Quan hom examina les publicacions històriques corrents que tracten d’aquest període, hom veu sorgir a cada instant un nou conflicte: en Brest-Litovsk, Trotski no complí les instruccions de Lenin; al front meridional, Trotski procedí contra les directrius de Lenin; al front oriental, Trotski actuà en oposició a les ordres de Lenin, i així successivament. En primer lloc, cal advertir que Lenin no podia donar-me ordres personals. En el partit no es procedia així. Ambdós érem membres del comitè central, que resolia totes les divergències d’opinió. Sempre que Lenin i jo dissentíem, i açò ocorria més d’una vegada, la qüestió passava immediatament al politburó del comitè central, el qual s’encarregava de decidir. Així, doncs, en sentit estricte mai pogué hom parlar que jo no complís les directrius de Lenin. Però aqueix és només un aspecte de l’assumpte, l’aspecte formal. Entrant en l’essencial, és inevitable preguntar: era raonable atenir-se a les directrius de Lenin, que havia col·locat al capdavant del departament de guerra una persona que no feia sinó cometre errades i crims; al capdavant de l’economia nacional a Rikov, “convicte” restaurador del capitalisme i futur agent del feixisme; al capdavant de la Internacional Comunista a aquell futur feixista i traïdor, Zinòviev; i en la direcció del periòdic oficial del partit i entre els dirigents de la Internacional Comunista a aquell futur bandit feixista, Bukharin?
Tots aquells que acabdillaren l’Exèrcit Roig durant el període stalinista (Tukhatxevski, Iegorov, Blücher, Budienni, Iakir, Uborevitx, Gamarnik, Dibenko, Fed’ko [Kork, Putna, Feldman, Alksnis, Eideman, Primakov i molts d’altres]), foren promoguts cadascú al seu temps a llocs militars de responsabilitat quan estiguí al capdavant del departament de guerra, en la majoria dels casos ascendits per mi personalment durant les meues visites als fronts i la meua directa observació de la seua tasca militar. Per molt defectuosa que fos la meua direcció, per consegüent, segons sembla era prou bona per a haver escollit els caps militars millors de què es disposava, ja que durant deu anys Stalin no pogué trobar qui els reemplacés. És veritat que quasi tots els caps de l’Exèrcit Roig de la guerra civil, tots els que més tard organitzaren el nostre exèrcit, resultaren casualment “traïdors” i “espies”. Però això no altera la qüestió. Ells foren els qui defensaren la revolució i el país. Si en 1933 es descobrí que fou Stalin i ningú més qui havia organitzat l’Exèrcit Roig, llavors seria natural que la responsabilitat d’escollir semblant quadre de caps recaigués sobre ell. D’aquesta contradicció, els historiadors oficials es desembarassen no sense una certa dificultat, però amb aplom. La responsabilitat de la designació de traïdors per a ocupar llocs de comandament recau enterament sobre mi, mentre que l’honor de les victòries assolides per aqueixos mateixos traïdors precisament pertany a Stalin. Avui no hi ha xic de l’escola que no conega, per una història, editada pel mateix Stalin, tan singular divisió de funcions històriques.
La tasca militar presentava dos aspectes en l’època de la guerra civil. Un era el d’escollir els col·laboradors necessaris, treure’n el millor partit, muntar la inspecció imprescindible sobre el personal de comandament, apartar els sospitosos, pressionar, castigar. Totes aqueixes activitats de la màquina administrativa s’ajustaven exactament als talents de Stalin. Però hi havia un altre aspecte, que era el de la necessitat d’improvisar un exèrcit a costa del material humà disponible, apel·lant al cor dels soldats i dels comandants, despertant en ells el millor de la seua personalitat, i inspirar-los confiança en la nova direcció. D’això era absolutament incapaç Stalin. És impossible, per exemple, imaginar-se Stalin presentant-se a cel obert davant un regiment; per a això mancava totalment d’aptituds. Mai es dirigí a les tropes amb arengues escrites per endavant, sens dubte per no fiar-se de la seua pròpia retòrica de seminari. La seua influència en els sectors del front on actuà fou insignificant. Romangué sense personalitat, burocràtic i policíac.
Si el front atreia Stalin, també el repel·lia. La màquina militar garantia la possibilitat d’emetre ordres. Però Stalin no estava al capdavant d’aquella màquina. Al principi només tingué al seu càrrec un exèrcit entre vint; més tard s’ocupà d’un dels cinc o sis fronts. Imposà una disciplina severa, empunyà fermament tots els ressorts, no tolerà la desobediència. Al mateix temps, mentre estava al capdavant d’un exèrcit, incitava sistemàticament els altres a violar les ordres del front. Al comandament del Front Sud o Sud-est, infringí ordres del comandament en cap. En l’exèrcit tsarista, a més de la seua subordinació militar hi havia una altra implícita; els grans Ducs que exercien un alt lloc de comandament o administratiu superior solien passar per alt als seus oficials superiors i introduir el caos en l’administració de l’Exèrcit i l’Armada. Recorde d’haver advertit Lenin que Stalin, aprofitant-se indegudament de la seua posició com a membre del comitè central del partit, estava introduint en el nostre exèrcit el règim dels grans Ducs. [Deu anys després] Vorotxilov [reconeixia volublement en el seu assaig sobre Stalin i l’Exèrcit Roig], que “Stalin contravenia fàcilment tota regulació, tota subordinació”. Els gendarmes es recluten entre els caçadors furtius.
Els conflictes entre diverses categories estan en l’ordre natural de les coses. L’exèrcit sol estar quasi sempre descontent del front; el front s’agita de continu contra l’estat major general, sobretot quan els assumptes no marxen molt bé. Allò que caracteritzava Stalin és que sistemàticament explotava aquestes friccions i les feia degenerar en plets irreconciliables. Enredant els seus col·laboradors en conflictes perillosos, Stalin els soldava els uns als altres i els col·locava sota la seua dependència personal. Dues vegades el feren venir del front una ordre directa del comitè central. Però a cada nou gir dels esdeveniments se’l tornava a enviar-hi. Malgrat repetides oportunitats no assolí guanyar prestigi en l’exèrcit. No obstant això, els col·laboradors militars que estigueren sota les seues ordres quedaren després íntimament relacionats amb ell. El grup de Tsaritsin es convertí en el nucli de la fracció stalinista.
El paper de Stalin en la guerra civil potser es podrà apreciar millor pel fet que en acabar aquella la seua autoritat personal no havia augmentat gens ni mica. A ningú li podia cabre al cap aleshores dir o escriure que Stalin “salvà el Front Sud o que havia exercit una part essencial al Front Est, o bé que havia salvat Tsaritsin de la caiguda. En nombrosos documents, memòries i antologies dedicades a la guerra civil, el nom de Stalin no se cita per a res o figura entre altres molts. [A més, la guerra amb Polònia posà una taca indeleble en la seua reputació (almenys als cercles millor informats del partit). Defugí participar en la campanya contra Wrangel, ja per trobar-se realment malalt, ja per altres motius; ara és difícil precisar-los. En tot cas, de la guerra civil emergí desconegut i estrany a les masses, com li succeí en acabar la Revolució d’Octubre.]
“En aquell difícil període, 1918-1920 [escriuen dos historiadors d’ara], el camarada Stalin era traslladat d’un front a un altre, als llocs de més risc per a la revolució.” En 1922, el comissari popular d’educació publicà una Antologia de cinc anys, composta de quinze articles, entre ells un de titulat “Organitzant l’Exèrcit Roig”, i un altre sobre “Dos anys a Ucraïna”, ambdós relatius a la guerra civil. No hi ha una sola paraula de Stalin en cap dels dos articles. L’any següent es publicà una antologia en dos volums amb el títol de La Guerra Civil. Consistia en documents i un altre material referent a la història de l’Exèrcit Roig. En aquell temps ningú estava interessat en donar a una antologia així caràcter tendenciós. En tota ella no hi ha una sola paraula sobre Stalin. El mateix any 1923, el Comitè Executiu Central del Soviet publicà un volum de 400 pàgines titulat Cultura Soviètica. En la secció dedicada a l’exèrcit hi ha nombrosos retrats sota l’epígraf “Els creadors de l’Exèrcit Roig”. No hi figura Stalin. En la secció denominada “Les forces armades de la revolució durant els primers set anys d’octubre”, no s’esmenta ni tan sols el nom de Stalin. I, no obstant això, en aqueixa secció, a més de la meua fotografia, figuren les de Budienni i Blücher i fins i tot de Vorotxilov, i entre els caps de la guerra civil que s’hi citen no sols estan Antonov-Ovsenko, Bibenko, Iegorov, Tukhatxevski, Uborevitx, Putna, Sharangovitx, sinó molts d’altres, quasi tots els quals han estat acusats més tard d’enemics del poble i afusellats. Dels [esmentats, només] dos (Frunze i S. Kàmenev) moriren de mort natural [sens dubte per haver encertat a morir-se abans de la gran depuració]. I encara flota un núvol sobre les circumstàncies de la mort de Frunze. Entre els esmentats en aquest volum, en concepte de comandant de les flotes del Bàltic i del Caspi durant la guerra civil, està Raskolnikov (qui es negà a tornar a la Unió Soviètica en ésser cridat quan exercia el càrrec de ministre dels soviets en Bulgària en 1938, en els moments en què la depuració de Stalin requeia sobre el cos diplomàtic. Després d’escriure una lletra oberta acusant Stalin, morí sobtadament en circumstàncies misterioses, segons sembla enverinat).
Vorotxilov sosté descuidadament que “en el període 1918-1920, Stalin era potser l’únic home en el comitè central enviat d’una batalla a una altra”. La paraula “potser” ha de servir de bàlsam per a la consciència de Vorotxilov, perquè en escriure semblant cosa li constava bé que molts membres i agents del comitè central exerciren en la guerra civil una part no menor que Stalin, i la d’altres (entre ells I. N. Smirnov, Smilga, Sokolnikov, Lasxevitx, Muralov, Rosenholtz, Ordzonikidze, Frunze, Antonov-Ovsenko, Berzin, Gussev) fou infinitament major. Tots aquests homes, com ell sabia, passaren els tres anys sencers en els diversos fronts, ja com a membres dels consells revolucionaris de guerra de la república, els fronts i els exèrcits, ja al capdavant d’exèrcits i de fronts, i fins i tot (com Sokolnikov i Lasxevitx) com a caps militars, mentre que la permanència total de Stalin als fronts fou de menys d’un any en el curs dels tres que durà la guerra civil.
En algunes de les publicacions oficials s’esmenta de passada, segons sembla sobre la base d’algun document que consta als arxius, que Stalin pertanyé alguna vegada al Consell Revolucionari de Guerra de la República. No es fa referència específica al període concret de la seua participació en aquell suprem organisme militar. En una monografia especial, El Consell Revolucionari de Guerra de l’URSS en deu anys, composta per tres autors en 1938, quan tot el poder estava ja concentrat a mans de Stalin, es diu:
“El 2 de desembre de 1919, el camarada Gussev fou incorporat al Consell Revolucionari de Guerra. Més endavant, en tot el curs de la guerra, foren designats per al mateix diverses vegades, els camarades Stalin, Podvoiski, Okulov, Antonov-Ovsenko i Serebriakov.”
Una història del partit comunista editada per NL Meshtxervakov en 1934, després de repetir loquaçment la mentida que Stalin “passà el període de la guerra civil sobretot al front”, declara que Stalin “fou membre del Consell Revolucionari de Guerra de la República de 1920 a 1923”. En el volum XX de la miscel·lània de Lenin (p. 9), s’esmenta Stalin com a “membre del Presídium del Consell Revolucionari de Guerra de la República... des de 1920”. En el número de Pravda dedicat en 1931 a l’aniversari de l’Exèrcit Roig, es publicaren tres “documents inèdits”, tots ells telegrames de l’any 1920. Un d’aquests telegrames és de Stalin, com a membre del Consell Revolucionari de Guerra de la República, a Budienni i Vorotxilov, datat el 3 de juny; el segon, un informe corrent de la situació al front, que dirigeixen Budienni i Vorotxilov a Stalin, en la seua esmentada qualitat, amb data 25 de juny; el tercer telegrama és de Frunze, comandant del Front Sud, a Lenin, president del Consell de Defensa, anunciant la terminació de les operacions militars contra Wrangel (açò és, al final de la guerra civil pròpiament dita, el 15 de novembre). Sobre la base d’aquests documents, únic testimoni publicat fins ara, podria semblar que Stalin fou efectivament membre del Consell Suprem de Guerra de la República almenys des del 3 de juny al 25 del mateix mes, o siga durant poc més de tres setmanes, en 1920. No s’addueix prova alguna que pertanyés al mateix abans o després d’aquestes dues dates de juny de l’esmentat any. Per què no? Cert és que els cinc toms publicats pel departament de guerra en què es recollien les meues ordres, proclames i discursos, no sols s’han confiscat i destruït, sinó que s’han convertit en “tabú” les referències o simples cites d’ells. La Revolució Proletària, periòdic històric oficial del partit, en el seu número d’octubre de l’any 1924, parlava d’aquests cinc volums, que només contenien documents de la guerra civil: “En aquests [...] volums, els historiadors de la revolució trobaran una gran quantitat de material d’enorme valor documental.”
Però als arxius del departament de guerra se serven ressenyes taquigràfiques de les sessions del consell de guerra. Les actes d’aquella institució se servaren amb escrupolosa cura i es guardaren en completa seguretat. ¿Per què no se citen aquestes actes per a fixar el període en què realment fou Stalin membre del Consell Revolucionari de Guerra de la República? La resposta és molt senzilla: perquè Stalin no s’esmenta en les minutes de les seues sessions entre els presents, excepte una o dues vegades com a peticionari en qüestions d’ordre local, i mai com a membre efectiu del consell, i menys del seu presídium, que no existia. No obstant això, Stalin fou nomenat membre d’aquell organisme per ordre del comitè central del partit a la primavera de 1920.
