1914
___________________________________________________________
Versió catalana feta per Alejo Martínez - alejomp@terra.es - des de: La guerra y la Internacional, Ediciones El Siglo, Buenos Aires, 1973
Document disponible en format .rtf
QUÈ TENEN A VEURE ELS SOCIALISTES AMB LES GUERRES CAPITALISTES?
Però la socialdemocràcia alemanya, se’ns dirà, no vol victòries. La nostra contestació ha de ser en primer lloc que açò no és veritat. El que la socialdemocràcia alemanya vol ho diu la seua premsa. Amb dues o tres excepcions, els periòdics socialistes diàriament repeteixen als treballadors alemanys que una victòria alemanya és la seua victòria. La captura de Maubeuge, l’enfonsament de tres vaixells de guerra anglesos, la caiguda d’Anvers, alçaven en la premsa socialdemòcrata els mateixos sentiments que es posen de manifest en guanyar una nova elecció de districte o una victòria en una disputa sobre salaris.
No perdem de vista el fet que la premsa obrera alemanya, la premsa del partit també, així com els periòdics de la Unió de Treballadors, són ara un poderós mecanisme, que en comptes d’educar la voluntat del poble per a la lluita de classes, han substituït aquesta educació per l’exalçament de les victòries militars. No tinc en compte els repulsius excessos xovinistes d’òrgans individuals, sinó el sentiment subjacent en la major part dels periòdics de la socialdemocràcia. Aquesta actitud sembla haver començat amb el vot de la fracció el 4 d’agost. Però la fracció no va pensar en una victòria alemanya. Es va conduir així només per a prevenir el perill que amenaçava des de fora a la pàtria. Això va ser tot.
I ací tornem una altra vegada a la qüestió de les guerres de defensa i les guerres d’agressió. La premsa alemanya, incloent-hi els òrgans socialdemòcrates no deixa de repetir que és Alemanya, entre tots els països, qui es troba a la defensiva en aquesta guerra.
Ja hem discutit la norma per a determinar la diferencia entre una guerra d’agressió i una guerra de defensa. Aquestes normes són nombroses i contradictòries.
En el cas present, testifiquen unànimement que els actes militars d’Alemanya no podien ser estimats com a actes d’una guerra de defensa. Però açò no té en absolut cap influència sobre les tàctiques de la socialdemocràcia.
Des del punt de vista històric, el nou imperialisme alemany és, com ja sabem, absolutament agressiu. Impulsat paral·lelament pel febril desenvolupament de la indústria nacional, l’imperialisme alemany pertorba el vell balanç de poder entre els estats, i fa el paper de veu cantant en la carrera a favor dels armaments.
I des del punt de vista de la política mundial, el moment actual sembla el més favorable a Alemanya per a assestar als seus rivals un colp indiscutible, el qual, no obstant, no disminueix la culpa dels enemics d’Alemanya en el més mínim.
L’apreciació diplomàtica dels esdeveniments no deixa dubtes en allò que concerneix al paper predominant que Alemanya exerceix en la provocativa acció d’Àustria en Sèrbia. El fet que la diplomàcia tsarista fou, com sempre, més desafortunada, no altera el cas. Des del punt de vista estratègic, tota la campanya alemanya va estar basada en una monstruosa ofensiva.
I, finalment, des del punt de vista tàctic, el primer moviment de l’exèrcit fou la violació de la neutralitat belga.
Si tot açò es defensa, què és, doncs, atac? Però àdhuc suposant que els esdeveniments, com estan descrits en el llenguatge diplomàtic, admitisquen altres interpretacions (malgrat que les dues primeres pàgines del Llibre Blanc tenen un significat molt clar), ¿no té el partit revolucionari de la classe obrera una altra norma que determine la seua política que no siga la dels documents presentats per un govern que demostra el més gran interès en enganyar-lo? Bismarck enganyà el món sencer (diu Bebel) i va saber fer creure al poble que va ser Napoleó qui provocà la guerra, mentre ell, Bismarck, que tant amava la pau, es trobà en la posició d’atacat.
