La vida personal dels revolucionaris clandestins estava sempre relegada a un segon terme, reprimida. Però persistia. Com les palmeres en un paisatge de Diego Rivera, l’amor s’obria camí vers el sol des de sota de pesants roques. Quasi sempre estava identificat amb la revolució. Les mateixes idees, els mateixos afanys, el mateix risc, un aïllament en comú de la resta del món, tot plegat creava sòlids lligams. Les parelles es formaven en la il·legalitat, eren separades per la presó, i es tornaven a cercar en tornar de la deportació. Coneixem poca cosa de la vida personal de Stalin, però el poc que coneixem és més valuós per la llum que llença sobre la seua personalitat com a home.
“Es casà en 1903 [ens diu Iremaixvili]. El seu matrimoni, segons els seus punts de vista, fou venturós. Veritat és que resultava difícil advertir en la seua pròpia casa aquella igualtat de sexes que defensava com a forma bàsica del matrimoni en el nou estat. Però no estava en el seu caràcter compartir els mateixos drets amb cap altra persona. El seu matrimoni fou afortunat perquè la seua dona, que no podia competir amb ell en qüestions generals de mentalitat, el considerava un semidéu, i perquè, essent georgiana, havia estat criada en la sacrosanta tradició que obligava la dona a servir”. Iremaixvili, tot i que es considerava socialdemòcrata, servava intacte el culte envers la dona georgiana, que era, en el fons una esclava familiar. Les característiques que atribueix a la dona de Koba són les mateixes que atribuïa a sa mare, Keke: “Aquella dona genuïnament georgiana [...] de tot cor cuidava del benestar del seu marit. Es passava incomptables nits en ardents pregàries, esperant la tornada del seu Sosso, ocupat en secretes conferències. Pregava per que Koba s’apartés de les seues idees, que no eren grates a Déu, i es reintegrés a una plàcida vida domèstica de treball i content.”
No sense estranyesa, ens assabentem per aquestes línies que Koba, que havia renegat de la religió als tretze anys, es casà després amb una dona ingènuament i profunda religiosa. Això pot semblar un cas vulgar i corrent en un mitjà burgès estable, en què el marit es té per agnòstic o es distreu amb ritus maçònics mentre que la seua dona, després de consumar el seu últim adulteri, s’agenolla devotament al confessionari davant el seu director espiritual. Però entre els revolucionaris russos, tals assumptes eren moltíssim més importants. No hi havia un anèmic agnosticisme al moll de la seua filosofia revolucionària, sinó un ateisme militant. ¿Com podien tenir la menor tolerància personal envers la religió, inextricablement lligada a tot allò que s’havien compromès a combatre afrontant continus riscos? Entre els treballadors, que es casen aviat, podrien trobar-se no pocs casos d’un marit que es fa revolucionari després de la boda, mentre que la dona continua obstinadament aferrada a la vella fe. Però fins i tot açò solia produir conflictes dramàtics. El marit mantenia la seua nova vida oculta i secreta, i cada vegada s’anava allunyant més d’ella. En altres casos, el marit aconseguia convertir la seua dona a les seues pròpies opinions, apartant-la de la posició dels seus familiars. Els treballadors joves solien queixar-se ben sovint que els era difícil trobar xicotes emancipades de les velles supersticions. Entre la joventut estudiantil, l’elecció de parella era molt més fàcil. Quasi no es donaven exemples d’intel·lectual revolucionari que es casés amb una creient; i no perquè haguessen normes que ho disposaren així. Però tals coses no estaven d’acord amb els costums, les idees i els sentiments d’aquella gent. Koba fou indubtablement una rara excepció.
Segons sembla, la disparitat d’opinions no produí cap conflicte dramàtic. “Aquest home, d’esperit tan inquiet, que se sentia constantment vigilat, sota la constant mirada de la policia secreta tsarista, en tots els seus passos i en tot allò que feia, no podia trobar afecte més que en la seua empobrida llar. Només la seua dona, el seu fill i sa mare escapen al rancor que prodigava a tots els altres.” L’idíl·lic quadro familiar que traça Iremaixvili permet deduir que Koba era tolerant fins a la indulgència amb les creences de la seua companya. Però com això està en contradicció amb el seu caràcter tirànic, el que sembla tolerància ha d’ésser indiferència moral. Koba no cercava en la seua dona una amiga capaç de compartir les seues idees o, almenys, les seues ambicions. Li bastava trobar en ella una dona submisa i amant. Per les seues opinions era marxista i pels seus sentiments i necessitats espirituals era fill de l’ossetià Bezo, de Didi-Lilo. No sol·licitava de la seua dona més del que son pare havia cercat en Keke.
La cronologia d’Iremaixvili, que no pot equivocar-se, és més de fiar en qüestions personals que no al camp de la política. Però la data que dóna del matrimoni suscita algun dubte. Ell la fixa en 1903, i Koba fou pres a l’abril de 1902 i tornà de la deportació al febrer de 1904. És possible que el casament s’efectués a la presó. Tals casos no eren rars. Però també és possible que la boda se celebrés només després de la seua fuga del desterrament, a principis de 1904. En aquest cas, una boda eclesiàstica oferia certes dificultats per a qui ja es trobava en “estat il·legal”; no obstant això, considerant els costums primitius d’aleshores, especialment en el Caucas, les dificultats policíaques no eren impossibles de salvar. Si Koba es casà després de la seua deportació, açò pot explicar en part la seua passivitat política durant 1904.
La dona de Koba (ni tan sols sabem el seu nom) morí en 1907, segons certs informes, de pulmonia. Llavors, ambdós Sossos no estaven ja en bones relacions. Iremaixvili es lamenta: “El més fort de la seua lluita es dirigí des d’aleshores contra nosaltres, els seus antics amics. Ens atacava en tot míting i en tota discussió del mode més salvatge i desconsiderat, tractant de sembrar verí i odi contra nosaltres per tot arreu. D’haver-li estat possible, ens hauria exterminat a sang i foc [...] Però la immensa majoria dels marxistes georgians continuaren amb nosaltres, i allò era el que més l’enardia i posava furiós.” Ara bé, els costums georgians eren tan dominants, pel que es veu, que l’enemistat política no impedí Iremaixvili visitar Koba en morir la seua dona, per a donar-li el condol: “Estava molt decaigut, però em rebé amistosament, com en altres temps. La cara pàl·lida d’aquell home reflectia la profunda pena que li causà la mort de la fidel companya de la seua vida. La seua aflicció [... havia d’ésser molt gran i tenaç, perquè ja era incapaç de contenir-la davant els estranys.”
La difunta fou soterrada segons totes les regles del ritu ortodox. Els seus parents n’insistiren, i Koba no s’hi oposà. “Quan el modest seguici arribà a la porta del cementeri [refereix Iremaixvili], Koba m’estrenyé fortament la mà, i assenyalant el fèretre, digué: “Sosso, aqueixa criatura ablaní el meu cor de pedra; en morir, es porta amb ella tot l’afecte que encara sentia pels meus semblants.” I, posant-se la mà dreta, sobre el pit, hi afegí: “Està tot tan buit, tan inexplicablement buit ací dins!”” Aquestes paraules poden sonar teatralment patètiques i inhumanes però no és improbable que siguen certes, no sols per referir-se a un home jove aclaparat pel seu primer pesar sincer sinó, també, perquè sovint en el futur trobaren de nou en Stalin la mateixa propensió a l’èmfasi forçat, tret no rar en persones de caràcter rude. La malaptesa d’estil amb què expressa els seus sentiments, procedia de les homilies al seminari.
En morir, la seua dona deixà a Koba un xiquet de fines i delicades faccions. En 1919-1920 era alumne de l’Institut de Tbilisi, on Iremaixvili exercia de professor. Poc després son pare traslladà Iaixa a Moscou. Tornarem a trobar-lo al Kremlin. Tot açò és quant coneixem d’aquell matrimoni, que en matèria de temps encaixa prou bé en el marc de la primera revolució. No és coincidència fortuïta: els ritmes de la vida personal del revolucionari estaven massa estretament travats amb els dels grans esdeveniments.
“A partir del dia en què soterraren la seua dona [insisteix Iremaixvili] perdé l’últim vestigi de sentiments humans. El seu cor s’omplí de l’odi inexplicablement maligne que el seu cruel pare havia començat a engendrar en ell quan encara era un xiquet. Reprimia amb sarcasme els seus impulsos morals cada vegada més espaiats. Implacable amb si mateix, es féu implacable amb els altres.” Així era durant el període de la reacció que, mentre, s’havia ensenyorit del país.
El començament de les vagues de masses en la segona meitat de l’última dècada del segle, significava la proximitat de la revolució. Però la mitjana de vaguistes era encara de menys de 50.000 a l’any. En 1905, aqueix número ascendí d’un salt a 2.750.000; en 1906 baixà a un milió; en 1907, a 750.000, incloent-hi els homes que havien participat en diverses de elles. Aquestes foren les xifres de la revolució. Mai abans havia presenciat el món una onada de vagues semblant! El període de reacció començà en 1908. El nombre de vaguistes abaixà immediatament a 174.000; en 1909, a 64.000; en 1910-1 a 30.000. Però mentre el proletariat anava estretint ràpidament els seus rengles, els camperols que havia aixecat no sols continuaven sinó que reforçaven la seua ofensiva. La devastació de les hisendes dels grans terratinents s’estengué particularment durant els mesos en què funcionà la primer Duma. Es produïren una sèrie de motins de soldats. Després de sufocats els intents de sublevació de Sveaborg i Kronstadt al juliol de 1906, el monarca es tornà atrevit, instituí consells de guerra i, amb ajuda del Senat, adulterà la llei electoral. Però no assolí l’objectiu pretès. La segona Duma resultà més radical que la primera.
Al febrer de 1907, Lenin caracteritzà la situació política del país amb les paraules següents: “La il·legalitat més desenfrenada i cínica [...] La llei electoral més reaccionària d’Europa. El cos de representants populars més revolucionari d’Europa al país més endarrerit.” D’ací la seua conclusió: “Estem en vigílies d’una nova crisi revolucionària més amenaçadora.” Aquesta conclusió no es confirmà. Tot i que la revolució encara tenia prou força per a deixar les seues empremtes en la lliça del pseudoparlamentarisme tsarista, ja estava trencada. Les seues convulsions anaven essent cada vegada més tènues.
El partit socialdemòcrata travessava un procés anàleg. Continuava creixent en nombre de membres, però la seua influència sobre les masses declinava. Cent socialdemòcrates ja no eren capaços de treure al carrer tants treballadors com deu socialdemòcrates ho haurien fet l’any precedent. Els diversos aspectes d’un moviment revolucionari, com a procés històric homogeni i, en general, com a esdeveniment de valor persistent, no són uniformes ni harmònics en contingut o en moviment. No sols els treballadors, sinó també els petit burgesos intentaren venjar la seua derrota pel tsarisme en camp obert votant a favor de les esquerres; però ja no eren capaços d’una nova insurrecció. Privats de l’aparell dels soviets i de contacte directe amb les masses, que aviat sucumbiren a una negra apatia, els treballadors més actius sentiren la necessitat d’un partit revolucionari. Així, aquesta vegada l’ala esquerra de la Duma i el creixement de la socialdemocràcia eren símptomes del descens de la revolució, no del seu auge.
Lenin admeté semblant possibilitat des d’aquells dies, sens cap dubte. Però fins que l’experiència no aportà una verificació definitiva, continuà bastint la seua política sobre el pronòstic revolucionari. Tal era la regla fonamental d’aquesta estratègia. “La socialdemocràcia [escrivia en octubre de 1906] ha d’entrar la primera en la via de la lluita més resoluda i directa i prendre, l’última, els mitjans de lluita més desviats.” Per lluita directa entenia les vagues, les manifestacions, la vaga general, els encontres amb la policia, la insurrecció. Per mitjans desviats cal entendre la utilització de les possibilitats legals, en particular el parlamentarisme, per a agrupar forces. Aquesta estratègia contenia inevitablement el perill d’emprar mètodes de lluita armats en el moment en què les condicions objectives ja havien desaparegut per a aquests mètodes. Però en la balança del partit revolucionari aquest perill tàctic pesava infinitament menys que el perill estratègic de mantenir-se a banda dels esdeveniments i de deixar passar una situació revolucionària.}
El Cinquè Congrés del partit, celebrat a Londres, al maig de 1907, es distingí pel nombre de persones que hi participaren. A la nau de l’església “socialista” hi havia 302 delegats (un delegat per cada 500 membres del partit), mig centenar amb veu consultiva, i no pocs invitats. D’aquests, 90 eren bolxevics i 85 menxevics. Les delegacions nacionals formaven el “centre” entre aquests dos flancs. Al congrés anterior estigueren representats 13.000 bolxevics i 18.000 menxevics (un delegat per cada 300 membres del partit). Durant els dotze mesos transcorreguts entre el Congrés d’Estocolm i el de Londres, la secció russa del partit havia augmentat de 31.000 a 77.000 membres, açò és, dues vegades i mitja. Era inevitable que l’agudesa major de la pugna fraccional repercutís en el nombre. Però, indubtablement, els treballadors avançats continuaren engrossint les files del partit durant aquell any. Al mateix temps, l’ala esquerra es reforçà amb molta més rapidesa que la seua antagonista. En el soviet de 1905, els menxevics preponderaven; els bolxevics eren una modesta minoria. A principis de 1906, les forces d’ambdues fraccions a Sant Petersburg eren aproximadament iguals. Durant l’interval entre la primera i la segona Duma, els bolxevics començaren a avançar-se. En els temps de la segona Duma, havien assolit un complet predomini entre els treballadors avançats. Si es jutja per l’índole dels acords presos, el Congrés d’Estocolm fou menxevic i bolxevic el de Londres.
La desviació del partit cap a l’esquerra fou tinguda en compte per les autoritats. Poc abans del congrés, el departament de policia instruïa les seues dependències locals que “els grups menxevics, en el seu estat actual d’ànim, no representen un perill tan seriós com els bolxevics”. En l’informe regular de la marxa del congrés presentat al departament de policia per un dels seus agents en l’estranger, es feia l’apreciació següent: “Entre els oradors que en el curs de la discussió intervingueren a favor del punt de vista revolucionari, es compten, Stanislav (bolxevic), Trotski, Pokrovski (bolxevic) i Tyszko (socialdemòcrata polonès); en defensa del criteri oportunista, Martov i Plekhànov (dirigents dels menxevics). Hi ha clars indicis [continuava l’agent de l’okhrana] que els socialdemòcrates estan girant vers mètodes revolucionaris de lluita [...] El menxevisme, que florí gràcies a la Duma, ha declinat quan la Duma ha demostrat la seua impotència, donant ampli camp al bolxevisme, o, més bé, a les tendències revolucionàries extremistes.” En realitat, com ja s’ha indicat, el caire sentimental del proletariat era molt més complicat i inconsistent. Així, mentre que l’avantguarda, sostinguda per la seua pròpia experiència, es desvià vers l’esquerra, la massa, descoratjada per les derrotes, virà cap a la dreta. L’alè de la reacció s’estenia ja per damunt del congrés. “La nostra revolució travessa moments de prova [digué Lenin en la sessió del 12 de maig]. Necessitem tota la fortalesa i la resolució, tota la cautela i la perseverança d’un partit proletari unit, si hem de resistir enfront dels insidiosos capritxos del dubte, la defecció, l’apatia, la submissió.”
“A Londres [escrivia un biògraf francès], Stalin conegué Trotski, però aquest darrer a penes hi reparà. El líder del soviet de Sant Petersburg no és de les persones que entaulen fàcilment relacions o entren en intimitat sense una afinitat espiritual genuïna.” Siga açò o no cert, el fet és que no m’assabentí de l’assistència de Koba al Congrés de Londres, sinó pel llibre Suvarin, i més tard ho vaig veure confirmat en les actes oficials. Com a Estocolm, Ivanovitx no figurava entre els 302 delegats amb dret de vot, sinó entre els 42 la participació dels quals era només a títol consultiu o deliberant. El bolxevisme era encara tan feble a Geòrgia que Koba no pogué reunir els 500 vots necessaris en tot Tbilisi! “Ni tan sols a la ciutat nativa de Koba i meua, Gori [escriu Iremaixvili], hi havia un sol bolxevic.” L’absolut predomini dels menxevics en el Caucas fou confirmat en el curs dels debats del congrés pel rival de Koba, Txaumian, dirigent bolxevic del Caucas i futur membre del comitè central. “Els menxevics caucàsics [es lamentava], aprofitant el seu indiscutible pes numèric i el seu domini oficial en el Caucas, fan quant poden per impedir que els bolxevics siguen elegits.” En una declaració signada pel mateix Txaumian i Ivanovitx, llegim: “Les organitzacions menxevics caucàsiques es componen quasi enterament de la petita burgesia de la ciutat i del camp.” Dels 18.000 membres del partit en el Caucas, no eren treballadors més de 6.000; però fins i tot d’aquests, la majoria estaven de part dels menxevics.
