Lev Trockij

1905
Resultats i perspectives
(Annexes sobre el 1905)

Primer volum

Les forces motrius de la revolució russa

Rússia compta amb 5,4 milions de quilòmetres quadrats a Europa, 17,5 milions a Àsia, 150 milions d’habitants. Sobre aquests immensos espais, totes les èpoques de la cultura humana: des de la barbàrie primitiva dels boscos septentrionals, on es menja peix cru i s’ora davant un tros de fusta, fins a les noves condicions socials de la vida capitalista, en què l’obrer socialista es considera com a participant actiu de la política mundial i segueix atentament els esdeveniments dels Balcans o els debats del Reichstag.

La indústria més concentrada d’Europa sobre la base de l’agricultura més endarrerida. La màquina estatal més poderosa del món, que empra totes les conquestes del progrés tècnic per a obstaculitzar el progrés històric al seu país... En els capítols precedents, hem intentat, fent a banda detalls, proporcionar un quadre general de les relacions econòmiques i els contrastos socials de Rússia. Aqueix és el sòl sobre el qual creixen, viuen i lluiten entre si les classes. La revolució ens mostrarà aquestes classes en el període de la lluita més aferrissada. Però, en la vida política, actuen directament els grups constituïts conscientment: partits, associacions, exèrcit, burocràcia, premsa i, per damunt de tot això, els ministres, els dirigents, els demagogs i els botxins. Resulta impossible discernir les classes a primera vista; ordinàriament romanen entre bastidors, el que no exclou que els partits, els seus caps, els ministres i els seus botxins, siguen els òrgans de les classes. Certament, importa que aquests òrgans siguen bons o roïns, per a la marxa i resultat dels esdeveniments. Si els ministres no són més que jornalers “d’una raó d’estat objectiva”, això no els allibera de la necessitat de tenir un poc de cervell al crani (circumstància que obliden ben sovint). D’altra banda, la lògica de la lluita de classes no ens dispensa d’emprar la nostra lògica subjectiva. Qui no és capaç de trobar espai per a la seua iniciativa, la seua energia, el seu talent i un cert heroisme en el marc de la necessitat econòmica, no posseeix el secret filosòfic del marxisme. D’altra banda, si volem comprendre el procés polític (en la present circumstància la revolució en el seu conjunt), hem d’ésser capaços, per davall del bigarrament dels partits i dels programes, de la perfídia i les ganes sanguinàries d’uns, el valor i l’idealisme d’altres, de descobrir els contorns reals de les classes socials, les arrels de les quals s’enfonsen en les entranyes profundes de la producció i les flors de les quals s’obren en les esferes superiors de la ideologia.


La ciutat moderna


El caràcter de les classes capitalistes es troba estretament unit a la història del desenvolupament de la indústria i de la ciutat. És cert que el món industrial està menys lligat a la població de les ciutats en Rússia que fóra d’ella. Al marge dels suburbis poblats de fàbriques, que no estan exclosos de la ciutat més que des del punt de vista administratiu, hi ha diverses desenes de centres industrials considerables als pobles grans: fora de les ciutats es localitza el 57% de les empreses, amb un 58% del nombre total d’obrers. I, malgrat això, la ciutat capitalista continua essent l’expressió més acabada de la nova societat.


Les ciutats modernes de Rússia són l’obra d’uns quants decennis. En el primer quart del segle XVIII, la població de les ciutats s’elevava en Rússia a 328.000 ànimes, açò és, al voltant d’un 3% de la del país. En 1812, hi havia a les ciutats 1,6 milions d’ànimes, la qual cosa no suposava encara sinó el 4,4%. Mediat el segle XIX, les ciutats compten amb 3,5 milions d’habitants, és a dir, el 7,8%. Per fi, segons el cens de 1897, la població de les ciutats es compon ja de 17,3 milions, un 13% del total del país. De 1885 a 1897, la població ha augmentat a les ciutats en un 33,8% i als pobles només el 12,7%. Determinades ciutats han crescut amb rapidesa fins i tot major. La població de Moscou s’ha elevat de 604.000 a 1.359.000 en els últims trenta-cinc anys, la qual cosa representa un 123%. Aquest creixement fou encara més actiu a les ciutats del sud: Odessa, Rostov, Ekaterinoslav, Bakú, etc.


Paral·lelament a l’augment del nombre i l’extensió de les ciutats, es produïa en la segona meitat del segle XIX una transformació completa del seu paper econòmic i de l’estructura interior de les classes.


En oposició a les ciutats corporatives europees, que havien lluitat enèrgicament i amb èxit en nombrosos casos per arribar a concentrar als seus murs tota la indústria de fabricació, les antigues ciutats russes, com les dels dèspotes asiàtics, no complien gairebé cap de les funcions de la producció. Eren centres militars i administratius, fortaleses de campanya i, en alguns casos, centres comercials que vivien del que se’ls proveïa. La població d’aquestes ciutats es componia de funcionaris i empleats, mantinguts a costa dels fons públics, de comerciants i, finalment, d’agricultors que havien cercat refugi en les seues muralles. Fins i tot Moscou, la major ciutat de l’antiga Rússia, no era, al capdavall, més que un gran poble agregat a la casa del tsar.


