LENIN: LA JOVENTUT

Lev Trotski

Versió catalana feta per Alejo Martínez des de: El joven Lenin, FCE, México, 1972 i Vie de Lénine. Jeneusse, Les Éditions Rieder, Paris, 1936

XII. EL PERÍODE DE SÀMARA

A la tardor, la família Ulianov es mudà a la ciutat on, amb els Ielisarov, ocupaven la meitat d’un pis d’una casa de fusta de sis o set pisos. Així visqueren els Ulianov en Sàmara, durant gairebé quatre anys i mig. En la vida de Lenin, el període de Sàmara constitueix quelcom especialment interessant. Més tard, a meitat dels anys 90, Sàmara esdevingué, sota la seua direcció i en una certa forma, la capital marxista de la regió del Volga. Per tant, és indispensable fer almenys una ràpida ullada a la fisonomia d’aquesta ciutat.

La història administrativa de Sàmara s’assembla molt a la de Simbirsk: la mateixa lluita contra els nòmades, la mateixa època de fundació de la “ciutat”, és a dir de construcció de les fortificacions de fusta, la mateixa lluita contra Rasin i Pugatxev. Però la fisonomia social de Sàmara és força diferent. Simbirsk fou sempre un sòlid baluard de la noblesa. Situada més endins de l’estepa, Sàmara començà a desenvolupar-se molt després, ja abolit el dret de servitud, com a centre de comerç de cereals. El fet que el carrer principal de la ciutat s’anomenés Carrer de la Noblesa només es devia a l’afany d’imitació. En realitat, el règim de servitud a penes havia arribat a les estepes de Sàmara, la qual no tenia avantpassats ni tradicions. No tenia universitat com Kazan i, en conseqüència, tampoc hi havia casta universitària ni medi estudiantil. Per tant, se sentien amos de la situació, amb absoluta seguretat, els ramaders, els agricultors, els comerciants de grans i els moliners, que foren en realitat els pioners del capitalisme agrari. Com no sols eren indiferents a l’estètica sinó també a la comoditat personal, no es construïren residències senyorials amb columnes ni estàtues d’algeps. Allò que necessitaven eren embarcadors, granges, molins, botigues, portes cotxeres amb reixes de ferro, pesants cadenes. No s’interessaven pels gossos de caça, sinó pels gossos guardians. Fins que no havien assolit amassar una sòlida fortuna, no construïen cases de pedra.

Al voltant de la burgesia que comerciava en cereals pel Volga i en torn dels seus embarcadors i els seus magatzems, es movia un eixam de vagabunds i de semivagabunds. Els primers habitants de les engires de Sàmara havien tractat una vegada, seguint l’exemple dels alemanys (menotites de Sarepta) de conrear una planta que produís bons guanys, com la mostassa; però l’home rus no tingué capacitat ni paciència. El fracàs de les plantacions de mostassa deixà plens d’amargor els petits burgesos de Sàmara que, a més de la seua desil·lusió, hagueren de carregar amb el sobrenom irònic dels “mostassers”. Quan s’enfurien, sobretot després d’haver begut un poc, els habitants dels afores de Sàmara, com els boters del Volga, causaven prou molèsties a les autoritats. Però les seues revoltes no tenien sentit i d’objectiu, com tota la seua existència perduda.

El vell Txelgunov, el mateix a qui posteriorment els obrers de Sant Petersburg rendiren homenatge, ens ofereix una interessant descripció de Sàmara, ciutat de pioners, escrita en 1887: “Al costat dels palaus s’estenen terrenys erms o tanques, o sorgeixen les xemeneies de cases cremades des de fa quinze anys, que mai seran reconstruïdes, com tampoc s’alçarà el pioner que fou més enllà de les seues possibilitats i s’arruïnà. Més lluny encara, darrere de les tanques, dels terrenys erms i de les cases derruïdes, s’estenen els barris dels afores de la ciutat, on s’estrenyen, una a la vora d’altra, miserables cabanyes de tres o quatre finestres. Són dels pobletans que han abandonat l’estepa i s’han vingut a la ciutat a fi de treballar per al pioner...”

En Sàmara quasi no hi havia indústria i, per tant, no hi havia obrers industrials. I com tampoc hi havia inquietud universitària, Sàmara es trobava entre el nombre de ciutats que no causaven problemes, on les autoritats toleraven l’estada de revolucionaris que havien acabat el seu període de deportació a Sibèria, a més que a vegades se li enviaven també sospitosos agafats a les capitals i als centres universitaris, sota la vigilància de la policia. Aquest conglomerat nòmada que, fins a principis dels anys 90, servava encara la tendència populista, era el centre entorn del qual s’agrupava l’esquerra de la joventut local. No sols els representants dels zemstsvos i els comerciants, sinó, a vegades, també els funcionaris es permetien jugar impunement als liberals en aquesta província en què la noblesa no exercia cap control i on quasi no hi havia disturbis entre estudiants ni entre obrers. Les ombrívoles revoltes dels treballadors del port no eren registrades ni tan sols en el llibre de la policia. Entre els individus que estaven sota vigilància es podien trobar sempre homes intel·ligents i honrats, que eren funcionaris dels zemstsvos, administradors o secretaris, malgrat que segons la llei, aquestes ocupacions exigiren una garantia oficial de lleialtat al govern. Segons els informes de la policia de Sàmara, Vladimir Ulianov s’ocupava en 1889 de fer lliçons particulars. L’administració de Sàmara tancava els ulls davant els petits favors que es concedien als sospitosos.