La designació d’Ivanovitx com a delegat merament consultiu fou acompanyada d’un incident no exempt de mordacitat. Quan li tocà a Lenin el torn de presidir el congrés, proposà que s’adoptés sense discussió un acord de la comissió de credencials recomanant concedir participació deliberant a quatre delegats, entre ells Ivanovitx. L’infatigable Martov vociferà des del seu seient: “Voldria saber a qui es concedeix veu deliberant. Qui són aqueixos homes, d’on vénen, etc.” Al que respongué Lenin: “Certament no ho sé, però el congrés pot confiar en l’opinió unànime del comitè de credencials.” És molt possible que Martov tingués alguna informació secreta respecte a l’índole específica de l’historial d’Ivanovitx, ja en parlarem amb més detall, i que per açò precisament Lenin s’afanyés a tallar l’ominosa al·lusió referint-se a la unanimitat de la comissió de credencials. En tot cas, Martov jutjà oportú referir-se a “aqueixos homes” com si no foren ningú: “qui són, d’on vénen, etc.”, mentre que Lenin, per la seua banda, no sols no plantejà objeccions a tal caracterització, sinó que la confirmà. En 1907, Stalin era encara totalment desconegut, no sols del partit en general, sinó, fins i tot, dels tres-cents delegats del congrés. L’acord del comitè de credencials fou adoptat amb l’abstenció d’un bon nombre de delegats.
Però és molt de notar el fet que Ivanovitx no féu ús ni una sola vegada del dret de paraula que se li havia concedit. El congrés durà gairebé dues setmanes i les discussions foren summament extenses i prolixes. Però el nom d’Ivanovitx no es fa constar ni tan sols una sola vegada entre els nombrosos oradors. La seua signatura apareix només en dos breus informes de bolxevics caucàsics a propòsit dels seus conflictes locals, amb els menxevics, i fins i tot açò només en tercer lloc. No deixà més empremtes de la seua presència al congrés. Per a apreciar degudament el que açò significa, cal conèixer la mecànica de tramoia del congrés. Cada una de les fraccions i de les organitzacions nacionals es reunien per separat durant els intervals de les sessions oficials, traçaven la seua pròpia línia de conducta i designaven del seu si aquells que havien d’intervenir. De manera que en el curs de tres setmanes de debats, en què participaren tots els membres del partit d’algun renom, la fracció bolxevic no jutjà oportú confiar una sola intervenció a Ivanovitx.
Cap al final d’una de les últimes sessions del congrés parlà un jove delegat de Sant Petersburg. Tots havien abandonat ràpidament els seus seients i ningú l’escoltava. L’orador es veié obligat a pujar dalt d’una cadira per a cridar l’atenció. Però, tot i les circumstàncies tan desfavorables, aconseguí fer un rogle cada vegada més crescut de delegats al seu voltant, i no trigà molt a calmar-se l’auditori. Aquell discurs féu del novici un membre del comitè central. Ivanovitx, condemnat al silenci, prengué nota de l’èxit del nouvingut (Zinòviev només tenia vint-i-un anys), probablement baciu de simpatia, però no d’enveja. Ni una ànima féu el menor cas de l’ambiciós caucàsic, amb el seu dret de veu no utilitzat. El bolxevic Gandurin, soldat de fila al congrés, consignà en les seues Memòries: “Durant les pauses solíem rodejar un o altre dels principals activistes, aclaparant-los a preguntes.” Gandurin esmenta entre els delegats a Litvinov, Vorotxilov, Tomski i d’altres bolxevics relativament foscos d’aleshores; però no Stalin, ni tan sols una vegada. I, no obstant això, escrigué les seues Memòries en 1931, quan era força més difícil oblidar Stalin que recordar-lo.
Entre els membres electes del nou comitè central, els bolxevics eren Myesxkovski, Rozhkov, Teodorovitx i Noguin, amb Lenin, Bogdanov, Krassin, Zinòviev, Rikov, Shanter, Sammer, Leitheisen, Taratuta i A. Smirnov, com a suplents. Els més destacats dirigents de la fracció foren elegits suplents perquè interessava promoure vers l’avantguarda les persones capaces de treballar a Rússia. Però Ivanovitx no estava entre els titulars ni entre els suplents. No seria just cercar-ne la raó en les estratagemes dels menxevics; en realitat, cada bàndol escollí els seus propis candidats. Alguns dels bolxevics del comitè central, com Zinòviev, Rikov, Taratuta i A. Smirnov, eren de la mateixa generació que Ivanovitx i fins i tot més joves.
En la sessió final de la fracció bolxevic, després de clausurat el congrés, s’elegí un centre secret bolxevic, l’anomenat “C. B.”, compost de quinze membres. Entre ells estaven els teòrics i els “literaris” de l’època i del futur, com ara Lenin, Bogdanov, Pokrovski, Rozhkov, Zinòviev i Kàmenev, així com els més coneguts organitzadors: com Krassin, Rikov, Dubronski, Noguin i d’altres. Ivanovitx tampoc pertanyia a aquell grup. No pot negar-se la importància d’aquest fet. Stalin no podia ésser elegit membre del comitè central sense ésser conegut per tot el partit. Un altre obstacle (admetem-ho per aquesta vegada) era que els menxevics caucàsics estaven particularment en contra seua. Però si hagués tingut algun pes i influència dins del seu propi bàndol s’hauria pogut incorporar, com a mínim, al centre de direcció bolxevic, que ben necessitat estava d’un representant autoritzat del Caucas. El mateix Ivanovitx somiaria, sens dubte, en assolir un lloc en el “C. B.”; però no n’hi hagué per a ell.
En vista de tot açò, per a què fou Koba a Londres? No pogué alçar el braç com a delegat amb vot. Resultà inútil com a deliberant. Certament, no exercí cap paper en les reunions reservades de la fracció bolxevic. És inconcebible que hi acudís per mera curiositat, per a escoltar i fer una ullada. Tindria altres missions. Però, quines foren aquestes missions?
El congrés acabà el 19 de maig. No més tard de l’1 de juny, el primer ministre Stolypin plantejà a la Duma la seua petició d’expulsar immediatament cinquanta-cinc diputats socialdemòcrates i sancionar l’arrest de setze d’ells. Sense esperar l’autorització de la Duma, la policia procedí a practicar detencions a la nit del 2 de juny. L’endemà, la Duma fou suspesa, i en el curs d’aquest acte de força per part del govern es promulgà una nova llei electoral. En tot el país es produïren detencions en massa simultàniament, atentament preparades, amb ferroviaris entre els sotmesos a custòdia, en un esforç per prevenir una vaga general. Els motins a la flota del Mar Negre i en un regiment, de Kiev, no passaren d’una temptativa. La monarquia triomfava. Quan Stolypin es mirà a l’espill, hi contemplà la imatge de Sant Jordi, victoriós.
La desintegració evident de la revolució comportà vàries crisis en el partit i en el mateix bàndol bolxevic, decidit per gran majoria a favor de la posició boicotejadora. Açò era quasi una reacció instintiva contra la violència governamental, però era alhora un intent de dissimular la seua pròpia impotència amb un gest radical. Mentre reposava després del congrés de Finlàndia, Lenin reflexionà sobre l’assumpte en tots els seus aspectes, i es decidí resoludament en contra del boicot. La seua situació dins del seu mateix bàndol arribà a ésser prou difícil. No era cosa fàcil passar dels dies d’apogeu revolucionari als tediosos de dificultats i obstacles. “A excepció de Lenin i Rozhkov [escrivia Martov], tots els representants de talla de la fracció bolxevic (Bogdanov, Kàmenev, Lunatxarski, Volski i d’altres) estaven a favor del boicot.” La cita és, en certa manera, interessant, perquè inclou entre els representants de talla no sols Lunatxarski, sinó fins i tot l’oblidat Volski, però s’oblida de Stalin. En 1924, quan el periòdic històric oficial de Moscou reproduí el testimoni de Martov, al consell de redacció no se li ocorregué mostrar interès sobre l’opinió de Stalin en aquella ocasió.
No obstant això, Koba estava entre els boicotejadors. A més de testimonis directes sobre el cas, que, d’altra banda, procedeixen de menxevics, hi ha una certa evidència indirecta que és la més convincent: ni tan sols un dels historiadors oficials presents diu una sola paraula a propòsit de la posició de Stalin en allò tocant les eleccions a la Tercera Duma. En un opuscle titulat Sobre el boicot a la Tercera Duma, publicat poc després de la revolució, i en el que Lenin defensava la participació en les eleccions, fou Kàmenev qui defensà el punt de vista dels partidaris del boicot. Hauria estat més fàcil per a Koba servar l’incògnit, doncs que a ningú se li hauria acudit en 1907 demanar-li que es manifestés per mitjà d’un article. El vell bolxevic Pirïeiko recorda que els boicotejadors “amonestaren el camarada Lenin pel seu menxevisme”. No hi ha motiu per a dubtar que Koba no es quedà enrere al seu cercle d’íntims amb epítets prou incisius en rus i en georgià. Quant a Lenin, demanà a la seua fracció desembaràs i habilitat per a afrontar les realitats. “El boicot és una declaració oberta de guerra contra l’antic govern, un atac directe contra ell. Sense, com a mínim, un ampli ressorgir revolucionari [...] no cal comptar amb l’èxit del boicot.” Molt més tard, en 1920, Lenin escrivia: “Fou un error [...] per als bolxevics haver boicotejat la Duma en 1906.” Fou un error, perquè després de la derrota de desembre era impossible esperar una ofensiva revolucionària en el futur immediat; per consegüent, no tenia sentit menysprear una tribuna com la Duma per a mobilitzar les files de la revolució.
En la conferència del partit que es celebrà a Finlàndia, al juliol, els nou delegats bolxevics, a excepció de Lenin, es pronunciaren a favor del boicot. Ivanovitx no hi participà, en aquella conferència. El portaveu dels boicotejadors fou Bogdanov. L’acord afirmatiu sobre la qüestió de participar en les eleccions es prengué pels vots units “dels menxevics, els de la Lliga Jueva (bundistes), els polonesos, un dels letons i un bolxevic”, escrivia Dan. “Un bolxevic”, açò és, Lenin. “En una caseta d’estiu [recorda Krupskaia], Ilitx defensà ardentment la seua posició; Krassin pujava en la seua bicicleta, i aturat davant la finestra, escoltava Ilitx amb atenció. Després, sense entrar a la casa, s’allunyava meditabund...” Krassin s’allunyà d’aquella finestra per més de deu anys. No tornà al partit sinó després de la Revolució d’Octubre, i ni tan sols immediatament. A poc a poc, sota l’influx de noves lliçons, els bolxevics es foren adherint al parer de Lenin, encara que, com veurem, no en la seua totalitat. En silenci, Koba també repudià el boicotisme. Els seus discursos en el Caucas a favor del boicot han quedat magnànimament relegats a l’oblit.
La Tercera Duma començà la seua infausta activitat al mes de novembre. L’alta burgesia i els grans terratinents rics s’hi havien assegurat per endavant una majoria. Llavors començà el període més ombriu de la vida de la Rússia “renovada”. Les organitzacions obreres foren dispersades, sufocada la premsa revolucionària, i els consells de guerra anaven a la saga de les expedicions de càstig. Però més terrible que els colps exteriors era la reacció interior. La deserció assolí caràcter de masses. Els intel·lectuals deixaven la política per la ciència, l’art, la religió i el misticisme eròtic. La pinzellada final d’aquest quadro fou l’epidèmia de suïcidis. El capgirament de valors es dirigia, primer que res, contra els partits revolucionaris i els seus dirigents. El brusc canvi d’actitud trobà una reflexió brillant als arxius del departament de policia, on censuraven les lletres dubtoses, servant així les més interessants per a la història.
En Ginebra, Lenin rebé una lletra de Sant Petersburg que deia el següent: “La calma regna per dalt i per baix, però el silenci de baix està infectat. Davall la seua capa aguaita tal ira que farà bramar als homes, perquè han de fer-ho. Però, de moment, fins i tot nosaltres patim el més neci d’aqueixa ira...” Un cert Zakxarov escrivia a un amic seu d’Odessa: “Hem perdut completament la fe en aquells als que tan apreciàvem [...] Imagina’t que, a finals de 1905, Trotski deia seriosament que la revolució política havia culminat en un èxit gran, i que seria immediatament seguida pel començament de la revolució social...! I què dir de la portentosa tàctica de la revolució armada que tant han divulgat els bolxevics...? De veres, he perdut tota fe en els nostres dirigents i en tots els anomenats intel·lectuals revolucionaris.” Ni tan sols la premsa liberal i la radical s’abstingueren de ferir als vençuts amb el seu sarcasme.
Les desercions es produïen no sols entre els intel·lectuals, no sols entre els que arriben avui per a allunyar-se demà, i per als qui el moviment no era més que una causa a meitat de camí, sinó fins i tot entre els treballadors avançats, que havien estat carn i ungla del partit durant anys. La religiositat, d’una banda, i l’embriaguesa, el joc i altres factors per l’estil, d’una altra, prenien més força que mai entre les capes endarrerides de la classe treballadora. En la millor preparada, començaven, a imposar el to els individualistes, que s’esforçaven per elevar la seua situació personal, cultural i econòmica per damunt de la massa dels seus companys de treball. Els menxevics trobaven el seu sosteniment en aqueixa capa de l’aristocràcia obrera, composta principalment de metal·lúrgics i tipògrafs. Els treballadors de les capes mitjanes, als qui la revolució havia acostumat a llegir periòdics, acusaven una major estabilitat. Però, en haver-se incorporat a la vida política sota la direcció d’intel·lectuals, en quedar-se sols se sentiren com petrificats i no feien més que marcar el pas.
No tot el món desertà. Però els revolucionaris que no estaven disposats a rendir-se ensopegaren amb insuperables obstacles. Una organització il·legal necessita un ambient de simpatia i una renovació constant de reserves. En una atmosfera de decadència, no sols era dur, sinó virtualment impossible atenir-se a les regles indispensables de conspiració i mantenir contactes revolucionaris. “El treball clandestí continuava lànguidament. Durant 1909 es produïren accions policíaques contra les impremtes del partit en Rostov del Don, Moscou, Tyumen, Sant Petersburg... (i en d’altres llocs), els recanvis de proclames a Sant Petersburg, Bialystok, Moscou; els arxius del comitè central a Sant Petersburg. En tots aquests casos, el partit perdia excel·lents activistes.” Açò ho refereix quasi en to de lamentació el general de la gendarmeria Spiridovitx.
“No tenim gent [escrivia Krupskaia amb tinta invisible a Odessa, en els començaments de 1909]. Tots estan escampats per les presons i els centres de deportació.” Els gendarmes feren visible el text dissimulat de la lletra, i augmentà la població dels presidis. L’escassetat d’afiliats revolucionaris conduí inevitablement a un descens en el nivell del comitè. La insuficiència de selecció féu possible que els agents secrets pujaren els esgraons de la jerarquia il·legal. Amb un senzill gest, el provocador condemnava a l’arrest tot revolucionari que destorbés el seu avanç. Les temptatives de purgar l’organització d’elements dubtosos menaven immediatament a empresonaments en massa. Una atmosfera de sospita i recíproc recel paralitzava tota iniciativa. Després d’un bon nombre de detencions hàbilment calculat, el provocador Kukusxin a principis de 1910, es col·locà al capdavant de l’organització al districte de Moscou. “L’ideal de l’okhrana està en via de realització [escrivia un participant actiu del moviment]. Agents secrets estan al capdavant de totes les organitzacions de Moscou.” La situació a Sant Petersburg no era molt millor. “La direcció semblava desbaratada, no hi havia mode de restaurar-la, la provocació ens rosegava les entranyes, les organitzacions disminuïen [...] En 1909, Rússia tenia encara cinc o sis organitzacions actives; però fins i tot elles no trigaren en enfonsar-se en la inactivitat. El nombre de membres de l’organització del districte de Moscou, que era de 500 cap a finals de 1908, baixà a 250 a meitat de l’any següent, i a 150 sis mesos després; en 1910 l’organització deixà d’existir.
