Lev Trockij: Terrorisme i comunisme (1920)

versió catalana feta per Alejo Martínez – alejomp@lycos.es – des de: Terrorismo y comunismo, Ediciones Júcar, 1977, Gijón-Madrid

La iniciativa de la revolució socialista ha partit, per la força de les circumstàncies, no del vell proletariat de l’Europa occidental, amb les seues potents organitzacions polítiques i professionals, amb les seues fortes i serioses tradicions del parlamentarisme i tradeunionisme, sinó de la jove classe obrera d’un país endarrerit. La història, com sempre, ha seguit la línia de menor resistència. L’època revolucionària ha fet irrupció per la porta que menys atentament s’havia atrinxerat. Les dificultats extraordinàries, sobrehumanes (ens atrevim a dir) amb què ha aürtat el proletariat rus, han preparat, precipitat i facilitat considerablement l’obra revolucionària del proletariat de l’Europa occidental, encara pendent.

En compte de considerar la revolució russa com el punt de partida d’una època revolucionària del món sencer, Kautsky continua deliberant sobre la qüestió de saber si el proletariat rus no s’ha precipitat massa en fer-se amo del poder.

Heus aquí la seua explicació: “Junt amb un alt nivell de l’educació popular, és condició prèvia del socialisme una moral elevada en les masses, una moral que s’expressa... en forts instints socials, sentiments de solidaritat, etc... Ja hem vist (Hi afegeix Kautsky per a donar-nos una lliçó) que en els proletaris de la Comuna parisenca hi havia una moral semblant. Aquesta moral, per contra, manca a la massa que dóna avui el to al proletariat bolxevic”.

Tenint en compte el fi que persegueix Kautsky, li importa poc desacreditar davant els seus lectors els bolxevics com a partit polític. Sabedor que el bolxevisme i el proletariat rus són una única i mateixa cosa, Kautsky fa quant pot per desacreditar el proletariat rus en el seu conjunt, presentant-lo com una massa informe, sense ideals, àvida de satisfaccions immediates i dirigida només pels seus instints i les suggestions del minut present. En el curs del seu llibre, Kautsky suscita moltes vegades la qüestió del nivell intel·lectual i moral dels obrers russos i sempre per a enfosquir els seus colors, per a caracteritzar millor la seua ignorància, la seua estupidesa i la seua barbàrie. A fi que el contrast amb l’època de la Comuna ressalte més, cita a manera d’exemple, el d’una indústria de guerra en què els representants obrers havien establert un servei nocturn a fi de que sempre hagués a la fàbrica un obrer per a lliurar armes reparades a qui hi anés a demanar-les. “I [deia el reglament] com en les presents circumstàncies és urgentment necessari estalviar els diners de la Comuna, aquestes guàrdies nocturnes no tindran remuneració... Sens dubte [conclou Kautsky], aquests obrers no consideraven l’època de la seua dictadura com una conjuntura favorable per a satisfaccions personals i per a l’elevació de les salaris”. Quant a la classe obrera russa, són altres calces. No té consciència dels seus deures, les seues idees no tenen estabilitat, no té resistència, abnegació, etc. No és més capaç de donar-se caps dignes d’aquest nom (són els acudits de Kautsky) que ho era el baró de Munchausen de sortir del pantà, tirant-se ell mateix de la cabellera. Aquesta comparació entre el proletariat rus i el senyor alemany de crac és suficient per a donar una idea clara de la insolència amb què Kautsky tracta a la classe obrera russa.

Extrau dels nostres discursos i articles passatges en què denunciem algun costat roí, certs defectes del nostre món obrer i s’esforça per demostrar que la passivitat, la ignorància i l’egoisme basten per a caracteritzar les facultats i la conducta del proletariat rus en una època, de 1917 a 1920, que és l’època de la més gran de totes les èpoques revolucionàries.

Podria dir hom que Kautsky ignora, que no ha escoltat mai, que no pot endevinar ni suposar tan sols que, durant la guerra civil, el proletariat rus ha tingut més d’una vegada ocasió d’efectuar un treball desinteressat i establir “totalment gratis” un servei nocturn, i no el d’un obrer durant una nit, sinó el de milers i milers d’obrers durant una llarga sèrie de nits transcorregudes entre contínues alarmes. Quan Iudenitx marxava sobre Petrograd, bastava amb un telefonema del Soviet perquè milers d’obrers acordaren vetllar als seus llocs dies i setmanes senceres, en totes les fàbriques i quarters de la ciutat. I no era l’entusiasme dels primers dies de la Comuna de Petrograd el que els hi impulsava; ocorria açò després de dos anys de guerra, quan imperaven el fred i la fam.

El nostre partit mobilitza dues o tres vegades a l’any un nombre considerable dels seus membres per a enviar-los al front. En una extensió de 8.000 verstes, aquests homes van a fer-se matar i a ensenyar a morir els altres. I quan a Moscou, el Moscou que pateix fam i fred, que ja ha fornit l’elit dels seus obrers per a les necessitats del front, es notifica la “setmana de la partida”, les masses proletàries envien a les nostres files, en un espai de set dies, destacaments de 15.000 homes. I en quin moment? En el moment en què en poder Soviètic l’amenaçava el major perill, quan acabaven d’arrabassar-nos Orel, quan Denikin s’apropava a Tula i Moscou. En un dels períodes més greus, quan Iudenitx amenaçava Petrograd, el proletariat de Moscou forní en una setmana al nostre partit 15.000 homes, que es preparaven d’un dia a l’altre a ésser mobilitzats i enviats al front. Pot dir-se, sense por d’equivocar-se, que el proletariat de Moscou no s’ha mostrat mai, excepte a la setmana de la gran insurrecció, al novembre de 1917, tan unànime en el seu entusiasme revolucionari, en la seua abnegació per a combatre, com ho fou en aqueixos dies de risc i sacrificis.

Quan el nostre partit plantejà a discussió el treball suplementari del dissabte i diumenge, l’idealisme revolucionari del proletariat trobà la seua expressió més elevada en el voluntariat del treball. Al principi, foren desenes i centenars, després milers, més tard desenes i centenars de milers d’obrers els que, renunciant a tot salari, consagraren totes les setmanes unes hores de treball als interessos de la regeneració econòmica del país. Els que d’aquesta sort procedien eren homes insuficientment alimentats, amb les bótes trencades, amb la roba interior bruta, perquè el país no té calçat i sabó. Així és aqueix proletariat bolxevic a què Kautsky aconsella rebre lliçons d’abnegació. Però per tal d’aclarir més els fets i el seu encadenament, ens basta recordar que tots els elements egoistes, burgesos, baixament interessats del proletariat; tots els que tracten de no anar al front ni realitzar el treball del dissabte, que s’ocupen del contraban i que, a les setmanes de fam, exciten a la vaga els obrers; tots aqueixos voten en les eleccions als soviets als menxevics, açò és, als partidaris russos de Kautsky.

Kautsky cita les nostres pròpies paraules per a fer notar que ja abans de la Revolució de novembre ens adonàvem de les faltes d’educació del proletariat rus; però que, considerant inevitable el pas del poder a les mans de la classe obrera, ens crèiem amb dret a esperar que en el curs mateix de la lluita, gràcies a l’experiència que naixeria i amb l’ajuda del proletariat dels altres països, assoliríem vèncer les dificultats i assegurar l’establiment definitiu del règim socialista a Rússia. A aquest respecte, Kautsky obre la interrogació següent: “S’atreviria Trotski a pujar en una locomotora i posar-la en marxa, confiant que mentre aprendria a menar-la? Abans de posar-se a dirigir una locomotora cal saber manejar-la. Abans de fer-se càrrec de la producció, el proletariat necessita capacitar-s’hi per a dirigir-la”.

