LENIN: LA JOVENTUT

Lev Trotski

Versió catalana feta per Alejo Martínez des de: El joven Lenin, FCE, México, 1972 i Vie de Lénine. Jeneusse, Les Éditions Rieder, Paris, 1936

I. LA CIUTAT NATAL

Junt amb moltes altres coses, la revolució canvià l’antiga divisió administrativa del país. Desaparegueren les governacions o províncies establides per Caterina II que, en el curs de segle i mig, s’havien identificat de tal manera amb el règim polític, el dret i la literatura, que en una certa forma eren ja part de la mateixa naturalesa. La governació de Simbirsk, en la qual es desenrotllaren la infància i la primera joventut de qui havia d’ésser Lenin, formava part d’aqueixa gegantina regió que ha estat unificada i dominada pel Volga, rei dels rius russos. Qui ha crescut a la vora del Volga porta gravada la imatge del riu durant tota la seua vida. La peculiaritat i la bellesa del riu es deuen al contrast de les seues riberes: la dreta s’alça com alta i muntanyosa barrera enfront d’Àsia, en tant que l’esquerra s’estén en una vall cap a la incommensurable regió de l’oest. Enfront de l’espill inquiet del riu s’aixeca, fins una altura de cent cinquanta metres, la muntanya sobre la qual s’estén la ciutat de Simbirsk, amb el verd dels seus jardins: la més retrògrada i allunyada de totes les de la regió del Volga. L’altura sobre la qual s’assenta constitueix la divisió de conques entre el Volga i un dels rius secundaris del sistema, el Sviaga; aquests dos corrents, paral·lels durant cent quilòmetres per un capritx de la formació orogràfica, flueixen després en sentit oposat un de l’altre: el Volga cap al sud i el Sviaga cap al nord. Però davant les altures de Simbirsk, el Sviaga s’apropa tant al Volga que la ciutat queda en el marge dret d’ambdós rius.

En l’època en que s’inicia aquesta narració, quan la família Ulianov s’instal·là en Simbirsk (1869) feia ja 220 anys de la fundació de la ciutat. Els grans russos avançaven constantment vers les riques terres del curs mitjà del Volga, que ja havien estat colonitzades per txuvaks, mordvins i tàrtars, els qui, en haver empentat els nòmades cap a l’orient, havien construït forts de fusta en aqueixa regió.

En el mateix any en què Anglaterra realitzà, la seua “gran revolució” (1648) es fundà la ciutat de Simbirsk, en nom del tsar de Moscou, sobre el marge dret del Volga, com a centre administratiu de la regió colonitzada i com a fort militar. L’enorme quantitat d’habitants fronterers, colonitzadors i cosacs, no sols constituïa per al tsarisme una barrera de defensa movible, sinó també un perill. Cap allà, cap als confins de l’imperi, fugien serfs, camperols, soldats i empleats públics que s’havien fet creditors a càstigs i, en general, tots aquells que tenien algun conflicte amb les autoritats de Moscou i, posteriorment, de Sant Petersburg, dissidents i sacerdots sectaris de tota mena, així com no pocs criminals. En la vasta extensió regada pel Volga rondaven bandits que inquietaven els comerciants, als boiars i voivodes; s’unien en vertaderes bandes de genets, irrompien en les ciutats, impedien el cobrament d’impostos i, en agraïment per açò, el poble oprimit els perdonava allò que li feien i els honorava en les seues cançons.

Uns vint anys després de la fundació de Simbirsk, esclatà a la regió del Volga la famosa rebel·lió d’Esteban Rasin qui assolí reunir un gran exèrcit d’homes armats, mancats de llar per a acabar amb els voivodes i els boiars. Durant cinc anys féu estendre el terror per la zona del Volga i del Mar Caspi, omplint Moscou d’un pànic mortal. Tsaritsin, Saratov, Sàmara, una rere l’altra, les ciutats del Volga es lliuraren als rebels. Només Simbirsk se sostingué. Els nobles i descendents dels boiars mantingueren el lloc fins que els arribà ajuda de Kazan. Ací, davant Simbirsk, patiren els rebels en lluita amb l’exèrcit tsarista, equipat a l’europea, una terrible derrota. La vora del Volga fou coberta de patíbuls, i vuit-cents homes foren executats. L’Ataman, seriosament ferit, fou portat presoner a Moscou on, segons el costum, se l’esquarterà. El record de Rasin encara viu a la regió del Volga i en tota Rússia. Els tossals de Kamixin, on els rebels aixecaren el seu campament, serven el nom de Tossals de Stienka Rasin. En l’epopeia popular, Esteban Rasin és una de les figures més estimades. La intel·lectualitat radical cantava entusiasmada les cançons compostes pels seus poetes sobre Stienka.