Els oficis de les ciutats només ocupaven un lloc insignificant: la indústria de producció es trobava aleshores dispersa, com hem vist, entre els artesans del camp. Els avantpassats dels 4 milions d’artesans rurals amb què comptava el cens de 1897 havien exercit les funcions productives dels oficis urbans, com a Europa, però, diferents en això dels mestres-obrers europeus, no participaren en la creació de les manufactures i les fàbriques. Quan aquestes últimes feren la seua aparició, proletaritzaren a més de la meitat dels petits artesans i sotmeteren els restants a la seua acció directa o indirecta.


Així com la indústria russa no havia passat per l’etapa medieval del petit ofici, les ciutats russes no conegueren el creixement progressiu d’un tercer estat en les corporacions, els gremis, les comunes i els municipis. El capital europeu, en unes quantes dècades, creà la indústria russa que, al seu torn, creà les ciutats modernes, on les funcions essencials de la producció són assegurades pel proletariat.


La gran burgesia capitalista


El predomini econòmic fou lliurat, doncs, al gran capital. Però el paper immens que exercí, sota aquesta circumstància, el capital estranger tingué conseqüències fatals per a la influència política de la burgesia russa. Quant als deutes contrets per l’estat, una part considerable de la renda nacional passava cada any a l’estranger, enriquint i reforçant la burgesia financera d’Europa. L’aristocràcia de la borsa que, als països europeus, deté l’hegemonia i que ha transformat sense esforç el govern del tsar en el seu vassall financer, no podia i no volia unir-se a l’oposició burgesa que es trobava a Rússia, per la primera raó que cap altre govern nacional li hauria assegurat els beneficis usuraris que obtenia del tsarisme. Però no sols el capital financer; també el capital industrial estranger, en explotar les riqueses naturals i la mà d’obra del nostre país, donava realitat al seu poder polític fora de les fronteres de Rússia, als parlaments francès, anglès o belga.


D’altra banda, el capital del país no podia posar-se al capdavant de la lluita nacional contra el tsarisme, perquè es trobà des del primer moment en estat d’hostilitat envers les masses populars: el proletariat a qui explota directament i la classe camperola a qui desposseeix per mitjà de l’estat. Açò és vàlid en particular per a la gran indústria, la qual depèn en l’actualitat per tot arreu de les mesures governamentals i principalment del militarisme. És cert que es troba interessada en obtenir “un ferm estatut d’ordre civil”, però encara té major necessitat d’un poder estatal fortament centralitzat, gran dispensador de tots els avantatges i privilegis. A les seues fàbriques, els empresaris de la metal·lúrgia es troben cara a cara amb la part més avançada i més activa de la classe obrera, que aprofita cada defalliment del tsarisme per a fer incursions en els dominis del capital.


La indústria tèxtil serva més independència respecte a l’estat; a més, està directament interessada en el creixement de la capacitat de compra de les masses, millora que no es pot assolir sense una vasta reforma agrària. Per aquesta raó, el centre de la indústria, Moscou, desplegà en 1905 una oposició molt més violenta, si no més enèrgica, davant la burocràcia autocràtica, que no Petersburg, seu de la metal·lúrgia. La municipalitat moscovita considerava amb indubtable benevolència l’onada creixent de la rebel·lió. Si bé sobtadament es mostrà més resolta i fidel al “principi” d’un ferm poder governamental quan la revolució li fou descobrint tot el contingut social de les seues pretensions, impulsant al mateix temps els obrers tèxtils a seguir la ruta que havien marcat els metal·lúrgics. La capital de la contrarevolució s’alià amb la propietat contrarevolucionària, i trobà el seu cap en Gutxkov, comerciant de Moscou, líder de la majoria en la tercera Duma.


La democràcia burgesa


En matar en embrió al petit ofici rus, el capital europeu destruí el terreny social sobre el qual hauria pogut recolzar-se la democràcia burgesa. ¿És possible comparar el Moscou o el Petersburg d’avui amb el Berlín o la Viena de 1848, o millor encara amb el París de 1789, que desconeixia els ferrocarrils, el telègraf i considerava una manufactura de 300 obrers com una gran empresa? No hi ha ni empremtes entre nosaltres de la sòlida petita burgesia que passà per l’escola secular de l’administració autònoma i de la lluita política i que, més tard, unint les seues forces a les d’un jove proletariat no constituït definitivament, prengué per assalt les bastilles de la feudalitat. Qui la reemplaçà? Una “nova classe mitjana”, composta pels professionals de la intel·liguèntsia: advocats, periodistes, metges, enginyers, professors, mestres d’escola. Aquesta capa social que mancava per si mateixa de valor en la producció general i era poc nombrosa i desproveïda d’independència des del punt de vista econòmic, sentint perfectament la seua feblesa, no cessa de cercar la gran classe a la qual podia lligar-se. I ací sorgeix el fet notable: el seu primer suport no foren els capitalistes sinó els agricultors.