“Els esdeveniments que van precedir a la guerra foren tan enganyosos que sorprengueren a França sense cap preparació, fins a l’extrem que ella mateixa declarava que havia un descuit general, mentre que en Alemanya, que semblava ser l’agredida, la preparació per a la guerra havia estat completada fins a l’extrem de què no mancava ni el més mínim detall i la mobilització es realitzava amb la precisió d’un rellotge.” (Aus meinem. Leben, Bd. H, pp. 167-168).
Desprès de semblant precedent històric bé que es podia esperar més garanties critiques per part de la socialdemocràcia.
És molt cert que Bebel va dir més d’una vegada que en el cas d’un atac a Alemanya, la socialdemocràcia defendria la seua pàtria. En el Congrés d’Essen, li contestava Kautsky:
“En la meua opinió, nosaltres no podem prometre positivament una participació en l’entusiasme del govern per la guerra, cada vegada que estiguem convençuts que el país està amenaçat per un atac. Bebel creu que nosaltres estem més avançats ara que no ho estàvem en 1870 i que som capaços de decidir en tot moment si la guerra que ens amenaça es d’agressió o no. Jo no desitge prendre aquesta responsabilitat sobre mi. No desitjaria acceptar la tasca de garantir que sapiem en tot moment distingir si un govern ens enganya o si procedeix bé representant els interessos de la nació contra una guerra d’atac [...] Ahir va ser el govern alemany qui prengué l’ofensiva; demà serà el govern francès i nosaltres no podem saber si més tard serà el govern anglès. Els governs es relleven constantment. En cas de guerra, allò que a nosaltres ens interessa saber no és la causa nacional sinó la internacional. Una guerra entre grans potències resultaria una guerra mundial que afectaria tota Europa, no només a dos països. Algun dia, el govern alemany pot fer creure al proletariat alemany que nosaltres hem estat els atacats; el govern francès, pot fer el mateix amb els seus súbdits i llavors tindríem una guerra en la qual els treballadors francesos i alemanys seguiran als seus respectius governs amb igual entusiasme i s'assassinarien i degollarien entre si. Tal contingència ha de ser evitada i ho serà si nosaltres no adoptem el criteri de voler distingir entre guerra ofensiva i defensiva; en comptes d’açò cal guiar-se conforme els interessos del proletariat, els quals, al mateix temps, són interessos internacionals [...] Afortunadament, és un concepte equivocat creure que la socialdemocràcia alemanya, en cas de guerra, hauria de jutjar-la segons consideracions nacionals i no internacionals i sentir-se primer que res alemany i desprès partit proletari.”
Amb esplèndida claredat revela Kautsky en el seu discurs els terribles perills (molt més terribles ho són en l’actualitat.) que estan latents quan es tracta de fer dependre a la socialdemocràcia d’una indefinida, contradictòria i formal estimació de si la guerra és de defensa o d’agressió. Bebel, en la seua rèplica, no va dir res d’importància; el seu punt de vista sembla completament inexplicable, especialment desprès de la seua experiència de l’any 1870.
No obstant, inclús estant la posició de Bebel inadequadament teòrica, tenia la seua significació política. Aqueixes tendències imperialistes que engendren el perill de la guerra, exclouen la possibilitat per a la socialdemocràcia d’esperar la seua salvació de part del vencedor o de les altres parts bel·ligerants. Per aquesta poderosa raó tota la seua atenció es dirigeix a preservar-se de la guerra i la seua principal tasca va ser mantenir als governs preocupats sobre els resultats de la guerra.
“La socialdemocràcia [va dir Bebel] s’oposarà a qualsevol govern que prenga la iniciativa en la guerra”. Açò tenia el sentit d’una amenaça al govern de Guillem II. “No compteu amb nosaltres si algun dia decidiu utilitzar els vostres canons i els vostres vaixells de guerra”. I girant-se devers Sant Petersburg i Londres, deia: “Pareu atenció i no ataqueu Alemanya fiats en la falsa idea que és interiorment dèbil per la política d’obstrucció de la poderosa socialdemocràcia alemanya”.
Sense arribar a ser una doctrina política, la concepció de Bebel era una amenaça política, però una amenaça directament simultània per a dos fronts: l’interior i l’exterior. La seua obstinada contestació a totes les objeccions, històriques i lògiques, fou la següent: “Nosaltres trobarem la manera de posar en un compromís a qualsevol govern que faça un sol pas cap a la guerra. Som prou intel·ligents per a saber això”.