Un poc més de cent anys després, sota Caterina, quan França s’apropava a la seua gran revolució, tornà a sorgir en aqueixa zona un perill amenaçador: Emilià Pugatxev s’aixecà al capdavant d’un gran exèrcit de descontents i rebels de la regió del Volga i ocupà una ciutat rere altra. No tocà Simbirsk, però pel sud arribà fins a Tsaritsin, on el derrotaren les tropes regulars. Els seus mateixos soldats el lliuraren i fou enviat en una gàbia de ferro a Moscou, on patí el mateix destí que Rasin.

Aquestes dues revoltes de la zona del Volga constitueixen la tradició específica de la revolució camperola de l’antiga Rússia. Malgrat la seua enorme força, no aportaren cap alleugeriment al poble. Una llei de ferro de la història indica que una rebel·lió, limitada a si mateixa, no pot desenvolupar-se fins a ésser una vertadera revolució. Encara que la seua rebel·lió assolisca una victòria completa, el camperolat no pot fer una altra cosa que elevar una nova dinastia al poder i formar noves castes feudals; la història antiga de Xina n’està plena d’exemples. Només sota la direcció d’una classe revolucionària urbana pot esdevenir una lluita camperola en instrument per a la transformació de la societat. Però les antigues ciutats russes estaven formades per la noblesa rural, per la burocràcia i les seues famílies i no posseïen forces progressistes de cap mena. Aquesta també fou la causa que, després de cada gran moviment popular dels segles XVII i XVIII al Volga, la sang vessada es perdés al Mar Caspi, i el jou tsarista i feudal es fes més insuportable que abans. El fet que durant les dos grans revoltes Simbirsk romangués ferm es deu indubtablement al seu caràcter de fortalesa dels boiars i de la noblesa rural. Aquesta ciutat del curs mitjà del Volga (on Lenin veié la primera llum) sostingué fins a l’últim moment el seu caràcter reaccionari tant en el període de la Revolució d’Octubre, com després, durant la guerra civil.

Pot dir-se que l’antiga Rússia era tota com una aldea, i la governació de Simbirsk era l’essència concentrada de la Rússia antiga. Fins i tot a finals del segle passat, el percentatge de la població urbana no passava del 7%, i a penes es diferenciava, en la seua composició, de la població camperola. En les estepes i als boscos es manifestaven els contrastos socials al nu, i amb doble cruesa. Els camperols de Simbirsk disposaven de molta menys terra que els de la resta de la regió del Volga; una tercera part de les granges no tenien cavalls, els seus propietaris pertanyien a grups paupèrrims. La classe més oprimida, o siga la dels habitants d’origen estranger, patia doblement. Les terres més extenses i millors es trobaven en mans de latifundistes, els quals ocupaven el 73 % dels terrenys. Pitjor encara era la situació pel que fa a la propietat dels boscos perquè de més de milió i mig d’hectàrees de bosc, més de la meitat pertanyia a l’administració d’hisendes, és a dir, a la família del tsar, i una tercera part als grans terratinents; per als camperols, que constituïen el 95% de la població, no quedava més que la cinquantena part del bosc. Certament, per tal d’odiar la barbàrie feudal s’havia d’haver nascut en Simbirsk!

Ja en el seu aspecte exterior la ciutat mostrava clarament l’estructura social de la província i de tota la regió. L’antiga Simbirsk constava de tres parts molt diferenciades entre si: la de la noblesa, la dels comerciants i la dels petits burgesos. A la cúspide de la muntanya, que era anomenada La Corona, es trobava el barri aristocràtic de la noblesa. Ací estaven la catedral, les oficines administratives, les institucions educatives, el bulevard. Hi havia cartells que no sols adornaven el lloc de reunió de la noblesa i l’oficina de la noblesa, sinó també els hotels de pas de la noblesa i fins i tot els banys de la noblesa. Als carrers amplis, amb voreres de fusta, s’alçaven, enmig de jardins, lliurement, les cases dels grans terratinents, que més bé semblaven mansions de senyors rurals. Al bulevard, a la vora del riu tocava a les nits, per a un públic escollit, una orquestra militar. Així, aquesta part del Volga, fins i tot amb la seua misèria i les seues epidèmies, amb els seus camperols esclavitzats i amb els treballadors forçats del riu, oferia, vista des del bulevard, desenes de quilòmetres riu amunt i riu avall, amb la brillantor fascinadora de les aigües, les petites illes boscoses i a la llunyania la plana, un espectacle incomparable.