Aquesta comparació edificant podria honrar un pastor d’aldea, tot i que no per això seria menys estúpida. Tindria molt més fonament dir: “¿S’atreviria Kautsky a muntar a cavall abans d’haver après a sostenir-se en la cadira de muntar i a portar al seu quadrúpede al pas, al trot, al galop, a tota marxa?”. Tenim raons per a creure que Kautsky no s’atreviria a realitzar aquesta experiència tan perillosament i entera bolxevic. Però, d’altra banda, temem que Kautsky, en no atrevir-se a muntar a cavall, experimente alguna dificultat a aprendre els misteris de l’equitació. Perquè el principal prejudici bolxevic consisteix a creure que per a aprendre a muntar a cavall s’ha de fer un primer assaig sense preparació.

En allò que fa a la conducció d’una locomotora, el nostre prejudici no és tan persuasiu de primera intenció; però, amb tot, és igualment vertader. Ningú ha après a conduir una locomotora sense moure’s del seu despatx. Cal pujar-hi, posar la mà al regulador, fer-lo girar. Cert que l’estudi de la marxa en una locomotora es fa pràcticament, en maniobres dirigides per un mecànic experimentat, com a muntar a cavall s’aprèn en un picador sota la direcció d’un picador. Però per a governar un poble és impossible recórrer a aquests procediments artificials d’estudi. La burgesia no ha creat per al proletariat escoles d’Administració Pública i no li confia, per a assajos temporals, la palanca de l’Estat. A més que, fins per a muntar a cavall, els obrers i camperols no necessiten picadors ni lliçons de picadors.

Convé afegir a aquestes consideracions una altra que possiblement és la més important: ningú deixa escollir el proletariat entre muntar a cavall o no muntar, entre conquerir el poder immediatament o deixar-lo per a més tard. Hi ha circumstàncies en què la classe obrera s’hi veu obligada a apoderar-se del poder, davant l’amenaça de la seua pròpia desaparició, políticament parlant, per a un llarg període històric. Una vegada ama del poder, és impossible acceptar, a capritx, determinades conseqüències d’aqueix acte i refusar les restants. Si la burgesia capitalista se serveix, conscientment i maligna, de la desorganització de la producció com a mitjà de lluita política per a recuperar el poder sobirà, el proletariat està obligat a socialitzar les empreses siga com siga, sense preguntar-se si açò és o no avantatjós per a ell en aquell moment donat. I quan s’ha encarregat de la producció, es veu precisat, davall la pressió d’una necessitat fèrria, a aprendre, a realitzar per experiència aquesta obra tan difícil, a organitzar el sistema econòmic socialista. Quan va a cavall, el genet ha de guiar l’animal, sota pena de trencar-se el cap.

Per a donar als seus devots partidaris i a les seues devotes una idea precisa del nivell moral del proletariat rus. Kautsky cita, en la pàgina 115 de la seua obra, el següent mandat, lliurat, segons ell, pel Soviet obrer de Mourzilovka: “El Soviet, per la present, atorga plens poders al camarada Gregori Sareief per a requisar al seu gust i conduir als quarters, a fi de satisfer les necessitats de la divisió d’artilleria, 60 dones i xicotes triades d’entre la classe dels burgesos i especuladors. 16 de setembre de 1918” (Publicat pel doctor Nath Wintch-Maleieff en el seu llibre What are the Bolchewists doing, Lausanne, 1919).

Sense posar en dubte un sol instant la falsedat d’aquest document i el caràcter mentider de semblant comunicació, doní ordre de procedir a una investigació detallada per a conèixer els fets o episodis que haurien pogut servir de pretext a aquesta ficció. Heus aquí allò que s’ha establert per una investigació summament escrupolosa:

I. Al districte de Briansk no hi ha cap localitat coneguda amb el nom de Mourzilovka. Tampoc s’hi troba aquest nom als districtes propers. El nom més semblat al citat és el de Mouraviofka, poble del districte de Briansk. Però mai hi ha hagut en ell cap divisió d’artilleria ni ha ocorregut res que pogués tenir quelcom de comú amb el “Document” més amunt citat.

II. La investigació s’ha fet en tots els regiments d’artilleria, i enlloc s’ha pogut descobrir el menor indici que recordés, ni de lluny, el fet que cita Kautsky en els mateixos termes que el seu inspirador.

III. En fi, en la investigació s’ha preguntat si s’havia escoltat parlar, a la localitat, d’alguna ciutat que s’anomenés Mourzilovka, I no s’ha descobert res. I no per falta de ganes! Però el contingut de la calúmnia en qüestió està en contradicció massa evident amb els costums i opinió pública dels obrers i camperols que dirigeixen els soviets, fins a les regions més endarrerides.

Així, doncs, aquest document pot ésser tingut per una calúmnia de baixa estofa.

En el moment en què es procedia a la informació que acabe de parlar, el camarada Zinoviev m’envià un número d’un periòdic suec (Svenska Dagbladet), del 9 de novembre, on s’hi reproduïa, en facsímil, un mandat en els termes següents:

“El portador de la present, el camarada Karaseief, està investit del dret a socialitzar a la ciutat d’Ekaterin... (en aquest espai buit hi ha una ratllada) a totes les dones de 16 a 36 anys que designe el camarada Karaseief.

Aquest document és encara més ridícul, més impúdic que el que cita Kautsky. La ciutat d’Ekaterinodar, centre de la regió de Kouban, només ha estat, com se sap, poc de temps en poder dels soviets. Poc atent, evidentment, a la cronologia revolucionària, l’autor d’aquesta calúmnia ha omès la data en el seu document, per por a indicar que el tal Glavkom Ivatxev havia socialitzat les dones d’Ekaterinodar en l’època en que la ciutat estava ocupada per la soldadesca de Denikin. Que aquest document haja pogut enganyar algun burgès suec dels més obtusos no té res d’estrany. Però el lector rus veurà immediatament que no sols és una calúmnia, sinó una calúmnia fabricada per un estranger amb un diccionari a la mà. És curiós advertir que els noms dels dos “socialitzadors” de dones (Gregori Sareief i el camarada Karaseief). Tenen una consonància totalment aliena a la llengua russa. La Terminació -eief en els noms de família russos es troba rarament i només en certes combinacions. Però l’acusador dels bolxevics, l’autor del fullet anglès que cita Kautsky, té precisament un nom que acaba en -eief (Wintsch-Maleief). És evident que aquest individu, aquest espia anglobúlgar, tancat al seu despatx de Lausanne, crega “socialitzadors” de dones la seua imatge (en el sentit més rigorosament exacte de la paraula).

Els soviets, en tant que forma d’organització de la classe obrera, representen per a Kautsky, amb relació als partits i a les organitzacions professionals dels països més avançats, no una forma superior d’organització, sinó una falsificació, un anar de mal en pitjor (Notbekelf), que ens acontentem a falta d’organitzacions polítiques. Posem que açò siga cert per a Rússia. Però expliqueu-nos llavors per què els soviets han fet la seua aparició a Alemanya! ¿No convindria renunciar a ells per complet en la república d’Ebert? Sabem que, malgrat açò, Hilferding, les opinions del qual s’apropen tant a les de Kautsky, proposava, no fa molt, que s’introduïren els soviets en la constitució. Kautsky no en diu res.

Si hom considera els soviets com a una institució massa “primitiva”, s’ha de reconèixer també, per a ésser justs, que la lluita oberta, la lluita revolucionària és un procediment més “primitiu” que l’acció parlamentària. Però aquesta és artificial i complicada, i només pot interessar, per consegüent, una classe superior poc nombrosa. La revolució únicament és possible on les masses estan directament interessades. La Revolució de novembre ha mobilitzat tantes masses com mai hauria pensat a reunir el partit socialdemòcrata. Per vastes que fossen les organitzacions del partit i dels sindicats a Alemanya, la revolució els ha superat en extensió d’un sol colp. Les masses revolucionàries han trobat la seua representació immediata en una organització molt senzilla i accessible a tot el món: en els seus soviets de delegats. Es pot confessar que el Soviet de delegats no s’eleva a l’altura del partit o del sindicat, pel que fa a la claredat del programa o la reglamentació de l’organització. Però està, i amb molt, força per damunt dels sindicats i del partit quant al nombre d’homes capaços d’aportar a la lluita revolucionària, i aquesta superioritat numèrica proporciona al Soviet, en èpoques de revolució, avantatges indiscutibles. El Soviet engloba els treballadors de totes les indústries, de totes les professions, siga quin siga el grau del seu desenvolupament intel·lectual o el nivell de la seua instrucció política, a causa de què es veu objectivament obligat a formular els interessos generals del proletariat.