Aquesta amenaçadora actitud no sols de la socialdemocràcia alemanya sinó també de la Internacional tingué els seus resultats.
Els distints governs feren vertaders esforços per tal d’ajornar el desencadenament de la guerra. Però açò no és tot. Els governants i els diplomàtics es mantingueren doblement atents adaptant les seues maniobres a la psicologia pacifista de les masses. Murmuraven a l’orella dels caps socialistes, oloraven en les oficines de la Internacional, i així creaven un sentiment que va fer possible el que Jaurés i Haase declararen a Brussel·les alguns dies abans d’esclatar la guerra, que els seus respectius governs no tenien un altre objectiu que la preservació de la pau. I quan la tempesta es desencadenà, la socialdemocràcia de tots els països cercà els culpables... però més enllà de les seues fronteres. Les estridències de Bebel, que feren un paper definitiu com a amenaça, perderen tot el seu pes en el moment en què els primers trets sonaren en les fronteres. Aquest terrible esdeveniment va sobrevenir tal com Kautsky ho havia profetitzat.
El més sorprenent de tot açò fou, a primera vista, que la socialdemocràcia no va sentir realment la necessitat d’un criteri polític. En la catàstrofe ocorreguda a la Internacional, els arguments van ser notables per la seua superficialitat. Es contradiuen els uns als altres, perden terreny i només tenen importància secundària ja que allò de fonamental consisteix en afirmar que la pàtria ha de ser defesa. A banda de les consideracions sobre el resultat històric de la guerra, a banda de les consideracions sobre la democràcia i la lluita de classes, la pàtria, tal com ha arribat fins a nosaltres històricament, ha de ser defesa. I defesa, no perquè el nostre govern estigués ansiós de pau i “fóra pèrfidament atacat”, com ho publicava la Internacional, sinó perquè a banda de les condicions o dels mitjans amb què va ser atacat, a banda de qui estava en el seu dret i qui no, la guerra, una vegada començada, subjecta a cada bel·ligerant al perill de la invasió o de la conquista. Consideracions polítiques, teòriques, diplomàtiques i militars es van esfondrar com en un terratrèmol, un incendi o una inundació. El govern amb el seu exèrcit es elevat a la posició d’un poder que pot protegir i salvar el seu poble. Les àmplies masses del poble retornen en l’actualitat a una condició prepolítica.
Aquest sentiment de les masses, aqueix reflex elemental de la catàstrofe no ha de ser criticat, perquè només és un sentiment temporal. Però completament distint és el cas de l’actitud de la socialdemocràcia comparat amb la responsabilitat de la representació política de les masses. Les organitzacions polítiques de les classes burgeses i especialment el mateix poder del govern, no segueix simplement el corrent. Instantàniament es posen a l’obra, i per distints camins alcen els seus sentiments impolítics i uneixen les masses en torn de l’exèrcit i del govern. La socialdemocràcia no sols no aconsegueix igual activitat en la direcció oposada, sinó que des del primer moment es lliura a la política del govern i al sentiment elemental de les masses. I en comptes d’armar a aquestes masses amb les armes de la critica i de la desconfiança, encaminen el poble, mercès a la seua benèvola actitud, cap a les seues condicions prepolítiques. Renuncien a les seues tradicions i promeses polítiques de cinquanta anys amb una facilitat no molt a propòsit per a inspirar respecte als governants. Bethmann-Hollveg anunciava que el govern estava de complet acord amb el poble alemany, i desprès de la declaració del Vorwärts, en vista de la posició presa per la socialdemocràcia, tenia tot el dret de manifestar-ho així. A més, tenia també un altre dret. Si les condicions no li haguessen induït a diferir polèmiques per a un moment favorable, podia haver dit en la sessió del Reichstag del 4 d’agost, dirigint-se als representants del proletariat socialista:
“Avui esteu d’acord amb nosaltres reconeixent el perill que amenaça la nostra pàtria i vos uniu a nosaltres tractant de prevenir el perill per les armes. Aquest perill, no obstant, no és nou. Devíeu prèviament haver conegut l’existència i tendències del tsarisme i sabíeu que teníem altres enemics a banda d’aquest. Així, ¿amb quin dret ens ataqueu quan aixequem el nostre exèrcit i la nostra marina? ¿amb quin dret refuseu el vot per a els crèdits militars un any i un altre any? ¿Açò va poder ocórrer pel dret a la traïció o pel dret de ceguesa? I si per culpa de vosaltres no haguéssem fet el nostre exèrcit, estaríem ara impossibilitats enfront de l’amenaça russa, que vos ha tornat la raó. Cap crèdit concedit ara ens capacitaria per a refer allò que haguérem perdut. Estaríem ara sense armes, sense canons, sense fortificacions. El vostre vot avui, a favor dels crèdits de guerra de cinc bilions, és admetre que rebutjar anualment el pressupost fou només una demostració buida i, pitjor que això: fou una demagògia política. Perquè tan aviat com feu un seriós examen històric, negueu enterament el vostre passat.”
