1925-1926
CAPÍTOL II
MÍSTER BALDWIN I L’EVOLUCIÓ GRADUAL
12 de març de 1925, Mr. Baldwin, primer ministre anglès i líder del partit conservador, pronunciava en Leeds, davant un auditori conservador, un gran discurs sobre els destins d’Anglaterra. Aquest discurs, com a gran nombre d’altres arengues de Mr. Baldwin, estava ple d’inquietud. Considerem aquesta inquietud perfectament justificada i legítima des del punt de vista del partit de Míster Baldwin. Però nosaltres abordem les mateixes qüestions des d’un altre extrem. Mr. Baldwin tem al socialisme, i ha intentat, per tal de mostrar els perills i les dificultats de la marxa vers el socialisme, citar en suport de la seua tesi, de manera un poc inesperada, l’autor d’aquestes línies. Cosa que ens dóna, esperem-ho, el dret de respondre a Mr. Baldwin sense córrer el risc d’ésser acusats d’intervenir en els assumptes interns de la Gran Bretanya.
Baldwin considera, no sense raó, el creixement del partit obrer com el major perill per al règim que defensa. Espera, evidentment, vèncer, “perquè els nostres principis (conservadors) estan més estretament lligats al caràcter i a les tradicions del nostre, poble que les tradicions i els principis de les transformacions violentes”.
El líder conservador recorda, no obstant això, als seus oients que l’últim veredicte electoral no queda sense apel·lació. Baldwin mateix sap molt bé, naturalment, que el socialisme és irrealitzable. Però com es troba sumit en una certa emoció i, a més a més, parla a un auditori convençut de la impossibilitat del socialisme, els arguments que produeix no es distingeixen per un gran enginy. Recorda a l’auditori conservador que els homes no neixen ni lliures, ni iguals, ni germans. Es dirigeix a cada mare present en la reunió i li pregunta si els seus fills neixen iguals. La rialla satisfeta i complaent de l’auditori li respon. Bé, és veritat que aquests mateixos arguments serviren als avantpassats espirituals de Baldwin de resposta a les reivindicacions de les masses populars angleses sobre el dret de creure lliurement i d’organitzar l’església a la seua voluntat. Els mateixos arguments serviren més tard contra la igualtat davant els tribunals i, més tard encara, força recentment, contra el sufragi universal. Els homes no neixen iguals. Míster Baldwin: ¿per què, doncs, han de comparèixer davant els mateixos tribunals per a ésser jutjats d’acord amb les mateixes lleis? Podria hom igualment objectar a Baldwin que, tot i que neixen desiguals, els xiquets (desiguals) són, segons s’acostuma, igualment alimentats per les seues mares, que també es preocupen, si tenen els mitjans, de calçar-los igualment a tots. Només les madrastres poden conduir-se d’una altra manera. Podria hom ensenyar-li a Mr. Baldwin que el socialisme no es proposa de cap manera per objecte instaurar la igualtat anatòmica, fisiològica i psicològica, i aspira només a assegurar a tots els homes les mateixes condicions materials d’existència. Però no fatigarem més els nostres lectors desenrotllant aquestes idees completament elementals. El mateix Mr. Baldwin, si li interessa el tema, pot remuntar-se a les fonts, i com la seua filosofia determinarà en ell una certa predilecció cap als autors antics i purament britànics, podríem recomanar-li el vell Robert Owen, el qual, cert és, no entenia res en absolut de la dinàmica de classe de la societat capitalista, però en el qual poden trobar-se sobre els avantatges del socialisme consideracions vertaderament precioses.
El fi del socialisme, molt condemnable en si, no espanta tant Mr. Baldwin, no cal dir-ho, com el camí de la violència que a ell condueix. Baldwin observa en el partit obrer dues tendències. L’una representada, segons les seues pròpies paraules, per Mr. Sidney Webb, que reconeix “La ineluctabilidad dels canvis graduals. Però hi ha líders d’una altra mena, si creiem Mr. Baldwin, com ara Cook i Whitley (sobretot després que aquest últim ha abandonat la seua cartera de ministre) que creuen en la violència. De manera general, les responsabilitats governamentals han exercit, segons l’opinió de Mr. Baldwin, una influència salvadora sobre els líders del partit obrer i els han obligat a reconèixer amb Webb el caràcter desavantatjós dels mètodes revolucionaris i l’avantatge dels canvis graduals. Arribat en aquest punt, Baldwin procedí, per a enriquir el seu pobre arsenal d’arguments contra el socialisme, a una certa intervenció en els assumptes russos.
