ENTRE L’IMPERIALISME I LA REVOLUCIÓ
1922
versió catalana feta per Alejo Martínez – alejomp@lycos.es – des de: http://grupgerminal.org/?q=node/321
INTRODUCCIÓ
A l’hora en què escrivim aquestes línies, manquen menys de tres setmanes per a la Conferència de Ginebra. Quant de temps ens separa efectivament d’aqueixa reunió?, la veritat és que encara ningú ho sap. La campanya diplomàtica que gira entorn de la Conferència està estretament vinculada a la campanya política que es porta a terme entorn de la Rússia soviètica.
Entre la diplomàcia de la burgesia i la de la socialdemocràcia hi ha una divisió de treball fonamental: la diplomàcia manega les intrigues oficials i la socialdemocràcia mobilitza l’opinió pública contra el govern dels obrers i camperols.
Què vol la diplomàcia? Imposar a la Rússia revolucionària un tribut el més pesant possible; obligar-la a pagar el màxim possible de reparacions; ampliar tant com puga, sobre el territori soviètic, el marc de la propietat privada; crear per als financers, industrials, usurers russos i estrangers el nombre més gran de privilegis a costa dels obrers i camperols russos. Tot allò que no feia molt servia de mampara a les exigències de “democràcia”, “dret”, “llibertat”, és avui llençat per la borda, per la diplomàcia burgesa; al igual que un comerciant llença el paper de l’embalatge d’una peça de tela quan es tracta d’ensenyar la mercaderia, de vendre-la i de mesurar-la.
Però en la societat burgesa res es perd. El paper d’embalatge del “dret” cau en possessió de la socialdemocràcia. És la seua mercaderia. És objecte del seu tràfic. La II Internacional (i allò que diem en s’hi refereix també a la segona i mitja, ombra projectada de l’altra) se les enginya per tal de provar els obrers que el govern soviètic no observa el “dret” ni la “democràcia”, i que les masses laborioses de Rússia no mereixen ésser sostingudes en la seua lluita contra els usurers del món.
El nostre poc respecte pel “dret” i la “democràcia” s’ha palesat amb gran vigor, com és sabut, per la Revolució del 7 de novembre.
Heus aquí el nostre pecat original. Durant els primers anys, la burgesia intentà extirpar la revolució socialista amb les baionetes. Avui en dia es limita a adossar-li modificacions capitalistes fonamentals. No es discuteix més que sobre la seua expansió.
La II Internacional vol, no obstant això, aprofitar la Conferència de Ginebra per a restaurar el “dret” i la “democràcia”. S’hi haurà de derivar, sembla, un programa ben definit: no admetre en Ginebra el govern “usurpador”, “dictatorial”, “terrorista” dels soviets i portar al seu lloc el seu contrari: les relíquies democràtiques de l’Assemblea Constituent. Però plantejar així la qüestió seria molt ridícul, i, d’altra banda, aqueix plantejament refutaria els passos pràctics de la burgesia. La II Internacional no té cap pretensió de representar el paper de Quixot de la democràcia. La II Internacional únicament és el seu Sancho Panza. I ella no s’atreveix a plantejar la qüestió en tota la seua amplitud. La II Internacional només vol extraure el seu petit benefici.
I la bandera de lluita pel petit benefici de la democràcia, és avui Geòrgia. La Revolució soviètica s’hi ha realitzat fa menys d’un any. Anteriorment Geòrgia estava dirigida pel partit de la II Internacional. Aquesta república menxevic oscil·lava constantment entre l’imperialisme i la revolució proletària, demanava al primer la seua ajuda o bé li oferia la seua contra la segona. D’altra banda, aquest fou el joc de tota la II Internacional. La Geòrgia menxevic pagà amb el seu propi enfonsament el seu lligam amb la contrarevolució. I la mateixa sort amenaça, inevitablement, la II Internacional. No té res d’estrany si la campanya de la socialdemocràcia, en tots els països a favor de la Geòrgia “democràtica” assoleix, en certa manera, un valor simbòlic.