El Manifest del Partit Comunista considerava que la missió dels comunistes consistia precisament en formular els interessos generals, els interessos històrics de tota la classe obrera.

“Els comunistes es distingeixen dels altres partits proletaris [segons els termes del manifest] perquè, d’una banda, en la lluita dels proletaris de les diferents nacions, fan valdre i defensen els interessos de tota la massa proletària independentment de les nacionalistes; i perquè, d’altra banda, en totes les fases de la lluita entaulada entre el proletariat i la burgesia, són els representants constants de l’interès del moviment, pres en el seu conjunt”. L’organització de classe dels soviets personifica aquest moviment considerat “en el seu conjunt”. Per on es veu com i per què els comunistes han pogut i degut arribar a ésser el partit director dels soviets.

Però també s’hi veu com de falsa és l’apreciació dels soviets feta per Kautsky, segons la qual aquests són una espècie de “falsificació” del partit, i l’estupidesa de la temptativa realitzada per Hilferding per a introduir els soviets, en qualitat d’instrument secundari, en el mecanisme de la democràcia burgesa. Els soviets són una organització proletària revolucionària i tenen un valor, bé com a òrgan de lluita per a la conquesta del poder, bé com a instrument del poder de la classe treballadora.

Com no pot concebre la funció revolucionària dels soviets, Kautsky presenta com un defecte fonamental el que constitueix el seu principal mèrit. “La distinció entre burgès i obrer [diu] no pot fer-se enlloc exactament; és quelcom arbitrari, el que fa que el sistema de consells siga molt apropiat per a fundar una dictadura arbitrària, però molt inadequat per a instaurar una constitució política clara i sistemàtica”.

Si llavors creiem a Kautsky, una dictadura de classe no pot crear institucions que convinguen a la seua naturalesa, perquè no hi ha demarcació irreprotxable entre les classes. Però llavors, parlant en termes més generals, què farem de la lluita de classes? Perquè ha estat precisament en la multiplicitat de graus de l’escala social que separen a la burgesia del proletariat, on els ideòlegs de la petita burgesia han trobat sempre el seu argument més ferm contra el “principi” de la lluita de classes. Kautsky es deté, embargat per un dubte, en el moment en què el proletariat, després d’haver sobreeixit a l’amorfisme i inestabilitat de les classes intermèdies, arrossegant al seu darrere una part d’aquestes classes i enviant la resta al camp de la burgesia, organitza de fet la seua dictadura en el règim governamental dels soviets. Els soviets són un instrument de domini proletari que no poden ésser substituïts per res, precisament perquè els seus quadres són flexibles i elàstics i totes les modificacions no sols socials, sinó també polítiques que es produeixen en la posició relativa de les classes, poden trobar immediatament la seua expressió en el mecanisme soviètic. Començant per les grans fàbriques, els soviets fan entrar després en la seua organització als obrers dels tallers i als empleats de comerç; d’ací es traslladen als pobles, organitzen la lluita dels camperols contra els grans terratinents, i aixequen més tard a les capes inferiors i mitjanes del món camperol contra els camperols rics (els “personatges importants”). L’Estat Obrer pren al seu servei innumerables empleats que pertanyen, en certs aspectes, a la burgesia i al món intel·lectual burgès. A mesura que s’acostumen a la disciplina del règim soviètic, adquireixen la possibilitat de fer-se representar en el sistema dels soviets. Eixamplant-se i reduint-se a vegades, segons s’estenguen o disminuïsquen les posicions socials conquerides pel proletariat, el sistema soviètic continua essent l’instrument de govern de la revolució social en la seua dinàmica interna, en els seus errors i en els seus èxits. Quan la revolució social haja triomfat definitivament, el sistema soviètic s’estendrà a tota la població, i per això mateix perdrà, des de llavors, el seu caràcter governamental, i es transformarà en una poderosa cooperació de productors i consumidors.

Si el partit i els sindicats han estat organismes destinats a preparar la revolució, els soviets són l’arma d’aquesta revolució.

Després del triomf de la revolució, els soviets esdevenen òrgans del poder. El paper del partit i dels sindicats, sense disminuir d’importància, es modifica essencialment.

La direcció general dels assumptes està concentrada a mans del partit. Açò no vol dir que el partit governe d’una manera immediata, perquè la seua estructura no és adequada per a aquest gènere de funcions. Però té vot decisiu en totes les qüestions de principi que s’hi presenten. Fins i tot més: l’experiència ens ha obligat a decidir que en tots els problemes polèmics, en tots els conflictes que puguen sorgir entre administracions i en els conflictes entre persones dins de les administracions mateixes, l’última paraula pertanga al Comitè Central del partit. Açò estalvia molt de temps i energia, i, en les circumstàncies més difícils, en les discussions més enutjoses, garanteix la indispensable unitat d’acció. Semblant règim únicament és possible si l’autoritat del partit és indiscutible i si la seua disciplina no deixa res que desitjar. Per fortuna per a la revolució, el nostre partit compleix igualment aquestes dues condicions. Quant a saber si en altres països, el passat de les quals no els ha llegat una forta organització revolucionària, temperada en el combat, es podrà disposar, quan arribe l’hora de la revolució proletària, d’un Partit Comunista tan autoritzat com el nostre, és cosa difícil de dir per endavant. És evident, però, que la solució d’aquest problema exercirà una influència considerable sobre la marxa de la revolució en cada país.

El paper excepcional que exerceix el Partit Comunista quan triomfa la revolució proletària és perfectament comprensible. Es tracta de la dictadura d’una classe. La classe es compon de diferents capes, els sentiments i opinions de la qual no són unànimes i el nivell intel·lectual dels quals varia. Ara bé, la dictadura pressuposa unitat de voluntat, unitat de tendència, unitat d’acció. Per quin altre procediment es podria implantar? La dominació revolucionària del proletariat suposa dins del proletariat mateix la dominació d’un partit dotat d’un programa definit d’acció i d’una disciplina interna indiscutible.

La política de bloc està en íntima contradicció amb el règim de la dictadura proletària. Ens referim, no a un bloc constituït amb els partits burgesos, del que ni tan sols podria parlar-se, sinó a un bloc de comunistes amb altres organitzacions “socialistes” que representen, en diversos graus, les velles idees i els prejudicis de les masses laborioses.

La revolució destrueix ràpidament tot allò que és inestable, acaba amb tot allò que és artificial; les contradiccions encobertes pel bloc es palesen sota la pressió dels esdeveniments revolucionaris. Ho hem comprovat en l’exemple d’Hongria, on la dictadura del proletariat prengué la forma política d’una coalició dels comunistes amb els socialistes, que eren tan sols els partidaris disfressats d’una aliança amb la burgesia. La coalició es desmembrà de seguida. El Partit Comunista ha pagat car la incapacitat revolucionària i la traïció política dels seus companys d’aventura. És absolutament evident que hauria estat més avantatjós per als comunistes hongaresos conquerir el poder més tard, donant prèviament als socialistes de l’esquerra (els de l’aliança amb la burgesia) el temps necessari per a comprometre’s a fons. Cert que pot preguntar-se si depenia d’ells obrar així. De totes maneres, el bloc amb aquests socialistes, que no ha servit més que per a ocultar provisionalment la debilitat dels comunistes hongaresos, els ha impedit refermar-se, en detriment dels seus intempestius aliats, i els ha menat a una catàstrofe.