L’explicació d’aquest trencaclosques, pel que recorde, és prou reveladora del caràcter de Stalin. Durant tot el curs de la guerra civil, a cada conflicte amb Stalin, tractí de moure’l a què formulés les seues opinions sobre els problemes militars d’una manera clara i definida. Tractí de convertir la seua rústica i subreptícia oposició en obert antagonisme, o reemplaçar-la per la seua articulada participació en un òrgan militar rector. D’acord amb Lenin i Kretinski, els quals recolzaven cordialment la meua política militar, assolí per fi (no recorde ara amb quin pretext), que es designés Stalin membre del Consell Revolucionari de Guerra de la República. A Stalin no li quedava altre recurs que acceptar el nomenament. Però trobà la manera d’esquivar-lo; sota pretext d’estar aclaparat de treball, no assistí ni a una sola sessió.
Ara bé, pot semblar estrany que ningú, en el curs dels primers dotze anys de règim soviètic, haja esmentat la suposada “direcció” de Stalin en qüestions militars o fins i tot la seua “activa” participació en la guerra civil. Però açò s’explica fàcilment pel senzill fet que hi hagueren molts d’altres milers de militars al voltant que sabien què i com ocorregué realment.
Fins i tot en el número de Pravda dedicat en 1930 a l’aniversari de l’Exèrcit Roig, no es pretenia encara que Stalin hagués estat el principal organitzador de l’Exèrcit Roig en conjunt, sinó només de la Cavalleria Roja. Exactament vuit anys abans, el 23 de febrer de 1922, Pravda havia publicat un relat quelcom diferent de la formació de la Cavalleria Roja en un article sobre la guerra civil:
Mamontov ocupà Kolzov i Tambov durant un temps, causant gran estrall. “Proletaris, a cavall!” Aquella consigna del camarada Trotski per a la formació d’unitats a cavall fou acollida amb entusiasme, i el 10 d’octubre l’exèrcit de Budienni estava assestant colps a Mamontov més avall de Voronekh.
[Ja en] 1926, no sols després de la meua separació del departament de guerra, sinó després d’haver estat objecte de cruels persecucions, l’Escola de Guerra publicà una obra d’investigació històrica, Com es lluità en la revolució, en la que els autors, coneguts stalinistes, escrivien:
“La consigna del camarada Trotski: “Proletaris, a cavall!”, fou l’estímul que portà a l’organització de l’Exèrcit Roig en aquest domini”, és a dir, en el de crear la Cavalleria Roja. En 1926, encara no s’esmentava Stalin com a organitzador de la cavalleria.
[Vorotxilov insisteix en] la gran participació de Stalin en l’organització de les forces a cavall. “Aquest fou [escriu Vorotxilov] el primer experiment d’unir divisions de cavalleria en una sola unitat tan gran com un exèrcit. Stalin preveié la potència de les unitats a cavall en la guerra civil. Comprengué perfectament la seua enorme importància per a una maniobra d’assolament. Però anteriorment ningú tingué una experiència tan excepcional com l’acció d’exèrcits a cavall. Res consta sobre això en obres científiques, i en conseqüència tal mesura suscitava sorpresa o franca oposició. Especialment oposat a ella era Trotski.” [Argumentant així, Vorotxilov exposa simplement la seua ignorància en assumptes militars, que només queda per davall de les seues aptituds de prevaricador. La veritat és que la qüestió d’] unir dos cossos i una brigada de tiradors en un exèrcit especial a cavall o deixar aquestes tres unitats a disposició del comandament del front, era un problema que res tenia de comú amb l’apreciació general o la manca d’apreciació de la importància de la cavalleria. El punt més essencial era el del comandament: Serà Budienni capaç de manejar tal massa de genets? Podrà elevar-se de tasques tàctiques a empreses d’estratègia? Sense un excepcional comandant del front, que conegués i comprengués la cavalleria, i sense mitjans segurs de comunicació, la creació d’un exèrcit a cavall especial podria haver resultat insensata, perquè una aglomeració excessiva de cavalleria sempre amenaça de minvar l’avantatge bàsic de la unitat, [que és la seua] mobilitat. Les desavinences sobre aquest particular tingueren caràcter episòdic, i si la història no es repetís, jo tornaria a tenir els meus dubtes. [No obstant això, les circumstàncies específiques eren tals que] creàrem l’exèrcit a cavall.
[En realitat, la] campanya per a crear la Cavalleria Roja constituí la major part de la meua tasca durant molts mesos en 1919: com ja he dit (en un altre lloc), l’Exèrcit Roig fou obra de l’obrer que mobilitzava el camperol. L’obrer tenia un avantatge sobre el camperol, no sols en el seu nivell general de cultura, sinó especialment en la seua destresa per a manejar armes de nova tècnica. Açò assegurava als obrers un doble avantatge en l’exèrcit. Quant a la cavalleria, ja era distint. La pàtria dels genets eren les estepes russes. Els millors homes a cavall eren els cosacs, i en segon lloc els rics camperols de les estepes que posseïen cavalls i sabien fer-ne ús. La cavalleria era la part més reaccionària de l’antic exèrcit i defensà el règim tsarista més temps que cap altre sector del servei. Per això fou doblement difícil reclutar un exèrcit a cavall. Calia acostumar els obrers a muntar a cavall. Era necessari que els obrers de Petrograd i de Moscou cavalcaren en efecte, encara que només fos com a comissaris o soldats d’última fila. La seua missió consistia en crear cèl·lules revolucionàries sòlides i segures en els esquadrons i regiments de cavalleria. Tal era el sentit de la meua consigna: “Proletaris, a cavall!” Tot el país, totes les ciutats industrials es veieren cobertes de cartells amb aqueixa consigna. Recorreguí el país d’una punta a una altra, i confií tasques relatives a la formació d’esquadrons i regiments (de cavalleria) a treballadors bolxevics de confiança. Un dels meus secretaris, Poznanski, s’ocupava personalment (i amb gran fortuna, puc agregar) de la formació d’unitats de la Cavalleria Roja. Només aquesta tasca de proletaris muntats a cavall pogué transformar els titubejants destacaments de guerrillers en unitats de cavalleria ben entrenades (i féu possible la creació d’un exèrcit a cavall eficaç).
Tres anys de règim soviètic foren anys de guerra civil. El departament de guerra determinà la tasca de govern de tot el país. La resta de l’activitat governamental en depenia. I el segon en importància era el comissariat d’abastiments. La indústria treballava principalment per a la guerra. Tots els altres departaments i institucions estaven subjectes a constant contracció o reducció, i alguns s’arribaren a suprimir per complet. Tots els homes actius i valents estaven subjectes a mobilització. Membres del comitè central, comissaris del poble i altres [bolxevics prominents], passaven la major part del seu temps al front com a membres de comitès revolucionaris de guerra, i a vegades com a comandants d’exèrcit. La guerra mateixa era una dura escola de disciplina governamental per a un partit revolucionari que tan sols uns mesos abans havia sortit de la il·legalitat. La guerra, amb les seues despietades exigències, separava el gra de la palla dins del partit i de l’aparell de l’estat. Pocs membres del comitè romangueren a Moscou: Lenin, que era el centre polític; Sverdlov, que era no sols president del Comitè Executiu Central del Soviet, sinó també secretari general del partit, fins i tot abans d’ésser creat [formalment tal] lloc; Bukharin, com a director de Pravda; Zinòviev, a qui tothom, fins i tot ell mateix, considerava inepte per a assumptes militars, es quedà en Petrograd com a director polític; Kàmenev, el dirigent de Moscou, fou enviat diverses vegades al front, encara que també ell era decididament home civil per naturalesa. Lasxevitx, Smilga, IN Smirnov, Sokolnikov, Serebriakov, [tots] membres dirigents del comitè central, estaven de continu al front.
Ens portaria massa lluny enumerar tan sols que fos succintament les carreres d’aquests i molts altres militars en la clandestinitat revolucionària, a l’octubre i durant la guerra civil. Qualsevol d’ells no és gens inferior a Stalin i alguns el superaven en aqueixes qualitats que més aprecien els revolucionaris: claredat política, valor moral, habilitat com a agitadors, propagandistes i organitzadors. Baste recordar que quan estava organitzant-se l’Exèrcit Roig es considerà altres homes més aptes per a tal finalitat que no Stalin. El Consell Suprem de Guerra, creat el 4 de març de 1918, es componia de: Trotski, president; Podvoiski, Sklianski i Danisxevski, vocals; Bonch-Bruievitx, oficial major, i una plantilla d’oficials tsaristes com a especialistes militars. Quan es reorganitzà el 2 de setembre de 1918, per a convertir-se en Consell Revolucionari de Guerra de la República, el formaven Trotski, president; Vatzeris, comandant en cap de les forces armades, i els següents vocals: Ivan Smirnov, Rosenholtz, Raskolnikov, Sklianski, Muralov i Iurenev. En decidir el 8 de juliol de 1919 comptar amb un quadre més reduït i compacte, el Consell Revolucionari de Guerra es formà amb Trotski com a president: Sklianski, vicepresident; Rikov, Smilga i Gussev, vocals, i, S. Kàmenev en qualitat de comandant en cap. Com altres, també Stalin trobà lloc en l’Exèrcit Roig, i aquest féu adequat ús dels seus talents. El que no s’ajusta als fets és el pretès paper prominent que ara es tracta d’assignar-li en l’organització de l’Exèrcit Roig i en la direcció de la guerra civil.
L’exèrcit s’organitzà en ple combat. Els mètodes seguits, en els que predominà la improvisació, es veieren sotmesos a immediata prova al camp de batalla. Per tal de resoldre cada nou problema d’ordre castrense, calia organitzar regiments i divisions partint del no-res. L’exèrcit (creixent a capritx, per salts i rebots) fou creat per l’obrer que mobilitzava el camperol i atreia l’antic oficial i el col·locava davall la seua vigilància. No era fàcil aquella tasca. Les condicions materials eren summament difícils. La indústria i els transports estaven completament desorganitzats, no hi havia subministraments de reserva, ni economia agrícola, i tots els processos de la dissociació industrial estaven cada vegada pitjor. En tal situació, no podia parlar-se de servei militar obligatori i mobilització forçada. De moment, almenys, s’havia de recórrer al voluntariat.
Aquells que havien rebut instrucció militar estaven cansats de lluitar a les trinxeres, i per a ells la revolució significava l’alliberament de la guerra. No era cosa fàcil mobilitzar-los de nou per a una altra guerra. Més fàcil resultava atreure els xavals que res sabien de combats; però calia instruir-los, i el nombre dels nostres propis oficials, relacionats d’una manera o un altra amb el partit i d’absoluta confiança, era insignificant; per això exerciren en l’exèrcit un grandiós paper polític. Però la seua visió militar era miop. Quan la seua capacitat resultava insuficient, solien usar, sense prudència, la seua autoritat revolucionària i política, destorbant així la tasca de constituir l’exèrcit. El mateix partit, que nou mesos abans havia sorgit de la clandestinitat tsarista i pocs mesos després es veié sotmès a la persecució del Govern Provisional, trobava difícil, després de la brillant victòria d’octubre, ajustar-se a la idea que encara quedava per davant la guerra civil. En suma, eren gairebé insuperables les dificultats que s’oposaven a la creació de l’Exèrcit Roig. A vegades semblava que les discussions foren a consumir tota l’energia aplicada. Serem o no capaços de crear un exèrcit? La sort de la revolució es ventilava en tal pregunta.
La transició de la lluita revolucionària contra el vell estat a la fundació d’un estat nou, de la demolició de l’exèrcit tsarista a la creació d’un Exèrcit Roig, fou acompanyada d’una crisi del partit, o més bé d’una sèrie de crisis. A cada pas, els vells modes de discórrer i els vells estils venien a xocar amb les tasques de l’hora. Era necessari rearmar el partit. Puix que l’exèrcit és la més necessària de totes les organitzacions de l’estat, i ja que durant els primers anys del règim soviètic el centre d’atenció era la defensa de la revolució, no és estrany que totes les discussions, conflictes i agrupacions dins del partit voltaren entorn dels problemes d’organitzar l’exèrcit. Sorgí una oposició quasi des del mateix moment en què férem els nostres primers esforços per passar de destacaments armats inconnexos a un exèrcit centralitzat. La majoria del partit i del comitè central, en definitiva, defensaven la direcció militar, ja que victòria rere victòria parlaven a favor seu. No obstant això, no faltaven atacs i titubejos. En el partit existia completa llibertat de crítica i oposició en el moment més agut de la guerra civil. Fins i tot en el mateix front, en reunions estrictes del partit, els comunistes feien sovint objecte de furibunds atacs al comandament militar. A ningú se li ocorregué per aquells dies perseguir els crítics. Els càstigs al front eren molt rigorosos (fins i tot tractant-se de comunistes), però només s’imposaven per incompliment d’obligacions militars. Dins del comitè central, l’oposició revestia caràcter menys dur, perquè jo comptava amb el suport de Lenin. En general, ha de dir-se que quan Lenin i jo estàvem d’acord, el que succeïa quasi sempre, els altres membres del comitè central ens secundaven en general unànimement; l’experiència de la Revolució d’Octubre s’havia infiltrat en la vida del partit com una poderosa lliçó.
No obstant això, cal advertir que el suport de Lenin no era incondicional. Lenin vacil·là més d’una vegada, i en algunes ocasions s’equivocà clarament. El meu avantatge sobre ell raïa en què jo viatjava quasi de continu per tots els fronts, em posava en contacte amb una infinitat de gent, des de camperols locals, presoners de guerra i desertors, fins als màxims caps de l’exèrcit i del partit que es trobaven allí. Aquesta massa de variades impressions era d’inestimable valor. Lenin mai sortia de Moscou, i tots els fils estaven concentrats en les seues mans. Havia de jutjar sobre assumptes militars, que eren nous per a tots nosaltres, a base de la informació que majoritàriament procedia dels membres destacats del partit. Ningú era tan expert en comprendre veus individuals dels de baix com Lenin. Però aquestes veus només arribaven fins a ell excepcionalment.
