ENTRE L’IMPERIALISME I LA REVOLUCIÓ

Lev Trotski

1922

 

versió catalana feta per Alejo Martínez – alejomp@lycos.es – des de: http://grupgerminal.org/?q=node/321

 

CAPÍTOL 7: LA GIRONDA GEORGIANA, TIPUS POLÍTIC

 En la història del menxevisme rus, Geòrgia exercí un paper d’allò més important. És a Geòrgia on el menxevisme palesà la forma més evident, la més marcada de l’adaptació del marxisme a les necessitats la classe intel·lectual, en un poble endarreridíssim que en el seu desenvolupament es trobava encara en un període precapitalista. La indústria era quasi inexistent; la burgesia nacional, en el vertader sentit de la paraula, no existia. El capital comercial es trobava gairebé enterament a mans dels armenis. La cultura intel·lectual era del patrimoni dels grans terratinents, nobles majoritàriament. El capitalisme, que començava a penetrar en la vida nacional, no havia creat la seua pròpia cultura, però havia engendrat necessitats que la noblesa georgiana, l’únic haver de la qual consistia en vinyes i en ramats de corders, no podia satisfer.

 

El descontentament contra l’administració russa i el tsarisme s’aliava a l’odi contra el capitalisme, que estava representat pels mercaders i usurers armenis. La incertesa del demà i el desig de trobar una solució a aquest estat de coses, portaren la nova generació d’intel·lectuals, nobles i petitburgesos, a adherir-se a la ideologia democràtica i a cercar el suport dels treballadors. Però, en aquella època (finals del passat segle), el programa de la democràcia política, en la seua antiga forma jacobina o “manchesteriana”, havia estat superada feia llarg temps per la marxa de l’evolució històrica, i en les consciències de les masses oprimides d’Europa s’havia cedit el pas a diferents teories socialistes, que al seu torn anaven perdent terreny davant el marxisme. Les aspiracions de la noblesa dels camps i de les ciutats de participar en més àmplies activitats als camps literari, polític i d’altres, es manifestaven en una forma d’aversió envejosa envers el capitalisme; els primers moviments dels artesans i dels obrers industrials, encara poc nombrosos, que despertaven a la vida política; el descontentament emmudit de l’oprimida classe camperola, trobaren la seua expressió en l’adaptació menxevic del marxisme, la qual, simultàniament, s’orientava a reconèixer el caràcter inevitable del desenvolupament capitalista, revivia i exalçava les idees de la democràcia política ja desacreditades a Occident i anunciava per a un futur indeterminat i llunyà la dominació de la classe obrera, que havia de sorgir orgànicament i sense dolor de la democràcia.

 

D’origen noble, però petitburgesos en el seu esperit i la seua forma de vida, amb un fals passaport de marxistes a la butxaca, així eren els caps menxevics georgians quan ingressaren en la política revolucionària. Meridionals impressionables i flexibles, esdevingueren en molts casos en caps dels estudiants i del moviment democràtic; la presó, la deportació i el tribunal de la Duma de l’Imperi consolidaren la seua autoritat política i assoliren en Geòrgia una certa reputació.

 

La inconsistència petitburgesa del menxevisme, i en particular de la seua fracció georgiana, es deixava veure cada vegada més clarament a mesura que la revolució s’estenia i que les seues tasques interiors i internacionals eren més complicades. La covardia política és un dels trets del menxevisme; però la revolució no admet covardies. En els grans esdeveniments, un menxevic té poc que fer. Aqueix tret del seu caràcter s’explica pel temor del petit burgès davant el gran, de l’intel·lectual davant un general, del simple advocat davant un diplomàtic, del provincià vanitós i desconfiat davant un francès o un anglès. La covardia davant els representants titulats del capital, té com contrapart l’altivesa davant els obrers. En l’odi que Tseretelli sent envers la Rússia soviètica, es descobreix la rebel·lió contra l’intent de l’obrer d’iniciar la tasca que només ell, el petit burgès instruït, es creu capacitat per a realitzar, i així i tot, amb el consentiment del gran burgès.

 

Quan Txekenkeli o Gueguetxkori parlen del bolxevisme, empren el llenguatge dels carreters de Tiflis i més encara, dels de tota Europa. Però quan “conversen” amb el general tsarista Alexeiev, o amb el general alemany von Kress, o amb el general anglès Walker, s’esforcen en imitar la noblesa del llenguatge dels maîtres d’hotel suïssos. Però sobretot als qui temen és als generals. Els ofereixen garanties, tracten de convèncer-los, els expliquen amb deferències que el socialisme georgià és totalment diferent de les altres formes de socialisme, les quals no persegueixen un altre fi que la destrucció i el desordre, mentre que, per contra, el seu socialisme, el d’ells, és una garantia per a l’ordre. L’experiència política fa més cínics als petitburgesos, no els ensenya res però.