No obstant això, a favor dels propòsits dels menxevics georgians, els caps més aclarits de la II Internacional no han trobat ni un sol argument que no hagués estat ja utilitzat mil vegades pels defensors dels drets “democràtics”: Miliukov, Txernov, Martov, i que tan volguts els eren. Cap diferència de principi. Els socialdemòcrates ens presenten avui invuitè allò que abans la premsa coalitzada de l’imperialisme presentava infòlio. No serà difícil convèncer-nos-en si examinem la decisió del Comitè Executiu de la II Internacional a propòsit de Geòrgia.
El text d’aqueixa decisió paga la pena d’ésser estudiat. L’home té el seu estil, però també el té el partit. Vegem en quin estil polític conversa la II Internacional amb la Revolució proletària:
“I. El territori de Geòrgia ha estat ocupat per les tropes del govern de Moscou, que manté en Geòrgia un poder odiós per a la població i apareix davant els ulls del proletariat del món sencer com l’únic responsable de l’enderrocament de la república georgiana i de la instauració d’un règim terrorista en aqueix país.”
¿No és potser això el que la premsa del món sencer ha afirmat durant quatre anys respecte a la Federació Soviètica en el seu conjunt? ¿Potser hom no deia que el poder dels soviets li era odiós a la població russa i que es mantenia gràcies al terror militar? ¿Potser hom no deia que gràcies als regiments letons, xinesos, alemanys i baskirians hem servat Petrograd i Moscou? ¿Potser hom no deia que, per la força, el poder dels soviets s’ha fet extensiu a Moscou, a Ucraïna, a Sibèria, al Do, al Kuban, en l’ Azerbaidjan? I si avui, després de la derrota de la canalla reaccionària, la II Internacional no repeteix ja aqueixes frases, paraula per paraula, més que a propòsit de Geòrgia, això no canvia la seua naturalesa.
“II. La responsabilitat del govern de Moscou s’ha agreujat encara més pels últims esdeveniments ocorreguts en Geòrgia, particularment arran de les vagues de protesta organitzades pels obrers, i reprimides per la força, com ho fan els governs reaccionaris.”
Sí, és veritat. El govern revolucionari de Geòrgia ha impedit per la força que els dirigents menxevics de la burocràcia dels ferrocarrils, els funcionaris i els oficials blancs, que no tingueren temps de fugir, sabotejaren l’Estat obrer i camperol. A propòsit de la repressió, Merrheim, el petit lacai tan conegut per l’imperialisme a França, parla de “milers” de ciutadans georgians que s’han vist obligats a abandonar la seua llar. “Entre els fugitius [citem textualment] hi ha un gran nombre d’oficials, d’antics funcionaris de la república i tots els caps de la guàrdia popular.” Heus aquí, bé a les clares, la màquina menxevic, que durant tres anys ha exercit una repressió despietada contra els obrers revolucionaris i contra els camperols georgians insurrectes; la que després de l’enderrocament dels menxevics, esdevingué un dòcil instrument al servei de les temptatives de restauració de l’Entente! Que el govern revolucionari de Geòrgia haja pres serioses mesures contra la burgesia sabotejadora, ho reconeixem voluntàriament. Però si és això, precisament, allò que nosaltres hem fet en tot el territori en què regna la revolució. Des de la seua implantació, el poder dels soviets, en Petrograd i en Moscou, ensopegà amb un intent de vaga general dels ferroviaris dirigit per la burocràcia menxevic i pels social-revolucionaris dels ferrocarrils. Recolzats pels obrers, hem aixafat aqueixa burocràcia, l’hem eliminada, l’hem sotmesa a l’autoritat dels treballadors. La canalla reaccionària del món sencer crida sobre el bàrbar terror dels bolxevics. Les mateixes lamentacions es repeteixen avui per aquesta canalla reaccionària, pels caps de la socialdemocràcia, però aquesta vegada, a propòsit només de Geòrgia. On està la diferència?