L’exdiputat de la Duma, Samoilov, refereix com a principis de 1910 l’organització d’Ivanov-Voznessensk, que fins aleshores havia estat prou influent i activa, es desmembrà. Poc després d’ella s’esvaïren també els sindicats. Els seus llocs foren ocupats per quadrilles de les centúries negres. El règim prerevolucionari anava essent gradualment restaurat a les factories tèxtils, el que significava rebaixes de jornals, multes abusives, acomiadaments i altres coses per l’estil. “Els treballadors que continuaven treballant ho aguantaven en silenci.” Però no podia haver-hi tornada a l’ordre passat. En l’estranger, Lenin assenyalava les lletres dels treballadors, que en parlar de la renovada opressió i persecució per part dels fabricants, hi afegien: “Espereu, 1905 ha de tornar!”
Al terror de dalt corresponia el terror de baix. La lluita dels derrotats insurrectes continuà convulsivament per molt de temps en forma de disperses explosions locals, incursions de guerrilles i actes de terrorisme individuals o de grup. El curs de la revolució es caracteritzava amb notable claredat per estadístiques del terror. En 1905 foren assassinades 233 persones; 168 en 1906, i 1.231 en 1907. El nombre de ferits seguia una progressió quelcom distinta, des que els terroristes havien après a tenir punteria. L’onada terrorista assolí la seua culminació en 1907. “Hi havia dies [escriu un observador liberal] en què diversos actes importants de terror anaven acompanyats de vintenes d’altres de menor quantia i d’assassinats d’oficials subalterns [...] Hi havia laboratoris de bombes en totes les ciutats, i a vegades destrossaven els seus mateixos inexperts fabricants...”, i continua en aquest to. L’alquímia de Krassin es democratitzà intensament.
Tot comptat, el trienni de 1905 a 1907 és particularment notable pels actes de terrorisme i les vagues. Però allò que destaca és la divergència entre els seus informes estadístics: el nombre de vaguistes descendia ràpidament any rere any mentre que el nombre d’actes terroristes pujava amb la mateixa rapidesa. Evidentment, el terrorisme individual creixia conforme declinava el moviment de masses. Però el terrorisme no podia créixer indefinidament. L’ímpetu desencadenat per la revolució estava destinat a consumir-se en terrorisme com s’havia consumit en altres esferes d’activitat. En efecte, els 1.231 assassinats de 1907 disminuïren a 400 en 1908 i a un centenar en 1909. La
proporció creixent dels simples ferits mostrava, a més, que ara els tirs procedien d’aficionats sense exercitar, majoritàriament adolescents novells.
En el Caucas, amb les seues romàntiques tradicions de bandidatge i sagnants querelles encara prou vives, la guerra de guerrilles trobà bon nombre de quadres intrèpids com a partidaris. Més d’un miler d’aquests actes de tota mena es produïren a Transcaucàsia només entre 1905 i 1907, els anys de la primera revolució. Destacaments de combatents trobaren també bon camp d’activitats en els Urals, sota la direcció dels bolxevics, i a Polònia sota la bandera del Partit Socialista Polonès. El 2 d’agost de 1906, vintenes de policies i soldats sucumbiren als carrers de Varsòvia i d’altres ciutats poloneses. Segons l’explicació dels dirigents, la finalitat d’aqueixos atacs era “mantenir despert l’ànim revolucionari del proletariat”. El cap d’aquells dirigents era Iossif Pilsudski, el futur alliberador de Polònia, i el seu opressor. Comentant els successos de Varsòvia, Lenin escrivia: “Aconsellem als grups combatents del nostre partit que cessen en la seua inactivitat i inicien algunes operacions de guerrilles...” “I aquestes crides dels dirigents bolxevics [comenta el general Spiridovitx], no quedaren desateses, tanmateix l’acció en contra del comitè central (menxevic).”
De gran importància en els sagnants xocs dels terroristes amb la policia era la qüestió dels diners, nervi de tota guerra, fins i tot la civil. Abans del manifest constitucional de 1905, el moviment revolucionari estava sostingut principalment per la burgesia liberal i els intel·lectuals radicals. Això succeïa així també en el cas dels bolxevics, als qui l’oposició liberal jutjava simplement com a demòcrates revolucionaris un poc més gosats. Però quan la burgesia diposità les seues esperances en la futura Duma, començà a mirar els revolucionaris com un obstacle als seus afanys d’avenir-se amb la monarquia. Aquell canvi d’actitud assestà un potent colp als fons de la revolució. Els tancaments de fàbriques i l’atur interromperen l’aportació de diners dels treballadors. Mentre, les organitzacions revolucionàries havien desenrotllat grans màquines polítiques amb les seues pròpies impremtes, editorials, quadres d’agitadors i, finalment, destacaments de xoc en constant penúria d’armament. En tals circumstàncies, no hi havia manera de continuar sufragant les despeses de la revolució com no fos aconseguint fons a través de la força. La iniciativa, com quasi sempre, vingué de baix. Les primeres expropiacions es produïren més bé pacíficament, sovint amb una tàcita intel·ligència entre els “expropiadors” i els empleats de les institucions expropiades. Així està la història dels empleats de la Companyia d’Assegurances “Nadexda” (Esperança) animant als vacil·lants expropiadors amb les paraules: “No vos esgoteu, camarades!” Però aquest idíl·lic període no durà molt. Darrere de la burgesia, els intel·lectuals, fins i tot els empleats bancaris, s’apartaren de la revolució. Augmentaven les baixes per ambdues bandes. Mancades de suport i simpatia, les “organitzacions combatents” aviat s’esvaïren com el fum o es disgregaren amb la mateixa rapidesa.
Un exemple típic de com fins i tot els destacaments més disciplinats degeneraren, es troba en les Memòries del ja citat Samoilov, el primer diputat elegit a la Duma pels treballadors tèxtils d’Ivanovo-Voznessensk. El destacament, actuant al principi “sota les ordres del centre del partit”, començà a “obrar malament” durant el segon semestre de 1906. Quan oferí al partit només la meitat dels diners robats en una fàbrica (després d’assassinar el caixer), el comitè del partit es negà a acceptar-ho i renyà els combatents. Però ja era massa tard; es disgregaren ràpidament i prompte es reduí tota la seua actuació “a atacs de bandidatge del tipus criminal més vulgar”. Sempre amb grans sumes de diners, els combatents començaren a dedicar-se a xeflis i platxèries, en el curs de les quals queien sovint en mans de la policia. Així, a poc a poc, tot el destacament de combatents tingué un final ignominiós. “No obstant això, hem d’admetre [escriu Samoilov], que a les files hi havia no pocs [...] camarades genuïnament afectes, lleials a la causa de la revolució, i alguns de cor net com el cristall...”
El propòsit original de les organitzacions combatents era assumir la direcció de les masses rebels, ensenyant-les a usar armes i assestar a l’enemic colps eficaços. El principal teoritzador, si no l’únic, en aqueix camp d’activitats, era Lenin. Després d’aixafada la insurrecció de desembre, el primer problema era què havia de fer-se amb les organitzacions de combat. Lenin fou al Congrés d’Estocolm amb un esbós d’acord, pel que, fins i tot reconeixent l’interès de les activitats de les guerrilles i com a part de la preparació per a la futura gran ofensiva contra el tsarisme, permetia les anomenades “expropiacions” de fons “sota el control del partit”. Però els bolxevics retiraren aquesta proposició obligats per la pressió de la disconformitat dins del seu propi si. Per una majoria de seixanta-quatre vots per quatre en contra i vint abstencions, s’aprovà la proposició menxevic, per la qual es prohibien categòricament les “expropiacions” de persones i institucions particulars, tolerant la confiscació de fons de l’estat només en el cas que els òrgans del govern revolucionari s’instituïren en una localitat donada; és a dir, només en connexió directa amb un aixecament popular. Els vint-i-quatre delegats que s’abstingueren o votaren en contra d’aquesta resolució componien la meitat leninista irreconciliable de la fracció bolxevic.
{En un llarg informe publicat a la premsa sobre el Congrés d’Estocolm, Lenin fa completament a una banda la resolució sobre els atacs a mà armada, invocant el fet que no hi assistí als debats. “I aquesta qüestió, ben entès, no és principista.” És poc probable que l’absència de Lenin fos fortuïta: simplement no volia nuar-se les mans. Exactament igual que, un any més tard, en el Congrés de Londres, Lenin, obligat en tant que president a assistir als debats sobre la qüestió de les expropiacions, evità participar en la votació, tanmateix les enfurismades mirades llançades des del bancs menxevics. La resolució de Londres prohibia categòricament les expropiacions i ordenava la dissolució de les “organitzacions de combat” del partit.}
Com, és natural, no es tractava d’una qüestió de moralitat abstracta. Totes les classes i tots els partits examinen el problema de l’assassinat no des del punt de vista del manament bíblic, sinó des del punt de vista de la conveniència dels interessos històrics en joc. Quan el papa i els seus cardenals beneïen les armes de Franco, cap dels governants conservadors suggerí la idea d’empresonar-los per incitar a l’homicidi. Els moralistes oficials s’alcen contra la violència quan aquesta és revolucionària. En canvi, qualsevol que lluite efectivament contra l’opressió de classe ha de reconèixer per força la revolució. I qui reconeix la revolució reconeix la guerra civil. Finalment, “la guerra de guerrilles és una ineludible forma de lluita [...] quan es produeixen llargs intervals entre les grans batalles d’una guerra civil” (Lenin). Des del punt de vista dels principis generals de la lluita de classes, tot açò era completament irrefutable. Les divergències es produïren amb l’avaluació de circumstàncies històriques concretes. Quan entre dues batalles importants de la guerra civil transcorren dos o tres mesos, aqueix interval ha d’omplir-se amb actuació de guerrilles contra l’enemic. Però si la “pausa” es perllonga anys sencers, llavors la guerra de guerrilles deixa d’ésser una preparació per a la batalla, i esdevé una simple convulsió consecutiva a la derrota. No és fàcil, certament, determinar el moment de la ruptura.
Les qüestions del boicot i de les activitats guerrilleres estaven íntimament relacionades. És permissible boicotejar les assemblees representatives només en el cas que el moviment de masses siga prou fort per a enfonsar-les o per a passar-les per alt. Però quan les masses estan en plena retirada, la tàctica del boicot perd el seu sentit revolucionari. Lenin ho comprengué i ho explicà millor que altres. Ja en 1906 repudiava el boicot de la Duma. Després del colp del 3 de juny de 1907, entaulà una lluita decidida contra els boicotejadors precisament perquè la baixamar havia succeït a la pleamar. Era inqüestionable que les activitats guerrilleres s’havien convertit en pur anarquisme, quan calia utilitzar fins i tot el recinte del “parlamentarisme” tsarista per a preparar el terreny a la mobilització de les masses. En l’apogeu de la guerra civil, les activitats de les guerrilles augmentaren i estimulaven així el moviment de masses; en el període de reacció intentaren reemplaçar-lo, però, de fet, el que feren fou desconcertar el partit i accelerar la seua disgregació. Olminski, un dels més rellevants companys d’armes de Lenin, fa llum crítica sobre aquell període des de la perspectiva dels temps del soviet. “No pocs dels millors joves [escrivia] periren en el cadafal; d’altres degeneraren, i d’altres perderen la seua fe en la revolució. Al mateix temps, la gent en general començà a confondre els revolucionaris amb bandits vulgars. Més tard, quan es començà a reanimar el moviment obrer revolucionari, aquest ressorgiment fou més lent a les ciutats on les “ex” [expropiacions] havien estat més nombroses. (Com a exemple puc citar Bakú i Saratov.)” Tinguem present aquesta referència a Bakú.
La suma total de les activitats de Koba durant els anys de la primera revolució sembla tan insignificant, que, vullguem o no, se suscita la pregunta: És possible que fos açò tot? Al vèrtex dels successos que passaven al seu voltant, Koba no hauria pogut menys d’acudir a procediments d’acció que li haurien permès demostrar la seua vàlua. La participació de Koba en actes de terrorisme i expropiació no pot dubtar-se. I no obstant això, és difícil determinar el caràcter de tal participació.
“El principal inspirador i inspector general [...] de l’activitat combatent [escriu Spiridovitx] era Lenin mateix, ajudat per gent de confiança molt addicta a ell.” Què gent era aquella? L’antic bolxevic Alexinski, que en esclatar la guerra es féu especialista en desemmascarar els bolxevics, consignà en la premsa estrangera que dins del comitè central hi havia un “petit comitè l’existència del qual ignoraven no sols la policia tsarista, sinó fins i tot els membres del partit. Aquell petit comitè constituït per Lenin, Krassin i una tercera persona [...] s’ocupava especialment de la hisenda del partit”. Ocupar-se de finances significava per a Alexinski dirigir les expropiacions. La “tercera persona” no anomenada era el naturalista, físic, economista i filòsof Bogdanov, a qui ja coneixem. Alexinski no tenia per què ésser reticent sobre la participació de Stalin en les operacions de combat. Res en diu perquè res se’n sap al respecte. Per aquells anys Alexinski no sols estava en estretes relacions amb el centre bolxevic, sinó en contacte amb el mateix Stalin. Per regla general, aquell difamador deia més del que sabia.
Les notes a les obres de Lenin diuen a propòsit de Krassin: “Guià l’oficina tècnica de combat del comitè central.” Krupskaia escrigué al seu torn: “Els membres del partit s’assabenten ara de la important tasca que Krassin realitzà en l’època de la revolució de 1905, armant els combatents, inspeccionant la fabricació d’explosius, etc. Tot això es feia en secret, sense la menor ostentació, però emprant-hi una enorme energia. Vladimir Ilitx sabia d’aquella tasca de Krassin més que ningú, i des d’aleshores sempre el lloava.” Vointinski, que durant la primera revolució fou un bolxevic destacat, escrivia: “Tinc una clara impressió que Nikititx [Krassin] era l’únic home, dins de l’organització bolxevic, a qui Lenin mirava amb genuí respecte i absoluta confiança.” És cert que Krassin concentrà els seus esforços principalment a Sant Petersburg. Però si Koba hagués portat a terme en el Caucas operacions de tipus semblant, Krassin, Lenin i Krupskaia no hagueren deixat d’assabentar-se’n. No obstant això, Krupskaia, que per a mostrar la seua lleialtat ha tractat d’esmentar Stalin amb la major freqüència possible, no ha dit mai res respecte a la seua participació en les activitats combatents del partit.
El 3 de juliol de 1938, Pravda, de Moscou, quasi inesperadament, declarà que “l’auge sense precedents del moviment revolucionari en el Caucas” en 1905 estava relacionat amb la “direcció de les organitzacions més militants del nostre partit, creades allí per primera vegada directament pel camarada Stalin”. Però la simple asserció oficial de què Stalin tingué alguna cosa a veure amb les “organitzacions més militants” es refereix al principi de 1905, abans que sorgís el problema de l’expropiació; no dóna informes sobre la tasca real de Koba; finalment, és dubtós per la naturalesa mateixa de les coses, perquè no hi havia organització bolxevic en Tbilisi ni la hi hagué fins a la segona meitat de 1905.