Els antics deportats, els individus sota vigilància i, junt amb ells, els petits cercles d’estudiants de preparatòria, de seminaristes, de xiques educades a les escoles de salut dels zemstsvos i, finalment, d’estudiants que marxaven a Sàmara a passar l’estiu, constituïen, per dir-ho així, l’avantguarda de la província. D’aquest petit món partien els fils en direcció dels liberals col·locats en els zemstsvos, en l’advocacia, el comerç o l’administració. Els dos grups, s’alimentaven del periòdic liberal populista Russkie Vedomosti (Informacions Russes); l’ala més important s’interessava sobretot pels editorials lleugerament insidiosos i per tot allò relacionat amb l’agricultura; la joventut radical devorava les notícies de l’estranger. De totes les revistes mensuals, l’esquerra absorbia àvidament cada número acabat de sortir de Russkoie Bogatstvo (La Riquesa Russa), sobretot els articles del talentós publicista Mikhailovski, infatigable predicador de la “sociologia subjectiva”. El públic més moderat preferia el Vestnik Europi (El Missatger d’Europa) o bé la Russkaia Mysl (El pensament rus), òrgans d’un constitucionalisme disfressat. En Sàmara, la propaganda no anava més enllà dels límits del món intel·lectual. El nivell cultural dels obrers, que eren pocs, resultava molt baix. Alguns ferroviaris s’adheriren, és cert, als cercles populistes, no a fi de realitzar propaganda entre els mitjans obrers sinó per tal d’elevar el seu propi nivell cultural.

Els individus sota vigilància visitaven sense preocupació a la família Ulianov que, per la seua banda, havia anat perdent, a poc a poc, tot motiu per a evitar l’amistat dels enemics del tsar i de la pàtria. La viuda de l’alt conseller d’estat havia entrat en contacte amb un món que probablement no hauria pensat a tractar en vida del seu marit. En aqueixa època, la seua societat ja no es componia de funcionaris de província amb les seues esposes, sinó de vells radicals russos, que havien passat anys a la presó o en la deportació i evocaven els seus amics morts en resistir a mà armada en un atemptat terrorista o perits en els treballs forçats; en una paraula, eren persones d’aqueix món a què Alexandre s’havia lliurat per a no tornar més. Tenien opinions insòlites sobre moltes coses, els seus modals no eren sempre distingits, i alguns es feien notar per extravagàncies adquirides durant els seus llargs anys de presó, però no eren mala gent; al contrari Maria Alexandrovna pogué convèncer-se’n; eren valents, desinteressats, fidels en l’amistat, audaços. No podia deixar de mirar-los amb simpatia i, alhora, era impossible no tenir-los por; no arrossegarien també l’altre fill al camí fatal?

Entre els revolucionaris que residien en Sàmara sota la vigilància de la policia, es distingien Dolgov, que havia participat en el famós assumpte Netxaev i el matrimoni Livanov; el marit havia estat complicat en el procés dels 193, i la dona, compromesa a Odessa en l’assumpte Kovalsky, havia intentat resistir a mà armada per a no deixar-se detenir. Les converses amb aquesta gent, sobretot amb els Livanov, dels qui diu Ielisarova que eren “populistes típics, totalment idealistes”, foren per a Vladimir una vertadera escola pràctica de revolució. Captava amb avidesa les seues narracions, feia pregunta rere pregunta, i demanava sempre nous detalls per a animar en la seua imaginació el curs de les lluites del passat. Davant Vladimir s’alçava, amb vívides figures humanes, una gran època revolucionària que encara no havia estat estudiada i ni tan sols narrada en els escrits i que, a més a més, havia estat aïllada de la nova generació per una fase reaccionària. Aquest jove posseïa el més rar dels dons: saber escoltar. Tot allò que es referia a la lluita revolucionària li interessava; les idees, la gent, els procediments de conspiració, la tècnica de l’acció clandestina, els passaports falsos, el règim penitenciari, els processos en els tribunals, les condicions de la deportació i les evasions.

