Ja és hora, està molt prop l’hora!

“Estic d’acord amb vostè, estimat camarada, que la revolució potser estarà molt més prop de nosaltres del que sembla, que ens és necessari desenvolupar l’agitació política més intensa i més extensa possible, que cal popularitzar els eslògans immediats del combat entre les masses més àmplies, amb les que aquest podrà arribar als carrers. Estic d’acord amb vostè: ara no és el moment de repassar en detall la qüestió organitzativa... Però no estic d’acord amb vostè si avança aquesta idea com a objecció contra el treball desenrotllat per la “minoria”. No diu vostè directament això, però així pot entendre-ho algú. Per tal que la revolució, que de totes maneres arribarà “com un lladre a la nit”, no ens trobe amb totes les llums apagades, és indispensable vigilar políticament. Malauradament, el nostre partit, políticament parlant, dorm. En el seu son té somnis organitzatius fantàstics que esdevenen per moments penosos malsons. És indispensable despertar el partit, coste el que coste. Altrament, el seu somni polític podria molt bé transformar-se en la seua mort política.”

“Quan vostè diu: cal preparar-se per a la revolució, tot el partit estarà d’acord amb vostè, però les tres quartes parts entendran que del que vol parlar és de preparació tècnica, organitzativa. El comitè de Riga dirà: “És absolutament necessari construir una organització de revolucionaris professionals rigorosament centralitzada”. I una desena d’altres comitès diran, si fa o no fa, la mateixa cosa. Per a ells, preparar-se per a la revolució significa, si no distribuir les contrasenyes i consignes i fixar el dia i l’hora de la pretesa “crida” a la pretesa “insurrecció”, almenys sí complir un treball de construcció organitzativa interna (que, d’altra banda, hauria d’anomenar-se més exactament un treball de “desorganització” ja que comença per la destrucció de formes d’organització ja existents). No obstant això la tasca que hem de complir en el moment present decisiu, que no espera i no es repeteix, consisteix en prendre tots els elements organitzatius ja existents i unificar-los en un treball sistemàtic centralitzat sense dispersió ni divergència. L’objectiu d’aquest treball: mantenir les masses, per mitjà de mètodes tècnics adequats, en un estat de tensió política, que ha d’anar pujant cada vegada més, per a, finalment, descarregar-se ja siga en un període revolucionari, ja siga en un període de reacció provisional (que, d’altra banda, és poc probable).

“En la seua totalitat tota la nostra tasca en l’actual hora es correspon al domini polític. Nosaltres, la susdita “minoria”, no construïm tasques organitzatives independents: pensem que les més urgents d’elles s’imposen per evidència, en el mateix procés de la lluita política. En aquest sentit específic som, efectivament, “oportunistes en matèria d’organització.” Només cal tenir en compte que el rigorisme en matèria d’organització oposat al nostre oportunisme no és una altra cosa més que el revers de la miopia política.

“Mentre que el pensament de la majoria dels camarades (no faig més que repetir el que ja he dit en un altre lloc) continue agitant-se com un ratolí agafat a la ratera sobre els pocs centímetres quadrats que constitueixen les foteses i bagatel·les organitzatives i estatutàries, serà impossible ni plantejar les vertaderes tasques polítiques. El treball “polèmic” de la “minoria” no té, fonamentalment, res en comú amb l’elaboració “detallada” de la “qüestió organitzativa”; es redueix a destruir el fetitxisme d’organització, a netejar el terreny perquè puguen ésser plantejades qüestions de tàctica política: la sort de la socialdemocràcia russa, com a partit de la revolució i com a partit del proletariat, depèn de la solució pràctica que hom li done a aquestes qüestions. Sapienti sat!

“El punt de partida de la campanya que hem de llançar sense tardança, recolzant-nos sobre totes les forces tant individuals com organitzades de què disposem, ha d’ésser sobre la guerra. La consigna que d’aquesta resulta és evident: Pau i Llibertat. Aquesta consigna, que proposem, ha d’ésser no sols la formulació de la nostra actitud de principis envers la guerra sinó, també, la formulació de l’objectiu que volem assolir sense tardança. No ens pronunciem simplement a favor de la pau sinó que esperem obtenir, efectivament, el cessament de la guerra junt amb el “cessament” de l’autocràcia. Hem de comptar amb això i cal que açò se senta en el contingut i to de la nostra agitació.