La mateixa idea es confirma amb l’exemple mateix de la revolució russa. El bloc de bolxevics i socialrevolucionaris de l’esquerra, després d’haver durat alguns mesos, acabà amb una ruptura sagnant. Cert que en aquesta qüestió no hem estat nosaltres, els comunistes, els qui hem pagat la major part de les despeses, sinó els nostres infidels companys. És evident que un bloc en què érem els més forts i on, per consegüent, no corríem massa risc en pretendre utilitzar, per una etapa només, l’extrema esquerra de la democràcia (la dels petitburgesos), és evident, dic, que aquest bloc, des del punt de vista tàctic, no donava motius per a censurar-nos. No obstant això, aquest episodi de la nostra aliança amb els socialrevolucionaris de l’esquerra mostra clarament que un règim de transaccions, de conciliacions, de concessions mútues (i en açò consisteix el règim del bloc) no pot durar molt en una època en què les situacions canvien amb la màxima rapidesa, en una època en què és sobretot necessària la unitat de mires per a fer possible la unitat d’acció.

Més d’una vegada se’ns ha acusat d’haver practicat la dictadura del partit en compte de la dictadura dels soviets. I, no obstant això, pot hom afirmar, sense por a equivocar-se, que la dictadura dels soviets únicament ha estat possible gràcies a la dictadura del partit. Gràcies a la claredat de les seues idees teòriques, gràcies a la seua forta organització revolucionària, el partit ha assegurat als soviets la possibilitat de transformar-se d’informes parlaments obrers que eren, en un instrument de domini del treball. En aquesta substitució del poder de la classe obrera pel poder del partit no hi ha hagut gens casual, i fins i tot, en els fons, no existeix en això cap substitució. Els comunistes expressen els interessos fonamentals de la classe treballadora. És perfectament natural que en una època en què la història posa a debat la discussió d’aquests interessos en tota la seua magnitud, els comunistes es convertisquen en els representants reconeguts de la classe obrera en la seua totalitat.

Però qui vos garanteix (ens pregunten alguns esperits malèvols) que el vostre partit serà precisament el que expresse els interessos del desenvolupament històric? En suprimir o enfonsar en l’ombra els altres partits, vos heu desembarassat de la seua rivalitat política, font d’emulació, i, gràcies a això, vos heu privat de la possibilitat de comprovar la vostra línia de conducta.

Aquesta observació està dictada per una idea purament liberal de la marxa de la revolució. En una època en què tots els antagonismes de classe apareixen francament i la lluita política es transforma amb rapidesa en guerra civil, el partit dirigent té a la mà prou materials i criteris, a banda de la tirada possible dels periòdics menxevics, per a comprovar la seua línia de conducta. Noske anihila els comunistes alemanys i, no obstant això, el seu nombre no deixa d’augmentar. Nosaltres hem aixafat els menxevics i socialrevolucionaris, i no en queda ni rastre. Aquest criteri ens basta. En tot cas, la nostra missió no consisteix en avaluar a cada minut, per mitjà d’una estadística, la importància dels grups que representen cada tendència, sinó en assegurar la victòria de la nostra tendència pròpia (la de la dictadura proletària) i en trobar en el procés d’aquesta dictadura, en els distints raonaments que s’oposen al bon funcionament del seu mecanisme interior, un criteri suficient per a avalar els nostres actes.

La conservació prolongada de la “independència” del moviment sindical en l’època de revolució proletària és tan impossible com la política dels blocs. Els sindicats passen a ésser, en aquesta època, els òrgans econòmics més importants del proletariat amo del poder. Per aquest mateix fet, estan sota la direcció del Partit Comunista. El Comitè Executiu del nostre partit s’encarrega de resoldre, no sols les qüestions de principi sobre el moviment professional, sinó també els conflictes seriosos que poden sorgir a l’interior d’aquestes organitzacions.

Els sequaços de Kautsky acusen en poder soviètic d’ésser la dictadura “d’una part” únicament de la classe obrera. “Si almenys [clamen] fóra la dictadura de tota la classe”. No és difícil adonar-se exactament del que volen dir amb açò. La dictadura del proletariat significa, en essència, la dominació immediata d’una avantguarda revolucionària que es recolza en les masses i que obliga els ressagats a què s’hi unisquen quan cal. Açò concerneix també als sindicats. Després de la conquesta del poder pel proletariat, els sindicats adquireixen un caràcter obligatori. Han d’agrupar a tots els obrers industrials. El partit segueix assimilant-se només als més conscients i abnegats. És molt circumspecte quan es tracta d’eixamplar els seus rengles. D’ací la funció directora que exerceix als sindicats la minoria comunista; funció que correspon al domini exercit pel Partit Comunista en els soviets, i que és l’expressió política de la dictadura del proletariat.

Les unions professionals o sindicats d’ofici carreguen amb el pes immediat de la producció. Expressen no sols els interessos dels obrers industrials, sinó els de la mateixa indústria. Al principi es manifesten a vegades als sindicats tendències tradeunionistes, excitant-los a comerciar en les seues relacions amb l’Estat Soviètic, a posar condicions, a exigir garanties. Com més temps passa, més compte es donen els mateixos que són els òrgans productors de l’Estat Soviètic, i, llavors, responent de la seua sort, no s’oposen a ell: es confonen amb ell. Les unions curen d’establir la disciplina del treball. Exigeixen dels obrers una labor intensiva en les més penoses condicions, fins tant que l’Estat proletari compte amb els recursos precisos per a modificar aquestes condicions. Els sindicats s’encarreguen d’exercir repressions revolucionàries contra els indisciplinats, contra els elements turbulents i paràsits de la classe treballadora. Abandonant la política de les Trade Unions, que és, en certa manera, inseparable del moviment sindical en una societat capitalista, els sindicats se sumen totalment a la política del comunisme revolucionari.

Els bolxevics “volien [blasma Kautsky] vèncer al camp als camperols benestants no concedint drets polítics més que als camperols pobres. Algun temps després, no obstant això, se’ls concediren també als primers”.

Kautsky enumera les “contradiccions” exteriors de la nostra política respecte als camperols sense tocar la qüestió de la seua orientació interna i de les contradiccions inherents la situació econòmica i política del país.

La classe camperola rusa, en el moment en què s’hi implantà el règim soviètic, comprenia tres capes: els camperols pobres, que majoritàriament vivien de la venda del seu treball i necessitaven comprar els aliments per a poder mantenir-se; els de classe intermèdia, que tenien cobertes totes les seues necessitats, gràcies als productes de les seues terres, els sobrants de les quals venien; els rics, els potentats (kulaks, en rus), que compraven sistemàticament la mà d’obra i venien els productes de les seues explotacions agrícoles. No cal dir que aquests grups no es distingeixen ni per signes particulars ni per la seua homogeneïtat en tot el país. Els camperols pobres, no obstant això, eren en el seu conjunt indiscutiblement els aliats naturals del proletariat de les ciutats, mentre que els camperols rics eren també sense disputa els seus enemics irreconciliables; les capes intermèdies, les majors en nombre, vacil·laven extraordinàriament.

Si el país no hagués estat tan esgotat, si el proletariat hagués tingut la possibilitat de subministrar a les masses camperoles els articles de primera necessitat i allò necessari per a satisfer les seues necessitats intel·lectuals, l’assimilació de les grans masses camperoles al nou règim hauria estat força menys dolorosa. Però la desorganització econòmica del país, que no era conseqüència de la nostra política agrària i d’abastiments, sinó que derivava de causes anteriors, priva a les ciutats de tota possibilitat d’abastir el camp de productes de la indústria tèxtil o metal·lúrgica, d’articles colonials, etc. La indústria, amb tot, no podia renunciar a traure dels camps alguns productes, tot i que pocs. El proletariat exigia als camperols avançaments de queviures, préstecs garantits per les riqueses que es disposava a crear. La moneda fiduciària, desacreditada després, representava aquestes riqueses futures. Però les masses camperoles no són capaces d’elevar-se fins al punt de vista històric. Lligades al poder dels soviets per la liquidació de les grans propietats i en veure-hi una garantia contra la restauració del tsarisme, no és rar no obstant això, que li neguen els seus cereals, trobant poc avantatjosa la seua venda mentre no reben en canvi teixits, petroli, etc.

