Lev Trockij

1905
Resultats i perspectives
(Annexes sobre el 1905)

Primer volum

El mugic es rebel·la


Era a les ciutats on es produïen els esdeveniments decisius de la revolució. Però els camps no servaven un silenci passiu. S’agitaven sorollosament, s’alçaven amb pesadesa i ensopegant com en sortir d’un son; i, a penes s’adonà a classe dirigent d’aquests primers signes d’agitació, tremolà.


Durant els dos o tres anys que havien precedit la revolució, les relacions entre camperols i propietaris s’anaren fent força difícils. Els “malentesos” es multiplicaven. A partir de la primavera de 1905, l’efervescència als camps es fa amenaçadora; es manifesta sota aspectes variats a les diverses regions del país. Esquemàticament, es poden assenyalar tres zones de “revolució” camperola: 1) el nord, que es distingeix per un desenvolupament considerable de la indústria de fabricació; 2) el sud-est, relativament ric en terres; 3) el centre, on la terra manca i on aquesta qüestió s’agreuja encara més per l’estat lamentable en què vegeta la indústria. Al seu torn, el moviment camperol elaborà quatre procediments típics de lluita: ocupació de les terres dels propietaris, acompanyada d’expulsió dels amos i destrucció de les seues mansions, a fi d’assegurar al poble una utilització més àmplia de les terres; apropiació del blat, el bestiar, el fenc i tala de boscos a fi d’avituallar immediatament el poble famolenc i necessitat; vaga i boicot tenint com a objecte obtenir una disminució de l’arrendament, o l’elevar els salaris; i, finalment, negativa a proporcionar reclutes a l’exèrcit, a pagar els impostos i els deutes. Diversament combinats, aquests procediments de lluita es propagaren en tot el país, adaptant-se a les condicions econòmiques de cada regió. El moviment camperol fou particularment violent al centre miserable. La devastació passà per aquestes províncies com un cicló. En el sud, es recorregué principalment a les vagues i al boicot de les explotacions. Finalment, al nord, on el moviment fou més feble, es pensà sobretot en tallar fusta per a calefacció. Els camperols es negaren a reconèixer els poders administratius i a pagar els impostos allí on la revolta econòmica prenia un caràcter polític radical. En tot cas, el moviment agrari, no guanyà les masses profundes més que després de la vaga d’octubre.


Vegem més de prop com el mugic procedeix en la revolució.


En el govern de Sàmara, els desordres s’estengueren a quatre comarques. Al principi, succeïa així: els camperols es presentaven en les explotacions privades i no s’apoderaven més que dels farratges; en el curs d’aquesta operació, tenien en compte el bestiar que es trobava en la propietat i deixaven al patró el farratge necessari per a alimentar el ramat; es portaven la resta en les seues carretes. Obraven amb calma, sense violència, “en consciència”, esforçant-se a entendre’s amb el propietari per a evitar “tot escàndol”. Explicaven al patró que havien arribat temps nous, que ara calia viure seguint una regla nova, “segons Déu”, qui posseïa molt havia de donar als que no en tenien res... A continuació, grups de representants, “proveïts de poder”, es presenten a les estacions dels ferrocarrils: hi han importants dipòsits de gra pertanyent als propietaris. Els delegats s’informen primer sobre la procedència del blat emmagatzemat, després declaren que, per decisió del mir, van a portar-se’l. “Així, doncs, germanets, que voleu agafar-lo? -replica el cap d’estació. Però sóc jo qui respondrà d’ell... Almenys haurien de deixar-me al marge...” “Què vols que et diguem? -declaren els “expropiadors”, tan amenaçadors fa un moment, ara conciliadors. No tenim intenció de causar-te molèsties... Hem vingut ací perquè l’estació no està lluny... No teníem ganes d’anar a la granja; hi ha un bon tram... Però en fi, molt pitjor. Ens veurem obligats a anar on el patró, agafarem el que necessitem el seu graner...” Així el blat amuntonat al dipòsit del ferrocarril roman intacte; però, a les hisendes, es fa el repartiment “en bona justícia” amb els propietaris. No obstant això, els motius adduïts, les al·lusions al “temps nou” es fan cada vegada menys persuasives: el propietari recobra valor, resisteix. Llavors el mugic bonàs s’enutja, i aviat no queden de la vella casa pairal sinó les pedres i les despulles.