Un dels llocs de reunió de la intel·lectualitat radical dels zemstsvos de Sàmara era la casa del jutge de pau Samailov. Allà anava ben sovint Ielisarov, que un dia tingué la feliç idea d’emportar-se el seu cunyat. Aquesta visita permeté a Samoilov fill, molts anys després, reconstruir la figura del jove Ulianov amb alguns trets ben traçats: “Quan aní a saludar els invitats [conta Samoilov], em cridà per descomptat l’atenció una nova cara; assegut a la taula, molt desimbolt, es trobava un jove molt prim, amb les galtes d’un roig viu en un rostre que tenia quelcom de calmuc, una barba esclarissada i rogenca, que evidentment encara no havia conegut la navalla i una mirada sorneguera als seus ulls vius i brillants. Parlava poc, però això no es devia en cap forma a què se sentís intimidat en un medi desconegut; no, era evident que aquesta circumstància no li molestava en absolut. Al contrari, m’adoní que M T Ielisarov, que generalment es trobava a gust entre nosaltres, aquesta vegada es mostrava, si no molest, sí que intimidat, davant el nou hoste. La conversa era insignificant i es referia, si recorde bé, al moviment estudiantil a Kazan, a causa del qual Vladimir Ilitx (perquè ell era) s’havia vist obligat a sortir de la universitat de Kazan [...] No semblava disposat a prendre el cas pel costat tràgic [...] A mitja conversa, després d’haver formulat una conclusió que li semblà particularment adequada, esclatà en una rialla característicament russa. Es veia clar que se li acabava d’ocórrer un pensament agut, que ja abans havia cercat. Aquesta rialleta sana i no desproveïda de malícia, subratllada per petites arrugues igualment malicioses a l’extrem de les parpelles, se’m gravà en la memòria. Tots rigueren, però ell ja s’havia tranquil·litzat, i de nou parà atenció a la conversa general, mirant atentament els interlocutors amb la seua mirada irònica. Quan el visitant sortí, l’amfitrió, de naturalesa expansiva, resumí la impressió que li havia produït amb aquestes paraules exaltades: “Que gran cap!” L’exclamació del pare ressonà per sempre en la memòria del fill, unida a la imatge del jove Lenin, amb aquell reflex irònic en la mirada i el seu rialleta “molt a la russa”. És cert que de la mateixa manera el presenta, tres anys mes tard, Lal·laianz, qui estava molt prop de Vladimir: “de petita estatura, però molt sòlidament format.” Aquesta descripció respon molt millor al que sabem de Vladimir en aqueixos anys: amic de fer grans caminades, caçador, mestre en la natació i el patinatge, acròbata que feia exercicis sobre el Reck i, a més, aficionat al cant, amb un registre elevat que a vegades estirava fins a produir notes falses. És possible que qui arribà a Sàmara essent un adolescent primet, s’hagués enfortit allà, gràcies a la vida en l’amplitud de l’estepa.

Queda absolutament fora de dubte que fou precisament durant el període de Sàmara quan Vladimir Ulianov es féu marxista i socialdemòcrata. Però l’estada en Sàmara durà quasi quatre anys i mig. Com es registrà durant aquest llarg període l’evolució del jove? Els biògrafs oficials s’han alliberat de dificultats d’una vegada per sempre gràcies a una teoria salvadora, segons la qual Lenin era revolucionari per herència i marxista de naixement. Però no fou així. Cert que no tenim documents que proven que Vladimir compartís, durant els primers anys del període de Sàmara, les opinions de Narodnaia Volia; però les dades dels anys següents quasi no deixen dubte sobre aquest punt. Més tard escoltarem els testimonis, dignes de crèdit, de Lal·laianz, de Krïianowski i d’altres, sobre el fet que Vladimir, durant els anys de 1893-95, és a dir, quan ja era un marxista ben format, encara servava sobre el terrorisme idees insòlites en el medi socialdemòcrata, que eren considerades per tots com a supervivència de l’etapa anterior de la seua evolució. Però encara que no posseírem aquesta confirmació absoluta a posteriori, de totes maneres estaríem obligats a preguntar-nos: seria possible que aqueixa etapa no hagués existit?

L’ombra política d’Alexandre seguí Vladimir durant molts anys. “No és el germà d’aqueix Ulianov?”, escrigué al marge d’un document oficial un buròcrata d’alta categoria. I tots els qui el rodejaven el consideraven des del mateix angle. “El germà d’Ulianov, que fou penjat”, deia d’ell amb respecte, la joventut radical. El mort s’apodera del viu. El mateix Vladimir no esmentava mai el seu germà, a menys que es veiés obligat per una pregunta directa; més tard no el cità ni una sola vegada en la premsa: encara que les ocasions de fer-ho es presentaren ben sovint. Però precisament aquest silenci obstinat provava la profunditat de la ferida causada per la mort d’Alexandre. Per a trencar amb la tradició de Narodnaia Volia, Vladimir necessitava motius infinitament més convincents que qualsevol altra persona.

No obstant això, la prolongada persistència de les seues simpaties terroristes, que llançaren un reflex retrospectiu sobre el període de la seua evolució matisada amb les idees de Narodnaia Volia, no sols tenia arrels personals. Vladimir evolucionava d’acord amb tota una generació i tota una època. Ni tan sols els primers treballs del Grup de l’Emancipació del Treball, admetent que Vladimir hagués tingut temps de conèixer-los, l’empentaven a trencar de colp amb la bandera del seu germà major. En desenrotllar la perspectiva de l’evolució capitalista a Rússia, Plekhanov no oposava encara la futura socialdemocràcia a Narodnaia Volia, sinó que demanava únicament als partidaris d’aquesta última que assimilaren el marxisme. Un poc abans, el Grup d’Emancipació del Treball havia realitzat una temptativa pràctica per a unir-se, en l’estranger, amb els representants de Narodnaia Volia. Si a principis d’aqueixa desena es presentaven així les coses, i això en l’emigració, on actuaven teòrics combatius, d’una o altra tendència, a Rússia la diferenciació entre els partidaris de Narodnaia Volia i els socialdemòcrates era, cap a finals dels anys 80, més vaga encara. Axelrod té raó quan diu en els seus records que “la principal línia divisòria entre els membres de Narodnaia Volia i els socialdemòcrates no es trobava, a finals dels anys 80, a l’oposició marxisme-populisme, sinó en el dilema: lluita política directa, que llavors era sinònim de terrorisme, o propaganda” En aquells casos  en què els marxistes acceptaven el terrorisme, la línia de demarcació desapareixia per complet. Així fou com Alexandre, el qual tingué temps de llegir Les nostres diferències, considerà que pràcticament no existia diferència entre els membres de Narodnaia Volia i els socialdemòcrates; i que Plekhanov havia fet malament en donar un caràcter polèmic a la seua obra contra Tikhomirov. En la conspiració de l’1 de març de 1887 els representants de les dues tendències actuaren sota la bandera de Narodnaia Volia.