El Partit Constitucional Demòcrata (k-d o cadet), que dirigí les dues primeres dumes, es formà en 1905 per la unió de l’Associació constitucional dels zemstvos amb l’Associació denominava “de l’emancipació”. La fronda liberal dels membres dels zemstvos expressava, d’una banda, el descontentament envejós dels agraris envers del monstruós proteccionisme industrial que palesava la política governamental i traduïa, d’altra banda, l’oposició dels propietaris més amants del progrés, als qui la barbàrie agrària del camp rus impedia aixecar la seua economia particular sobre un peu capitalista. L’Associació de l’emancipació agrupava elements intel·lectuals als que una situació social “convenient” i el benestar resultant de la mateixa impedien entrar en la via revolucionària. L’oposició dels zemstvos tingué sempre un caràcter d’impotència covard, i el molt august hereu expressava una amarga veritat quan declarà, en 1894, que les aspiracions polítiques d’aquest grup no eren més que “absurds somnis”. D’altra banda, els privilegiats de la intel·liguèntsia, grup que d’altra banda depenia materialment de l’estat, de forma directa o indirecta, o del gran capital al que protegia el govern o, en fi, de la propietat liberal censatària, eren incapaços de desplegar una oposició política d’una certa entitat.


Pels seus orígens, el partit cadet confonia la feblesa de l’oposició dels zemstvos amb la debilitat general de la intel·liguèntsia diplomada. Fins a quin punt el liberalisme dels zemstvos era superficial, es pogué veure clarament des de finals de 1905, quan els propietaris (influïts per les agitacions agràries) es giraren bruscament cap al vell poder. La intel·liguèntsia liberal s’entendrí en haver d’abandonar la casa pairal del propietari en què, al capdavall, només era un fill adoptiu, i intentà fer-se reconèixer en la seua pàtria històrica, a les ciutats. I què hi trobà fora d’ella mateixa? El gran capital conservador, el proletariat revolucionari i un irreductible antagonisme de classe entre ambdós.


Fou aquest antagonisme que escindí fins a la base la petita producció allí on havia servat alguna importància. El proletariat dels petits oficis es desenrotlla a l’atmosfera de la gran indústria i es distingeix poc del proletariat de les fàbriques. Atrapats entre la gran indústria i el moviment obrer, els artesans russos constitueixen una classe fosca, famèlica, amargada que, junt amb el lumpenproletariat, proporciona el personal de combat a les manifestacions de les Centúries Negres i als pogroms...


Com a resultat, el grup intel·lectual de la burgesia, deplorablement endarrerit, engendrat sota les malediccions socialistes, roman a la vora d’un abisme, davant els conflictes de classe; aclaparat per les tradicions de l’antiga propietat i obstaculitzat per prejudicis professorals, manca d’iniciativa, d’influència sobre les masses i de confiança en el demà.


El proletariat


Les causes històriques i mundials que havien fet de la democràcia a Rússia un cap (força poc brillant) sense cos, determinaren, d’altra banda, la importància del paper que havia d’exercir el jove proletariat rus. Ara bé, quines forces reunia? Les xifres de 1897, molt incompletes, ens donen la resposta següent:


Nombre d’obrers


A. Indústries minera, fabricació, vies de comunicació, construccions i empreses comercials

3332000

B. Agricultura, silvicultura, caça i pesca

2723000

C. Jornalers i artesans

1195000

D. Criats, porters, ordenances, etc.

2132000

Total (homes i dones)

9382000


Comptant els membres de la família que viuen en dependència del treballador, el proletariat representava, en 1897 el 27,6% de la població, és a dir, un poc més de la quarta part. L’activitat política és molt diversa en les diferents capes de què aquesta massa es compon, i el paper dels dirigents en la revolució pertany gairebé exclusivament als obrers compresos en el primer grup del quadre anterior. Seria erroni, no obstant això, mesurar la importància efectiva i virtual del proletariat rus respecte a la revolució basant-se en la seua quantia relativa; semblant perspectiva significaria no voler veure, per davall de les xifres, les relacions socials.


La importància del proletariat es determina pel seu paper en l’economia moderna. Els mitjans de producció més poderosos de la nació es troben sota l’acció directa o indirecta dels obrers: 3,3 milions de forces obreres (grup A) produeixen com a mínim la meitat de la renda anual del país! Els més importants mitjans de comunicació, els ferrocarrils, que per si sols transformen un immens país en un tot econòmic, com ho han demostrat els esdeveniments, situen el proletariat en una posició econòmica i política d’abast inapreciable. És precís afegir-hi els correus i telègrafs que, sense dependre directament del proletariat, es troben no obstant això sota la seua influència efectiva.