En el govern de Kherson, els camperols, en multituds immenses, viatjaven d’hisenda en hisenda amb els seus carros per a agafar allò que els correspongués del “repartiment”. No hi hagué violències ni assassinats: els propietaris aterrits i els administradors espantats havien fugit, deixant totes les portes obertes, des de la primera reclamació dels camperols. Una lluita enèrgica és igualment entaulada en aquesta província per a obtenir una reducció dels arrendaments. Els preus són fixats pels municipis camperols, d’acord amb la “justícia”. No obstant això, al monestir de Bezukov, els camperols s’apoderaren de 150.000 deciatines sense consentir pagar el seu valor, al·legant que els monjos havien de pregar a Déu i no preocupar-se del tràfic de terres.


Però els esdeveniments més tumultuosos es produïren a les acaballes de 1905 en el govern de Saratov. Als pobles a on s’estengué el moviment, cap camperol servà una actitud passiva. Tots s’aixecaren. Els propietaris amb les seues famílies deixen les seues cases; tots els béns mobles són repartits, es porten fora el bestiar, reben el seu pagament els obrers i servidors i, com a conclusió, “el gall roig” (l’incendi) desplega les seues ales sobre la hisenda. Al capdavant de les “columnes” camperoles que marxen a l’atac, es troben companyies armades. Els sotsoficials de la gendarmeria i els guàrdies s’amaguen; en alguns llocs, són detinguts. Es cremen les edificacions del propietari per a impedir-li tornar més tard als seus dominis. Però cap altra violència és tolerada. Després d’haver devastat completament la casa pairal, els camperols redacten en comú un “judici” segons el qual, a partir de la primavera pròxima, la terra del propietari revertirà al mir. Les sumes de diners agafats en els “despatxos” dels amos, als dipòsits d’aiguardent del govern o a casa dels recaptadors del fisc comissionats de la venda d’alcohol, són immediatament lliurades a la comunitat. La distribució dels béns expropiats s’efectua per mitjà de comitès locals o “confraries”. Quan es destrueix tot en una hisenda, no cal veure-hi una manifestació d’odi individual del camperol envers el propietari: la devastació assoleix tant els liberals com els reaccionaris. No hi ha matisos polítics, és l’aversió de la classe desheretada que es tradueix així... Es destrueixen de dalt a baix les mansions de membres liberals dels zemstvos, es cremen vells castells amb les seues precioses biblioteques i les seues galeries de quadros. En determinades comarques, les cases pairals que han escapat a la devastació són considerades excepcions... El quadro que ofereix la croada dels mugics és per tot arreu semblant. “El cel nocturn s’il·lumina a la llum dels incendis, escriu un dels corresponsals. El quadro és espantós: des del dematí poden veure’s files de carruatges enganxats a dos o tres cavalls, plens de fugitius que abandonen els seus dominis; en sobrevenir el crepuscle, tot l’horitzó és envoltat per un cercle de foc. Durant certes nits, s’han comptat fins a setze incendis simultanis... Els propietaris fugen, amb un pànic que comuniquen a tots aquells als qui troben.”


En poc de temps, foren cremades i destruïdes al país més de dos mil cases pairals; només en el govern de Saratov, 272 patiren la venjança del camperol. Els danys causats als propietaris en els deu governs que més patiren són avaluats, segons les dades oficials, en vint-i-nou milions de rubles, dels que uns deu milions representen les pèrdues del govern de Saratov.