Vegem el que diu Iremaixvili sobre el particular. Parlant amb indignació sobre actes terroristes, “ex” i altres semblats, declara: “Koba fou l’iniciador dels crims comesos pels bolxevics a Geòrgia, que redundaren en profit de la reacció.” Després de la mort de la seua dona, quan Koba “perdé els últims residus de sentiment humà”, esdevingué “un apassionat defensor i organitzador [...] de l’estúpid i sistemàtic assassinat de prínceps, popes i burgesos”. Ja hem tingut ocasió de convèncer-nos que el testimoni d’Iremaixvili no deixa res a desitjar a mesura que passa dels assumptes personals al terreny polític, i de la infància i la joventut a anys més madurs. Els vincles polítics entre aquests dos amics dels anys mossos acabaren al començament de la primera revolució. Només per atzar el dia 17 d’octubre, quan es publicà el manifest constitucional, Iremaixvili veié als carrers de Tbilisi (veié, però no escoltà) que Koba, suspès d’un fanal de ferro (aquell dia tot el món s’encimbellava als fanals), arengava una multitud. Com ell era menxevic, només de segona o tercera mà podia esbrinar Iremaixvili quina classe d’activitats terroristes eren les de Koba. Per consegüent, aquest testimoni és poc fidedigne. Iremaixvili cita dos exemples: la famosa expropiació de Tbilisi en 1907, que tindrem ocasió de discutir més endavant, i la mort del popular escriptor georgià príncep Txavtxavadze. Amb referència a l’expropiació, que situa erròniament en 1905, observa Iremaixvili: “Koba pogué burlar la policia en aquella ocasió també; no hi hagueren proves suficients que demostraren la seua iniciativa en aquell cruel atemptat. Però aquella vegada el Partit Socialdemòcrata de Geòrgia expulsà Koba oficialment...” Iremaixvili no addueix la menor prova que Stalin tingués res a veure amb l’assassinat del príncep Txavtxavadze, limitant-se a aquesta observació equívoca: “Indirectament, Koba era partidari de la violència. Aquell agitador trasbalsat d’odi, fou l’instigador de tots els crims.” Els records d’Iremaixvili en aquesta part interessen únicament per fer llum sobre la reputació de Koba entre els seus adversaris polítics.
El documentat autor d’un article publicat en un periòdic alemany Volksstimme (La Veu del Poble), de Mannheim, 2 de setembre de 1932, molt probablement un menxevic georgià, fa ressaltar que tant els amics com els enemics exageraven molt les aventures terroristes de Koba. “És veritat que Stalin posseïa una extraordinària habilitat i inclinació per a organitzar atacs de tal mena [...] Però en tals assumptes solia exercir el paper d’organitzador, inspirar, inspector, però no el de participant directe.” Per consegüent, certs biògrafs pequen d’inexactes en representar-lo “corrent d’una banda a una altra amb bombes i revòlvers i realitzant les més arriscades empreses”. La història de la pretesa participació de Koba en l’assassinat del dictador militar de Tbilisi, general Gryaznov, el 17 de gener de 1906, sembla una espècie d’invenció. “Aquell fet fou executat d’acord amb la decisió del Partit Socialdemòcrata de Geòrgia (menxevics), per mitjà de terroristes del partit especialment designats a l’efecte. Stalin, com altres bolxevics, no tenia cap influència en Geòrgia i no participà directament ni indirecta en l’assumpte.” Aquest testimoni de l’autor anònim mereix consideració. Però en el seu aspecte positiu és virtualment equívoc: si bé reconeix en Stalin “extraordinària habilitat i inclinació” per a expropiacions i assassinats, no exposa cap dada en suport de tal caracterització.
El vell terrorista bolxevic georgià, Kotè Tsintsadze, testimoni conscienciós i veraç, afirma que Stalin, descontent de la irresolució dels menxevics en l’assumpte de l’atemptat per a assassinar el general Gryaznov, invità Kotè a ajudar-lo a organitzar amb al objecte un destacament de combat pel seu compte. El mateix Kotè recorda que en 1906 se li ocorregué organitzar un grup armat de bolxevics per a robar les caixes de l’estat. “Els nostres camarades de relleu, especialment Koba-Stalin, aprovaren la meua iniciativa.” Aquest testimoni té doble interès: en primer lloc, mostra que Tsintsadze considerava Koba “un camarada de relleu”, açò és, un dirigent local; i en segon, ens dóna marge per a treure la conclusió que en aquests assumptes no passava Koba d’aprovar les iniciatives d’altres5.
Contra la resistència del comitè central menxevic, però amb l’activa cooperació de Lenin, els grups armats del partit assoliren convocar una conferència especial en Tammerfors, al novembre de l’any 1906. Entre els principals participants d’aqueixa conferència estaven revolucionaris que més tard exerciren un paper important o notable dins del partit, com Krassin, Iarolavski, Zemaxka, Lalaiants, Trilisser i d’altres. Stalin no es troba entre ells, tanmateix que aleshores estava en llibertat en Tbilisi. Pot hom suposar que preferia no arriscar-se presentant-se en la conferència, atenent a consideracions de conspiració. No obstant això, hi participà de forma important Krassin, que per aquell temps estava al capdavant de les activitats combatives del partit i per la seua fama estava exposat a major risc que cap altre.
El 18 de març de 1918 (açò és, pocs mesos després d’implantat el règim soviètic), el dirigent menxevic Julius Martov escrigué en un periòdic de Moscou: “Que els bolxevics caucàsics es dedicaren a qualsevol classe d’empreses arriscades d’índole expropiatòria és cosa que havia de conèixer bé el mateix ciutadà Stalin, que al seu temps fou expulsat de l’organització del seu partit per tenir alguna cosa a veure amb les expropiacions.” Stalin jutjà necessari fer comparèixer Martov davant el tribunal revolucionari: “Mai en la meua vida [digué al tribunal i als presents que omplien la sala] he estat jutjat per l’organització del meu partit, ni expulsat. Això és un libel infame.” Però Stalin res digué a propòsit d’expropiacions “Només amb documents a la mà té hom dret a presentar acusacions com la de Martov. Però és deshonrós llençar fang a base de rumors, sense tenir la menor prova.” On està la font política de la indignació de Stalin? No és cap secret que els bolxevics en conjunt estigueren relacionats amb les expropiacions: Lenin les defensà obertament en la premsa. En canvi, l’expulsió d’una organització menxevic difícilment es podria considerar per part d’un bolxevic com a antecedent vergonyós, especialment deu anys després. Per tant, Stalin no tenia cap motiu que l’induís a negar les “acusacions” de Martov si haguessen correspost a la realitat. D’altra banda, provocar un adversari destre i enginyós a comparèixer en judici en tals condicions era exposar-se a donar-li una ocasió de posar-lo en evidència. Significava açò, doncs, que les acusacions de Martov eren falses? Parlant en general, Martov, portat del seu temperament de periodista i la seua antipatia envers els bolxevics, havia traspassat més d’una vegada els límits que hauria d’haver-li traçat la noblesa del seu caràcter. Però en aquest cas, el punt de debat era el judici. Martov es mantingué categòric en la seua afirmació, i demanà que foren citats diversos testimonis: “En primer lloc, el conegut home públic, socialdemòcrata georgià, Isidor Ramixvili, que presidia el tribunal revolucionari que decidí la participació de Stalin en l’expropiació del vapor Nicolau I a Bakú; Noé Jordània; el bolxevic Txumian, i d’altres membres del comitè del districte transcaucàsic, en 1907-1908. En segon lloc, un grup de testimonis encapçalats per Gukovski, actual comissari d’hisenda, sota la presidència del qual es jutjà el cas de la temptativa d’assassinat del treballador Zharinov, qui, davant l’organització del partit, havia acusat al comitè de Bakú i el seu líder Stalin d’estar relacionats amb una expropiació.” En la seua resposta, Stalin res digué respecte a l’expropiació del vapor ni de la temptativa d’assassinat de Zharinov, al mateix temps que insistia: “Mai fui jutjat; si Martov ho diu, és un miserable calumniador.”
En el sentit estrictament legal de la paraula, era impossible expulsar “expropiadors”, doncs que ells ja s’havien separat prudentment del partit, anticipant-se. Però era possible plantejar la qüestió del seu reingrés. L’expulsió immediata només podia servir de norma per als instigadors que quedaven a les files del partit; ara bé, segons sembla no hi havia càrrecs directes contra Koba. És possible, doncs, que fins a un cert punt Martov tingués raó en afirmar que Koba havia estat expulsat; “en principi”, així havia estat. Però també Stalin tenia raó: individualment mai havia estat jutjat. No era cosa fàcil per al tribunal resoldre el litigi, especialment per falta de testimonis. Stalin es negava a què els citaren, al·legant la dificultat i la inseguretat de comunicacions amb el Caucas en aquells crítics dies. El tribunal revolucionari no escodrinyà el fons de l’assumpte, declarant que la difamació no entrava en les seues atribucions, però sentencià Martov a “censura social” per insultar el govern soviètic (“El govern de Lenin i Trotski”, com deia irònicament la informació de la causa en la publicació menxevic). És impossible no detenir-se amb aprensió davant l’al·legat de l’atemptat contra la vida del treballador Zharinov per la seua protesta contra les expropiacions. Encara que res coneixem sobre aquest episodi, projecta un reflex ominós sobre el futur.
En 1925, el menxevic Dan escrivia que expropiadors com ara Ordxonikidze i Stalin en el Caucas proveïen de recursos la fracció bolxevic; però açò és simplement una repetició del que Martov havia dit, i sens dubte a base dels mateixos informes. No hi ha ningú que ens subministre dades concretes. No obstant això, no han faltat temptatives per a descórrer la cortina que cobreix aquell període romàntic de la vida de Koba. Amb la insinuant lleugeresa que el caracteritza, Emil Ludwig sol·licità de Stalin durant la seua entrevista al Kremlin que li contés “tot” sobre les seues aventures de joventut, per exemple, del robatori d’un banc. En resposta, Stalin lliurà al seu curiós interlocutor un opuscle biogràfic en què se suposava que constava tot; però allí no hi havia una sola paraula sobre robatoris.
El mateix Stalin no ha dit mai res ni en cap banda, ni tan sols una paraula, sobre les seues aventures combatives. Difícil és dir per què. Mai s’ha distingit per la seua modèstia autobiogràfica. El que no considera adequat dir-ho ell, ho encarrega dir a altres. A partir de la seua vertiginosa ascensió, pot haver obeït el seu silenci a la consideració de “prestigi” governamental. Però en els primers anys que seguiren la Revolució d’Octubre, tals consideracions li eren completament alienes. Els antics combatents res en digueren en lletra impresa durant aquell període en què Stalin encara no era l’inspirador i rector dels records històrics. La seua reputació com a organitzador d’activitats bèl·liques no troba suport en altres documents: ni en arxius policíacs ni en declaracions de traïdors o renegats. Cert és que Stalin té en lloc segur els expedients de la policia; però si els arxius de la gendarmeria contingueren dades concretes sobre Djugaixvili com expropiador, els càstigs a què hauria estat sotmès serien immensament més durs que els que allí consten.
De totes les hipòtesis, només una té una certa versemblança. “Stalin no es refereix, ni permet que ho facen altres, a actes terroristes relacionats d’alguna manera amb el seu nom [escriu Suvarin]; en qualsevol altre cas, resultaria inevitablement clar que eren els altres els qui hi participaven, mentre ell es reservava només la missió d’inspeccionar-los des de lluny.” Al mateix temps, és força possible (i això conforma amb el caràcter de Koba) que, atenuant i accentuant en cas necessari, amb la màxima circumspecció s’atribueix el que en realitat no té dret a al·legar com a realització pròpia. Era impossible verificar la seua tasca en les condicions de conspiració clandestina. D’ací l’absència d’interès per part seua en estendre’s en detalls. En canvi, els participants efectius en expropiacions i les persones pròximes a ells no esmenten Koba en les seues memòries, simplement perquè res han de dir. Altres combateren; Stalin era l’inspector a distància.
Amb referència al Congrés de Londres, Ivanovitx escrigué el següent en el seu periòdic il·legal de Bakú:
“Dels acords menxevics, només el relatiu a les activitats de guerrilla s’aprovà, i això per accident: els bolxevics no recolliren el guant en aquella ocasió, o més bé no desitjaven portar la pugna a l’extrem límit, simplement pel desig de donar als menxevics almenys una ocasió d’alegrar-se per quelcom.”
L’explicació sorprèn per absurda: “per donar als menxevics una ocasió d’alegrar-se”; tan filantròpica sol·licitud no figura entre els costums de Lenin. En realitat, els bolxevics “no recolliren el guant” només perquè en aquella ocasió tenien davant no sols els menxevics, els bundistes i les esquerres, sinó també els seus íntims aliats, els polonesos. A més, hi havia serioses discrepàncies entre els mateixos bolxevics a propòsit de les expropiacions. No obstant això, seria equivocat suposar que l’autor de l’article parlava massa per parlar, sense mòbils ulteriors. La veritat és que trobava necessari llevar relleu a la decisió del congrés als ulls dels combatents. Açò, com és natural, no dóna tampoc sentit a una explicació que en manca. I, no obstant això, aquests són els mètodes de Stalin: sempre que es proposa ocultar els seus mòbils, no vacil·la a recórrer a les estratagemes més tosques. I no poques vegades, la mateixa evident tosquedat dels seus arguments basta per als seus fins, alliberant-lo de la necessitat de cercar motius més profunds. Un membre conscient del partit s’hauria acontentat amb arronsar-se d’espatlles amb enuig després de llegir que Lenin havia deixat de recollir el guant per a “donar als menxevics quelcom que els alegrés”; però el senzill lluitador convingué alegrement que la restricció “accidental” contra les expropiacions no era per a prendre’s seriosament. Per a la següent operació de guerra bastava allò.
A les nou menys quart del matí del 12 de juny (1907), a la plaça d’Erivan, en Tbilisi, es produí un atac excepcionalment audaç contra un comboi de cosacs que acompanyaven un carruatge carregat de diners. El desenvolupament de l’operació estava calculat amb la precisió d’un rellotge. En successió apropiada es llençaren diverses bombes d’enorme potència. Hi hagué nombrosos trets de revòlver. La valisa dels diners (341.000 rubles) desaparegué amb els atacants. La policia no pogué capturar un sol d’ells. Tres homes del comboi resultaren morts en l’acte, i unes cinquanta persones ferides, la majoria lleus. El principal organitzador de la sorpresa, protegit per un uniforme d’oficial, anava i venia per la plaça observant tots els moviments de l’escorta i dels atacants, al mateix temps que amb encertades observacions mantenia allunyat el públic de l’escena de l’atac en curs, perquè no haguessen víctimes innecessàries. En el moment crític, quan podia creure’s que tot estava perdut, el pseudooficial es féu càrrec del sac de diners amb gran serenitat i de moment l’ocultà en un canapè pertanyent al director de l’Observatori, del mateix observatori en què el jove Koba havia estat en un altre temps empleat com a tenidor de llibres. Aquest dirigent era el guerriller armeni Petrossian, que portava el sobrenom de Kamo.
En arribar a Tbilisi, a finals del passat segle, caigué en mans de propagandistes, entre ells de Koba. Com a penes sabia rus, Petrossian insistí una vegada a preguntar a Koba: “Kamo (en compte de komu, significa “a qui”), he de portar açò?” Koba es posà a riure: “Eh, tu! Kamo, kamo...!”, d’aqueixa indelicada xanxa se’n derivà un àlies revolucionari que arribà a ésser històric. Així ens ho defineix la viuda de Kamo, Medvedeva, sense afegir-hi res més sobre les relacions entre els dos homes. Però sí que parla del profund afecte que Kamo sentia envers Lenin, a qui visità en 1906 per primera vegada en Finlàndia. “Aquell lluitador intrèpid, d’il·limitada audàcia i força de voluntat indestructible [escriu Krupskaia], era al mateix temps una persona en extrem sensible, quelcom ingènua, i un camarada afectuós. Apreciava apassionadament Ilitx, Krassin i Bogdanov [...] Es féu amic de ma mare, a qui parlava de la seua tia i de les seues germanes. Kamo viatjà sovint de Finlàndia a Sant Petersburg, sempre amb armes, i cada vegada ma mare li subjectava atentament els revòlvers a l’esquena.” Açò és més notable doncs que la mare de Krupskaia era viuda d’un oficial tsarista i no renuncià a la religió fins a edat molt avançada.