El poder soviètic volia, naturalment, que tot el pes de l’impost d’abastiments recaigués sobre els camperols rics. Però en les amorfes relacions socials del camp, els camperols rics i influents habituats a això, trobaven mils estratagemes per a desprendre’s del pes de l’impost i carregar amb ell als camperols acomodats de la classe intermèdia, fent-los així enemics del poder dels soviets.

S’imposava sembrar la desconfiança en les masses camperoles, despertar la seua hostilitat contra els “rics”. Els comitès de la Pobresa Rural serviren per a això. Es creaven en els baixos fons i els componien dels oprimits d’abans, els últims, els rebutjats a un segon pla, els privats de tot dret. Hi havia entre ells, naturalment, elements mitjà paràsits, cosa que brindà una excel·lent ocasió per a la propaganda demagògica dels “socialistes” narodniki, els discursos de la qual trobaven un ressò ple de gratitud en el cor dels potentats. El fet mateix del pas del poder als camperols pobres al camp tenia una profunda significació revolucionària. A fi de dirigir els semiproletaris del camp, el partit hi enviava obrers avançats de les ciutats, que realitzaven un treball inapreciable. Els comitès de la Pobresa Rural contra els camperols rics, recolzats pel govern, posaren a les capes intermèdies de la classe camperola en l’obligació d’escollir no sols entre el poder dels soviets i el dels propietaris, sinó també entre la dictadura del proletariat i dels elements i l’arbitrarietat dels rics. Per una sèrie de lliçons, algunes força cruels, els camperols de les capes intermèdies es convenceren que el règim dels soviets, que havia expropiat els propietaris i dissolt els policies, imposava al seu torn als camperols noves obligacions i sacrificis. Semblant experiència de pedagogia política, concernent desenes de milions de camperols d’aquesta classe, no fou agradable ni còmoda, ni forní tampoc resultats immediats i indiscutibles. Es produïren aixecaments de camperols acomodats (els de la classe intermèdia), aliats amb els rics i que queien tot seguit sota la direcció dels grans propietaris; els agents del poder local i més especialment els comitès de la Pobresa Rural cometeren abusos. Però s’assolí el fi polític essencial. Si els camperols rics no foren anihilats, quedaren almenys crebantats profundament i perderen la confiança en sí mateixos. En romandre políticament amorfa, com ho és econòmicament, la categoria intermèdia de camperols s’ha acostumat a tenir per representant seu, no el xarlatà ric de l’aldea, sinó l’obrer avançat. Una vegada aconseguit el resultat capital, els comitès de la Pobresa, per la seua qualitat d’institució temporal, hagueren de cedir el lloc als soviets, on els camperols de la categoria intermèdia estan representats alhora que els pobres. Aquests Comitès havien exercit el paper d’una falca esmolada ficada en la massa de camperols.

Els comitès de la Pobresa camperola van viure prop de sis mesos, de juny a desembre de 1918. Tant en la seua creació com en la seua supressió, Kautsky no hi veu més que “vacil·lacions” de la política dels soviets. S’absté, però, de fer la menor al·lusió a cap mitjà pràctic. D’altra banda, d’on el trauria? L’experiència que estem vivint no té precedents, i els problemes que resol el poder soviètic en la pràctica no tenen solució en els llibres. On Kautsky denuncia contradiccions polítiques, hi ha en realitat maniobres actives del proletariat que actua sobre la massa camperola encara confiada i delicada. El veler ha de maniobrar amb vent, i ningú creu veure contradiccions en els moviments que li permeten seguir el seu rumb.

En la qüestió de les comunes agrícoles i explotacions soviètiques, es poden igualment advertir “contradiccions” que indiquen al mateix temps errors aïllats i distintes etapes en la revolució. Quantes terres servarà a Ucraïna l’Estat soviètic i quantes lliurarà als camperols? Quina orientació es donarà a les comunes agrícoles? En quina mesura han de recolzar-se per a no fomentar el parasitisme? Com assegurar-hi el control? Heus aquí una sèrie de problemes nous plantejats per l’obra econòmica socialista, la solució dels quals no prejutja ni la teoria ni la pràctica, i en la solució dels quals la línia de conducta principal, traçada pel programa, també ha de trobar la seua aplicació pràctica i la seua comprovació experimental a costa de desviacions momentànies inevitables, ara cap a la dreta, ara cap a l’esquerra.

Però el fet que el proletariat rus haja trobat un suport a la classe camperola, Kautsky el gira contra nosaltres perquè “introdueix en el règim soviètic un element reaccionari, eliminat (!) en la Comuna parisenca, perquè la seua dictadura no es fundava en soviets camperols...”.

Com si ens fóra possible recollir l’herència del règim feudal burgès eliminant al nostre antull l’“element econòmic reaccionari”! Però no és açò tot. Després d’haver enverinat el poder soviètic amb un element reaccionari, la classe camperola ens privà del seu suport. Avui “execra” als bolxevics. Kautsky ho sap de bona font: per les ràdios de Clemenceau i les parleries dels menxevics.

De fet, les grans masses camperoles pateixen la manca de productes manufacturats de primera necessitat. Però també és cert que tots els altres règims, sense excepció (i se n’han vist molts en algunes parts de Rússia en aquests tres darrers anys), deixar caure sobre els muscles dels camperols una càrrega encara més pesada. Ni el govern monàrquic ni el democràtic han pogut augmentar l’estoc de mercaderies. L’un i l’altre necessitaven el blat i els cavalls que posseïen els camperols. Els governs burgesos (comptant entre aquests als kautskistes-menxevics) empraven un instrument purament burocràtic, que comptava amb les necessitats de l’economia rural menys que el soviètic, format pels obrers i camperols. El camperol de la categoria intermèdia hi deduí com a conclusió, malgrat les seues vacil·lacions, el seu descontent i fins els seus aixecaments, que, qualssevol que fossen les dificultats que se li presentaren en el règim bolxevic, la vida li seria infinitament més dura en qualsevol altre règim. És totalment exacte que l’ajuda del camp fou “eliminada” en la Comuna parisenca. Però, en canvi, no fou eliminada per l’exèrcit camperol de Thiers! Mentre, el nostre exèrcit, les quatre cinquenes parts del qual són camperols, es bat amb entusiasme (assolint victòries) per la República dels Soviets. I Aquest sol fet, desmentint Kautsky i els que l’inspiren, és la millor apreciació de la política seguida pel poder soviètic respecte als camperols.

“Els bolxevics (refereix Kautsky) creien al començament que podrien prescindir dels intel·lectuals, dels especialistes”. Convençuts després de la necessitat del seu concurs; abandonaren les seues cruels represàlies i procuraren la seua cooperació apel·lant a tots els procediments, sobretot oferint sous elevats. I Kautsky diu irònicament: “Així, doncs, el millor procediment per a atreure al treball als intel·lectuals consisteix en maltractar-los despietadament en el començament”. I així és. Amb permís de tots els filisteus, la dictadura del proletariat comença precisament maltractant les classes abans dominants per a obligar-les a reconèixer el nou règim i a sotmetre-s’hi. Educats en el prejudici de l’omnipotència burgesa, els intel·lectuals professionals trigaren molt a creure, a poder creure, a voler creure que la classe obrera fóra capaç d’administrar el país, que no hagués conquerit el poder sols atzar, que la dictadura del proletariat fóra un fet ineludible. Els intel·lectuals burgesos consideraven, doncs, amb gran lleugeresa les seues obligacions envers l’Estat Obrer, tot i que entraven al seu servei, i els semblava completament natural, dins d’un règim proletari, ja lliurar als imperialistes estrangers o als guàrdies blancs els secrets militars i els recursos materials, ja rebre per a la propaganda antisoviètica subsidis de Wilson, de Clemenceau o de Mirbach. Calia demostrar-los amb fets (i demostrar-los-hi fermament) que el proletariat no havia pres el poder per a permetre a costa seua bromes de gust tan dubtós.