Citem textualment la ressenya del Times: “El primer Ministre cita a Trotski, qui (segons Mr. Baldwin) ha descobert i escrit en els darrers anys que, “com més fàcil li ha estat al proletariat rus travessar la crisi revolucionària, més difícil li ha estat edificar”. Trotski ha dit també el que cap dels líders extremistes ha dit encara en Anglaterra: “Hem d’aprendre a treballar amb major rendiment.” Voldria saber (diu Baldwin) quants vots es donarien a la revolució en Anglaterra si el poble estigués advertit per endavant que l’únic (?) resultat del trastorn social seria la necessitat de treballar amb un rendiment més alt (rialles i aprovació). Trotski diu en el seu llibre: “Existia i existeix a Rússia, abans i després de la revolució, la naturalesa immodificable de l’home rus” (?!). Trotski, home d’acció, després d’estudiar la realitat, ha descobert a poc a poc, no sense resistència, allò que Míster Webb descobrí fa ja dos anys: La ineluctabilidad dels canvis graduals. (rialles i aprovació).”
Certament és molt falaguer ésser recomanat a l’auditori conservador de Leeds. Dubtem que un mortal puga en general demanar més. I quasi és tan falaguer arribar a ésser el veí immediat de Sidney Webb, profeta de l’evolució gradual. Però abans d’acceptar aquesta distinció, no ens molestaria rebre de Mr. Baldwin alguns aclariments autoritzats.
Mai ens ha vingut a la ment ni als nostres mestres ni a nosaltres mateixos, fins i tot abans de l’experiència dels “recents darrers anys”, la idea de negar la gradació del desenvolupament en la naturalesa, així com en la societat humana, en la seua economia, en la seua política i en els seus costums. Desitjaríem només poder entendre’ns respecte al caràcter relatiu d’aquesta evolució gradual. Així, prenent un exemple familiar a Míster Baldwin, en la seua qualitat de proteccionista, recordarem que Alemanya, en entrar gradualment durant l’últim quart del segle passat a l’arena de la concurrència mundial, arribà a ésser per a Anglaterra un rival extremadament temible. Les coses menaren, com sap hom, a la guerra. ¿Considera Baldwin la guerra com una manifestació dels mètodes d’evolució gradual? Durant la guerra, el partit conservador exigí l’“anihilament dels huns” i el destronament del kàiser alemany per l’espasa britànica. Des del punt de vista de la teoria de l’evolució gradual hauria estat més just, segons sembla, esperar a la suavització dels costums d’Alemanya i al millorament gradual de les seues relacions amb Anglaterra. Però, pel que recordem, Mr, Baldwin rebutjava categòricament en el període de 1914 a 1918 l’aplicació del mètode de l’evolució gradual a les relacions angloalemanyes i intentava resoldre el problema amb ajuda de les majors quantitats possibles de matèries explosives. Presumim que la dinamita i el lignit no poden ésser considerats de cap manera apropiats a l’acció conservadora evolutiva. L’Alemanya anterior a la guerra, per la seua banda, no havia sorgit completament armada una bon dia de la bromera dels mars. No: s’havia desenvolupat gradualment, partint de la seua insignificança econòmica d’altres temps. Hi hagué, no obstant això, en aquest procés gradual certes interrupcions: les guerres que Prússia féu en 1864 a Dinamarca, en 1866 en Àustria i en 1870 a França, exerciren un paper colossal en el desenvolupament de la seua força i li permeteren la possibilitat d’endinsar-se victoriosament en el camí de la concurrència amb Anglaterra.
La riquesa, resultat del treball humà, es crea, sens dubte, amb certes gradacions. No obstant això, ¿accedirà potser Mr. Baldwin a reconèixer que els anys de guerra han provocat en el desenvolupament de la riquesa dels Estats Units un prodigiós salt d’altura? L’acumulació gradual ha estat brutalment interrompuda pel cataclisme que ha produït l’empobriment d’Europa i el desmesurat enriquiment d’Amèrica.
El mateix Míster Baldwin ha narrat en un discurs parlamentari consagrat al tradeunionisme el salt que s’havia produït en el seu propi destí. Mr. Baldwin dirigí en la seua joventut una fàbrica que es transmetia de generació en generació, en què els obrers naixien i morien i en què regnava per consegüent, sense divisió, el principi de la gradació patriarcal. Però esclatà una vaga de miners. La fàbrica es trobà, per falta de carbó, en la impossibilitat de treballar, i Mr. Baldwin es veié obligat a tancar-la i a acomiadar “els seus” mil obrers. És veritat que pot argüir la mala voluntat dels miners, que l’obligaren a atemptar contra el sagrat principi del conservadorisme. Els miners podrien probablement al·legar, al seu torn, la mala voluntat dels seus patrons, que els havien obligat a una vaga grandiosa que representava una interrupció del procés monòton de l’explotació. Però els motius subjectius ens són, al capdavall, en aquest cas totalment indiferents. Ens basta comprovar que l’evolució gradual s’acompanya en els diferents camps de la vida de catàstrofes, d’interrupcions i de salts bruscos cap amunt o cap avall. El llarg procés de les rivalitats de dos Estats prepara gradualment la guerra, el descontentament dels obrers explotats prepara gradualment la vaga; la mala administració d’un banc prepara gradualment la fallida.