De la noblesa de Simbirsk provenien molts comandants i personatges que ostentaven altes condecoracions, però que no s’havien distingit en cap forma. L’orgull de La Corona era l’historiador oficial Karamzin que, segons una irònica frase de Puixkin, senzilla i graciosa, “havia provat la necessitat de l’absolutisme i la gràcia del knut”. Aquest adulador historiador de l’època de Nicolau I després de la seua mort, fou considerat digne de tenir un monument al·legòric en la seua ciutat natal. L’antiga musa de la història, que tan mal harmonitzava amb el clima, la flora i la fauna de la zona del Volga, fou batejada pel poble amb el nom de la “dona de ferro”. I les camperoles que es reunien anualment en Simbirsk per a anar a saludar la verge de Kazan, resaven fervorosament a la pagana Clio a qui, en la senzillesa de la seua ànima, prenien per la màrtir Bàrbara.

La vessant de la muntanya estava coberta d’hortes d’arbres fruiters, molts d’ells plantats per sacerdots sectaris proscrits. A l’altra banda del petit riu Simbirka, que travessa la ciutat, s’estenien els comerços en què, als dies de mercat, s’amuntonaven i empolsegaven quitrà i grans, peixos secs i salats del Volga, pans, llavors de gira-sol i d’altres llepolies. En cases ben assegurades, amb fortes reixes a les portes, vivien els comerciants en teles, grans i fustes, i els moliners. Alguns ja havien amassat capitals de centenars de milers i dirigien les seues mirades vers la cima noble del tossal. Finalment s’estenien els petits burgesos, genteta insignificant i temorenca, que vivia en les vores de la ciutat. Les seues casetes o miserables cabanyes, amb bretxes en compte de finestres, amb colomers i caixes per a estornells, estaven disperses, unes vegades en rases i altres en elevacions del terreny, ja solitàries, ja en grups, davant carrers estrets i carrerons, enmig de tanques derruïdes i brutes. Porcs grossos i fangosos i gossos de pellam hirsuta donaven vida a aquest paisatge ingrat. Des d’ací començava l’aldea, tan pobre en el bosc com en l’estepa d’aquesta província.

Lamentable i cruel era l’endarrerit “gòtic social” de Rússia, especialment ací, en el Volga, on el bosc, bressol de l’estat rus, xocava contra l’estepa nòmada. Les relacions socials no tenien estabilitat i consistència; s’assemblaven a aqueixes construccions de fusta, fetes sense cap regla, que alçava el colonitzador rus, amb la fusta acabada de tallar, per a fer alberg. També portaven el segell d’allò provisional la majoria de les ciutats russes, fetes principalment de fusta, on els incendis eren força freqüents, però que es reconstruïen molt de pressa. En 1864 un gegantí incendi que durà nou dies consumí les tres quartes parts de la ciutat de Simbirsk. Centenars de persones moriren entre les flames. Però en el curs de l’any següent, s’alçà de les seues cendres aquest Fènix de fusta, amb totes les seues 29 esglésies. No obstant això, Simbirsk creixia molt lentament; cap a 1870 no assolia les 30.000 ànimes; la província sinistra i famolenca, que llaurava la terra amb l’aladre de fusta, no requeria una ciutat major, que hauria sobrepassat les seues forces.