L’apropament de les dues tendències que, més tard, haurien d’allunyar-se irrevocablement, tenia en realitat un caràcter il·lusori que s’explicava per la seua debilitat i pel to crepuscular de la política de l’època. Però fou precisament enmig d’aquest crepuscle quan Vladimir engegà l’estudi de la teoria marxista. Al mateix temps conegué, a través de les narracions dels “vells”, la pràctica de les lluites recents, que havien arribat al seu punt final amb la conspiració d’Alexandre. En Sàmara, on encara no existia moviment obrer, ni tan sols embrionari, les agrupacions es formaven tardanament en els mitjans intel·lectuals, i es desenrotllaven lentament. Encara no hi havia socialdemòcrates. En aquestes condicions, Vladimir podia avançar molt en l’estudi dels clàssics marxistes sense veure’s obligat a escollir definitivament entre el marxisme i Narodnaia Volia. Tant la seua voluntat com la seua intel·ligència cercaven abans que res la claredat i la perfecció. Però el sentit de responsabilitat era també de gran importància per a ell. El destí d’Alexandre havia transportat brutalment les idees de la “lluita per la llibertat” de l’esfera dels somnis rosats de l’adolescència al regne de la dura realitat. En aquestes condicions escollir significava estudiar, comprendre, verificar: convèncer-se, i això exigia temps.

Entre els primers amics que tingué Vladimir en Sàmara es troba un cert Skliarenko, de la seua mateixa edat. Expulsat de la sisena classe del liceu i detingut en 1887, ja havia passat un any a la presó de Kresti a Sant Petersburg i, des del seu retorn a Sàmara, havia reprès la seua propaganda entre la joventut. Gràcies als seus esforços havia creat una petita biblioteca, mig legal i mig il·legal, per als autodidactes. Dels vells periòdics mensuals es desprenien els articles més instructius, d’acord amb un catàleg especial de propaganda, i era freqüent haver de copiar a mà la primera i l’última pàgina. Aquests retalls d’articles s’enquadernaven i, junt amb uns cent o dos-cents llibres escollits, prohibits majoritàriament, formaven la biblioteca dels alumnes del liceu de Sàmara, a la que Vladimir hagué de recórrer més d’una vegada durant els anys que passà en aqueixa província. Junt amb el seu amic Semenov, Skliarenko publicà, amb una màquina copiadora, una bibliografia, d’acord amb l’esperit de Narodnaia Volia, que predominava al seu voltant. Si Ulianov s’hagués considerat com a socialdemòcrata des dels dos primers anys de la seua estada en Sàmara, hauria tingut acalorades discussions amb Skliarenko, Semenov i els seus amics, i, en el cas d’una resistència tenaç per part dels seus adversaris, aquests debats haurien portat inevitablement a una ràpida ruptura. Però no hi hagué res d’això; les seues relacions continuaren essent cordials. D’altra banda, les relacions amistoses de Vladimir amb els joves partidaris de Narodnaia Volia no li feren participar en les seues tasques clandestines. Les iniciatives revolucionàries d’aqueixos joves inexperts no podien atraure-lo, després del que li havia succeït a Alexandre. Volia abans que res instruir-se, i aviat arrossegà per aqueix camí Skliarenko i Semenov.

Vladimir passà quatre hiverns en Sàmara. Durant aqueixos anys es desenvolupà i evolucionà, dirigint-se progressivament pel camí de la socialdemocràcia. Però aquells que l’observaven i sentien la seua influència també canviaren. Els límits entre les diferents etapes s’han esborrat de les memòries... Els resultats de l’evolució que es veuen amb claredat en 1892, generalment queden repartits per tot el període de Sàmara. Açò es nota particularment en els records de la germana major, qui diu que Vladimir “s’exasperava cada vegada més” i disputava amb els antics membres de Narodnaia Volia sobre les seues opinions fonamentals. Sens dubte, així succeí. Però, a partir de quan començaren les disputes i quan adquiriren un to exasperat? Anna, que sempre havia vist amb poca claredat tot allò referent als principis, en l’època en que es visqueren en Sàmara, acabava de casar-se amb Ielisarov i, encara que les dues famílies vivien en la mateixa casa, naturalment la jove parella se separà dels altres. Els dos primers anys de l’estada de Vladimir en Sàmara escapen quasi completament de la memòria de la seua germana major.

Es pot creure sense dificultat que els punts de vista arcaics dels “vells” de Sàmara no podien satisfer a un esperit jove que es preocupava pels problemes de fons. Segurament, Vladimir discutia amb els vells, des dels primers anys, no perquè ja hagués trobat la veritat, sinó perquè la cercava. Però molt més tard, cap a finals del període de Sàmara, fou quan aqueixes discussions esdevingueren conflicte de dues tendències. És de senyalar que la mateixa Ielisarova, cercant un exemple viu de les discussions de Sàmara, escollisca com a principal adversari a Vodovosov, el qual estava sota vigilància policíaca. Però les discussions amb aqueix eclèctic irredempt, que no formava part ni dels populistes ni dels marxistes, es produïren en l’hivern de 1891 a 1892; en conseqüència, a finals del tercer any de l’estada en Sàmara.

Veritat és que un dels militants en Sàmara conta que durant un passeig en bot realitzat per la joventut radical, a l’estiu o la tardor de 1890, Ulianov rebaté la teoria moral idealista, presentada per un cert Buchholz, i li oposà una concepció de classe. Aquest episodi ens fa pensar que el ritme de desenvolupament de Vladimir en realitat fou un poc més ràpid del que indiquen les altres dades. Però cal senyalar que el mateix Buchholz, socialdemòcrata alemany nascut a Rússia, refuta, en el punt que ens interessa, l’episodi que acabem de narrar. “En les reunions en què ens trobàvem [escriu] V I Ulianov, fins on puc recordar, no manifestava cap activitat particular en cap aspecte i, en tot cas, no exposava opinions marxistes.” El valor d’aquest testimoni és absolutament indiscutible. Pot pensar-se que Ulianov hagués amagat la seua torxa d’haver estat ja encesa? Si no expressava opinions marxistes, és perquè encara no les havia elaborades.

A l’octubre de 1889, ja instal·lat en Sàmara, Vladimir envia a “La Seua Excel·lència, el Senyor Ministre d’Instrucció Pública” una nova sol·licitud, escrita en un to molt persuasiu. Durant els dos anys que seguiren a la terminació dels seus estudis al liceu, ell, Vladimir Ulianov, ha tingut “capacitat per a convèncer-se de l’enorme dificultat, si no impossibilitat de trobar una ocupació per a un home sense una instrucció especialitzada”. A més, el subscrit té gran necessitat d’una ocupació que li concedisca la possibilitat de “sostenir amb el seu treball una família composta per sa mare, molt anciana, un germà i una germana encara no sortits de la infància”. Aquesta vegada no demana que se’l reba a la universitat, sinó només el dret de passar l’examen final com a extern. Delianov escrigué amb llapis, sobre la sol·licitud: “Interrogar, respecte al sol·licitant, a l’encarregat i al departament de policia, si es tracta d’un home roí.” Evidentment el departament de policia no podia tenir una opinió més favorable sobre el sol·licitant que el ministre d’instrucció pública, i així “l’home roí” rebé del “home gentil i bo” una nova negativa.

Semblava, doncs, que la porta de la ciència oficial s’havia tancat per sempre davant Vladimir. És possible que això, al capdavall, no hagués canviat en gran cosa el seu destí ulterior. Però, en aqueixa època, la qüestió del diploma universitari era molt important per al mateix Vladimir i més encara per a sa mare. Maria Alexandrovna sortí, al maig de 1890 rumb a Sant Petersburg, a fi de fer els passos necessaris per a assegurar l’esdevenidor de Vladimir, com tres anys abans havia fet gestions tractant de salvar la vida d’Alexandre. “És un vertader turment [escrigué la mare] contemplar el meu fill i veure com els seus millors anys es perden sense produir fruits...” Per tal d’ablanir millor el cor del ministre, la mare tractà d’espantar-lo, dient que l’existència debades del fill “devia quasi inevitablement empentar-lo a la idea del suïcidi”. Francament, cal dir que Vladimir no tenia absolutament l’aspecte d’un candidat al suïcidi. Però en la guerra, i la mare menava una vertadera batalla pel seu fill, no s’escatimen els estratagemes. Delianov no mancava de punts sensibles; i encara que no autoritzà “l’home roí” a tornar a la universitat, li permeté presentar-se als exàmens finals, d’acord amb el programa de la facultat de dret, en una de les universitats imperials. La direcció de la policia de Sàmara informà oficialment d’aquesta gràcia concedida a la viuda de l’alt conseller d’estat, Ulianov. Vladimir havia demanat permís per a presentar els seus exàmens a Sant Petersburg, i també açò se li concedí. A més de les gestions de la mare, segurament l’ajudà la circumstància que en els dos anys i mig que transcorregueren des de la seua expulsió de la Universitat de Kazan, no s’havia fet notar per cap altre sospitós. Semblava que la família sortia ja del període de desgràcia.

A partir de finals d’agost, els informes policíacs de Sàmara i de Kazan parlen del viatge de Vladimir Ulianov, que es traslladà a Sant Petersburg, passant per Kazan, a fi d’informar-se sobre els programes d’exàmens. Vladimir estigué sis dies a Kazan. Quants dels seus antics amics hi trobà? L’informe del cap de la policia de Kazan no dóna cap dada a aquest respecte. Vladimir es quedà quasi dos mesos a Sant Petersburg; les dades estan garantides pels informes del comissari de Sàmara. Tanmateix que gairebé no sabem res més, segurament Vladimir no perdia el temps. La seua principal preocupació consistia en preparar-se per als exàmens. No volia presentar-se a les proves confiant en la seua sort i, de fracassar, haver de recomençar. Havia de posar perfectament en clar tots els elements del problema que havia de resoldre: l’extensió de cada matèria, els textos, les exigències dels professors. És evident que una gran part del temps que passà a Sant Petersburg el dedicà al treball en la biblioteca pública. Calia copiar síntesi, i redactar resums a fi de no haver de comprar llibres molt cars. Per mitjà de la seua germana Olga, que estudiava en Sant Petersburg, Vladimir conegué al seu futur adversari, Vodovosov, company d’Alexandre a la universitat, que havia tornat de la deportació per a presentar els seus exàmens i, gràcies a ell, pogué entrar al local on prop de quatre-cents estudiants presentaven els seus exàmens. Vladimir es barrejà amb aquesta multitud i, segons conta Vodovosov, “romangué ací diverses hores amb l’oïda amatent, observant”. Aquest reconeixement del camp de batalla on pròximament hauria de lluitar caracteritza molt bé el jove Lenin. No li era propi deixar a l’atzar res d’allò que, fins a un cert punt, podia ésser previst i preparat amb anticipació.

Però, a més, Vladimir havia d’ocupar-se a Sant Petersburg d’un assumpte de no escassa importància. Precisament durant aquest viatge pogué assolir, gràcies als amics i a casa d’un jove professor de l’institut tecnològic dit Jawein, el llibre d’Engels titulat El Sr. Eugen Dühring trastorna la ciència. Si el feliç posseïdor d’aquest llibre prohibit no es decidí a deixar-lo partir vers una província llunyana, cal pensar que Vladimir hagué d’estudiar amb notable aplicació la revista cientificofilosòfica durant la seua curta estada a la capital. No obstant això, no hauria estat impossible que, després d’una conversa amb el tossut jove, el professor, també jove, hagués capitulat i que l’Anti-Dühring abandonés el Neva per a ésser traslladat al Volga. En tot cas, a la tardor de 1890 fou quan Vladimir tingué per primera vegada aquest llibre entre les seues mans. Radek, el qual narra el fet basant-se en allò dit pel mateix Lenin, agrega: “Trigà molt de temps encara a aconseguir les obres de Plekhanov publicades en l’estranger”. Si les paraules “molt de temps” es refereixen almenys a alguns mesos, resulta que Vladimir no arribà a conèixer les obres del Grup de l’Emancipació del Treball, abans de principis de 1891. Recordem aquestes dates. Encara que els testimonis de Radek, en general, no són exactes, en el cas present han estat corroborats, independentment del caràcter convincent que té la narració, per l’evolució general de Vladimir, segons es presenta a través d’altres elements.

A principis de novembre, el comissari de Sàmara informà el cap de la policia de la tornada de Vladimir Ulianov. Aquesta vegada tampoc trobà “res sospitós”. No obstant això, al seu retorn de Sant Petersburg, el candidat al crim portava, si no en el cap, almenys sí en la seua maleta, la càrrega explosiva del materialisme dialèctic. Però no hi havia cap motiu per a témer explosions immediates. De moment, ni el marxisme ni la revolució estaven en primer pla. Calia arrancar-li el diploma a la universitat imperial, i preparar-se per a una gegantina tasca.

El temor d’Ilia Nicolaievitx que Vladimir no desenrotllés entusiasme pel treball, no tenia fonament. Una de les persones subjectes a vigilància, la “jacobina” Iasneva, que arribà a Sàmara a la primavera de 1891, diu en els seus records: “Mai he trobat en ningú tanta perseverança ni tanta obstinació com en Vladimir Ilitx des d’aqueixa remota època.” Vladimir no sortia més que per a prendre el te i per a sopar, parlava molt poc. Era rar que alguna persona de la casa entrés a la seua habitació. Pel seu gènere de vida en aqueixos temps, recordava Alexandre. El seu gabinet de treball al camp es trobava al jardí, al fons d’una avinguda de til·lers. Cada dia, a la mateixa hora del matí s’hi dirigia amb la seua provisió de llibres jurídics i fins a les tres no tornava a casa. “Anàvem a cridar-lo per a menjar [conta una antiga servent] i el trobàvem amb un llibre.” La senda múltiples vegades trepitjada que es trobava prop de la seua banqueta, provava que no perdia el temps ja que, recorrent-la repetia allò que havia après de memòria o llegit. Després del sopar, com a recreació, llegia en alemany l’obra d’Engels La situació de la classe obrera a Anglaterra o alguna altra obra marxista. Açò també li servia per a millorar el seu alemany, que desitjava aprendre no per l’idioma mateix sinó pel marxisme i, per tant, amb major afany. Després de la caminada, del bany i del te de la nit, seguia l’última part de la jornada de treball, a la llum de la llàntia, a la terrassa, Vladimir treballava amb tanta aplicació que a ningú, ni als joves ni als vells, se’ls ocorria la idea d’interrompre’l durant les seues hores d’ocupació. Clar que no s’hauria abstingut, en aqueix cas, com en els seus anys de liceu, de dir-li a qualsevol importú “Fes-me el favor d’anar-te’n”. En canvi, durant les hores de repòs, en els menjars, a l’estany, estava alegre, xerrador, rialler, amb una alegria contagiosa. Cada fibra del seu cervell i del seu cos es resquitava de les llargues hores consagrades al dret romà o al dret canònic. Aqueix jove posava tant d’entusiasme i passió en les seues diversions com en el seu treball.

Quant de temps necessità per a preparar-se? Divuit mesos, respon Ielisarova. Ara bé, ella mateixa ens diu que Vladimir “no es posà a preparar els seus cursos” fins que obtingué autorització per a presentar els seus exàmens com a extern. A més, és difícil admetre que s’hagués posat a estudiar el dret policíac, el dret canònic i ni tan sols el dret romà simplement per gust o per casualitat. En aquest cas, la preparació no trigà un any i mig. Des que assolí l’“amnistia” ministerial fins que inicià els seus exàmens, no passaren més que onze o dotze mesos, i quan acabà d’examinar-se havia transcorregut any i mig. La mateixa Ielisarova, en un altre article, diu que només trigà un any. Els estudiants de la universitat dedicaven a aqueix mateix treball quatre anys!

Hagué de presentar els seus exàmens en dos períodes, a la primavera (abril i maig) i a la tardor (setembre i novembre). Vladimir arribà a Sant Petersburg al març, vuit dies abans de les proves, proveït d’una dissertació sobre el dret penal. És molt probable que hagués volgut tenir aqueixa setmana d’anticipació per a conèixer els treballs presentats pels estudiants. En traçar els plans del seu propi treball, Ulianov era taylorista abans de Taylor. La comissió d’examen, presidida per Serguévitx, en aqueixa època professor molt volgut d’història del dret rus, estava formada per la flor i nata del professorat de la facultat de dret. El nouvingut, a qui els examinadors veien per primera vegada, fou interrogat amb una certa prevenció. Però prompte la desconfiança féu lloc a l’aprovació, perquè l’extern Ulianov demostrà estar admirablement preparat.

L’exposició dels temes d’examen fou com una irònica introducció a les activitats futures de l’advocat dels oprimits i acusador dels opressors. En història del dret rus, Vladimir Ulianov tractà el tema dels “no lliures”; dels serfs de totes categories; en dret civil, hom li preguntà sobre les institucions de castes i ell oferí dades sobre la història de les institucions de la noblesa i sobre l’organització de les administracions autònomes de la classe camperola. En concedir-li la qualificació més alta en aquestes matèries, la universitat imperial certificà que, abans de llançar-se a liquidar les condicions “no lliures”, l’esclavitud i la barbàrie de les castes, Vladimir Ulianov s’havia preparat conscienciosament per a la seua futura professió.

Durant els exàmens de primavera, en el tema economia política, parlà dels salaris i de les seues formes; en allò relacionat amb el coneixement i la teoria de la filosofia del dret, parlà de les opinions de Plató sobre les lleis. Malauradament no se sap si Ulianov exposà als seus exàmens la teoria del valor-treball i la concepció materialista del dret, en contraposició a tots els aspectes del platonisme dels explotadors. En tot cas, si les seues respostes no concordaven totalment amb la ciència oficial, les expressava de la manera més prudent possible. La comissió considerà l’examinat com a “molt satisfactori”, la qual cosa constituïa la qualificació més alta. No obstant això, la major part de les proves s’havien reservat per a la tardor.

Aqueix any, el primer diumenge de maig, un petit destacament d’obrers de Sant Petersburg, format per prop de setanta homes, celebrà per primera vegada la festa proletària amb una reunió clandestina fora de la ciutat, i amb discursos que ràpidament s’imprimiren a la màquina copiadora i es publicaren després en l’estranger. La propaganda socialdemòcrata, en el centre de la qual es trobava el jove estudiant de tecnologia Brusnev, havia assolit ja resultats notables. Encara que Vladimir es trobava a Sant Petersburg, el primer de maig segons sembla no sabé res d’aqueix esdeveniment memorable. No tenia contactes revolucionaris, ni és probable que els hagués cercat. En els dos anys següents, hagué de cercar els marxistes de Sant Petersburg, al capdavant dels quals es trobà immediatament.

Durant la presentació dels seus exàmens de primavera, la família patí una nova desgràcia. Aquesta vegada la víctima fou Olga, que havia crescut i s’havia format amb Vladimir, i que l’acompanyava al piano quan li donava per cantar, Els ullets encantadors. Des de la tardor de l’any anterior, Olga seguia, amb gran èxit, cursos superiors femenins a Sant Petersburg. Hi ha diversos records que ens presenten aquesta jove amb els trets més seductors. Als quinze anys i mig, després d’acabar els seus estudis al liceu amb medalla d’or, com els seus germans, es dedicà a la música, a més que aprengué l’anglès i el suec i llegia molt. Una companya d’Olga en els cursos superiors, Z. Nevsorova, que després es casà amb l’enginyer Kritxianowski, l’electrificador de Rússia, escriu en les seues memòries: “Olga Ulianova no s’assemblava en res al tipus d’estudiant d’aqueixa època; era com un petit grill negre, modesta i tímida a primera vista, però força intel·ligent i ben dotada; posseïa una espècie de força dolça, concentrada en la seua voluntat, i era molt perseverant per a assolir l’objectiu desitjat. A més, era seriosa i profunda, encara que només tenia dinou anys, i com a camarada resultava meravellosa.” “Tant en ella com en Alexandre [escriu Ielisarova] el sentiment predominant era el del deure.” Olga estimava Alexandre més que als seus altres germans i germanes. Amb Vladimir, malgrat la proximitat d’edats i de condicions de desenvolupament, no tenia cap intimitat moral. Però l’escoltava molt atentament i apreciava molt les seues opinions.

A la primavera, durant l’estada de Vladimir a Sant Petersburg, Olga fou atacada de febre tifoide. Entre dos exàmens, Vladimir hagué de portar la seua germana a l’hospital. Envià un telegrama a sa mare, que arribà a Sant Petersburg en quant pogué, només per a veure morir a la seua filla. Olga morí el 8 de maig, el mateix dia en què, quatre anys abans, havia estat penjat Alexandre. I, així com en Simbirsk Vladimir hagué de presentar els exàmens de fi de curs al liceu, immediatament després de l’execució del seu germà major, aquesta vegada hagué de passar els exàmens universitaris mentre la seua germana menor agonitzava, víctima d’una malaltia mortal. Sembla que, acabant de passar l’enterrament, Vladimir fou a visitar a un excondeixeble d’Alexandre, dit Sergi Oldenburg, el futur acadèmic orientalista que, a diferència de tots els altres, recorda al seu visitant com un home ombrívol i taciturn, sense el menor somriure. Durant els primers dies, que foren els més amargs, Vladimir romangué amb sa mare a Sant Petersburg, i després emprengueren la trista tornada a Sàmara. Una altra vegada, tots admiraren el valor de la mare, la seua constància, les seues infatigables atencions envers els fills que li quedaven.

Durant més de tres mesos, a l’estiu, Vladimir aplanà el seu caminet situat al fons de l’avinguda de til·lers. Al setembre, tornà a la capital, armat de cap a peus. En dret penal, respongué molt bé sobre la defensa en els processos criminals i el robatori de documents. En dret romà, fou interrogat sobre els actes prohibits i la influència de l’època en la formació i el relaxament del dret, temes que no mancaven d’interès per a un home que hauria de dedicar-se posteriorment a actes prohibits de gran envergadura i a liquidar drets de prou importància. Ulianov respongué amb tot èxit sobre “la ciència de la policia” destinada a “assegurar al poble condicions de benestar moral i material”. El candidat mostrà coneixements no menys envejables en el tema de l’organització de l’església ortodoxa i de la història de la seua legislació. En dret internacional, fou interrogat sobre la neutralitat i sobre els bloquejos. Aquests coneixements li foren molt útils vint-i-vuit anys després quan Clemenceau i Lloyd George contestaren amb el bloqueig a la temptativa dels soviets de deslligar-se de la guerra, problema que pot quedar obert a la discussió. Per a rebre el diploma de primer grau era necessari haver obtingut en més de la meitat de les matèries la qualificació més alta (molt satisfactori); i Vladimir havia assolit aquesta qualificació en les tretze matèries presentades. Podia felicitar-se i riure per a si mateix, amb la seua breu rialleta “molt a la russa”.

Un mes abans que acabés els exàmens, a l’octubre de 1891, fou rebutjada per tercera vegada la petició presentada per Vladimir Ulianov per a obtenir un passaport a fi de sortir a l’estranger. Quin objecte podia tenir aquest viatge? Vladimir cercava i estudiava totes les obres essencials de la literatura marxista. No hi ha dubte que moltes eren impossibles d’aconseguir a Rússia, particularment les publicades per la premsa socialdemòcrata. No podia deixar de seduir-lo la idea de treballar en llibertat, després d’haver passat els seus exàmens, a les biblioteques de Berlín. I d’ací no era difícil anar a Zuric i Ginebra, conèixer als membres del Grup d’Emancipació del Treball, estudiar totes les seues publicacions i aclarir els punts subjectes a controvèrsia. Aquests motius són més que suficients. Però el departament de policia no hi estava d’acord. Després que Vladimir parlà enèrgicament contra el dret de les autoritats superiors, no esperà a la capital la decisió de la comissió d’exàmens; no tenia motius per a dubtar del resultat. En efecte, el 15 de novembre, el dia mateix en què el cap de la policia de Sàmara avisà secretament de la tornada de Vladimir Ulianov a la ciutat, ja que el tenia sota una discreta vigilància, la comissió d’exàmens de la Universitat Imperial de Sant Petersburg concedia a la mateixa persona el diploma de primer grau. En un any o any i mig, en un racó perdut de la província de Sàmara, sense cap ajuda de professors o d’estudiants més avançats, Vladimir no sols havia realitzat la tasca en la qual els altres empraven quatre anys, sinó que l’havia realitzat millor que tots, perquè ocupà el primer lloc entre cent trenta-quatre estudiants i externs d’aqueixa generació. Davant aquest resultat, comenta la germana, “foren molts els que es quedaren estupefactes”. No és de sorprendre! En aqueixa magnífica actuació allò que més sedueix és l’element d’acrobàcia intel·lectual. Havia estat “molt ben equilibrat”. No es podria demanar més!