L’honorable líder conservador pot dir, és cert, que les interrupcions en l’evolució gradual com ara la guerra i la fallida, l’empobriment d’Europa i l’enriquiment d’Amèrica a costa seua són coses molt tristes i que caldria de manera general, evitar-les. No podem respondre a açò sinó que la història dels pobles és, en una important mesura, la de les guerres, i que la història del desenvolupament econòmic està adornada amb l’estadística de les fallides. Baldwin diria probablement en aquest punt que tals són les propietats de la naturalesa humana. Admetem-ho, però açò significa precisament que la naturalesa mateixa de l’home conjuga el desenvolupament gradual amb els salts catastròfics.
Emperò, la història de la humanitat no és només la de les guerres sinó també la de les revolucions. Els drets senyorials, adquirits en el curs dels segles i minats a continuació en el curs dels segles pel desenvolupament econòmic, foren agranats a França per l’únic acte del 4 d’agost de 1789. La revolució alemanya abolí el 9 de novembre de 1918 l’absolutisme germànic, minat per l’acció del proletariat i sapat per les victòries militars dels aliats. Hem recordat ja que una de les consignes de lluita del Govern britànic era aquesta: “Guerra fins al total aixafament de l’imperialisme germànic.” ¿No creu Míster Baldwin que, en la mesura que la catàstrofe militar preparà en Alemanya (amb una certa participació en aquesta obra del mateix Mr. Baldwin) la catàstrofe revolucionària, tots aquests esdeveniments no s’han realitzat sense causar un apreciable dany a les gradacions històriques? És cert que hom pot oposar que els culpables són, en aquest cas, el militarisme alemany i, a més, la mala voluntat del kàiser. De bon grat creiem que si Mr. Baldwin hagués creat el món, no hauria deixat de poblar-lo dels kàisers millor intencionats i dels més dolços militarismes. Malauradament, el Premier anglès no n’ha tingut ocasió. I li hem escoltat dir que els homes, incloent-hi el kàiser, no neixen ni iguals, ni bons, ni germans. És, doncs, necessari prendre el món tal com és. Encara més: si la derrota de l’imperialisme germànic és un bé, cal admetre que la revolució alemanya, rematant l’obra de la derrota militar, ho ha estat també, és a dir, que la catàstrofe que d’un sol colp enfonsà l’edifici erigit a poc a poc fou un bé.
Míster Baldwin pot, certament, oposar-hi que tot açò no es relaciona directament amb Anglaterra i que el principi de l’evolució gradual únicament ha trobat la seua legítima expressió en aquest país escollit. Si així fora, Mr. Baldwin hauria comès un error referint-se a les meues paraules relatives a Rússia i en prestar per això mateix al principi de l’evolució gradual un caràcter universal, general, absolut. La meua experiència política no ho confirma. Per tot allò que jo recorde, tres revolucions han estat realitzades a Rússia: en 1905, al febrer de 1917 i a l’octubre del mateix any. Respecte de la de febrer, Buchanan, que no és un desconegut per a Míster Baldwin i que considerava de tota evidència en aquell moment, no sense el consentiment del seu Govern, que una petita catàstrofe revolucionària en Petrograd afavoriria molt més els interessos de la Gran Bretanya que l’evolució gradual de Rasputín, hi contribuí en modesta mesura.
¿Però és cert, al capdavall, que el “caràcter i la història del poble anglès” estiguen, en un grau tan decisiu i incondicional, penetrats de les tradicions conservadores de l’evolució gradual? ¿És veritat que el poble anglès siga tan hostil a les “transformacions violentes”? De moment, tota la història d’Anglaterra és la història de les transformacions violentes efectuades per les classes dominants britàniques en la vida... d’altres pobles. A títol d’exemple, ens interessaria saber si la conquesta de l’Índia o d’Egipte poden ésser explicades amb ajuda del principi de l’evolució gradual. La política de les classes dominants angleses envers l’Índia ha estat definida amb la major franquesa per Lord Salisbury en aquests termes: “L’Índia ha d’ésser sagnada” (India must be bled). No és superflu recordar que Salisbury fou el líder del partit avui en dia dirigit per Mr. Baldwin. Afegim-hi, tot i que entre parèntesi, que, a conseqüència de la conjuració perfectament organitzada de la premsa burgesa, el poble anglès ignora de fet què passa en les Índies. (Nota bene: Açò precisament és el que s’anomena democràcia.) Recordem la història de la infortunada Irlanda, història rica en manifestacions dels mètodes evolutius de les classes dominants britàniques. No recordem que la submissió de l’Àfrica del Sud haja xocat contra les protestes de Mr. Baldwin; no obstant això, quan les tropes del general Roberts trencaren el front de defensa dels colons bòers, és molt dubtós que aquests últims hagen vist en aquesta acció una manifestació particularment persuasiva del principi de l’evolució gradual. Tot açò s’aplica, és cert, a la història exterior d’Anglaterra. Sembla estrany, no obstant això, que el principi de la gradació evolutiva, que se’ns recomana com un principi general, deixe d’actuar fora de les fronteres angleses: a les fronteres de Xina, quan cal obligar per la guerra aquest país a comprar opi; a les fronteres de Turquia, quan és necessari arrancar Mossul a aquesta última; a les fronteres de Pèrsia i de l’Afganistan, quan cal imposar a aquests països la submissió a Anglaterra... ¿No és lícit concloure’n que Anglaterra aconseguia aplicar molt millor l’evolució gradual dins de les seues pròpies fronteres, com amb major èxit exercia la violència contra altres pobles? Precisament. Durant tres segles, Anglaterra ha sostingut una sèrie ininterrompuda de guerres encaminades a ampliar, mitjançant la pirateria i la violència exercides contra altres nacions, el seu camp d’explotació, a arrabassar les riqueses alienes, a donar un colp mortal a la concurrència comercial de l’estranger, a anul·lar les seues forces navals, i a enriquir així les classes dominants britàniques. Un estudi seriós dels fets i de la seua connexió interior ens porta infal·liblement a la conclusió que les classes dominants d’Anglaterra assoleixen força millor evitar els trastorns revolucionaris dins del seu país, com amb major èxit aconsegueixen, amb ajuda de guerres i de trastorns diversos als països estrangers, augmentar el seu poder material, obtenint així la possibilitat de contenir, mercè a concessions oportunes, sempre parsimonioses, la indignació revolucionària de les masses. Però aquesta conclusió, completament incontestable en si, demostra justament el contrari d’allò que volia provar Baldwin, ja que la història d’Anglaterra dóna fe, en realitat, que no es pot assegurar el desenvolupament pacífic d’un país sinó amb l’ajuda d’una sèrie ininterrompuda de guerres, de conquestes colonials i de sagnants commocions. Cosa que en res s’assembla a l’evolució gradual.