{Poc de temps abans de l’expropiació de Tbilisi, Kamo féu una nova visita a l’estat major de Finlàndia. Medvedieva escriu: “Disfressat d’oficial, Kamo marxà a Finlàndia, visità Lenin i tornà a Tbilisi amb armes i materials explosius.” El viatge es produí o bé en vigílies del Congrés de Londres o bé immediatament després. Les bombes provenien del laboratori de Krassin. Químic de professió, Leonid somiava ja quan era un estudiant amb bombes de les dimensions d’una nou. 1905 li forní la possibilitat de desenvolupar les seues recerques en aquesta direcció. Cert, no pogué assolir les dimensions ideals d’una nou però, en els laboratoris que treballaven sota la seua direcció, hom preparava bombes d’una gran força destructiva. En la plaça de Tbilisi no fou el primer lloc on els boieviki assajaren aquestes bombes.}
{Després de l’expropiació, Kamo féu la seua aparició en Berlín. Fou arrestat a causa de la denúncia del provocador Gitomirski, que ocupava un lloc amb vistes a l’organització dels bolxevics a l’estranger. Després de l’apressament, la policia prussiana agafà una maleta en la qual, com hom suposa, hi havia bombes i revòlvers. Segons les informacions dels menxevics (fou el futur diplomàtic Txitxerin qui menà l’enquesta), la dinamita de Kamo hauria estat destinada a una atac contra la banca Mendelssohn, en Berlín. “No és exacte [afirma el ben informat bolxevic Piatnitski] que la dinamita hagués estat preparada per al Caucas.” Deixem la destinació de la dinamita sota una interrogant. Kamo romangué en la presó alemanya més d’un any i mig, simulant durant tot aquest temps, sota el consell de Krassin, la més furiosa bogeria. Com a malalt incurable, fou lliurat a Rússia i passà de nou un any i mig en el castell Metek, de Tbilisi, on fou sotmès a les més dures probes. Definitivament reconegut com a boig incurable, Kamo fou transferit a un hospital psiquiàtric d’on s’escapà. “Després, il·legalment, amagant-se en la bodega d’un vaixell, marxà a París per a tenir una conversa amb Ilitx.” Era ja en 1911. Kamo patia terriblement a causa de l’escissió que s’havia produït entre Lenin, per una banda, i Bogdanov i Krassin per una altra. “Els tenia un ardit afecte als tres”, repeteix Krupskaia. Després vingué un idili: Kamo demanà que hom li comprés ametlles; segué a la cuina que feia de saló i es posà a menjar les ametlles com en el seu Caucas natal i contà els terribles anys, dient com havia simulat la bogeria, com havia ensinistrat un pardal en la presó. “Ulitx escoltava i estava corprès per una viva pietat envers aquest home d’una audàcia sense límits, ingenu com un infant, amb el cor ardent, prest per a les grans gestes i no sabent, després de la seua evasió, en quin treball posar-se.”}
{Detingut de nou en Rússia, Kamo fou condemnat a mort. El manifest amb ocasió del tercer centenari de la dinastia (1913) portà una inesperada commutació de la pena de mort per una pena a treballs forçats a perpetuïtat. Quatre anys més tard, la Revolució de Febrer el portà a un alliberament inesperat. La Revolució d’Octubre portà els bolxevics al poder, però llançà Kamo fora de la vida que s’havia construït. Era com un peix llançat a la vora. Durant la guerra civil, assagí d’atreure’l vers la lluita de guerrilles, al darrere de les línies enemigues. Però l’activitat en el camp de batalla no era, aparentment, la seua vocació. Kamo s’ofegava. No havia arriscat desenes de vegades la seua vida i la d’altres per a esdevenir un bon funcionari. Kote Tsintsadze, una altra figura llegendària, morí de tuberculosi en la deportació, on Stalin l’havia enviat. Una fi semblant li esperava de ben segur també a Kamo si no hagués estat mort accidentalment per un automòbil en un carrer de Tbilisi, en l’estiu de 1922. En l’automòbil viatjava algun membre de la nova burocràcia. Kamo marxava, en la obscuritat, en una modesta bicicleta: no havia fet carrera. La seua mateixa fi té un caràcter simbòlic.}
{A propòsit de la figura de Kamo, Suvarin parla amb un desdeny poc justificat de “misticisme anacrònic” incompatible amb el racionalisme dels països avançats. En realitat, certs trets del tipus revolucionari, que no ha desaparegut de cap manera encara de l’ordre del dia en els països de “civilització occidental”, prengueren en Kamo únicament la seua expressió més marcada. La manca d’esperit revolucionari en el moviment obrer d’Europa ja ha menat en un determinat nombre de països al triomf del feixisme, en el qual el “misticisme anacrònic” (heus aquí on la paraula està al seu lloc!) troba la seua expressió més repugnant. La lluita contra la tirania de ferro del feixisme grava infal·liblement en els lluitadors revolucionaris d’Occident tots els trets que sorprenen el filisteu escèptic en la figura de Kamo. En el seu Taló de ferro, Jack London prediu tota una època de Kamo nord-americans al servei del socialisme. El procés històric és més complex del que pot pensar un racionalisme superficial.}
Als cercles del partit, la participació personal de Koba en l’expropiació de Tbilisi s’ha considerat des de fa molt de temps com indubtable. L’antic diplomàtic soviètic Bessedovski, que havia escoltat molts relats en salons burocràtics de segona i tercera categoria, diu que Stalin, “segons instruccions de Lenin”, no participava directament en les expropiacions, però que segons sembla, “més tard gallejava d’haver estat ell qui elaborà el pla d’acció fins i tot en els seus menors detalls, i que ell llençà la primera bomba des de la teulada de la casa del príncep Sumbatov”. És difícil dir si efectivament ha gallejat Stalin de la seua participació o si és Bessedovski qui galleja d’estar ben informat. En tot cas, durant l’època soviètica Stalin mai confirmà ni negà aquests rumors. És evident que no li disgustava de cap manera haver associat al seu nom el tràgic romanticisme de les expropiacions, en la inconsciència de la joventut. En 1932 jo no tenia encara el menor dubte sobre el paper director de Stalin en l’atac armat de la plaça d’Erivan, i hi al·ludí incidentalment en un dels meus articles. No obstant això, un estudi més minuciós de les circumstàncies m’obliga a rectificar la meua opinió sobre la veritat tradicional.
En la cronologia annexa al XII volum de les obres de Lenin, amb data 12 de juny de 1907, llegim: “Expropiació de Tbilisi (341.000 rubles), organitzada per Kamo-Petrossian.” I açò és tot. En una antologia dedicada a Krassin, en què es parla molt de la famosa impremta il·legal del Caucas i de les activitats armades del partit, no s’esmenta una sola vegada Stalin. Un vell militant, ben assabentat de les activitats d’aquell període, escriu: “Els plans per a totes les expropiacions organitzades per aquest últim (Kamo) en les cancelleries de Kvirili i Dushet i a la plaça d’Erivan es traçaren i foren estudiats per ell en unió de Nikititx (Krassin).” Tampoc ni una paraula de Stalin. Ni una sola vegada figura aquest en el llibre de Bibineixvili, que conté tots els detalls de la preparació i pràctiques de les expropiacions. D’aquestes omissions s’hi dedueix evidentment que Koba no estava en contacte directe amb els membres dels destacaments, ni els instruïa, i que, per tant, no era organitzador dels actes en el vertader sentit de la paraula ni, cal suposar-ho, realitzador directe dels mateixos.
El Congrés de Londres finalitzà el 27 d’abril. L’expropiació de Tbilisi es produí el 12 de juny (25 de n. c.), mes i mig després. Stalin disposà de massa poc de temps des de la seua arribada de l’estranger fins al dia del succés per a inspeccionar la preparació d’una empresa tan complicada. És més probable que els combatents s’haguessen seleccionat i reunit en el curs de diverses aventures precedents de la mateixa mena. És possible que estigueren a l’expectativa esperant la decisió del congrés. Alguns d’ells pogueren haver dubtat respecte al concepte que a Lenin mereixien les expropiacions. Els combatents esperaven el senyal. Stalin pogué molt bé portar-se-la. Però fou aquesta participació encara més lluny?
Res sabem virtualment sobre les relacions entre Kamo i Koba. Kamo se sentia inclinat a apreciar la gent. Però ningú parla del seu afecte envers Koba. La reticència en allò tocant les seues relacions fa pensar que no existia tal afecte, sinó més bé conflictes, nascuts dels intents de Koba per dominar Kamo o atribuir-se allò que no tenia dret a pretendre. Bibineixvili diu en el seu llibre sobre Kamo que “un desconegut misteriós” aparegué en Geòrgia ja en l’època soviètica, i amb falsos pretextos s’apoderà de la correspondència de Kamo i un altre material valuós. Qui necessitava açò, i amb quin fi? Els documents, així com l’home que fugí amb ells, desaparegueren sense deixar rastre. ¿Seria massa temerari suposar que Stalin, per mitjà d’un dels seus agents, haja arrabassat a Kamo certes proves que per un o altre motiu jutgés molestes? Açò no exclou, naturalment, la possibilitat d’una estreta col·laboració entre ambdós pel mes de juny de 1907; ni hi ha res que ens impedisca admetre que la relació entre ells es puga haver refredat després de l’“assumpte” de Tbilisi, que Koba bé pogué ésser el conseller de Kamo en allò que fa a l’elaboració dels detalls finals. A més, el conseller podia haver encoratjat, en l’estranger, una versió summament espaiosa de la seua pròpia intervenció. No és més difícil, al capdavall, atribuir-se la direcció d’una expropiació que la direcció de la Revolució d’Octubre. I Stalin no vacil·laria a fer fins i tot açò darrer.
Barbusse declara que en 1907, Koba fou a Berlín i hi romangué algun temps “conversant amb Lenin”. L’autor no sap de quina classe de converses es tractava. El text del llibre de Barbusse conté errors majoritàriament. Però la referència al viatge de Berlín ens crida l’atenció encara més en la mesura en què en el diàleg amb Ludwig, Stalin també parla d’haver estat a Berlín en 1907. Si Lenin féu un viatge a propòsit per a aqueixa entrevista a la capital d’Alemanya, en cap cas pogué ésser per a “converses” teòriques. La reunió es pogué produir immediatament abans o amb més probabilitats immediatament després del congrés, i gairebé segur es dedicà a l’expropiació en projecte, els mitjans per a transportar els diners, etc. Per què aquestes negociacions es realitzaren en Berlín i no a Londres? És molt versemblant que Lenin jutgés imprudent trobar-se amb Ivanovitx a Londres, on estava completament a la vista dels altres delegats i de nombrosos espies tsaristes i d’altres espècies atrets pel congrés. També és possible que es pensés que assistís a aquelles conferències una tercera persona que res tenia a veure amb el congrés.
Koba tornà de Berlín a Tbilisi, però poc després es traslladà a Bakú, des d’on, segons Barbusse, “marxà de nou a l’estranger per a entrevistar-se amb Lenin”. Un dels caucàsics de confiança (Barbusse estigué en el Caucas, i durant la seua estada prengué notes de diversos relats que li preparà Bèria) digué, segons sembla, quelcom sobre les dues entrevistes de Stalin amb Lenin en l’estranger, a fi d’exalçar la intimitat de les seues relacions. La cronologia d’aqueixes entrevistes és molt significativa: una precedeix a l’expropiació, i l’altra la segueix molt de prop. Açò determina prou la seua finalitat. La segona entrevista es relacionava amb el problema: continuar o detenir-se?
Iremaixvili escriu: “L’amistat de Koba-Stalin amb Lenin començà ací.” La paraula “amistat” és patentment inadequada. La distància que separava aquests dos homes excloïa tota amistat personal. Però sembla que començaren a tractar-se aleshores precisament. Si s’admet la suposició que Lenin havia convingut prèviament amb Koba els plans per a l’expropiació de Tbilisi, és molt natural que estigués ple d’admiració per l’home a qui considerava director d’aquell colp. És probable que en llegir el telegrama retent compte de la captura del botí sense perdre un sol revolucionari, Lenin exclamés per a si mateix, o digués a Krupskaia: “Esplèndid georgià!” Aquestes són les paraules que hem de trobar en una de les seues lletres a Gorki. L’entusiasme pels qui demostraven abrivament o simplement tenien èxit en portar a terme alguna missió que se’ls confiés, fou molt característic de Lenin fins a la seua última hora. Per damunt de tot apreciava els homes d’acció. Basant la seua opinió sobre Koba en el relat que aquest li fes de les expropiacions del Caucas, Lenin arribà a considerar-lo, pel que es veu, com una persona capaç de fer quelcom útil o de dirigir altres sense vacil·lar. I quedà convençut que l’“esplèndid georgià” hauria d’ésser útil.
El botí de Tbilisi no serví per a res. Tota la suma estava en bitllets de cinc-cents rubles. No hi havia possibilitat de posar en circulació paper moneda de tant valor nominal. Després de la propaganda adversa rebuda de la malaurada escaramussa de la plaça d’Erivan, era insensat tractar de canviar aquells bitllets en cap banc rus. L’operació es transferí a l’estranger. Però el provocador Khitomirski, que en previngué a temps la policia, participà en l’organització de les operacions de canvi. El futur Comissari d’Assumptes Exteriors, Litvinov, fou detingut en intentar canviar part dels bitllets a París. Olga Ravitx, que més tard es casà amb Zinòviev, caigué en mans de la policia d’Estocolm. El futur comissari popular de sanitat, Semasxko, fou detingut en Ginebra, segons sembla per atzar. “Jo era un dels bolxevics [escrivia] que aleshores s’oposaven per principi a les expropiacions.” Els contratemps a què donà lloc el canvi d’aquells diners augmentaren el nombre d’aquells bolxevics: “La gent a Suïssa [diu Krupskaia] estava molt espantada. No parlava més que dels expropiadors russos. Parlaven d’aquells amb horror a la pensió on Ilitx i jo acudíem a menjar.” És digne de notar que Olga Ravitx, igualment que Semasxko, desaparegueren durant les recents “purgues” soviètiques.
L’expropiació de Tbilisi no es podia considerar, de cap manera, com un xoc de guerrilles entre dues batalles d’una guerra civil. Lenin no podia menys de veure que la insurrecció havia estat diferida fins a un nebulós futur. Quant a ell afectava, el problema consistia llavors en intentar simplement procurar mitjans de sosteniment al partit a costa de l’enemic, per a cobrir el període immediat d’incertesa. Lenin no pogué resistir la temptació; aprofità una oportunitat favorable, una “excepció” afortunada. En aquest sentit, cal reconèixer francament que la idea de l’expropiació de Tbilisi portava amb si un apreciable part d’aventura que, com a norma, era aliena als mètodes polítics de Lenin. Amb Stalin succeïa el contrari. Les consideracions històriques àmplies tenien poc valor per a ell. L’acord del Congrés de Londres era només un enutjós tros de paper, que es podia reduir al no-res amb una basta estratagema. L’èxit justificaria el risc. Suvarin argumenta que no és lícit desviar la responsabilitat del líder de la fracció a una figura secundària. No es tracta ací de desviar la responsabilitat. Els bolxevics, en majoria, eren aleshores adversaris de Lenin en l’assumpte de les expropiacions. Ells, en contacte directe amb els destacaments de xoc, posseïen elements de judici propis molt convincents, dels que Lenin mancava per la seua condició d’emigrat. Sense les rectificacions de baix, el dirigent de màxim talent està exposat a cometre crassos errors. El fet és que Stalin no figurava entre els que conceptuaven inadmissibles les accions de guerrilla en la fase de retirada revolucionària. I això no era per casualitat. Per a ell, el partit era abans que res una màquina. La màquina requeria recursos financers per a subsistir, i aquests es podien obtenir amb ajuda d’una altra màquina independent de la vida i de la lluita de les masses. Allí es trobava Stalin en el seu propi element.
Les conseqüències d’aquesta tràgica aventura, que serví de rematada a una fase sencera de la vida del partit, foren molt serioses. La querella a propòsit de l’expropiació de Tbilisi enverinà les relacions internes del partit i fins i tot de la fracció bolxevic mateixa durant molt de temps. Des d’aleshores, Lenin canvià de front i es posà més resoludament que mai en contra de la tàctica d’expropiacions, que per una temporada es convertí en herència de l’ala “esquerra” entre els bolxevics. Per última vegada, el comitè central del partit revisà oficialment l’“assumpte” de Tbilisi al gener de l’any 1910, a instàncies reiterades dels menxevics. L’acord condemnà severament l’expropiació com una violació inadmissible de la disciplina del partit, admetent fins i tot que els participants no havien tingut propòsit de perjudicar el moviment obrer, sinó que procediren “guiats només per una falsa comprensió dels interessos del partit”. No s’expulsà ningú ni s’esmentà cap nom. Així fou amnistiat Koba en unió d’altres, com “guiat per una falsa comprensió dels interessos del partit”.