 

Hem presentat anteriorment, abans els nostres lectors, el diari de Dsugheli i hi hem vist com es presenta a si mateix com un cavaller del menxevisme. Crema els pobles a propòsit, i en un estil de col·legial depravat, expressa en el seu diari la seua admiració per la bellesa de l’incendi i la seua afinitat amb Neró. Els menxevics, que no callen els fets de la guerra civil i les rigoroses mesures que empren per a sotmetre els seus enemics, imposen sense cap dubte a aquest repugnant farsant. Com els seus mestres, Dsugheli és absolutament incapaç de comprendre que, darrere d’aquesta política oberta i intrèpida de violència revolucionària, es té la consciència d’un dret històric, d’una missió revolucionària, consciència que no té res a veure amb el cinisme desvergonyit d’un dèspota “democràtic” provincià incendiari de pobles, que es complau davant l’espill per a convèncer-se del seu semblat amb el degenerat romà que cenyia la seua front amb la corona imperial.

 

Dsugheli no és una excepció; ens ho prova millor que res el prefaci singularment elogiós escrit per al seu llibre pel ministre d’Assumptes Exteriors, Gueguetxkori. Seguint Jordan, el ministre de l’Interior, Ramitxvili, referint-se a Marx, proclamava amb èmfasi el dret de la democràcia al terror implacable. De Neró a Marx... La farsa d’aqueixos burgesos provincians, el seu procedir superficial, la seua imitació simiesca són el testimoni acusador de la seua nul·litat i del buit del seu esperit. En haver comprovat ells mateixos la completa impotència de la Geòrgia “independent”, obligats, arran de l’enfonsament d’Alemanya, a cercar la protecció de l’Entente, els menxevics dissimularen amb més afany la seua Policia Especial que, en compte d’usar la màscara model Dsugheli-Neró, es revestí de la màscara Jordan-Tseretelli-Gladstone, per a imitar aqueix orador famós, enamorat dels mateixos objectius adornats amb sabor liberal.

 

Els menxevics georgians, sobretot en la seua època de joventut, necessitaven un marxisme adulterat, fet a mesura per a justificar la seua forma d’ésser essencialment burgesa. La seua covardia política, la seua fraseologia democràtica, conjunt patètic de llocs comuns, la seua instintiva repulsa envers allò exacte, acabat, decidit en el domini de les idees, la seua veneració plena d’enveja per les formes externes de la civilització burgesa produeixen en la seua amalgama un tipus diametralment oposat al model marxista. En tant Tseretelli tracta de la “democràcia internacional”, siga a Sant Petersburg, en Tiflis o a París, és impossible saber si parla de la mítica “família dels pobles”, de la Internacional o més aïna de l’Entente. Al capdavall, és sempre a aquesta última a què es dirigeix, però expressant-se de tal forma que hom pot creure que tracta igualment del proletariat mundial. Les seues idees diluïdes, els seus conceptes amorfs ajuden a crear aqueixa confusió. Quan Jordan, el cap del clan, parla de la solidaritat internacional, al·lega en suport de la seua argumentació l’hospitalitat dels reis de Geòrgia. “L’esdevenidor de la Internacional i de la Societat de les Nacions està assegurat”, Anuncia Txekenkeli a la seua tornada d’Europa. Prejudicis nacionals i molles del socialisme; Marx i Wilson; arravataments purament literaris i estretor burgesa; pathos i bufonada; la Internacional i la Societat de les Nacions; una certa dosi de sinceritat, molt xarlatanisme, i sobretot, beata satisfacció d’un apotecari de província; tot això forma la mixtura de l’ànima d’un menxevic georgià.

 

Els menxevics georgians aclamaren amb entusiasme els catorze punts de Wilson. Ovacionaren la creació de la Societat de les Nacions. Anteriorment havien ovacionat l’entrada de les tropes del kàiser en Geòrgia. Aviat clamarien per la seua partida. Ovacionaren l’arribada de les tropes angleses. Ovacionaren l’amistosa declaració de l’almirall francès.

 

Ovacionaren, per què no?, Kautsky, Vandervelde, Mrs. Snowden i fins són capaços d’aclamar l’arquebisbe de Canterbury, si aquest vol “descarar-se” amb algunes malediccions envers els bolxevics. D’aquesta manera aqueixos senyors volen demostrar que són els vertaders fills de la “civilització europea”.