¿Que potser no està clar que els caps de la socialdemocràcia parlen de la repressió de les vagues obreres com d’un mètode propi de “governs reaccionaris”? Haurem oblidat qui és membre de la II Internacional? ¿Noske i Ebert, els seus dirigents, hauran estat expulsats? Quantes vagues i insurreccions han estat reprimides per ells! ¿Que potser no siguen ells els assassins de Rosa Luxemburg i de Carles Liebknecht? ¿És que potser no serà el socialdemòcrata Hoersing, membre de la II Internacional, el mateix que provocà el moviment de març per a ofegar-lo, immediatament, en sang? ¿I què pensaran aquests últims de les recents mesures preses pel socialdemòcrata Ebert contra la vaga dels ferroviaris? ¿És que el Comitè Executiu no veu, des de Londres, què passa al continent? En aquest cas, ens serà permès preguntar, respectuosament, a Henderson ¿no fou ell conseller secret de la Corona quan la insurrecció irlandesa de Pasqües en 1916, quan les tropes reials saquejaren Dublín i afusellaren quinze irlandesos entre els que es trobava el socialista Connoly, ja ferit? ¿Pot ser que Vandervelde, vell president de la II Internacional, petit conseller d’un petit rei, no aconsellà els socialistes russos que es reconciliaren, durant la guerra, amb el tsarisme, amerat de sang fins al coll dels obrers i camperols, destinat després a morir asfixiat? ¿Potser cal multiplicar els exemples? En veritat, la defensa del dret de vaga sembla en els líders de la II Internacional gairebé com un sermó, sobre la fidelitat, a Judes Iscariot.
“III. En el moment en què el govern de Moscou demana a altres governs ésser reconegut hauria de respectar al seu torn, si és que vol que siguen respectats els seus propis drets, els drets dels altres pobles i no violar els principis més elementals sobre els quals han d’assentar-se les relacions entre països civilitzats.”
L’estil polític està en el partit, està en la seua ànima. Açò últim és la desgràcia de la II Internacional. Si Rússia vol obtenir el seu reconeixement (de qui?) “ha de respectar al seu torn [com?] els drets dels altres pobles i no violar [fixen-s’hi bé] els principis elementals sobre què han d’assentar-se [han de!] les relacions entre països civilitzats”.
Qui ho ha escrit? Nosaltres diríem, segurament ha estat el mateix Longuet, si aquest no s’hagués passat a la Internacional segona i mitja. ¿Pot haver estat Vandervelde, aqueix fi lletrat de la Corona belga?, ¿o bé M. Henderson, inspirat per la seua pròpia homilia dominical en la reunió religiosa de la “fraternitat”? També potser haurà estat Ebert en les seues hores d’oci? No obstant això, cal esbrinar, per a la història, el nom de l’autor d’aqueixa incomparable resolució. Clar que no ens ofereix dubte que la intel·ligència de la II Internacional ha treballat en equip. ¿Però quina sèquia fou escollida perquè llencés la podridura d’aqueix pensament col·lectiu?
Tornem, no obstant això, al text. Per a ésser reconegut pels governs burgesos, imperialistes, negrers (perquè és d’ells, precisament, de qui es tracta), el govern soviètic deu “no violar els principis” i respectar, al seu torn, “els drets d’altres països”.
Durant quatre anys, els governs imperialistes han tractat de derrocar-nos. Però no ho han assolit. La seua situació econòmica és desesperada. La seua mútua rivalitat arriba al súmmum i s’han vist obligats a entaular relacions amb la Rússia soviètica a la recerca de les seues matèries primeres, del seu mercat i de les seues inversions. Lloyd George, en invitar Briand a adoptar aqueixa política, li explicava que la moral internacional permetia entendre’s no sols amb els bandits de l’Est (Turquia), sinó també amb els del Nord (Rússia soviètica). Nosaltres no avorrirem Lloyd George per unes paraules un poc fortes. En aquesta qüestió acceptem enterament la seua franca fórmula. Sí, nosaltres creiem possible, admissible i necessari entendre’ns, fins a un cert punt, tant amb els bandits imperialistes d’Occident com amb els d’Orient.