Mentre, seguia la disgregació de les organitzacions revolucionàries. No més tard d’octubre de 1907; el “literari” menxevic Petressov escrivia a Axelrod: “Estem passant per una completa disgregació i una desmoralització extremes [...] No sols no hi ha cap organització, sinó tampoc elements per a ella. I aquesta falta d’existència s’encomia fins i tot com a principi...” Aquesta alabança de la disgregació com a principi aviat es convertí en la tasca de la majoria dels dirigents del menxevisme, incloent-hi el mateix Potressov. Declaraven liquidat d’una vegada i per sempre el partit il·legal, i qualificaven d’utopia revolucionària l’intent de reorganitzar-lo. Martov insistia en el fet que eren precisament “casos escandalosos com el del canvi dels bitllets de Tbilisi els que forçaven els elements més actius de la classe treballadora i els partits més addictes” a evitar tot contacte amb un aparell polític il·legal. Els menxevics, coneguts ara pels liquidadors, veien en l’espantós desenvolupament de la provocació un altre argument de pes a favor de la “necessitat” de renegar de la clandestinitat mefítica. Atrinxerant-se als sindicats, les institucions educatives i les societats de previsió, continuaren la seua tasca com a propagandistes culturals, no com a revolucionaris. Per a salvaguardar les seues tasques, els funcionaris de les files obreres començaren a recórrer a la matisació protectora. Evitaven la lluita vaguística per a no comprometre els sindicats, a penes tolerats. En la pràctica, la legalitat a qualsevol preu significava el complet abandonament dels mètodes revolucionaris.
Els liquidadors estigueren en l’avantguarda durant els anys més desolats. “Patien menys a causa de les persecucions policíaques [escriu Olminski]. Tenien molts dels escriptors, bona part dels lectors i, en conjunt, la majoria dels intel·lectuals. Eren els galls, i bé que ho cloquejaven.” Les temptatives del bàndol bolxevic, les files dels quals minvaven contínuament, per servar la seua màquina il·legal, ensopegaven a cada pas amb circumstàncies hostils. El bolxevisme semblava definitivament acabat. “Tota l’evolució d’aqueixos temps [escrivia Martov] converteix en una patètica utopia revolucionària la formació de qualsevol secta de partit duradora.” En aquell pronòstic fonamental, Martov, i amb ell tot el menxevisme rus, s’equivocaren radicalment. Les perspectives i les consignes dels liquidadors resultaren ésser la utopia reaccionària. No hi havia lloc per a un treball obert de partit en el règim del 3 de juny. Fins i tot al partit dels liberals li negaren la inscripció. “Els liquidadors han prescindit del partit il·legal [escrivia Lenin], però tampoc han complit l’obligació de fundar-ne un de legal.” Precisament en mantenir-se el bolxevisme lleial a les tasques de la revolució en el període de la seua decadència i degradació, fou que preparà el seu inusitat ressorgiment en els anys del nou brot revolucionari.
Mentre, en el pol oposat al dels liquidadors, a l’ala esquerra de la fracció bolxevic, es formà un grup extremista que obstinadament es negà a reconèixer el canvi de situació i continuà defensant la tàctica de l’acció directa. Després de les eleccions, les diferències d’opinió que sorgiren sobre el boicot a la Duma menaren a la formació del bàndol “otzovista”, que demanava la retirada dels diputats socialdemòcrates de la Duma. Els otzovistes eren sens dubte el suplement simètric dels liquidadors. Mentre que els menxevics sempre i en totes bandes, fins i tot sota l’ímpetu irresistible de la revolució, jutjaven necessari participar en qualsevol parlament, encara que fos purament fortuït i modelat pel tsar, els otzovistes pensaven que boicotejant el parlament establert a conseqüència de la derrota de la revolució serien capaços de donar vida a una nova pressió de masses. Ja que les descàrregues elèctriques van acompanyades de trons, els “intransigents” intentaven produir descàrregues elèctriques per mitjà de trons artificials.
El període dels laboratoris de dinamita exercia encara la seua poderosa influència sobre Krassin. Aquell home sagaç i comprensiu s’uní durant algun temps a la secta dels otzovistes, per a abandonar per complet la revolució anys després. Bogdanov, un altre dels més íntims col·laboradors de Lenin en la trinitat secreta bolxevic, es desvià també vers l’esquerra. Però Lenin no s’immutà. A l’estiu de 1907, la majoria de la fracció era partidària del boicot. A la primavera de 1908, els otzovistes eren ja minoria a Sant Petersburg i a Moscou. La preponderància de Lenin es feia evident sense el menor dubte. Koba en prengué de seguida nota. La seua malaurada experiència amb el problema agrari, en posar-se obertament en contra de Lenin, el féu més prudent. Sense soroll i discretament renegà dels seus companys de boicot. Des d’aleshores, romandre apartat durant els viratges i canviar de posició sense fer soroll esdevingué la seua regla de conducta elemental. mentre canviava de posició.
El continu esquarterament del partit en grups diminuts, que menaven aspres batalles en el buit, despertà en alguns una ànsia de reconciliació, de concòrdia, d’unitat, tant sí com no. Fou precisament llavors quan aparegué a l’avantguarda un altre aspecte de “trotskisme”; no la teoria de la revolució permanent, sinó la “reconciliació” del partit. Cal parlar-ne, encara que siga concisament, per a ajudar a comprendre el subsegüent conflicte entre stalinisme i trotskisme. L’any 1904 (açò és, des del moment que es palesaren les diferències d’opinió sobre el caràcter de la burgesia liberal), trenquí amb la minoria del Segon Congrés (els menxevics), i durant els següents tretze anys no pertanyí a cap fracció. La meua posició en el conflicte intern del partit vingué a ésser la següent: mentre els intel·lectuals revolucionaris dominaren entre els bolxevics i també entre els menxevics, i mentre ambdós bàndols no s’aventuraren més enllà de la revolució democràtic burgesa, no hi havia motiu per a un cisma entre ells; en la nova revolució, per la pressió de les masses treballadores, ambdues fraccions es veurien impel·lides en tot cas a assumir una posició revolucionària idèntica, com feren en 1905. Certs crítics del bolxevisme continuen considerant la meua antiga posició conciliadora com la veu de la prudència. I, no obstant això, la seua falsedat profunda ha quedat demostrada fa molt de temps, tant en la teoria com en la pràctica. Una senzilla conciliació de bàndols només és possible a base d’una espècie de línia “intermèdia”. Però, on està la garantia que aqueixa línia diagonal traçada artificialment coincidisca amb les necessitats del desenvolupament objectiu? La tasca dels polítics científics consisteix en deduir un programa i una tàctica de l’anàlisi de la lluita de classes, no del paral·lelogram (sempre en moviment) de forces tan secundàries i transitòries com són les fraccions polítiques. Veritat és que la posició de la reacció era tal que contreia l’activitat política de tot el partit dins de límits summament estretits. Llavors, podria semblar que les diferències d’opinió eren de poca importància i que els dirigents emigrats exageraven la seua importància. Però precisament durant el període de reacció era quan el partit revolucionari no estava en condicions d’incentivar els seus quadres sense una perspectiva més àmplia. La preparació per al demà era un element molt significatiu en la política del moment. La política de conciliació descansava en l’esperança que en el curs mateix dels esdeveniments imposaria la tàctica necessària. Però aquell optimisme fatalista significava en la pràctica no sols repudiar la lluita fraccional, sinó la idea mateixa d’un partit, perquè si “el curs dels esdeveniments” és capaç de dictar directament a les masses la política justa, ¿per a què serveix cap unificació especial de l’avantguarda proletària, l’elaboració d’un programa, l’elecció de líders, exercitar-se en un esperit de disciplina?
Més endavant, en 1911, Lenin observava que el conciliacionisme estava indissolublement unit a l’essència mateixa de la tasca històrica del partit durant els anys de la contrarevolució. “Alguns socialdemòcrates [escrivia] incorregueren en aquell període en l’afany conciliador, partint dels motius més diversos. L’exposició més consistent d’aquesta tendència procedeix de Trotski, quasi l’únic que tractà d’adduir un fonament teòric de tal política.” Precisament perquè en aqueixos anys el conciliacionisme es féu epidèmic, Lenin hi veié l’amenaça màxima per al desenvolupament d’un partit revolucionari. Li constava bé que els conciliadors al·legaven “els motius més diversos”, oportunistes tant com revolucionaris. Però en la seua croada contra aquella perillosa tendència es creia en dret de no fer distincions entre les fonts subjectives del conciliacionisme. Al contrari, atacà amb redoblada fúria els conciliadors les posicions bàsiques dels quals estaven més prop del bolxevisme. Esquivant el conflicte públic amb l’ala conciliacionista del mateix bàndol bolxevic, Lenin tingué a bé dirigir les seues polèmiques contra el “trotskisme”, especialment perquè jo, com queda dit, tractava de subministrar “un fonament teòric” al conciliacionisme. Les cites d’aquella violenta polèmica havien de prestar més tard a Stalin un servei que difícilment hauria esperat mai.
La tasca de Lenin durant els anys de reacció (minuciosa i detinguda en els detalls, audaç en la seua amplitud d’intenció), constituirà sempre una gran lliçó de preparació revolucionària “Hem après en el temps de la revolució [escrivia Lenin al juliol de 1909] a parlar francès, açò és [...], a despertar l’energia i l’amplitud de la lluita directa de masses. Ara, en l’època de l’estancament, de reacció, de disgregació, hem d’aprendre a parlar alemany, açò és [...], a obrar lentament [...], guanyant polzada a polzada.” El líder dels menxevics, Martov, escrigué en 1911: “Allò que només fa dos o tres anys reconeixien en principi els dirigents del moviment obert, açò és, els liquidadors, a saber, la necessitat de construir el partit “en alemany”... ara es reconeix com a tasca per a la realització pràctica de la qual és ara el moment de posar-nos-hi.” Encara que Lenin i Martov havien començat a “parlar alemany”, el seu llenguatge era completament distint en realitat. Per a Martov, “parlar alemany” significava adaptar-se al semiabsolutisme rus amb idea d’“europeïtzar-lo” gradualment; per a Lenin, aqueixa expressió volia dir tant com utilitzar, mitjançant el partit il·legal, les mínimes possibilitats legals de preparar una nova revolució. Com demostrà la subsegüent degeneració oportunista de la socialdemocràcia alemanya; els menxevics reflectiren amb més exactitud l’esperit “de la parla alemanya” en política. Però Lenin comprengué molt més encertadament el curs objectiu de l’evolució tant en Alemanya com en Rússia: l’època de reformes pacífiques anava essent reemplaçada per la de les catàstrofes.
Quant a Koba, no sabia francès ni alemany. No obstant això, totes les seues inclinacions l’impel·lien cap a la posició de Lenin. Koba no cercava el recinte obert com els oradors i els periodistes del menxevisme, perquè el recinte obert deixava a l’aire els seus atributs febles més que no els sòlids. Més que res, necessitava una màquina centralitzada. Però en les condicions d’un règim contrarevolucionari aquella màquina no podia ésser més que il·legal. Encara que Koba no tenia perspectiva històrica, estava més que àmpliament dotat de perseverança. Durant els anys de reacció no fou un de les desenes de milers que desertaren del partit, sinó un dels poquíssims centenars que, malgrat tot, romangueren lleials a ell.
Poc abans del Congrés de Londres, els joves Zinòviev (que havia estat elegit membre del comitè central) i Kàmenev, que fou membre del centre bolxevic, hagueren d’emigrar. Koba es quedà a Rússia. Més tard en gallejava com d’una gesta extraordinària. En realitat, no era així. La selecció de lloc i classe de treball depenia en poquíssim de la voluntat de cada individu. Si el comitè central hagués vist en Koba un jove teòric i publicista capaç de dedicar-se a coses de més muntada en l’estranger, indubtablement li hauria ordenat emigrar i no hauria tingut ocasió ni desitjos de renunciar. Però ningú el cridà a l’estranger. Des que en les altes esferes del partit es fixaren en ell fou tingut sempre per un “pràctic”, açò és, per un revolucionari subaltern, útil en principi a l’activitat organitzadora regional. I Koba mateix, que havia assajat les seues pròpies aptituds als congressos de Tammerfors, Estocolm i Londres, se sentia poc inclinat a unir-se als emigrats, entre els quals hauria quedat relegat a tercer pla. Després, en morir Lenin, la necessitat es transformà en virtut, i la paraula “emigrat” sonà en els llavis de la nova burocràcia quasi com havia sonat en els dels conservadors de temps del tsarisme.
En tornar al desterrament, Lenin tingué la impressió, segons les seues pròpies paraules, que anava enfonsant-se en la seua tomba. “Ací estem horriblement aïllats de tot... [escrivia des de París a la tardor de 1909]. Aquests anys han estat realment difícils...” En la premsa burgesa de Rússia començaren a aparèixer articles en descrèdit de l’emigració, que, segons sembla, encarnava la revolució vençuda, repudiada pels cercles conreats. L’any 1912, Lenin replicà a aquells libels en el periòdic bolxevic de Sant Petersburg: “Sí, hi ha molt de dur que suportar en l’ambient de l’emigració [...] Hi ha ací més necessitat i pobresa que en cap banda. Entre nosaltres és particularment elevada la proporció de suïcidis [...] No obstant això, només ací, i en cap altra banda, s’han plantejat i considerat les més importants qüestions fonamentals de la democràcia russa en el seu conjunt durant els anys de confusió i interregne.” Les idees directrius de la revolució de 1917 estaven essent preparades en el transcurs de les tedioses i esgotadores batalles dels grups d’emigrats. En aquella tasca, Koba no participà en el més mínim.
Des de la tardor de 1907 fins a març de 1908, Koba continuà desplegant activitat revolucionària a Bakú. És impossible fixar la data del seu trasllat allí. És possible que sortís de Tbilisi en el mateix moment en què Kamo es trobava carregant la seua última bomba: la discreció era l’aspecte dominant del caràcter de Koba. Bakú, ciutat de moltes i diverses races, que a principis de segle tenia ja una població de més de cent mil habitants, continuava creixent amb rapidesa, atraient a la indústria petrolífera masses de tàrtars d’Azerbaidjan. Les autoritats tsaristes contestaren, no sense un cert èxit, al moviment revolucionari de 1905 instigant els tàrtars contra els armenis, més avançats. No obstant això, la revolució guanyà fins i tot als endarrerits azerbaidjanesos. Tardanament, en relació amb la resta de la zona, participaren en massa en les vagues de 1907.
En la “ciutat negra”, Koba passà uns vuit mesos, dels que s’ha de deduir el temps que invertí en el seu viatge a Berlín. “Sota la direcció del camarada Stalin [escriu Bèria, no molt sobrat d’inventiva], l’organització bolxevic de Bakú cresqué, prengué forces i es temperà durant la seua lluita contra els menxevics.” Koba era enviat a regions on els adversaris eren especialment forts. “Sota la direcció del camarada Stalin, els bolxevics trencaren la influència dels menxevics i els socialistes-revolucionaris...”, i així successivament. Poc més sabem per Al·liluiev. La concentració de forces bolxevics després de l’aixafament ocasionat per la policia, es produí, segons ell, “sota la immediata direcció i amb l’activa ajuda del camarada Stalin [...] El seu talent organitzador, el seu entusiasme genuïnament revolucionari, la seua inexhaurible energia, ferma voluntat i persistència bolxevic...”, etc. Malauradament, les memòries del sogre de Stalin estan escrites en 1937. La fórmula de “sota la immediata direcció i amb l’activa ajuda” traslluen sense el menor dubte la marca de fàbrica de Bèria. El socialista-revolucionari Veresxtxak, que treballava aleshores a Bakú i observava Koba amb ulls d’adversari polític, reconeix en ell un talent organitzador excepcional, però nega completament que tinga influència alguna personal entre els treballadors. “La seua personalitat [escriu] produïa mala impressió a primera vista. Koba ho sabia molt bé. Mai parlava obertament en mítings de masses [...] La presència de Koba en aquest o l’altre districte obrer era sempre cosa secreta, i només s’advertia per la renovada activitat dels bolxevics.” Açò és més versemblant. Ja tindrem ocasió de trobar de nou a Veresxtxak.