A l’agost de 1918, estant jo al front prop de Sviaxsk, Lenin sol·licità la meua opinió respecte a una proposició presentada per un dels membres més prominents del partit, de reemplaçar tots els oficials de l’estat major per comunistes. Jo responguí categòricament en sentit negatiu. “És veritat [repliquí per fil directe des de Sviaxsk al Kremlin el 23 d’agost] que molts dels oficials són traïdors. Però hi ha proves de sabotatge també als ferrocarrils, durant els moviments de tropes, i a ningú se li ocorre proposar que se substituïsca els enginyers ferroviaris per comunistes. Considere completament inadequada la proposició de Larin. Estem ara creant condicions sota les quals realitzem una inflexible selecció d’oficials; d’una banda, camps de concentració, i d’una altra, la campanya al Front de l’Est. Les mesures catastròfiques com la que Larin proposa estan només dictades pel pànic [...] Les victòries al front ens permetran millorar els nostres mètodes actuals de selecció, i ens donaran quadres d’homes segurs per a l’estat major. Els que més protesten contra l’ús d’oficials, o són espantadissos o estan molt allunyats del mecanisme militar, o bé es tracta d’aqueixos activistes militars del partit que són pitjors que qualsevol sabotejador; no saben com fer les coses, es comporten com a sàtrapes, no fan res per la seua banda, i quan tot els surt malament, llencen la culpa als de l’estat major.
Lenin no insistí. Mentre, les victòries començaren a alternar amb les derrotes. Les victòries reforçaren la confiança en la meua política militar; els revessos, en multiplicar inevitablement el nombre de traïcions, suscitaven una nova onada de crítiques i protestes en el partit. Al març de 1918, en la sessió nocturna del Consell de Comissaris del Poble, amb relació a un despatx referent a la traïció de certs caps de l’Exèrcit Roig, Lenin m’escrigué una nota: “No seria millor expulsar tots aqueixos especialistes i nomenar Lasxevitx comandant en cap?” Comprenguí que els adversaris de la política del departament de guerra, i particularment Stalin, havien fet pressió amb especial insistència sobre Lenin durant els dies anteriors, i havien despertat en ell certs dubtes. Escriguí la meua resposta en el revers de la seua mateixa nota: “Puerilitats.” Segons sembla, aquesta contundent rèplica causà impressió. Lenin agradava de les formulacions categòriques. L’endemà, amb l’informe de l’Estat Major General en la meua butxaca, entrí al despatx de Lenin en el Kremlin i li preguntí:
“-Saps quants oficials tsaristes tenim en l’exèrcit?”
“-No, no ho sé -respongué, interessat.”
“-Aproximadament?”
“-No ho sé -insistí decidit a abstenir-se de conjectures.”
“-Almenys trenta mil! -La xifra el sorprengué visiblement-. Ara –prosseguí jo-, compta la proporció de traïdors i desertors entre ells i veuràs que no és tan gran. Mentre, hem organitzat un exèrcit a partir del no-res. Aquest exèrcit està creixent i enfortint-se.”
Pocs dies després, en un míting celebrat en Petrograd, Lenin exposà el balanç dels seus propis dubtes sobre la qüestió política militar. “Quan recentment el camarada Trotski em referia que [...] el nombre d’oficials s’eleva a diverses desenes de milers, m’adoní perfectament de com aprofitar millor als nostres enemics; de com obligar els adversaris del comunisme a edificar-lo; de com alçar el comunisme a costa de les rajoles acumulades pels capitalistes en contra nostre [...] No tenim altres rajoles.”
La pedanteria i els llocs comuns no eren estranys. Recorríem a tota mena de combinacions i experiments en la nostra marxa cap a l’èxit. Manava un exèrcit un antic sotsoficial, amb un general al capdavant de l’estat major. Un altre exèrcit estava a les ordres d’un antic general, i el seu lloctinent era un guerriller. Un antic soldat ras era cap de divisió i la del costat tenia el capdavant un coronel d’estat major. Aquest “eclecticisme” venia imposat per les circumstàncies. No obstant això, la proporció considerable d’oficials instruïts exercia una influència en gran manera favorable en el nivell general del comandament. Els comandants llecs aprenien sobre la marxa, i molts d’ells esdevingueren excel·lents oficials. En 1918, un 76% de tot el comandament i administració de l’Exèrcit Roig consistia en antics oficials de l’exèrcit tsarista, i només el 12,8% eren novells comandants rojos, que, naturalment, ocupaven els llocs de segona fila. Al final de la guerra civil, els quadres de comandants estaven integrats per treballadors i camperols sense una altra instrucció militar que l’experiència directa de la guerra, que els havia promogut des de simples soldats en el curs de la lluita civil; antics soldats i sotsoficials de l’exèrcit imperial; joves comandants que havien fet un brevíssim curs d’estudis a les escoles militars soviètiques; i, finalment, oficials diplomats i reservistes de l’exèrcit del tsar. Més del 43% dels comandants no tenien instrucció militar; 13% eren antics sotsoficials; 10% havien passat pels cursos de l’Escola Militar Soviètica, i 34% eren oficials de l’exèrcit tsarista.
De l’antic cos d’oficials passaren a l’Exèrcit Roig, d’una banda, elements progressius que comprenien el sentit de la nova època (una petita minoria), un bon nombre d’elements inerts i de poques llums, que s’incorporaven a l’exèrcit senzillament perquè no sabien fer una altra cosa; i, d’altra banda, contrarevolucionaris actius que esperaven el moment oportú per a trair-nos. Els sotsoficials de l’antic exèrcit es reclutaven per mitjà d’una mobilització especial. D’ells sortiren prou caps militars excepcionals, entre ells, com més famós, l’antic sergent major de cavalleria, Simeó Budienni. Però tampoc ells eren molt de fiar com a classe, perquè abans de la revolució els sotsoficials eren principalment fills dels camperols rics i de la burgesia de les ciutats. Entre ells sortiren no pocs desertors, que exerciren important paper en aixecaments contrarevolucionaris i en l’exèrcit blanc. A cada comandant s’assignava un comissari, generalment un treballador bolxevic amb experiència de la guerra mundial. Estàvem resolts a preparar un cos d’oficials segurs.
“La institució dels comissaris [declarí quan estava al capdavant del departament de guerra, al desembre de 1919] ha de servir de bastida [...] A poc a poc podrem anar retirant aquesta bastimentada.” Llavors ningú s’imaginava que vint anys més tard ressuscitaria la institució dels comissaris, i aquesta vegada amb fins diametralment oposats. Els comissaris de la revolució eren representants del proletariat victoriós que vigilaven els comandants procedents majoritàriament de les classes burgeses; els comissaris d’avui són representants de la casta burocràtica que vigilen oficials procedents majoritàriament de la base mateixa.
[El 22 d’abril de 1918 es publicà un decret referent a la centralització dels comissaris de guerra de pobles, regions i territoris.] Al juliol informí el V Congrés dels Soviets (el congrés que ratificà el tractat de Brest-Litovsk i el pla de creació de l’Exèrcit Roig) que molts dels comissaris inferiors no s’havien organitzat encara per falta de militars competents. El nostre objectiu consistia en centralitzar els òrgans militars administratius per a mobilitzar i formar unitats de l’exèrcit regular. Al capdavant de cada regió militar hi havia un consell revolucionari de guerra compost de tres membres: un representant del partit, un altre del govern i un especialista militar. Com un considerable nombre d’especialistes militars estaven assignats simultàniament al front i a comissariats de guerra regionals, provincials, territorials i de ciutat, estàvem naturalment en gran manera caminant a les palpentes. Organitzàrem un comitè de garantia militar. Però no tenia a la seua disposició la informació necessària per a avaluar degudament els antics generals i oficials des del punt de vista de la seua lleialtat al nou règim revolucionari. No oblidem que la tasca s’emprengué a la primavera de 1918 (açò és, pocs mesos després de la conquesta del poder), i que la màquina administrativa s’estava muntant enmig del màxim caos, amb ajuda de les improvisacions d’auxiliars d’ocasió admesos en bona part sobre la base de recomanacions accidentals. Certament, no hauria pogut fer-se altrament en aquelles circumstàncies. L’examen dels especialistes militars, la seua selecció definitiva i altres tasques anàlogues, tot s’anà fent gradualment.
Entre els oficials hi havia molts, potser la gran majoria, que no sabien ells mateixos el terreny que aixafaven. Els reaccionaris declarats havien fugit al principi, els més actius cap a la perifèria, on s’estaven organitzant els fronts blancs. Els restants vacil·laren, es prengueren temps, no es resolgueren a abandonar les seues famílies, ni sabien què en seria d’elles, i per inèrcia es trobaren en els aparells de comandament o d’administració de l’Exèrcit Roig. La conducta ulterior de molts d’ells derivà del tracte de què se’ls féu objecte. Els comissaris prudents, enèrgics i hàbils (que eren els menys), es guanyaren als oficials de seguida i aquests que, per la força del costum, els havien mirat amb desdeny, es veieren sorpresos per la seua decisió, abrivament i fermesa política. Tals unions entre comandants i comissaris solien durar llarg temps, i es distingien per una gran estabilitat. Quan el comissari era ignorant i tosc i fustigava l’especialista militar, comprometent-lo sense mirament davant els soldats de l’Exèrcit Roig, no hi havia cordialitat, i l’oficial, vacil·lant, acabava per inclinar-se vers l’enemic del nou règim.
L’atmosfera de Tsaritsin, amb la seua anarquia administrativa, el seu esperit guerriller, el seu desacatament al centre, absència d’ordre administratiu i rústica agressivitat enfront dels especialistes militars, no era, naturalment la més propícia per a guanyar la voluntat d’aquests últims i fer-los lleials servidors del nou règim. Indubtablement, seria un error pretendre que Tsaritsin funcionà sense especialistes militars. Cadascun dels comandants havia de tenir al seu costat un oficial que conegués la rutina dels assumptes militars. Però la classe d’especialistes de Tsaritsin s’havia reclutat de l’excrement de l’oficialitat: alcohòlics desproveïts de tot vestigi de dignitat humana, homes sense estimació pròpia, disposats a arrossegar-se davant el nou amo, a adular-lo i a abstenir-se de tota contradicció, etc. Aquesta és l’espècie d’especialista que trobí en Tsaritsin; precisament d’aquest tipus era el cap d’estat major de Vorotxilov. En cap banda s’ha esmentat el nom d’aquell insignificant oficial, i res sé de la seua sort. [Era] un excapità de l’exèrcit tsarista, dòcil i submís, lliurat sense remei a les begudes alcohòliques. Enfront d’aquest cap d’estat major, el comandant del X Exèrcit mai havia d’inclinar el cap desconcertat.
Per a ascendir els comandants més afectes al règim soviètic, es féu una mobilització especial de sotsoficials de l’antic exèrcit tsarista. La majoria d’ells havien estat promoguts a llocs de sotsoficial durant l’última part de la guerra, de manera que els seus coneixements castrenses no eren molt considerables. No obstant això, els antics sotsoficials, sobretot en cavalleria i artilleria, tenien excel·lent idea dels assumptes militars i estaven realment millor informats i eren més experts que els oficials de carrera a les ordres dels quals havien servit. A aquesta categoria pertanyien homes com Budienni, Blücher, Dibenko i molts d’altres. En temps del tsarisme, aquests homes es reclutaven entre els més lletrats, els millor instruïts, els més habituats a manar. D’ací que no causés sorpresa trobar que aquells sotsoficials eren gairebé exclusivament fills de camperols acomodats, de nobles de segon ordre, burgesos de ciutat, mestres, tenidors de llibres, etc. Els sotsoficials d’aqueix tipus s’encarregaven gustosos dels comandaments, però no eren propicis a sotmetre’s i a tolerar la superior autoritat d’oficials de carrera.
Tampoc ho eren a reconèixer l’autoritat del partit comunista, aplanar-se a la seua disciplina i simpatitzar amb els seus objectius, especialment en l’esfera de la qüestió agrària. Les compres a preus fixos i, sobretot, l’expropiació de gra als camperols, despertaven en ells una furiosa hostilitat. Entre aquests es comptava Dumenko, de cavalleria, comandant de cos d’exèrcit en Tsaritsin i immediat superior de Budienni (aleshores aquest manava una divisió). Dumenko era més intel·ligent que Budienni; però acabà aixecant-se, matà tots els comunistes del seu cos d’exèrcit, intentà unir-se a les forces de Denikin, i fou capturat i executat. Budienni i els comandants pròxims a ell travessaren igualment un període de vacil·lació. Un dels comandants de brigada en Tsaritsin, subordinat de Budienni, es revoltà; molts dels soldats de cavalleria s’uniren als verds. La traïció de l’antic oficial tsarista Nossovitx, que ocupava un càrrec administratiu purament burocràtic, produí, naturalment, menys dany que la de Dumenko. Però com l’oposició militar (el viver de la fracció de Stalin) depenia al front d’elements del tipus de Dumenko, aquest motí avui no s’esmenta per a res.
El lector que no estiga familiaritzat amb el curs vertader dels esdeveniments i que en l’actualitat no puga tenir accés als arxius, trobarà dificultats per a imaginar-se fins a quin punt s’han tergiversat les seues proporcions. Tot el món ha escoltat parlar avui de la defensa de Tsaritsin, del viatge de Stalin al front de Perm i de la discussió anomenada dels sindicats. Aquests episodis destaquen avui com a cimes de la serralada històrica dels successos. Però aquestes suposades cimes han estat creades artificialment. De l’enorme quantitat de material que omple els arxius, s’han destacat certs episodis especials, rodejant-los d’efectes teatrals històrics impressionants. Obres subsegüents de la historiografia oficial han acumulat noves exageracions, basades en les precedents; i s’hi agreguen de tant en tant intencions descarades. L’efecte total és producte de tramoia més que fet històric. Pràcticament no es troba una sola referència a documents. La premsa estrangera, i fins i tot historiadors erudits, han arribat a considerar aquestes faules com a fonts originals. En uns quants països poden trobar-se especialistes d’història que coneixen versions de tercera mà de Tsaritsin i de la discussió dels sindicats, però no tenen pràcticament idea de successos que tingueren importància i significació enormement majors. La falsificació en aquest respecte ha assolit proporcions d’allau. [Però és senzillament] sorprenent l’escassíssima quantitat de documents i altres materials autèntics que s’han publicat amb relació a l’activitat de Stalin al front i, en general, durant el període de la guerra civil.
