1914
___________________________________________________________
Versió catalana feta per Alejo Martínez - alejomp@terra.es - des de: La guerra y la Internacional, Ediciones El Siglo, Buenos Aires, 1973
Document disponible en format .rtf
ÀUSTRIA-HONGRIA
El tsarisme rus representa, indubtablement, una forma d’organització estatal més cruel i més bàrbara que el dèbil absolutisme d’Àustria-Hongria, que ha anat debilitant-se per la decadència pròpia de la vellesa. Però el tsarisme rus i l’Estat rus no són coses idèntiques. La destrucció del tsarisme no significa la desintegració de l’Estat. Significa, pel contrari, el seu alliberament i el seu enfortiment. Totes aqueixes afirmacions relatives sobre què cal empentar a Rússia cap a l’Àsia, i que troben eco fins i tot en certs òrgans de la socialdemocràcia, estan basades en un míser coneixement de la geografia i de l’etnografia. Qualsevulla que siga la sort que puguen córrer les diverses parts de la Rússia actual, Polònia russa, Finlàndia, Ucraïna o la Bessaràbia, la Rússia europea no deixarà d’existir com un territori nacional ocupat per una raça que es compta per molts milions i que ha fet notables conquistes en el seu desenvolupament cultural durant l’últim quart de segle.
Molt distint és el cas d’Àustria-Hongria. Com organització de l’Estat, es troba identificat amb la monarquia dels Habsburg. Es mante o s’esfondra amb els Habsburg de la mateixa manera que la Turquia europea se trobava lligada a la casta feudal i militar otomana i va caure quan aquesta casa va ser destruïda. Com un conglomerat de fragments de races animades per una tendència centrifuga, forçats a viure junts per una dinastia, Àustria-Hongria ofereix el quadre més reaccionari que es pot trobar en el cor d’Europa. La seua supervivència desprès de l’actual catàstrofe europea, no sols retardaria el desenvolupament dels pobles del Danubi i dels Balcans per molts anys, sinó que provocaria la repetició de la guerra europea i recruaria la política tsarista en apartar-los de la font del seu aliment espiritual.
I si la socialdemocràcia alemanya es resigna davant de la ruïna de França considerant-la com un càstig per la seua aliança amb el tsarisme, aleshores nosaltres hem d’aplicar el mateix criteri a l’aliança austroalemanya. I si l’aliança de les dues democràcies occidentals amb un tsarisme despòtic dóna un desmentiment a la premsa francesa i anglesa quan presenta la guerra com un alliberament, aleshores ¿no és igualment arrogant, si no ho és més, per a la socialdemocràcia alemanya fer onejar la bandera de la llibertat sobre l’exèrcit dels Hohenzollern, l’exèrcit que s’està batent no sols contra el tsarisme i els seus aliats, sinó també per la defensa de la monarquia dels Habsburg?
Àustria-Hongria és indispensable per a Alemanya, per a la classe governant en Alemanya, tal com nosaltres la coneixem. Quan la classe governant dels junker llençà a França en els braços del tsarisme a conseqüència de l’annexió forçosa d’Alsàcia-Lorena i sistemàticament enterbolia les seues relacions amb Anglaterra pel ràpid increment de les seues forces navals; quan refusava aprofitar totes les ocasions per a establir acords amb les democràcies occidentals, perquè aqueixos acords implicaven la democratització d’Alemanya, es comprèn que aquesta classe governant es veiés obligada a buscar ajuda en la monarquia austrohongaresa, prenent-la com una font de reserva de forces militars contra els enemics en l’est i en l’oest.
Segons al punt de vista alemany, la missió de la doble monarquia era emprar a hongaresos, polonesos, romanesos, txecs, rutenis, serbis i italians com auxiliars al servei de la política militar alemanya i dels junker. La classe governant a Alemanya es resignà fàcilment a l’expatriació de deu o dotze milions d’alemanys, perquè aquests dotze milions formaren l’eix en torn del qual els Habsburg beneficiarien una població no alemanya de més de quaranta milions. Una federació democràtica de les nacions independents del Danubi hauria convertit a aquests pobles en elements inútils com a aliats del militarisme alemany. Només una monarquia a Àustria-Hongria, imposada pel militarisme, podia convertir a aquests països sense valor en el contrari, com aliats dels junker alemanys. La condició indispensable per a aquesta aliança, santificada per la unió de la dinastia dels Nibelungs, era la preparació militar d’Àustria-Hongria, una condició que no podia complir-se sinó per mitjà de la supressió mecànica de les tendències nacionals centrifugues.
Atès que Àustria-Hongria està rodejada per totes bandes per estats compostos per les mateixes races que té dins de les seues pròpies fronteres, la seua política exterior esta íntimament unida a la seua política interna. Per a tenir set milions de serbis i de sudeslaus dins del marc del seu propi Estat militar, Àustria-Hongria es veu forçada a extingir les seues aspiracions a un regne independent de Sèrbia.