“No hem après en absolut a subministrar consignes de combat a les masses. Al formalisme del nostre pensament polític li corresponen no eslògans eficaços sinó una certa quantitat de tòpics vàlids sempre i en tot lloc perquè, inclús davant els nostres propis ulls, només tenen un significat fraseològic.”

“La proclama del comitè de Riga “Sobre la guerra” formula la consigna següent: “Que a totes les temptatives de la clique autocràtica de despertar en nosaltres la bèstia i posar-nos contra els nostres germans japonesos, la nostra resposta siga el crit: “A baix la burgesia! A baix la guerra! Visca la pau i la unió fraternal entre els pobles! Visca el socialisme!” És evident que aquesta proclama no forneix cap consigna militant, cap eslògan que impulse a la lluita. No es pot considerar com a consigna l’“exclamació”: “A baix la burgesia!” en resposta a l’aventurerisme de la “clique autocràtica”! La sort de l’actual guerra està relacionada en aquesta proclama amb la de la burgesia. El comitè de Iekaterinoslav diu: “Estem contra la guerra perquè la guerra està contra la classe obrera. No podem impedir actualment la guerra però protestem vivament contra aquesta guerra inútil, devastadora, aventurerista!” (Ressaltat en el text).

“Aquest punt de vista pot afeblir considerablement la nostra posició revolucionària. Allò que està lligat actualment a la guerra és la sort del tsarisme, i açò és el que hem d’entendre; si és cert que entrem en el període del definitiu enfonsament de l’autocràcia, llavors la conclusió que hem d’extraure’n és que no sols hem de protestar contra la guerra sinó exigir el seu cessament immediat.”

“Amb aquest eslògan comença i acaba cada proclama, cada discurs d’agitació. És indispensable avaluar tots els resultats de la guerra i fer-los entrar en la consciència de les masses. Proclames simples, clares i, en la mesura que siga possible, curtes, han de cobrir tota Rússia; totes elles han d’estar orientades en el mateix sentit en el període actual. La pau a qualsevol preu! És amb aquest eslògan que cal “cridar a tot el món”: que el vostre crit arribe a cada taller, a cada ciutat, a cada cabanya. Que els treballadors de les ciutats transmeten als del camp la seua comprensió i la seua formació superiors! Parleu, discutiu en totes bandes, cada dia, sense parar, incansablement... Quants més milions de boques repetisquen la nostra reivindicació, més forta sonarà aquesta en les oïdes a què està dirigida” (Lassalle: Resposta oberta al comitè central).

“És necessari suscitar la més intensa agitació entre els aturats, recolzant-se en el mateix eslògan: A baix la guerra que únicament aporta al poble misèria, atur i mort!”

“En una determinada fase, cal que l’agitació prenga un caràcter més complicat: l’objectiu ha d’esdevenir que les institucions socials de les classes dirigents revelen la seua actitud envers la guerra. Els obrers han d’exigir que els zemstvos, les dumes, les universitats, les societats d’estudis i la premsa eleven les seues influents veus contra la guerra. El curs ulterior de la campanya estarà determinat, en gran manera, per la manera en què aquestes institucions reaccionen davant les exigències del proletariat revolucionari.”

“Com més profund i ampli siga el moviment contra la guerra, més gran serà la situació de compromís de l’autocràcia col·locada entre dos focs. La consigna: Visca l’Assemblea Constituent! ha de ressonar en tota Rússia, com a solució decisiva per a sortir de les dificultats. La relació d’aquesta consigna amb les dues precedents es comprèn per si mateixa: l’Assemblea Constituent ha de liquidar la guerra igual que, en general, la dominació dels Romanov.”