No obstant això, a la primavera, Simbirsk resultava bella; tota la muntanya floria amb el luxe dels seus jardins, l’aroma de les flors, de les pomeres i cirerers omplia la cima noble del tossal; en els cantons s’hi podia veure relluir el Volga que inundava les terres en una amplària de dos a tres quilòmetres; a les nits cantaven els rossinyols als parcs. Així, com un paradís perdut, recorden aquesta ciutat els antics habitants de La Corona. Però passava la festa de la naturalesa a la primavera; el sol cremava el verd dels jardins i la ciutat aleshores es mostrava en tot el seu descuit, amb la pols dels seus carrers i carrerons, que les pluges d’estiu convertien en fang i, a l’hivern, quedava coberta per una grossa capa de neu. “Aquesta no és una ciutat, sinó un cementeri com totes aquestes ciutats”, digué Gontxarov de la seua ciutat natal, Simbirsk.

En la part alta de la població transcorria la vida èbria i enfitada, sense preocupacions. Decididament no hi havia res que pagués la pena d’afanyar-se. No fou casualitat el que Gontxarov, originari d’aquesta ciutat i educat en ella, creés la figura d’Oblomov, aqueixa encarnació de la immobilitat patronal, temorenc de tot esforç, satisfet de la seua ociositat; el vertader i inimitable tipus rus antic, creat pel dret feudal de l’esclavitud, a què sobrevisqué molt de temps i que fins als nostres dies no ha desaparegut per complet. A 1.500 quilòmetres de distància de Sant Petersburg i a 900 de Moscou, Simbirsk no tenia, fins a les acaballes del segle XIX, línia pròpia de ferrocarril. L’únic periòdic polític era les Notícies del Govern, que apareixia dues vegades a la setmana. Cap a finals del segle passat encara no s’havia instal·lat el telèfon a la ciutat. Vertaderament, la capital ideal per al tipus Oblomov de la Rússia antiga.

Dues jerarquies unides entre si, i al mateix temps antagòniques, la burocràcia i la noblesa, es repartien la influència i dominaven la ciutat i tota la província. A la cúspide estava el governador, l’ull de Sant Petersburg, encarnació del poder, defensor del somni dels grans terratinents contra els fantasmes perillosos, a l’estil Pugatxev. L’Església prenia la paraula en segon lloc, encara que de fet els popes quedaven darrere dels comerciants. Només el bisbe figurava com a representació reconeguda de l’Olimp, espècie de governador espiritual amb veu i vot. Entre els buròcrates existia una llista particular de rangs, immutable, en la qual, d’una vegada per sempre, s’havia classificat les persones, segons la seua importància, en tretze jerarquies.

Els nobles es regien per les distintes tonalitats de la sang blava i s’esforçaven en mirar des de dalt els buròcrates amb aspiracions d’ascens social. Problemes com ara el lloc que li tocava ocupar a cadascun en la catedral, el torn que hauria de fer per a besar la santa creu o la maneta de l’esposa del governador, eren objecte d’apassionades i bel·licoses discussions que inevitablement acabaven amb grandioses borratxeres i no poques vegades amb colps. Quan es tractava de l’honor, especialment en plena gresca, els cavallers de Simbirsk no cuidaven ni les galtes alienes ni les pròpies. Mentre, a les cases dels nobles, florien tendres donzelles del tipus Turguénev que, d’acord amb la seqüència de les lleis naturals, havien d’esdevenir més tard avares ames de terres o envejoses esposes de buròcrates.

A principis de 1860, quan es posà de moda utilitzar la literatura per a desemmascarar els vicis, el poeta radical Minaiev, tot i que noble de la província de Simbirsk, cantà a Sant Petersburg, en versos satírics, a la seua ciutat natal, “la pàtria dels peixos secs, de la brutícia i de la intriga”, als nobles més principals amb el seu luxe insultant, les seues bromes pesades, les seues poses orgulloses, els seus harems de serves; al malgastador incomparable que es jugava els seus camperols a les cartes, als liberals que “en honor del gat de nou cues” endossaven llargs discursos, als pretesos sants, que destrossaven les mandíbules dels seus servents, als bisbes, que deixaven els acòlits plens de blaüres durant la missa, al director de l’escola superior, maleït per tota la ciutat, al buròcrata pillet... tot fou esmentat per Minaiev en versos ben rimats, i sense perdonar ningú. Això causà que, quan molts anys després, ja tranquil i calmat, tornà a la seua ciutat natal, on ja havia crescut una nova generació, ni un sol dels nobles correspongué a la seua visita ni acudí a acompanyar el seu taüt quan morí. Bé sabia aqueixa gent defensar l’honra de la tradició familiar!