Si és veritat que pot dir hom en general que la ideologia política no és el que determina el desenvolupament de la lluita de classes, això és tres vegades més cert quan es tracta dels camperols. El mugic de Saratov havia de tenir raons serioses, als límits del seu hort, de la seua granja i de la seua terra, per a decidir-se a llançar un grapat de palla encesa davall el sostre del noble propietari. Seria, però, un error fer completament a una banda, en l’explicació de la seua conducta, la propaganda política. Per confús i desordenat que haja estat l’aixecament dels camperols, es poden discernir-hi intents certs de generalització política. Cal reconèixer el treball dels partits. En el curs de 1905, els propis liberals dels zemstvos feren l’experiència d’instruir els camperols en l’esperit d’oposició. En diverses institucions de zemstvos, eren admesos representants del món rural a títol semioficial i deliberaven sobre les qüestions d’interès general. Els empleats dels zemstvos desplegaren, al costat dels liberals censataris, una activitat encara major: estadístics, mestres d’escola, agrònoms, infermeres, etc... Una part considerable d’aquest personal pertanyia als partits socialdemòcrata i socialista revolucionari; la majoria es componia de radicals indecisos per als qui, en tot cas, la propietat privada no tenia un caràcter sagrat. Durant diversos anys, els partits socialistes, per mitjà dels empleats dels zemstvos, organitzaren entre els camperols cercles revolucionaris i propagaren les publicacions que la llei havia prohibit. En 1903, la propaganda es dirigí a les masses i sortí dels seus retirs clandestins. Un gran servei fou prestat en aquest aspecte per l’absurd ucas del 18 de febrer que establia una espècie de dret de petició. Recolzant-se en aquest dret o, per dir-ho millor, sobre l’atordiment que havia causat l’ucas entre les autoritats locals, els agitadors convocaven les assemblees municipals i les portaven a sol·licitar en les seues mocions l’abolició de la propietat privada concernent la terra, i la convocatòria dels representants del poble. En nombrosos llocs, els mugics que havien signat mocions d’aquest gènere es consideraven com a membres d’un “sindicat camperol” i constituïen comitès que, sovint, posaven en dificultats l’autoritat legal del poble. Així succeí, per exemple, entre els cosacs del Don. Se celebraben, als seus pobles, reunions de sis-centes a set-centes persones. “És un estrany auditori [escrivia un dels propagandistes. A la mesa del president es troba un hetman (cap cosac) armat. Davant hom, romanen de peu o asseguts homes que porten el sabre. Estem acostumats a veure en l’últim quadro de les nostres reunions i dels nostres mítings com a figurants d’una apoteosi que no té per a nosaltres res d’agradable. Resulta estrany contemplar aquests ulls, on a poc a poc s’encén l’odi del senyor i del txinovnik. Quina distància, quina inversemblant diferència entre el cosac a les files i el cosac als camps!”. Els propagandistes eren acollits i acompanyats amb entusiasme; se’ls cercava molt lluny i es vigilava per a protegir-los contra la policia. Però amb molta freqüència, als camps retirats, es feien una idea molt fosca del paper que havien d’exercir. “Gràcies a la bona gent [deia a vegades el mugic que acabava de signar una resolució], demanaran un poc de terra per a nosaltres”.


Al mes d’agost es reuní, prop de Moscou, el primer congrés de camperols. Més de cent representants de 22 governacions es reuniren durant dos dies en un vell hangar situat lluny de les carreteres. En aquest congrés, pregué forma per primera vegada la idea d’una Unió Panrussa de Camperols, idea a la qual donaren el seu assentiment nombrosos camperols i intel·lectuals, membres o no dels partits polítics.


El manifest del 17 d’octubre donà encara més amplitud a la propaganda als camps. Un dels membres més moderats dels zemstvos, en el govern de Pskov, el comte Heiden, avui difunt, no en fou estrany: engegà l’organització de mítings a les comarques de la seua província, amb l’objecte d’explicar als seus frustrats auditors els principis del “nou règim”. Els camperols contemplaren primer amb indiferència els esforços del comte, després quedaren copsats i sentiren la necessitat de passar de les paraules als

actes. Per a començar, resolgueren “posar en vaga” els boscos16. És llavors quan l’aristòcrata liberal perdé el control. Però si, en els seus intents per establir l’harmonia de classes sobre la base del manifest imperial, els liberals censataris sovint hagueren de mossegar-se els dits, en canvi els intel·lectuals revolucionaris assoliren immensos èxits. En les diverses governacions, es reunien congressos de camperols; es realitzava una propaganda intensiva, febril; les ciutats inundaven els camps amb publicacions revolucionàries; les unions de camperols es consolidaven i ampliaven. En una província llunyana i perduda, en la governació de Viatka, un congrés de camperols reuní dues-centes persones. Tres companyies del batalló que hi romania com a guarnició enviaren els seus delegats per a expressar les simpaties de la tropa i prometre el seu suport. Els obrers es declararen en el mateix sentit per mediació dels seus representants. El congrés obtingué de les autoritats despistades l’autorització d’organitzar mítings en ciutats i pobles. Durant quinze dies, es multiplicaren les reunions a la província. La decisió emesa pel congrés de suspendre el pagament dels impostos fou rigorosament aplicada...