“Una “Crida” dels representants dels zemstvos, de les dumes i de les universitats no ens ha d’agafar d’improvís. Semblant crida sembla susceptible d’engendrar en l’esperit de molts camarades un sentiment de por: “estem retardats”. (Retardats, per què? Per què no hem cridat a la insurrecció abans que els altres?) Ara bé, tal o tal altra reforma “constitucional” atorgada des de dalt no exclou en absolut el moviment de les masses sinó que, per contra, pot servir de pròleg a aquest moviment. Les reformes de Turgot foren portades a terme als llindars de la Revolució Francesa.”

“A la crida “des de dalt”, a les dumes i als zemstvos, hem de respondre’ls amb l’eslògan: Sufragi universal, directe i secret! Per tal que les masses recolzen aquest eslògan és indispensable (com ja he indicat en poques paraules més amunt) que, en el procés de la seua mobilització al voltant de totes les altres consignes, les oposem d’una forma o una altra als zemstvos i les dumes, institucions socials basades en el cens (de fortunes i títols).

“Està clar que seria d’ineptes pretendre fixar per endavant l’ordre en què avançarem tal o qual eslògan o les formes de la mobilització de les masses al voltant d’aquests eslògans. Únicament puc donar un esquema, a títol d’exemple, del treball revolucionari que ens espera. Pera siguen els que siguen els canvis que patisquen les formes de la nostra tàctica, siguen les que siguen les combinacions en què entren, el mètode mateix de la nostra tàctica ha de mantenir-se sense canvis: oposar en l’acció política el proletariat amb l’autocràcia i totes les institucions socials de les classes dominants, sobretot aquelles que (com els zemstvos i les dumes) potser seran “cridades” dins de poc a decidir la sort de la llibertat a Rússia.

“Prosseguint aquesta campanya prerevolucionària complexa, hem de recordar-nos de la regla que Lassalle proposava en 1863 als obrers alemanys: “Tot el secret dels èxits pràctics rau en l’art de concentrar sempre totes les seues forces sobre un sol punt, sobre el punt més important, sense mirar a cap banda. No perdeu la vostra energia mirant a dreta o esquerra; sigueu sords a tot allò que no siga el sufragi universal i directe, a allò que no estiga lligat a ell o no porte a ell!” (Resposta oberta...)

“Siga quina siga l’etapa de la nostra campanya en què ens sorprenga la revolució, el proletariat, unit al voltant de consignes polítiques precises, dirà sempre la seua paraula. I sota semblants condicions, la mateixa revolució donarà un colossal impuls a la seua unificació política ulterior. Per tant, mobilització del proletariat al voltant de consignes fonamentals de la revolució! Heus aquí el contingut de la nostra preparació immediata davant els esdeveniments decisius que es preparen. Si, per voluntat de la història, aquests esdeveniments resulten ajornats durant un temps indeterminat, cap parcel·la dels nostres esforços s’haurà perdut. Tots ells formaran part integral de la nostra immensa tasca històrica, que consisteix en desenvolupar la consciència de classe del proletariat.

“En l’hora actual, no sé d’una altra preparació que no siga aquesta. En revenja, aquesta preparació la concep en tota la seua complexitat, en tota la seua dificultat, en tota la seua immensitat. Més exactament: qualsevol altra preparació s’hi haurà de sumar. Da stehe ich, anders kann ich nicht. Això serà el que dirà, finalment, tot partidari conscient de la “minoria”. Encara que s’arribe a crucificar-lo pel seu “oportunisme” organitzatiu, no es donarà per vençut. Fins i tot en la creu ha d’estar disposat a cridar: “Cecs! Veieu la palla a l’ull aliè però no la biga en el vostre!”

[1] Què fer?, Edicions Internacionals Sedov, pàgina 75, 2ª edició, ../../../lenin/1902/quefer/quefer.pdf.

[5] Què fer?, Edicions Internacionals Sedov, pàgina 58, ../../../lenin/1902/quefer/quefer.pdf

[7] Extracte d’una lletra d’Herzen a Bakunin.