Mentre que el camperolat es troba dispers per tot el país, el proletariat es mobilitza en grans masses en les manufactures i als centres fabrils. Constitueix el nucli de la població urbana en tota ciutat que gaudisca d’importància econòmica i política; tots els avantatges que posseeix la ciutat en un país capitalista (concentració de les forces i els mitjans de producció, unió dels elements més actius de la població i agrupament dels béns de la civilització) esdevenen, de forma natural, avantatges de classe per al proletariat. Aquesta classe s’ha dibuixat i constituït amb una rapidesa inaudita en la història. Tot just en sortir del bressol el proletariat rus es trobà davant el poder estatal més centralitzat i un capital amb les seues forces no menys concentrades. Les tradicions corporatives i els prejudicis del petit ofici no tingueren cap influència sobre ell. Des dels seus primers passos, optà per la via de la lluita sense pietat.


D’aquesta manera, la insignificança del petit ofici i, en general de la petita producció, i el caràcter molt desenvolupat de la gran indústria russa han tingut com a resultat, en política, rebutjar la democràcia burgesa en benefici de la democràcia proletària. La classe obrera, en assumir les funcions productives de la petita burgesia, s’encarregà igualment del paper polític que aquesta burgesia exercia antany i de les pretensions històriques que tingués de dirigir les masses camperoles, en el moviment en què aquestes s’emancipaven del jou de la noblesa i el fisc.


El lloc polític sobre el qual la història posà a prova als partits urbans fou la qüestió agrària.


La noblesa i els propietaris grans terratinents


El programa dels cadets, o més ben dit el seu antic programa, que contemplava l’expropiació forçosa de la mitjana i gran propietat segons una “justa” estimació, constitueix, segons l’opinió dels membres del partit, el màxim que cal obtenir “pels procediments creadors d’un treball legislatiu”. De fet, la temptativa liberal d’expropiació de les grans propietats únicament menà a l’expropiació pel govern del dret electoral i al colp d’estat del 3 de juny de 1907. Els cadets consideraven la liquidació dels béns arrels de la noblesa com una operació purament financera i s’esforçaven amb plena consciència a fer la seua “justa estimació” tan acceptable com fos possible per als propietaris. Però la noblesa considerava les coses de manera totalment diversa. Amb el seu infal·lible instint, havia comprès immediatament que no es tractava simplement de vendre 50 milions de deciatines, fins i tot a un alt preu, sinó de la liquidació del seu paper social de classe dirigent, i refusà senzillament deixar-se subhastar. En la primera Duma, el comte Saltikov exclamava, dirigint-se als propietaris: La vostra divisa i el vostre lema han d’ésser: ni una polzada de les nostres terres, ni un gram d’arena dels nostres camps, ni un bri d’herba dels nostres prats, ni una branca dels nostres boscos!” I aquesta veu no clamava al desert; no, els anys de la revolució són justament per a la noblesa russa un període de concentració de classe i consolidació política. Durant la reacció més ombrívola, sota Alexandre III, la noblesa no era més que una casta, tot i que fos la primera d’elles. L’autocràcia, que vetllava per tal de servar la seua independència, no deixava escapar ni un sol segon la noblesa d’una estreta vigilància policíaca i arribava a emprar el seu control en modelar la seua cobdícia. Mentre que en l’actualitat, la noblesa és, en el ple sentit de la paraula, la casta que mana: obliga els governadors de província a ballar al so de la seua música, amenaça als ministres, i obertament els destitueix, dirigeix al govern ultimàtum rere ultimàtum i sempre obté el seu compliment. El seu lema és: ni una polzada de les nostres terres, ni una parcel·la dels nostres privilegis!


Entre les mans de 60.000 particulars propietaris de terres, amb una renda anual superior a 1.000 rubles, es troben concentrades al voltant de 75 milions de deciatines, avaluades en el mercat en 56.000 milions de rubles; produeixen als seus posseïdors més de 450 milions de renda neta anual. Almenys dos terços d’aquesta suma reverteixen a la noblesa. La burocràcia es troba estretament lligada a la propietat. Per al manteniment de 30.000 funcionaris, que reben més de mil rubles d’ingressos, es despenen anualment quasi 200 milions de rubles. I és justament entre aquests funcionaris alts i mitjans on predomina la noblesa. Finalment, disposa només per a si mateixa dels òrgans del zemstvo autònom i de les rendes derivades del mateix.


Si abans de la revolució una meitat llarga dels zemstvos tenien al capdavant propietaris “liberals”, que s’havien assenyalat per un treball purament “civilitzador”, els anys revolucionaris canviaren aquesta situació per complet; en aquests grups foren reclutats els representants menys conciliadors de la reacció. El totpoderós Consell Unificat de la noblesa ofega des d’un principi les temptatives que fa el govern, en interès de la indústria capitalista, per a “democratitzar” els zemstvos o afluixar les manilles dels camperols.


En presència de fets semblants, el programa agrari dels cadets com a base d’un acord per via legislativa, no és sinó una miserable utopia i no resulta estrany que els cadets hi renunciaren tàcitament.


