1905
Resultats i perspectives
(Annexes sobre el 1905)

Primer volum

Prefaci a l’edició russa del 1922

Lev Trockij


Els esdeveniments de 1905 es presenten com el grandiós pròleg del drama revolucionari de 1917. Durant els llargs anys de reacció triomfant que li seguiren, 1905 romangué sempre davant les nostres mirades com un tot acabat, com l’any de la Revolució Russa. En l’actualitat, 1905 ja no té aqueix caràcter individual i essencial, sense haver perdut per això la seua importància històrica. La revolució de 1905 sorgí directament de la guerra russojaponesa i, de la mateixa manera, la revolució de 1917 ha estat el resultat immediat de la gran matança imperialista. Així, pels seus orígens com pel seu desenvolupament, el pròleg contenia tots els elements del drama històric del que avui som espectadors i autors. Però aquests elements s’oferien en el pròleg de forma abreujada, encara sense desenvolupar. Totes les forces components que entraren en escena en 1905, es troben avui il·luminades amb una llum més viva pel reflex dels esdeveniments de 1917. L’octubre roig, com l’anomenàvem ja aleshores, cresqué convertint-se, dotze anys més tard, en un octubre incomparablement més grandiosament i vertaderament triomfant.


El nostre gran avantatge en 1905, en l’època del pròleg revolucionari, consistí en el fet que els marxistes estàvem armats amb un mètode científic per a l’estudi de l’evolució històrica. I això ens permetia establir una explicació teòrica de les relacions socials que el moviment de la història no ens presentava més que per indicis i al·lusions. Força aviat, la caòtica vaga de juliol de 1903, en el sud de Rússia, ens havia proporcionat l’ocasió d’apreciar que el mètode essencial de la Revolució Russa seria una vaga general del proletariat, transformada immediatament en insurrecció. Els esdeveniments del 9 de gener, confirmant de forma sorprenent aquestes previsions, ens portaren a plantejar en termes concrets la qüestió del poder revolucionari. A partir d’aqueix moment, a les files de la socialdemocràcia russa, es busca i s’investiga activament quina és la naturalesa de la Revolució Russa i quina la seua dinàmica interna de classe. Fou precisament en l’interval que separa el 9 de gener i la vaga d’octubre de

1905, que l’autor arribà a concebre el desenvolupament revolucionari de Rússia sota la perspectiva fixada a continuació per la teoria anomenada “de la revolució permanent”. Aquesta designació, certament quelcom abstrusa, volia expressar que la Revolució Russa, obligada en primer terme a considerar en el seu esdevenidor més immediat determinats fins burgesos, no podria, no obstant això, detenir-s’hi. La revolució no resoldria els problemes burgesos que es presentaven davant ella en primer pla més que portant el proletariat al poder. I una vegada que aquest s’hagués apoderat del poder, no podria limitar-se al marc burgès de la revolució. Ben al contrari, i precisament per a assegurar la seua victòria definitiva, l’avantguarda proletària, des dels primers dies de la seua dominació, hauria de penetrar profundament en els dominis prohibits de la propietat, tant burgesa com feudal. En aquestes condicions, era inevitable l’encontre amb manifestacions hostils per part dels grups burgesos que la sostingueren en el començament de la seua lluita revolucionària i, també, per part de les masses camperoles, la cooperació de les quals l’hauria empentat cap al poder. Els interessos contradictoris que dominaven la situació d’un govern obrer, en un país endarrerit en què la immensa majoria de la població es componia de camperols, no podien menar a una solució sinó en el pla internacional, sobre el fons d’una revolució proletària mundial. Quan, en virtut de la necessitat històrica, la Revolució Russa hagués desbordat els estrets límits que li fixava la democràcia burgesa, el proletariat triomfant es veuria

obligat a trencar igualment el marc de la nacionalitat, és a dir, hauria de dirigir conscientment el seu esforç de manera que la Revolució Russa esdevingués el pròleg de la revolució mundial.