Finalment sonà l’hora (encara mancaven prop de deu anys per al primer centenari de la rebel·lió de Pugatxev i perquè es compliren 200 anys de la de Rasin) i l’esclavitud, ja profundament minada pel desenvolupament de la burgesia, hagué d’ésser abolida des de dalt. El tsar obligà el mugic no sols a pagar-li al senyor feudal per la seua llibertat personal, sinó també per la terra que havia treballat sempre i que, a través de la reforma, havia estat adjudicada al senyor. L’acta d’“alliberament” fou per als camperols una gegantina operació financera, doblement ruïnosa. A més a més, els pagaments per l’alliberament aportaren a l’economia dels amos allò que sempre els havia mancat: diners en efectiu. Els senyors terratinents tancaren l’edat d’or amb fantàstics banquets de difunts, cada qual on pogué: en París o en La Riviera, a Sant Petersburg o en Moscou i, els menys opulents, en les seues pròpies hisendes o en Simbirsk, en aqueix terreny comú de la senyoria, que era el barri noble de la ciutat. Però els pagaments es fongueren com la cera i no es pogué pensar ni tan sols en una repetició. Els bons especuladors, que saberen seguir el ritme del segle, assoliren un lloc al zemtsvo (consell rural) o trobaren la forma d’ocupar-se en la construcció de ferrocarrils; altres casaren els seus fills amb filles de comerciants o donaren les seues filles en matrimoni als hereus dels comerciants. Però la gran majoria caigué víctima de la liquidació històrica; nombroses vegades hipotecaren les seues terres, després vengueren les seues cases de la ciutat i la seua residència familiar al camp, amb totes les seues construccions adjacents, el jardí ombrejat, les muses d’algeps i del camp de criquet. Ja arruïnats, maleïen la reforma que havia llençat a perdre el poble, havia empobrit la terra, havia fet que en els boscos de Simbirsk moriren els marts i els erminis, i que fins i tot el Volga ja no produís esturions tan grossos com en els vells temps. Els reaccionaris demanaven una altra vegada el knut i enviaven escrits Sant Petersburg en què sostenien que resultaria molt adequat reimplantar la servitud. Els liberals s’enfurien per la lentitud del progrés i secretament donaven diners a la Creu Roja Revolucionària. Però els partidaris del knut eren incomparablement més nombrosos.

Al barri dels comerciants de Simbirsk, on la immobilitat conservadora prenia formes molt més bastes que als cercles de la noblesa, la reforma donà per resultat que la cobdícia tradicional adquirís un abast fins llavors desconegut. Precisament d’aquest cercle sorgiren amb la major freqüència els compradors de les finques dels nobles i de les seues cases de la ciutat. En el sagrat recinte de l’Olimp provincial s’introduïren comerciants barbuts; certament encara no s’atrevien a canviar les gorres folrades de cotó pel barret suau, ni les botes altes pels botins francesos; però ja havien deixat la humilitat en el parlar. Així començà a establir-se en La Corona de Simbirsk aquesta simbiosi poc harmoniosa, però no per això menys efectiva, de noblesa, comerciants i burocràcia que, en diverses formes, determinà la fisonomia oficial de Rússia durant més de mig segle, des de l’abolició de la servitud, en 1861, fins a l’enfonsament de l’antiga societat russa en 1917.

El progrés econòmic empentava d’occident a orient, i del centre a la perifèria. La mateixa ruta prengueren les influències polítiques. La regió del Volga, zona la més endarrerida d’un país endarrerit, no podia sostreure’s a les idees ni als intents d’acció que preparaven la transformació revolucionària de Rússia. Durant el primer quart del segle XIX, N I Turguénev, il·lustrat noble de Simbirsk i conseller d’estat, partidari dels enciclopedistes i enemic de la servitud, entrà a formar part d’una societat secreta a Sant Petersburg, una d’aquelles que prepararen el conegut aixecament dels guàrdies el 14 de desembre de 1825. L’heroica i desesperada demanda constitucional de la joventut progressista d’uniforme, als rengles de la qual és indubtable que es trobava també l’elit de les famílies nobles de Simbirsk, fou emmudida amb metralla. Turguénev, que assolí salvar-se fugint a l’estranger, fou condemnat a mort en absència; prompte seria conegut en tota Europa gràcies a un llibre sobre Rússia que publicà en França. La rebel·lió dels desembristes és considerada en la història russa com a punt de divisió entre els aixecaments de guàrdies cortesans, ocorreguts en el segle XVIII i la lluita d’alliberament posterior, a la que serví de dramàtica introducció.