En ressenyes publicades durant els anys de la guerra civil, el relat de Tsaritsin fou un dels molts sense la menor relació amb el nom de Stalin. La seua actuació darrere de la cortina, que fou efímera com a màxim, només era coneguda d’un curt nombre de persones, no brindà de cap manera ocasió a moltes paraules. En l’article que Ordzonikidze escrigué en ocasió de l’aniversari del X Exèrcit, no s’hi esmenta Stalin, tanmateix que el seu autor és un antic camarada de Stalin que li fou lleial fins al suïcidi. El mateix ocorre amb altres articles d’aquest tenor. El bolxevic Minin, alcalde de Tsaritsin aleshores, i més tard membre del consell titulat “La Ciutat Assetjada”, on s’al·ludeix tan poc a Stalin amb relació als esdeveniments de Tsaritsin que Minin acabà, al final, essent titllat d’“enemic del poble”. El pèndol de la història hauria d’oscil·lar molt abans que Stalin fos elevat a les altures d’un heroi de l’epopeia de Tsaritsin.
Des de fa anys s’ha fet tradicional presentar les coses com si a la primavera de 1918, Tsaritsin fos de gran importància estratègica i Stalin hi hagués estat enviat per a salvar la situació militar. Res d’això és cert. Es tractava simplement d’una qüestió de provisions. En la sessió del Consell de Comissaris del Poble, de 28 de maig de 1918, Lenin discutia amb Tsuriupa, aleshores encarregat dels abastiments, sobre els mètodes extraordinaris llavors en voga per a proporcionar queviures a les capitals (Moscou i Petrograd) i als centres industrials. En acabar la reunió, Lenin escrigué a Tsuriupa: “Posa’t avui mateix en contacte amb Trotski, per telèfon, perquè demà puga tenir-ho tot en marxa.” A més, en la mateixa comunicació, Lenin informava Tsuriupa de l’acord del Sovnarkom que el comissari popular d’abastiments, Shliapnikov, sortís immediatament vers el Kuban per a coordinar les activitats d’abastiment en el sud, en benefici de les regions industrials. Tsuriupa respongué, entre d’altres coses: “Stalin està conforme en marxar al nord del Caucas. Envieu-lo. Coneix les condicions locals allí i Shliapnikov trobarà útil tenir-lo prop.” Lenin assentí: “Envie als dos avui.” Durant els dies següents, Shliapnikov i Stalin prengueren diverses mesures complementàries. Finalment, segons es registra en la Miscel·lània, de Lenin, “Stalin fou enviat al nord del Caucas i a
Tsaritsin com a encarregat general d’activitats d’abastiments en el sud de Rússia”. {Cap menció de tasca militar.}
A Stalin li ocorregué el mateix que a d’altres funcionaris soviètics, a multitud d’ells. Sortien destinats a diverses províncies per a mobilitzar els excessos de gra recollits. Una vegada allí es trobaven enmig d’insurreccions blanques, amb la qual cosa els seus destacaments d’intendència es transformaven en destacaments militars. Molts activistes dels comissariats d’educació, agricultura i d’altres, es veieren absorbits pel remolí de la guerra civil en regions distants i, per dir-ho així, a la força hagueren de canviar les seues respectives professions per la de les armes. L. Kàmenev, amb la sola excepció de Zinòviev, era entre els membres del comitè central el menys militar, fou enviat a l’abril de 1919 a Ucraïna per a accelerar el moviment de provisions vers Moscou. Hi constatà que Lugansk estava encerclada i amenaçava perill tota la conca del Don; a més, la situació de la tot just recentment recuperada Ucraïna es feia cada vegada més desfavorable. Exactament igual que Stalin en Tsaritsin, Kàmenev a Ucraïna es trobà implicat en operacions militars. Lenin telegrafià a Kàmenev: “Absolutament necessari que tu personalment [...] no sols inspecciones i despatxes assumptes, sinó que portes els reforços a Lugansk i a tota la conca del Don, perquè, altrament, la catàstrofe serà, sens dubte, enorme i escassament remeiable; segurament perirem si no netegem per complet la conca del Don en poc de temps...” aquest era l’estil habitual de Lenin en aquells dies. A base d’aquestes cites és possible demostrar que Lenin considerava la sort de la revolució dependent de la direcció militar de Kàmenev en el sud. Diverses vegades, el poc bel·licós Kàmenev exercí important paper en uns quants fronts.
Mitjançant una concentració totalitària de tots els instruments de propaganda oral i escrita, és possible crear una reputació falsa tant a una ciutat com a un home. Avui, molts heroics episodis de la guerra civil s’han oblidat. Ciutats en què Stalin intervingué, per a res a penes es recorden, en tant que el nom de Tsaritsin s’ha investit de mítica importància. Cal tenir present que la nostra posició central i la disposició de l’enemic en un ampli cercle ens permetia actuar al llarg de línies d’operacions interiors, i reduïa la nostra estratègia a una senzilla idea: la consecutiva liquidació dels fronts, segons la seua relativa importància. En aquella guerra de maniobra, profundament mòbil, unes quantes zones del país assoliren excepcional significació en determinats moments crítics, i després la tornaren a perdre. No obstant això, la lluita per Tsaritsin no pogué arribar a ésser tan transcendent com, com és ara, la lluita per Kazan, d’on arranca la carretera a Moscou, o la lluita per Orel, d’on surt una carretera que per Tula va fins a Moscou, o la lluita per Petrograd, la pèrdua de la qual hauria estat per si sola un colp fatal i, a més, hauria obert el camí vers Moscou pel nord. A més, malgrat les afirmacions dels historiadors de l’hora present, que diuen que Tsaritsin fou “l’embrió de l’escola de guerra, on es crearen els quadres de comandaments per a molts altres fronts, comandaments que avui estan al capdavant de les unitats bàsiques de l’exèrcit”, el fet és que els organitzadors i caps militars millor dotats no procedien de Tsaritsin. I no em referisc només a figures centrals, com Sklianski, l’autèntic Carnot de l’Exèrcit Roig; o Frunze, cap militar de gran talent, que més tard fou col·locat al capdavant de l’Exèrcit Roig; o Tukhatxeski, el futur reorganitzador de l’exèrcit; o Iegorov, el futur cap de l’estat major; o Iakir, o Uborevitx, o Kork, sinó a molts, moltíssims més. Cadascun d’ells es provà i ensinistrà en altres exèrcits i en altres fronts. Tots ells adoptaren una actitud decididament negativa respecte a Tsaritsin; en els seus llavis, fins a la paraula “tsaritsinita” tenia un sentit despectiu.
El 23 de maig de 1918, Sergi (Ordzonikidze) telegrafiava a Lenin:
“La situació és roïna. Necessitem adoptar mesures enèrgiques [...] Els camarades ací són massa fluixos. Tot desig d’ajudar els sembla ingerència en els assumptes locals. Sis trens de gra preparats per a Moscou estan detinguts a l’estació [...] Insistisc en el fet que necessitem mesures summament rigoroses...”
Stalin arribà a Tsaritsin al juny de 1918, amb un destacament de guàrdies rojos, dos trens blindats i plens poders per a tractar d’abastir de cereals els famèlics centres polítics i industrials. Poc després de la seua arribada, diversos regiments de cosacs i del Kuban s’havien revoltat contra el govern dels soviets. L’exèrcit voluntari (dels blancs), que havia estat vagant i voltant per les estepes del Kuban, era ja prou nombrós. L’exèrcit soviètic del nord del Caucas (aleshores únic graner de la República Soviètica) patia molt a causa de les seues depredacions.
No era missió de Stalin quedar-se en Tsaritsin. Tenia l’encàrrec d’[organitzar l’expedició de queviures a Moscou] i prosseguir cap al nord del Caucas. Però no portava en Tsaritsin una setmana, quan el 13 de juny telegrafià a Lenin que la situació en aquella ciutat “havia canviat molt, perquè un destacament de cosacs s’hi havia presentat a unes quaranta verstes”. D’aquest telegrama de Stalin es desprèn que Lenin esperava que viatgés a Novorosisk i s’encarregués de resoldre la situació crítica relacionada amb l’enfonsament de la flota del Mar Negre. Durant les dues setmanes següents, seguí confiant que anés a Novorosisk. En el seu discurs del 28 de juny de 1918, en la IV Conferència dels Comitès de Sindicats i Fàbriques de Moscou [Lenin digué:]
“Camarades! Ara [...] contestaré a la pregunta relativa a la flota del Mar Negre [...] He de dir-vos que fou el camarada Raskolnikov qui hi intervingué [...] El camarada Raskolnikov vindrà en persona i vos dirà que ell insistí en destruir la flota a consentir que les tropes alemanyes l’empraren contra Novorosisk [...] Tal era la situació, i els comissaris del poble, Stalin, Shliapnikov i Raskolnikov aviat vindran a Moscou i vos diran com ocorregué tot.”
[No obstant això, en compte de seguir viatge fins al nord del Caucas, o, si els plans s’alteraren pel canvi de la situació militar, fins a Novorosisk] Stalin romangué en Tsaritsin fins que la ciutat fou encerclada al juliol pels blancs.
Stalin havia esperat trobar poques dificultats i molt de lluïment enviant milions de sacs de gra a Moscou i d’altres centres. Però tot allò que assolí enviar, tot i la seua duresa, fou una expedició de tres gavarres, que s’hi refereixen en el seu telegrama de 26 de juny. Si hagués enviat més, s’haurien publicat i comentat fa molt de temps altres telegrames referents a això. Lluny d’això, es troben confessions implícites del seu fracàs com a abastidor de gra en els seus propis informes, que culminen el 4 d’agost en reconèixer que era inútil esperar més provisions de Tsaritsin. Incapaç de complir la seua jactanciosa promesa de subministrar aliments al centre, Stalin es passà del “front d’abastiments” al “front militar”. Es féu dictador de Tsaritsin i del front del nord del Caucas. S’adjudicà facultats àmplies i pràcticament il·limitades, com a representant autoritzat del partit i del govern. Tenia dret de portar a terme la mobilització local, requisar propietats, militaritzar fàbriques, detenir i jutjar, admetre i acomiadar. Stalin exercia autoritat amb mà dura. Tots els esforços es concentraren en la tasca de la defensa. Es féu càrrec de totes les organitzacions locals del partit i dels treballadors, completant-les amb noves forces; s’equiparen les partides de guerrillers. La vida de tota la ciutat fou sotmesa a la pressió d’una dictadura inflexible. “Als carrers i als encreuaments hi havia patrulles de l’Exèrcit Roig [escriu Tarassov-Rodionov], i enmig del Volga, ancorada, amb la seua negra panxa molt fora de l’aigua, hi havia una gran barcassa, a la que mirava de gaidó un desmadeixat funcionari de destenyit uniforme, mentre xiuxiuejava amb angoixa a les velletes de la vora: “És la Txeca!” Però allò no era la Txeca mateixa, sinó només la seua presó flotant. La Txeca treballava a l’interior de la ciutat, a la vora de la comandància de l’exèrcit. Estava treballant... a tota marxa. No passava dia sense que descobrís tota mena de conspiracions als llocs que semblaven de més seguretat i respecte.”
[El 7 de juliol, aproximadament un mes després de la seua arribada a Tsaritsin, Stalin escrivia a Lenin (en la lletra hi ha una nota que diu: “Isc escapat al front... Escric només oficialment”).]
“La línia sud de Tsaritsin encara no s’ha restablert. Estic constrenyent-los, i reprenent tothom. Espere que aviat la tindrem restaurada. Pots estar segur que no tindré amb ningú miraments, ni tan sols amb mi. Però tindreu el gra. Si els nostres “especialistes” militars (els sabaters!) no estigueren dormint, no haurien trencat la línia, i si aquesta es refà no serà gràcies als militars, sinó malgrat seu.”
[L’11 de juliol tornà a telegrafiar Stalin a Lenin:]
“Les coses s’han complicat perquè l’Estat Major de la Regió Militar del Nord del Caucas ha resultat ésser completament incapaç per a lluitar contra la contrarevolució. No és que els nostres “especialistes” siguen psicològicament ineptes per a fer front amb enteresa a la contrarevolució, sinó també que per ésser el que són només saben fer còpies al ferrocianur i proposar plans de reforma, i tot allò que significa acció no els interessa [...], a banda que se senten al marge [...] No crec tenir dret a contemplar açò amb indiferència, quan el front de Kaledin ha quedat tallat del punt d’abastiment i el nord de la regió cerealista. Continuaré corregint aquestes i altres deficiències, on vullga que les trobe: estic prenent una sèrie de mesures i així seguiré, encara que haja de destituir tots els alts funcionaris i comandants que siguen hostils, tanmateix els inconvenients formalistes, que passaré per alt sempre que calga. És natural que assumisca tota la responsabilitat davant els organismes suprems.”
[El 4 d’agost, Stalin escrigué des de Tsaritsin a Lenin, Trotski i Tsuriupa:]
“La situació en el sud dista d’ésser falaguera. El Consell de Guerra s’ha trobat amb una herència de desordre extrem, deguda en part a intrigues de persones als qui aquell ha situat en els diversos departaments de la regió militar [...] hem hagut de començar de nou [...] Deroguem tot allò que jo anomenaria l’antic ordre criminal, i només després de començar el nostre avanç...”