Aquest acord, imposant-nos obligacions, ha d’obligar alhora els nostres enemics a renunciar a atacar-nos amb les armes a la mà. Tal és el resultat que s’albira després de quatre anys de guerra declarada. Sens dubte, els governs burgesos reclamen, ells també, el reconeixement dels “principis elementals sobre els quals han de descansar les relacions entre països civilitzats”. Però aqueixos principis no tenen res de comú amb la democràcia i el dret de les nacions. S’exigeix de nosaltres el reconeixement dels deutes contrets pel tsarisme per a utilitzar el seu import en la repressió contra aquesta mateixa Geòrgia, contra Finlàndia i Polònia, contra tots els altres països limítrofs i contra les mateixes masses laborioses de la Gran Rússia. S’exigeix, així mateix, de nosaltres, el reembossament de les pèrdues patides pels capitalistes per causa de la Revolució. No neguem que la revolució proletària haja lesionat algunes butxaques i algunes borses, allò que hom considera el més sagrat dels principis “sobre els quals descansen les relacions entre països civilitzats”. D’això es tractarà en Ginebra i en una altra banda. ¿Però de quins principis parlen els líders de la II Internacional? ¿Dels principis del bandidatge que es troben en el Tractat de Versalles, que continuen provisionalment regulant les relacions entre estats; els principis de Clemenceau, de Lloyd George i del Mikado? ¿O és que ells volen que des d’avui ens desarmem i que evacuem uns territoris davant els nassos de l’imperialisme, en atenció a les relacions que existiran demà entre els pobles? Nosaltres hem fet ja aqueix experiment davant el món sencer. Durant les converses de Brest-Litovsk ens desarmàrem obertament. ¿Que potser això impedí el militarisme alemany envair el nostre país? ¿La socialdemocràcia alemanya, recolzada per la II Internacional, aixecà la bandera de lluita contra la intervenció? No, la socialdemocràcia continuà essent el partit governamental dels Hohenzollern.
En Geòrgia governava el partit petitburgès dels menxevics; avui hi governa el partit dels bolxevics georgians. Els menxevics es recolzaven en l’ajuda material de l’imperialisme d’Europa i d’Amèrica. Els bolxevics es recolzen en la Rússia soviètica. ¿En virtut de quina lògica, la Internacional socialdemòcrata vol fer dependre la pau entre la Federació Soviètica i els estats capitalistes de la restitució de Geòrgia als menxevics?
La lògica és roïna, però el fi és clar. La II Internacional volia i encara vol la derrota del poder dels soviets. La II Internacional ha fet, en aqueix sentit, tot el que ha pogut. Ella porta aqueixa lluita d’acord amb el capital, en nom de la democràcia contra la dictadura. Les masses obreres occidentals la tragueren d’aqueixa posició, impedint així que combatés, obertament, la república soviètica.
Avui, escudant-se amb el paravent georgià, la socialdemocràcia torna a començar el mateix combat.
Les masses laborioses del món sencer han manifestat des del primer moment el seu interès en considerar la revolució russa com un tot. Amb això el seu instint de revolucionari coincidia, i no per primera vegada, amb el principi teòric que ensenya que una revolució, amb el seu heroisme i les seues crueltats, amb la seua lluita a favor de l’individu i el seu menyspreu envers l’individu, no pot ésser compresa sinó segons la lògica concreta de les seues relacions internes i no pel judici de tal o qual de les seues parts, o de tal o qual dels seus episodis segons les normes establides del dret, de la moral o de l’estètica. El primer gran combat teòric entaulat pel comunisme per a la defensa del dret revolucionari de la dictadura i dels seus mètodes ha donat els seus fruits. Els socialdemòcrates han abandonat, definitivament, els mètodes marxistes i fins a la mateixa fraseologia del marxisme. Els independents d’Alemanya, els socialistes italians i els seus congèneres, posats davant el mur d’afusellament pels obrers, han “reconegut” la dictadura per a manifestar, d’altra banda, més vivament la seua incapacitat per a combatre per ella.