Tot i que existisca un interval de dotze anys entre aquest judici i els fets, l’apreciació que acabem d’exposar ha estat plenament confirmada. La Revolució Russa no ha pogut limitar-se a un règim de democràcia burgesa; ha hagut de transmetre el poder a la classe obrera. I si aquesta es mostrà en 1905 massa feble per a conquerir el lloc que li corresponia, s’ha pogut afirmar i madurar, no en la república de la democràcia burgesa, sinó en els ocults refugis en què la confinava el tsarisme del 3 de juny. El proletariat assolí el poder en 1917 gràcies a l’experiència adquirida pels seus majors en 1905. Els joves obrers necessiten posseir aquesta experiència, necessiten conèixer la història de 1905.


***


He decidit afegir a la primera part d’aquest llibre dos articles, un dels quals (relatiu al llibre de Txerevanin) s’imprimí en 1908 en la revista de Kautsky, Neue Zeit, i un altre, consagrat a establir la teoria de “la revolució permanent”, i en el que l’autor polemitza amb els representants de l’opinió que dominava aleshores al respecte en la socialdemocràcia russa, es publicà (crec que en 1909) en una revista del partit polonès, els inspiradors de la qual eren Rosa Luxemburg i Lleó Ioguiches. Aquests articles permetran al lector, em sembla, orientar-se amb major facilitat en el conflicte d’idees que es produí al si de la socialdemocràcia russa, durant el període que seguí immediatament a la primera revolució, i faran també alguna llum sobre certes qüestions extremadament greus que es discuteixen en l’actualitat. La conquesta del poder no fou de cap manera improvisada a l’octubre de 1917, com tants valents s’imaginen; la nacionalització de les fàbriques i de les factories per la classe obrera triomfant, no fou tampoc un “error” del govern obrer que s’hauria negat a escoltar les advertències dels menxevics. Aquestes qüestions es discutiren, rebent una solució de principi, al llarg d’un període de quinze anys.


Els conflictes d’idees relatius al caràcter de la Revolució Russa sobrepassaren des d’un començament els límits de la socialdemocràcia russa i afectaren als elements avançats del socialisme mundial. La forma en què els menxevics concebien la revolució fou exposada a consciència, és a dir, amb tota la seua vulgaritat, pel llibre de Txerevanin. De seguida, precipitadament, els oportunistes alemanys adoptaren aquesta perspectiva. A proposta de Kautsky, fiu la crítica d’aquest llibre en Neue Zeit. Llavors Kautsky es mostrà totalment d’acord amb la meua apreciació. També ell, com el difunt Mehring, s’adheria al punt de vista de “la revolució permanent”. Ara, un poc tard, Kautsky pretén unir-se en el passat als menxevics. Pretén empetitir-se i engolir-se de nou el seu ahir al nivell del seu avui. Però aquesta falsificació exigida per les inquietuds d’una consciència que, davant les seues pròpies teories, no es troba massa pura, està al descobert gràcies als documents que subsisteixen en la premsa. El que en aquella època escrivia Kautsky, el millor de la seua activitat literària i científica (la resposta al socialista polonès Luznia, els estudis sobre els obrers nord-americans i russos, la resposta a l’enquesta de Plekhanov sobre el caràcter de la Revolució Russa, etc.), tot això fou i continua essent una implacable refutació del menxevisme, i justifica completament, des del punt de vista teòric, la tàctica revolucionària adoptada més tard pels bolxevics, a qui estúpids i renegats, amb el Kautsky d’avui al capdavant, acusen ara d’ésser aventurers, demagogs, sectaris de Bakunin.


Figura com a tercer suplement un article titulat “La lluita pel poder”, publicat en 1915 a París pel periòdic rus Natxe Slovo i que tracta de demostrar que les relacions polítiques, esbossades de forma prou nítida en la primera revolució, han de trobar la seua confirmació definitiva en la segona.