La socialdemocràcia ha portat a terme la crítica del programa cadet, principalment sobre la línia de la “justa estimació”, i, al capdavall, ha encertat. Ja des del punt de vista financer, el rescat de totes les explotacions, que suposaria per als propietaris més de mil rubles anuals, afegiria al nostre deute públic de 9.000 milions una suma aproximada de 5 a 6.000 milions, la qual cosa significa que només els interessos del deute devorarien anualment 750 milions. Però no és només l’aspecte financer; és el punt de vista polític allò que té, en aquest assumpte, un valor decisiu.


Les condicions de la reforma suposadament emancipadora de 1861, en comprendre una suma exagerada de rescat per a les terres camperoles, indemnitzaven de fet els propietaris per l’emancipació dels seus serfs (en la mesura aproximada de 250 milions, és a dir, del 25% del preu total de rescat). Per consegüent, la “justa estimació” contribuïa a liquidar els grans drets històrics i els privilegis de la noblesa, i si aquesta darrera havia pogut, en el seu moment, atorgar la seua adhesió a la reforma semiemancipadora, és que podia resignar-s’hi. Feia gala llavors d’un segur instint, així com avui quan refusa resoludament tancar la seua existència de classe amb un suïcidi (encara que fos segons una “justa estimació”). Ni una polzada de les nostres terres, ni una parcel·la dels nostres privilegis!: sota l’estendard que porta aquesta divisa, la noblesa s’apoderà definitivament de l’aparell estatal desarticulat per la revolució, i ha mostrat que lluitarà, amb tot l’aferrissament de què és capaç una classe dirigent, quan es tracta per a ella de la vida o la mort.


No serà per mitjà d’un acord parlamentari com podrà ésser resolta la qüestió agrària, sinó per l’empenta i la pressió revolucionària de les masses.


El camperolat i la ciutat


La barbàrie social i política de Rússia té les seues arrels als camps; però açò no significa que el camp haja estat incapaç de formar una classe que amb les seues pròpies forces pogués trencar aqueixes lligadures. Disseminats sobre una extensió de 5 milions de verstes quadrades, en la Rússia europea (en 500.000 localitats), els camperols no extragueren del seu passat cap experiència d’unió per a la lluita política. Durant les revoltes agràries de 1905-1906, els camperols aixecats no pensaven sinó en expulsar els propietaris dels límits del poble, el districte o el cantó. Contra la revolució camperola, els nobles propietaris disposaven d’un aparell estatal complet i centralitzat. Per a vèncer-lo, els camperols haurien hagut d’operar mitjançant una insurrecció simultània i resolta. Però foren incapaços d’això, en raó mateixa de totes les condicions d’existència que els eren imposades. El cretinisme local és una maledicció que pesa sobre les revoltes camperoles. Els homes del camp no s’emancipen sinó quan deixen de pensar en els seus interessos purament camperols i s’adhereixen als moviments revolucionaris de les noves classes socials.


Ja al llarg de la revolució dels camperols alemanys, en el primer quart del segle XVI, tanmateix la feblesa econòmica i la insignificança política de les ciutats en l’Alemanya d’aleshores, els camperols es col·locaven amb tota naturalitat sota la direcció immediata dels partits urbans. Revolucionària des del punt de vista social i per l’objectiu que perseguia, però desunida i impotent en política, aquesta classe no hauria sabut constituir el seu propi partit i, d’acord amb les circumstàncies locals, tendia la seua mà, unes vegades al partit burgès d’oposició, altres a la plebs revolucionària de la ciutat. Aquesta única força capaç d’assegurar la victòria a la revolució d’aleshores, l’embrió del proletariat contemporani, es trobava al seu torn completament desproveïda de lligams nacionals i no tenia una consciència clara dels fins revolucionaris. Tots aquests impediments depenien en certa manera del desenvolupament econòmic del país, de l’estat primitiu de les vies de comunicació i del particularisme nacional. D’aquesta manera, no es pogué obtenir la col·laboració revolucionària del camp en rebel·lió i la plebs urbana. El moviment camperol fou aixafat...


Passats més de tres segles, la mateixa situació tornà a presentar-se amb la revolució de 1848. La burgesia liberal no sols no tenia interès en aixecar els camperols i unir-los entorn seu, sinó que temia sobretot l’extensió d’un moviment rural que hauria contribuït principalment a reforçar els elements radicals de la plebs urbana contra la mateixa burgesia. La plebs, d’altra banda, no havia arribat encara a prendre figura social i política, superant la seua desunió, i no hauria pogut, per consegüent, postergar la burgesia liberal per a posar-se al capdavant de les masses camperoles. La revolució de 1848 pateix una total derrota...


Però seixanta anys abans, veiem a França la triomfal realització dels problemes revolucionaris, gràcies precisament a la cooperació entre els camperols i la plebs urbana, és a dir, els proletaris, semiproletaris i lumpenproletariat de l’època, aquesta cooperació es presentà sota l’aspecte de la dictadura de la Convenció, açò és, de la dictadura de la ciutat sobre el camp, la capital sobre la província i els sans-culottes sobre París.