{Semblants comunicacions venien en aquells dies de totes les bandes del país perquè el caos estava en tot arreu. Allò que pot sorprendre són les paraules “herència de desordre extrem”. Les regions militars havien estat establides en abril i a penes havien abordat les seues tasques; era, doncs, almenys prematur parlar d’una “herència de desordre extrem”.}
La tasca d’assegurar l’abastiment sobre una gran escala era pràcticament impossible de resoldre a causa de la situació militar: “Els contactes amb el sud i amb les seues càrregues de provisions estan interromputs [escrivia Stalin el 4 d’agost], i la mateixa regió de Tsaritsin, que connecta el centre amb el Caucas septentrional, està tallada, o gairebé tallada del centre.” Stalin explicava la causa de l’extrem agreujament de la situació militar, d’una banda per la mudança de l’acèrrim camperol, “que a l’octubre havia combatut a favor del govern dels soviets, i ara està en contra seu (odia amb tot el seu cor el monopoli de cereals, els preus estables, la requisa, la lluita amb els recaptadors); i d’una altra pel llastimós estat de les tropes [...] En general he de dir [concloïa] que fins no reprendre el contacte amb el nord del Caucas no podem comptar [...] amb la regió de Tsaritsin en allò tocant a provisions”.
L’arrogació per part de Stalin de les funcions de gestor de totes les forces militars del front havia estat confirmada per Moscou. El telegrama del Consell Revolucionari de Guerra de la República, que portava anotat el seu enviament amb la conformitat de Lenin, expressament delegada en Stalin per a “imposar ordre, agrupar tots els destacaments en unitats regulars, organitzar els comandaments degudament, després de substituir tots els insubordinats”. Així, els drets assignats a Stalin foren signats i fins i tot formulats per mi, en quant hom pot jutjar pel text de la disposició corresponent. La nostra tasca comuna aleshores consistia en subordinar les províncies al centre, imposar disciplina i sotmetre tots els grups de voluntaris i guerrillers a l’exèrcit i als serveis del front. Malauradament, l’activitat de Stalin en Tsaritsin prengué una direcció totalment distinta. Llavors no sabia jo que Stalin havia posat en un dels meus telegrames l’anotació de “no fer cas”, doncs que no tingué mai el suficient valor per a informar-ne el centre. La meua impressió era que Stalin no lluitava amb suficient fermesa contra l’autonomia local, les guerrilles comarcals i la insubordinació general de la gent de la regió. L’acusí d’ésser massa tolerant amb l’errada política de Vorotxilov i d’altres, però mai pensí que ell fos l’instigador de tal política. Açò es posà en evidència poc després, pels seus propis telegrames i per les confessions de Vorotxilov i la resta d’assabentats.
Stalin passà en Tsaritsin uns quants mesos. El seu treball de sapa contra mi, que ja aleshores constituïa bona part de les seues activitats, es feia conjuntament amb l’oposició solapada de Vorotxilov, que era el seu més íntim associat. No obstant això, Stalin es comportà de manera, que en qualsevol moment pogués retrocedir sense comprometre’s. Lenin coneixia Stalin millor que jo, i, segons sembla, sospità que la pertinàcia dels tsaritsinites podia explicar-se per l’actuació de Stalin darrere de la cortina. Resolguí arreglar d’una vegada els assumptes de Tsaritsin. Després d’un nou xoc amb el comandament, decidí que Stalin tornés. Açò es féu per mediació de Sverdlov, que sortí en persona en un tren especial per a emportar-se Stalin. Lenin desitjava reduir el conflicte a proporcions mínimes, i en aqueix aspecte tenia raó, com és natural.
Llavors, mentre que l’Exèrcit Roig havia assolit victòries de consideració al front de l’est, deixant el Volga gairebé aïllat, les coses marxaven malament en el sud, on tot anava de mal en pitjor a conseqüència que no s’obeïen les ordres. El 25 d’octubre, en Kozlov, dictí una ordre relativa a la unificació de tots els exèrcits i grups del Front Sud davall el comandament del Consell Revolucionari de Guerra del mateix, compost per l’antic general [Siton i tres bolxevics: Shliapnikov, Mekhonosxin i Lazimir]: “Totes les ordres i instruccions del consell han d’ésser objecte d’execució incondicional i immediata.” L’ordre comminava els insubordinats amb severes penes. Després telegrafií a Lenin:
“Insistisc categòricament que es depose Stalin. Les coses van malament al front de Tsaritsin, malgrat comptar-hi amb forces sobrades. Vorotxilov és capaç de manar un regiment, no un exèrcit de 50.000 homes. No obstant això, li deixaré el comandament del X Exèrcit en Tsaritsin, sempre que reta informes al comandant de l’Exèrcit del Sud, Sitin. Fins ara, Tsaritsin no ha enviat parts d’operacions a Kozlov. He disposat que s’informe respecte a reconeixements i operacions dues vegades al dia. Si no es fa demà, portaré Vorotxilov i Minin a un consell de guerra, i publicaré el fet en una ordre de l’exèrcit. Segons els estatuts del Consell Revolucionari de Guerra de la República, Stalin i Minin, mentre romanguen en Tsaritsin, no són més que membres del Consell Revolucionari de Guerra del X Exèrcit. Ens queda poc de temps per a prendre l’ofensiva abans que comencen els fanguers de la tardor, que els camins locals estan impracticables, tant per a la infanteria com per als cossos a cavall. No serà possible cap acció seriosa sense coordinar amb Tsaritsin. No pot perdre’s temps en negociacions diplomàtiques. O Tsaritsin se sotmet, o haurà d’afrontar les conseqüències. Tenim una superioritat de forces enorme, però regna absoluta anarquia en les altures. Puc acabar amb açò en vint-i-quatre hores, si conte amb la teua signatura i el teu concurs declarat. En tot cas, és l’únic recurs que concep.”
[L’endemà] rebia Lenin aquest telegrama directe:
“He rebut el telegrama següent: “L’ordre militar de Stalin, número 118, ha d’ésser anul·lada. He enviat instruccions completes al comandant del Front Sud, Sitin. Les activitats de Stalin soscaven tots els meus plans [...] Vatzetis, comandant en cap; Danisxevski, membres del Consell Revolucionari de Guerra.”
[Stalin fou separat de Tsaritsin en la segona meitat d’octubre. Açò és el que] escrigué en Pravda (30 d’octubre de 1918) [respecte al Front Sud]:
“L’objectiu del principal atac de l’enemic era Tsaritsin. Es comprèn açò, perquè la presa de Tsaritsin i el tall de comunicacions amb el sud hauria assegurat el compliment de tots els propòsits de l’enemic, unint els contrarevolucionaris del Don amb el sector nord dels cosacs dels exèrcits d’Astracan i Ural, creant un front continu contrarevolucionari des del Don als txecoslovacs. Hauria donat als contrarevolucionaris el domini del sud del Caspi, dins i fora; i les tropes soviètiques del nord del Caucas s’haurien vist desemparades...”
[“Confessava” així Stalin que era culpable d’haver agreujat la situació amb les seues intrigues i la seua indisciplina? Res d’això. No obstant això, quan tornava a Moscou des de Tsaritsin, Sverdlov preguntà] cautament quines eren les meues intencions, i després em proposà que parlés amb Stalin, que marxava en el seu tren.
“-Penses realment en destituir-los tots? -em preguntà Stalin en to d’exagerada submissió-. Són uns xicots excel·lents”.
“-Aqueixos xicots excel·lents estan comprometent la revolució, que no pot esperar que adquirisquen judici [li contestí]. El que pretenc és només rescatar Tsaritsin per a la Rússia dels soviets.”
A partir d’aleshores, sempre que haguí de danyar predileccions, amistats o vanitats personals, Stalin anava reunint hàbilment tota la gent agreujada. Tenia molt de temps per a això, ja que així afavoria les seues íntimes ambicions. Els esperits dominants de Tsaritsin es convertiren, d’allí en avant, en els seus instruments principals. Tan prompte com Lenin caigué malalt, Stalin, per mitjà dels seus satèl·lits, féu canviar el nom de Tsaritsin pel de Stalingrad.
//Els oposicionistes de Tsaritsin eren una curiosa col·lecció. L’home que més detestava als especialistes militars era Vorotxilov [“el manyà de Lugansk”, com l’anomenaren els cronistes d’última hora), un subjecte planer i descarat, no extremadament intel·lectual, però astut i poc escrupolós. Mai pogué fer la carrera de la teoria de l’art militar, però tenia el de saber arrufar les celles i no tenir el menor inconvenient a traure partit de les idees de subordinats més enginyosos, ni falsa modèstia quant a presentar com a propis els seus encerts. La seua candidesa intel·lectual en matèria de teoria militar i de marxisme s’havia de demostrar àmpliament en 1921, any en què], seguint sense discerniment les orientacions d’algun fosc ultraesquerrà, manifestà que l’agressivitat i la tàctica de l’ofensiva eren conseqüència de “la condició de classe de l’Exèrcit Roig”, presentant al mateix temps com a “prova de la necessitat de prendre l’ofensiva” algunes cites dels reglaments militars francesos de 1921.//
//La seua “fidel mà dreta” era Sxadenko [comissari polític del X Exèrcit, sastre d’ofici, a qui els cronistes d’avui havien d’immortaliltzar com segueix]: “Arrufant amb enuig les seues aquilines celles, mirant amb experts ulls a dreta i esquerra, marxava per tot el front, inflamat en el seu esforç d’ésser la fidel mà dreta de Klim.”//
//Igualment gelós, però força diferent dels altres dos, era Sergi Minin. [Una curiosa mixtura de poeta i demagog, que s’havia lliurat amb ànima i vida a la causa i patia una cega fòbia contra tots els oficials tsaristes.] Popular entre els treballadors de Tsaritsin des que, essent un jove estudiant, participà en la Revolució de 1905, Tsaritsin s’enorgullia de tenir en ell el seu més conspicu i apassionat orador. Era, amb molt, el més honest del grup, però potser el menys raonable. Sincer en la seua intransigència, posà tota la seua part de dany en l’agreujament de la situació militar de Tsaritsin. [Era un instrument innocent, però el més eficaç, de la intriga de Stalin en Tsaritsin, i fou apartat tan prompte com ja no pogué ésser-li útil.]//
//Hi havia, a més a més, l’enginyer Rukhimovitx, antic comissari popular de guerra de la República de Donetz-Krivirog [una de les efímeres repúbliques roges dels primers dies de la revolució], que donà a Vorotxilov el seu primer encàrrec d’organitzar un exèrcit proletari. Posat al capdavant de la Independència, el provincià Rukhimovitx no comprenia altres necessitats que les del X Exèrcit. No hi havia exèrcit que engolís tants fusells i municions, i en quant se li negaven, alçava el crit contra la traïció dels especialistes de Moscou. [Ell, com el vocal més jove del Consell de Guerra, Valeri] Mexlauk, ascendiren a astres de segon ordre en la jerarquia estaliniana, per a eclipsar-se després [per raons desconegudes. Estaven així mateix] Zhloba, Khartxenko, Gorodovitx, Savitski, Parhomenko i d’altres, les aportacions dels quals a l’Exèrcit Roig i a l’estat soviètic no sobrepujaven els d’altres centenars de milers, però els noms dels quals se salvaren del més complet oblit només per la seua prèvia relació amb Stalin en Tsaritsin.//
//“Trotski [escrigué més tard Tarasov-Radionov] parlà en el Consell Revolucionari de Guerra, enutjat i altiu. Soltà una granissada de punxants reprotxes per l’enorme malbaratament de material [...] Trotski no tenia oïdes per a explicacions...”//
//L’1 de novembre telegrafià a Sverdlov i a Lenin des de Tsaritsin://
//“La situació, pel que fa al X Exèrcit, és la següent: Hi ha moltes forces ací, però no hi ha qui dirigisca les operacions. L’estat major del Front Sud i Vatzetis estan a favor d’un canvi de comandant. Veuré si és possible conservar Vorotxilov, donant-li un estat major experimentat i eficaç. Ell no hi està conforme, però confie que l’assumpte puga arreglar-se [...] L’únic obstacle seriós és Minin, que està portant una política summament perniciosa. Insistisc seriosament que se’l trasllade. Quan estaran llestes les medalles?”//
//Després d’inspeccionar tots els sectors de l’exèrcit en Tsaritsin, en una ordre especial de 5 de novembre de 1918, reconeixia els serveis de moltes de les unitats i dels seus caps, fent notar alhora que algunes parts de l’exèrcit consistien en unitats que s’anomenaven a si mateixa divisions sense ser-ho en realitat; que “el treball polític en certes unitats no s’havia iniciat encara”, que “l’ús de reserves militars no s’efectua sempre amb la deguda precaució”; que “en certs casos, el comandant, poc favorable a complir una ordre d’operacions, la fa discutir en una reunió...”, etc. “Com a ciutadans [deia l’ordre], els soldats són lliures durant les seues hores franques per a celebrar reunions sobre qualsevol assumpte. Com a soldats, han d’obeir les ordres militars sense la menor objecció.”//
Després de visitar el Front Sud, fins i tot Tsaritsin, informí al VI Congrés dels Soviets de 9 de novembre de 1918. “No tots els funcionaris dels soviets han comprès que la nostra administració s’ha centralitzat i que totes les ordres emanades de dalt són terminants [...] Hem d’ésser inflexibles amb els funcionaris dels soviets que no ho han comprès encara; els deposarem, els expulsarem de les nostres files, els extirparem a força de reprensions.” Açò es referia a Stalin molt més que a Vorotxilov, contra qui estaven en aquella ocasió dirigides les paraules ostensiblement. Stalin estava present al congrés i servà silenci. També romangué callat en la sessió de politburó. No podia defensar obertament la seua conducta. Com a màxim, el que féu fou emmagatzemar còlera. En aquells dies (deposat de Tsaritsin, amb profund rancor i set de venjança en el cor) escrigué el seu article sobre el primer aniversari de la república. La finalitat del mateix era atacar el meu prestigi, girant contra mi l’autoritat del comitè central encapçalat per Lenin. En aquell article d’aniversari, dictat per una ira continguda, a Stalin, no obstant això, no li quedà altre remei que escriure el següent:
“Tota la tasca d’organització pràctica de la insurrecció fou realitzada sota la immediata direcció del president del comitè de Petrograd, camarada Trotski. És possible declarar amb seguretat que el partit li deu al camarada Trotski principalment, i en primer lloc, que la guarnició es passés tan prompte de banda dels soviets i que s’executés amb tal atreviment la tasca del Comitè Militar Revolucionari.”