Açò és el que el canceller alemany podia haver dit, i aquesta vegada el seu discurs hauria convençut.
I què és el que Haase hauria pogut contestar?
“Mai vam sostenir el desarmament d’Alemanya davant de perills externs. Semblant pau no va estar mai en els nostres pensaments. En tant que les contradiccions internacionals crearen fora d’elles mateixes el perill de la guerra, nosaltres volíem que Alemanya fóra salvada de la invasió estrangera i del servilisme. Allò que vam tractar és de tenir una organització militar que no puga (com pot una organització entrenada artificialment) estar feta per a servir a l’explotació de classes en l’interior i per a aventures imperialistes en l’estranger, sinó que siga invencible en la defensa nacional Volem una milícia. No tenim confiança en vosaltres per al treball de la defensa nacional. Heu fet de l’exèrcit una escola d’entrenament reaccionari. Heu format al cos d’oficials en l’odi a la més important classe de la societat moderna, el proletariat. Sou capaços d’arriscar milions de vides, no pels interessos reals del poble, sinó pels interessos egoistes d’una minoria governant, interessos que cobriu amb els noms d’ideals nacionals i prestigi de l’Estat.
“No ens inspireu cap confiança i aqueixa és la raó per la qual any rere any hem dit: ‘Ni un home ni un cèntim per a aquesta classe de govern !’”
“Però, i els cinc bilions!” podien interrompre veus a dreta i esquerra.
“Dissortadament no podem ara triar. No tenim exèrcit, sinó el creat pels presents amos d’Alemanya, i l’enemic està a les nostres portes. Pel moment no podem reemplaçar l’exèrcit de Guillem II per una milícia del poble, i una vegada que açò és així, no podem refusar menjar, roba i material de guerra a l’exèrcit que ens defèn, sense que importe com puga estar constituït. Nosaltres no repudiem el nostre passat, ni renunciem a l’esdevenidor. Estem obligats a votar els crèdits de guerra.”
Aquesta hauria estat la resposta més convenient que Haase podia haver donat.
I, tanmateix que semblants consideracions poden donar una explicació de perquè els treballadors socialistes com a ciutadans no impedien l’organització militar sinó simplement complien el deure de ciutadania imposat a ells per les circumstàncies, nosaltres esperarem en va una contestació a la pregunta principal: ¿perquè la socialdemocràcia, com organització política d’una classe a la que li ha estat negada una participació en el govern, com implacable enemiga de la societat burgesa, com partit republicà, com una branca de la Internacional, perquè va assumir la responsabilitat d’actes mampresos per una classe que és la seua irreconciliable enemiga? Si és impossible per a nosaltres reemplaçar immediatament l’exèrcit dels Hohenzollern per una milícia, això no vol dir que haguem d’assumir nosaltres la responsabilitat dels actes d’aquest exèrcit. I si en temps de pau, de normal arreglament interior de l’Estat, fem la guerra contra la monarquia, la burgesia i el militarisme i tenim l’obligació de portar a les masses a fer aquesta guerra amb tot el pes de la nostra autoritat, en aqueix cas cometem el crim més gran contra el nostre esdevenidor posant aquesta autoritat al servei de la monarquia, la burgesia i el militarisme, en el precís moment d’aquesta explosió dins d’aquests terribles, antisocials i bàrbars mètodes de guerra. Ni la nació ni l’Estat poden escapar a l’obligació de la defensa. Però quan refusàvem als governants la nostra confiança, no privàvem l’Estat burgès ni de les seues armes, ni dels seus mitjans de defensa ni d’atac, perquè açò no pot ocórrer mentre no siguem prou forts per a arrancar el poder de les seues mans. En la guerra, com en la pau, som un partit d’oposició, no un partit de poder. D’aquesta manera podem, amb major seguretat, portar a terme aqueixa part del nostre treball que la guerra marca tan distintivament: el treball d’independència nacional. La socialdemocràcia no pot deixar que el destí de cap nació, la seua u una altra qualsevol, depenga de les victòries militars. Llençant sobre l’Estat capitalista la responsabilitat pels mètodes amb què protegeix la seua independència, açò és, la violació de la independència d’altres estats, la socialdemocràcia posa la pedra cantonera de la vertadera independència nacional en la consciència de les masses de totes les nacions. Preservant i desenrotllant la solidaritat internacional dels treballadors, assegurem la independència de la nació, independent així també del calibre dels canons.