En la Rússia moderna, la supremacia social de la població industrial respecte al món rural és incomparablement major que en l’època de les antigues revolucions europees i, al mateix temps, a les ciutats russes d’avui, el caos de la plebs ha estat substituït per un proletariat perfectament definit. Una sola circumstància no ha canviat: els camperols, en temps de revolució, no poden servir de suport més que al partit que tinga al seu darrere les masses urbanes més revolucionàries i que no tema acabar amb la propietat feudal per veneració envers els béns de la burgesia. Aquest partit és ara i no pot ésser un altre que la socialdemocràcia.


El caràcter de la revolució russa


Pel propòsit directe i immediat que a si mateixa s’imposa, la revolució russa és pròpiament “burgesa”, perquè té com a objecte emancipar la societat burgesa dels grills i les cadenes de l’absolutisme i la propietat feudal. Ara bé, la principal força motriu d’aquesta revolució es troba constituïda pel proletariat, i per aquesta raó, pel seu mètode, la revolució és proletària. Aquest contrast ha semblat inacceptable, inconcebible a nombrosos pedants que defineixen el paper històric del proletariat per mitjà de càlculs estadístics o aparents analogies històriques. Per a ells, el cap providencial de la revolució russa ha d’ésser la democràcia burgesa, mentre que el proletariat ha marxat al capdavant dels esdeveniments al llarg de tot el període d’empenta revolucionària, hauria d’acceptar deixar-se embolicar als bolquers d’una teoria mal fonamentada i pedant. Per a ells, la història d’una nació capitalista repeteix, amb modificacions si fa o no fa importants, la història d’una altra. No perceben el procés, propi dels nostres dies, del desenvolupament capitalista mundial que engloba tots els països a què s’estén i que, per la unió de les condicions locals amb les generals, crea una amalgama social la naturalesa de la qual no pot ésser definida recercant llocs comuns històrics, sinó només per mitjà d’una anàlisi de base materialista.


Entre Anglaterra, pionera del desenvolupament capitalista, que a través d’una llarga successió de segles creà noves formes socials i una poderosa burgesia que és la seua expressió, i, d’altra banda, les colònies actuals, a les que el capital europeu porta, sobre vaixells totalment muntats, rails ja fets, travesses, perns, cotxes saló per a l’administració colonial, alhora que, amb ajuda de la carrabina i la baioneta, obliga els indígenes a sortir del seu estat primitiu per a adaptar-se a la civilització capitalista, no hi ha cap analogia quant al desenvolupament històric, encara que puga descobrir-se un nexe profund i íntim entre fenòmens de tan diferent aspecte.


La nova Rússia ha pres un caràcter peculiar ja que ha rebut el baptisme capitalista, en la segona meitat del segle XIX, del capital europeu que es presentà davall la seua forma més concentrada i abstracta, com a capital financer. La història anterior d’aquest capital no està relacionada, de cap manera, amb la història de la Rússia antiga. Per tal d’assolir en el seu propi país les altures inaccessibles de la Borsa moderna, el capital hagué de sortir dels carrers estrets, dels carrerons de la ciutat medieval i el petit a través dels quals aprengué a caminar i grimpar. En la seua lluita incessant amb l’Església, es veié obligat a desenrotllar la tècnica i la ciència, agrupar estretament entorn seu tota la nació, apoderar-se del poder revelant-se contra els privilegis feudals i dinàstics. S’hagué d’obrir un camí lliure, posant fora de combat els petits oficis que foren el seu origen per a, a continuació, arrencar-se de la carn mateixa de la nació, de les influències ancestrals, els prejudicis polítics, les simpaties de la raça, les longituds i latituds geogràfiques, a fi d’estendre’s, com a gran au carnívora, sobre el globus terrestre, enverinant avui amb opi l’artesà xinès que prèviament ha arruïnat, enriquint demà els mars russos amb nous vaixells de guerra i arrabassant despús-demà els dipòsits de diamants de Sud-àfrica.


No obstant això, quan el capital anglès o francès, extracte concentrat d’una obra històrica de segles, és transportat a les estepes del Donetz, resulta absolutament incapaç de manifestar les forces socials, les passions, els valors relatius que prèviament ha absorbit. Sobre un territori nou, no pot renovar el desenvolupament ja realitzat, sinó que reprèn la seua obra en el punt en què l’havia deixada al seu país. Entorn de les màquines que ha portat a través de mars i duanes, agrupa de seguida, sense etapes intermèdies, les masses proletàries i infon a aquesta classe les energies revolucionàries de les velles generacions burgeses, aquella energia que ell havia reunit.