En les nostres mesures de rigor contra els intel·lectuals, el nostre petit burgès veu: “la conseqüència necessària, però no justa, d’una política que tractà de guanyar-se els intel·lectuals no per convicció, sinó a puntellades”. Kautsky pensa seriosament, doncs, que hom pot guanyar el concurs dels intel·lectuals per a l’obra de construcció socialista amb la persuasió com a única arma, i açò mentre impera encara en els altres països una burgesia que no retrocedeix davant l’ús de cap procediment per a intimidar, corrompre o seduir els intel·lectuals russos a fi de convertir-los en instruments de la servitud, de la colonització de Rússia.

En compte d’analitzar les fases de la lluita, Kautsky proposa, respecte als intel·lectuals, receptes escolars. És completament fals que el nostre partit, per no comprendre el paper dels intel·lectuals en l’obra de reorganització econòmica i cultural que hem de realitzar, haja intentat prescindir-ne. Al contrari. Quan la lluita per la conquesta i la consolidació del poder estava en el seu període més agut, en el moment en què gairebé tots els intel·lectuals formaven un batalló de la burgesia, lluitant obertament contra nosaltres o sabotejant les nostres institucions, el poder soviètic sostenia una guerra despietada contra els “especialistes” perquè s’adonava de la seua extraordinària capacitat organitzadora mentre, limitant-se a complir les missions que els confia una de les classes fonamentals, no alimenten la idea de tenir la seua política “democràtica” personal. Només després d’haver crebantat la resistència d’aquests elements per una lluita implacable, se’ns oferí la possibilitat d’invitar al treball els especialistes. I ho férem immediatament. La cosa no era tan senzilla. En virtut de les relacions existents en la societat capitalista entre l’obrer i el director de fàbrica, entre l’empleat d’oficina i l’administrador, entre el soldat i l’oficial, subsistia una profunda desconfiança de classe envers els especialistes, desconfiança augmentada durant el primer període de guerra civil. Els intel·lectuals s’havien proposat matar la revolució obrera per fam i per fred, els costés el que els costés. Era precís aplacar els ressentiments dels treballadors, passar de la batalla aferrissada a una col·laboració pacífica; i la cosa no era fàcil. Les masses havien d’acostumar-se a veure en l’enginyer, en l’agrònom, en l’oficial, no a l’explotador d’ahir, sinó al col·laborador útil d’avui, a l’especialista indispensable posat a la disposició de la República dels Soviets. Ja hem mostrat l’error de Kautsky en atribuir al poder soviètic la intenció de substituir els especialistes per proletaris. Però en les grans masses proletàries sí es manifestava una certa inclinació en aquest sentit. Una classe jove que acaba de donar proves de la seua aptitud per a vèncer els majors obstacles, que acaba de trencar l’encant místic que protegia la sobirania dels posseïdors, que s’ha convençut que “les arts humanes no són cosa de déus”, una classe de tal naturalesa revolucionària havia d’inclinar-se necessàriament (almenys, els seus elements més endarrerits) a valorar massa, de primera intenció, la seua aptitud per a concloure totes les qüestions sense haver de recórrer als especialistes cultes de la burgesia.

Sempre que s’han manifestat aquestes tendències de mode quelcom precís, les hem combatut.

“A L’hora present, refermat ja el poder dels soviets (dèiem en la Conferència Urbana de Moscou, el 28 de març de 1918), la lluita contra el sabotatge ha de tendir a transformar els sabotejadors d’ahir en servidors, en agents, en directors tècnics, per tot arreu on els necessite el nou règim. Si no ho aconseguim, si no atraiem totes les forces que ens són necessàries, sinó les posem al servei dels soviets, la nostra lluita d’ahir contra el sabotatge, militar i revolucionari, serà per això mateix condemnada; s’haurà demostrat la seua inutilitat, la seua esterilitat.

“Els tècnics, els enginyers, els metges, els mestres, els oficials d’ahir contenen, com a màquines inanimades, una part del nostre capital nacional, que tenim dret a explotar, a utilitzar, si volem resoldre d’una manera general els problemes essencials que se’ns plantegen.”

“La democratització (i açò és l’abecé de tot marxista) no consisteix en negar el valor de les competències, el valor de les persones que posseeixen coneixements especials, i en substituir-los sempre i per tot arreu per col·legis (bureaux) formats per elecció.”

“Aquests bureaux, integrats pels millors elements de la classe treballadora, però que no posseeixen coneixements tècnics, no poden reemplaçar el tècnic procedent de les escoles especials i que sap realitzar un treball especial. La difusió del sistema dels bureaux anomenats per elecció que observem en tots els dominis és la reacció molt natural d’una classe jove, revolucionària, oprimida fins ara, que rebutja l’autoritat personal dels seus amos d’ahir, dels patrons i directors, i els substitueix en totes bandes per representants seus anomenats per elecció. És (dic) una reacció revolucionària perfectament natural i sana en els seus orígens, però no l’última paraula sobre la construcció econòmica de l’Estat Proletari.”

“La nostra marxa ulterior requereix la limitació pròpia d’aqueixos bureaux, una sana i saludable autorestricció dels poders de la classe obrera que discernisca en quins casos pertany l’última paraula al representant elegit pels obrers, i en quins altres convé cedir el lloc al tècnic, a l’especialista, dotat de coneixements especials, a què pot imposar-se una gran responsabilitat i a qui s’ha de vigilar atentament en matèria política. Però és indispensable concedir a l’especialista plena llibertat d’acció per a realitzar una labor creadora, perquè cap tècnic, per poc capaç que siga, pot treballar en el seu domini propi si està subordinat a un buró compost per persones incompetents.”

“Els que temen aquesta necessitat acrediten una profunda desconfiança inconscient envers el règim soviètic. Els que es figuren que en confiar llocs tècnics als sabotejadors d’ahir posem en perill els fonaments mateixos del règim, obliden que cap enginyer ni cap general poden fer trontollar el règim soviètic (invencible en el sentit econòmic i polític), i que no pot trobar la seua pedra d’escàndol més que en la seua pròpia incapacitat de resoldre els problemes d’organització creadora.”

“Aquest règim necessita treure de les antigues institucions tot allò que tenen de viable i valuós, i emprar-ho tot en l’obra nova.”

“Si no ho férem, camarades, no realitzaríem les nostres tasques essencials, puix que ens seria impossible rebutjar totes les forces acumulades pel passat i trobar en el nostre propi entorn tots els especialistes precisos.”

“Açò vindria a ésser, en suma, el mateix que renunciar a servir-nos de totes les màquines que fins avui han contribuït a l’explotació dels treballadors. La bogeria de semblant determinació és manifesta. Fer treballar els especialistes competents és tan necessari per a nosaltres com posar en el nostre actiu tots els mitjans de producció i transport i, en termes generals, totes les riqueses del país. Hem de fer sense tardança el recompte dels tècnics especialistes i sotmetre’ls de fet al treball obligatori, oferint-los un gran camp d’activitat i exercint un control polític sobre ells”¹.

La qüestió dels especialistes es plantejava, des del principi, d’una manera singularment aguda pel que fa al domini militar. I aquí fou resolta en primer terme davant la pressió d’una necessitat ineludible.

En l’administració de la indústria i transports, les formes d’organització indispensables no s’han perfeccionat del tot encara. Açò obeeix que en els dos primers anys hem hagut de sacrificar els interessos del transport i la indústria als de la defensa militar. El curs tan canviant de la guerra civil ha estat, d’altra banda, un obstacle contra l’establiment de relacions normals entre els especialistes i el poder soviètic. Els tècnics competents de la indústria i transport, els metges, els mestres, els professors s’aliaven als exèrcits derrotats de Denikin i Koltxak, o eren portats a la força. Només ara, quan la guerra civil toca al seu terme, els intel·lectuals es reconcilien amb el poder soviètic o s’inclinen davant ell. Els problemes econòmics apareixen en el primer pla. L’organització científica de la producció és un dels més importants. Un immens camp d’activitat s’obre davant els especialistes, i la direcció general de la indústria es concentra en el mans del partit proletari.