Un vulgaritzador prou conegut de la història d’Anglaterra per a ús de les masses populars, Gibbons, escriu en el seu esquema de la història de l’Anglaterra contemporània: “En general (encara que aquesta regla, naturalment, conega les seues excepcions), el suport concedit a les llibertats polítiques i als governs constitucionals és el principi director de la política estrangera d’Anglaterra.” Aquesta frase és realment digna d’atenció; profundament oficiosa, d’un esperit nacional, tradicional, res deixa subsistir de la hipòcrita doctrina de la no intervenció en els assumptes dels altres pobles; testimonia també que Anglaterra encoratjà el moviment constitucional en altres països en la mesura que li semblà conforme amb els seus interessos comercials i d’altres. En els casos contraris, “Aquesta regla conegué les seues excepcions”, diu l’inimitable Gibbons. Es presenta la Història sencera d’Anglaterra, per a edificació del seu propi poble, i en contradicció amb la doctrina de la no intervenció, com una lluita gloriosa per la llibertat sostinguda en tot l’univers pel Govern britànic. A tota nova empresa de violència i de perfídia (guerra de l’opi contra Xina, dominació d’Egipte, guerra contra els bòers, intervenció a favor dels generals del tsar) se la presenta com una excepció accidental de la regla. De manera que la gradació apareix infringida més d’una vegada tant del costat de la llibertat com del costat del despotisme.
Es pot, naturalment, anar més lluny i dir que la violència és admissible i fins i tot inevitable en les relacions internacionals, però que és condemnable entre les classes d’un mateix país. Però llavors no hi hauria per què parlar de la llei natural de la gradació que segons sembla presideix el desenvolupament de la Naturalesa sencera i de la societat. Llavors caldria dir senzillament: la classe oprimida ha de sostenir la classe dominadora de la seua nació quan aquesta exerceix la violència per als seus propis fins, però la classe oprimida no té el dret de recórrer a la violència per a assegurar-se una situació millor en una societat fundada sobre l’opressió. Aquesta no seria una llei de la naturalesa, sinó una llei del codi penal de la burgesia.
Ara bé, el principi del desenvolupament gradual i pacífic està molt lluny de predominar en la història interna de la Gran Bretanya tant com diuen els filòsofs conservadors. L’Anglaterra actual ha sortit, al capdavall, de la revolució conservadora del segle XVII. Els orígens dels whigs i dels tories, que deixen la seua empremta en la història d’Anglaterra durant gairebé tres segles, remunten a la poderosa guerra civil d’aqueixa època. Ja que Mr. Baldwin invoca les tradicions conservadores de la història d’Anglaterra, ens permetrem recordar-li que la tradició del partit més conservador descansa en la revolució de mitjan del segle XVII. De la mateixa manera, l’argument que addueix el caràcter del poble anglès ens obliga a recordar que aquest caràcter es forjà en la guerra civil que posà cara a cara els “caps rodons” i els “cavallers”. El caràcter dels independents: petit burgesos, negociants, artesans, agricultors lliures, petita noblesa rural, gents pràctiques, piadoses, econòmiques, laborioses i emprenedores, xocaren rancorosament amb el caràcter de les classes directores, orgulloses i dissolutes, de la vella Anglaterra: noblesa cortesana, alts funcionaris, episcopat. No obstant això, els uns i els altres eren anglesos. Amb una pesant maça de guerra, Oliveri Cromwell forjà a l’enclusa de la guerra civil el caràcter nacional que després assegura a la burgesia anglesa en el curs de dos segles i mig una superioritat immensa en la lluita mundial, per a manifestar-se després, a finals del segle XIX massa conservador fins i tot des del punt de vista del desenvolupament capitalista. Clar està que la lluita del Parlament Llarg contra el poder personal de Carles I i la severa dictadura de Cromwell foren preparats per la història anterior d’Anglaterra. Però açò significa tan sols que les revolucions no es fan arbitràriament, sinó que neixen d’una manera orgànica de les condicions del desenvolupament social i constitueixen, si més no, etapes tan inevitables en el desenvolupament de les relacions de les classes d’un mateix poble entre si com les guerres en les relacions de les nacions organitzades. Potser Mr. Baldwin puga descobrir en aquesta gradació dels camins històrics una font de consolació teòrica.