Les memòries de bolxevics escrites abans de l’era totalitària atribueixen el primer lloc en l’organització de Bakú no a Koba, sinó a Txaumian i a Dxaparidze, dos revolucionaris excepcionals morts pels anglesos durant la seua ocupació de Transcaucàsia, el 20 de setembre de 1918. “Dels vells camarades de Bakú [diu Karinian, biògraf de Txaumian], els camarades A. Ienukidze, Koba (Stalin), Timofei (Spandarian), Aliosxa (Dixaparidze) eren aleshores activistes. L’organització bolxevic [...] tenia una àmplia base de treball al sindicat dels treballadors de la indústria petrolífera. El vertader organitzador i secretari de tot el treball de sindicat era Aliosxa (Dixaparidze)”; Ienukidze s’esmenta abans que Koba; el paper principal s’assigna a Dixaparidze. Més endavant: “Ambdós (Txaumian i Dixaparidze) eren els dirigents més volguts pel proletariat de Bakú.” Encara no se li havia acudit a Karinian, que escrivia açò en 1924, anomenar Koba entre “els dirigents més volguts”.
El bolxevic Stopani, de Bakú, ens conta com l’arribà a absorbir en 1907 el treball de sindicat, “la tasca més candent per al Bakú d’aquells dies”. El sindicat estava dirigit pels bolxevics. En ell “exercia un paper prominent l’insubstituïble Aliosxa (Dixaparidze), i quelcom menor el camarada Koba (Djugaixvili), que dedicava el màxim esforç sobretot al treball de partit, que li estava confiat...”. Stopani no especifica en què consistia aquest “treball de partit”, a banda de “la tasca més candent” de dirigir els sindicats. Però fa una observació casual molt interessant relativa a dissensions entre els bolxevics de Bakú. Tots ells convenien en la necessitat de “consolidar” d’una manera organitzada la influència del partit als sindicats, però en quant “al grau i a la forma d’aquella consolidació hi havia també discòrdia entre nosaltres mateixos: teníem la nostra pròpia “esquerra” (Koba-Stalin) i “dreta” (Aliosxa-Dixaparidze i d’altres, incloent-me jo); les divergències no versaven sobre qüestions fonamentals, sinó sobre tàctica o mètodes d’establir aquell contacte”. Les paraules de Stopani, deliberadament vagues (aleshores Stalin ja era molt poderós) ens permeten imaginar sense possible error la disposició real de les figures. Per l’onada tardana del moviment vaguístic, el sindicat havia adquirit una importància primordial. Els dirigents del mateix resultaren ésser, naturalment, aquells que sabien parlar a les masses i guiar-les: Dixaparidze i Txaumian. Relegat de nou a segon terme, Koba s’atrinxerà en el comitè clandestí. La lluita del partit per assegurar-se creixent influència dins del sindicat, significava per a Koba que els dirigents de les masses, Dixaparidze i, Txaumian, s’havien de sotmetre al seu predomini. En la contesa per aquesta espècie de “consolidació” del seu propi poder personal, Koba, segons es desprèn clarament de les paraules de Stopani, alçà contra si mateix tots els dirigents bolxevics. L’activitat de les masses no era favorable als plans de l’intrigant solapat.
La rivalitat entre Koba i Txaumian arribà a ésser excepcionalment aspra. Les coses arribaren a tal extrem que després de la detenció de Txaumian, segons el testimoni dels menxevics georgians, els treballadors sospitaven que Koba havia denunciat el seu contendent a la policia, i sol·licitaren que el jutgés un tribunal del partit. La seua campanya únicament acabà en ésser detingut Koba. No és probable que els acusadors tingueren proves definides. La seua sospita es pot haver basat en algunes coincidències circumstancials. Baste dir, de totes maneres, que els camarades del partit de Koba el jutjaven capaç de fer-se confident, si l’hi arrossegava una irritada ambició. Tals coses no s’han dit mai de cap altre!
Respecte al sosteniment econòmic del comitè de Bakú en l’època en que Koba en formava part, hi ha proves circumstancials, però no indubtables, ni de bon tros, referents a l’“expropiació” armada; tributs financers impostos als industrials sota amenaça de mort o d’incendiar els seus pous de petroli; fabricació i circulació de moneda falsa, etc. És difícil decidir si aquests fets, que realment es produïren, s’atribuïen a la iniciativa de Koba ja en aquells remots anys, o si la majoria d’ells tingueren relació per primera vegada amb el seu nom molt després. En tot cas, la participació de Koba en empreses tan arriscades, no hauria pogut ésser directa; altrament, s’hauria descobert sense remei. El més probable és que guiés les operacions militants com havia tractat de guiar el sindicat, des del marge. Paga la pena tenir en compte, a aquest propòsit, que es coneix molt poc de la vida de Koba durant aquell període de Bakú. Els insignificants episodis que es consignen sempre tendeixen a realçar la fama del “Mestre”, però la seua activitat revolucionària només es reflecteix en frases de sentit general. El grau d’omissió no pot ésser accidental.
El socialista-revolucionari Veresxtxak, essent encara jove, ingressà l’any 1909 en l’anomenada presó Bailov, de Bakú, on estigué tres anys i mig. Koba, que fou detingut el 25 de març, hi estigué sis mesos i després sortí deportat; tornà als nou mesos a Bakú, clandestinament; el tornaren a detenir al març de 1910, i novament estigué mig any pres en aquella presó, junt amb Veresxtxak. En 1912, ambdós camarades de presidi es trobaren una altra vegada en Narim, Sibèria. Finalment, després de la Revolució de Febrer, Veresxtxak, delegat llavors de la guarnició de Tbilisi, coincidí amb el seu antic conegut en el Primer Congrés dels Soviets en Petrograd.
Després de l’auge de l’estrella política de Stalin, Veresxtxak féu un relat detallat de la seua vida conjunta en presons, que es publicà en la premsa dels emigrats. Potser no completament fidedigne en la seua narració, ni convincents tots els seus judicis. Així, Verextxak assegura, sens dubte per referències, que el mateix Koba havia reconegut que “per mòbils revolucionaris” havia traït diversos dels seus companys seminaristes; ja s’ha apuntat la inversemblança de semblant afirmació. Allò que l’autor populista discorre sobre el marxisme de Koba és summament ingenu. Però Veresxtxak tingué l’inapreciable avantatge d’observar Koba en un ambient en què, es vullga o no, arriben a atrofiar-se els costums i condicions de la coexistència culta. Destinada per a albergar quatre-cents presos, la presó de Bakú allotjava aleshores més de mil cinc-cents. Els reclusos dormien en les cel·les atapeïdes, en els corredors, als replanells i els esgraons de les escales. Sota semblants condicions d’aglomeració no podia haver-hi aïllament de cap mena. Totes les portes, excepte les de les cel·les de càstig, estaven obertes de bat a bat. Els presos comuns i els polítics anaven i venien lliurement d’una cel·la a una altra, de pavelló a pavelló, o passejaven pel pati. “Era impossible asseure’s o gitar-se sense aixafar algú.” En tals circumstàncies, es veien els uns als altres, i alguns a si mateixos, sota aspectes completament inesperats. Fins i tot persones fredes i discretes, descobrien trets de caràcter que en la vida ordinària solien mantenir ocults.
“Koba era una persona summament sectària [escriu Veresxtxak]. No tenia principis generals ni fons d’educació adequat. Pel seu mateix caràcter, havia estat sempre una persona poc culta, tosca. Tot açò es trobava associat en ell a una astúcia peculiarment estudiada, que al principi velava, fins i tot per a qui fos molt bon observador, els altres trets dissimulats sota aquest.” Per “principis generals”, l’autor sembla entendre principis morals: com a populista, era un addicte a l’escola del socialisme “ètic”. Veresxtxak es veié sorprès per la flegma de Koba. En aquella presó era un costum cruel la de posar frenètic l’adversari en les anomenades discussions, a tort i a dret; a açò li deien “unflar la bombolla”. “Mai fou possible fer perdre la serenitat a Koba... [afirma Veresxtxak]; res era capaç exasperar-lo...”
Aquell joc era innocent comparat amb el que corria de compte de les autoritats. Entre els presos hi havia persones condemnades a mort més o menys recentment, i que esperaven d’un moment a un altre la culminació del seu destí. Els condemnats menjaven i dormien amb els altres. A la vista de tots, se’ls portaven a la nit i els penjaven al pati de la presó, de manera que des de les cel·les “s’escoltaven els crits i gemecs dels penjats”. Tots els presos patien per efecte de la tensió nerviosa. “Koba dormia profundament [diu Veresxtxak], o estudiava tan tranquil l’esperanto (estava convençut que l’esperanto era l’idioma de l’esdevenidor).” Seria neci creure que Koba era indiferent a les execucions; però tenia nervis resistents. No sentia pels altres com per ell mateix. Nervis com els seus eren per si mateixos una bona qualitat.
Tanmateix el caos, dels penjats, dels conflictes personals i de partit, la presó de Bakú era una important escola revolucionària. Koba destacava entre els dirigents marxistes. No participava en discussions particulars i preferia parlar en públic, signe segur de què en educació i experiència Koba era superior a la majoria dels seus companys de presó. “L’aspecte exterior de Koba i la seua brusquedat polèmica feien sempre desagradable la seua presència. Les seues llandes no tenien gràcia, i quant a forma era una exposició seca i formalista.” Veresxtxak recorda una certa discussió “agrària”, durant la qual Ordxonikidze, company de Koba, “donà un bufetada al seu antagonista, el socialista-revolucionari Elies Kartesevadz, i fou per això cruelment colpejat pels altres socialistes-revolucionaris”. Açò no és invenció: Ordxonikidze era molt fogós, i servà la seua predilecció pels arguments físics fins al temps en què arribà a ésser un prominent dignatari soviètic. Una vegada Lenin proposà expulsar-lo del partit per aquesta causa.
Veresxtxak estava sorprès de la “memòria mecanitzada” de Koba, el petit cap del qual, de “front poc desenrotllada”, contenia, segons sembla, tot El Capital de Marx. “El marxisme era el seu element; en això era invencible [...] Sabia arreglar-ho tot amb les fórmules apropiades de Marx. Aquell home causava una forta impressió en la gent jove del partit poc versada en política.” Veresxtxak mateix estava entre els “poc versats”. El bagatge marxista de Koba degué semblar massa imponent a aquell jove populista, educat en la domèstica sociologia literària russa. En realitat, era prou modest. Koba no tenia curiositat teòrica, perseverança en l’estudi ni disciplina mental, ni tan sols és just parlar de la seua “memòria mecanitzada”. És estreta, empírica, utilitària, però, malgrat la preparació seminarista, no té res de mecanitzada. És una memòria de camperol, exempta de vol i de síntesi, però ferma i tenaç, especialment en rancúnia. No és gens cert que Koba tingués el cap replet de cites preparades per a totes les ocasions. Koba no fou mai un erudit ni escolàstic. A través de Plekhànov i Lenin recollí del marxisme les expressions més elementals relatives a la lluita de classes i la importància secundària de les idees amb relació als factors materials. Encara que pel seu compte simplificà fins a l’excés aquestes proposicions, mai fou capaç d’aplicar-les amb èxit contra els populistes, ni tan sols com una persona armada d’un revòlver antiquat pot lluitar amb èxit contra un individu proveït d’un bumerang. Koba romangué, en essència, indiferent a la doctrina marxista.
Durant el seu tancament a les presons de Batum i Kutais, segons hem vist ja, Koba intentà descobrir els misteris de la llengua alemanya. Aleshores, la influència de la socialdemocràcia alemanya sobre la russa era summament gran. Però Koba encara tingué menys fortuna amb l’idioma de Marx que amb la seua doctrina. A la presó de Bakú començà a aprendre esperanto com a “llengua de l’esdevenidor”. Aquest tret exposa molt significativament la qualitat de l’equip intel·lectual de Koba, que en l’esfera de l’estudi cercava sempre la línia de mínima resistència. Encara que passà vuit anys a la presó i en el desterrament, mai assolí aprendre una sola llengua estrangera, sense exceptuar el seu malfadat esperanto.
Per regla general, els presos polítics evitaven la companyia dels criminals. Koba, al contrari, “sempre s’exhibia amb rufians, xantatgistes, i s’estava entre els lladregots”. Se sentia en peu d’igualtat amb ells. “Sempre li feia impressió la gent expedita en els “negocis”. I la política era per a ell un “negoci” que convenia saber de ciència certa fer i desfer.” Heus aquí una observació molt pertinent. Però aquesta mateixa observació refuta millor que tota la resta les observacions sobre la seua “memòria mecanitzada”, plena de cites preparades. La companyia de gent de mires intel·lectuals més elevades que les seues era enutjosa per a Koba. En el politburó del temps de Lenin gairebé sempre passava les hores assegut, esquerp i irritable. Al contrari, es feia més sociable, assossegat i humà entre persones de mentalitat primitiva, no refrenats per cap predilecció d’ordre intel·lectual. Durant la guerra civil, quan certes seccions de l’exèrcit, habitualment els cossos de cavalleria, es desbordaven llançant-se a la bravata i la violència, Lenin solia dir: “No faríem millor enviant-hi Stalin? Ell sap com cal parlar a gent d’aqueixa.”
Koba no era l’iniciador de protestes o manifestacions carceràries, però sempre recolzava els iniciadors. “Açò el convertia en un excel·lent camarada als ulls dels tancats.” També és pertinent aquesta observació. Koba mai fou un iniciador de res ni en cap banda. Però era molt capaç d’utilitzar la iniciativa d’un altre, empentar els iniciadors, reservant-se la llibertat de decisió. Açò no vol dir que li faltés valor; simplement, és que preferia no malgastar-lo. El règim carcerari era una barreja de laxitud i crueltat. Els reclusos gaudien de considerable llibertat dins dels murs de la presó. Però quan es traspassava certa il·lusòria barrera, l’administració recorria a la força militar. Veresxtxak ens refereix que en 1909 (sens dubte vol dir 1908), el primer dia de Resurrecció, una companyia del Regiment de Salïan maltractà tots els presos polítics i els obligà a córrer enmig de dos rengles de soldats que els copejaven amb els enceps dels fusells. “Koba marxava sense acotar el cap aguantant els colps, amb un llibre en les mans. I quan es donà la veu d’escapar, Koba forçà les portes de la seua cel·la amb el poal de l’aigua bruta, menyspreant l’amenaça de les baionetes.” Aquell home reservat (encara que en rares ocasions), era capaç d’un cert furor.
L’“historiador” moscovita Iaroslavski plagiava Veresxtxak com segueix: “Stalin passà entre els soldats llegint Marx...” El nom de Marx s’introdueix ací per igual raó que es posa una rosa en mans de la Mare de Déu. Tota la historiografia soviètica està feta amb roses d’aquestes. Koba, amb un llibre de Marx aguantant colps d’enceps, s’ha convertit en tema d’ensenyament soviètic, en prosa i en vers. Però tal conducta no era de cap manera excepcional. Les pallisses carceràries, com l’heroisme de la captivitat, estaven a l’ordre del dia. Piatnitski refereix que després de detenir-lo en Wilno, en 1902, essent encara xicot, la policia proposà enviar-lo al funcionari de policia del districte, famós per les seues pallisses, a fi d’arrancar-li una declaració. Però l’agent més veterà replicà: “Res dirà allí tampoc. És d’Iskra.” Ja en aquells llunyans dies, els revolucionaris de l’escola de Lenin tenien fama d’ésser ferms. Per a assegurar-se que Kamo havia perdut realment la sensibilitat, com s’al·legava, els metges li clavaven agulles de cap sota les ungles, i només després de resistir durament diàriament tals proves durant anys sencers, el declararen, per fi, boig incurable. Quin valor tenen uns quants colps d’encep, en comparació amb açò? No hi ha per què menystenir el valor de Koba, però s’ha de confinar dins dels límits del seu temps i lloc.
Les condicions del tancament permeteren a Veresxtxak advertir, sense dificultat, una certa particularitat de Stalin gràcies a la qual pogué romandre força temps inadvertit. “Aquesta era la seua habilitat per a incitar sigil·losament altres, mentre ell romania al marge.” Després segueixen dos exemples. En una ocasió estaven colpejant un jove georgià en un corredor del pavelló de “polítics”. La injuriosa paraula “provocador” ressonava per tot l’edifici. Únicament els soldats de la guàrdia assoliren posar fi a l’escarment; el cos ensangonat fou menat en una llitera a l’hospital. Era un provocador, en efecte? I si ho era, per què no el mataren? “A la presó de Bailov, els provocadors (si es provava que ho eren) no solien escapar amb vida [adverteix Veresxtxak, de passada]. Ningú sabia res ni encertava a explicar-s’ho, i només molt després ens assabentàrem que el rumor havia partit de Koba.” Mai se sabé si el colpejat era realment un provocador. No havia pogut ésser, senzillament, un dels treballadors que s’oposaven a les expropiacions, o qui acusà Koba d’haver denunciat Txaumian?