Les tradicions dels desembristes serviren d’escola a l’anomenada generació dels anys 40 que, segons la frase d’un altre Turguénev, el famós nove1ista, s’uní davall el “Jurament d’Anníbal” contra l’esclavitud. El publicista més notable d’aquesta generació fou A N Herzen. En l’extrema esquerra s’alça la monumental figura de l’eslavòfil, demòcrata i posteriorment pare de l’anarquisme internacional, el noble rus Bakunin. Simbirsk, excepcionalment, no forní a la generació del 40 un hisendat liberal, sinó un fill de comerciant altament conservador, Gontxarov, el qual assolí, en crear la figura d’Oblomov, pronunciar artísticament la condemna inapel·lable de la cultura feudal.

La guerra de Crimea (1853-1856) acabà d’enfonsar el pretès poder bèl·lic del tsarisme. El vaixell de vapor triomfà sobre la barca de vela i el capitalisme sobre l’economia agrícola dels latifundistes. El sistema d’oficials fanfarrons de bigot engomat que s’havia alçat sobre els ossos dels desembristes i sostingut durant trenta anys, rebentà expandint una olor de podrit. La misteriosa mort del tsar, a qui A N Herzen donà el nom de “Nicolau del Fuet”, obrí les comportes al descontent general. La premsa començà a fer ús d’un llenguatge excepcionalment audaç. Amb l’usurer alliberament dels camperols s’establí l’època de les anomenades “Grans Reformes”. A l’aldea, defraudada en les seues esperances, dominava una sorda rebel·lia. Als cercles públics avançats es produí una ruptura oberta; i com a contrapès als moderats sorgiren els radicals. La contraposició entre aquests dos corrents polítics fou descrita pel sensitiu Turguénev en la seua novel·la Pares i fills, com una ruptura definitiva entre els homes dels anys quaranta i els dels seixanta. Tractar d’explicar el problema per l’abisme entre generacions és considerar només una part de la veritat, que enfosqueix el conjunt. En els fons, aquesta lluita tenia un caràcter social. Els grans terratinents il·lustrats, que lamentaven la pèrdua dels seus privilegis de nobles, foren desallotjats per una nova classe social, que mai havia tingut privilegis, i per tant no tenia res a lamentar. Per descomptat, aquest nou grup social no tenia una educació estètica i de maneres refinades, però, per contra, era més nombrós, més decidit i més disposat a sacrificar-se. Estava compost principalment per fills de sacerdots, oficials de segona categoria, petits buròcrates, comerciants, nobles arruïnats i també per un reduït nombres de petits burgesos i camperols; per estudiants, seminaristes, mestres d’escola elemental; en una paraula, els anomenats rasnotsxinzen (els desclassats), la intel·lectualitat que no pertanyia a cap dels grups socials existents i a la que, justament en aqueixa època, se li havia ficat al cap prendre en les seues mans el destí del país. Sobtadament es col·locà en primer terme la joventut estudiosa amb la seua protesta, i la paraula estudiant fou durant molts anys, per al poble, sinònim de la paraula nihilista, encunyada per Turguénev.

Al mateix temps, l’enfonsament del domini militar alliberà la generació anterior del seu “Jurament d’Anníbal” i, fins a un cert punt, la col·locà políticament en la reserva. Els partidaris de l’occident liberal s’esforçaven perquè Rússia avancés, encara que a passos lents, vers la civilització europea. Al contrari, els rasnotsxinzen veien amb tota claredat la perspectiva d’un destí especial per al poble rus, que tindria la possibilitat d’evitar l’esclavitud del capitalisme i de lluitar directament contra l’opressor.