El 30 de novembre, per iniciativa del Comissariat de Guerra d’organitzar un Consell de Defensa, el Comitè Executiu Central de tota Rússia aprovà una resolució en el sentit de convocar el Consell de Defensa, compost de Lenin, el que escriu, Krassin, el comissari de Vies i Comunicació, el comissari d’Abastiments i el president de la Comissió Permanent del Comitè Executiu Central, Sverdlov. D’acord amb Lenin, proposí que s’hi inclogués també Stalin. Lenin desitjava donar a Stalin alguna satisfacció per haver-lo retirat de l’exèrcit de Tsaritsin; jo volia donar-li ocasió de formular obertament les seues crítiques i propostes, sense mullar la pólvora en el departament de guerra. La primera sessió, que delineà les nostres tasques en sentit general, se celebrà durant l’1 de desembre. De les notes que prengué Lenin en aquella reunió, resulta que Stalin parlà sis vegades; Krassin, nou; Skilyanski, nou; Lenin, vuit. No es permetia parlar més de dos minuts cada vegada. La direcció del treball del Consell de Defensa, no sols pel que fa a qüestions de relleu, sinó en qüestions de detall, es concentrà enterament en mans de Lenin. Es confià a Stalin la missió de redactar una tesi sobre la lluita contra el regionalisme, i una altra sobre el mode de combatre el burocratisme. No hi ha cap prova que es redactés ni una ni l’altra. A més, a fi de facilitar el treball, es convingué que “els decrets de la comissió designada pel Comitè de Defensa, signats per Lenin, Stalin i els representants del departament afectat, tindran la força d’un decret del Consell de Defensa”. Però en quant afectava Stalin, tot allò es reduí a un altre epígraf que res tenia a veure amb el treball efectiu.
[Malgrat totes aquestes concessions, Stalin continuà recolzant en secret a l’oposició de Tsaritsin, anul·lant els esforços del departament de guerra per imposar ordre i disciplina en aquell sector. En Tsaritsin, el seu principal instrument era Vorotxilov; a Moscou, Stalin mateix exercia tota la pressió que podia sobre Lenin. Calgué, doncs, enviar el següent telegrama des de Kursk, el 14 de desembre:]
“Al president del Consell de Comissaris del Poble: Lenin. La qüestió de deposar Okulov no pot resoldre’s per si mateixa. Okulov fou nomenat per tal de contrabalancejar Vorotxilov, com a garantia del compliment de les ordres militars. És impossible deixar que Vorotxilov continue després d’haver inutilitzat tots els intents de guerra, amb un nou comandant, i Vorotxilov ha de marxar a Ucraïna.
“El president del Consell Revolucionari de Guerra de la República, Trotski.”
[Vorotxilov fou llavors traslladat a Ucraïna. La capacitat combativa del X Exèrcit augmentà considerablement. No sols el nou comandant, sinó també el successor de Stalin en el Consell de Guerra, Shliapnikov, resultaren infinitament més eficaços, i millorà la situació militar en Tsaritsin.]
[Pocs dies després de la substitució de Vorotxilov, i després dels mesos de forçosa abstenció d’un assumpte tan summament temptador com el d’intervenir en qüestions militars, des de la seua pròpia deposició de Tsaritsin, Stalin trobà de nou ocasió d’actuar al front, aquesta vegada per un parell de setmanes, i l’aprofità per a organitzar una nova maquinació contra Trotski. L’incident començà amb el següent intercanvi de telegrames entre Lenin i Trotski:]
1
Telegrama xifrat al camarada Trotski, en Kursk o qualsevol altre lloc en què puga trobar-se el president del Comitè Revolucionari de Guerra de la República. “Moscou, 13 de desembre de 1918.
“Notícies summament alarmants de les proximitats de Perm. Està en perill. Tem que ens hàgem oblidat dels Urals. S’envien reforços amb suficient intensitat a Perm i als Urals? Lasxevitx ha dit a Zinòviev que només s’hi han d’enviar unitats ja foguejades. - Lenin.”
2
A Trotski, en Kozlov o onsevulla que es trobe el president del Comitè Revolucionari de Guerra de la República.
“Moscou, 31 de desembre de 1918.
“Hi ha diversos informes del partit dels voltants de Perm sobre l’estat catastròfic de l’exèrcit i sobre embriaguesa. T’els transmet. Demanen que hi vages. He pensat en enviar Stalin. Tem que Smilga siga massa bla amb Lasxevitx, que segons sembla també beu amb excés i no és capaç de restablir l’ordre. Telegrafia la teua opinió.-Lenin.”
[66.847.]
3
Per fil directe en xifra a Moscou, Kremlin, per al president del Consell de Comissaris del Poble, Lenin.
Resposta a [66.847].
“Voronekh, 1 de gener de 1919, a les 19 (7 vesprada).
“Dels parts d’operacions del III Exèrcit he deduït que la direcció està completament desconcertada, i he proposat un canvi de comandament. La decisió s’ha ajornat. Ara considere inajornable la substitució.”
“Estic completament d’acord sobre l’excessiva blanor del camarada enviat allí. D’acord d’enviar Stalin amb poders del partit i del Consell Revolucionari de Guerra de la República per a restablir l’ordre, depurar la plantilla de comissaris i castigar severament els culpables. El nou comandant es nomenarà d’acord amb Serpukhov. Propose nomenar Lasxevitx membre del Consell Revolucionari de Guerra del Front Nord, on no tenim una persona responsable del partit, i el front pot adquirir prompte major importància.
“President del Consell Revolucionari de Guerra de la República, Trotski.”
[9.]
[L’assumpte passà llavors al comitè central, que resolgué:]
“Designar una comissió investigadora del partit, composta dels membres del comitè central, Stalin i Dzerzinski, perquè realitze una minuciosa investigació dels motius de la rendició de Perm i de les recents derrotes al Front de l’Ural, i aclarisca totes les circumstàncies concernents els esmentats fets.”
//El III Exèrcit havia rendit Perm a les tropes de l’almirall Koltxak, que avançaven, i pres posicions en Viatka, on se sostenia a males penes. Stalin i Dzerzinski arribaren a Viatka mentre el III Exèrcit la defensava dels atacs enemics. El dia de la seua arribada allí, 5-I-1919, Stalin i Dzerzinski telegrafiaren a Lenin. //
//“Ha començat la investigació. Te’n informarem de tant en tant sobre el curs. Mentre, creiem necessari informar-te de les necessitats del III Exèrcit que no admeten ajornament. El cas és que, d’aquest exèrcit que constava de més de 30.000 homes, només queden 1.100 soldats espeuats i exhaustos, que a penes poden resistir la pressió de l’enemic. Les unitats enviades pel comandant en cap no són de confiança, fins i tot en part hostils a nosaltres, i necessiten una seriosa garbella. Per tal de salvar les restes del III Exèrcit i evitar el ràpid avanç de l’enemic sobre Viatka (segons la informació de l’estat major del front i del mateix exèrcit, aquest perill és completament real), és absolutament necessari enviar immediatament des de Rússia, i posar a disposició del comandant de l’exèrcit, almenys tres regiments d’absoluta confiança. Insistim amb força en què faces la deguda pressió en aquest sentit sobre la institució militar competent. Ho repetim: sense aquesta mesura a Viatka li espera la mateixa sort que a Perm.”//
//El 15 de gener, Stalin i Dzerzinski informaven el Consell de Defensa://
//“S’han enviat al front 1.200 baionetes i sabres de confiança; l’endemà, dos esquadrons de cavalleria. El dia 10 sortiren també el 62 Regiment de la 3a Brigada (ben tamisada prèviament). Aquestes unitats ens permeten contenir l’avanç de l’enemic, alçar la moral del III Exèrcit i començar el nostre avanç sobre Perm. A reraguarda de l’exèrcit s’efectua una ajustada depuració de les institucions del soviet i del partit. S’han organitzat comitès revolucionaris en Viatka i en les direccions de partit. També s’ha començat a organitzar i continuen organitzant-se forts quadres revolucionaris als pobles. S’està restaurant tot el treball del partit i del soviet sobre noves línies. El control militar s’ha renovat i reorganitzat. Així mateix ha estat depurada la txeca provincial, al capdavant de la qual s’han posat nous activistes...”//
//Després d’investigar les causes de la catàstrofe, Stalin i Dzerzinski informaren Lenin que eren://
//“La fatiga i l’esgotament de l’exèrcit en el moment d’avançar l’enemic, la nostra falta de reserves aleshores, la manca de contacte de l’estat major amb l’exèrcit, el desconcert del comandant de l’exèrcit, els mètodes intolerablement criminals d’administrar el front el Comitè Revolucionari de Guerra de la República, que paralitzaven la possibilitat d’oferir oportuna ajuda al III Exèrcit; la falta de confiança en els reforços enviats de reraguarda, a causa dels vells mètodes de reclutament, i l’absoluta inseguretat de la reraguarda en virtut de la completa ineptitud i incapacitat de les organitzacions locals del soviet i del partit.”//
//Quasi tots els extrems d’aquest informe constituïen un colp contra Trotski. Si Lenin, el Consell de Defensa, el comitè central i el seu politburó hagueren pres seriosament aquests càrrecs contra Trotski, no hi hauria hagut més remei que destituir-lo del seu càrrec. Però Lenin coneixia massa bé Stalin per a estimar aquest informe del seu associat en Viatka, menys d’acord amb els fets que incriminatori, com una venjança per haver-lo rellevat de Tsaritsin, i per haver-se negat a donar-li una altra oportunitat al Front Sud, on pogués tornar-se a reunir amb Vorotxilov i els altres tsaritsinites.//
//Mentre, en Ucraïna, utilitzant les seues prerrogatives polítiques i la seua categoria de comandant de l’exèrcit, Vorotxilov continuava xocant amb els especialistes militars, desfent el treball de l’estat major i destorbant l’execució de les instruccions del quarter general. Amb ajuda de Stalin i d’altres, féu aviat la seua presència al Front Sud tan intolerable que el 10 de gener de 1919 fou necessari telegrafiar://
“A Moscou.
“Al president del Comitè Executiu Central, Sverdlov.
“...He de manifestar categòricament que la política de Tsaritsin, que ha ocasionat el total desmembrament de l’exèrcit d’aquella zona, no es pot tolerar en Ucraïna... Okulov surt vers Moscou. Propose que Lenin i tu presteu la màxima atenció al seu informe sobre la tasca de Vorotxilov. La línia de Stalin, Vorotxilov i Rukhimovitx significa la ruïna de tot el que estem fent.
“President del Consell Revolucionari de Guerra de la República, Trotski.”
[Mentre Stalin intrigava amb ajuda de Dzerzinski en Viatka], Lenin insistí en el fet que era necessari que arribés a un enteniment amb Stalin:
“Stalin aniria amb molt de gust a treballar al Front Sud [...] Stalin espera que el resultat de la seua tasca ens convencerà de la justesa dels seus punts de vista [...] En informar-te, Lev Davidovitx, d’aquestes declaracions de Stalin, et pregue que les estudies amb deteniment i em contestes, en primer lloc, si estàs d’acord amb què Stalin explique en persona l’assumpte, sobre el qual es troba disposat a informar-te; i en segon lloc, si creus possible, a base de certes condicions concretes, arranjar el conflicte anterior i arribar a una col·laboració que Stalin veuria complagut. Quant a mi, crec que cal fer tot allò que es puga per treballar conjuntament amb ell. -Lenin.”
Evidentment, Lenin havia escrit aquesta lletra constret per la insistència de Stalin. Aquest cercava el conveni, la conciliació, més treball d’ordre militar, fins i tot a costa d’una capitulació passatgera i fingida. El front li atreia perquè hi podia treballar per primera vegada amb l’aparell administratiu més acabat de tots, que és el militar. Com a membre del Consell Revolucionari de Guerra i al mateix temps del comitè central del partit, era inevitablement la figura cimera en tots els consells de guerra, en tots els exèrcits, en tots els fronts. Quan els altres dubtaven, ell decidia. Podia manar, i cada ordre seua anava seguida de la seua execució pràcticament automàtica, no com en la Junta del Comissariat de Nacionalitats, on s’havia d’ocultar dels seus antagonistes a la cuina del comandant.
En 11 de gener contestí a Lenin per línia directa:
“Un compromís és naturalment necessari, però no sotmetent-se a tot. El fet és que tots els tsaritsinites s’han congregat ara en Kharkov. Pots adonar-te del que són per l’informe d’Okulov, fet enterament de material demostrable, i dels parts dels comissaris. Considere que la defensa que fa Stalin de la tendència tsaritsinita és una úlcera summament perillosa, pitjor que qualsevol traïció o perfídia d’especialistes militars [...] Rukhimovitx és un àlies de Vorotxilov. D’ací a un mes haurem de sortir d’un altre compromís com el de Tsaritsin, però aquesta vegada no tindrem davant els cosacs, sinó els anglesos i els francesos. I no és Rukhimovitx l’únic. Estan fermament lligats entre ells, erigint la ignorància en principi. Vorotxilov, més les guerrilles d’Ucraïna, més el baix nivell de la població, més la demagògia [...] no podem tolerar açò de cap manera. Que designen Artemi, però no Vorotxilov ni Rukhimovitx [...] De nou insistisc en el fet que s’examine amb atenció l’informe d’Okulov sobre l’exèrcit de Tsaritsin i com es desmoralitzà Vorotxilov amb la cooperació de Stalin.