Les velles ladies conservadores, entre altres Mrs. Snowden, que descobria recentment que les famílies reals formen la classe més laboriosa de la societat, s’estremeixen versemblantment durant la nit amb el record de l’execució de Carles I. Ara bé, Macaulay, tanmateix ésser prou reaccionari, s’ha aproximat a la intel·ligència d’aquest esdeveniment. “Els homes que el tenien entre les seues mans (al rei) [diu] no eren assassins nocturns. Allò que feien, ho feien amb la intenció que fóra un espectacle per al cel i la terra que quedés gravat en la memòria eterna. Gaudien àvidament de les seues pròpies temptacions. L’antiga Constitució i l’opinió pública d’Anglaterra s’oposaven al regicidi; precisament per açò el regicidi temptava particularment el partit que aspirava a realitzar una revolució política i social completa. A aquest fi, li calia abans que res demolir de dalt a baix totes les peces de la màquina governamental; i aquesta necessitat li era més aïna agradable que penosa... Fou instituïda una alta sala de justícia. Aquesta declarà Carles tirà, traïdor, assassí, enemic del poble, i el cap del rei caigué, davant milers d’espectadors, al mateix enfront del saló de festes del seu propi palau.” Des del punt de vista de l’aspiració dels puritans de demolir de dalt a baix totes les peces de l’antiga màquina governamental, era totalment secundari que Carles Estuard fóra un pillet extravagant, fals i poltrona. No és únicament a Carles I, sinó també l’absolutisme monàrquic a qui els puritans donaren un colp mortal, dels fruits del qual els protagonistes de la gradació parlamentària se n’han beneficiat fins avui.
El paper de les revolucions en el desenvolupament polític i social, en general, d’Anglaterra, no s’exhaureix, no obstant això, en el segle XVII. Es pot dir (encara que semble paradoxal) que tot el desenvolupament més modern d’Anglaterra s’ha efectuat amb ajuda de les revolucions europees. Només donarem aquí una enumeració sumària de les seues principals classes; potser no siga útil més que a Mr. Baldwin.
La gran revolució francesa donà un potent impuls al desenrotllament de les tendències democràtiques en Anglaterra i, per sobre de tot, al moviment obrer, que les lleis d’excepció de 1799 reduïren a la il·legalitat. La guerra contra la França revolucionària només fou popular entre les classes directores. Descontentes del Govern de Pitt, les masses populars simpatitzaven amb la revolució francesa. La creació de les Trade-Unions fou en una important mesura el resultat de la influència de la revolució francesa en les masses laborioses d’Anglaterra.
La victòria de la reacció sobre el continent, augmentant la importància dels nobles terratinents, menà en 1815 a la restauració dels Borbó a França i a l’establiment dels drets sobre els blats en Anglaterra.
La revolució de juliol de 1830 a França donà impuls al primer Bill sobre la reforma electoral de 1831 en Anglaterra: la revolució burgesa del continent originà la reforma burgesa de la Illa Britànica.
La radical reorganització de l’administració del Canadà, en el sentit d’una àmplia autonomia, es produí després de la insurrecció canadenca de 1837-1838.
El moviment revolucionari del chartisme menà en 1844-1847, a la jornada de treball de deu hores, i en 1846 a l’abolició dels drets sobre els blats. La derrota del moviment revolucionari del continent en 1848 significà, no sols un crebant per al moviment chartista, sinó també una perllongada minoració de la democratització del Parlament anglès.
La reforma electoral de 1868 fou precedida per la guerra civil als Estats Units. Quan, en 1861, esclatà la guerra a Amèrica entre el Nord i el Sud, els obrers anglesos manifestaren les seues simpaties pels Estats del Nord, en tant que les de les classes directores es dirigien completament vers el propietaris d’esclaus. És edificant que el liberal Palmerston, anomenat el “lord incendiari”, i gran nombre dels seus col·legues, fins i tot el famós Gladstone, simpatitzaren amb el Sud i s’afanyaren a reconèixer als Estats del Sud la qualitat de part bel·ligerant, en compte de la d’insurrectes. Es construïren a les drassanes angleses vaixells de guerra per als “sudistes”. El Nord triomfà, no obstant això, i aquesta victòria revolucionària aconseguida al territori dels Estats Units proporcionà a una part de la classe obrera anglesa el dret de vot (llei de 1876). En la mateixa Anglaterra, la reforma electoral fou acompanyada d’un moviment literalment tempestuós, del qual les “jornades de juliol” de 1868, assenyalades per quaranta-vuit hores de greus disturbis, en foren el desenllaç.