Els partits comunistes han crescut, s’han transformat en una força. No obstant això, el desenvolupament de la revolució proletària assenyala un estancament seriós, la naturalesa i importància del qual han estat explicades amb prou profunditat pel III Congrés de la Internacional Comunista. La cristal·lització de la consciència revolucionària, reflectida en l’auge dels partits comunistes, ha estat acompanyada per un reflux de l’onada revolucionària espontània del primer període de la postguerra. L’opinió pública burgesa ha tornat a l’ofensiva. El seu principal objectiu consisteix en esborrar o almenys aombrar l’aurèola de la revolució.
Hom engegà una gran campanya, en què la grollera calúmnia donà menys avantatges a la burgesia que els fragments seleccionats de la veritat. Gràcies a l’espionatge de la premsa, la burgesia abordà la revolució per l’escala de servei. Saben vostès què és una república proletària? (deien); perquè són les locomotores asmàtiques, és el poll portador del tifus, és la filla d’un famós advocat dels nostres amics en una habitació sense calefacció, és el menxevic empresonat, són els inodors bruts. Heus aquí què és una revolució obrera! Els periodistes burgesos han mostrat al món sencer el poll soviètic augmentat amb el microscopi. Mistress Snowden, que ha tornat del Volga al Tàmesi, considera que primer que res té el deure de gratar-se públicament. Això és quasi un somriure que simbolitza els avantatges de la civilització sobre la barbàrie. No obstant això, la qüestió no ha estat exhaurida. Els senyors informadors de l’opinió pública burgesa abordaren la revolució... a traïció armats d’un microscopi. I miraren determinats detalls amb un extremada atenció, fins i tot excessiu, però allò que hi observaren no fou la revolució proletària.
Però, malgrat tot, el fet mateix d’atreure l’atenció sobre el terreny de les nostres dificultats econòmiques i de les nostres quotidianes imperfeccions significava un progrés. En abandonar els monòtons discursos, no molt intel·ligents, sobre els avantatges de l’Assemblea Constituent en relació amb el poder soviètic, l’opinió pública burgesa semblava, al fi, comprendre que nosaltres existim, mentre que la Constituent estava ben morta. Parlar del desordre del nostre transport i d’altres era, en una certa manera, reconèixer de facto els soviets i endinsar-se en la via de les nostres pròpies preocupacions i esforços. No obstant això, reconèixer no significa en cap manera fer les paus. Significa només que, després de l’ofensiva que ha fracassat, comença la guerra de posicions. Tots nosaltres recordem que, durant la gran carnisseria, la lluita es concentrà sobtadament sobre el front francès al voltant de la “casella d’un barquer”. Durant algunes setmanes aquesta casa era esmentada cada dia en els parts de guerra. En els fons, aqueixa casa no era més que un pretext per a trencar un front o bé per a causar el major dany possible a l’enemic. L’opinió pública burgesa, continuant la seua guerra a mort contra nosaltres, és natural que s’apodere de Geòrgia com de la “casa del barquer” en l’estat actual de la guerra de posicions. Lord Northcliffe, Huysmans, Gustau Hervé, els bandits en el poder a Romania, Martov, el realista Léon Daudet, Mistress Snowden i la seua cunyada, Kautsky i fins i tot la senyora Lluisa Kautsky (veure la Wiener Arbeiter Zeitung); en una paraula, totes les armes de què disposa l’opinió pública burgesa han format una conjunció per a defensar la democràtica, la lleial i estrictament neutral Geòrgia.