Un altre exemple. Als esgraons de l’escala que donava accés al pavelló de “polítics”, un cert pres conegut pel “grec” apunyalà un jove treballador tot just acabat d’ingressar a la presó. El “grec” mateix considerava la seua víctima com un confident, encara que no el coneixia d’abans. Aquest succés sagnant, que commogué tota la presó, continuà essent un misteri durant molt de temps. Al capdavall, el “grec” començà a insinuar que, pel que es veu, l’havien “desencarrilat” amb mala intenció: el desencarrilament era obra de Koba.
{Els caucasians s’enardeixen fàcilment i fan servir el ganivet també fàcilment. No era molt difícil per al fred i calculador Koba, que coneixia la llengua i costums, d’incitar-los un contra l’altre. En els dos casos, es tractava, sens dubte, de venjança. L’instigador no necessitava que les víctimes conegueren l’autor de la seua desgràcia. Koba no acostuma a compartir els seus sentiments, incloent-hi la joia de la venjança satisfeta. Prefereix gaudir-ne tot sol. Els dos episodis, per horribles que siguen, no semblen inversemblants; els esdeveniments ulteriors els forneixen d’una certa força de persuasió... A la presó de Bailov, els esdeveniment futurs es preparaven. Koba adquiria experiència. Koba pren forces. Koba madura. La grisa silueta de l’antic seminarista amb les marques de verola sobre la cara projecta una ombra cada vegada més sinistra.}
Veresxtxak esmenta, a més a més, aquesta vegada sens dubte per referències, diverses i arriscades empreses de Koba durant les seues activitats a Bakú: l’organització de falsificacions, el robatori de tresoreries de l’estat i d’altres d’anàlogues.
“Mai fou jutjat per cap d’aquests assumptes, encara que els falsificadors i els expropiadors estaven a la presó al igual que ell.” Si els altres haguessen conegut la seua missió, algun d’ells l’hauria traït inevitablement. “L’habilitat d’executar els seus plans per mitjà dels altres, romanent per la seua banda completament ocult, feia de Koba un astut intrigant que no reparava en mitjans i s’escapava de la rendició de comptes i de la responsabilitat.”
Així aprenem més de la vida de Koba a la presó que de les seues activitats fora d’ella. Però en ambdós llocs continua essent fidel a si mateix. Entre discussions amb els populistes i alguna que una altra xerrada amb atracadors, no s’oblidava de la seua organització revolucionària. Bèria ens informa que Koba aconseguí establir contacte regular des de la presó amb el comitè de Bakú. Açò és molt possible: on no hi havia separació entre presos comuns i polítics, i aquests es comunicaven entre si, era impossible quedar totalment aïllat de l’exterior. Un dels números del periòdic il·legal es preparà en la seua totalitat dins de la presó. El pols de la revolució, encara que molt afeblit, continuava bategant. La presó pot no haver estimulat l’interès de Koba per la teoria; però tampoc trencà el seu esperit combatiu.
El 20 de setembre, Koba fou traslladat a Solvitxegodsk, en el part nord de la província de Vologda. Allò era un desterrament privilegiat; només per dos anys, i no a Sibèria, sinó a Rússia europea; no en un poblat, sinó en una petita ciutat de dos mil habitants, amb grans oportunitats per a fugir. Açò significava que els gendarmes no tenien proves de gravetat ni tan sols moderada contra Koba. Donat el molt baix cost de la vida en aquells confins remots, no era molt difícil per als desterrats arreglar-se amb els comptats rubles al mes que el govern els concedia; per a extraordinaris rebien ajuda dels seus amics i de la Creu Roja Revolucionària. No sabem com passà Koba els seus nou mesos en Solvitxegodsk, que hi féu ni si estudià. No s’han publicat documents de cap mena: ni els seus assajos, ni els seus diaris, ni les seues lletres. En un dossier de la policia local, portant el títol de “cas de Iossif Djugaixvili”, llegeix hom: “groller, imprudent, irrespectuós amb els seus superiors”. La “irresponsabilitat” era atribut comú a tots els revolucionaris; la “grolleria”, el seu personal.
A la primavera de 1909, Al·liluiev, que ja estava a Sant Petersburg, rebé una lletra de Koba, llavors en el desterrament, preguntant-li per la seua adreça. “A finals d’aquell estiu, Stalin fugí de la deportació i fou a Sant Petersburg, on el trobí per casualitat en uns dels carrers del districte de Litïeini.” Succeí que Stalin no trobà Al·liluiev a sa casa ni al seu lloc de treball, i es veié obligat a vagar pels carrers durant molt de temps sense tenir on refugiar-se. “Quan el trobí d’improvís al carrer estava summament cansat.” Al·liluiev procurà a Koba allotjament a casa d’un conserge d’un dels regiments de la guàrdia, simpatitzant de la revolució. “Allí visqué Stalin tranquil·lament una temporada, veié alguns membres de la fracció bolxevic de la Tercera Duma, i després se n’anà al sud, a Bakú.”
Una altra vegada a Bakú! No és fàcil que cap allí l’empentés el patriotisme local. Seria més encertat suposar que Koba no era conegut a Sant Petersburg, que els diputats de la Duma no li feren molt de cas, que ningú li demanà quedar-se ni l’oferiren l’ajuda que tan indispensable era a un resident il·legal. “En tornar a Bakú, es consagrà de nou amb energia a reforçar les organitzacions bolxevics [...] A l’octubre de 1909 fou a Tbilisi, i organitzà i dirigí la lluita de l’organització bolxevic local contra els liquidadors menxevics.” El lector reconeixerà sens dubte l’estil de Bèria.
En la premsa il·legal, Koba publicà diversos articles, que només interessen per haver-los escrit el futur Stalin. A falta de cosa més notable, actualment s’atribueix excepcional importància a la correspondència escrita per Koba al desembre de 1909 per al periòdic estranger del partit. En parangonar l’actiu centre industrial de Bakú amb Tbilisi, paralitzada amb els seus funcionaris públics, botiguers i artesans, la seua “Lletra del Caucas” explica molt bé el domini dels menxevics en Tbilisi, en termes d’estructura social. Segueix després una polèmica contra el perenne dirigent de la socialdemocràcia georgiana, Jordània, que de nou proclamava la necessitat d’“unir les forces de la burgesia i del proletariat”. Els obrers havien de renunciar a la seua política d’intransigència, perquè, com deia Jordània, “com més feble siga la lluita de classes entre el proletariat i la burgesia, major serà la victòria d’aquesta...”. Koba hi oposava la proposició diametralment antagònica: “Com més es recolze la revolució en la lluita de classes del proletariat, que conduirà els pobres de l’aldea contra els grans terratinents i la burgesia liberal, més complet serà el triomf de la revolució.” Tot açò era perfectament just en essència, però no contenia una sola paraula nova; a partir de la primavera de 1905, tals polèmiques es repetiren innumerables vegades. Si aquesta correspondència tingué algun valor per a Lenin, no fou per l’ampul·losa reproducció dels seus propis pensaments, sinó perquè era una veu vivent de Rússia en una època en què s’havien extingit la majoria d’elles. No obstant això, en 1937, aquesta “Lletra del Caucas” fou proclamada “l’exemple clàssic del la tàctica leninista-stalinista”. “En els nostres escrits i en tots els nostres ensenyaments [escriu un de tants panegiristes], s’ha projectat poca llum sobre aquest article, extraordinari pel seu fons, la seua riquesa deductiva i la seua importància històrica.” El més generós és fer-lo a una banda.
“Al març i abril de 1910 fou possible al fi [ens informa el mateix historiador, un cert Rabitxev], crear una secció russa del comitè central. Entre els seus membres es comptava Stalin. Però, abans que aqueixa secció comencés a treballar, els seus components foren detinguts.” Si açò és veritat, Koba, almenys en la forma, s’incorporà al comitè central en 1910. Un fita d’importància en la seua biografia! Però no ho és. Quinze anys abans que Rabitxev, el vell bolxevic Germanov (Frumkin) referia el següent: “En la conferència entre l’autor d’aquestes línies i Noguin es decidí proposar que el comitè central confirmés la següent llista de cinc noms com a secció russa del comitè central: Noguin, Dubrovinski, Malinovski, Stalin i Milutin.” Per consegüent, no es tractava d’una decisió del comitè central, sinó només del projecte dels bolxevics. “Ambdós coneixíem Stalin [continua dient Germanov] com un dels millors i més actius treballadors de Bakú. Noguin fou a Bakú per a canviar impressions amb ell; però, per diverses raons, Stalin no pogué assumir el càrrec de membre del comitè central.” Germanov res en diu del motiu exacte de la dificultat. Dos anys més tard, el mateix Noguin escrigué, amb relació al seu viatge a Bakú, el que segueix: “... en la clandestinitat més profunda es trobava Stalin (Koba), molt conegut en el Caucas en aquells dies, i obligat a romandre amagat als camps petrolífers de Balakhani.” D’ací es desprèn que Noguin no arribà ni tan sols a veure Koba.
La reticència respecte a les raons que impediren Stalin entrar en la secció russa del comitè central suggereix algunes deduccions interessants. L’any 1910 fou el període de màxima degeneració del moviment i de més fusió de tendències conciliatòries. Al gener se celebrà a París un ple del comitè central, i en ell els conciliadors guanyaren una batalla molt inestable. Es decidí restaurar el comitè central a Rússia, amb participació dels liquidadors. Noguin i Germanov eren conciliadors bolxevics. El ressorgiment de la secció “russa” (és a dir, actuant il·legalment en Rússia) era tasca de Noguin. A falta de figures prominents, es feren diverses temptatives per a atreure les de províncies. Entre aquestes es comptava Koba, a qui Noguin i Germanov coneixien “com un dels millors treballadors de Bakú”. No obstant això, ningú pensà en ell. El documentat autor de l’article alemany a què ens hem referit en un altre lloc manifesta que encara que “els biògrafs oficials bolxevics tracten de presentar (les seues) expropiacions i expulsió del partit com inexistents [...], no obstant això, els mateixos bolxevics dubtaven de situar Koba en cap lloc notable de direcció”. Pot hom suposar amb seguretat que el motiu del fracàs de la missió de Noguin fou la recent participació de Koba en “activitats militants”. El ple de París havia titllat els expropiadors de persones guiades per “una falsa comprensió dels interessos del partit”. Lluitant per la legalitat, els menxevics no podien consentir de cap mode en col·laborar amb un declarat capitost d’expropiadors. Noguin arribà comprendre-ho, segons sembla, només en el curs de les seues negociacions amb destacats menxevics del Caucas. No s’organitzà cap secció amb Koba entre els seus membres. Advertisca hom que dels conciliadors que protegien Stalin, Germanov és dels desapareguts sense deixar rastre; quant a Noguin, només la seua mort prematura en 1924 el salvà de la sort de Rikov, Tomski, Germanov i d’altres amics íntims seus.
L’activitat de Koba a Bakú sens dubte que tingué molt més èxit que no en Tbilisi, independentment que hi exercís un paper de primer, segon o tercer ordre. Però la idea que l’organització de Bakú fou l’única fortalesa inexpugnable del bolxevisme és un mite. A finals de 1911, el mateix Lenin hi donà ocasió accidentalment citant l’organització de Bakú junt amb la de Kiev, entre les “exemplars i progressives de Rússia en 1910 i 1911”, açò és, en els anys de la disgregació total del partit i del començament del seu ressorgiment. “L’organització de Bakú existí sense interrupció durant els anys difícils del domini reaccionari, i exercí una part summament activa en totes les manifestacions del moviment obrer”, diu una de les cites del volum XV de les obres de Lenin. Ambdues opinions, que actualment es relacionen molt de prop amb les activitats de Koba, han resultat ésser completament errònies en investigar els fets. Certament, després de ressorgir, Bakú passà per les mateixes fases de declivi que els altres centres industrials del país, un poc més tard, però, en canvi, d’una manera molt més greu.
Stopani escriu en les seues Memòries: “A partir de 1910, la vida del partit i del sindicat de Bakú s’extingí per complet.” Quedaren restes escampades del sindicat llanguint per algun temps, però fins i tot aquestes tenien al seu capdavant una majoria de menxevics. “Aviat s’apagà virtualment tota activitat bolxevic, gràcies a constants fracassos per detencions, manca d’activistes i desordre general”. La situació era encara pitjor en 1911. Ordxonikidze, que visità Bakú al març de 1912, quan la marea anava començant a pujar de nou apreciablement per tot el país, escrigué en una “lletra a l’estranger”: “Ahir poguí reunir per fi uns quants treballadors [...] No hi ha organització, açò és, centre local; per tant, ens haguérem d’acontentar amb conferències en privat...” Aquests dos testimonis són suficients. Recordem a més l’asseveració d’Olminski, ja citada, que “el ressorgiment fou més reticent a les ciutats on les “ex” havien estat més nombroses (com a exemple, puc citar Bakú i Saratov)”. L’error de Lenin en avaluar l’organització de Bakú és un exemple corrent de l’error d’un emigrat que ha de jutjar des de lluny a base d’informacions parcials o incertes, entre les quals es podien comptar les notícies excessivament optimistes subministrades pel mateix Koba.
El quadro general així traçat és prou clar. Koba no participà activament en el moviment sindical, que en aquell temps era recinte principal de la contesa (Karian, Stopani). No parlà als mítings de treballadors (Veresxtxak), sinó que es trobava en “la més profunda clandestinitat” (Noguin). No pogué, “per diversos motius”, entrar a formar part de la secció russa del comitè central (Germanov). A Bakú, les “ex” havien estat més nombroses que en cap banda (Olminski), igual que els actes de terrorisme individual (Veresxtxak). S’atribuïa a Koba la direcció immediata de les activitats “militants” de Bakú (Veresxtxak, Martov i d’altres). Tals activitats exigien sens dubte apartar-se de les masses i sumir-se en la més “profunda clandestinitat”. Durant algun temps, l’existència de l’organització il·legal se sostingué amb els mitjans obtinguts del robatori de diners. D’ací que fos més fort el colp de la reacció i el ressorgiment més retardat. Aquesta conclusió no té només importància biogràfica, sinó també teòrica, perquè contribueix a projectar claredat sobre certes lleis generals del moviment de masses.
El 24 de març de 1919, el capità de gendarmes Martinov declarà haver arrestat Iossif Djugaixvili, conegut per l’àlies de Koba, membre del comitè de Bakú, “militant summament actiu, que ocupava una posició dirigent” (admetent que el document no haja estat corregit per mà de Bèria). Amb relació a aquest arrest, un altre gendarme informava d’ofici: “En vista de la persistent participació de Djugaixvili en l’activitat revolucionaria, i de les seues “dues escapatòries”, ell, capità Galimbatovski, “es permetia proposar el càstig més sever”.” Però no cal pensar que es referisca amb açò a l’execució: “el càstig més sever” en l’ordre administratiu significava la deportació a punts remots de Sibèria per termini de cinc anys.
Mentre, Koba romania a la presó de Bakú, que coneixia molt bé. La situació política del país i el règim penitenciari havien patit profunds canvis en el curs de l’any i mig transcorregut. Clarejava el 1910. La reacció estava triomfant en tota la línia. No sols el moviment de masses, sinó també les expropiacions, el terrorisme i els actes de desesperació individual disminuïren. La presó es féu més severa i reposada. Ni tan sols hi havia converses ni discussions col·lectives. Koba tingué prou de temps per a aprendre esperanto, si és que no havia perdut la il·lusió per l’idioma de l’esdevenidor. El 27 d’agost, per ordre del governador general del Caucas, es prohibí Djugaixvili viure a Transcaucàsia durant els següents cinc anys. Però les propostes del capità Galimbatovski, que pel que es veu no pogué al·legar càrrecs molt greus, trobaren oïdes sordes a Sant Petersburg: Koba fou enviat de nou a la província de Vologda per a complir la resta del seu desterrament de dos anys.
5 En 1933 Kote Tsintsadze moria en la deportació que l’imposà el rellevant camarada Stalin.