La derrota de la revolució de 1848 havia afeblit els obrers anglesos; la revolució russa de 1905, per contra, els fortificà d’un sol colp. Després de les eleccions generals de 1906, El Labour Party formà, per primera vegada al Parlament, una important fracció de quaranta-dos membres. Així es palesava d’una manera innegable la influència de la revolució russa de 1905.
En 1918, des d’abans de finir la guerra, una nova reforma electoral ampliava considerablement el quadro d’electors obrers i concedia per primera vegada el dret de vot a les dones. Mr. Baldwin mateixa no negarà probablement que la revolució russa de 1917 haja donat el principal impuls a aquesta reforma. La burgesia anglesa creia possible evitar per aquest mitjà una revolució. No basta, doncs, fins i tot per a portar a terme reformes, amb el principi únic de l’evolució gradual, i és necessària l’amenaça real de la revolució.
Una ullada sobre la història d’Anglaterra durant els darrers cinquanta anys, dins dels límits del desenvolupament general d’Europa i del món, mostra que Anglaterra explotà, no sols econòmicament, sinó també políticament, altres països, disminuint les seues despeses generals gràcies a la guerra civil mantinguda als pobles d’Europa i Amèrica.
¿Quin sentit tenen, doncs, les dues frases que Mr. Baldwin extreu del meu llibre per a oposar-les a la política dels representants revolucionaris del proletariat anglès? No és difícil demostrar que el sentit clar i directe de les meues paraules és diametralment oposat a aquell que Mr. Baldwin necessita. En la mateixa mesura que li ha estat fàcil al proletariat rus conquerir el poder, així ha ensopegat amb obstacles per a la seua edificació socialista. Ho he dit i ho repetisc. Les nostres antigues classes directores eren econòmicament i política insignificants. Les nostres tradicions parlamentàries i democràtiques no existien, per així dir. A causa d’açò, ens fou força més fàcil arrancar a les masses de la influència de la burgesia i derrocar la seua dominació. Però precisament perquè la nostra burgesia tot just acabada de formar havia fet poca cosa, només rebérem una herència mediocre. Ara hem de traçar camins, construir ponts i escoles, ensenyar els adults a llegir i escriure, etc., és a dir, executar el gran treball econòmic i cultural efectuat en països capitalistes més vells pel règim burgès. En aquest sentit precís he dit que en la mateixa mesura que ens havia estat fàcil acabar amb la burgesia, així trobàvem dificultats per a l’edificació socialista. Però aquest teorema polític suposa un teorema contrari: com més ric i conreat és un país, més antigues les seues tradicions parlamentàries i democràtiques, més difícil és al partit comunista apoderar-se del poder; però l’edificació socialista després de pres el poder serà més ràpida i coronada per l’èxit. D’una manera més concreta: la tasca de derrocar la dominació de la burgesia anglesa és ingrata; aquesta tasca exigeix una certa gradació, és a dir, una preparació seriosa; però, en canvi, conquerit el poder, així com la terra, la indústria, el mecanisme de la banca i del comerç, el proletariat anglès podrà, amb molts menys sacrificis, amb molt major èxit i a un pas força més ràpid, efectuar la reorganització socialista de l’economia capitalista. Tal és el teorema invers que més d’una vegada he tingut ocasió d’exposar i demostrar, i que es relaciona de la manera més estreta amb la qüestió que interessa Mr. Baldwin.
I no és açò tot. Quan jo he parlat de les dificultats de l’edificació socialista, no tenia només en compte l’estat endarrerit del nostre país, sinó que pensava també en la formidable resistència exterior que trobàrem. Mr. Baldwin sap probablement que els governs britànics, dels quals n’ha format part, han gastat més de cent milions de lliures esterlines en intervencions militars i en despeses de bloqueig contra la Rússia dels Soviets. L’enfonsament del poder dels Soviets era, recordem-ho, el fi principal d’aqueixes costoses empreses: els conservadors anglesos, i els liberals també (almenys en aqueix període), renunciaven resoludament, enfront de la República obrera i camperola, al principi de l’evolució gradual i tendien a resoldre un problema històric amb ajuda d’una catàstrofe. Basta, en efecte, produir aquesta dada perquè tota la filosofia de la gradació s’assemble extraordinàriament a la moral dels monjos de Heine, que beuen vi sense deixar de recomanar per això a les seues ovelles que beguen aigua. D’aquesta o d’una altra manera, l’obrer rus, que ha estat el primer a apoderar-se del poder, s’ha trobat en primer lloc cara a cara amb Alemanya, després enfront de tots els països de l’Entente, capitanejats per Anglaterra i França. Una vegada pres el poder, el proletariat anglès no tindrà contra ell ni al tsar rus ni a la burgesia russa. Trobarà, per contra, un suport en els immensos recursos materials i humans de la nostra Unió Soviètica, perquè (no li ho ocultarem a Mr. Baldwin) la causa del proletariat anglès és la nostra, en les mateixes proporcions, almenys, que la causa de la burgesia russa fou, i continua essent, en realitat, la mateixa dels conservadors anglesos.