L’ultimàtum a Sèrbia era un pas decisiu en tal direcció. “Àustria-Hongria va donar aquest pas davall la pressió de la necessitat”, escrivia Eduard Bernstein en Die Sozialistische Monatshefte (no 16). Així seria si els esdeveniments polítics foren considerats des del punt de vista de la necessitat dinàstica.
Per a defendre la política dels Habsburg en el terreny del baix nivell moral dels governants de Belgrad, cal tancar els ulls davant el fet que els Habsburg es feien els amics dels serbis, però només quan Sèrbia es trobava sota el més menyspreable govern que ha conegut la història de la infortunada Península Balcànica, que va ser en els dies en què va tenir al seu capdavant a un agent austríac com el rei Milano. L’arranjament amb Sèrbia arribà tan tard, perquè els esforços fets per a la pròpia preservació van ser massa dèbils en el pobre organisme de la doble monarquia. Però desprès de la mort de l’Arxiduc, que era l’ajuda i l’esperança del partit militar austríac i del de Berlín, l’aliat d’Àustria influí sobre aquest país per a que portés a terme una demostració de força. No sols l’ultimàtum d’Àustria a Sèrbia era aprovat per endavant pels governants d’Alemanya sinó que, segons totes les informacions, estava inspirat per ells. L’evidencia està clarament demostrada en el mateix Llibre Blanc, el qual els diplomàtics, professionals i aficionats, oferien com a document de l’amor a la pau dels Hohenzollern.
En analitzar els anhels de la propaganda de la Gran Sèrbia i les maquinacions del tsarisme en els Balcans, diu el Llibre Blanc:
“Sota semblants condicions, Àustria es va veure forçada a la realització del que no era compatible amb la dignitat i la pròpia conservació de la monarquia, a contemplar els fets a traves de la frontera i continuar en actitud passiva. El Govern Imperial ens informava del seu punt de vista i preguntava la nostra opinió. Nosaltres podíem sincerament dir a la nostra aliada que aprovàvem el seu punt de vista de la situació i que li asseguràvem que qualsevol acció que cregués necessària per a posar final al moviment en Sèrbia contra la monarquia austríaca, podia comptar amb la nostra aprovació. Al fer açò nosaltres sabíem molt bé que les operacions d’una guerra eventual per part d’Àustria-Hongria, podia portar a Rússia al conflicte i podia, conforme als termes de la nostra aliança, embolicar-nos en la guerra.”
“Però en vista dels interessos vitals d’Àustria-Hongria que estaven en joc, nosaltres no podíem aconsellar a la nostra aliada l’ús d’una suavitat incompatible amb la seua dignitat o negar-li la nostra ajuda en un moment de semblant gravetat. Nosaltres érem els menys indicats per a fer açò, perquè els nostres interessos vitals estaven amenaçats per la persistent agitació en Sèrbia. Si als serbis, ajudats per Rússia i França, se’ls hagués permès posar en perill l’estabilitat de la nostra veïna monarquia, s’hauria produït la gradual caiguda d’Àustria i la subjecció de totes les races eslaves al govern rus. I açò, al seu torn, hauria tornat precària la situació de la raça alemanya a Europa Central. Una Àustria moralment debilitada, esfondrant-se davant del avanç del paneslavisme rus, no podia ser una aliada amb què nosaltres poguéssem comptar i amb què podíem dependre, com ens veiem obligats, davant del fet de l’accentuació de l’amenaçadora actitud dels nostres veïns de l’est i de l’oest. Per aquestes raons deixàvem les mans lliures a Àustria en la seua acció contra Sèrbia.”
La relació de la classe governant a Alemanya amb el conflicte austroserbi, apareix ací plenament i clara definida. Alemanya no sols va ser informada pel govern austrohongarès de les seues intencions posteriors, sinó que les va aprovar. Alemanya considerava l’agressió d’Àustria com quelcom inevitable, un acte de salvació per a si mateixa i desprès va fer d’açò una condició per a la continuïtat de l’aliança. Són les seues paraules: “Àustria no seria una aliada amb què nosaltres poguéssem comptar”.
Els marxistes alemanys coneixien aquests assumptes molt bé i els perills que en ells s’ocultaven. El 29 de juny, un dia desprès de l’assassinat de l’arxiduc austríac, escrivia el Vorwärts el següent:
”El fet d’estar la nostra nació força compromesa amb Àustria ha estat el resultat d’una embrollada política exterior. Els nostres governants han fet de l’aliança amb Àustria la base de tota la nostra política exterior.
Resulta cada dia més clar que aquesta aliança és una font més de debilitat que no de fortalesa. El problema d’Àustria resulta per moments l’amenaça per a la pau d’Europa.”
Un mes més tard, el 28 de juliol, quan l’amenaça havia aconseguit el punt culminant per a provocar la terrible guerra, l’òrgan principal de la socialdemocràcia alemanya, escrivia en els mateixos i definitius termes. “¿Com actuarà el proletariat alemany enfront d’un paroxisme tan sense sentit?”, es preguntava; i ell mateix es contestava: “El proletariat alemany no està interessat el més mínim en la conservació del caos nacional d’Àustria.”