En l’època heroica de la història de França, contemplem una burgesia que encara no és conscient dels contrastos de què està plena la seua situació, prenent la direcció de la lluita per un nou ordre de coses, no sols contra les institucions antiquades de França, sinó fins i tot contra les forces reaccionàries de tota Europa. Progressivament, la burgesia, representada per les seues elits, es considera com el cap de la nació i de fet es converteix en això, arrossega les masses a la lluita, les forneix d’un lema, les ensenya una tàctica de combat. La democràcia introdueix en la nació el llaç d’una ideologia política. El poble (petit burgesos, camperols i obrers) elegeix com a diputats a burgesos i les instruccions que lliuren els municipis als seus representants estan escrites en el llenguatge de la burgesia que pren consciència del seu paper de Messies. En la mateixa revolució, encara que ja siguen visibles els antagonismes de classe, el poderós corrent de la lluita revolucionària expulsa, un rere l’altre, de la vida política els elements més inerts de la burgesia. Cap capa és arrossegada abans de transmetre la seua energia a les capes següents. La nació en el seu conjunt continua combatent pels fins que s’havia assignat, per mitjans cada vegada més violents i decisius. Quan la massa nacional es posa en moviment i se’n separen les esferes superiors de la burgesia propietària, per a formar aliança amb Lluís XVI, les exigències democràtiques de la nació, dirigides ara contra aquesta burgesia, menen al sufragi universal i la república, formes lògicament indispensables de la democràcia.


La gran revolució francesa és realment una revolució nacional. Encara més. En ella, dins dels marcs nacionals troba la seua expressió clàssica la lluita mundial de la classe burgesa per la dominació, pel poder, per un triomf indiscutible.


En 1848, la burgesia era ja incapaç de exercir un paper d’aquest gènere. No volia, ni s’atrevia tampoc, a prendre a coll la responsabilitat de la liquidació revolucionària d’un règim social que entorpia la seua dominació. El seu propòsit es reduïa (i s’hi adonava) a introduir en l’antic règim les garanties indispensables per a assegurar, no el seu domini polític, sinó el repartiment del poder amb les forces del passat. No sols es negava a portar les masses a l’assalt de l’antic ordre, sinó que s’adheria al vell règim per a rebutjar les masses que tractaven d’arrossegar-la. Conscientment retrocedia davant les condicions objectives que haurien fet possible la seua dominació. Les institucions democràtiques se li presentaven no com l’objecte de la lluita, sinó com una amenaça per al seu benestar. La revolució no es faria per ella, sinó contra ella. D’ací que, en 1848, per a l’èxit de la revolució es precisava una classe que fos capaç de posar-se al capdavant dels esdeveniments, fent a una banda la burgesia, obrant malgrat ella, que pogués no sols impulsar-la cap avant per mitjà d’una violenta pressió, sinó, en el moment decisiu, llançar del camí el seu cadàver polític.


Ni la petita burgesia ni els camperols eren capaços d’exercir aquest paper.


La petita burgesia era hostil, no sols a les coses del passat sinó a les del futur. Encara es trobava lligada pels grills creats per les relacions socials de l’Edat Mitjana, però ja no tenia força per a resistir al desenvolupament de la indústria “lliure”; sense arribar a marcar les ciutats amb la seua influència, ja havia cedit el seu domini a la mitjana i gran burgesia; infestada de prejudicis, ensordida pel fragor dels esdeveniments, explotadora i explotada, cobdiciosa i impotent en la seua cobdícia, l’endarrerida petita burgesia no podia prendre la direcció de la història mundial.


El camperolat mancava encara més d’iniciativa. Disseminat, allunyat de les ciutats, centres nerviosos de la política i de la cultura, obtús, limitant les seues mirades a un estret horitzó, indiferent a tot allò que la ciutat havia aconseguit, aquesta classe no podia exercir una acció dirigent. Les seues aspiracions es ompliren en desembarassar els seus colls del pes de les servituds feudals i en haver pagat a la ciutat, que combatés pel seu dret, amb una negra ingratitud, els camperols emancipats s’havien convertits en fanàtics de l’“ordre”.


La intel·liguèntsia democràtica, desproveïda de tota força com a classe, s’arrossegava darrere de la seua germana major la burgesia liberal, servint-li de cua política, o bé se’n separava en els moments crítics per a palesar la seua impotència. Sumida en contradiccions i contrastos mal definits encara, escampava pertot arreu aquesta foscor.


El proletariat era massa feble, no tenia organització, experiència i coneixements. El desenvolupament capitalista havia anat prou lluny com per a fer necessària l’abolició de les antigues condicions feudals, però no prou per a projectar la classe obrera, producte de les noves condicions de producció, com a força política decisiva. L’antagonisme entre el proletariat i la burgesia es trobava massa afermat perquè aquesta pogués assumir sense temor la funció de dirigent nacional; però aquest antagonisme no era encara tan fort com per a permetre al proletariat fer-se càrrec d’aqueix paper.


Àustria oferí un exemple particularment significatiu i tràgic d’aquesta situació, mostrant que les relacions polítiques no estaven prou definides en el període revolucionari.