Les meues paraules sobre les dificultats de la nostra edificació socialista són interpretades pel Premier britànic com si ja hagués volgut dir: el resultat no correspon a l’esforç. El meu pensament tenia un caràcter diametralment oposat: les nostres dificultats deriven d’una situació internacional que a nosaltres, peons socialistes, ens és desfavorable; en superar aquestes dificultats, modifiquem la situació en avantatge del proletariat dels altres països; de manera que en el balanç internacional de les forces, cap dels nostres esforços revolucionaris es perd ni es perdrà.
Tendim, no hi ha dubte, com ho indicava Mr. Baldwin, al rendiment màxim del treball. Sense açò, l’augment del benestar i de la cultura del poble seria inconcebible; ara bé, aquest és el fi essencial del comunisme. Però l’obrer rus treballa avui per a si mateix. Hereus d’una economia devastada primer per la guerra imperialista, després per la guerra civil, mantinguda aquesta per la intervenció i el bloqueig, els obrers de Rússia han assolit ja [1925] que la indústria, gairebé paralitzada en 1920-1921, abaste generalment un 60 per 100 del seu rendiment d’abans de la guerra. Aquest resultat, per modest que siga, constitueix, en comparació amb els nostres fins, un èxit innegable i seriós. Si els cent milions de lliures esterlines gastats per Anglaterra en intents de commocions catastròfiques al nostre país, hagueren estat col·locats en forma d’emprèstits o de capital de concessions en l’economia soviètica, per a contribuir al seu alçament gradual, haguéssem, sens dubte, sobrepassat actualment el nivell de producció d’abans de la guerra, pagaríem al capital anglès elevats interessos i, allò que és més important, constituiríem per a ell un vast mercat, contínuament creixent. No és culpa nostra si Mr. Baldwin ha trencat el principi de l’evolució gradual precisament allí on no calia infringir-lo. Fins i tot donat el nivell actual, molt baix encara, de la nostra indústria, la situació de l’obrer ha millorat sensiblement respecte de la que tenia fa pocs anys. Quan arribem al nivell de la producció d’abans de la guerra (en els dos o tres propers anys), la situació dels nostres obrers serà incomparablement millor que la d’abans de la guerra. Precisament per açò, i només per açò, és pel que ens sentim amb dret a sol·licitar del proletariat rus l’augment del rendiment del treball. Una cosa és treballar a les fàbriques, als tallers, als ports i les mines dels capitalistes, i una altra treballar en els seus. Hi ha una gran diferència, Mr. Baldwin! I quan els obrers anglesos s’apoderen dels poderosos mitjans de producció que els seus avantpassats i ells mateixos han creat, empraran totes les seues forces en elevar el rendiment del seu treball. La indústria anglesa en té la major necessitat, perquè, malgrat les seues més grans adquisicions, es troba agafada completament en la xarxa del seu propi passat. Mr. Baldwin sembla saber-ho, almenys quan diu en el seu discurs: “En gran part, devem la nostra posició, el nostre lloc en el món, al fet d’haver estat la primera nació a conèixer els patiments infligits al món per l’època industrial; Però pagàrem cara aquesta posició privilegiada, i les nostres ciutats, mal traçades, malsanes, amb els seus amuntegaments de cases; les nostres fàbriques horribles, la nostra atmosfera, enverinada amb el fum, són una part d’aquest preu.” Cal afegir-hi l’esmicolament de la indústria anglesa, el seu conservadorisme tècnic, la seua insuficient flexibilitat d’organització. Precisament per açò la indústria anglesa retrocedeix actualment davant l’alemanya i l’americana. La indústria anglesa té necessitat, per a la seua salvació, d’una organització àmplia i audaç. Urgeix considerar el sòl i el subsòl d’Anglaterra com la base d’una economia única. Únicament llavors podrà ésser reorganitzada la indústria hullera sobre bases sanes. La producció i la distribució de l’energia elèctrica en Anglaterra es distingeixen ambdues per un esmicolament, un estat d’endarreriment extremats; les temptatives de racionalitzar-la troben a cada pas la resistència dels interessos particulars. No és només el traçat de les ciutats allò que és roí, quant als seus orígens històrics. Tota la indústria anglesa, gradualment carregada de superestructures, no té sistema i pla. Únicament se li pot infondre una vida nova atacant-la com un tot únic. Però açò és inconcebible mentre siga mantinguda la propietat privada dels mitjans de producció. El fi essencial del socialisme és augmentar la potència econòmica del poble. Únicament basant-se en això es pot concebre la construcció d’una societat humana més harmoniosa, més conreada, més feliç. Si Mr. Baldwin es veu obligat, tanmateix totes les seues simpaties per la vella indústria anglesa, a reconèixer que les noves formes del capitalisme (trusts i sindicats) representen un progrés, nosaltres considerem que el trust únic de la producció socialista representa un immens avanç respecte dels trusts capitalistes. Però aquest programa no pot