“Els bolxevics (raona Kautsky) conqueriren el poder polític perquè el seu partit fou el que amb més energia demanà la pau, la pau a qualsevol preu, la pau separada, sense cuidar-se de l’efecte que açò podia produir en la situació general internacional, ni de si afavorien amb la seua actitud la victòria de la monarquia militar alemanya, entre els protectors de la qual es comptaren durant llarg temps, el mateix que els rebels indis o irlandesos o els anarquistes italians”.

Kautsky, doncs, no sap més que una cosa sobre les causes de la nostra victòria: que representàvem l’aspiració a la pau. No explica la solidesa del poder soviètic quan aquest tornà a mobilitzar una part considerable de l’exèrcit imperial per a rebutjar victoriosament, durant dos anys, als seus enemics polítics.

Sens dubte, la consigna “pau” ha exercit un enorme paper en la nostra lluita, però era precisament perquè atacava la guerra imperialista. No eren els soldats fatigats els qui la defensaven més vigorosament, sinó els obrers avançats, per als quals la pau significava, no el repòs, sinó una lluita irreconciliable contra els explotadors. Aquests mateixos obrers donarien les seues vides més tard al front soviètic en nom de la pau.

Afirmar que exigíem la pau sense preocupar-nos de l’efecte que podria produir en la situació internacional, és repetir amb força retard la calumniosa dita dels cadets i menxevics. El paral·lel traçat entre nosaltres i els nacionalistes germanòfils de l’Índia i Irlanda es basa en què l’imperialisme alemany intentà, en efecte, utilitzar-nos com als indis i irlandesos. Però els patrioters francesos han treballat també per a utilitzar en la seua interès propi a Liebknecht, a Rosa Luxemburg i fins i tot a Kautsky i Bernstein. Es tracta, primer que res, de saber si permetérem que ens utilitzaren. ¿Ha donat la nostra línia de conducta, encara que només siga una vegada, als obrers europeus, el menor motiu perquè se’ns haja cregut vinculats a l’imperialisme alemany? Basta de recordar la marxa de les negociacions de Brest-Litovsk, la seua ruptura i l’ofensiva alemanya de febrer de 1918 per a descobrir el cinisme de l’acusació de Kautsky. Parlant amb propietat, no va haver-hi pau entre nosaltres i els imperialistes alemanys, no la hi hagué ni un sol dia. Als fronts d’Ucraïna i del Caucas havíem prosseguit la guerra, en la mesura que les nostres forces ens ho permetien, Sense dir-ho en veu alta. Érem massa febles per a fer-la en tot el front rus-alemany; i, aprofitant-nos de la partida del gros de les forces alemanyes per al front occidental, sostinguérem durant algun temps una ficció de pau. Si l’imperialisme alemany era en 1917 i 1918 prou fort per a imposar-nos la pau de Brest-Litovsk, tanmateix tots els esforços que férem fi d’alliberar-nos d’aquell nus escorredor, la culpa estava principalment en la vergonyosa actitud de la socialdemocràcia alemanya, l’ornament necessari de la qual era Kautsky. La qüestió de la pau de Brest-Li-tovsk fou conclosa el 4 d’agost de 1918. Aleshores, Kautsky, en compte de declarar la guerra a l’imperialisme alemany (guerra que exigí més tard al poder soviètic, impotent encara en 1918 des del punt de vista militar), proposà votar els crèdits de guerra “en certes condicions”, i es conduí de tal manera, en general, que foren necessaris mesos per a posar en clar la seua actitud i saber si era o no partidari de la guerra. Aquest covard polític, que en el moment decisiu abandonà totes les posicions fonamentals del socialisme, s’atreveix a acusar-nos d’haver-nos vist obligats a donar, en un cert moment, un pas enrere (purament material), i això que ho férem perquè ens havia traït la socialdemocràcia alemanya, depravada pel kautskisme; és a dir, per una postració política teòricament dissimulada.

Que no ens cuidàvem de la situació internacional! El que ocorre és que pel que fa a aquesta situació teníem un criteri més profund que ningú, i que no ens ha enganyat. Com a força militar activa, l’exèrcit rus no existia des d’abans de la Revolució de febrer. La seua desagregació definitiva era una cosa inevitable. Si la Revolució de febrer no hagués esclatat, el règim tsarista hauria acabat per transigir amb la monarquia alemanya. Però la Revolució de febrer, que féu avortar aquesta transacció, precisament perquè era una revolució vertadera, desfeu definitivament l’exèrcit, basat en un principi monàrquic. Tard o d’hora, aquest exèrcit s’havia de polvoritzar. La política militar de Kerenski era la de l’estruç. Tancava els ulls davant la descomposició de l’exèrcit i llençava frases sonores i amenaçava amb eloqüència l’imperialisme alemany.

Sota aquestes condicions, únicament ens quedava una sortida: proclamar la necessitat de la pau, que era una conclusió inevitable de la impotència militar de la revolució i fer d’aquest lema un mitjà d’acció revolucionària en tots els pobles d’Europa; en compte d’esperar passivament amb Kerenski la catàstrofe militar que s’apropava, i que hauria pogut soterrar davall les seues runes la nostra pròpia revolució, apoderar-nos d’aquest lema de la pau i arrossegar el proletariat europeu, sobretot els obrers austroalemanys. Amb aquest esperit hem prosseguit les nostres negociacions de pau i redactat les nostres notes als governs de l’Entente.

Prolongàrem en la mesura que era possible les negociacions de pau per a donar temps a què les masses obreres d’Europa comprengueren precisa i clarament el que era el poder soviètic i quina la seua política. La vaga de gener de 1918 a Alemanya i Àustria ens demostrà que havíem obrat bé. Aquesta vaga fou el primer preàmbul seriós de la revolució alemanya. Els imperialistes alemanys s’adonaren que érem per a ells un perill mortal. El llibre de Ludendorff ho fa entendre clarament. Cert que els imperialistes alemanys no emprengueren més croades obertes contra nosaltres; però on podien fer-nos una guerra clandestina, enganyant els obrers amb el concurs de la socialdemocràcia alemanya, no malbarataven l’ocasió; per exemple, a Ucraïna, en la conca del Don, en el Caucas. El comte Mirbach, des de Moscou, en la Rússia central, havia convertit la capital moscovita, arran de la seua arribada, en el centre de tots els complots contrarevolucionaris contra el poder soviètic, de la mateixa manera que el camarada Joffe estava en Berlín en estret contacte amb la revolució alemanya. L’extrema esquerra d’aquesta revolució, el partit de Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg, estava d’acord amb nosaltres. La revolució alemanya revestí, des del principi, la forma soviètica, i el proletariat alemany, malgrat la pau de Brest-Litovsk, no dubtà ni un instant que estàvem amb Liebknecht i no amb Ludendorff. Aquest, en comparèixer al novembre de 1910 davant la Comissió del Reichstag, referí que “L’Alt Comandament havia exigit la creació d’una institució que tingués com a objecte descobrir les aliances que existien entre les tendències revolucionàries russa i alemanya. Després de l’arribada de Joffe a Berlín es constituïren consolats russos en nombroses ciutats alemanyes. Aquest fet tingué conseqüències desastroses per a la flota i per a l’exèrcit”. Kautsky, no obstant això, té la gosadia d’escriure tristament: “Si les coses han arribat fins una revolució en Alemanya; la culpa, en veritat, no és d’ells” ( dels bolxevics).