***

En allò que fa a les formes de la democràcia, el present llibre es troba lluny d’oferir la claredat necessària, claredat que igualment manca en el moviment l’aspecte general del qual s’ha pretès fixar. És fàcil de comprendre: sobre aquesta qüestió, el nostre partit no havia assolit encara de fer-se una opinió plenament motivada deu anys més tard, en 1917. Però aquesta insuficiència de llum o d’expressió no procedia d’una actitud preconcebuda. Des de 1905, ens havíem allunyat infinitament del misticisme de la democràcia; ens representàvem la marxa de la revolució, no com una realització de les normes absolutes de la democràcia, sinó com una lluita de classes, durant la qual serien utilitzats provisionalment els principis i les institucions de la democràcia. En aquella època, platejàvem per endavant, de forma determinada, la idea de la conquesta del poder per la classe obrera; estimàvem que aquesta conquesta era inevitable i, per a arribar a aquesta deducció, lluny de basar-nos en les probabilitats que presentés una estadística electoral segons “l’esperit democràtic”, consideràvem únicament les relacions de classe a classe. Els obrers de Petersburg, des de 1905, anomenaven al soviet “govern proletari”. Aquesta denominació circulà llavors i es féu d’ús familiar, perquè entrava perfectament en el programa de la lluita per a la conquesta del poder per la classe obrera. Però, al mateix temps, oposàvem al tsarisme el programa polític de la democràcia en tota la seua extensió (sufragi universal, república, milícies, etc.). No podíem obrar altrament. La política de la democràcia és una etapa indispensable per al desenvolupament de les masses obreres, sempre a condició que s’admeta una reserva essencial: saber que, en certs casos, calen desenes d’anys per a recórrer aquesta etapa, mentre que sota altres circumstàncies la situació revolucionària permet a les masses alliberar-se dels prejudicis democràtics fins i tot abans que les institucions de la democràcia hagen tingut temps d’establir-se i realitzar-se. El règim governamental dels socialistes revolucionaris i dels menxevics russos (de març a octubre de 1917) comprometé integralment la democràcia abans que aquesta hagués pogut fondre’s i solidificar-se en les formes de la república burgesa. Però, fins i tot al llarg d’aquest període que precedí immediatament al colp d’estat proletari, nosaltres, que havíem escrit en el nostre estendard “Tot el poder als soviets”, encara marxàvem sota les ensenyes de la democràcia, sense poder oferir ni a les masses populars ni a nosaltres mateixos una resposta definitiva a la pregunta: Què succeiria si l’engranatge de la democràcia no s’ajustés a la roda del sistema socialista? Quan escrivíem el nostre llibre, així com molt més tard, davall Kerenski, es tractava per a nosaltres essencialment de preparar la conquesta del poder per la classe obrera; la qüestió jurídica romania en un pla secundari, i no ens preocupàvem en absolut de trobar solució a qüestions enutjoses pels seus aspectes contradictoris, quan havíem d’ocupar-nos de la lluita per superar obstacles materials.


La dissolució de l’Assemblea Constituent fou la realització revolucionària brutal d’un designi que hauria pogut ésser realitzat d’una altra manera, amb ajornaments, amb una preparació electoral d’acord amb les necessitats revolucionàries. Però es desdenyà precisament aquest aspecte jurídic de la lluita, i el problema del poder revolucionari es plantejà obertament; d’altra banda, la dispersió de l’Assemblea Constituent per les forces armades del proletariat exigí al seu torn una revisió completa de les relacions que podien existir entre la democràcia i la dictadura. La Internacional proletària no podia, al capdavall, sinó guanyar amb aquesta situació, tant en la teoria com en la pràctica.


***

Aquest llibre fou escrit en 1908-1909, a Viena, per a una edició alemanya que es publicà Dresde. El fons del llibre alemany estigué constituït per diversos capítols del llibre rus La nostra revolució (1907), però amb considerables modificacions, introduïdes a fi d’adaptar l’obra als hàbits del lector estranger. La major part del llibre hagué d’ésser escrit de nou. Per a publicar aquesta nova edició russa ha calgut reconstruir el text, en part seguint els manuscrits que s’havien servat, en part traduint una altra vegada de l’alemany. Haguí de recórrer per a això a la col·laboració del camarada Rumer, que ha executat el treball amb notable atenció. Tot el text ha estat revisat per mi.

Lev Trotski

Moscou, 12 de gener de 1922