Si el tsarisme és un perill per a la independència d’Alemanya, hi ha un únic camí menant a evitar el perill i nosaltres el coneixem: la solidaritat de les masses treballadores d’Alemanya i Rússia. Però semblant solidaritat minaria la política que Guillem II explicava dient que tot el poble alemany estava amb d’ell. ¿Què podem dir nosaltres, socialistes russos, als treballadors russos enfront del fet que les bales que els treballadors alemanys els envien porten el segell moral i polític de la socialdemocràcia alemanya?
“Nosaltres no podem fer la nostra política per Rússia, la fem per Alemanya” va ser la contestació que em va donar un dels més respectats funcionaris del partit alemany quan jo li vaig plantejar el problema, i en aqueix moment vaig sentir, amb dolorosa claredat, el tremend colp donat a la Internacional des de dins.
És evident que la situació no millorarà si els partits socialistes dels dos països en guerra uneixen el seu destí al destí dels seus governs, com a Alemanya i a França. Cap poder extern, ni confiscacions, ni destrucció de la propietat socialista, ni detencions, ni empresonaments, podien haver donat a la socialdemocràcia colp tal com el que ella mateixa, amb les seues pròpies mans, s’ha donat, rendint-se al Moloc de l’Estat, precisament quan començava a parlar amb paraules de sang i ferro...
En el seu discurs, en el Congres d’Essen, Kautsky presentava un quadre terrible d’un germà aixecant-se contra un altre germà en nom de la “guerra de defensa”, però com a argument, no com una possibilitat. Ara que aquest quadre s’ha convertit en una realitat sangosa, Kautsky tracta d’aconseguir que ens resignem a això. Ell no veu la caiguda de la internacional.
“La diferència entre els socialistes alemanys i francesos no s’ha de buscar en el seu peculiar criteri, ni en els seus punts de vista fonamentals, sinó merament en la seua interpretació de la situació actual la qual, al seu torn, està condicionada per la diferència en la seua posició geogràfica (!). Per això, aquesta diferència no pot ser vençuda mentre la guerra dure. No obstant, no és una diferència de principi, sinó una diferència que sorgeix d’una situació particular i no té perquè durar desprès que aqueixa situació haja cessat d’existir.” (Neue Zeit, 1915, Jg. 33, Bd., p. 73).
Quan Guesde i Sembat apareixen com a ajudants de Poincaré, Delcasse i Briand i com a opositors a Bethmann-Hollweg; quan els treballadors francesos i alemanys es degollen els uns als altres, i ho fan no obligats per la república burgesa i la monarquia dels Hohenzollern, sinó com a socialistes que compleixen amb el seu deure sota la direcció espiritual dels seus partits, ¿no significa això, potser, l’esfondrament de la Internacional? La “bandera de judici” és una i la mateixa tant per als socialistes alemanys que degollen als francesos, com per als socialistes francesos que degollen als alemanys. Si Ludwig Franck pren el seu canó, no és per a proclamar la diferència de principi enfront dels socialistes francesos, sinó per a matar-los en complet acord de principi; i si Ludwig Franck caigués ell mateix a causa d’una bala francesa, enviada probablement per un camarada, açò no és en detriment de la “bandera” que ells tenen en comú. És merament una conseqüència de la diferència en la seua posició geogràfica. Vertaderament, és amarg llegir semblants línies, però doblement amarg quan ragen de la ploma de Kautsky. La Internacional sempre es va oposar a la guerra.