El proletariat de Viena palesà, en 1848, un heroisme sublim i una gran energia revolucionària. Anava i tornava sense parar al foc, impulsat només per un fosc instint de classe, sense adonar-se de l’objecte final de la lluita, temptejant i adoptant una divisa rere altra. La direcció del proletariat fou presa de forma sorprenent pels estudiants, l’únic grup democràtic que gaudia aleshores, gràcies a la seua activitat, d’una gran influència sobre les masses, i per consegüent sobre els esdeveniments. Però encara que els estudiants fossen capaços de batre’s amb bravura a les barricades i de fraternitzar sincerament amb els obrers, no podien assegurar la direcció general de la revolució que els havia confiat “la dictadura del carrer”. Quan el 26 de maig tots els obrers de Viena s’aixecaren davant la crida dels estudiants per a oposar-se al desarmament de “la legió acadèmica”, quan la població de la capital s’apoderà de la ciutat, quan la monarquia fugida perdé tota influència sobre els esdeveniments, quan, sota la pressió popular, les últimes tropes foren evacuades i el poder estatal d’Àustria quedà reduït a una ombra, no es trobà una força política per a fer-se amb les regnes del govern. La burgesia liberal es negava conscientment a utilitzar un poder obtingut per mitjans de bandidatge. Només somiava amb la tornada de l’emperador, que s’havia retirat al Tirol, deixant òrfena Viena. Els obrers tingueren suficient valor com per a aixafar la reacció, però no posseïen l’organització necessària per a rebre la seua herència. Incapaç d’actuar com a pilot, el proletariat no pot obligar a exercir aquest gran paper històric a la democràcia burgesa que, com fa ben sovint, s’havia amagat en el moment en què més se la necessitava. La situació resultant ha estat molt ben caracteritzada per un contemporani en aquests termes: “de fet, la república està establida a Viena, però malauradament ningú se n’ha adonat...” Dels esdeveniments de 1848-1849, Lassalle extragué aquesta lliçó irrefutable: cap lluita a Europa pot assolir l’èxit si, des d’un principi, no s’afirma com a purament socialista, no obtenint-se mai cap avantatge d’una lluita en què les qüestions socials entren només com un fosc element i romanen en segon pla, d’una lluita menada avant sota l’ensenya enganyosa d’un renaixement nacional o d’un republicanisme burgès...


En la revolució el començament de la qual fixarà la història l’any 1905, el proletariat avançà per primera vegada sota un estendard que li pertanyia en propietat, cap a un fi realment seu. I, al mateix temps, està fora de dubte que cap de les antigues revolucions ha absorbit tanta energia popular i ha assolit tan escasses conquestes positives com la revolució russa fins a l’hora present. Estem lluny de voler profetitzar, no creiem poder anunciar els esdeveniments que es produiran a les setmanes o als mesos venidors. Però, per a nosaltres, una cosa està clara: la victòria només és possible per la via indicada, formulada en 1849 per Lassalle. De la lluita de classes a la unitat de la nació burgesa, no hi ha possible tornada. L’“absència de resultats” de la Revolució Russa només palesa un aspecte passatger del seu caràcter social més profund. En aquesta revolució “burgesa” sense burgesia revolucionària, el proletariat, pel desenvolupament interior dels fets, és portat a prendre l’hegemonia sobre la classe camperola i a lluitar per la conquesta del poder sobirà. La primera onada de la revolució russa es trencà contra la grollera incapacitat política del mugic que, al seu poble, devastava l’explotació del senyor a fi de fer-se amb les seues terres i que, a continuació, vestit amb l’uniforme dels quarters, afusellava els obrers. Tots els esdeveniments d’aquesta revolució es poden considerar com una sèrie de despietades lliçons de coses, per mitjà de les quals la història inculca violentament al camperol la consciència del nexe que indefectiblement existeix entre les seues necessitats locals i el problema central del poder. A l’escola històrica dels conflictes violents i de les derrotes cruels s’elaboren els primers principis l’adopció dels quals ha de determinar la victòria revolucionària.


Les revolucions burgeses [escrivia Marx en 1852], es precipiten ràpidament d’èxit en èxit, els seus efectes dramàtics se superen, homes i coses estan com il·luminats per un foc de diamants, l’entusiasme extàtic és l’estat permanent de la societat, però són totes de curta durada. Prompte assoleixen el seu punt culminant, i la llarga apatia que segueix a l’embriaguesa s’apodera de la societat abans que s’haja pogut recuperar i assimilar els resultats del període de tempestat i empenta (Sturm und Drang). Al contrari, les revolucions proletàries es critiquen constantment a si mateixes, interrompen a cada moment la seua pròpia marxa, tornen sobre allò que sembla ja realitzat per a començar-ho de nou, ridiculitzen despietadament les malapteses, les febleses i les misèries de les seues primeres temptatives, sembla que no derroquen l’adversari sinó per a donar-li l’ocasió de recuperar forces i alçar-se de nou formidable enfront d’elles; retrocedeixen sense parar, aclaparades per la immensitat indeterminada dels seus propis objectius fins al moment en què, per fi, és creada la situació que fa impossible qualsevol retrocés i les mateixes circumstàncies criden amb veu imperiosa: Hic Rhodus, hic salta!”.