Assistim a la reincidència d’un furor incomprensible en el primer abordatge: totes les acusacions polítiques, jurídiques, morals, criminals que foren un dia llençades contra el sistema soviètic, en general, són avui llençades de nou contra el poder soviètic a Geòrgia. És precisament en Geòrgia on els soviets no expressen la voluntat del poble. I en la Gran Rússia? ¿Han oblidat ja la dissolució de la Constituent pels “regiments letons i xinesos”? ¿No han demostrat fa temps que en no tenir suport en cap banda apliquem pertot arreu en l’“exterior” (!) les forces armades i que enviem al diable als més sòlids governs democràtics amb totes les seues arrels? Precisament és per allà per on hem començat, senyors! Precisament, perquè vostès predeien la caiguda dels soviets en algunes setmanes: Clemenceau, en començar les converses de Versalles, i Kautsky, en començar la revolució alemanya! ¿Per què, doncs, avui parlen només de Geòrgia? ¿Per què han emigrat Jordan i Tseretelli? I tots els altres: els musaietistes d’Azerbaidjan, els dantxnaks d’Armènia, la Rada del Kuban, el grouk del Do, els petlurians d’Ucraïna, Martov i Txernov, Kerenski i Miliukov? ¿Per què acordar una tal preferència als menxevics georgians sobre els de Moscou? Per als menxevics Georgians es reclama la tornada al poder, per als de Moscou es reclama només una disminució de les mesures repressives. Açò no és molt lògic, però els fins polítics estan ben clars. Geòrgia és un pretext molt fresc per a mobilitzar de nou l’odi i l’hostilitat contra nosaltres en aquesta guerra de posicions que es dilata extensament. Així són les lleis “usureres” de la guerra. Els nostres adversaris repeteixen en petit allò que ha fracassat en gran.
D’aquí el contingut i el caràcter de la nostra obra. Nosaltres hem de tornar a les qüestions ja comentades des del punt de vista dels principis, particularment en Terrorisme i comunisme. Aquí, aquesta vegada, hem cercat arribar al màxim de concreció. Es tracta de demostrar amb exemples concrets l’acció de les forces essencials de la nostra època. En la història de la Geòrgia “democràtica” hem tractat de seguir la política d’un partit socialdemòcrata en el poder, obligat a cercar el seu camí entre l’imperialisme i la revolució. Esperem que, precisament, el mode detallat i concret de la nostra exposició farà més comprensibles els problemes interns de la revolució, les seues necessitats i les seues dificultats, al lector sense experiència revolucionària avui en dia, però que està interessat en adquirir-la.
* * *
No sempre ens remetem a les fonts, perquè seria aclaparador per al lector, sobretot estranger, ja que es tracta de publicacions russes. Però remetem a aquells que vullguen comprovar les nostres citacions i trobar dades més complets, als fullets següents: Documents i materials sobre la política exterior de la Transcaucàsia i de Geòrgia, Tiflis, 1919; La R.S.F.S.R. i la República democràtica de Geòrgia en les seues relacions mútues, Moscou, 1921; Makharadze: La dictadura del partit menxevic en Geòrgia, Moscou, 1921; Mechtxeriakov: Un paradís menxevic, Moscou, 1921; Chafir: La guerra civil a Rússia i la Geòrgia menxevic, Moscou, 1921; del mateix autor: Els misteris del regne menxevic, Tiflis, 1921. Els últims fullets estan basats en la documentació trobada per la Comissió especial de la Internacional Comunista en Geòrgia i en Krimea. Ens hem servit també dels arxius dels comissariats de guerra i d’assumptes exteriors.
La nostra exposició, al igual que les nostres fonts, no poden pretendre, res més lluny d’això, esgotar el tema. No està al nostre abast la més preciosa documentació, és a dir, els documents més comprometedors que l’antic govern menxevic s’emportà; no disposem tampoc de l’arxiu britànic ni del francès, de novembre de 1918.
Si es reuniren conscienciosament aquests documents i es publicaren, es tindria una crestomatia molt instructiva per a l’ús dels líders de la II Internacional i de la segona i mitja. Tanmateix les seues dificultats financeres, la república soviètica amb molt de gust pagaria el cost de l’edició. Naturalment, es comprometria a condició de reciprocitat: posar a disposició de l’editor tots els documents, sense excepció alguna, dels arxius soviètics concernents Geòrgia. Però molt ens temem que la nostra proposició no siga acceptada.
D’altra banda, què importa! Esperarem pacients a què es presente l’oportunitat per a posar de manifest allò que avui està ocult. Al cap i a la fi, algun dia arribarà.
Moscou, 20 de febrer de 1922
L. Trotski.