Malgrat la diversitat d’aquestes manifestacions, el moviment camperol en tota l’extensió del país assolí agrupar les masses. Als extrems de l’imperi, adquirí des del primer moment un caràcter clarament revolucionari. A Lituània, els camperols, per decisió del congrés de Vilnius, que reunia a més de dos mil representants, destituí revolucionàriament els escrivans de les comarques, els edils, startxini, els mestres d’escoles primàries, expulsà els gendarmes, els inspectors rurals, zemskie natxalniki, i es procuraren a si mateixos jutges per via d’elecció i comitès executius per a l’administració comarcal... Els camperols de Geòrgia, en el Caucas, actuaren de manera fins i tot més determinada.


El 6 de novembre, a la vista de tothom, s’obrí a Moscou el II Congrés de la Unió Camperola, cent vuitanta-set delegats representaven a vint-i-set governacions. D’aquest número, cent un havien estat proveïts dels seus poders per les assemblees comarcals i municipals, i els restants parlaven en nom dels comitès de les governacions, dels departaments i dels grups locals de la Unió. Entre els delegats, hi havia cent quaranta-cinc camperols; la resta es componia d’intel·lectuals vinculats de prop al camperols: mestres i mestresses d’escola, empleats dels zemstvos, metges, etc. Per a qui desitgés conèixer el caràcter del país, fou un dels congressos més interessants de l’època revolucionària. S’hi pogué veure a bon nombre de figures pintoresques, d’homes que s’havien elevat per les seues pròpies forces per damunt del nivell provincial; revolucionaris que no ho eren sinó des d’ahir i que ells mateixos, “pels seus propis recursos”, havien arribat a la comprensió de les coses; polítics dotats de fort temperament, animats de grans esperances, però les idees dels quals no eren prou clares. Heus aquí unes siluetes esbossades per un dels membres del congrés:


Veiem un sacerdot de Sumi, Anton Txerbak, d’alta talla, cabells blancs, bigot curt, amb mirada penetrant, que tenia l’aspecte d’acabar de sortir de la tela de Repin, Els cosacs zaporogs. Txerbak, no obstant això, deia que era granger dels dos hemisferis, perquè havia passat vint anys a Amèrica i posseïa en Califòrnia una granja ben instal·lada, ocupada per la seua família russa... El capellà Miretski, delegat del govern de Voronej, representava a cinc comarques. En un dels seus discursos, el pare Miretski declarà que Crist havia estat el primer socialista. ‘Si Crist estigués ací, estaria amb nosaltres...’ Dues camperoles amb brusa d’indiana, xal de llana i botins de pell de cabra, parlaven en nom de l’assemblea de dones d’un dels pobles de la mateixa governació de Voronej... El capità Pereletxin representava els artesans rurals de la mateixa província. Es presentà al congrés d’uniforme, amb el sabre al cinyell, la qual cosa ocasionà una seriosa pertorbació en l’assistència. Una veu arribà a cridar enmig de l’assemblea: ‘A baix la policia!’ Llavors l’oficial s’alçà i davant els aplaudiments de tots els congressistes declarà: “Sóc el capità Pereletxin, delegat de la governació de Voronej, que mai ha ocultat les seues conviccions i sempre s’ha conduït obertament i franca; per aquesta mateixa raó vosaltres em veieu ací d’uniforme...


Les deliberacions versaren preferentment sobre qüestions de tàctica. Certs delegats preconitzaven la lluita per mitjans pacífics: mítings, decisions de les assemblees municipals, boicot de les autoritats pel mir, creació d’administracions autònomes revolucionàries, treball de les terres expropiades pel mir, negativa pel mir de pagar els impostos i proporcionar reclutes. Altres, sobretot els que representaven la governació de Saratov, llençaven crides a la lluita armada, volien que es recolzés immediatament la rebel·lió iniciada a les províncies. Al capdavall, s’arribà una posició justament intermèdia.