“I si, tanmateix els esforços de la socialdemocràcia, tinguérem guerra [diu Kautsky] aleshores cada nació ha de salvar la seua pell el millor que puga. Açò vol dir que la socialdemocràcia de cada país té el mateix dret i el mateix deure de participar en la defensa del seu poble i cap d’ells pot fer d’açò un motiu per a dirigir reprotxes (!) als uns i als altres”. (Neue Zeit, Jg. 33, p. 7).
Tal és el gènere d’aquesta “bandera” comuna, d’aquest propòsit comú de salvar la pròpia pell, de trencar-se el crani els uns als altres en pròpia defensa, sense “retraure’s” els uns als altres per fer-ho.
¿Però va a ser la qüestió contestada per l’acord en la “bandera de judici”? ¿No serà més ben contestada per la qualitat d’aquesta “bandera de judici” comú? Entre Bethmann-Hollweg, Sosonov, Ramat i Doicasse, també es troba acord en les seues banderes. Tampoc entre elles hi ha cap diferència de principi. Menys que ningú tenen ells dret a dirigir-se reprotxes entre si.
La seua conducta emana simplement d’una diferència en la seua posició geogràfica. Si Bethmann-Hollweg hagués estat un ministre anglès, hagués obrat exactament com ho va fer Sir Edward Ramat. La seua bandera és tan igual per a els uns i els altres com els seus canons, que no es diferencien més que en el calibre. Però la qüestió per a nosaltres és: podem adoptar la seua bandera com la nostra?
“Afortunadament, és una equivocació suposar que la socialdemocràcia alemanya, en cas de guerra, hauria d’actuar d’acord amb consideracions nacionals i no internacionals, sentint-se abans alemanya i desprès partit del proletariat.”
Això deia Kautsky en Essen. I ara, quan el punt de vista nacional ha unit a tots els partits dels treballadors de la Internacional, en lloc del punt de vista internacional que ells tenien en comú, no sols es resigna Kautsky a aquesta “equivocació”, sinó que tracta de trobar en això acord de banderes i una garantia del renaixement de la Internacional.
“En tots els estats nacionals, la classe treballadora ha de dirigir totes les seues energies a conservar intactes la independència i la integritat del territori nacional. Açò és essencial en la democràcia, base necessària per a la lluita i la victòria final del proletariat.” (Neue Zeit, Jg.33, p. 74).
Però, si aquest és el cas, què passa amb la socialdemocràcia austríaca? ¿També han de consagrar totes les seues energies a la conservació de la no nacional i antinacional monarquia austrohongaresa? I la socialdemocràcia alemanya? Amalgamant-se políticament amb l’exèrcit alemany, no sols ajuda a conservar el caos nacional austrohongarès sinó que facilita la destrucció de la unitat nacional alemanya. La unitat nacional es posa en perill no sols amb la derrota sinó també amb la victòria.
Des del punt de vista del proletariat europeu és igualment perjudicial, ja siga que un tros del territori francès siga absorbit per Alemanya o que França absorbisca un tros de territori alemany. Per açò el manteniment del statu quo no significa res per a la nostra plataforma. El mapa polític d’Europa ha estat fet a punta de baionetes, passant per totes les fronteres sobre els cossos vius de les nacions. I si la socialdemocràcia ajuda el seu nacional (o antinacional) govern amb totes les seues energies, és el mateix que deixar que el poder i la intel·ligència de les baionetes corregisquen el mapa d’Europa. I trencant en trossos la Internacional, la socialdemocràcia destrueix l’únic poder capaç de crear un programa d’independència i democràcia nacional en oposició a l’activitat de les baionetes, i de complir aquest programa en un grau més o menys gran, totalment independent de si les baionetes nacionals són coronades amb la victòria.
La vella experiència està confirmada una vegada més. Si la socialdemocràcia posa els seus deures nacionals per damunt dels seus deures de classe, comet el crim més gran, no sols contra el socialisme sinó també contra els interessos de la nació en la més amplia accepció de la paraula.
Capítol següent: El col·lapse de la Internacional