Conferències realitzades en la Societat de Ciències Militars de Moscou, al juliol de 1924
Hi ha una qüestió de considerable valor per a entendre el desenrotllament de la guerra civil que, d’un mode o d’un altre, haurà d’ésser tractada en el nostre reglament. Qui haja estat al corrent de les discussions que seguiren als esdeveniments d’Alemanya de 1923, segurament ha reparat en l’explicació que es féu de la derrota. “La causa principal de la derrota (digueren) és que en el moment decisiu, el proletariat alemany no tenia esperit combatiu; les masses no volien combatre, la millor prova és que no reaccionar de cap manera enfront de l’ofensiva feixista; llavors, enfront d’aqueixa actitud de les masses, què podia fer el partit?” Tal fou l’opinió dels nostres camarades Brandler, Thalheimer i d’altres. A primera vista, l’argument sembla irrefutable. No obstant això, el “moment decisiu” de 1923 no es donà d’un dia a l’altre. Fou el resultat de tot el període precedent de lluites en què la violència anava agreujant-se constantment. L’any 1923 està marcat de cap a peus per les batalles que el proletariat hagué d’entaular. Ara bé, com és que en vigílies del seu octubre, la classe obrera alemanya perdé la seua combativitat de sobte? No s’explica. El mateix que no podem abstenir-nos de preguntar-nos si és cert que els obrers alemanys no hagen volgut lluitar. Aquesta qüestió ens remunta a la nostra pròpia experiència d’octubre. Si es rellegeixen els periòdics previs a la Revolució d’Octubre, tot i que només siga els del nostre partit, veiem que els camarades que estaven en contra de la idea de la insurrecció al·legaven, precisament, que les masses obreres russes estaven poc disposades per a la batalla. Avui això pot semblar a penes creïble, tot i això, aqueix era el principal argument que invocaven. D’aquesta manera, ens trobem en una situació anàloga: al llarg de tot l’any 1917, el proletariat rus havia estat combatent, no obstant això, quan es plantejà la qüestió de la presa del poder, s’alçaren veus per a afirmar que les masses obreres no volien lluitar. I efectivament, en vigílies d’octubre el moviment es fëu un poc lent. Açò fou efecte de l’atzar? O més bé cal veure-hi certa “llei” històrica? Per a mi, no hi ha cap dubte que un fenomen d’aquest gènere ha de tenir certs principis generals. En la naturalesa, aquest fenomen es denomina: la calma abans de la tempestat. Tendisc a creure que en el moment de la revolució es dóna aqueix mateix fenomen. Al llarg d’un període donat, la combativitat de les masses s’acreix, pren les formes més diverses: vagues, manifestacions, xocs amb la policia. En aqueix moment, les masses comencen a prendre consciència de la seua força. La creixent amplitud del moviment és suficient per a donar-los una satisfacció política. Tota nova manifestació, tot èxit en el pla polític i econòmic augmenta el seu entusiasme. Però aquest període s’exhaureix ràpidament. L’experiència de les masses creix alhora que es desenrotlla la seua organització. Al camp oposat, l’enemic mostra també que no està decidit a cedir el seu lloc en la lluita. En resulta que l’estat d’ànim revolucionari de les masses es fa més crític, més profund, més angoixant. Les masses cerquen, sobretot si hi hagut errors i s’han patit revessos, una direcció segura, volen tenir la certesa que combatran i que hom les sabrà menar, i que en la batalla decisiva podran comptar amb la victòria. Ara bé, és el passatge de l’optimisme quasi cec a una consciència més clara de les dificultats que cal vèncer allò que engendra aquesta pausa revolucionària que correspon, en certa manera, a una crisi en l’estat de les masses. Amb la condició que la resta de la situació estiga llesta, aquesta crisi només pot ésser dissipada pel partit polític, i sobretot per la impressió que done d’estar vertaderament decidit a dirigir la insurrecció. Mentre, la grandesa de l’objectiu a assolir (va més enllà de la presa del poder) suscita vacil·lacions inevitables fins i tot en el partit, especialment, fins i tot en els seus dirigents mitjans, sobre els quals es aviat concentrarà la responsabilitat del moviment. Així, el retraïment de les masses enfront de la batalla i les vacil·lacions de la direcció són dos fenòmens que, tot i que lluny d’ésser equivalents, no són menys simultanis. És per això que escoltem dir que les masses no cerquen la batalla, que la seua disposició és, al contrari, més bé passiva, i que en aqueixes condicions, incitar-les a la insurrecció és marxar a l’aventura. És evident que quan aqueix estat d’ànim pren la davantera, la revolució només pot ésser derrotada. I després de la derrota, provocada pel mateix partit, no hi ha res que impedisca comptar-li a tothom que la insurrecció era impossible perquè les masses no la volien. Aquesta qüestió ha d’ésser examinada a fons. Sobre la base de l’experiència adquirida, cal aprendre a captar el moment en què el proletariat es diga a si mateix: “No hi ha ni més menys que esperar de les vagues, les manifestacions i les altres protestes. Ara cal entaular lluita. N’estic preparat perquè no hi ha una altra sortida a la situació, però tractant-se d’una batalla cal entaular-la amb l’ajuda de totes les nostres forces i amb una direcció segura...”. En aqueix moment la situació assoleix una gravetat extrema. Està en el més complet desequilibri: una esfera en la punta d’un con. El menor xoc pot fer-la caure a un costat o a un altre. A Rússia, gràcies a la fermesa i a la resolució de la direcció del partit, l’esfera ha seguit la recta que portava a la victòria. En Alemanya, la política del partit féu derrapar l’esfera en el sentit de la derrota.