Si en 1917 i 1918 haguérem tingut la possibilitat de mantenir, per mitjà d’una abstenció revolucionària, el vell exèrcit tsarista, en compte d’activar la seua destrucció, hauríem prestat el nostre concurs a l’Entente, ajudant-la a arruïnar i espoliar Alemanya, Àustria i els altres països del món. Amb semblant política, ens hauríem trobat, en el moment decisiu, tan completament desarmats com ara Alemanya, mentre que avui, gràcies a la Revolució d’Octubre i a la pau de Brest-Litovsk, el nostre país és l’únic que segueix en peu amb les armes a la mà, enfront dels aliats. No sols no ajudàrem els Hohenzollern amb la nostra política internacional a ocupar una posició mundial predominant sinó que, per contra, amb el nostre colp d’estat d’octubre, contribuírem poderosament a la seua caiguda definitiva. Al mateix temps aconseguírem una treva militar que ens féu possible la creació d’un exèrcit fort i nombrós, el primer exèrcit proletari que registren els annals del món i al que no poden vèncer els xacals de l’Entente.

A la tardor de 1918, després de la derrota dels exèrcits alemanys, travessàrem el moment més crític de la nostra situació internacional. En compte de dos camps poderosos, que es neutralitzaven més o menys mútuament, teníem davant nosaltres una Entente victoriosa, en l’apogeu del seu poder mundial, i a Alemanya aixafada, la brivada burgesia que hauria considerat com un no-re saltar a la gola del proletariat rus per un os llançat des de la cuina de Clemenceau. Proposàrem la pau a l’Entente i estàvem disposats (puix que estàvem obligats) a signar les condicions més dures. Però Clemenceau, la rapinya imperialista del qual havia conservat intactes tots els trets de la seua estupidesa burgesa, negà als Junkers alemanys l’os que sol·licitaven i decidí alhora adornar l’Hotel dels Invàlids amb els trofeus dels caps de la Rússia soviètica. En política ens prestaren un servei enorme. Ens defensàrem amb èxit i fins avui continuem ferms.

¿Quina era, doncs, la idea directriu de la nostra política exterior després que els primers mesos de funcionament del govern dels soviets revelaren l’estabilitat prou considerable dels governs capitalistes d’Europa? Açò és precisament el que Kautsky, confós, vol explicar ara com un resultat de la casualitat: el nostre desig de sostenir-nos el major temps possible. Nosaltres compreníem amb perfecta claredat que el fet mateix de l’existència del poder soviètic era un esdeveniment de la major importància revolucionària. I aquesta idea lluminosa ens dictà concessions i retrocessos temporals, no en matèria de principis, no obstant això, sinó en el domini de les conclusions pràctiques, que deriven de l’apreciació justa i sòbria de la nostra pròpia força. Ens replegàvem quan calia, com un exèrcit que abandona una ciutat a l’enemic i fins i tot una fortalesa, a fi de recobrar l’alè després d’aquesta retirada, no sols per a la defensiva, sinó també per a l’ofensiva. Ens replegàvem com a vaguistes que no tingueren avui forces ni recursos, però que, amb les dents estretes, es preparen per a reprendre la lluita l’endemà. Si no haguérem tingut una fe indestructible en la importància mundial de la dictadura soviètica, no haguérem consentit tots els durs sacrificis de Brest-Litovsk. Si la nostra fe hagués estat en contradicció amb la realitat de les coses, el tractat de Brest-Litovsk hauria estat assenyalat en la història com la capitulació inútil d’un règim condemnat a la perdició. Així apreciaven aleshores la situació, no sols els Kuhlmann, sinó també els Kautsky de tots els països. Quant a nosaltres, havíem apreciat amb exactitud la nostra debilitat d’aleshores i la nostra potència futura. L’existència de la república d’Ebert, amb el seu sufragi universal, el seu engany parlamentari, la seua “llibertat” de premsa i els seus assassinats de líders obrers, no fa més que afegir un anella a la cadena històrica de l’esclavitud i la ignomínia. L’existència de la República dels Soviets és un fet d’importància revolucionària incommensurable. Era necessari mantenir, aprofitant-se del conflicte de les nacions capitalistes, de la continuació de la guerra imperialista, de l’arrogància dels Hohenzollern, de l’estupidesa de la burgesia mundial en totes les qüestions fonamentals concernents la Revolució, de l’antagonisme entre els Estats Units i Europa i de les relacions inexplicables dels països aliats; calia menar el navili soviètic, encara inacabat, a través d’un mar procel·lós entre roques i esculls i, sempre navegant, acabar la seua construcció i el seu armament.

Kautsky es decidí a acusar-nos, una vegada més, per no haver anat contra un enemic poderós a principis de 1918, quan érem febles i estàvem desarmats. Si ho haguérem fet, hauríem estat vençuts². La primera temptativa important del proletariat per a conquerir el poder hauria patit un fracàs complet. L’esquerra revolucionària del proletariat europeu hauria rebut un colp dels més dolorosos. L’Entente hauria signat la pau amb els Hohenzollern davant el cadàver de la Revolució Russa, i el capitalisme mundial hauria obtingut una treva de molts anys. Kautsky ens calumnia, sense mica de vergonya, quan diu que, en signar la pau de Brest-Litovsk, No pensàrem en la influència que havia d’exercir sobre els destins de la revolució alemanya. En aquells dies discutírem la qüestió des de tots els punts de vista, sense tenir present més que un sol criteri: el dels interessos de la revolució mundial. Arribàrem a la conclusió que aquests interessos exigien imperiosament el manteniment del poder dels soviets, sol i únic en el món sencer. I ens assistia la raó. Però Kautsky esperava la nostra caiguda, potser sense impaciència, però amb una seguretat indestructible, i en aquesta suposada caiguda havia basat tota la seua política internacional.

El procés verbal de la sessió del govern de coalició del 19 de novembre de 1918, publicat pel Ministeri Bauer, parla del següent: Primer, represa de la discussió sobre l’actitud d’Alemanya envers la República dels Soviets. Haase recomana una política de contemporització. Kautsky s’adhereix a l’opinió d’Haase: “És precís (diu) ajornar la decisió definitiva sobre açò, perquè el govern soviètic no podrà sostenir-se i caurà inevitablement d’ací a unes setmanes...”.

Així, doncs, en el moment en què la situació del poder soviètic era, en efecte, més precària i penosa, puix la derrota del militarisme alemany semblava donar a l’Entente la possibilitat d’anihilar-nos “en unes setmanes”, Kautsky no manifesta cap desig de socórrer-nos i, no limitant-se a rentar-se les mans en aquest assumpte, pren part activa en la traïció contra la Rússia Revolucionària. Per a facilitar el paper de Scheidemann (convertit en el defensor fidel de la burgesia, en compte d’ésser el seu enterramorts, d’acord amb la funció que li assignava el seu programa propi), Kautsky s’afanya a convertir-se ell mateix en l’enterramorts del poder soviètic. Però aquest poder és viu i sobreviurà a tots els seus enterramorts.

1 El treball, la disciplina i l’ordre salvaran la República Socialista dels Soviets, Moscou, 1918. Kautsky coneix aquest opuscle, que cita en diverses ocasions cosa que no li impedeix abandonar els passatges que nosaltres citem i que palesen l’actitud del poder soviètic envers els intel·lectuals.

2 El periòdic vienès Arbeiter-Zeitung oposa, com de costum, els comunistes russos, prudents i raonables, als austríacs. “No ha signat Trotski [escriu el periòdic], amb el seu perspicaç colp de vista i la seua comprensió d’allò que és possible, la pau forçada de Brest-Litovsk, encara que haja servit per a la consolidació de l’imperialisme alemany? La pau de Brest-Litovsk fou tan cruel i vergonyosa com la de Versalles. ¿Es pot seguir d’aquí que Trotski havia d’haver-hi continuat la guerra contra Alemanya? ¿D’haver-ho fet, no hauria perit la Revolució Russa ja fa molt de temps? Trotski s’inclinà davant la necessitat inevitable, i, preveient la revolució alemanya, signà el tractat vergonyós”. El mèrit d’haver previst totes les conseqüències de la pau de Brest-Litovsk pertany a Lenin. Però açò, és clar, no canvia en res l’argumentació de l’òrgan kautskista vienès.

TERRORISME I COMUNISME

(L’ANTI-KAUTSKY o DICTADURA VS. DEMOCRÀCIA)