[8] No és sorprenent que el comitè d’Odessa (que es troba sobre aquesta base principista) propose com a consigna en una de les seues proclames: “Visca la socialdemocràcia alliberadora del poble rus!” El comitè d’Odessa ha rebutjat (evidentment com un vestigi del “seguidisme”) la simple idea que l’alliberament del poble rus no pot ésser més que l’obra del mateix poble. Visca el comitè d’Odessa “alliberador” del poble, del comitè que ja ha alliberat els treballadors d’Odessa de la tasca d’alliberar-se a si mateixos! Només es pregunta hom en què és millor la consigna del comitè d’Odessa que les promeses de tal o qual “heroi popular” i què és allò que ens obligarà a creure que l’”organització de combat” assolirà realment la llibertat per al poble.

[9] “...la divisió del treball sota la direcció d’un organisme central fa proferir alarits tragicòmics contra la transformació dels homes en “rodes i cargols”, Un pas endavant, dos passos enrere, Edicions Internacionals Sedov, pàgina 88, ../../../lenin/1904/1pas2passos.pdf

[10] L’autor fou delegat de la Unió Siberiana en el II Congrés del partit. La veritat ens obliga a dir que, des que aquestes línies foren escrites, els Urals i Sibèria han tingut temps per a trobar-se prou endarrerits respecte als comitès d’Odessa i Iekaterinoslav. Aquests últims han assolit en la lluita interna un grau d’aferrissament tal que testimonia l’agonia del seu “corrent”.

Els camarades de Iekaterinoslav han passat ara l’objecte de les seues ires de la “minoria” al corrent conciliador de la “majoria” mateixa. L’última resolució del comitè de Iekaterinoslav, que condemna el comitè central com massa conciliador, ens ha recordat de forma vívida un discurs pronunciat al Club dels Jacobí: “Retrac als representants del poble [deia en ell un cèlebre jacobí] haver fraternitzat amb els rebels, en el moment en què l’única manera d’actuar davant ells era la destral i la pica.”

[11] El camarada Lenin repeteix en el fullet (Un pas...) moltes vegades la idea que criticar les resolucions principistes dels comitès, és a dir de les organitzacions del partit que dirigeixen tot el treball local, equival a fer de la “mendicitat” un punt de vista teòric; però construir diagrames sobre la base dels vots dels representants aïllats dels seus comitès al congrés per a saber... en quin lloc de l’ordre del dia examinar la qüestió de la posició del Bund en el partit, que açò és aplicar mètodes d’anàlisi autènticament científics. Hem intentat, llargament però en va, saber en què l’opinió d’un comissionat és més important que la del seu comitè. A propòsit del mètode autènticament científic: el “diagrama” de Lenin treballa sobre 44 vots: 20 vots de la “minoria”, 24 de la “majoria”. Entre aquests últims, 3 vots han passat a la “minoria” i el quart als anarquistes (no a l’estil Axelrod sinó al de Bakunin). Preguem urgentment al camarada Lenin que introduïsca aquestes correccions indispensables la pròxima vegada que perfeccione el seu diagrama.

[12] Més val que no “cf.” doncs, evidentment, hom no trobarà res de semblant als “fulletons” d’Axelrod.

[13] Un pas endavant, dos passos enrere, Edicions Internacionals Sedov, pàgina 88, ../../../lenin/1904/1pas2passos.pdf

[14] Un pas endavant, dos passos enrere, Edicions Internacionals Sedov, pàgines 87-88, ../../../lenin/1904/1pas2passos.pdf

[16] Un pas endavant, dos passo enrere, Edicions Internacionals Sedov, pàgina 87, ../../../lenin/1904/1pas2passos.pdf.

[17] Un pas endavant, dos passos enrere, Edicions Internacionals Sedov, pàgina 94, ../../../lenin/1904/1pas2passos.pdf

[18] Pensem que el paper sobre el qual Lenin ha copiat aquestes paraules s’ha arroentat per compte d’ell.

[19] La lletra està resumida. Els passatges subratllats ho han estat per mi.

Capítol 3: Qüestions d’organització

Diàleg (A la manera de Sòcrates)

La divisió del treball

El “democratisme”

Disciplina i centralisme

Algunes conclusions