Tanmateix la seua barreja d’utopisme, allò que pretenien els homes del 60 resulta incomparablement més valerós que el superficial jurament dels seus pares. Per exemple, cap a 1863, Turguénev respongué en to de desafiament a certs consells ben intencionats: “Mai he escrit per al poble. Escric per a la classe de públic al qual pertanc...” En canvi, els homes nous cercaven apassionadament camins per a arribar al poble. En compte de dirigir prèdiques humanitàries i contrites a la classe dominant, es dedicaven a predicar l’odi entre els oprimits. Com Gontxarov, Turguénev es girà contra els “fills” als quals anomenà “rebrots desencaminats”. Turguénev els atacà amb la seua característica coqueteria, Gontxarov amb calúmnies i dicteris. En la novel·la La fallida, que té com a escenari una finca de nobles a la regió de Simbirsk, Gontxarov pinta, com a vergonyós exemple, que el nihilista Mark Volotxov s’atrevís a substituir Déu per les lleis de la química, que demanés prestat als nobles liberals diners que mai tornava, que atragués als joves al camí de l’anarquia i que seduís les donzelles nobles. El col·lectivista Volotxov no era, doncs, un xicot tímid, no l’afligia la condemna dels pares, sinó que avançava decidit a l’atac. Amb els anys seixanta començà l’època de la lluita revolucionària, ininterrompuda, i cada vegada més despietada.

No sols la literatura, sinó també la crònica històrica reten testimoni que Simbirsk conegué als nihilistes des de primerenca hora; alguns hi havien arribat desterrats, fugint de la policia que els cercava en ciutats més importants, d’altres s’havien format allí mateix, davall la influència dels desterrats. És digne de senyalar que, d’aquesta regió oblidada de tots, sovint sorgiren revolucionaris decisius per a aquella època. Per exemple, entre els estudiants d’esquerra ocupaven lloc important els casacs del Don i de Sibèria, és a dir, joves que provenien d’un medi d’agricultors rics i alguns de províncies amb una noblesa rural, com la de Simbirsk.

La violència del xoc dels nous corrents amb l’anquilosament d’aquest racó apartat del món produí, entre els joves més sensibles, la ruptura amb les velles creences i vincles, per a després immolar-se al servei de la revolució. Les regions endarrerides, en determinat moment, solen llançar-se a la cerca del progrés amb una decisió destructora. Rússia ha demostrat açò en el curs de la seua història.

El terrible incendi que es produí en Simbirsk en 1864, junt amb altres diversos incendis que esclataren aqueix mateix any a Sant Petersburg i en altres ciutats de província, tingueren un misteriós origen polític. El govern cercà els culpables entre els polonesos i els revolucionaris, però no hi pogué trobar-ne cap. Els partidaris de la servitud llençaren la culpa als nihilistes i amb aquest pretext demanaren l’abolició de la reforma camperola. Per a donar major força a aquesta petició provocaven, per la seua banda, incendis. La investigació dirigida pel baró Wrangel, sobre les causes de l’incendi de Simbirsk no produïren cap resultat.

Però com es necessitaven bocs expiatoris, foren condemnats a mort dos soldats. Es diu que el senador Sxdanov, que substituí Wrangel, en el curs de dos anys d’investigacions, reuní proves contundents de la culpa d’una banda reaccionària; però quan marxava camí de Petersburg morí sobtadament i mai es trobaren els seus papers. El tercer instructor, general Denn, deixà en llibertat els sospitosos als qui havia empresonat el seu antecessor i declarà que tota investigació resultava impossible. Així, en 1869, quan els Ulianov arribaren a Simbirsk, el senat decidí “lliurar tot l’assumpte a l’oblit”, cosa que es féu per a satisfacció general.

A l’extrem del barri noble de la ciutat, en el mateix lloc en què fos destruït l’exèrcit de Rasin segons la tradició; en el tranquil i apartat carrer de Streletzke, no lluny de la presó, en un edifici adjacent, vingué al món, el 10 d’abril de 1870, el tercer fill de l’inspector d’escoles populars Ulianov. Fa ja molt de temps que no està l’edifici, però pot hom suposar que no es diferenciava gran cosa de les altres construccions de fusta que hi ha en aquesta ciutat del Volga. En el bateig es donà al xiquet el sonor nom eslau de Vladimir, que significa, si fa o no fa, dominador o senyor del món. Tant els pares com el sacerdot estaven molt lluny de considerar el nom com profètic, però el xiquet nascut a la vora del Volga estava destinat a ésser dirigent i dominador del poble. Simbirsk canviaria el seu nom pel d’Ulianovsk. L’edifici on es reunia la noblesa de la ciutat es convertiria en la Casa del Llibre, i portaria el nom de Lenin. La Rússia dels tsars es transformaria en la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques.