El final de la guerra civil deixà Stalin, políticament, en l’ombra. Els cabalers del partit el coneixien, per descomptat, però no el consideraven un dels dirigents d’importància. Per a la base del partit era un dels membres menys coneguts del comitè central, tanmateix pertànyer al totpoderós politburó. El país, en general, havia escoltat parlar-ne molt poc. El món extrasoviètic ni tan sols sospitava la seua existència. Però en menys de dos anys el seu domini sobre l’aparell polític del partit s’havia fet tan formidable, i la seua influència es jutjava tan lesiva per a Lenin, que aquest, a primers de març de 1923, trencà amb ell tota “relació de camaraderia”. Passaren altres dos anys, i Trotski, el més eminent, a banda de Lenin, dels adalils de la Revolució d’Octubre i del govern dels soviets, havia estat relegat per l’aparell de Stalin a una posició política precària. Stalin no sols arribà a ésser membre del triumvirat que regia el partit en lloc del malalt Lenin, sinó que esdevingué el més poderós dels triumvirs i després l’únic successor de Lenin. A més, amb els anys adquirí un poder molt major que el que havia exercit mai Lenin: de fet, adquirí més autoritat absoluta que cap dels tsars en la llarga història del règim absolut a Rússia.
[Com pogué succeir açò? Quines foren les causes i els graus de l’elevació de Stalin des de la foscor a la preeminència política?]
Cada fase de desenvolupament, fins i tot les catastròfiques, com la revolució i la contrarevolució, és una conseqüència de la fase precedent, on està arrelada i a la qual s’assembla. Després de la victòria d’octubre, hi hagué escriptors que sostenien que la dictadura del bolxevisme era simplement una nova versió del tsarisme, negant-se, a l’estil de l’estruç, a reconèixer l’abolició de la monarquia i de la noblesa, l’extirpació del capitalisme i la introducció de l’economia planificada, l’abolició de l’església estatal, i l’educació de les masses en els principis de l’ateisme, l’abolició del senyoriu agrari i la distribució de la terra als vertaders conreadors del sòl. De manera anàloga, després, del triomf de Stalin sobre el bolxevisme, molts dels mateixos escriptors (com Webbs, els Well i els Laski, que primer criticaren el bolxevisme per a convertir-se després en propagandistes viatgers del stalinisme) tancaren els ulls al fet cardinal i inflexible que, tot i les mesures de repressió utilitzades per necessitats de circumstàncies especials, la Revolució d’Octubre ocasionà una subversió de relacions socials en els interessos de les masses treballadores; mentre que la contrarevolució stalinista ha iniciat subversions socials que contínuament van transformant l’ordre social soviètic en profit d’una minoria privilegiada de buròcrates termidorians. Igualment insensibles als fets elementals són certs renegats del comunisme, molts d’ells satèl·lits de Stalin en una altra època, que amb els caps ben enfonsats al fang de la seua amarga desil·lusió, no adverteixen que, malgrat semblances superficials, la contrarevolució acabdillada per Stalin es diferencia en certs definits punts essencials de les contrarevolucions dels cabdills feixistes; no veuen que la diferència té la seua arrel en la disparitat entre la base social de la contrarevolució de Stalin i la base social dels moviments reaccionaris dirigits per Mussolini i Hitler, i que es desenvolupa paral·lelament a la diferència entre la dictadura del proletariat, fins i tot desfigurada pel burocratisme termidorià, i la dictadura de la burgesia, a la diferència entre un estat de treballadors i un estat capitalista.
A més, aquesta disparitat fonamental té el seu exemple (i en un cert sentit, fins i tot el seu epítom) en la singularitat de la carrera de Stalin comparada amb les carreres dels altres dos dictadors, Mussolini i Hitler, cadascun d’ells iniciador d’un moviment, ambdós agitadors excepcionals i tribuns populars. La seua exaltació política, per fantàstica que semble, es produí pel seu propi impuls a la vista de tots, en connexió indestructible amb el desenvolupament dels moviments que encapçalaren des del començament. Completament distint és el caràcter de la pujada de Stalin. No pot hom comparar amb res de temps passats. Sembla no tenir prehistòria. El procés de la seua elevació transcorregué en alguna banda, darrere d’una cortina política impenetrable. En un determinat moment, la seua figura, en ple vestit de poder, es destacà sobtadament de la paret del Kremlin, i per primera vegada el món s’adonà de Stalin com a dictador ja fet així. Tant més viu és l’interès amb què la humanitat pensant examina la naturalesa de Stalin, personalment i política. En les peculiaritats de la seua personalitat cerca la clau de la seua fortuna política.
És impossible comprendre Stalin i el seu èxit d’última hora sense comprendre la font principal de la seua personalitat: ànsia de poder, ambició, enveja, una enveja activa, mai endormiscada, a tots els millor dotats, més poderosos, a quants destaquen sobre ell. Amb aquella arrogància característica que és essencial en Mussolini, aquest li digué a un dels seus amics: “Mai he trobat al meu igual.” Stalin mai hauria pogut dir tal frase, ni fins i tot als seus amics més íntims, perquè hauria sonat descarnada, absurda, ridícula en excés. En els mateixos quadres bolxevics abundaven homes que superaven Stalin en tots els aspectes, excepte en el de la seua reconcentrada ambició. Lenin estimava molt el poder com a instrument d’acció; però l’amor al poder pel poder mateix li era totalment aliè. No succeeix així amb Stalin. Psicològicament, el poder per a ell sempre fou una cosa a banda dels fins a què aquest s’entén destinat. El desig d’exercir la seua voluntat com l’atleta utilitza els seus músculs per a dominar els altres: heus aquí l’origen de la seua personalitat. Així, la seua voluntat fou adquirint una força cada vegada més concentrada, que es dilatava en agressivitat, en activitat, en radi d’expressió, sense detenir-se davant res. Totes les vegades que Stalin tingué ocasió de convèncer-se que li faltaven molts atributs per a adquirir el poder, tant més intensament s’esforçà per compensar cada deficiència de caràcter, amb tanta més subtilesa convertí cada defecte en avantatge sota determinades condicions.
Les acostumades comparacions oficials entre Stalin i Lenin són senzillament indecoroses. Si la base de comparació és l’expansió de la personalitat, és impossible parangonar Stalin ni tan sols amb Mussolini o Hitler. Per pobres que siguen les “idees” del feixisme, els dos victoriosos cabdills de la reacció, l’italià i l’alemany, des del començament mateix dels seus respectius moviments desplegaren iniciativa, impulsaren les masses a l’acció, obriren noves rutes a través de la jungla política. Res d’açò pot dir-se de Stalin. El partit bolxevic fou obra de Lenin. Stalin brollà de la seua màquina política, del seu aparell polític, i continua inseparablement unit al mateix. Mai ha tingut contacte amb les masses o amb els esdeveniments històrics sinó a través de l’aparell. En el primer període del seu accés al poder ell mateix es veié sorprès pel seu propi èxit. Pujà les escales sense seguretat, mirant a dreta i esquerra i per damunt del muscle, sempre disposat a escapolir-se o a cercar refugi. Emprat com a contrapès enfront de mi, l’abonaren i animaren Zinòviev i Kàmenev, i amb menys calor Rikov, Bukharin i Tomski. Cap d’ells pensava aleshores que Stalin arribés a destacar per damunt dels seus caps. En el primer triumvirat, Zinòviev tractava Stalin amb un cert aire circumspecte de protector; Kàmenev, amb un deix d’ironia. //Però ja en parlarem després amb més detall.//
//L’escola stalinista de falsificació no és l’única que floreix avui al camp de la història russa. De fet, deriva una part del seu suport de certes llegendes basades en la ignorància i el sentimentalisme, com les fantàstiques falòrnies relatives a Kronstadt, Makhno i altres episodis de la revolució. Baste saber que allò que el govern soviètic féu en Kronstadt, molt al seu pesar, fou una tràgica necessitat; naturalment, el govern revolucionari no podia “regalar” la fortalesa que protegia Petrograd als mariners insurgents només perquè uns quants dubtosos anarquistes i socialistes-revolucionaris patrocinaren un grapat de camperols reaccionaris i soldats amotinats. Consideracions semblants són aplicables també al cas de Makhno i d’altres elements potencialment revolucionaris que tal vegada tingueren bones intencions, però ho demostraven de forma detestable.//
//Lluny de desdenyar la cooperació de revolucionaris de tots els corrents del socialisme els bolxevics de l’era heroica de la revolució la sol·licitaren amb afany en qualsevol ocasió, i transigien fins al límit per tal d’aconseguir-la. Per exemple, Lenin i jo estudiàrem seriosament una vegada la possibilitat de cedir certes comarques als anarquistes, naturalment amb l’assentiment de la població interessada, i permetre’ls portar a efecte el seu experiment d’ordre social sense estat en la seua jurisdicció. Aquell projecte morí en l’etapa de discussió, i no per culpa nostra. El moviment anarquista deixà de passar per la prova dels fets reals al terreny d’assajos en la revolució russa. Molts dels anarquistes més capaços i sans convingueren que podrien servir millor la seua causa incorporant-se a les files del nostre partit.//
//Encara que prenguérem tots sols el poder a l’octubre, demostràrem la nostra disposició a cooperar amb altres partits soviètics, negociant amb ells. Però les seues exigències eren fantàsticament desaforades; pretenien ni més ni menys que la decapitació del nostre partit. Després formàrem un govern de coalició amb l’únic partit que llavors es prestava a la cooperació en termes raonables, que fou el dels socialistes-revolucionaris d’esquerra; però aquests es retiraren del govern en senyal de protesta contra la pau de Brest-Litovsk al març de 1918, i al juliol apunyalaren el govern a traïció col·locant-lo enfront del fet consumat de l’assassinat de l’ambaixador alemany Mirbach i d’un colp d’estat frustrat. ¿Què els hauria agradat als senyors liberals que férem en tals circumstàncies: deixar que la Revolució d’Octubre, el país i nosaltres mateixos, fórem desfets pels nostres traïdors excompanys del govern de coalició i aixafats per l’exèrcit imperial alemany en ple avanç? Els fets són irreductibles. La Història recorda que el partit dels socialistes-revolucionaris d’esquerra quedà reduït a pols pel xoc dels esdeveniments subsegüents, i molts dels seus membres més llançats es feren lleials bolxevics, entre ells Blumkin, l’assassí del comte Mirbach. ¿Eren els bolxevics simplement venjatius, o eren “liberals” en advertir el mòbil revolucionari darrere de l’estúpid i desastrós acte de provocació de Blumkin, i en concedir-li l’entrada amb plens drets en el partit i en el treball de greu responsabilitat? (I Blumkin no fou l’únic, ni de bon tros, encara que el seu cas siga més conegut que altres d’anàlegs.) Lluny de ferir-nos, la rebel·lió dels socialistes-revolucionaris d’esquerra, que ens privà d’un aliat i company de viatge, ens enfortí comptat i debatut. Finí amb la defecció dels comunistes d’esquerra. El partit estretí els seus rengles. La influència de les cèl·lules comunistes en l’exèrcit i en les institucions soviètiques cresqué enormement. La política del govern adquirí molta major fermesa.//
//Privats de legalitat soviètica al juny de 1918, els partits menxevic i socialistarevolucionari de dreta i centre, després de la seua directa participació en la guerra civil contra el govern soviètic, manifestada no sols en actes de terror individual, sinó també en altres de sabotatge, diversió, conspiració i fins i tot guerra oberta, els bolxevics es veieren obligats a portar també a la llista de proscripció els socialistes-revolucionaris d’esquerra després del seu traïdorenc colp d’estat de juliol. Però el decret promulgat pel Comitè Executiu Central del Soviet de tota Rússia el 14 de juny, expulsant d’aquest organisme els menxevics i socialistes-revolucionaris, i recomanant l’adopció de la mateixa mesura a altres institucions soviètiques es revisà cinc mesos després, quan aquests partits tornaren a la posició de lluita de classes axiomàtica per a socialistes declarats. A l’octubre de 1918, el comitè central dels menxevics reconeixia en una resolució que la revolució bolxevic d’octubre de 1917 fou “històricament necessària”, i repudiava “tota mena de col·laboració política amb classes hostils a la democràcia”, refusant “participar en qualssevol combinació governamental, fins i tot coberta per la bandera democràtica, basada en coalicions “nacionals generals” de la democràcia amb la burgesia capitalista o dependent de l’imperialisme i el militarisme estranger”. En vista de tals declaracions dels menxevics, el Comitè Executiu Central de tota Rússia, en sessió de 30 de novembre de 1918, decretà que es considerés anul·lada la seua resolució de 14 de juny “en quant es refereix al partit dels menxevics”. Uns mesos més tard el caire “vers l’esquerra” s’inicià en una secció dels socialistes-revolucionaris. La conferència dels representants de diverses organitzacions de socialistes-revolucionaris als territoris de la Rússia soviètica, que se celebrà el 8 de febrer de 1919 en Petrograd, repudià “resoludament la temptativa de derrocar el govern dels soviets per les armes”. Llavors, el Comitè Executiu Central de tota Rússia decretà el 25 de febrer de 1919 l’anul·lació de la seua disposició de 14 de juny de 1918 “amb referència a tots els grups del partit dels socialistes-revolucionaris que consideren obligatòria per a ells l’esmentada resolució de la conferència de partits dels socialistes-revolucionaris”.//
//Però a la primavera, una sèrie de sublevacions de kulaks en unes quantes províncies i l’avanç victoriós de Koltxak, induïren aquests partits, a excepció d’alguns dels seus representants, a les posicions d’abans. En conseqüència, el comitè central del Partit Comunista Rus (bolxevic), al maig de 1919, promulgà una disposició “referent a la detenció de tots els menxevics i socialistes-revolucionaris de qualitat, dels que no se sabés personalment que estigueren disposats a recolzar activament el govern soviètic en la seua lluita contra Koltxak”. Així es posà en evidència que les anteriors protestes de lleialtat a la “democràcia” soviètica eren simples maniobres per part dels partits menxevic i socialista-revolucionari. La seua constant agitació per l’abolició de la Txeca i de la pena de mort, fins i tot per a espies i contrarevolucionaris, repercutí en benefici dels guàrdies blancs i difongué la desmoralització en la reraguarda de l’Exèrcit Roig.//
//Durant els primers dies (o hores) següents a la insurrecció, Lenin plantejà la qüestió de l’Assemblea Constituent. “Hem d’ajornar-la [insistia], hem d’ajornar les eleccions. Hem d’ampliar els drets electorals atorgant-los als majors de divuit anys. Hem de trobar el mode de rectificar les llistes de candidats. Els nostres no són bons: massa intel·lectuals no provats, quan el que necessitem són treballadors i camperols. Els kornilovians i els cadets [demòcrates constituents] han d’ésser desposseïts d’estat legal.” Als que opinaven: “no és polític ajornar-ho ara; s’interpretarà com a liquidació de l’Assemblea Constituent, sobretot havent-hi acusat nosaltres al Govern Provisional de l’ajornament”, Lenin replicà: “Ximpleries! El que importen són fets, no paraules. Amb relació al Govern Provisional, l’Assemblea Constituent era o pogué haver estat un pas endavant; però amb relació al govern soviètic només pot ésser un pas enrere. Per què no és polític ajornar-la? I si l’Assemblea Constituent resulta ésser un conglomerat de cadets, menxevics i socialistes-revolucionaris, serà això polític?”//
//“Però aleshores serem més forts [argumentaven altres], mentre que ara no ho som. El govern soviètic és pràcticament desconegut a les províncies. I si allí s’assabenten que ajornem l’Assemblea Constituent, la nostra posició serà encara més feble del que ja ho és.” Sverdlov, sobretot, s’oposava enèrgicament a l’ajornament, i ell coneixia millor les províncies que cap de nosaltres. Lenin es quedà sol en la seua posició. Solia moure el cap amb gest de desaprovació, insistint: “És un error, un error evident, que ens pot costar car! Espere que no li coste el cap a la revolució...” Però, una vegada adoptada la decisió contrària a l’ajornament, Lenin concentrà tota la seua atenció en mesures per a posar en pràctica la convocatòria de l’Assemblea Constituent.//
//Mentre, es veié clar que estaríem en minoria, fins i tot amb els socialistesrevolucionaris d’esquerra, que es presentaven en la mateixa candidatura que els socialistes-revolucionaris de dreta i eren defraudats a cada pas. “Naturalment, haurem de dissoldre l’Assemblea Constituent [digué Lenin]. Però, i els socialistesrevolucionaris d’esquerra?” No obstant això, el vell Natanson14 ens tranquil·litzà sobre el particular. Vingué a “assessorar-nos”, però les seues primeres paraules foren: “Em sembla que haurem de dispersar per la força l’Assemblea Constituent.” Lenin exclamà: “Bravo! El que està bé, està bé! Però, voldrà la teua gent anar tan lluny?” Natanson contestà: “Alguns vacil·len, però crec que al fi s’hi avindran tots.” Els socialistesrevolucionaris d’esquerra estaven llavors a la lluna de mel del seu extrem radicalisme: efectivament, consentiren en la dissolució. Lenin es dedicà amb ardor al problema de l’Assemblea Constituent. Intervenia a fons en tots els preparatius, pensava en tots els detalls, i sotmetia Uritski, que, amb gran pesar seu, havia estat designat comissari de l’Assemblea, al turment d’esgotadors interrogatoris.//
//Incidentalment, Lenin s’ocupà en persona del trasllat d’un dels regiments letons, de composició predominantment proletària, a Petrograd. “El mugic podria vacil·lar si succeeix quelcom [observà], i ací necessitem resolució proletària.”//
//Els delegats bolxevics a l’Assemblea Constituent que es reuniren en totes parts de Rússia es distribuïren (per pressió de Lenin i dirigits per Sverdlov) entre totes les fàbriques, instal·lacions i unitats militars. Foren un element important de l’aparell organitzador de la “revolució suplementària” de l’1 de gener. Quant als delegats socialistes-revolucionaris d’esquerra, jutjaven impropi de la seua elevada missió entossudir-se en una lluita: “El poble ens ha elegit: que ens defense.” Essencialment, aquells pobletans provincials no tenien la menor idea de com conduir-se, i la majoria d’ells eren covards. Però en compensació, prepararen amb gran meticulositat el ritual de la primera sessió. Disposaren ciris, per si els bolxevics apagaven la llum elèctrica, i gran quantitat d’entrepans, per si faltaven provisions. Així, la Democràcia, armada d’entrepans i ciris, presentà batalla a la Dictadura. El poble no pensà ni tan sols un moment en defensar als qui es tenien pels seus elegits, quan no eren més que vagues ombres d’un període revolucionari definitivament caducat.//
//Jo estava en Brest-Litovsk quan es liquidà l’Assemblea Constituent. Però, tan prompte com fui a Petrograd amb motiu d’una conferència, Lenin em féu el relat de la dissolució: “Fou, naturalment, molt arriscat per a nosaltres no demorar la seua convocatòria [...], una vertadera imprudència. Però, en última instància, resultà millor així. La dissolució de l’Assemblea Constituent pel govern és una liquidació franca i total de la democràcia de forma en nom de la dictadura revolucionària. Des d’ara, l’elecció no suscitarà dubtes.” Així, la generalització teòrica anà de la mà amb l’ús del regiment de fusellers letons.//
//Indubtablement, fou llavors quan Lenin concebí amb tota claredat les idees que després formulà en el I Congrés de la Komintern, en les seues notables tesis sobre la democràcia.//
//Com és ben sabut, la crítica de la democràcia formal té la seua pròpia i dilatada història. Nosaltres i els nostres predecessors explicàvem el caràcter transitori de la revolució de 1848 pel col·lapse de la democràcia política. Aquesta havia estat substituïda per la democràcia “social”. Però l’ordre social burgès fou capaç d’obligar l’última a ocupar el lloc que la democràcia pura ja no podia sostenir. La història política passà després per un període perllongat durant el qual la democràcia social, surant a costa de la seua crítica de la democràcia pura, exercia realment el paper d’aquesta última, i se saturà per complet dels seus vicis. El que ocorregué s’havia repetit més d’una vegada en la història; l’oposició es veié cridada a resoldre de forma conservadora les tasques mateixes que les forces compromeses d’ahir no eren ja capaces de portar endavant. Començant com a estat provisional de preparació per a la dictadura proletària, la democràcia havia arribat a ésser el suprem criteri, l’últim ressort regulador, l’inviolable santuari dels santuaris, açò és, la més refinada hipocresia de l’ordre social burgès. El mateix havia succeït en el nostre cas. Després de rebre un colp mortal a l’octubre, la burgesia intentà ressorgir al gener sota la forma sacrosanta de l’Assemblea Constituent. L’ulterior desenvolupament victoriós de la revolució proletària, després de la dissolució franca, manifesta, brusca de l’Assemblea Constituent, assestà a la democràcia el colp de gràcia del que mai es recobrarà. Per això tenia raó Lenin en dir: “En última instància, resultà millor així.” Sota l’aspecte de l’Assemblea Constituent socialista-revolucionària, la república de febrer havia aprofitat simplement l’oportunitat de morir per segona vegada. [Quan, durant el breu mandat de Kàmenev com a primer president de la república (en qualitat de president del Comitè Executiu Central del Soviet) i per iniciativa seua] fou abolida la pena de mort contra soldats promulgada per Kerenski, la indignació de Lenin no tingué límits. “Absurd! [clamà]. Com compteu que una revolució seguisca endavant sense execucions? Creieu de veres que podeu tractar amb tots aqueixos enemics després de desarmar-vos? Quines altres mesures de repressió existeixen? La presó? Qui dóna importància a això durant una guerra civil, quan ambdues parts confien en vèncer?” Kàmenev tractà d’argumentar que es tractava només de revocar la pena de mort instituïda per Kerenski, especialment contra els desertors. Però Lenin es mostrà irreconciliable. S’adonava clarament que darrere del decret d’abolició s’ocultava una actitud frívola enfront de les dificultats inaudites que ens esperaven. “Una equivocació [reiterà], blanor imperdonable, il·lusions pacifistes”, etc. Proposà que es revoqués immediatament el decret, però hom li objectà que això produiria una impressió desfavorable. Algú suggerí que seria millor recórrer a les execucions quan es veiés que no hi havia un altre remei. Finalment, l’assumpte es deixà com estava.//
//“I què passaria [em preguntà una vegada Vladimir Ilitx d’improvís] si els guàrdies blancs ens mataren als dos? Seran capaços Bukharin i Sverdlov de fer front a la situació?” [Al principi, Lenin confiava en Sverdlov més que en Stalin per a centralitzar el poder amb mà dura. Sverdlov fou qui primer definí la divisió de funcions entre el partit i les màquines polítiques dels soviets. Se l’elegí president del primer Comitè Constitucional (del que formava part Stalin). Sverdlov incorporà en aquella primera constitució soviètica no sols els principis teòrics del leninisme, sinó també l’experiència pràctica inicial d’administració en matèries com ara la correlació entre els òrgans centrals i locals del govern soviètic, els comitès de pobres i els soviets a les aldees, les fronteres i funcions de les repúbliques constituents i de les regions autònomes, i moltes qüestions específiques que la teorització mai hauria pogut comprendre concretament. “Sverdlov [d’acord amb un panegíric de Stalin] fou un dels primers, si no el primer, que hàbilment i sense esforç resolgué [...] la complexa tasca organitzadora [...] de construir la nova Rússia [...] El govern dels soviets, el govern dels obrers i els camperols”, que “per primera vegada en la història de la humanitat” escometé l’empresa de convertir “el partit fins llavors il·legal en una entitat nova, creant els instruments de correlació entre el partit i els soviets, assegurant la direcció del partit i el desenvolupament normal dels soviets...”.] Sverdlov era vertaderament irreemplaçable: resolt, animós, ferm, expedit, un tipus de bolxevic insuperable. Lenin pogué conèixer i estimar plenament Sverdlov en aquells mesos d’inquietud. Moltes vegades, en telefonar Lenin a Sverdlov suggerint-li aquesta o l’altra mesura d’urgència, rebia com a invariable resposta: “Ja!”, expressió de què estava fet el que interessava. Sovint bromejàvem sobre això, dient: “Amb Sverdlov no cal dubtar: ja!”//
//[Quan es creà el Comissariat Popular d’Inspecció d’Obrers i Camperols, es designà Stalin per a exercir-lo. En proposar la creació d’aquest nou comissariat en el VIII Congrés de 1919, Zinòviev el descrivia com “un comissariat de control socialista que inspeccione totes les unitats del nostre mecanisme soviètic, enfonsant els seus tentacles en totes les branques de l’esforç constructiu dels soviets”. Lenin no tingué empatx en recolzar la designació de Stalin per a aquell ministeri de ministres, quan, en replicar a les objeccions dels oposicionistes, digué:]//
//“Ara, parlem de la Inspecció d’Obrers i Camperols. És una empresa gegantina [...] Cal posar al seu capdavant un home d’autoritat; altrament, ens enfonsarem al fang, ens ofegarem en minúscules intrigues. Crec que ni el mateix Preobrazenski podria proposar una altra candidatura que la del camarada Stalin.”//
//[La funció del nou comissariat era extirpar de totes les institucions soviètiques la burocràcia i la paperassa. No obstant això, sota Stalin no trigà en convertir-se en planter d’intrigues polítiques i en un dels principals instruments amb què aixecà el seu aparell polític. En un memoràndum confidencial datat l’1 d’abril de 1922, Trotski escrigué al respecte:]//
//“És impossible tancar els ulls al fet que el Rabkrin està ple precisament de persones que han fracassat en diverses esferes. D’ací prové també l’extraordinari desenrotllament d’intrigues en el Rabkrin, que ja fa temps que s’ha convertit en proverbial en tot el país. No hi ha raó per a suposar que aquesta institució (no els seus petits cercles rectors només, sinó tota l’organització) es pot sanejar i enfortir, perquè en el futur els activistes eficients se seguiran destinant a l’autèntic treball, i no a la seua inspecció, Resulta, doncs, evident la fantasia del pla de millorar la maquinària de l’estat soviètic mitjançant la palanca del Rabkrin.”//
//[A aquesta crítica contestà Lenin el 6 de maig:]//
//“El camarada Trotski està radicalment equivocat respecte al Rabkrin. Amb el nostre desenfrenat “departamentalisme”, fins i tot entre els millors comunistes, el baix nivell cultural dels nostres funcionaris, les intrigues entre unes i altres branques del govern [...] és impossible seguir endavant sense el Rabkrin. Hem de treballar sistemàticament i persistent, per a convertir-lo en el mecanisme d’inspecció i millora de totes les activitats governamentals.”//
//[Però Lenin no trigaria molt en canviar d’opinió sobre aquest tema, i en alarmar-se encara més que Trotski per l’empatx de burocràcia i la corrupció d’aquest comissariat instituït precisament per a combatre-la.]//
//Stalin trobà els més lleials dels seus primers col·laboradors en Ordxonikidze i Dzerzinski, ambdós en desgràcia amb Lenin aleshores. Ordxonikidze, dotat indubtablement de fortalesa, decisió i fermesa de caràcter, era en essència home d’escassa cultura, irascible i completament incapaç de dominar-se. Mentre fou un revolucionari, predominaren el seu abrivament i el seu esperit de sacrifici; però en esdevenir funcionari important, la seua rudesa i rusticitat apagaren qualsevol altra qualitat. Lenin, que havia sentit per ell simpatia en un altre temps, a poc a poc fou apartant-se’n, i Ordzonikidze ho advertí. Les seues relacions tibants arribaren al límit quan Lenin proposà excloure’l del partit per un any o dos, com a sanció per abús de poder.//
//Anàlogament s’extingí el seu afecte vers Dzerzinski. Aquest es distingia per la seua profunda honestedat, caràcter apassionat i impulsivitat. El poder no aconseguí corrompre’l. Però no sempre la seua capacitat estigué a l’altura de les missions que se li confiaren. Invariablement se’l reelegia per al comitè central; però, mentre Lenin visqué, no es podia pensar en incloure’l en el politburó. En 1921, o potser en 1922, Dzerzinski, home excessivament altiu, se’m queixà, amb to de resignació en la seua veu, que Lenin no li atribuís capacitat política. Com és natural, fiu allò que poguí per tal de dissuadir-lo. “No em considera organitzador, home d’estat”, insistia Dzerzinski. “Què et fa pensar així?” “S’obstina en no acceptar el meu informe com a comissari popular de vies de comunicació.”
Segons sembla, Lenin no estava molt entusiasmat amb l’informe de Dzerzinski en tal concepte. En realitat, Dzerzinski no era un organitzador en el sentit ampli de la paraula. Solia reunir els seus col·laboradors i organitzar-los entorn de la seua persona, però no d’acord amb el seu mètode. Aquest mètode no era evidentment el més oportú per a posar ordre al Comissariat de Vies de Comunicació. En 1922, Ordxonikidze i Dzerzinski se sentien molt descontents de la seua posició respectiva, i molestos en grau considerable. Stalin els reclutà immediatament.//
//[Mentre, en el mateix partit s’havia produït un canvi subtil, però penetrant. La lluita per la democràcia dins del partit s’havia iniciat al recinte del X Congrés, girant principalment entorn del lema de les justes relacions entre l’estat, el partit i els sindicats. L’anomenada oposició obrera, dirigida per Shliapnikov i, Kollontai, proposava un programa que els cercles rectors havien denunciat com “una desviació anarcosindicalista”. Segons els historiadors oficials, aquest programa propugnava que els sindicats, com a organitzadors de la producció assumiren no sols les funcions de l’estat, sinó també les del partit. Trotski, al contrari, sostenia que essent essencial perseguir una política igualitària al camp del consum, era encara necessari continuar insistint per algun temps en els “mètodes de xoc” en l’esfera de la producció, la qual cosa, segons Trotski, significava “acomodar la maquinària sindical al sistema administratiu de règim econòmic”, i de conformitat amb els seus adversaris, convertir els sindicats en institucions estatals. Lenin opinava que els sindicats havien de continuar sota el control del partit, i convertir-se cada vegada més en una vasta “escola de comunisme”. En aquesta controvèrsia, Stalin recolzà el criteri de Lenin. Al congrés es manifestaren altres diverses opinions sobre el tema, però l’assumpte es reduí principalment a una controvèrsia triangular entre els grups els portaveus principals dels quals foren Lenin, Trotski i Kollontai. A més, la discussió no es limità a les sessions del mateix congrés, sinó que prosseguí públicament i envaí les institucions soviètiques de tot tipus.]//
//[Aquesta atmosfera de lliure discussió havia canviat radicalment quan el partit es reuní en el seu XI Congrés, celebrat entre el 2 de març i el 2 d’abril de 1922. Durant l’any transcorregut, en haver estat oficialment proscrites les fraccions per acord del X Congrés, els oposicionistes s’organitzaren clandestinament tan bé que diverses proposicions patrocinades pel grup rector en l’XI Congrés foren rebutjades per gran majoria.]//
//[Els oposicionistes no sols donaren mostres del seu coratge secretament, sinó que hi hagué turbulentes expressions d’aprovació quan l’oposicionista Riazanov apostrofà al grup dominant en una de les seues intervencions i quan els delegats s’oposaren amb tenacitat a expulsar del partit els dirigents de l’oposició obrera, Shliapnikov, Medvedev i Kollantai, desafiant resolts la petició de Lenin en aquest sentit. L’oposició oberta, a més a més, era simptomàtica d’una oposició secreta força més extensa. El grup rector considerava els dissidents tàcits més perillosos encara, perquè les seues maquinacions estaven carregades de penoses sorpreses. Era indubtable que el sistema de responsabilitat dividida entre tres membres iguals del secretariat, cadascun poc favorable a fer-se plenament responsable, era inadequat per a afrontar la funció inherent a la secretaria de designar camarades “lleials” per als llocs clau i elegir delegats “lleials” per als congressos del partit. Lenin i els seus adjunts decidiren, en conseqüència, reforçar la secretaria en dos sentits: instituint el càrrec de secretari general, amb els altres dos membres en qualitat d’auxiliars seus més bé que com a col·legues, i elegint per a aqueix lloc l’home més capaç de portar-lo amb mà dura, a Iossif Stalin. Dos dels seus millors seguidors, Molotov i Kuibisxev, foren designats ajudants seus.]//
//[Stalin fou elegit secretari general el 2 d’abril de 1922. Dos mesos després, Lenin caigué greument malalt. Llavors, una propícia combinació de circumstàncies, més que les seues pròpies maquinacions, situà ja a Stalin en una posició potencialment estratègica. Si Lenin s’hagués restablert ràpidament, és probable que Stalin hagués recaigut en la foscor; és probable, no absolutament segur. Però la malaltia de Lenin fou de mal en pitjor.]//
Les relacions entre Lenin i Stalin es pinten oficialment com d’íntima amistat. Realment, aquestes dues figures polítiques estaven a gran distància, no sols pels deu anys de diferència d’edat que hi havia entre ambdós, sinó, fins i tot, per les mateixes dimensions de les seues personalitats respectives. No podia haver-hi amistat entre l’un i l’altre. Sens dubte, Lenin arribà a apreciar la capacitat de Stalin com a organitzador pràctic durant l’atzarosa època de la reacció de 1907 a 1913. Però en els anys de règim soviètic, la rudesa de Stalin li repel·lia cada vegada més, reduint les possibilitats d’una plàcida col·laboració entre ells. Per açò, sobretot, Stalin seguí en tàcita oposició contra Lenin. Envejós i ambiciós, Stalin no podia menys d’entossudir-se en sentir a cada moment la indiscutible superioritat intel·lectual i moral de Lenin. [Variant constantment de grau, aquesta inestable] relació persistí [en termes prou satisfactoris per a tots els fins pràctics] fins que Lenin caigué tan greument malalt [que s’abstingué de participar activament en els assumptes d’estat], i llavors es convertí en una oberta pugna que culminà en ruptura final.
[Ja a la primavera de 1920], en celebrar-se el cinquantenari de Lenin, Stalin tingué l’atreviment de pronunciar un discurs sobre els errors del festejat. Difícil és de dir quins mòbils el guiaren a fer-ho; en tot cas, el discurs semblà tan fora de lloc a tots, que l’endemà, 24 d’abril, [en la seua ressenya de l’acte], tant Pravda com Izvestia es limitaren a consignar que el “camarada Stalin parlà de diversos episodis del treball d’ambdós en comuns abans de la revolució”. Però també aleshores Stalin es posà en evidència consignant en lletra de motlle el que havia après i deixat escrit per a la mateixa ocasió, amb el títol de Lenin com a organitzador i director del Partit Comunista Rus. A penes mereixeria aquest article l’intent de descobrir-hi algun valor teòric o literari. Baste dir que comença afirmant el següent:
“Mentre a l’oest (a França, a Alemanya) el partit obrer es nodria dels sindicats en condicions que permetien l’existència d’un i altres [...] a Rússia, per contra, la formació d’un partit proletari es realitzà sota l’absolutisme més cruel...”
Aquesta afirmació seua, exacta quant a Gran Bretanya, que deixa d’esmentar com a exemple, dista de ser-ho quant a França, i és una monstruosa falsedat en el que fa a Alemanya, on el partit havia creat els sindicats pràcticament del no-res. Fins ara, com en 1920, la història del moviment obrer és un llibre tancat per a Stalin, i, per consegüent, continua essent inútil esperar-ne orientació teòrica en aquest terreny.
L’article és interessant perquè no sols en el títol, sinó en tota la seua concepció de Lenin, l’autor l’aclama primer com a organitzador, i només en segon terme com a dirigent polític. “El mèrit màxim del camarada Lenin [que Stalin consigna en primer lloc] està en el seu furiós atac contra la falta de mètode organitzador dels menxevics.” Concedeix crèdit a Lenin pel seu pla d’organització, perquè “generalitzava magistralment l’experiència organitzadora dels millors activistes pràctics”. I més endavant:
“Només en virtut d’aquesta política organitzadora, el partit pogué consolidar la unitat interna i la sorprenent solidaritat que li permeté sorgir sense esforç de la crisi de juliol i de Kerenski, sostenir a coll la Revolució d’Octubre, salvar el difícil període de Brest sense crebant i organitzar la victòria sobre l’Entente...”
Només després afegia Stalin: “Però el valor organitzador del Partit Comunista Rus representa únicament un costat de la qüestió”, i torna llavors al contingut polític de la tasca del partit, al seu programa i a la seua tàctica. No és exagerat dir que cap altre marxista i, per descomptat, cap marxista rus, hauria compost d’aquesta manera un elogi de Lenin. Certament, les qüestions d’organització no constitueixen la base de la política, sinó més bé les derivacions de la cristal·lització de la teoria, el programa i la pràctica. I no és casual que Stalin conceptués com a bàsica la palanca organitzadora; tot allò que tracte de programes i polítiques fou sempre per a ell essencialment un ornament de l’organització com a base.
En el mateix article, Stalin formulava per última vegada, si fa o no fa correctament, el criteri bolxevic, prou nou llavors, del paper del partit proletari sota les condicions de les revolucions democraticoburgeses de l’època. Ridiculitzant els menxevics, Stalin escrivia que els qui havien dirigit malament la història de les antigues revolucions es figuraven que “... el proletariat no pot tenir l’hegemonia en la revolució russa; la direcció ha d’oferir-se a la burgesia russa, a la mateixa burgesia que era oposada a la revolució. El camperol s’ha de col·locar igualment sota el patrocini de la burgesia, relegant el proletariat al paper d’una oposició d’extrema esquerra. Aquests repugnants ressons d’un detestable liberalisme eren allò que els menxevics oferien com última paraula d’autèntic marxisme...”
És sorprenent que només tres anys més tard, Stalin apliqués aquesta mateixa concepció, paraula per paraula i literalment, a la revolució democraticoburgesa xinesa, i després, amb cinisme incomparablement major, a la revolució espanyola de 1931-1939. Una inversió tan monstruosa no hauria estat possible de cap manera si Stalin hagués assimilat i comprès bé el concepte leninista de revolució. Però allò que Stalin havia assimilat, era simplement el concepte leninista d’un aparell centralitzat de partit. Tot just que comprengué allò, perdé de vista les consideracions teòriques de què es deriva, la seua base programàtica quedà reduïda a poc més de res, i, d’acord amb el seu propi passat, el seu propi origen social, preparació i educació, estava naturalment inclinat cap a una concepció petit burgesa, cap a l’oportunisme, cap a la transacció. En 1917 no arribà a realitzar la fusió amb els menxevics només perquè Lenin li ho impedí; en la revolució xinesa féu realitat el criteri menxevic amb mètodes bolxevics, açò és, amb l’aparell polític centralitzat que per a ell era l’essència del bolxevisme. I amb experiència molt major, amb una eficàcia perfeccionada, realment mortal, desenvolupà la mateixa política en la revolució espanyola.
De manera que si l’article de Stalin sobre Lenin, que s’ha reproduït des d’aleshores innumerables vegades en multitud d’exemplars i d’idiomes, era una caracterització prou senzilla del seu tema, ens subministra la clau de la naturalesa política del seu autor. Fins i tot conté línies que, en un cert sentit, són autobiogràfiques:
“No rares vegades els nostres mateixos camarades (no sols els menxevics) acusaren el camarada Lenin d’ésser massa propens a polèmiques i escissions en la seua pugna irreconciliable contra els conciliadors [...] No hi ha dubte que ambdues coses es produïren al seu temps...”
En 1920, Stalin considerava encara Lenin massa propens a polèmiques i escissions, com l’havia jutjat ja en 1913. A més, justificava aquesta tendència en Lenin sense eliminar l’estigma de les acusacions que el pintaven com donat a exageracions i a l’extremisme.
//[Lenin servava tot funcionari útil com un tresor. Era afectuós amb tots ells. El veiem xerrant “deu o quinze minuts” a la capçalera de Sverdlov, agonitzant de grip, malgrat el risc d’infecció; el veiem reprenent Tsurïupa: “Benvolgut A. D.: T’estàs tornant insofrible de veres en el maneig de la propietat del govern. Les teues ordres: cura de tres setmanes! I has d’obeir les autoritats mèdiques que volen enviar-te al sanatori. Fes-me cas, doncs, que no és productiu ésser descuidat amb la mala salut. Has de posar-te bo!” D’anàloga manera, quan Stalin hagué de fer-se una operació en el Soldatenkovski, hospital de Moscou, al desembre de 1920, Lenin, segons testifica el metge que atenia Stalin, doctor Rosanov,]//
//“... em trucava per telèfon diàriament, dues vegades, al matí i a la nit, i no sols em preguntava per la seua salut, sinó que insistia a demanar qualsevol classe de detalls. L’operació practicada al camarada Stalin fou molt difícil. Calia fer una ampla incisió entorn de l’apèndix per a extirpar-se’l, i no vèiem possibilitat de garantir l’èxit. Era evident que Vladimir Ilitx se sentia preocupat. “Si passés quelcom [em digué], telefone’m a l’instant, a qualsevol hora, de nit o de dia.” Quan, quatre o cinc dies després de l’operació, tinguérem la certesa que ja no hi havia perill i li ho comuniquí així, exclamà en to d’absoluta sinceritat: “Gràcies, moltes gràcies...! Però seguiré emprenyant-lo amb les meues diàries telefonades de totes maneres.”//
//“Una vegada, en visitar el camarada Stalin a la seua habitació, m’hi trobí amb Vladimir Ilitx. Em saludà cordialment, i cridant-me a banda em féu una infinitat de preguntes a propòsit de la malaltia i el restabliment del camarada Stalin. Li diguí que era necessari enviar-lo una temporada a descansar, perquè es recuperés el millor possible de la penosa operació. I llavors ell assentí: “Açò és el que li estava dient! Però no vol fer-me cas. No obstant això, jo ho arreglaré. Però no en un dels sanatoris. Em diuen que estan ben ara, però gens bo he vist en ells encara.” Jo li proposí: “Per què no va directament a les seues muntanyes natals?” Al que Vladimir Ilitx respongué: “Té vostè raó! Allí estarà més lluny de tot, i ningú l’importunarà. Ens hi ocuparem.”//
//[Però Stalin ajornà la seua visita a la seua Geòrgia natal fins a juliol següent. En el curs d’aquella tornada seua a Geòrgia, on es trobà amb una oposició bel·licosa, Stalin recaigué en la seua malaltia. El 25 de juliol de 1921, Lenin telegrafià a Ordxonikidze, lloctinent de Stalin i principal executor de la política i el programa de “pacificació” a Geòrgia:]//
//“He rebut el teu 2.064. Envia’m nom i adreça del metge que assisteix Stalin, i digues-me quants dies ha estat Stalin sense treballar. Espere la teua resposta per telegrama xifrat. Assistiràs al ple del 7 d’agost? Nm. 835.
Lenin.”//
//[I el 28 de desembre de 1921, Lenin envià la següent nota a un dels seus secretaris:]//
//“Recorde’m demà que he de veure Stalin, i abans (ejec. 29-XII-21) connecte’m per telèfon amb OBUJ (Dr.), sobre Stalin.”//
//[Menys de tres mesos més tard, el mateix Lenin estava massa malalt per a assistir a un ple del comitè central, si bé s’aprestava a participar en l’XI Congrés. Dos mesos després, Lenin s’expressava amb dificultat i tenia el braç i la cama dreta impedits, a conseqüència del seu primer atac d’arteriosclerosi aguda del 26 de maig de 1922, no se’n donaren notícies fins al 4 de juny. Després d’interminables millores i recaigudes en el curs de l’estiu, Lenin es restituí a les seues funcions a l’octubre, i el mes següent, fins i tot parlà davant el IV Congrés de la Internacional Comunista, en ocasió del cinquè aniversari de la Revolució d’Octubre. Però estava massa malalt per a concórrer al X Congrés dels Soviets de la tot just acabada de constituir Unió Soviètica a finals de desembre, perquè patí un segon atac, el qual l’immobilitzà enterament el braç dret, el 16 del mateix mes. Havia acabat la seua activa participació en els assumptes de l’URSS. Igualment que Moisès en la Muntanya Nebo, contemplava des de lluny la terra promesa al proletariat mundial, i en els seus intervals de calma entre els atacs, dictà les seues últimes disposicions, el seu testament, que finí el 4 de gener de 1923: els seus assajos Sobre la Cooperació, La nostra Revolució, Com s’hauria de reorganitzar la Inspecció d’Obrers i Camperols, Val més menys i millor i Pàgines d’un Diari. Aquests mesos comprengueren l’últim dels esforços creadors de Lenin, que culminà la nit del 5 al 6 de març, en dictar la seua última lletra a Stalin, trencant amb ell tota relació de camaraderia. El 9 de març l’escometé l’últim i més terrible accés, que el sumí en una agonia d’atroços patiments, agreujats per l’insomni i l’excitació nerviosa. Ja no podia parlar, i tenia mig cos completament paralitzat. Però la seua voluntat de viure i d’actuar era indomable.]//
//[Cap a les acaballes de l’estiu següent millorà un poc, cessà el continu malson de l’insomni, començà a caminar, podent de nou parlar una altra vegada. A l’octubre, ja en condicions de caminar recolzat en un bastó, es féu portar a Moscou, on visità el seu despatx del Kremlin i en tornar a Gorki es detingué en l’Exposició d’Agricultura que aleshores s’estava organitzant. Diàriament li tornava l’ús de la paraula. No semblava ja llunyà el dia del seu complet restabliment. I llavors, en despertar-se indisposat el 20 de gener de 1924, es queixà de mal de cap, inapetència i malestar general. El següent dia tornà a sentir-se malament, esmorzà i menjà lleugerament, a instàncies dels que el rodejaven. En acabant de dinar es gità un estona. A les sis de la vesprada li sobrevingué un fort atac i la seua respiració es féu cada vegada més fatigosa, es posà pàl·lid, li pujà la temperatura a salts, i perdé el coneixement, morint als cinc minuts. Una hemorràgia cerebral paralitzà els seus òrgans respiratoris i la vida s’extingí dins d’ell. Justament quinze anys i set mesos a partir d’aleshores, la vida del seu col·laborador en el que el món conegué com a Govern Lenin-Trotski havia de cessar així mateix per hemorràgia cerebral, aquesta vegada provocada de forma menys subtil pel colp de piolet d’un assassí. Lenin tenia cinquanta-quatre anys menys tres mesos quan morí; Trotski era, en morir, set anys més vell. Stalin, a qui el seu més devot admirador entre els periodistes americans, després de dèsset anys de pacients serveis, hauria de descriure com “un animal de presa, que jogueteja primer amb la seua víctima per a recrear-se en la seua força, i després la immobilitza a colps, i retrocedeix a observar l’efecte, matant-la finalment”, ha sobreviscut a ambdós. Durant la malaltia de Lenin es cuidà d’assentar els mitjans d’aquesta supervivència.]//
[Quan Lenin patí el primer atac, es féu creure a tothom, fins i tot en la Rússia dels soviets, que la seua malaltia no era greu i que aviat tornaria a les seues activitats. Era un home de fèrria tenacitat en cos i esperit, i a penes havia passat la cinquantena. Al principi, els membres del politburó compartiren sincerament aquella opinió. Senzillament, no es preocuparen de desenganyar el públic (ni tan sols els treballadors i camperols de la Unió Soviètica ni els camarades de la base del partit) quan, més tard, es veié que la veritat era força distinta. Amb Lenin malalt passatgerament, es donà per segur que el politburó seguiria endavant. Tanmateix que per a tots, en general, semblava ésser Trotski el més probable successor de Lenin, i així pensaven també els membres més joves del partit, els cabalers polítics de l’aparell d’aquest no veien en Trotski un digne successor d’Ilitx, enfront de qui no molts anys abans havien alçat fraccions, ni tampoc en altres membres del politburó, tots els quals semblaven simples escuders, comparats amb el líder indiscutible. L’única successió imaginable de Lenin, passatgerament malalt o definitivament allunyat, era un directori d’eminències del partit, membres titulars o suplents del politburó i del comitè central. Açò se suposava haver succeït tot just que Lenin caigué malalt.]
[Però, en realitat, ocorregué quelcom distint. La successió es confià a un triumvirat que dirigia Zinòviev, amb Kàmenev de suplent i Stalin de col·laborador més jove. //Així, per a bé o per a mal, Zinòviev esdevingué successor de Lenin per obra de la seua majoria al si del politburó, degut no a què els seus col·legues el conceptuaren com més apte i meritori sinó, per contra, a que el tenien com menys capaç de dirigir i més vulnerable políticament. Dels set components del politburó, Lenin estava malalt; Trotski, aïllat en la seua opinió d’ésser el successor natural de Lenin, opinió molt estesa fora de l’aparell del partit, i que li feia el membre més temut i avorrit dins del politburó i entre els cabalers del partit; Zinòviev tenia el sòlid suport de Kàmenev i Bukharin (els qui se sentien més lliures d’expressió i acció i amb oportunitat d’estendre la seua esfera d’influència sota la direcció nominal d’aquell) i el suport reticent de Stalin, que encara no estava en condicions d’imposar-se, a més del concurs de Tomski. Tots comprenien tàcitament, menys Zinòviev mateix, no sols en el politburó, sinó també en el comitè central, on també gaudia de majoria, que era només un testaferro i no un líder, i açò únicament mentre es comportés d’acord amb els secrets desitjos de cadascun dels altres, que consistien a deixar-lo gaudir d’aquella aurèola fins que el vertader cap es considerés preparat per a apoderar-se’n.]//
[A qui preferia Lenin com a successor seu? Fins al seu segon atac, sobre el 16 de desembre de 1922, no havia dedicat una seriosa atenció a l’assumpte, confiat en restablir-se i assumir de nou la direcció. El seu testament, escrit diversos dies més tard, era positivament un esforç per exposar el seu sincer parer sobre els diversos candidats, més bé que per fixar la seua decisió. Precisament pel poder que li procurava el seu immens prestigi, no li agradava imposar la seua voluntat. Manifestava les seues preferències i les seues objeccions, feia recomanacions, especialment sobre la separació de Stalin del càrrec de secretari general, a causa de la seua “rudesa” i la seua “deslleialtat”, però no passava d’opinar a propòsit de com podrien col·laborar millor els seus successors, i de prevenir contra el desastre que seria per al partit i la causa bolxevic un seriós conflicte entre Trotski i Stalin. No obstant això, abans de transcórrer dos mesos cregué necessari adoptar la ferma i irrevocable decisió de trencar formalment les seues relacions de camaraderia (que era tant com tallar tot vincle polític i personal) amb un sol dels seus lloctinents, amb Stalin. Aquesta “excomunió” es produí durant el curs dels preparatius per al XII Congrés del partit, al que Lenin, prostrat pel seu tercer atac greu, no pogué assistir. Era el primer congrés que se celebrava sense Lenin, i el primer també atestat de delegats de la collita particular del secretari general. Marcava el començament de la fi del règim leninista i el clarejar del stalinisme com nova orientació política.]
[La ruptura entre Lenin i Stalin es produí després de pacients esforços per part de Lenin per a evitar-la. Quan], en l’XI Congrés, cap a fins de març de 1922, Zinòviev i els seus més fidels aliats recolzaven Stalin per al càrrec de secretari general, esperant aprofitar l’hostilitat d’aquest cap a mi en el seu propi benefici, Lenin posà objeccions a la seua candidatura (en una discussió extraoficial entre els seus íntims), advertint que “aquell cuiner no faria més que plats molt carregats de pebre”. Temia que es reproduís la seua malaltia, i estava desitjós d’aprofitar el temps que transcorregués fins al seu pròxim accés, que podria ésser-li fatal, per a establir una direcció col·lectiva harmònica per acord comú, i particularment per a arribar a una intel·ligència amb Stalin. D’aquí l’intens esforç per la seua banda per tal de coordinar la seua pròpia tasca amb la de la secretaria. Era molt meticulós quant a sostenir l’autoritat de Stalin. Encara el 21 d’octubre de 1922, Lenin rebutjà la indignada protesta de l’oposició georgiana contra Stalin i Ordxonikidze amb un telegrama que alçava l’epidermis. De manera anàloga continuà defensant-lo o atenuant les crítiques de què era objecte mitjançant moderats reprotxes d’altres decisions. El trencament no sorgí fins que Lenin es convencé que Stalin era incorregible. La qüestió georgiana fou només un dels motius que conduïren a tal desenllaç.]
L’única peça de literatura marxista seriosa que Stalin haja afegit mai a l’arsenal de teoria bolxevic es referia a la qüestió de les nacionalitats, i datava de 1913. És de presumir que contingués la suma i compendi de les seues pròpies observances en el Caucas, els resultats de conclusions extretes del treball revolucionari pràctic i algunes generalitzacions històriques àmplies que, com ja hem consignat, havia plagiat de Lenin. Stalin se les havia apropiat en sentit literari, açò és, enfilant-les amb les seues pròpies conclusions, però sense digerir-les per complet i, per descomptat, sense assimilar-les. Açò es veié plenament en el curs del període soviètic, en què els problemes resolts per escrit reaparegueren sota forma de tasques administratives d’importància culminant, determinant com a tals tots els altres aspectes de la política. Llavors fou quan quedà demostrat que majoritàriament era fictícia la tan cloquejada concòrdia de Stalin amb Lenin en tot, i, especialment, la seua solidaritat de principis en matèria de nacionalitats.
En el X Congrés, de març de 1921, Stalin havia llegit de nou el seu inevitable informe sobre la qüestió nacional. Com sol succeir si és el cas, per obra de l’empirisme, deduïa generalitzacions, no del material viu, no de l’experiència del govern soviètic, sinó d’abstraccions inconnexes i exemptes de coordinació. En 1921, com en 1917, continuava repetint l’argument general de què els països burgesos no podien resoldre els seus problemes nacionals, en tant que la terra dels soviets tenia totes les possibilitats de fer-ho. L’informe produí desencant i fins i tot perplexitat. En el curs del subsegüent debat, els delegats més interessats en la qüestió, principalment els de partits minoritaris nacionals, expressaren la seua disconformitat amb ell. Fins i tot Mikoian, que era un dels millors aliats de Stalin i arribà a ésser després un dels seus escuders més devots, es queixava que el partit necessitava instruccions respecte “als canvis que procedia introduir en el sistema, i al tipus d’ordre soviètic que calia instrumentalitzar en les nacions limítrofes [...] El camarada Stalin res en diu”.
Els principis mai exerciren influència sobre Stalin, i en la qüestió nacional potser menys que en cap altra. La tasca administrativa immediata sempre se li apareixia més gran que totes les lleis de la història. En 1905 s’adonà del moviment creixent de les masses només amb permís del seu comitè de partit. Als dies de la reacció defensà el moviment clandestí perquè el seu temperament se sentia atret per un aparell polític centralitzat. Després de la Revolució de Febrer, quan aquella màquina quedà aixafada sota pretext d’il·legalitat, Stalin perdé de vista la diferència entre menxevisme i bolxevisme, i estigué disposat a unir-se amb el partit de Tseretelli. Finalment, conquerit el poder a l’octubre de 1917, totes les tasques, tots els problemes, totes les perspectives quedaren subordinades a les exigències d’aqueix aparell d’aparells que és l’estat. Com a comissari de nacionalitats, Stalin ja no tornà a considerar la qüestió nacional des del punt de vista de les lleis històriques, plenament acatades per ell en 1913, sinó sota l’aspecte de la convivència de la funció administrativa. Així, necessàriament, havia de trobar-se en desacord amb les necessitats de les nacionalitats més endarrerides i oprimides, i procurà indeguts avantatges a l’imperialisme burocràtic granrus.
La població de Geòrgia, gairebé enterament camperola o petit burgesa, es resistí vigorosament a la sovietització del seu país. Però les grans dificultats que d’aquí nasqueren, s’agreujaren considerablement pels procediments i el mètode d’arbitrarietat militarista utilitzats per a sovietitzar Geòrgia. Sota tals condicions, calia doble prudència envers les masses georgianes per part del partit rector. Ací fou on es produí l’agut antagonisme entre Lenin, que insistia en la necessitat d’una política pacient, molt flexible i circumspecta, envers Geòrgia i, en general, Transcaucàsia, i Stalin, per a qui la possessió dels ressorts de l’estat era una garantia de seguretat. L’agent de Stalin en el Caucas era Ordxonikidze, l’exaltat i impacient conquistador de Geòrgia, que veia en tota manifestació de resistència una ofensa personal. [Stalin semblava haver oblidat que no molt abans] havíem reconegut la independència de Geòrgia i concertat amb ella un tractat. [Açò havia ocorregut el 7 de maig de 1920 però l’11 de febrer de 1921] destacaments de l’Exèrcit Roig havien envaït Geòrgia per ordres de Stalin i ens havien posat davant un fet consumat. Iremaixvili, l’amic de Stalin en la puerícia, escriu:
“Stalin era oposat al tractat. No volia que el seu país natal quedés fora de l’estat rus, vivint davall el règim dels menxevics, als qui detestava. La seua ambició l’empentava a ensenyorir-se de Geòrgia, on la pacífica i sensata població s’oposava a la seua propaganda destructiva amb freda obstinació [...] L’ànsia de venjar-se dels líders menxevics, que s’havien negat tenaçment a recolzar els seus utòpics plans i l’expulsaren de les seues files, no li deixava conciliar la son. Contra la voluntat de Lenin, per la seua iniciativa pròpia, Stalin realitzà la bolxevització o stalinització del seu país natal [...] Stalin organitzà l’expedició a Geòrgia des de Moscou, i des d’allí mateix la dirigí. A meitat de juliol de 1921 entrà personalment en Tbilisi com a conquistador.”
En 1921, Stalin visità Geòrgia amb aspecte molt diferent del que el caracteritzava quan durant la seua estada allí era encara Sosso i després Koba. Aquesta vegada era el representant del govern, de l’omnipotent politburó, del comitè central. Però ningú a Geòrgia veié en ell un dirigent, sobretot a les files senyeres del partit, on l’acolliren no com a Stalin, sinó com a membre de la direcció suprema del partit, és a dir, no a base de la seua personalitat, sinó de la seua comesa. Els seus antics camarades de treball il·legal es consideraven almenys tan competents com ell en els assumptes de Geòrgia, i mostraren francament el seu desacord. Quan es veieren obligats a sotmetre’s ho feren al seu pesar, amb crítiques dures i amenaçant de demanar una revisió de tot el problema en el politburó del comitè central. Stalin no era un líder ni tan sols en el seu [país d’origen. Allò li ferí en el més viu. Mai oblidaria semblant afront a la seua autoritat] com a representant del comitè central del partit en tot quant es relacionés amb Geòrgia. Si a Moscou basava la seua autoritat en el fet d’ésser un georgià assabentat de la situació local, en Geòrgia, on es presentava com a representant de Moscou, exempt de simpatia o prejudicis nacionals d’índole local, tractava de comportar-se com si no fos georgià, sinó un bolxevic delegat per Moscou, comissari de nacionalitats, i com si per a ell els georgians no fossen sinó una de tantes nacionalitats diverses. Aparençava desconèixer les condicional nacionals de Geòrgia: evidentment, es tractava d’un lleuger excés de compensació pels seus extremats sentiments nacionalistes de la joventut. [Es comportava com un russificat granrus, menyspreant els drets del seu propi poble com a nació.] A aquests els anomenava Lenin estrangers russificadors; i ho deia tant per Stalin com per Dzerzinski, [polonès transformat en russificador. Segons Iremaixvili, que sens dubte peca d’exagerat:]
“Els bolxevics georgians, que al principi estigueren implicats en la invasió stalinista russa, perseguien com a objectiu la independència de la República Soviètica de Geòrgia, que res hauria de tenir de comú amb Rússia, sinó el punt de vista bolxevic i l’amistat política. Continuaven essent georgians, per als qui la independència del seu país era el primer de tot [...] Però després vingué la declaració de guerra de Stalin, que trobà lleial assistència entre els guàrdies rojos russos i la Txeca que hi envià.”
{Iremaixvili ens diu de seguida que Stalin ensopegà amb l’hostilitat general en Tbilisi. Durant un míting en el teatre convocat pels socialistes de Tbilisi, Stalin fou objecte d’una demostració d’hostilitat. Sembla versemblant que el vell menxevic Iremaixvili dominà el míting i acusà Stalin obertament. Hom també ens diu que d’altres oradors atacaren Stalin de la mateixa manera. Malauradament cap acta estenografiada d’aquests discursos ha estat conservada i hom no es veu forçat a prendre molt literalment aquesta part del records d’Iremaixvili: “Durant hores Stalin fou obligat a escoltar els seus adversaris en silenci i a encaixar les seus acusacions. Mai abans i mai després Stalin no havia estat forçat a suportar tal indignació oberta, coratjosa.”}
[Els següents episodis es poden consignar en forma succinta.] Stalin traí de nou la confiança de Lenin. Per tal de consolidar la seua influència política en Geòrgia, hi instigà, a esquenes de Lenin i de tot el comitè central, amb ajuda d’Ordxonikidze i no sense el concurs de Dzerzinski, una vertadera “revolució” contra els millors membres del partit, cobrint-se al mateix temps pèrfidament amb l’autoritat del comitè central. Aprofitant-se de la circumstància que Lenin no podia reunir-se amb els camarades de Geòrgia, Stalin intentà enredar-lo amb informació falsa. Lenin sospità la jugada i encarregà a la seua secretària particular que recollís dades relatives a la qüestió georgiana; després d’estudiar-la, decidí ensenyar cartes. És difícil dir el que més estranyava a Lenin; si la deslleialtat personal de Stalin o la seua incapacitat crònica de captar l’essencial de la política bolxevic en allò tocant al problema de les nacionalitats, o bé una barreja d’ambdues coses.
[Cercant la veritat a les palpentes, el prostrat Lenin decidí dictar una lletra programàtica que esbossés la seua posició fonamental respecte a la qüestió nacional, perquè no hagués equívocs entre els seus camarades sobre els extrems en debat. El 30 de desembre dictà la nota següent:]
“Crec que en aquest assumpte la precipitació i la impulsivitat administrativa de Stalin han estat fatals, com també la seua rancúnia contra el “nacionalisme nacional” notori. En termes generals, la rancúnia en política és d’allò més perniciós.”
[I l’endemà dictà, per a la lletra programàtica:]
“Naturalment, cal fer responsables Stalin i Dzerzinski d’aquesta extremada campanya nacionalista gran russa.”
[Lenin anava pel bon camí. El que precisament havia ocorregut a esquenes seues, com Trotski puntualitzà vuit anys més tard, és que] la fracció de Stalin derrotà a la fracció de Lenin en el Caucas. Aquella fou la primera victòria dels reaccionaris en el partit, i donà començament al segon capítol de la revolució [la contrarevolució stalinista].
[Lenin es veié per fi obligat a escriure als oposicionistes de Geòrgia, el 6 de març de 1923:]
“Als camarades Mdivani, Makharadze i d’altres (còpia als camarades Trotski i Kàmenev):
Estimats camarades:
Estic, de tot cor, al vostre costat en aquest assumpte. M’indignen l’arrogància d’Ordxonikidze i la condescendència de Stalin i Dzerzinski. A favor vostre estic preparant unes notes i un discurs.
Amb la meua estimació,
Lenin.”
El dia abans havia dictat la següent nota per a mi:
“Estrictament confidencial i personal.
Estimat camarada Trotski:
Et pregue encaridament que assumisques la defensa de l’assumpte de Geòrgia en el comitè central del partit. Ara està “confiada” a Stalin i Dzerzinski, de manera que no puc confiar en la seua imparcialitat. Ben al contrari! Si estàs d’acord en encarregar-te’n, quedaré tranquil. Si per qualsevol motiu no ho estigueres, torna’m tots els papers. Amb això em bastarà per a saber que et negues.
Amb les meues millors salutacions de camarada,
Lenin.”
[També féu saber per mitjà de dos dels seus secretaris personals el seu desig que Trotski es cuidés així mateix d’açò en el XII Congrés. Tal indicació de Lenin, es transmeté per telèfon, i els documents (la lletra sobre la qüestió nacional i les notes) arribaren a mans de Trotski per mediació de les senyoretes Glasser i Fotieva, amb una nota de la senyoreta Voloditxeva, que havia pres les notes taquigràfiques, informant-li que Kàmenev, substitut de Lenin com a president del politburó i del govern soviètic, “sortia vers Geòrgia el dimecres, i Vladimir Ilitx li havia encomanat preguntar a Trotski si tenia algun missatge que enviar-li al seu torn”. Les secretàries de Lenin havien visitat a Trotski el dimecres 7 de març de 1923.]
“Una vegada que ha llegit la nostra correspondència amb vostè [em digué Glasser], Vladimir Ilitx s’ha animat. Açò fa variar les coses. M’ha encarregat que li enviés el material manuscrit amb què comptava causar l’efecte d’una bomba en el XII Congrés.” Kàmenev m’havia assabentat que Lenin acabava d’escriure una lletra trencant totes les seues relacions de camarada amb Stalin, i jo proposí que havent de sortir Kàmenev aquell mateix dia vers Geòrgia a fi d’assistir a un congrés del partit, podria convenir ensenyar-li la lletra sobre nacionalitats a fi que fera el que fos necessari. Fotieva replicà: “No ho sé. Vladimir Ilitx no m’ha dit que transmeta la lletra al camarada Kàmenev, però puc preguntar-li-ho.” Uns minuts després tornà amb l’encàrrec següent: “de cap mode; Vladimir Ilitx diu que Kàmenev ensenyaria la lletra a Stalin, i aquest transigiria en aparença, per a vendre’ns després.”
“Amb d’altres paraules, ¿la cosa ha anat ja tan lluny que Ilitx no creu possible arribar a un acord amb Stalin fins i tot en termes justos?”, preguntí. “Sí [confirmà ella]; Ilitx no es fia de Stalin. Es proposa manifestar-se obertament contra ell primer que res en el partit. Està preparant una bomba.”
Ara es veia clarament la intenció de Lenin. Servint-se com a exemple de la política de Stalin, es disposava a plantejar davant del partit (sense contemplació de cap mena) el perill de la transformació burocràtica de la dictadura. Però quasi immediatament després, potser no més de mitja hora, Fotieva tornà amb un altre encàrrec de Vladimir Ilitx, el qual, segons digué, havia decidit obrar en l’acte, i havia escrit la nota, [abans reproduïda, a] Mdivani i Makharadze, amb instruccions de transmetre còpies a Kàmenev i a mi.
“Com t’expliques el canvi?”, preguntí a Fotieva.
“Sens dubte [contestà], Vladimir Ilitx se sent pitjor i té pressa per fer tot el que puga.”
//[Dos dies després Lenin patí el seu tercer atac.]//
//[En vigílies del congrés, en la reunió de 16 d’abril del comitè central, Stalin tractà, segon sembla, de cobrir-se amb un atac solapat contra Trotski a propòsit de les notes i la lletra de Lenin sobre la qüestió nacional, especialment sobre l’assumpte de Geòrgia. Els dos següents documents de Trotski fan alguna llum sobre la situació:]//
//1//
//“Confidència núm. 200 T.
Als membres del comitè central.
Assumpte: Declaració del camarada Stalin del 16 d’abril.//
//1. L’article del camarada Lenin em fou enviat confidencialment i personalment pel camarada Lenin a través de la camarada Fotieva, i, tanmateix la meua expressa intenció d’assabentar del mateix als membres del politburó, el camarada Lenin expressà categòricament la seua oposició a això per mitjà de la camarada Fotieva.//
//2. Com que, dos dies més tard de rebre jo l’article, el camarada Lenin empitjorà, naturalment cessà tota comunicació amb ell respecte a aquest assumpte.//
//3. Després d’algun temps, la camarada Glasser em reclamà l’article, i jo el torní.//
//4. En fiu una còpia per al meu ús particular (a fi de formular correccions a la tesi del camarada Stalin, escriure un article, etc.).//
//5. Res sé de les instruccions que donés Lenin amb relació al seu article i altres documents sobre l’assumpte de Geòrgia (“Estic preparant discursos i articles”); supose que les instruccions pertinents estan en poder d’Esperança Konstantinovna [Krupskaia, l’esposa de Lenin], Maria Ilïinixna [Ulinova, la germana de Lenin], o de les camarades secretàries de Lenin. No creguí oportú preguntar a ningú sobre això per raons que no necessiten aclariment.//
//6. Només pel que ahir em comunicà la camarada Fotieva per telèfon, per la seua nota al camarada Kàmenev, m’assabentí que el camarada Lenin no havia pres disposicions amb relació a l’article. Doncs que el camarada Lenin no ha expressat formalment els seus desitjos sobre aquest assumpte, haurà de decidir-se a base del principi de factibilitat política. És natural que no podia assumir personalment la responsabilitat de tal decisió, i per això he recorregut al comitè central en aquest sentit. Ho he fet sense perdre minut tan prompte he sabut que el camarada Lenin no havia donat instruccions directes i formals sobre el destí ulterior del seu article, l’original del qual serven les seues secretàries.//
//7. Si algú creu que he obrat malament en aquest assumpte, propose que passe a examen de la comissió de conflictes del congrés o d’una altra especial. No veig un altre camí.//
//17 d’abril de 1923.”//
//2//
//Personal; escrita sense còpia.//
//“Camarada Stalin://
//Ahir, en conversa personal amb mi, digueres que estava perfectament clar, al teu parer, que en l’assumpte de l’article del camarada Lenin no hi havia res que retraure’m i que formularies una declaració escrita en aquest sentit.
Fins aquest matí (a les onze) no he rebut tal declaració. És possible que el teu informe d’ahir t’haja fet demorar-la.//
//En tot cas, la teua primera declaració segueix fins a l’hora present sense desmentit per la teua banda, i això dóna peu a certs camarades per a difondre una versió en conseqüència entre determinats delegats.//
//Com no puc permetre ni l’ombra d’una vaguetat en aquest assumpte (per raons que no et serà difícil comprendre), crec necessari accelerar la solució. Si en resposta a aquesta nota no rep una comunicació teua manifestant que enviaràs a tots els membres del comitè central una declaració que excloga qualsevol classe d’equívoc sobre el cas, estimaré que has canviat de propòsit des d’ahir i apel·laré a la comissió de conflictes, perquè faça una investigació des del principi fins al final.//
//Tu pots comprendre i apreciar millor que ningú que si no ho he fet així abans no ha estat perquè estiga disposat a tolerar que se’m perjudique de cap manera.//
//18 d’abril de 1923. Núm. 201.”//
Dirigint-se al congrés el 23 d’abril, Stalin digué en les seues observacions finals sobre la qüestió nacional:
“Ací s’han referit molts a les notes i articles de Vladimir Ilitx. No voldria citar el meu mestre, el camarada Lenin, perquè no està ací, i tem que podria referir-me a ell sense la deguda precisió i encert...”
Aquestes paraules són, sens dubte, un model del més extraordinari jesuïtisme de què hi ha notícia. Stalin sabia ben bé com d’indignat estava Lenin amb la seua política nacional, i que només una malaltia greu impedia al “mestre” enviar al seu “deixeble” als núvols a propòsit d’aquest assumpte precisament.
14 Marc Andreievitx Natanson, alies Bobrov (1849-1919), un dels grans revolucionaris russos, dirigent populista, formà entre els organitzadors del Cercle Txaikovski, que participà de forma revolucionària important en el movimentkhoxdenie v narod (marxant vers el poble). Després de la seua deportació en la província d’Arkangel, organitzà en 1876 l’Obstxestvo Seveniïkh Narodnikov (Societat Populista del Nord), palesament conspirativa, i en aquell estiu inicià i dirigí el grup que realitzà la fuga de Kropotkin. Fundador amb d’altres del partit Zemlia i Svoboda (Terra i Llibertat), arribà a ésser dirigent del Narodnaia Volia (Voluntat del Poble), després de l’escissió i un destacat protagonista de la seua política de terror. Detingut en 1881 amb motiu de l’assassinat del tsar Alexandre II, fou sentenciat a deu anys de deportació a Sibèria. En 1891 organitzà, amb Víctor Txernov, el partit Narodnaia Pravo (Drets del Poble). Detingut en 1894, complí la seua condemna en la fortalesa de Peterpavloski i en Sibèria Oriental. Fou un dels fundadors del partit socialista-revolucionari, membre del seu comitè central i cap de la seua ala esquerra des de 1905. Durant la Primera Guerra Mundial fou un conseqüent internacionalista i un dels inspiradors de la Conferència de Zimmerwald. Passà a ésser un dels dirigents dels socialistes-revolucionaris d’esquerra després de l’escissió de 1917, i en juliol de 1918, després del colp frustrat d’aquest grup contra els bolxevics es posà al capdavant d’una fracció de socialistes-revolucionaris d’esquerra oposada al colp i coneguts com a comunistes revolucionaris. Fou vocal de la Comissió Permanent del Comitè Executiu Central de tota Rússia. Morí al 1919 a l’estranger.