 

El memoràndum presentat per la delegació georgiana a la Societat de les nacions en Ginebra ens revela, d’una forma sorprenent, l’essència del menxevisme georgià.

 

Col·locat davall la bandera de la democràcia occidental [s’hi diu en la conclusió del memoràndum], el poble Georgià sent naturalment una exclusiva simpatia envers la idea de la formació d’un sistema polític que, conseqüència directa de la guerra, servisca al mateix temps per a paralitzar les possibilitats de guerres en el futur. La Societat de les Nacions, que encarna aquest sistema, representa per la fecunditat dels seus resultats l’adquisició més notable de la humanitat en el seu camí vers la unitat del futur. Pregant ésser admès al si de la Societat de les Nacions [...] el govern georgià estima que els mateixos principis cridats a regular la via internacional dirigida d’ara en avant cap a la solidaritat i la col·laboració, exigeixen l’admissió en la família dels pobles lliures d’Europa d’aquest antic poble que fou en altres temps l’avantguarda del cristianisme en Orient i que s’ha convertit ara en l’avantguarda de la democràcia, del poble que només aspira al treball lliure, aferrat a la seua casa, que és la seua heretat legítima i incontestable.

 

Després d’açò no hi ha més que dir. Heus aquí un document clàssic de la baixesa. Pot servir de criteri absolut: el socialista al qual aquest memoràndum no li causa fàstic ha d’ésser exclòs ignominiosament del moviment obrer.

 

La conclusió principal que Kautsky extrau del seu estudi sobre Geòrgia és que, al contrari de Rússia, amb les seues fraccions, les seues divisions i les seues lluites internes, contràriament a aqueix món culpable (que en aqueix sentit no val més que Rússia), és a les muntanyes de Geòrgia on únicament ha trobat el regne del marxisme vertader, del marxisme autèntic. No obstant això, Kautsky no oculta que a Geòrgia no hi ha ni petita ni gran indústria i, en conseqüència, no hi ha el proletariat en el sentit actual de la paraula. La gran massa dels diputats menxevics de l’Assemblea Constitucional georgiana estava constituïda per professors, metges i empleats. La massa electoral estava constituïda pels camperols. No obstant això, Kautsky no s’esforça en explicar aquest prodigi històric, ell, que conjuntament amb tots els menxevics ens acusa de presentar el costat inculte de Rússia com a superioritat, descobreix el model ideal de la socialdemocràcia al racó més endarrerit de l’antiga Rússia. En realitat, si el “marxisme” a Geòrgia no conegué les divisions i una lluita de fraccions més intensa que en altres països menys afavorits, açò únicament prova que el medi social era força més primitiu, el procés de diferenciació de la democràcia burgesa i de la democràcia proletària es trobava considerablement endarrerit i, per consegüent, el menxevisme georgià no tenia res en comú amb el marxisme. En compte de respondre a aqueixes preguntes fonamentals, Kautsky declara amb la seua supèrbia habitual que ell coneixia ja les veritats del marxisme quan molts dels els nostres es trobaven al bressol. No tractarem de refutar-li a Kautsky aqueixa superioritat. El savi Nestor [el de Shakespeare i no el d’Homer] es considerava superior al seu jove enemic perquè la dona que estimava havia estat més bella que l’àvia d’aquest. Cadascun es consola com pot. La raó pot interpretar-se com que Kautsky, que coneixia l’alfabet del socialisme, no en sabé llegir les seues primeres lletres quan es tractava de Geòrgia. Per a ell, l’estabilitat i la durada relativa de la dominació del menxevisme georgià són el fruit d’una saviesa tàctica superior; no se n’adona que això s’explica pel fet que l’era del socialisme revolucionari començà molt més tard per a aqueixa Geòrgia endarreridíssima que per a les altres regions de l’antiga Rússia. Profundament ferit pel curs de la història, Carles Kautsky, en els últims dies de l’era menxevic, arribà a Tiflis per a calmar la seua set espiritual. Després d’un terç de segle en què Marx i Engels hagueren escrit el seu Manifest, Mrs. Snowden s’afanyà igualment a donar-se pressa en airejar el seu bagatge espiritual. Allò en realitat s’imposava. L’Evangeli de Jordan és raonable, orgànic, vertader en l’esperit “fabià”; es dirigeix des del rei Georgià Vakhtanga a M. Huysmans; ha estat creat pel cel per a satisfer les necessitats més nobles del socialisme britànic.

 

La ximpleria és major quan té arrels socials!