4 de febrer de 1919”
Amb relació a aquest primer període d’activitat de Stalin al Front Sud no s’ha publicat res. La qüestió és que tal període no durà molt i finí per a ell d’una manera força desagradable. És una llàstima que no puga basar-me en cap escrit que complete els meus records d’aquest episodi, perquè no deixà traça alguna en els meus arxius personals. Naturalment, els arxius oficials han quedat al Comissariat de Guerra. En el Consell Revolucionari de Guerra del Front Sud, amb Iegorov de comandant, estaven Stalin i Berzin, que després es dedicà per complet al treball militar i exercí un important paper, encara que no rector, en les operacions militars de l’Espanya republicana. Un dia, a la nit (sent no poder puntualitzar la data exacta), Berzin em trucà a la línia directa i em preguntà si estava “obligat a signar una ordre d’operacions del comandant del front, Iegorov”. Segons les normes, la signatura del comissari o membre polític del Consell de Guerra en una ordre d’operacions significava simplement que l’ordre no tenia cap mòbil contrarevolucionari. Quant al sentit de l’ordre, era per complet de la responsabilitat del comandant. En aquest cas, l’ordre del comandant del front consistia en interpretar una altra del comandant en cap i transmetre-la a l’exèrcit sota el seu comandament. Stalin declarà que l’ordre de Iegorov no era vàlida, i que no la signava. En vista de la negativa d’un membre del comitè central a signar-la, Berzin no es determinava a posar-hi la seua pròpia signatura. I, d’altra banda, una ordre d’operacions signada només pel cap militar no tenia força d’obligació.
¿Quina objecció suscitava Stalin contra una ordre que, pel que puc recordar, era d’importància secundària, encara que he oblidat totalment de què es tractava? Cap. Simplement no volia signar-la. Li hauria estat perfectament possible trucar-me per fil directe i explicar-me les seues raons, o, si ho preferia, dirigir-se a Lenin amb la consulta. El comandant del front, si no estava conforme amb Stalin, per la mateixa norma podia haver exposat els seus propis arguments al comandant en cap o a mi. L’objecció de Stalin s’hauria discutit immediatament en el politburó, i llavors s’haurien sol·licitat del comandant en cap explicacions suplementàries. Però, el mateix que en Tsaritsin, Stalin preferia obrar de molt distinta manera: “No vull signar-la”, declarà, per a gallejar de la seua importància davant els seus col·laboradors i subordinats. Jo repliquí a Berzin: “L’ordre del comandant en cap certificada per un comissari és obligatòria per a tu. Signa-la immediatament; en cas contrari, hauràs de comparèixer davant el tribunal”. Immediatament, Berzin hi posà la seua signatura.
L’assumpte es portà al politburó. Lenin digué, no sense un cert embaràs: “Què podem fer? Una altra vegada Stalin ficat en un embolic!” Es decidí retirar Stalin del Front Sud. Aquesta era ja la segona vegada que li fallava el tret. Recorde que tornà submís, però no semblava ressentit. Al contrari, fins i tot manifestà que havia assolit el seu propòsit de cridar l’atenció sobre les relacions impròpies entre el comandament suprem i el del front, i que si bé l’ordre del comandant en cap no contenia res hostil, s’havia dictat sense sondejar abans l’opinió del Front Sud, la qual cosa no estava bé. Aquesta era, segons explicà, la raó de la seua protesta. Se sentia completament satisfet de si mateix. La meua impressió fou la que havia volgut abastar massa. Agafat en la trampa d’una fanfarronada casual, no havia pogut desfer-se’n després. En tot cas, era evident que feia tot el possible per dissimular la relliscada i per fer entendre que no havia passat res. [Per a deixar-lo en bon lloc, es proposà després, probablement per iniciativa de Lenin, destinar-lo al Front Sud-oest. Però Stalin replicà:]
“4 de febrer de 1919.
“Al comitè central del partit, camarades Lenin i Trotski: “...Tinc la profunda convicció que res pot canviar en la situació la meua presència allí... - Stalin.”
//[Durant tres o quatre mesos després d’allò, refrenà el seu afany de treballar en l’aparell militar i tornà a col·laborar en La Vida de les Nacionalitats.]//
//[La liquidació dels tsaritsinites era més aparent que real. De fet, Stalin i els seus aliats havien variat simplement de camp d’acció i de mètodes d’atac. El nou camp era el partit, i els mètodes s’hi ajustaren.] Com en 1912-1913, amb referència als conciliadors, i com durant la temporada anterior a octubre respecte a l’oposició de Zinòviev i Kàmenev, així també en el VIII Congrés [del partit, Stalin, ostensiblement aliè en absolut a l’oposició militar, treballava de ferm per reforçar-la, i l’utilitzà com a palanca contra Trotski.]//
L’oposició militar constava de dos grups. Hi estaven els nombrosos activistes il·legals totalment exhaurits per la presó i el desterrament, i que no pogueren trobar lloc adequat en l’organització de l’exèrcit i de l’estat. Miraven amb fonda malvolença qualsevol classe d’estranys, dels que no pocs ocupaven càrrecs responsables. Però en aquella oposició hi havia també molts treballadors avançats, elements de lluita amb una nova reserva d’energia, que tremolaven d’aprensió política en veure enginyers, oficials, mestres, catedràtics del dia anterior ocupant una altra vegada llocs de direcció. Aquesta oposició de treballadors reflectia en definitiva manca de confiança en les seues pròpies forces, i inseguretat que la nova classe que havia pujat al poder fos capaç de dominar i controlar els amplis cercles de la vella intel·lectualitat.
Durant el primer període, quan la revolució anava propagant-se dels centres industrials vers la perifèria, s’organitzaren destacaments armats de treballadors, mariners i exsoldats, per a establir el règim soviètic en unes quantes localitats. Aquests destacaments havien d’entaular, de vegades, encontres de menor importància. Com que gaudien de la simpatia de les masses, els era fàcil sortir-ne victoriosos. Adquiriren així cert tremp, i els seus caps alguna autoritat. No hi havia enllaços regulars entre tals destacaments. La seua tàctica tenia el caràcter d’incursions de guerrillers, i, de moment, amb allò bastava. Però les classes derrocades, amb ajuda dels seus protectors estrangers, començaren a organitzar els seus propis exèrcits. Ben armats i dirigits, prompte els tocà el torn d’engegar l’ofensiva. Acostumats a victòries fàcils, els destacaments de guerrillers no trigaren en palesar la seua inutilitat; no tenien seccions adequades d’informació, ni enllaços entre ells, ni eren capaços d’executar una maniobra de relativa complexitat. D’ací que en diverses ocasions i en distints punts del país, la guerra de partides no produís més que desastres. No era fàcil incloure aquells destacaments aïllats en un sistema centralitzat. La capacitat militar dels seus comandants no era gran, i, a més a més, miraven amb hostilitat els oficials antics, en part per no tenir confiança política en ells, i en part per dissimular la seua falta de confiança en si mateixos. No obstant això, encara al juliol de 1918, els socialistes-revolucionaris d’esquerra continuaven insistint en el fet que podíem defensar-nos amb guerrillers, sense necessitat d’un exèrcit centralitzat. “Açò és tant com dir-nos [hi repliquí] que no necessitem ferrocarrils, i que podem arreglar-nos amb carros de cavalls per al transport.”
Els nostres fronts tendien a contreure’s en un cercle de més de 8.000 quilòmetres de circumferència. Els nostres enemics escollien la direcció, creaven una base a la perifèria, rebien ajuda de l’exterior, i descarregaven el colp apuntant vers el centre. L’avantatge de la nostra situació consistia en ocupar una posició central i actuar al llarg de línies d’operacions internes. Tan prompte com l’enemic elegia la seua direcció d’atac, nosaltres podíem escollir la nostra per al contraatac. Estàvem en condicions de moure forces i acumular-les per a escometre en les direccions més importants en qualsevol moment donat. Però aquest avantatge només podia aprofitar-se si assolíem una centralització completa de gestió i de comandament. Per a sacrificar temporalment algun dels sectors més remots o menys importants a fi de salvar els més propers i importants, havíem de procedir de manera que les ordres de dalt es compliren en compte de sotmetre’s a discussió. Tot açò és massa elemental perquè necessitem explicar-ho ací. No comprendre-ho, obeïa a aquelles tendències centrífugues nascudes de la revolució, al provincialisme del vast país de comunitats aïllades, a l’esperit elemental d’independència que encara no havia tingut temps o oportunitat de madurar. Basta dir que al principi, no sols províncies, sinó fins i tot regió rere regió tingué el seu propi consell de comissaris del poble, amb el seu corresponent comissariat de guerra. Els èxits de l’organització regular, induïren els dispersos destacaments a adaptar-se a certes normes i condicions, a consolidar-se en regiments i en divisions. Però l’esperit i el mètode continuaren sovint com abans. Un cap de divisió, no segur de si mateix, es mantenia massa condescendent amb els seus coronels. Vorotxilov, com a cap d’exèrcit, era àmpliament indulgent amb els caps de les seues divisions. Però tant més rancorosa era la seua actitud cap al centre, que no es donava per satisfet amb la transformació externa de les partides de guerrillers en regiments i divisions, sinó que insistia en els requisits més fonamentals de l’organització militar. En controvèrsia amb un dels guerrillers de Stalin, jo escrivia al gener de 1919:
“En un dels nostres exèrcits es considerava senyal de suprem revolucionarisme no fa molt, burlar-se vulgarment i estúpida dels “especialistes militars”, açò és, de tots els que hagueren estudiat en escoles militars; però en el mateix exèrcit que així procedia no es desenrotllava el menor treball polític. L’actitud no era menys hostil allí, o potser ho era més, contra els comissaris comunistes que contra els especialistes. Qui sembrava aqueixa hostilitat? Els pitjors entre els nous comandants: els militarment ineptes, gent entre guerrillera i del partit, que no desitjava tenir ningú en torn seu, ja foren activistes del partit, ja experts i seriosos militars. Aferrats per a tota la vida als seus llocs, execraven amb furor fins i tot l’esment d’estudis militars [...] molts d’ells, ficats finalment en un embolic irremeiable, acabaven simplement rebel·lant-se contra el govern dels soviets.”
En un moment de greu perill, el 2on Regiment de Petrograd, que ocupava un sector decisiu, abandonà el front per la seua pròpia iniciativa, capitanejat pel seu comandant i el seu comissari, agafà un vapor fluvial i baixà pel Volga des de les proximitats de Kazan en direcció a Nikhni-Novgorod. El vaixell fou detingut per ordre meua, i els desertors sotmesos a un consell de guerra. El comandant i el comissari del regiment foren afusellats. Aquest fou el primer cas d’afusellament d’un comunista, el comissari Panteleiev, per violació dels deures militars. Al desembre de 1918, Pravda publicà un article que, sense esmentar el meu nom, però sens dubte al·ludint-me, es referia a l’afusellament dels “millors camarades sense formació de causa”. L’autor de l’article, un cert A. Kamenski, era en si mateix una figura de poca importància, ostensiblement un mer peó, un testaferro. Semblava incomprensible que un article que contenia acusacions tan dures i transcendents es pogués publicar en l’òrgan central. El seu director era Bukharin, comunista d’esquerra i, per això, oposat a l’ús de “generals” en l’exèrcit. Però, especialment aleshores, era incapaç d’intrigar. L’enigma es resolgué quan poguí descobrir mitjançant l’oportuna investigació, que l’autor de l’article, o més bé el seu firmant, A. Kamenski, estigué en la plana major del X Exèrcit, i aleshores es trobava sota la influència directa de Stalin. No hi ha dubte que Stalin gestionà subreptíciament la publicació de l’article. La mateixa terminologia de l’acusació; la descarada referència a l’afusellament “dels millors camarades”, i, a més, “sense formació de causa”, era sorprenent per la monstruositat de la invenció i per la seua inherent absurditat. Però, precisament aquesta desvergonyida exageració de càrrecs, revelava Stalin, l’organitzador dels futurs judicis de Moscou. El comitè central arranjà l’assumpte. Recorde que es reprengué al consell de redacció i a Kamenski, però la mà intrigant de Stalin romangué invisible.