Tot el contrari. L’Alemanya democràtica està més interessada en la destrucció que en la conservació d’Àustria-Hongria. Una dissolució d’Àustria-Hongria significaria per a Alemanya un guany d’una població educada de dotze milions i d’una capital de primer rang com Viena. Itàlia completaria la seua unitat nacional i deixaria de jugar el paper de factor important com sempre ha estat en la Triple Aliança. Una Polònia, una Hongria, una Bohèmia independents i una federació balcànica, incloent-hi a Romania, amb deu milions d’habitants en la frontera russa, seria un poderós baluard contra el tsarisme. I el més important: una Alemanya democràtica amb una població de 75.000.000 d’habitants alemanys, podria fàcilment, sense els Hohenzollern i els governants junker, arribar a un acord amb França i Anglaterra, podrien aïllar el tsarisme i condemnar a una completa impotència la seua política internacional i nacional. Una política dirigida cap aquest objectiu seria vertaderament una política d’alliberament per al poble rus el mateix que per al d’Àustria-Hongria. Però tal política requereix una condició essencial i preliminar, és a dir que el poble alemany, en comptes d’encarregar als Hohenzollern que alliberen a altres nacions, hauria d’alliberar-se ell mateix dels Hohenzollern.
L’actitud de la socialdemocràcia alemanya i austrohongaresa en aquesta guerra, està en flagrant contradicció amb semblants desigs. En el moment present sembla convençuda de la necessitat de conservar i enfortir la Monarquia dels Habsburg en interès d’Alemanya o de la nació alemanya. I des d’aquest antidemocràtic punt de vista (que ompli de vergonya a tot socialista internacional conscient), el Wiener Arbeiter Zeitung definia el significat històric de la present guerra, quan declarava: “És principalment una guerra (dels aliats) contra l’esperit germànic.”
“Si la diplomàcia ha procedit bé, si açò havia de passar, només el temps pot dir-ho. Ara està en joc el destí de la nació alemanya! No es pot tenir sobre això cap de dubte ni vacil·lacions! El poble alemany està unit en una fèrria i inflexible determinació per a no deixar-se subjugar i ni la mort ni el dimoni aconseguiran fer-lo cedir”... i tota la resta d’aquest estil (Wiener Arbeiter Zeitung, 5 d'agost). No volem ofendre el gust literari i artístic del lector continuant aquestes citacions. Res es diu ací de la missió emancipadora per a altres nacions. Ací, l’objecte de la guerra es conservar i assegurar la “humanitat alemanya.”
La defensa de la cultura alemanya, del sòl alemany, de la humanitat alemanya, sembla ser la missió no sols de l’exèrcit alemany, sinó de l’austrohongarès també. El serbi ha de batre’s contra el serbi, el polonès contra el polonès, l’ucraïnès contra l’ucraïnès, en pro de la salvació de la humanitat alemanya. Els quaranta milions d’éssers de nacionalitats no alemanyes, són considerats simplement com un adob històric per al camp de la cultura alemanya. No és necessari dir que aquest no és el punt de vista del socialisme internacional. Açò no és ni tan sols democràcia pura en les seues més elementals formes. L’Estat Major austrohongarès explica aquest “humanitarisme” en el seu comunicat del 18 de setembre: “Tots els pobles de la nostra reverenciada monarquia, com diu el nostre jurament militar, contra qualsevol enemic, no importa qui siga, han d’estar units com un únic, rivalitzant en valor uns amb d’altres.”
El Wiener Arbeiter Zeitung accepta totalment el punt de vista dels Habsburg- Hohenzollern, de què el problema austrohongarès és com una reserva militar de distinta nacionalitat. És la mateixa actitud que els militaristes de França van tenir respecte dels senegalesos i els marroquins i que tenen els anglesos respecte dels hindús. I quan nosaltres considerem que semblants opinions no són una novetat entre els socialistes alemanys i d’Àustria, trobem la raó principal per la qual la socialdemocràcia austríaca es trencà miserablement en grups nacionals i es reduí al mínim la seua importància política.
La desintegració de la socialdemocràcia austríaca en sectors nacionals que es batien entre si, era una expressió de l’inadequat d’Àustria com organització de l’Estat. I, al mateix temps, l’actitud de la socialdemocràcia austroalemanya provava que ella mateixa era una pobra víctima d’aquesta inadequada propietat d’Àustria, davant de la qual espiritualment capitulava. Quan es va reconèixer impotent per a unir les diverses races del proletariat austrohongarès sota els principis de l’internacionalisme i finalment renuncià a aqueixa obra completament, la socialdemocràcia austroalemanya ho subordinà tot a Àustria-Hongria i precisament a la seua pròpia política, a la “idea” del nacionalisme del junker prussià. Aquesta total negació de principis se’ns presenta d’una manera sense precedents des de les pàgines del Wiener Arbeiter Zeitung. Però si nosaltres escoltem amb major atenció els matisos d’aquest nacionalisme històric, no podem sinó escoltar una veu més greu, la veu de la història, que ens diu que el camí del progrés polític per a l’Europa Central i el sud-est, arrenca de les ruïnes de la monarquia austrohongaresa.
Capítol següent: La guerra contra el tsarisme