Per a posar fi a les desgràcies del poble, ocasionades per la manca de terres [deia la resolució], no hi ha més que un únic mitjà, i és que totes les terres esdevinguen propietat comuna del poble sencer, i que no siguen utilitzades més que pels qui treballen la terra ells mateixos, en família o en associació. L’establiment d’un sistema equitatiu d’explotació de les terres era confiat a l’Assemblea Constituent, que havia d’ésser convocada sobre les bases més democràtiques, “no més tard (!) del mes de febrer pròxim”. Per a arribar a aquest resultat,


...la Unió camperola es concertarà amb els seus germans obrers, amb els sindicats de les ciutats, de les fàbriques, dels tallers, dels ferrocarrils i restants empreses, així com amb les organitzacions que defensen els interessos dels treballadors... En el cas que les reivindicacions del poble no fossen satisfetes, la Unió

Camperola haurà de recórrer a la vaga general de la terra (!), és a dir, negarà als propietaris de qualsevol classe d’hisendes les seues forces obreres, i mitjançant aqueix mateix fet els obligarà a suspendre la seua explotació. Per a l’organització de la vaga general, la Unió es posarà d’acord amb la classe obrera”.


El congrés decidí a continuació renunciar al consum de l’aiguardent, i declarà al fi de la seua resolució que,


...segons els informes que es reben de tots els punts de Rússia, la negativa a satisfer les reivindicacions populars, podria ésser la causa de pertorbacions considerables al país i suscitaria necessàriament una insurrecció general, perquè la paciència del camperol ha arribat a la seua fi i no cal més que una gota per a vesar el got.


Per ingènua que resulte aquesta resolució en determinats passatges, mostra almenys que els elements avançats de la classe camperola es comprometien en el camí revolucionari. L’expropiació de les terres dels propietaris apareixia imminent als ulls del govern i de la noblesa, s’anunciava amb un realisme rigorós en les sessions d’aquest

parlament de mugics. La reacció llançà un crit d’alarma, i tenia raó total per a fer-ho.


El 3 de novembre, és a dir, uns dies abans del congrés, el govern havia publicat un manifest que anunciava l’abolició de les taxes de rescat sobre els lots concedits als camperols i l’augment dels recursos del Banc Rural. El manifest expressava l’esperança que el govern assoliria, amb el concurs de la Duma, satisfer les necessitats essencials dels camperols “sense causar cap dany als restants propietaris”. La resolució del congrés de camperols no era de naturalesa que enfortís aquestes esperances. Les coses foren encara pitjor en la pràctica, en províncies, entre “la població camperola tan cara al cor” del monarca. No sols la devastació i els incendis, sinó el treball de les hisendes per les forces municipals, la fixació obligatòria de nous salaris i nous arrendaments suscitaren per part dels propietaris una resistència aferrissada; presentaren al poder enèrgiques reclamacions. De tot arreu exigia hom l’enviament de tropes. El govern es despertà, sentint que l’època de les efusions sentimentals havia passat i que era més que oportú entrar en acció.


El 12 de novembre, el congrés de camperols arribava a la seua clausura, i el 14 era detingut el comitè de la Unió a Moscou. Fou el començament. Dues o tres setmanes més tard, responent a les sol·licituds d’instruccions que li arribaven en relació amb les pertorbacions als camps, el ministre de l’interior responia literalment açò:


Cal exterminar per la força armada els revoltosos i, en cas de resistència, cremar les seues cases. En el moment present, és necessari acabar d’una vegada per sempre amb les faccions. Les detencions no compleixen actualment el seu objecte; és impossible portar davant els tribunals centenars i milers d’homes. L’únic punt indispensable en aquest moment és que les tropes s’impregnen bé de les indicacions que acabe de donar. P. Durnovo.


Aquesta ordre del dia monstruosa obre la nova era de les saturnals de la contrarevolució. Aquesta època d’horrors infernals comença a les ciutats per a estendre’s des d’elles als camps.


16 El mot “vaga” rebé entre els camperols i en general entre les masses populars la significació de “revolució”. Fer vaga era dedicar-se a actes revolucionaris. “Hom ha posat en vaga al cap de policia”, volia dir que hom havia arrestat o matat el policia. Aquesta interpretació original mostra com d’important fou la influència del obrers i de llurs mètodes de lluita. (1909)