realitzar-se sense la transmissió de tots els mitjans de producció a la classe obrera, és a dir, prèvia l’expropiació de la burgesia. Baldwin mateix recorda les “forces titàniques que foren alliberades per la revolució industrial del segle XVIII i modificaren la fisonomia del país, així com tots els trets de la seua vida nacional”. ¿Per què parla Baldwin en aquest cas d’una revolució i no d’un desenvolupament gradual? Perquè a les acaballes del segle XVIII es realitzaren transformacions radicals que menaren, en particular, a l’expropiació dels petits productors. Per a qualsevol que s’adone de la lògica interior del procés històric ha d’ésser evident que la revolució industrial del segle XVIII, que transformà la Gran Bretanya de dalt a baix, hauria estat impossible sense la revolució política del segle XVII. Sense una revolució feta en nom dels drets de la burgesia i del seu esperit pràctic (contra els privilegis aristocràtics i l’ociositat dels nobles), l’esperit, tan grandiós, de les invencions tècniques, no hauria despertat i no hauria hagut persona, d’altra banda, per a aplicar les invencions a fins econòmics. La revolució política del segle XVII, nascuda de tot el desenvolupament anterior, preparà la revolució industrial del segle XVIII. Anglaterra té necessitat actualment, com tots els països capitalistes, d’una revolució econòmica que sobrepasse en molt, pel seu abast històric, la revolució industrial del segle XVIII. I aquesta nova revolució econòmica (la reconstrucció de tota l’economia d’acord amb un pla socialista únic) no pot realitzar-se sense una revolució política prèvia. La propietat privada dels mitjans de producció és en aquest moment una trava per al desenvolupament econòmic molt més pesada que ho foren en el seu temps els privilegis dels gremis, forma de la propietat petit burgesa. Com la burgesia no abdicarà en cap cas, pel seu propi gust, dels seus drets de propietat, cal recórrer audaçment a la violència revolucionària. Fins al present la història no ha inventat encara altres mètodes. I no hi haurà excepció per a Anglaterra.
En allò tocant la segona citació que m’imputa Mr. Baldwin, la meua estupefacció no té límits. Negue categòricament haver dit mai, en cap moment, que existisca no sé quina naturalesa invariable en l’home rus que la revolució seria impotent per a modificar. D’on procedeix aquesta citació? Una llarga experiència m’ha ensenyat que les citacions, fins i tot les fetes pels primers ministres, no són sempre exactes. Realment per atzar he trobat en el meu llibret sobre les Qüestions del treball cultural un passatge que es refereix completament al nostre tema. Heu-lo aquí íntegrament:
“Quines són, doncs, les raons en què s’hi basa la nostra esperança de vèncer? La primera, que s’han despertat l’esperit crític i l’activitat de les masses. Gràcies a la revolució, el nostre poble ha obert una finestra a Europa (entenent per Europa la cultura europea), el mateix que dos-cents i escaig d’anys abans la Rússia del tsar Pere obria per als cercles privilegiats d’un Estat de nobles i de funcionaris, no una finestra, sinó una tronera sobre Europa. Les qualitats passives de dolçor i resignació que els ideòlegs oficials o voluntàriament insensats declaraven ésser qualitats sagrades, específiques i invariables del poble rus, i que no eren en realitat sinó l’expressió de la seua resignació d’esclau i del seu allunyament de la cultura, aquestes qualitats miserables, aquestes qualitats vergonyoses han rebut a l’octubre de 1917 un colp mortal. Açò no vol dir, entenga’s bé, que no portem en nosaltres l’herència del passat. La portem i la portarem llarg temps encara. Però s’ha realitzat una gran transformació, i no sols material, sinó també psíquica. Cap persona gosarà ja recomanar al poble rus l’edificació del seu destí sobre els fonaments de la dolçor, de la submissió i de la paciència en el patiment. No; des d’ara, les virtuts cada vegada més profundament ancorades en la consciència popular seran: crítica, activitat, creació col·lectiva. I és abans que res en aquesta immensa conquesta popular en què reposa la nostra esperança d’èxit per a tota la nostra obra.”
Com s’hi veu, açò és molt diferent del que Mr. Baldwin m’atribueix. Convé dir en el seu descàrrec que la Constitució britànica no imposa al Premier l’obligació que les seues citacions siguen exactes. I en allò que fa als precedents, que tan gran paper exerceixen en la vida britànica, aquests no falten per cert. Que inestimable valor, quant a les citacions falses, les de William Pitt només!
¿Hom podria fer aquesta objecció: quin sentit té discutir sobre la revolució amb el cap dels tories? ¿Quina importància pot tenir per a la classe obrera la filosofia històrica d’un Premier conservador? Però justament aquí apareix la clau de la qüestió: la filosofia de MacDonald, de Snowden, de Webb i la resta de líders del Labour Party tan sols és una transposició de la teoria històrica de Baldwin. Més endavant ho demostrarem... amb totes les gradacions necessàries.