//[Més tard, estant al Front Sud, Stalin continuà utilitzant aquesta desacreditada faula per mediació dels seus instruments al congrés del partit. Quan n’arribaren a Trotski notícies, mentre es trobava al front durant les sessions del VIII Congrés, es veié obligat a recórrer al comitè central per segona vegada, sol·licitant “obrir una investigació sobre el cas de l’afusellament de Panteleiev”, com consta en les minutes de la sessió del comitè central del 18 d’abril de 1919, “en vista que l’assumpte s’havia portat de nou al congrés del partit”. Amb Stalin present en la reunió del comitè central, la demanda passà a l’orgburó, on, també en presència de Stalin (era vocal d’ambdós organismes), l’orgburó decidí igualment per unanimitat] designar una comissió composta per Krestinki, Serebriakoc i Smilga, els tres membres de l’orgburó i del comitè central, perquè estudiaren tot l’assumpte. Naturalment, la comissió arribà a la conclusió que Panteleiev fou afusellat després d’un judici, i no per comunista i [comissari], sinó per roí desertor, “no perquè el seu regiment abandonés la posició, sinó perquè ell abandonà la posició al mateix temps que el regiment” [amb paraules del comandant Slavin, cap de l’exèrcit a què pertanyia el regiment de Panteleiev]. Deu anys més tard, aquest episodi hauria de figurar també com a part de la campanya de Stalin contra mi sota el mateix títol de “L’afusellament dels millors comunistes sense formació de causa”.//
El VIII Congrés del partit celebrà les seues sessions des del 18 fins al 23 de març de 1919, a Moscou. El mateix dia anterior al congrés els blancs ens infligiren una forta derrota prop d’Ufa. Fiu a una banda el congrés i resolguí acudir immediatament al Front Oriental. Després de suggerir la tornada dels delegats militars al front, sense demora em preparí per a marxar a Ufa. Alguns dels delegats estaven descontents: havien anat a la capital amb uns dies de llicència, i no volien malgastar-los. Algú ideà el rumor que jo tractava d’evitar debats sobre política militar. Aquella mentida em sorprengué. Presentí una proposta en el comitè central el 16 de març de 1919, per a anul·lar l’ordre de tornada immediata al front dels delegats militars, confií la defensa de la política militar a Sokolnikov i partí immediatament vers l’est. La discussió dels assumptes militars en el VIII Congrés, tanmateix la presència d’una oposició molt crescuda, no em dissuadí: la situació del front em semblava molt més important que les maniobres electorals al congrés, especialment perquè no tenia dubte que la política que considerava l’única correcta havia de triomfar pels seus propis mèrits. El comitè central aprovà la tesi que prèviament havia presentat jo, i nomenà Sokolnikov informador oficial sobre ella. L’informe de l’oposició estigué a càrrec de V. M. Smirnov, vell bolxevic i exoficial d’artilleria en la Guerra Mundial. Smirnov era un dels dirigents de l’esquerra comunista, adversaris resolts de la pau de Brest-Litovsk, i havia demanat que s’emprengués una guerra de guerrilles contra l’exèrcit regular alemany. Açò constituí sempre la base del seu programa fins a 1919, encara que, certament, s’havia refredat en l’interval un poc. La formació d’un exèrcit centralitzat i regular era impossible sense especialistes militars i sense substituir la improvisació per una direcció apropiada i sistemàtica. Els comunistes d’esquerra, calmats ja fins a un cert punt, tractaven d’adaptar les seues opinions d’ahir al creixement de l’aparell estatal i les necessitats de l’exèrcit regular. Però cedien el seu terreny pam a pam, utilitzant com podien el seu antic bagatge, i cobrint les seues tendències essencialment guerrilleres sota noves fórmules.
En començar el congrés es produí un episodi d’importància secundària, però molt característic, relacionat amb la composició de la mesa. Indicava en certa manera l’índole del congrés, encara que només fos en la seua fase inicial. En l’ordre del dia figurava l’àrdua qüestió militar. No era un secret per a Lenin que, darrere de la cortina, Stalin estava realment al capdavant de l’oposició respecte a aquell extrem. Lenin havia arribat a un acord amb la delegació de Petrograd sobre la composició de la mesa. Els oposicionistes proposaren vanes candidatures suplementàries amb diversos pretextos, incloent-hi no sols oposicionistes, sinó també d’altres noms. Per exemple, incloïen Sokolnikov, el principal portaveu del punt de vista oficial. No obstant això, Bukharin, Stassova, Oborin, Rikov i Sokolnikov refusaren, estimant com a obligació personal l’acord a què s’havia arribat extraoficialment sobre la qüestió de la mesa presidencial. Però Stalin no refusà. Allò demostrà palmàriament la seua actitud oposicionista. Semblava haver-se afanyat molt per omplir el congrés de partidaris seus i treballat entre els delegats. Lenin ho sabia, però a fi d’evitar dificultats, féu tot allò que pogué per a evitar-li a Stalin la prova d’un vot a favor o en contra seua. Per mediació d’un dels delegats, Lenin plantejà la qüestió prèvia següent: “Fan alguna falta candidats suplementaris a membres de la mesa?” I sense el menor esforç assolí una resposta negativa. Stalin patí una derrota, però Lenin la féu tan impersonal i inofensiva com li fou humanament possible. Avui, la versió oficial és que Stalin recolzà la posició de Lenin sobre la qüestió en el VIII Congrés. Per què no es publiquen ara les actes, puix que ja no cal servar [tals] secrets militars?
En la Conferència d’Ucraïna, al març de 1920, Stalin em defensà formalment, en informar en representació del comitè central; al mateix temps, valent-se de gent seua incondicional, féu tot el possible per tal d’assolir que les tesis del comitè central no triomfaren. En el VIII Congrés del partit era difícil maniobrar així, perquè tots els tràmits estaven davall la directa observació de Lenin, diversos altres membres del comitè central i activistes militars responsables. Però, en l’essencial, Stalin ací també tingué una intervenció semblant a la de la Conferència d’Ucraïna. Com a membre del comitè central, o parlava ambiguament en defensa de la política militar oficial, o servava silenci, però per mediació dels seus íntims amics, Vorotxilov o Rukhimovitx i d’altres tsaritsinites, que eren les tropes de xoc de l’oposició al congrés, continuà soscavant no tant la política militar com al seu principal portaveu. Incità aqueixos delegats al més vil dels atacs personals contra Sokolnikov, que havia assumit la defensa del comissariat de guerra sense la menor reserva. El nucli de l’oposició era el grup de Tsaritsin, en el que destacava sobretot Vorotxilov. Durant algun temps abans del congrés estigueren en contínua relació amb Stalin, el qual els donava instruccions i refrenava la seua impaciència, centralitzant al mateix temps la seua intriga contra el departament de guerra. Aquesta fou la suma i substància de la seua actitud en el VIII Congrés.
//“Fa un any [informava Sokolnikov al VIII Congrés del partit], en el moment del col·lapse complet de l’exèrcit, quan no hi havia organització militar per a defensar la revolució proletària, el govern soviètic féu ús del sistema de formacions de voluntaris, i al seu dia aquest exèrcit voluntari complí la seua missió. Ara, girant els ulls a aquell període, com a una fase ja passada, hem de considerar els seus aspectes positius i negatius. L’essència del seu costat positiu rau en què hi participaven els millors elements de la classe treballadora [...] Però junt amb aquests aspectes brillants del període de guerrilles cal comptar les facetes fosques, que en definitiva sobrepujaren allò que el sistema pogués tenir de bo. Els millors elements es retiraren, moriren o caigueren presoners [...] Quedà tan sols una aglomeració dels pitjors elements [...] I aquests elements perniciosos es veieren completats pels qui es decidien a allistar-se en l’exèrcit voluntari perquè l’enfonsament catastròfic de l’ordre social els havia llençat al carrer [...] I als uns i als altres s’hi agregà el rebuig de la desmobilització de l’antic exèrcit. Per això, durant el període de guerrilles en la nostra organització militar es desenvoluparen tals forces que ens veiérem obligats a liquidar aquell sistema de defensa. A la fi, els destacaments petits i independents s’agruparen entorn de caps diversos. I, en suma, no sols es dedicaren a lluitar en defensa del govern soviètic, en defensa de les conquestes de la revolució, sinó també al bandolerisme i al saqueig. Es convertiren en guerrilles que eren el baluard dels aventurers. En canvi, en el present període [continuava Sokolnikov], l’edificació de l’estat [...] l’exèrcit [...] marxa endavant...”//
“Es discutí molt i amb vehemència [deia Sokolnikov, passant a un altre apartat del seu informe] sobre la qüestió dels especialistes militars [...] Ara, aquest assumpte s’ha resolt essencialment en la teoria i en la pràctica. Fins i tot els adversaris de l’ús d’especialistes militars admeten que aquesta polèmica és cosa passada [...] Els especialistes militars s’utilitzaren per a convertir l’exèrcit de guerrilles en exèrcit regular [...] Així aconseguírem estabilitzar el front i obtinguérem èxits militars. En canvi, on no s’han aprofitat els serveis d’aquests especialistes, esmicolem les nostres forces fins a la màxima disgregació [...] El problema dels especialistes militars suposa per a nosaltres no sols un problema purament militar, sinó un problema especial general. ¿Quan es plantejà la qüestió d’invitar els enginyers a encarregar-se de les fàbriques, de sol·licitar la col·laboració dels antics organitzadors capitalistes, no recordeu com els comunistes d’esquerra, ultrarojos, ens vexaven amb les seues despietades crítiques “supercomunistes” [...], dient que la tornada dels enginyers a les fàbriques era el retorn a la plana major de comandaments de la burgesia? I ací se’ns torna a fer objecte d’una crítica semblant, aplicada ara a l’organització de l’exèrcit. Se’ns diu que en tornar els exoficials a l’exèrcit restauraran l’antiga casta d’oficials i l’antic exèrcit. Però aqueixos camarades obliden que junt amb aqueixos comandants hi ha comissaris, representants del govern soviètic; que aquests especialistes militars estan als comandament d’un exèrcit dedicat íntegrament al servei de la revolució proletària [...] Aquest exèrcit, que té desenes de milers d’antics especialistes, ha demostrat en la pràctica ésser l’exèrcit de la revolució proletària.”
L’informador de l’oposició, Smirnov, contestant directament a la declaració de Sokolnikov que “alguns semblaven ésser partidaris d’un exèrcit de guerrilles, i altres de l’exèrcit regular”, féu ressaltar que sobre la qüestió d’usar especialistes militars “no hi ha desavinences entre nosaltres amb relació a la tendència general en la nostra política militar”. La discrepància bàsica raïa en la necessitat d’ampliar les funcions dels comissaris i dels membres del Consell Revolucionari de Guerra, a fi d’assegurar la seua participació en la direcció de l’exèrcit i en matèries concernents a operacions, reduint així la influència dels comandants. El congrés acollí aquesta crítica a mitges. Es decidí continuar reclutant els antics especialistes militars amb la mateixa intensitat, però posant en relleu la necessitat de preparar quadres nous de comandament com a instrument d’absoluta confiança per al sistema soviètic. Que aquesta i totes les altres decisions s’adoptaren unànimement, amb una sola abstenció, s’explica pel fet que mentre l’oposició havia renunciat a la majoria dels seus prejudicis principals. Impotent per a oposar la seua línia a la de la majoria del partit, hagué d’associar-se a la conclusió general. No obstant això, alguns dels efectes del guerrillerisme del període anterior es palesaren durant tot l’any 1919, particularment en el sud: a Ucraïna, el Caucas i Transcaucàsia, on eliminar la tendència guerrillera fou tasca ímproba.
En 1920, un eminent activista militar escrivia: “Malgrat tots els esforços, lamentacions i soroll que ha costat la nostra política militar, quant al reclutament d’especialistes militars en l’Exèrcit Roig i d’altres extrems, l’encarregat del departament de guerra, camarada Trotski, ha demostrat tenir raó. Amb mà de ferro ha anat desenrotllant la política militar indicada, desdenyant totes les amenaces [...] Les victòries de l’Exèrcit Roig en tots els fronts constitueixen la millor prova de la justesa d’aqueixa política militar.” No obstant això, fins avui mateix persisteixen sense remissió en innumerables llibres i articles les velles llegendes de la traïció dels “generals” als qui jo nomení. Aquestes acusacions sonen a nècies, sobretot en recordar que vint anys després de la Revolució d’Octubre, Stalin ha acusat de traïció i exterminat gairebé tots els comandaments que ell mateix nomenà. Pot afegir-s’hi, a més a més, que Sokolnikov, l’informador oficial, i V. M. Smirnov, portaveu de l’oposició, i ambdós participants actius en la guerra civil, també caigueren més tard víctimes de la depuració stalinista.
Durant el congrés se celebrà una conferència militar especial les actes de la qual se servaren, sense publicar-se mai. La finalitat de tal conferència era donar oportunitat a tots els concurrents, en especial als descontents de l’oposició, per a manifestar-se amb tota amplitud, llibertat i franquesa. Lenin pronuncià un enèrgic discurs en aquesta conferència, defensant la política militar. Què digué Stalin? Parlà a favor de la posició del comitè central? És difícil contestar aquesta pregunta en termes categòrics. No hi ha dubte que actuà darrere de la cortina, incitant diversos oposicionistes en contra del comissariat de guerra. No pot dubtar-se’n, tenint en compte les circumstàncies i els records dels qui assistiren al congrés. Una prova flagrant és el fet mateix de no haver-se publicat encara les actes de la conferència militar del VIII Congrés, bé perquè en ella no parlés Stalin una sola paraula, bé perquè la seua intervenció no li siga molt còmoda en l’actualitat. //[Stalin, junt amb Zinòviev, era també membre d’una] comissió especial de conciliació per a redactar els acords definitius. Què hi fes, roman ignorat, excepte el mer fet que un satèl·lit seu, Iarolavski, fou presentat com a informador d’ella.//
//Poc després del VIII Congrés contestí a la declaració de Zinòviev (el qual, sens dubte d’acord amb Stalin, s’havia encarregat de defensar l’“insultat” Vorotxilov) en una lletra al comitè central, el següent: “La sola culpa que em puc retreure amb referència a ell [Vorotxilov] és haver-hi invertit massa temps, sobretot dos o tres mesos, esforçant-me en actuar per mitjà de negociacions, persuasions, combinacions personals, quan en interès de la causa el que importava era una ferma decisió organitzadora. Perquè, en última instància, la tasca pertinent en allò que feia al X Exèrcit no consistia en convèncer Vorotxilov, sinó en assolir èxits militars en el mínim temps possible.” [I això, naturalment, depenia de la màxima coordinació de plans en tot el] país, que estava dividit en vuit districtes militars compostos de 46 comissaris militars de província i 344 de regió.//
//[Stalin féu tot allò que pogué per tal d’enverinar l’esperit del congrés respecte a la posició adoptada pel comissariat de guerra sobre la qüestió militar.] Tots els documents disponibles proven que en virtut de la seua posició en el comitè central i en el govern, era ell qui capitanejava l’oposició. Si jo ho havia sospitat abans, ara estic plenament convençut que les maquinacions de Stalin amb els ucraïnesos, les seues intrigues en el comitè central del Partit Comunista Ucraïnès i d’altres semblants estan directament relacionades amb les maniobres de l’oposició militar. [En no haver] collit
llorers en Tsaritsin, tractava de veremar la seua venjança [en l’ombra].//